La mobilització contra el Pla Parcial de Nou Barris a començament dels anys setanta va afavorir la creació de l’Associació de Veïns de Nou Barris -i de les associacions de cadascun d’ells-, que es va caracteritzar per la seva lluita per la millora de les condicions de vida en aquesta zona mancada dels serveis més essencials. L’octubre del 1973, Rodríguez Ocaña -obrer migrant, veí de la Trinitat Nova i membre actiu de l’associació veïnal- va decidir presentar-se a regidor pel Districte IX, que comprenia Nou Barris, Sant Andreu, la Sagrera i el Bon Pastor. Eren les eleccions pel terç familiar del consistori barceloní. Encara en ple franquisme, l’Ajuntament era una institució no democràtica, però cada tres anys es convocaven comicis per escollir algun dels tres terços d’on provenien els regidors: el familiar, el sindical i el corporatiu.

La veu dels veïns i veïnes

La campanya de Rodríguez Ocaña, que s’erigiria en portaveu de les aspiracions col·lectives, es basava en la defensa dels interessos del veïnat: “Solo los trabajadores están realmente interesados en resolver los problemes de los barrios”; “la misión del concejal debe ser informar a todos los vecinos de los proyectos del Ayuntamiento, y llevar al Ayuntamiento únicamente las soluciones que los vecinos exijan delante de los problemas”; “asímismo, las decisiones tomadas por las asambleas de las asociaciones de vecinos tienen una gran autoridad y deben ser respetadas por el Ayuntamiento”.

La campanya va consistir a fer propaganda i difusió del programa pel carrer, a les escoles, a les fàbriques, als centres esportius i, sobretot, casa per casa, explicant als veïns i veïnes qui era i què proposava Rodríguez Ocaña. Recomano vivament que llegiu el llibre del mateix Rodríguez Ocaña Candidato de los trabajadores (Avance, 1975), amb pròleg de Francisco Candel i una introducció de Josep Maria Maymó, Pep Martínez i Jordi Vallverdú -que van ser l’ànima i la direcció d’aquella campanya-, on s’explica detalladament el perquè i el com es va realitzar. El triomf va ser rotund: més de 4.000 vots de diferència sobre el segon candidat, tant a Nou Barris com al sector sud.

El sistema, en evidència

Rodríguez Ocaña, però, no arribaria mai al Consistori. La Junta Electoral va impugnar la seva candidatura per haver incomplert un tràmit administratiu. Els veïns i veïnes, les associacions i sectors ciutadans ben diversos van protestar, però no va servir de res. L’eliminació del candidat obrer demostraria, un cop més, que l’exercici de la democràcia era més complex que anar a votar de tant en tant i que els programes no eren més que demagògia electoral. En quedava fora un programa verdaderament popular i democràtic, i es feia evident la necessitat d’uns ajuntaments democràtics.

L’experiència va ser enriquidora. L’acte d’afirmació de la classe obrera, dipositant la seva confiança en un dels seus, capaç de posar-se al capdavant dels sentiments col·lectius, així com l’adhesió de molts sectors no obrers, va mostrar que es podia construir un ampli moviment de sectors diversos a l’entorn d’un programa, potser poc definit, però clarament democràtic. La campanya, però, va demostrar també la impossibilitat d’exercir una petita democràcia en el si d’una estructura política autoritària. La democràcia exigeix institucions democràtiques, instruments de representació i participació ciutadana, homes i dones que encarnin i defensin els interessos populars. Els fets deixaven clar que les eleccions, pretesament democràtiques, eren una pantomima.

Però aquella campanya, aquella mobilització, va significar un abans i un després per a molts dels que hi vam participar. El porta a porta era un alè d’esperança; la resposta del veïnat era estupenda: cada dia hi havia més voluntaris, joves del barri, de clubs i d’entitats. I el triomf va ser una injecció d’autoestima tremenda. Utilitzant les nostres armes -el programa, el diàleg, la gent- vam guanyar l’autoritarisme.

El PSUC i Bandera Roja es posicionen

Ara bé, no tots anàvem a l’una. En aquells moments que començaven a funcionar les associacions veïnals, la iniciativa política als barris era de les comissions de barri, encara dividides. Hi participaven, sobretot, militants de grups i partits d’esquerres. En la idea de concórrer a les eleccions pel terç familiar, el PSUC -principal partit de l’oposició al franquisme i de la lluita de la classe obrera per les llibertats democràtiques- no hi estava d’acord: considerava que l’eix principal de la lluita era crear les condicions per a la vaga general política, i que no tocava ocupar els ajuntaments, que eren institucions no democràtiques i desprestigiades. Defensava que les eleccions al terç familiar eren un trampolí de la burgesia per participar en un consistori corrupte, una opinió compartida per bastants grups d’esquerres.

Al comitè de barris de Bandera Roja, en canvi, vam pensar que era una oportunitat d’utilitzar les eleccions com a plataforma legal per denunciar l’Ajuntament i reivindicar els programes populars des de dins del Consistori, com d’alguna manera venia fent CCOO amb el sindicat vertical, ocupant els comitès d’empresa a les grans fàbriques. Després de tants anys fent agitació i propaganda clandestina -amb fulls volants, pintades, pancartes i manifestacions-, ara podíem repartir el programa popular pel carrer i anar casa per casa, parlant i escoltant la gent. I proposant un candidat obrer, del barri. Que, si no n’estaven convençuts, només calia escoltar-lo als mítings.

* Carles Prieto va ser president de la Favb entre el 1978 i el 1982.

L'entrada Rodríguez Ocaña, l’obrer que no va poder ser regidor ha aparegut primer a Carrer.

Aquell acte administratiu culminava moltes coses. En primer lloc, el pla del 1953 ordenava el territori, però no preveia el creixement de la ciutat. En ple franquisme estava en marxa el procés de desenvolupament de Madrid com a capital. Madrid i Barcelona, els dos únics municipis amb carta municipal pròpia, eren referències en paral·lel. Madrid creixia incorporant municipis de l’entorn -Fuencarral, Vicálvaro, els dos Carabanchels, Chamartín, Hortaleza, Barajas…-, amb un horitzó imparable de més de tres milions d’habitants. Barcelona, amb la Carta Especial, tenia, però, moltes limitacions, i tant l’alcalde Porcioles, que demanava més atribucions, com la burgesia immobiliària catalana vivien en el col·lapse.

La constatació d’una necessitat

En la dècada dels seixanta, hi va haver un seguit d’iniciatives de creixement, com el projecte dels túnels del Tibidabo per comunicar Barcelona amb el Vallès, així com propostes d’urbanitzacions especulatives portes enfora de la ciutat, com a la Riera Gallecs, que eren la prova que el mercat del sòl de la ciutat no donava prou i que calia cercar alternatives.

Cap al 1965, els organismes tècnics de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana es van començar a bellugar per fixar les bases per revisar el Pla Comarcal. Els tècnics a qui s’encarregaven els treballs començaven fent estudis de necessitats que poguessin culminar en propostes d’ordenació i de creixement, i és clar, això tocava molts interessos. Per tant, fins que no es va decidir tirar endavant oficialment la revisió van passar bastants anys i moltes coses.

La petjada del cotxe privat

La ciutat tenia greus dèficits i col·lapses de circulació. L’operació de ciutat per fer espai al cotxe privat, símbol del desenvolupament econòmic dels anys seixanta, havia comportat la desaparició de la xarxa de tramvies. En aquest sentit, l’època Porcioles va suposar un bon intent de modernitzar la ciutat: cotxe privat, connexions amb l’exterior, túnels del Tibidabo, autopista del Maresme, primera fase de l’autopista a Girona, autovia de Castelldefels… I a l’interior, el primer cinturó, que connectava la Zona Franca amb la Meridiana, passant per Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Horta i Nou Barris.

Alhora, calia acollir la nova migració que arribava per cobrir les necessitats de mà d’obra industrial i de la construcció, i així van sorgir polígons tant a dins com a fora de la ciutat: els de Nou Barris i el Besòs, però també la Ciutat Satèl·lit a Cornellà o Bellvitge a l’Hospitalet. I quedava per resoldre el barraquisme del Somorrostro, el Carmel, Montjuïc, els barris d’autoconstrucció o els de les cases barates.

A tot això cal sumar la falta d’equipaments nous, ni educatius, ni de salut, ni esportius, i les maniobres corruptes per edificar en les poques zones verdes existents, cosa que va portar a una situació de malestar i greuge de la qual van resultar les primeres protestes i mobilitzacions: per les condicions dels habitatges; per les deficiències en urbanització; per la manca de semàfors; pels problemes de clavegueram, enllumenat i paviments; per l’escassetat de places escolars i la proliferació d’acadèmies privades als entresòls; per la pobra, inadequada o inexistent atenció primària, tant sanitària com social; per les greus mancances en els serveis municipals de la neteja o la recollida de brossa; per uns transports públics que eren deficitaris, escassos i estaven mal organitzats; pels equipaments culturals només per quedar bé, i un llarg etcètera.

Porcioles, al carrer

El nivell de descontentament i de resposta veïnal va ser tan important que va comportar la destitució de Porcioles i la seva substitució per Masó. Està plenament verificat que el franquisme va voler tallar aquest augment de mobilització contestatària, que a més protestava pel nivell de corrupció tant dels equips dirigents municipals com del conjunt de regidors que componien el ple municipal.

El moviment urbà, amb les associacions de veïns al capdavant, era una realitat. També van haver-hi unes promocions de professionals demòcrates -arquitectes, advocats, periodistes, aparelladors, enginyers…- que, tant als seus col·legis professionals -cal recordar les revistes CAU i Quaderns d’Arquitectura- com assessorant les associacions, van contribuir a la mobilització pel Pla Comarcal.

La batalla era clara: la fàbrica de sòl que era la gran ciutat se la disputaven, d’una banda, els propietaris, promotors de sòl i constructors, i de l’altra, els veïns, que reclamàvem el sòl per als equipaments i zones verdes que mancaven als barris i a la ciutat. La proposta de revisió del pla suposava moltes afectacions pels nous serveis viaris, a les quals ens oposàvem, però també recollia una gran reserva de sòl per a equipaments i zones verdes. D’alguna manera es reconeixia per primer cop el dret a l’equipament, que es contraposava al poder del negoci privat.

Els plans populars

El gran moment de la campanya del Pla Comarcal va ser la confecció dels plans populars dels barris. Les associacions de veïns estudiàvem barri a barri la població, les necessitats d’equipaments i de verd, aplicàvem els estàndards i sabíem quina necessitat de sòl calia per resoldre-ho. També analitzàvem les reserves de sòl, antigues fàbriques, espais lliures, i fèiem la llista de solars a reivindicar. Així van anar apareixent les campanyes de reivindicació de la planta asfàltica a Nou Barris, la Sedeta a Sagrada Família, la Pegaso a la Sagrera, l’Espanya Industrial a Sants i Hostafrancs, el Parc de les Aigües al Guinardó, el parc del Castell de l’Oreneta a Sarrià, el de la Maquinista a Sant Andreu, la Casa Golferichs a l’Eixample, el Born a la Ribera, l’Estació del Nord al Fort Pienc, el Parc de la Creueta del Coll a Gràcia, el Parc del Clot, la Fabra i Coats i les casernes a Sant Andreu, i un llarg etcètera.

Tots aquests espais eren objecte de grans campanyes i mobilitzacions, la majoria reeixides, amb gran participació del veïnat, amb recollides de signatures, manifestacions, assemblees i ocupacions, de manera que molts van ser recollits en la proposta de revisió, i l’Administració, ja a l’època de l’alcalde Socías, els va anar incorporant al patrimoni municipal.

Una comarca mobilitzada

La campanya del Pla Comarcal va representar un salt important per al moviment associatiu, perquè afectava tots els barris en el mateix moment. A la Comissió d’Urbanisme de la Favb ens reuníem totes les associacions dels barris de Barcelona, però també les dels 27 municipis de la comarca, amb el planejament comú, cosa que era molt enriquidora per a l’intercanvi d’experiències, i per la força conjunta que suposava. Es va mobilitzar la comarca i es van recollir moltes al·legacions, i el dia de la reunió de la Corporació Metropolitana per a l’aprovació de la revisió, a la plaça de Lesseps, vam ser molta gent la que vam vetllar i acompanyar el procés.

Recordo quan uns dies abans de l’aprovació provisional del Pla Comarcal vam inaugurar l’exposició dels plans populars dels barris de Barcelona, muntada a la Fundació Miró, on també vam exposar el plànol de la proposta de revisió que anava a aprovació, que vam aconseguir per la mòdica quantitat de 5.000 pessetes de l’època. Aquell dia hi eren presents les associacions veïnals, acompanyades pel conjunt de les entitats barcelonines que formaven el moviment ciutadà, sobretot els col·legis professionals i l’entitat Amics de la Ciutat. El que aquell dia es va exposar suposava moltes hores de feina, molts dies de lluites, però va ser la base del programa de les necessitats ciutadanes que els ajuntaments democràtics han pogut anar desenvolupant.

Carles Prieto és expresident de la Favb.

L'entrada La batalla del Pla Comarcal ha aparegut primer a Carrer.

És veritat que fa més de 40 anys que van passar moltes coses, i que una de les més importants va ser la realització de les primeres eleccions municipals democràtiques després de Franco.

Ja feia gairebé dos anys de les primeres eleccions al Congrés de Diputats, s’havia fet l’aprovació de la Constitució Espanyola i encara no es feien les municipals. Semblava que es retardaven per evitar un altre 12 d’abril del 31, quan la monarquia espanyola va haver de retirar-se amb la cua entre les cames com a conseqüència de la victòria de les forces d’esquerres.

Vam viure intensament la transició municipal, perquè als ajuntaments encara hi havia personatges franquistes gestionant els pobles i les ciutats. Finalment es van convocar, i el 19 d’abril de 1979 vam poder celebrar el nomenament de Narcís Serra com a l’alcalde democràtic per Barcelona, governant amb el Pacte de Progrés entre PSC, PSUC, CiU i ERC.

Recordo un dia d’una gran alegria, jo estava que no hi cabia a la meva pell. Vam anar amb l’Andrés Naya a la presa de possessió de Narcís Serra, hi havia un ambient d’eufòria. Quan pels passadissos vam trobar Pasqual Maragall recordo la frase que li va dir a l’Andrés, “ahora nos tendremos que ver mucho”. S’estava convertint en realitat una de les reivindicacions més importants del nostre programa, la democratització dels ajuntaments.

Aprendre a governar
El camí no va ser gens fàcil, des del primer dia va haver-hi dificultats. Encara no hi havia la Nova Llei de Règim Local, les arques municipals estaven ben escurades, hi havia molta empenta, il·lusió i ganes d’agradar, però també inexperiència. Es van fer reunions als districtes pel pla municipal d’actuació i les associacions de veïns hi vam participar activament. Però també vam haver de llançar la campanya reivindicativa “Volem els diners dels nostres municipis”, per pressionar el govern de Madrid per la Llei Municipal i la participació dels municipis en els pressupostos generals de l’Estat.

Recordo quan es va fer la campanya electoral per a les municipals, la Favb va organitzar una exposició a l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’explicaven les necessitats de la ciutat i les nostres solucions a la manca d’equipaments i de verd, les escoles que feien falta, l’assistència sanitària, els equipaments socials, la xarxa del transport, l’habitatge social, els equipaments per a jubilats, els locals per a joves, les instal·lacions esportives, el foment de la cultura… També recordo que en el debat amb els caps de llista tots es decantaven per donar suport a les nostres propostes.

Aviat també vam apreciar mostres que el camí no seria gens fàcil. Calia aprendre a governar i adquirir la capacitat moral per fer-ho, perquè la capacitat material trigava a arribar. Les primeres reunions amb l’Alcaldia van ser sorprenents i decebedores, no es parlava de problemes i solucions, sinó de quins eren els genuïns representants de la gent.

L’entrebanc més clar es va produir en la discussió i l’aprovació dels reglaments de Participació Ciutadana, on es prioritzava la participació individual dels ciutadans per sobre de la col·lectiva de les entitats i associacions, relegant la participació als plens, el dret a referèndum, l’elecció directa als districtes, etc.

Els diners van arribar, tard
Es poden fer balanços molt diferents de la gestió municipal d’aquests quaranta anys, però el primer que cal constatar és el gran canvi que van experimentar els pobles i les ciutats amb els ajuntaments democràtics. Va costar, però quan van arribar els diners es van invertir en la urbanització i renovació de barris i ciutats.

A Barcelona molts dels espais reivindicats es convertiren en equipaments, centres cívics o en parcs, s’implantaren polítiques de tota mena, d’educació, de sanitat, d’habitatge, de transport, d’esports, de cultura… amb resultats diversos, però que deixaven ben enrere aquella ciutat gris, trista i injusta dels ajuntaments franquistes. La Barcelona de Porcioles i de Viola quedava enrere.

Nou problemes, noves solucions
Uns quants anys més tard Barcelona continua sent, però, una fàbrica de sòl on els propietaris i els especuladors poden fer, i fan, el seu negoci, i això no ha canviat.

Hem vist com els barris han anat millorant les seves condicions de vida, de transport, d’equipaments culturals, però alhora s’han posat les bases per a l’augment del preu del sòl i de l’habitatge. El fenomen turístic és ben eloqüent, està transformant els barris i la ciutat en un mercat, amb una constant expulsió de veïns, deixant sense habitatge famílies que no tenen les capacitats econòmiques i socials necessàries. És fantàstic, un dels recursos bàsics de la ciutat que hauria d’oferir oportunitats de millora als ciutadans, resulta que origina molèsties, fa canviar l’estructura urbana de comerços i habitatges i produeix una distribució de la riquesa amb una desigualtat tremenda.

L’Ajuntament és una maquinària de prestació de serveis que fa que la ciutat funcioni, però és veritat que cada dia que passa hi ha problemes nous que requereixen noves solucions, si el que es vol és servir al ciutadà. Això exigeix una constant recerca de les causes dels problemes i prioritzar l’aplicació pressupostària, fins i tot avançant-se als esdeveniments.

De manera que sigui possible esmerçar recursos per afavorir la renovació pedagògica a les escoles, optimitzar els recursos en l’assistència sanitària i la social, consolidar les xarxes de transports resolent d’una vegada el tema del tramvia i el dels taxis, organitzar la seguretat de barri resolent l’atenció directa als ciutadans, posar sòl a disposició per a la construcció d’habitatge social de lloguer, multiplicar l’ús de la cultura i la creació, donant espai a les iniciatives socials dels ciutadans que voluntàriament treballen per la millora dels barris i, per tant, de la ciutat.

Sempre dèiem que calia apropar l’administració al ciutadà, i que per afavorir la participació ciutadana calia garantir la informació i la consulta, doncs sembla que cal encara empènyer en aquesta direcció. Que l’administració té polítiques contra l’especulació, segurament, però si volem evitar-la ens hem de continuar mobilitzant, per salvar un enderrocament, per evitar un desnonament, etc. I això no para!

L'entrada Ja fa 40 anys, i ara què? ha aparegut primer a Carrer.