El fantasma dels transvasaments

L’aigua de Barcelona i l’AMB prové fonamentalment del riu Llobregat i -en menor mesura- del Besòs, però un important 30% prové del Ter. Gràcies a l’Acord de la Taula del Ter, la dependència barcelonina del transvasament d’aquest riu s’haurà de reduir els pròxims anys. Tanmateix, partim de 57 anys d’espoli que, fins fa poc, va arribar a xuclar més del 70% del cabal del Ter, sense respectar el cabal ecològic i el bon estat de la biodiversitat associada. Desoint la voluntat de les comarques gironines.

Un altre transvasament que no s’ha fet, però que sempre ha estat sobre la taula, és el de l’Ebre cap a Barcelona. Tots els Plans Hidrològics Nacionals (PHN) del PP, i alguns amb el suport del PSOE i CiU, l’han tret a escena, sigui des del seu tram final o des del Segre. Ara, amb el pretext de la sequera, el Col·legi d’Enginyers de Camins el torna a demanar. Per tant, malgrat la forta oposició popular, el transvasament segueix latent, ja sigui prolongant el minitransvasament de Tarragona o transvasant aigua del Segre a través del canal Segarra-Garrigues al Sistema Ter-Llobregat, que alimenta Barcelona i la regió metropolitana. Toquem fusta: a hores d’ara, ni el Govern de Catalunya ni el Govern espanyol no els contemplen.

Barcelona i l’AMB opten fermament per l’abastament amb fonts pròpies, sobretot a través de la construcció d’una nova potabilitzadora i la construcció d’una nova estació de regeneració d’aigua, ambdues al Besòs. De fet, la capacitat de regeneració s’ha multiplicat per 15 els últims quatre anys.

Malgrat que les grans i costoses infraestructures per produir més aigua potable són necessàries, el problema de fons amb l’aigua a Barcelona és el mateix que fa 65 anys, quan es va optar pel transvasament del Ter. Mai no hi ha prou aigua, per molt que en creixi l’oferta. El creixement insostenible de la capital catalana i tota la seva àrea s’ha dut a terme a costa de trinxar la resta del territori per satisfer les seves necessitats hídriques i energètiques: petroquímica, centrals nuclears i transvasaments, amb impactes al camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques de Girona.

En una fugida endavant irracional, en l’actual context d’emergència climàtica i sequera extrema, totes les planificacions hidràuliques continuen projectant el creixement de la metròpoli. El nou Pla Hidrològic de Districte de Conca Fluvial de Catalunya preveu un augment del 25% de la càrrega turística el 2039; el Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua de l’AMB (PECIA) preveu més edificabilitat i el consegüent augment de la demanda; i el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), actualment en tramitació, projecta més de 200.000 nous habitatges, amb el consegüent augment de consums.

És per això que els moviments de l’aigua apostem per una reducció de la demanda, o, si més no, una contenció. A les capçaleres dels rius Ter i Llobregat, la precipitació s’ha reduït més d’un 30%, contribuint a la disminució dels cabals dels dos rius, i les prediccions dels efectes del canvi climàtic pronostiquen una reducció de la disponibilitat d’aigua del 22% per al litoral català el 2051. O contenim i reduïm la demanda, o més d’hora que tard posarem en fallida el sistema.

Això comporta passar d’oferir cada vegada més i més aigua que no tenim a fer-ne un ús racional i gestionar la demanda. La vella política d’oferta d’aigua s’ha basat a satisfer d’aigua a qui la requereix, molt sovint sense pensar prèviament en quanta en tenim, quins escenaris futurs es preveuen pel canvi climàtic, ni considerar el compliment legal dels cabals ambientals com una restricció prèvia a qualsevol tipus d’ús.

Amb la crisi provocada per la sequera, les administracions públiques continuen entossudides a construir grans infraestructures per produir més aigua. Si bé és cert que de l’aigua de mar en podem obtenir aigua potable, també és cert que aquestes infraestructures tenen un elevat impacte ambiental que les posa en qüestió. L’ús intensiu d’energia d’aquestes instal·lacions, l’elevadíssim cost de la construcció i l’obligació legal de recuperar els costos fan pensar que això acabarà repercutint a les nostres butxaques amb un increment del rebut de l’aigua. Pel que respecta a l’aigua regenerada, cal recordar que aquesta tecnologia no aporta més aigua al sistema, sinó que la treu dels propis rius i per tant correm el risc de reduir-ne el cabal ecològic.

Per a què volem l’aigua que tenim?

Abans d’invertir un dineral en aquestes infraestructures, potser seria convenient pensar prèviament per a què i per a qui volem la poca aigua que tenim. Avui en dia, el 12% del consum de tota l’aigua de Barcelona prové del sector turístic -només comptant l’aigua consumida pels turistes als hotels i pisos turístics-. Del total dels grans consumidors d’aigua de la ciutat -aquells que consumeixen més de 7.000 m³/any- un 25% són hotels.

A Barcelona i l’AMB, el sector domèstic representa més del 70% de tot el consum d’aigua. I tot i que el total del consum d’aigua potable ha disminuït considerablement, el creixement urbanístic que projecten l’AMB i Barcelona tensionarà més la gestió de l’aigua. Per això, si volem garantir el dret a l’aigua, protegir els pocs espais agrícoles metropolitans que ens queden i contenir la demanda, cal promoure la desqualificació d’urbanitzables o d’urbans de tots els sectors no desenvolupats i que en l’actualitat són agrícoles o naturals. Només al Baix Llobregat, hi ha més de 100 nous projectes de promocions urbanístiques.

A la gestió de l’aigua de Barcelona i l’AMB li manca resiliència i adaptació a l’emergència climàtica. És per això que, més enllà de l’aposta per la regeneració i la dessalinització, cal que l’Administració posi en joc un seguit d’inversions i millores que, de moment, sembla no prioritzar.

Una d’elles passa per l’aprofitament dels recursos hídrics alternatius a escala municipal i domèstica. Des del 2020, Barcelona avança amb l’aprofitament de l’aigua subterrània per a la neteja, fonts ornamentals i reg municipal. Amb tot, l’aplicació del Pla de Recursos Hídrics Alternatius de Barcelona (PLARHAB) del 2020 és lenta. Ciutats metropolitanes com Sant Cugat del Vallès i unes altres cinc ja tenen ordenances municipals per a l’aprofitament de les aigües grises i pluvials als edificis, però cal estendre-les a la resta de municipis i incentivar-ne l’aplicació.

Reaprofitament de les aigües grises

L’estratègia de regeneració d’aigua de Barcelona i l’AMB hauria d’incorporar el reaprofitament de les aigües grises -aquelles que surten de la dutxa i la pica del lavabo amb una càrrega orgànica baixa- al sector domèstic i municipal. Sobretot per a usos on les exigències de qualitat són baixes, com per exemple a la cisterna del vàter. Podríem estalviar al voltant del 20% del consum domèstic pel cap baix.

Cal tenir present que les prediccions del canvi climàtic apunten a episodis de pluges torrencials cada cop més freqüents, que per comptes de resoldre el problema el complicaran encara més. De fet, les pluges i les inundacions són un dels problemes principals de Barcelona i l’AMB. El model de ciutat basat en el ciment ha impermeabilitzat gairebé tota la metròpoli, sense permetre la infiltració de l’aigua i causant inundacions a la mínima que plou. Si a això hi afegim el model de clavegueram unitari que barreja les aigües pluvials amb les residuals, tenim un còctel molotov que posa en perill la qualitat de l’aigua de les platges i rius.

El clavegueram de Barcelona i la depuradora del Besòs no es van construir pensant en l’augment poblacional i turístic que ha patit la ciutat. És per això que, fins i tot amb pluges moderades, patim episodis de contaminació d’aigua fecal a les platges, causats perquè el clavegueram col·lapsa i vessa l’aigua de pluja barrejada amb la residual pels sobreeixidors o l’efluent de la depuradora quan plou molt.

Per fer front a aquest problema, l’actual planificació de Barcelona passa per dues estratègies concretes: la construcció de 38 nous grans dipòsits de retenció de pluvials, on les aigües de pluja es barregen amb les residuals, es retenen durant els episodis de pluges i s’aboquen al clavegueram un cop les pluges acaben; i de forma més modesta, la construcció dels Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible (SUDS), els jardins que retenen i fins i tot alguns filtren aigua de pluja al freàtic.

Potser amb la crisi de la sequera comencem a entendre que l’aigua de pluja és també un recurs hídric alternatiu que s’ha d’aprofitar en origen i que no té sentit gastar milions d’euros en construir dipòsits que només la retenen i després la barregen amb la fecal. Potser hauríem de cercar estratègies per aprofitar aquesta aigua en origen, abans que toqui l’asfalt, i així evitar la contaminació amb tots els tòxics que conté. Potser cal posar en marxa un Pla de Rehabilitació Hídrica i una ordenança municipal que faciliti la recollida d’aigües grises i pluvials. Potser, també, cal estudiar la viabilitat d’implementar una xarxa separativa. D’opcions n’hi ha.

El model de gestió

Barcelona i l’AMB necessiten un nou model de gestió de l’aigua si volem posar en marxa les mesures anteriors. Els inicis del sistema modern d’abastament barceloní han estat molt lligats a la història d’Aigües de Barcelona -el grup Agbar-, que avui participa amb un 70% a l’empresa mixta metropolitana que s’ocupa del servei, juntament amb La Caixa (15%) i l’AMB (15%). El control de l’aigua de Barcelona i l’AMB per part d’Agbar és un impediment al model públic i democràtic que defensa el 80% de la ciutadania de Barcelona.

Avui veiem que qui planifica i inverteix per fer front a la sequera és l’administració pública. Llavors, per què any rere any paguem cinc milions d’euros en concepte de “coneixement privat”? Per a què serveix? Qui en treu profit? Quin és l’objectiu últim d’un grup privat transnacional com Agbar? És ben senzill: fer negoci. I amb l’aigua el negoci es fa facturant: quant més consum millor, i quantes més inversions en grans infraestructures construïdes per la multinacional, millor. I si poden apujar la tarifa per sobre del 60%, com van fer durant la crisi econòmica del 2008, millor.

La privatització de l’aigua a Barcelona és, en part, el motiu pel qual existeixen plataformes i moviments socials a favor d’un canvi de model de gestió. I sempre ens hem trobat amb el mateix mur de pedra: l’opacitat i la defensa ferma dels interessos particulars, sovint amb estratègies bel·ligerants que demostren l’abús de poder de la companyia i els seus tentacles. Un exemple recent són els més de 14 recursos judicials que van interposar Agbar i els seus satèl·lits contra el reglament de participació i la consulta de l’aigua el 2019. La consulta tenia la intenció de preguntar a la ciutadania de Barcelona quin model de gestió preferia. Finalment, no es va poder celebrar perquè la insistència d’Agbar als jutjats va acabar per dinamitar no només la consulta, sinó tot el reglament de participació de l’Ajuntament.

Per aquest motiu, els moviments de l’aigua fa anys que demanem la creació d’un Observatori Metropolità de l’Aigua (OMA) que faci possible la participació ciutadana en l’elaboració de les polítiques públiques. La governança de l’aigua fa molts anys que està retinguda ens uns despatxos i l’aigua és massa essencial com per deixar-la en mans d’uns pocs. Un espai com l’OMA tindrà molta feina per revertir la vulneració del dret d’accés a la informació. Sense informació, és molt difícil la participació de la ciutadania en els afers públics. A les smart cities [ciutats intel·ligents] els calen smart citizens [ciutadans intel·ligents].

Una qüestió de justícia global

Per últim, però no menys important, canviar el model de gestió de Barcelona i l’AMB és una responsabilitat amb la justícia global. Agbar és un grup transnacional que al sud global aprofita -o fins i tot modifica de forma interessada- els contextos polítics i normatius per guanyar concessions i desenvolupar els seus negocis. I sovint ho ha fet vulnerant els drets humans de comunitats empobrides o marginades. Un cas paradigmàtic és la migració forçada que han patit les comunitats afrodescendents de Punta Canoa (Cartagena de Indias, Colòmbia) amb la construcció d’un emissari submarí per part d’Acuacar -filial d’Agbar-, que va acabar amb els mitjans de subsistència de les comunitats pesqueres del litoral. Ho va fer saltant-se el procediment de consulta prèvia recollit al conveni 169 de la OIT (Organització Internacional del Treball) i escollint una tecnologia molt poc a l’alçada del que se suposa que Agbar pot aportar.

Esperem que el context de sequera i emergència climàtica i social afavoreixi guspires socials per seguir exigint i construint solucions i mesures per garantir el dret a l’aigua i la seva preservació.

Dante Maschio, Quim Pérez i Jordi Fortuny són membres d’Aigua és Vida i SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet.

L'entrada Els reptes de la gestió de l’aigua a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

A l’hora de crear la mixta, l’AMB -governada per CiU i PSC- atorgava a dit la part privada a Agbar. El 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·la aquesta operació per no existir cap contracte a favor d’Agbar per abastir la població de Barcelona, incomplir els principis fonamentals del Tractat de la Unió Europea i per valorar els actius de la part pública i la part privada en contra de l’interès general. Després d’aquesta sentència, Agbar va recórrer al Tribunal Suprem (TS).

Incompliment del Tractat
Després de tres anys i mig d’espera, el passat novembre el TS va prendre la seva decisió. Al contrari del que s’esperava i del que diria el sentit comú, el TS ha acabat per anul·lar la sentència del TSJC i validar l’operació irregular de 2012.

Per fer-ho, s’ha basat en una concessió demanial franquista de l’any 1953, la qual -segons la tesi del TS- atorga a Agbar drets d’exclusiva de prestació del servei de subministrament d’aigua suficients per no incórrer en la lliure competència.

Tanmateix, les lleis ens diuen que només es pot eludir la competència si hi ha drets d’exclusiva i es justifica tècnicament i econòmicament la impossibilitat de promoure la competència. Justificació que mai no s’ha donat, i existeixen altres empreses àmpliament conegudes que gestionen sense problemes l’aigua a diferents municipis de l’AMB.

És sorprenent com el TS obvia la vulneració dels principis de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació relatius a l’adjudicació de contractes de serveis públics. Principis reconeguts al Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) i desenvolupats en l’ordenament comunitari i intern.

A més, amb la seva tesi, el TS introdueix nous fonaments jurídics a la sentència del TSJC, fet totalment irregular en un tribunal de cassació que tan sols hauria de ratificar o no la sentència del TSJC.

Al cap i a la fi, un títol provisori que tenia per objectiu captar un determinat volum d’aigua del Llobregat i potabilitzar-la, avui en dia es llegeix com una concessió vigent de servei públic per subministrar aigua a 23 municipis.

Una concessió que representa menys de la meitat de l’aigua subministrada actualment a Barcelona. I que res té a veure amb la gestió de les depuradores que s’inclou a l’empresa mixta, i que fins a l’any 2012 havia gestionat una empresa pública pertanyent a l’Àrea Metropolitana.

Aquesta sentència ens deixa perplexes i incrèduls, i també ens deixa a les ciutadanes de 23 municipis de l’AMB lligades fins a l’any 2047 a una empresa mixta creada de forma irregular.

Cal recordar que anys enrere Agbar havia impartit cursos de formació sobre Dret d’Aigües a jutges del Consell Superior del Poder Judicial (CSPJ), l’òrgan de govern del poder judicial de l’Estat. Alhora, el cas sobre Aigües de Barcelona ha saltat de sales fins arribar a la que anys enrere fallava a favor de la banca en el cas de les hipoteques.

De nou, ens trobem davant fets i dades d’un escenari de desequilibri on tot apunta a què Agbar ha pogut abusar de la seva condició mitjançant el seu poder econòmic.

Ningú no va dir que seria fàcil
Si bé és cert que el TS descarta l’anul·lació de l’empresa, no fa un pronunciament exprés sobre una de les grans estafes a l’hora de constituir la mixta: el mètode de càlcul que es va utilitzar per valorar els actius d’Agbar i els de l’AMB.

La sentència del TSJC posava en dubte que la valoració dels actius es fes d’acord amb l’interès general. En la mateixa línia, una auditoria encarregada per l’AMB el 2018 concloïa que s’havien afavorit de forma descarada els interessos d’Agbar en detracció dels interessos públics: els actius d’Agbar s’havien sobrevalorat quatre vegades, mentre que les públiques es van infravalorar 10 vegades per sota del valor real.

Així mateix, obviar la vulneració dels principis reconeguts al TFUE de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació en l’adjudicació del 85% no pot quedar com si res no passés. Entenem que la UE no pot soscavar-los pel manteniment d’una llei franquista.

Així que la raó ens diu que aquest cas encara té un recorregut als Tribunals de la UE i que l’AMB no pot mantenir-se indiferent sent un simple testimoni de com es perjudiquen els interessos institucionals i de les persones que beuen aigua i viuen a l’àrea metropolitana.

El Dret Humà a l’Aigua
És en aquesta línia on creiem que cal treballar. Quina part del servei correspon realment a Agbar i quina pertany a l’administració? Quin cost real tindria la recuperació del servei? Com és que encara no sabem aquestes dades? Hem de mantenir les lleis i els privilegis franquistes? Per a qui governa l’AMB?

La manca de dades i la deixadesa històrica per part de l’administració dels seus deures no pot ser un motiu perquè una empresa segueixi gestionant un servei públic i obtenint-ne beneficis.

La sentència del TS ens deixa amb una empresa mixta controlada per Agbar fins l’any 2047. Una empresa que ha tallat el subministrament d’aigua a més de 150.000 famílies entre 2008 i 2016 a l’AMB, que guanya un 60% més de beneficis del que preveia, que s’oposa a la llei de transparència i intenta impedir consultes ciutadanes.

Ara més que mai cal recordar que el 2010 les Nacions Unides van reconèixer per unanimitat el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. Una declaració que implica que l’aigua és un bé comú i no una mercaderia. Que implica que cal garantir l’assequibilitat econòmica i la igualtat per a tothom. Que cal que hi hagi una bona rendició de comptes i que cal que existeixi el dret de les persones usuàries a poder participar de les decisions que afecten la garantia del dret. Més encara en un context d’emergència climàtica.

És més que evident que Agbar incompleix de forma sistemàtica el Dret Humà a l’Aigua, i s’oposa a la voluntat del 80% de la població que prefereix una gestió pública i democràtica de l’aigua a l’AMB.

I ara, què?
Un cop ha fallat la política i la via jurídica, ens cal pressió i control ciutadà per tal de construir una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Fins ara, 270 col·lectius de l’AMB han signat el Compromís per l’Aigua Pública i Democràtica. Aquesta xarxa, i les enquestes que avalen que un 80% de la població vol un model de gestió diferent, és la base per seguir treballant per construir un espai on repensar quins són els principis que han de guiar la gestió d’un dret humà i bé comú.

Seguim apoderant-nos i recuperant la governança dels nostres drets, aquest és un camí que fa anys que caminem i que, encara que ho posi més difícil, cap sentència no aturarà. L’aigua és vida i no una mercaderia.

L'entrada Una gerra d’aigua freda ha aparegut primer a Carrer.