Podem parlar des de la perspectiva de la ciutat amb un cert estereotip d’estar sempre celebrant aniversaris dels Jocs Olímpics o dir que som en el primer any després del complot econòmic-mediàtic que -ja es pot dir- va ser la Copa Amèrica de Vela. Si sortíssim al carrer i preguntéssim per l’esport, la majoria de gent faria referència al Barça, amb la tranquil·litat que massa cops la bonança de l’equip majoritari -aquell que, segons l’expresident Nuñez, era el subjecte important, fins i tot per sobre de la pròpia ciutat- marca el rumb col·lectiu. Però una anàlisi de la importància de l’activitat esportiva -un concepte impostat, però molt útil, que ha fet fortuna- a la capital del país no té res a veure amb el club-multinacional que està refent el seu imperi i instal·lacions a les Corts.

Quan abandonem els grans titulars, allò que importa és l’esport com a eina al servei de tothom i com a vector de construcció d’una comunitat millor. Això no va de títols, sinó de constància i de procurar vèncer l’estereotip del valor insuls que majoritàriament té l’esport a casa nostra. Un pecat del que, per cert, els periodistes esportius en som còmplices. Fins i tot culpables.

Una aproximació gramsciana

En una època marcada per l’acceleració de la vida quotidiana, la precarització de les condicions materials i la mercantilització de gairebé totes les dimensions de l’existència, la pràctica esportiva -entesa en un sentit ampli, inclusiu i emancipador- emergeix com una eina fonamental per al benestar individual i col·lectiu. En aquest marc, no és possible pensar l’accés a l’activitat física com una simple qüestió d’elecció personal o d’oci privat: cal abordar-lo des d’una perspectiva de drets, de justícia social i de construcció d’alternatives comunitàries davant l’ordre capitalista hegemònic.

Si el filòsof marxista Antonio Gramsci assenyalava fa un segle que la cultura no era una qüestió accessòria ni decorativa, sinó un espai central de disputa ideològica i d’hegemonia, avui podem fer un paral·lelisme similar amb l’esport i l’activitat física. Gramsci defensava que per transformar l’ordre social calia una “revolució cultural”, en què les classes subalternes adquirissin eines per pensar i actuar des d’una lògica pròpia, trencant la passivitat imposada per les estructures dominants. Aquest enfocament és perfectament aplicable avui a l’esfera del cos, de la salut i del moviment: qui té dret a moure’s, a cuidar-se, a ocupar l’espai públic amb el seu cos? Quines formes d’activitat física són reconegudes i valorades? Quines altres són menystingudes, reprimides o invisibilitzades?

L’esport, en aquest sentit, no pot ser entès només com una disciplina institucionalitzada, lligada a federacions, competicions i règims d’elitisme. Parlem d’un esport viscut des de baix, arrelat als barris i a les pràctiques populars, sovint informals i autogestionades. Ballar en una plaça, fer una caminada col·lectiva, improvisar una sessió de ioga en un parc o organitzar partits oberts de futbol mixt no són només exercicis físics: són expressions d’una cultura del moviment que desafia els límits del mercat i la medicalització de la salut. Són formes de reapropiació del cos i de l’espai, que poden esdevenir espais de resistència i de creació de comunitat.

En el context del capitalisme actual -cada cop més orientat cap a la captura de l’atenció, la virtualització de les relacions i l’explotació de la subjectivitat- el cos esdevé un camp de batalla. Les desigualtats socials es tradueixen també en desigualtats en salut, en accés a equipaments, en temps disponible per al descans i l’autocura. Els barris amb menys recursos són sovint també els que pateixen més sedentarisme forçat, més patologies associades a la inactivitat i menys oportunitats d’accés a pràctiques esportives accessibles, diverses i no competitives.

L’activitat esportiva com a dret

És en aquest punt que la lectura gramsciana recupera tota la seva potència. Si l’esport i l’activitat física poden esdevenir eines d’emancipació, és imprescindible generar una contracultura del moviment que posi el benestar comunitari al centre. Aquesta contracultura no es pot construir només des de la denúncia, sinó des de la proposta: espais oberts, gratuïts i autogestionats per a la pràctica corporal; polítiques públiques que entenguin la salut com una construcció col·lectiva i no com una responsabilitat individual; aliances entre col·lectius feministes, antiracistes, ecologistes i populars per reapropiar-se de l’espai públic des del joc, la dansa i el moviment. Cal reconèixer que l’esport popular i informal pot ser una eina de cohesió social tan poderosa com qualsevol altra forma d’organització comunitària.

En aquest escenari, l’accés a les eines per cuidar-se -sigui temps lliure, espais adequats, companyia o sabers populars- hauria de ser entès com un dret bàsic. La possibilitat de moure’s amb llibertat, d’experimentar el plaer de l’activitat física sense judicis ni pressions, forma part del dret a una vida digna. I això només es pot garantir amb una transformació estructural que posi la vida, en totes les seves dimensions, per sobre dels interessos del capital.

Per tot això, aquest dossier proposa explorar la pràctica esportiva com a vector de resistència i transformació social. I la mateixa Barcelona de l’ensarronada nàutica de l’any passat ens obsequia amb exemples notoris.

Dels casals als projectes concrets

A molts barris de la ciutat, els casals de barri i centres cívics actuen com a plataformes fonamentals per a la promoció d’activitat física inclusiva i accessible. Ofereixen tallers de dansa, ioga, gimnàstica suau o caminades que, a preus simbòlics o gratuïts, permeten a persones grans, joves i famílies accedir a pràctiques saludables. A més, generen xarxes de suport i comunitat, especialment importants en contextos de soledat no desitjada o vulnerabilitat social. L’eclosió de la pràctica esportiva posterior a la pandèmia, per exemple, ho va visibilitzar. I aquests espais van adquirir una importància clau.

A la ciutat també hi ha nombroses iniciatives autoorganitzades que promouen l’esport des d’una mirada crítica i comunitària. Les bicicletades populars, grups de córrer feministes o entrenaments a l’espai públic trenquen la lògica de consum privat del moviment. Una de les més conegudes és la Massa Crítica, una bicicletada mensual que reivindica la bicicleta com a mitjà de transport ecològic, accessible i comunitari, i transforma per unes hores l’espai urbà en un espai de trobada i resistència activa contra l’asfalt dominat pels cotxes.

Projectes que combaten l’exclusió

Diversos projectes s’han consolidat a Barcelona amb la finalitat específica d’abordar situacions de marginació a través de l’activitat física, com per exemple FitBuddy, una proposta d’entrenaments dirigits gratuïts o a preu simbòlic a l’Arc de Triomf. La iniciativa, que aprofita l’espai públic per oferir entrenaments funcionals oberts a tothom, posa èmfasi en la inclusió, la diversitat corporal i la creació de comunitat, i ens alliçona sobre que la cura gimnàstica no ha d’amagar-se sempre darrera d’una quota prohibitiva.

Els col·lectius més damnats a la ciutat de les dues velocitats tenen programes específics que confien en l’esport per empoderar comunitats vulnerables, una eina més potent en alguns casos que el paternalisme institucional per a tot. L’Ajuntament té el programa Convivim Esportivament i algunes parròquies encara exerceixen el paper que històricament havien tingut, com la de Santa Anna amb el seu bon exemple a Esport Sense Sostre. Aquí s’empra el futbol sala com a eina d’integració per a persones sense llar, moltes d’elles migrants sense papers ni feina. L’equip, conegut com els Missatgers, forma part de la lliga de la Federació Catalana de Futbol. Més enllà del joc, el projecte genera vincles, autoestima, coneixement d’idiomes i una eina concreta per combatre l’aïllament social i emocional.

Un altre exemple és el de la gent gran, un col·lectiu que veu com hi ha una mena d’edatisme cultural al voltant de la pràctica esportiva i els usos d’equipaments o espais públics . Val a dir que aquí la cobertura administrativa és més eficaç, perquè en molts casos es correlaciona amb departaments diferents als esportius, més sectorials i amb una xarxa d’espais i equipaments propis. Una xarxa molt més completa.

Un emblema de resistència

El Gimnàs Social Sant Pau, al Raval, és probablement el cas més emblemàtic d’una proposta esportiva de base radicalment arrelada als drets socials davant la qual -aventurem-nos-hi- fins i tot Gramsci hi sucaria els peus. El Sant Pau té algunes singularitats que van més enllà de la pràctica esportiva. Aquest projecte cooperatiu ha transformat les instal·lacions per oferir un gimnàs social en què el 65% dels usuaris són persones migrades. Més de la meitat dels usuaris del gimnàs no paguen quota en una aposta de la cooperativa per difondre la pràctica esportiva a tot el veïnat, amb independència de la seva situació econòmica. A més, es treballa de forma molt estreta amb alguns col·lectius per afavorir-ne el seu ús.

És el cas de les persones sense sostre, de l’associació de dones maltractades, del col·lectiu de manters o de l’associació trans Generem. Tots ells tenen garantida una quota reduïda o gratuïta al gimnàs Sant Pau. La cooperativa també ha volgut incidir en l’educació dels infants del barri: aquells que treuen bones notes, no han de fer front a la quota per utilitzar el gimnàs. D’altra banda, també organitzen diversos cursets per promocionar la pràctica esportiva i els hàbits saludables adreçats als més joves.

Hi ha més exemples que enriqueixen la ciutat des d’un punt de vista contrari al que sovint mesuren els impactes econòmics de milions d’euros d’aquells grans esdeveniments que semblen llums de neó. Hi ha una claror, si es vol tènue, latent, com el bellugueig de l’espelma. Tímida, fluixa, però resistent. És cada aposta clarivident de l’activitat esportiva amb vocació emancipadora i igualitària. Com ho podria haver concebut un teòric sard o un ciutadà qualsevol des del carrer de Sardenya.

L'entrada L’esport, una eina emancipadora ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article vol reivindicar l’oposat: que el benestar comú no és un obstacle a la llibertat personal, sinó la seva condició de possibilitat. I ho fa des d’un terreny concret, sovint menystingut, però revelador: el de l’esport i l’espai públic a partir de garbellar com i on s’ha possibilitat que amb inversions públiques hi hagi un benefici col·lectiu. Perquè quan una administració local aposta per habilitar un circuit de córrer al parc, obre un camp de futbol accessible o dignifica una zona de joc en un barri oblidat, no només construeix infraestructures: fa política del bé comú. Fomenta la salut, la convivència, la igualtat d’oportunitats. En definitiva, posa a l’abast de tothom -no només de qui s’ho pot pagar- el dret al moviment, al lleure i al vincle social. Una col·lectivització dels drets en tota regla. Sí, col·lectivització sense atributs ni tampoc escarafalls, malgrat que aquest concepte encara espanti porucs de memòria selectiva.

Per als barris populars de Barcelona, el dret a l’esport no ha estat mai un luxe, sinó una necessitat. Una pràctica que contribueix a la salut, a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. Però el seu accés ha estat històricament desigual. Si l’esport de competició es jugava als grans estadis, l’esport de base, el que es juga al carrer, a la pista del costat de casa, o al pati de l’escola, ha estat -i continua sent- un espai de lluita veïnal i política. Des de les pistes de petanca a Sants fins als mòduls de cal·listènia a Nou Barris o la zona d’escalada de la Foixarda, són petites inversions públiques que poden tenir un gran impacte social. Però també generen interrogants: qui les gestiona? Com se’n garanteix l’ús inclusiu? Quin paper hi juguen les entitats de barri? L’urbanisme esportiu, en definitiva, és una altra forma de fer ciutat.

El paper de les associacions veïnals

Les primeres grans onades de lluita veïnal, entre final dels anys setanta i principi dels vuitanta, no només demanaven clavegueram o escoles. També volien pistes esportives. Entre 1976 i 1982 es van construir 151 instal·lacions esportives de barri, una xifra impressionant, tenint en compte la manca gairebé absoluta de recursos amb què es partia. Les associacions veïnals ho tenien clar: l’esport era salut, cohesió i dignitat per als barris.

A Sant Martí, per exemple, les associacions veïnals no només van pressionar per tenir poliesportius, sinó que van impulsar les primeres Escoles d’Iniciació Esportiva, un model replicat després a diversos barris, com el Poble-sec, on es va articular amb l’ajuda de les associacions de famílies d’alumnes (AFA). “Vam aconseguir que l’esport no fos només cosa dels que podien pagar-se un club”, explica un dels antics membres de l’AV del Poble-sec. L’esport es va convertir en eina reivindicativa: des de les Olimpíades Populars organitzades per associacions, fins a les jornades festives que reclamaven equipaments amb curses o partits de bàsquet.

A qualsevol persona que se li pregunti per les instal·lacions esportives de Barcelona mencionarà el Camp Nou -i tota l’actual zona zero de l’Espai Barça-, Montjuïc -i el seu escampall d’instal·lacions que converteixen la muntanya en una mena de pessebre viu de l’activitat esportiva- o els clubs nàutics de la Barceloneta. Però aquests escenaris grandiloqüents són l’excepció i no la norma, no computen per a l’anàlisi que ens proposem: el d’escanejar la ciutat de riu a riu i de muntanya a mar per estendre al màxim les estovalles d’instal·lacions sobre les quals es pot produir un àpat esportiu popular.

El cens que l’Ajuntament va impulsar el 2020 per fer l’escandall de tots els equipaments i instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat pot servir de barem per saber de què parlem. El còmput total s’enfilava fins a més de 1.200. Poca conya. És clar que aquí s’hi recomptava tot: des de les cistelles a la vora del mercat de Sant Antoni a les pistes de botxes i els parcs de cal·listènia o els traçats de circuits o aparells de força. Més de 1.200 instal·lacions, en un sentit ampli, que abracen des de parcs d’esports urbans amb els preceptius mig tubs -en català no hem de dir-los també una half-, fins al meravellós Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, que avui té més de concertòdrom que d’equipament esportiu.

Barcelona té 36 circuits gimnàstics, 10 circuits esportius i cinc parcs esportius d’esports d’acció o urbans, comptant només els de titularitat pública. Tots són, per impuls i manteniment, partides consignades als pressupostos i responsabilitats que s’assumeixen des d’allò públic. La mateixa instància municipal sap com d’important pot ser l’esport per a la percepció ciutadana i la deliberació electoral pot posar el focus en si el seu Ajuntament la té en compte o no. No és casual que els pressupostos participatius d’enguany hagin tingut com a projecte estrella la coberta del camp de futbol del Martinenc o que anys enrere fes fortuna el cas de Les del Criquet.

Era la Barcelona de 2020. Amb l’estrena dels primers pressupostos participatius, l’Ajuntament obria una porta -petita, però significativa- a una nova manera de decidir com s’inverteixen els recursos col·lectius. Dos anys més tard, amb només 2.441 vots -una xifra que podria semblar anecdòtica en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants- es va aprovar un projecte que, per a molts, hauria passat desapercebut o hauria estat ridiculitzat des del prejudici: la construcció del primer camp de criquet femení sub19 de Catalunya. Les obres es van endarrerir, es van encarir i van arribar als 1,6 milions d’euros, però quan el camp es va inaugurar, l’abril del 2024, el missatge institucional no deixava lloc al dubte: “Aquest esport representa més que una simple activitat física, ja que s’ha convertit en un espai de cohesió social, participació inclusiva i no-discriminació”. I tenia raó.

El ‘vampir’ de la Foixarda

No sempre les petites inversions que generen grans realitats provenen de l’erari públic. No hi ha a Barcelona cap més bon exemple de la tenacitat del moviment esportiu de base que la Foixarda. L’antiga pedrera de Montjuïc, reconvertida en escola d’escalada a partir del 1986, és ara el rocòdrom urbà més gran d’Europa. I tot va començar amb una caixa de 100 preses d’escalada i molta il·lusió. Manuel Sánchez, el Heavy, és qui va convertir un forat oblidat de la ciutat en un santuari vertical. Equipava les vies de nit, esquivant la Urbana, amagat entre la bardissa i el ciment. “Vaig ser un vampir d’aquesta ciutat, penjat als sostres fins a l’alba, amb el taladro a la motxilla”, recordava anys després.

Avui, la Foixarda té més de 150 línies d’escalada i 9.000 preses. I el millor: és gratuïta i oberta tot l’any. La seva consolidació no ha estat fàcil. No va ser fins al 2004 que el rocòdrom va ser reconegut institucionalment i va començar a rebre suport econòmic per al seu manteniment. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, l’Ajuntament i la Diputació van acabar cedint davant la força d’una comunitat tossuda i apassionada.

Tenim més exemples. De fet, tants com es vulgui. És probable que l’habilitació de camps de botxes -el nom genuí i català de l’esport al que direm, per consuetud, petanca– hagi estat sovint una mena de complement fàcil a urbanitzacions, sense més. “La petanca no és només cosa d’avis. És un dels pocs esports on poden competir junts l’avi, el pare i el net”, deia el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca, Jonathan Ferrari. A Sants, aquesta pràctica forma part del paisatge social des dels anys setanta, i continua viva gràcies a clubs com el Club Petanca Sants, fundat el 1985 per Jaume Gil, amb 17 anys.

Des d’aleshores, han canviat cinc cops de localització, sempre perseguint un espai digne. Ara, sembla que la fita és a tocar: el futur complex esportiu de Magòria, que inclourà un estadi de futbol, ha promès 16 pistes de petanca -una dotzena en zona verda i quatre en zona esportiva- i un local propi per al club. El projecte preveu, fins i tot, pistes soterrades sota el camp de futbol. Aquesta és la fórmula de l’urbanisme esportiu del segle XXI: sostenible, multifuncional i arrelat al territori.

Una de les iniciatives més visibles d’aquesta nova manera d’entendre l’espai públic esportiu han estat els patis oberts: escoles que, fora de l’horari lectiu, obren el pati a la comunitat. A Barcelona se n’han activat més de 80. L’Institut Infància i Adolescència defensa que aquests espais contribueixen a la cohesió social, a través d’un “lleure educatiu” que permet trencar desigualtats i reforçar el teixit comunitari. “Tenen un valor educatiu, social i comunitari, i són especialment útils per a infants en situació de vulnerabilitat”, assenyalava el seu informe de 2017.

Però el model no està exempt de crítiques. Qui vigila aquests espais? Quina responsabilitat hi tenen les AFA o les entitats del barri? Els patis oberts sovint funcionen com a espais regulats amb presència adulta que, segons alguns estudis, limiten l’autonomia i la creativitat del jovent. L’oci que s’hi genera és sovint d’entreteniment, amb poca capacitat per a la creació expressiva o normativa pròpia. En definitiva, el repte és convertir els patis oberts en veritables espais de participació, no només en recintes vigilats. “Cal una aposta clara per part de l’Administració per dotar-los de recursos, projectes pedagògics compartits i coordinació amb el territori”, afirma un informe que, pels deures que posa, sembla nominat a romandre calaixos endins de l’administració municipal.

Espai públic, gimnàs comunitari

La tendència a habilitar espais esportius d’ús lliure ha crescut: zones de cal·listènia, taules de ping-pong, circuits de salut, pistes de frontó… Són intervencions urbanes de baix cost, però d’alt impacte social, sobretot en barris on l’accés a instal·lacions esportives de pagament és limitat. El problema és que, sovint, la distribució no és equitativa. A zones com l’Eixample hi ha una dotació notable d’aquests espais, mentre que en barris com la Trinitat Vella o Ciutat Meridiana la manca d’equipaments és crònica. Allà, les reivindicacions per una piscina municipal o un poliesportiu són històriques. “Aquí el que tenim són descampats i molts somnis”, lamentava fa poc un portaveu veïnal.

Parlar d’urbanisme esportiu és parlar de ciutat inclusiva. Vol dir entendre que una taula de ping-pong en una plaça no és un caprici, sinó una política pública amb vocació redistributiva. L’urbanisme esportiu no fa soroll. No talla cintes. Però transforma. Reivindicar-lo és posar el benestar de les persones -totes, sense distinció- al centre de la planificació urbana. Perquè l’esport, quan és de tothom, és més que esport: és ciutat.

L'entrada Planificació esportiva per a una ciutat desigual ha aparegut primer a Carrer.