Puntals multiplicats

“Fa 34 anys que visc aquí”, resumeix Arias, qui assegura que des que van comprar la casa sempre han viscut sense grans luxes, però satisfets de tenir un sostre. “La cosa, però, es va tòrcer arran d’unes pluges que van afectar la biga d’una de les habitacions. El meu marit li va posar dos puntals i la cosa no va a anar a més”, rememora. Malauradament, allò seria el pròleg de tot el maldecap posterior. El 2018, arran de la posada en marxa del Pla de Regeneració Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, equips de tècnics van començar a visitar finques que podrien tenir deficiències estructurals. “Van començar a picar per tot arreu i, d’un dia per l’altre, a l’habitació vaig passar de tenir dos a tres puntals i el replà de l’escala ple de puntals”, sintetitza.

“Des d’aleshores que visc amb pànic; em caurà la casa a sobre”, explica qui, alhora, viu gairebé presonera del seu propi pis: “Com que tinc aquest problema de mobilitat, pràcticament no puc sortir al carrer si no m’ajuden. La meva filla viu lluny amb la seva família”. De fet, l’única ajuda que té és a través de la Llei de la Dependència: dues assistentes que li netegen la casa durant una hora i mitja a la setmana i li fan la compra. “Fa més d’un any vaig començar a fer pa-pers per demanar un pis dotacional, d’aquests que està tot adaptat per a la gent gran i pagues poc després d’entregar el teu a l’Ajuntament, però sé que això va per llarg”, explica Arias, que no va poder accedir a cap dels 85 pisos públics que es van lliurar el passat mes de febrer a la Trinitat Vella. “Segurament em queden anys per poder accedir a un pis d’aquests”, valora.

Arribi o no l’opció de marxar, Arias assenyala que no pot fer front a les noves condicions de reforma de l’escala: “Abans, l’Ajuntament ens deia que ens cobriria el 90% de les despeses de la reforma i ara, només el 40%. Des del 2019 que per aquí no passa ningú i ens han convocat a tres o quatre reunions que no han servit per avançar”. “Tu creus que amb una pensió de menys de mil euros puc pagar la reforma de l’escala? La meva filla ja m’ha dit que el que s’hauria de fer amb aquest edifici és enderrocar-lo”, sentencia.

No és un cas aïllat

“Quan el 2018 ens van presentar el Pla de Regeneració Urbana, de forma quasi immediata es van començar a complir les fases previstes”, explica Roberto Rodríguez, membre de la Taula de la Trinitat Vella. “La primera va consistir en una intervenció visual i la segona, en una actuació preventiva”, relata. Des de llavors, centenars de veïns conviuen amb les esquerdes i els puntals que van deixar els tècnics en les seves últimes visites. Rodríguez explica que, en el cas de la finca on viu, els experts van calcular que calia invertir 380.000 euros. “Després de la pandèmia, van abaixar la subvenció i, a més, hem de complir un reguitzell de compromisos”, afegeix. Entre aquests, que una de les intervencions suposi una millora en l’eficiència energètica.

Rodríguez assenyala que el problema rau en el nou origen del finançament: “Si bé abans la partida pressupostària estava consignada en els pressupostos municipals, ara els diners venen d’Europa”. Una situació que els obliga a “executar l’obra dins dels terminis que ells estableixen”: “Si no la tenim acabada quan ells ens diuen, nosaltres haurem de cobrir el 100% de la intervenció”, agrega.

La Taula de la Trinitat Vella té controlades desenes de finques afectades com la de Gloria Arias. En una del carrer de la Mare de Déu de Lorda, hi viu des de fa 22 anys Adelina Matos. Ella no conviu amb puntals dins de casa, però sí que són ben visibles des del pati interior. Dos pisos més amunt, una porxada s’aguanta gràcies a aquests elements de suport. Pel que fa a la façana del darrere, romanen intactes les esquerdes que van destapar els tècnics sobre la primera pell de l’edifici. “No sabíem que estava així de malament fins que van començar a picar”, admet Matos. “Els van col·locar, ens van passar pressupostos i les condicions,
i van marxar. Després van començar a canviar les condicions i ja no ha tornat ningú més”, denuncia. La seva escala es troba més degradada cada dia que passa: “Com que esperem que s’executi el Pla de Regeneració, aquí ningú no ha reformat res, pel que cada vegada està pitjor”, reconeix la veïna.

Reformes que acaben malament

Malgrat no portar vivint al barri una vintena d’anys, sinó un i escaig, Mario Parra també ha acabat immers en el problema de les esquerdes. En el seu cas, explica, tot va començar quan va emprendre unes reformes a casa: “Els operaris van obrir el fals sostre i es van trobar amb les bigues doblegades. Si no se n’haguessin adonat, potser un dia o un altre tot s’hauria ensorrat”, apunta. Des d’aleshores, Parra conviu amb puntals al bell mig del menjador. “Al principi no podia ni dormir de la por, i al final em vaig haver d’adaptar. No tenia cap altra opció, no puc marxar d’aquí”, relata.

Davant d’aquesta situació, que ja ha portat al límit els veïns i veïnes, la Taula de la Trinitat Vella qüestiona el sentit de la reforma tal com els l’ha plantejat l’Administració. “Quin sentit té haver de gastar 200.000 euros en finques dels anys seixanta que, a més, no milloraran en accessibilitat ni guanyaran ascensors? La gent el que es planteja és vendre el pis
i marxar; les actuals condicions segurament no les podrà afrontar ningú”, sintetitza Rodríguez.

L'entrada Una vida entre puntals ha aparegut primer a Carrer.

Des d’aleshores, una part del veïnat organitzat no ha deixat de reivindicar la necessitat de posar de nou el vianant al centre de l’espai públic. Per exemple, l’Associació Veïnal de Verdum, que extrapola els interessos del barri a la resta de la ciutat i, en especial, a les zones de muntanya. La presidenta, Yoyi Álvarez (León, 1955), recorda una circumstància clau a l’hora d’analitzar la mobilitat dels vianants: “Sovint diem que Barcelona és plana, quan té molts barris de muntanya; barris perifèrics que sovint oblidem”.

Carrers costeruts i desiguals

Malgrat compartir carrers inclinats, Álvarez assenyala una realitat socioeconòmica diferencial entre aquests barris. Per exemple, a Sarrià-Sant Gervasi han tingut històricament més facilitats per desplaçar-se que no pas a Nou Barris, i en aquest cas, la qüestió no està vinculada a la diferència de vehicles privats per nombre d’habitants: “Mentre que en uns barris disposen des de fa molts anys d’una xarxa de transport eficient, com els Ferrocarrils de la Generalitat, aquí vam haver de segrestar un bus per demostrar que també hi podien fer pujar les línies”, exposa. Aquesta lluita, assegura, va servir per reduir desigualtats en aquest àmbit.

Álvarez opina que les solucions als problemes de mobilitat sovint no requereixen grans inversions. “Hi ha una qüestió essencial pendent de resoldre: el 90% dels carrers compten amb rampes per creuar els passos de vianants, però encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar”, apunta. Una problemàtica per als vianants amb problemes de mobilitat que s’agreuja en els vials amb voreres molt estretes: “En determinats barris hi ha molts carrers dels anys cinquanta o seixanta per on és molt difícil caminar amb el carret de la compra o empènyer un cotxet de nadó. I solucionar això no sempre ha d’implicar fer tota una plataforma única: també es poden ampliar voreres si s’elimina alguna filera d’aparcaments”, sintetitza.

Unes inversions puntuals que, a més, considera que podrien anar acompanyades d’un manteniment millor de les infraestructures: “En determinades zones tenim escales mecàniques o ascensors per superar els forts desnivells; sovint els veïns demanen que se n’instal·lin més, però si l’Ajuntament es preocupés de fer un bon manteniment dels que tenim, potser no se’n reclamarien tants de nous”. “Cal que aquests aparells passin més temps funcionant, no aturats i esperant que els operaris els reparin”, rebla.

La presidenta de l’AV Verdum considera positiu que en els darrers dos mandats el Consistori hagi impulsat una nova forma de fer ciutat en aquells sectors on s’han hagut de substituir blocs afectats per l’aluminosi. “Celebrem que grans reformes com l’executada a la Trinitat Nova hagin tingut en compte l’espai públic amb la creació de grans zones verdes”, destaca. Un nou urbanisme que, considera, posa al centre el vianant. “Al final, aquestes reformes a l’extraradi no acaparen tants titulars com la de Consell de Cent, però també són molt necessàries”, explica en relació amb els canvis executats als carrers de l’Artesania o d’Almansa, així com l’eliminació de les barreres arquitectòniques al parc de la Guineueta.

Pedagogia a cop d’urbanisme

Álvarez és conscient que els canvis que resten espai al cotxe no sempre són ben rebuts pel conjunt de la ciutadania, però està convençuda que, un cop executada l’obra, són molts els que canvien de parer. “Cal insistir i no fer-se enrere”, recalca. Malgrat tot, admet que “sempre hi haurà irreductibles”. Un grup de la població que es negarà sistemàticament a qualsevol canvi en pro del vianant i el qual considera que té excessiu ressò mediàtic: “Moltes vegades es creen percepcions equivocades, perquè els mitjans tendeixen a fer molt de cas al soroll que fa una minoria, mentre que als veïns que estan contents amb els canvis gairebé no se’ls dona veu”.

L'entrada Yoyi Álvarez, vianant: «Encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar» ha aparegut primer a Carrer.

La seva relació amb els despatxos d’arquitectura va començar quan encara era menor d’edat: “A Manresa era aprenent i això em va fer decantar a l’hora d’estudiar arquitectura”. El fet de dominar els esbossos tècnics i també l’art de la fotografia va afavorir que el contractessin durant les Olimpíades. La seva tasca: immortalitzar la transformació de Barcelona i supervisar les obres del Palau Sant Jordi: “Com que la Diputació pagava el 75% del pavelló, volien que algú els informés que els diners es gastaven bé”.

El que sovint s’oblida és que, com Arata Isozaki, Basiana també ha deixat petjada a Montjuïc. Obres com la rehabilitació del Palau d’Esports o l’edifici del Museu Olímpic porten la seva firma: “En el cas del Museu, em van suggerir que el fes enterrat per no fer cap mena de competència a l’Estadi Olímpic”.

Ambdós edificis han quedat eclipsats pels grans projectes que va desenvolupar després. El més gran -per extensió i revolució urbana-, la projecció de l’estació del tren d’alta velocitat a la Sagrera. “Gairebé cada dia veia les vies i pensava: «Hòstia, aquí s’ha de fer alguna cosa»”. Unes cavil·lacions que acabarien per agafar forma: “Hi havia el debat sobre si portar l’AVE a Barcelona o Sant Cugat del Vallès. I crec que el fet de proposar-li directament al Norman Foster de fer-ho plegats va decantar la balança”.

La il·lusió que va calar a la Sagrera, però, no va trigar a esvair-se per la paralització del projecte. “He de confessar que en el seu moment em va saber molt greu haver encisat el barri”. Una espina clavada a la qual se li va afegir el desencert d’apostar pel projecte que va enderrocar tots els edificis de la Pegaso: “Em vaig equivocar quan vaig apostar per crear zones verdes de totes totes i vam tirar a terra la fàbrica sencera. Podríem tenir parc i haver salvat un edifici similar a la biblioteca de Can Fabra. Hauria sigut meravellós”.

Davant aquests errors, Basiana va provar de compensar el veïnat: “Com que vaig adonar-me que les Administracions no feien els equipaments del barri, vaig decidir fer-los jo”. Així va néixer la Nau Ivanow: “Cada dia, quan dinava, veia la fàbrica i pensava: «Què fa abandonada?»”. “Llavors jo encara era incapaç de comprar-me un pis, però com que somiava amb els somnis de l’Andy Warhol, en una setmana vaig passar a ser propietari d’una fàbrica abandonada i tenir un deute de 23 milions de pessetes”. La idea va quallar: “Haver estat a l’associació de veïns des del 1982 va ajudar al fet que la gent em conegués i que la Ivanow i l’Espai 30 funcionessin”.

La Medalla d’Honor de Barcelona que li va entregar l’alcalde Hereu el 2009 per la seva tasca comunitària no va suposar un punt i final en la seva relació amb les fàbriques. El 2015 obriria la seva obra magna: “Havia de fer alguna cosa amb la Nau Bostik, la darrera fàbrica que quedava dempeus a la Sagrera, i vaig repetir la jugada”. Encara que la Bostik era gegantina, el projecte va agafar empenta i avui és un referent: “És una espècie de museu d’art urbà de Catalunya. Un viver d’artistes; tenim cooperatives, col·lectius, se celebren presentacions, concerts, fires, exposicions…”. Una vida comunitària que ha fet que l’Ajuntament torni a intervenir per evitar que el projecte de l’estació li passi pel damunt. “És impossible que la Sagrera pugui crear un nou equipament d’aquestes dimensions. Seria un error tirar-la a terra”, justifica.

Fa uns anys va decidir fer un pas al costat i deixar-la en mans d’un equip gestor. “He fet 70 anys i vull tranquil·litat, dedicar-me a escriure sobre què he fet per a la ciutat”, traça qui oficiosament està jubilat. Però és inimaginable creure que Basiana es tancarà en un despatx i deixarà de passejar per la Sagrera amb la Frida, la golden retriever que l’acompanya a tot arreu des de fa set anys. “M’han operat d’una pròtesi, perquè quan era jove jugava molt a futbol i em vaig destrossar, però la Frida m’obliga tots els dies a sortir de casa. És una meravella de gossa”.

L'entrada Xavier Basiana, arquitecte: “Com que les Administracions no feien els equipaments, vaig decidir fer-los jo” ha aparegut primer a Carrer.

Però no tothom considera que sigui fàcil fer marxa enrere en les polítiques de mobilitat sostenible aplicades els darrers vuit anys. “Ho vam veure amb Madrid Central, quan el PP va prometre acabar amb l’aposta pacificadora i, al final, els va ser impossible fer-ho”, exposa el president de Catalunya Camina, Emeka Okpala. “Hem de tenir en compte que aquestes mesures milloren molt la qualitat de vida del veïnat, sobretot si a l’hora d’aplicar-les s’acompanyen d’altres mesures que evitin la gentrificació”, afegeix.

Malgrat la “disminució de la participació en els darrers grans projectes de mobilitat”, el portaveu de Catalunya Camina diu que sempre trobaran “positives i valentes les polítiques que vagin encaminades a pacificar grans carrers, a construir més carrils bici o a reduir l’espai exagerat que ara té el vehicle privat en algunes zones”. “Malgrat tot, els modes de transport sostenible encara no són la prioritat de l’Ajuntament”, sentencia Okpala.

Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció pel Transport Públic (PTP), considera que la línia presa pel darrer executiu és la correcta, però també anhela que el pròxim Consistori “sigui més valent i vagi més enllà”. Explica que les mesures que s’hauran d’aplicar en el marc de la mobilitat “ja no hauran d’estar tan focalitzades en la població de Barcelona, sinó que s’hauran d’implementar amb una visió de colideratge i de corresponsabilitat com a capital de país”. “L’Ajuntament -apunta Ramírez- no es pot desentendre de qüestions com la millora de Rodalies o de la xarxa de busos interurbans: encara que no siguin de la seva competència, sí que ha de poder pressionar i posar determinats temes sobre la taula”.

A la PTP observen com l’autobús, “malauradament, és el gran oblidat de les polítiques de mobilitat”. Si bé Ramírez admet que els darrers vuit anys “s’han fet coses bones, com el desplegament de la nova xarxa de bus”, també assenyala que la ciutat necessita més estacions interurbanes en punts clau, com la Sagrera, i incrementar la velocitat comercial dels busos urbans: “De mitjana, circulen a 11 km/h, quan hauríem de poder aspirar a un mínim de 14 o 15 km/h”. A més, Ramírez critica que en algunes pacificacions s’hagin desplaçat les línies que hi circulaven: “Ens sembla molt bé que treguin els cotxes, però no podem treure també l’autobús: dificultar l’accés al transport públic és un contrasentit quan teòricament vols fer una ciutat més sostenible”.

En canvi, el president de la PTP destaca que en alguns indrets, com per exemple la Diagonal, “el bus ha mort d’èxit”. “Només cal veure les cues que hi ha a les estacions i com van els autobusos. Necessitem ja el tramvia, que té molta més capacitat i no és, ni de bon tros, tan car de construir com el metro”, emfatitza. Al seu parer, “no s’acaba d’entendre per què les obres actuals es va decidir fer-les en dues fases en comptes d’enllaçar-lo directament”. En tot cas, tant la PTP com Catalunya Camina subratllen la urgència d’accelerar la connexió de les dues xarxes per la Diagonal: “L’Ajuntament, la Generalitat, l’ATM [Autoritat del Transport Metropolità]… Ho diu massa gent, que aquesta infraestructura és cabdal per a la mobilitat metropolitana, i, a més, és el mitjà de transport més valorat pels usuaris”, recorda Okpala.

Precisament, aquesta fiabilitat i comoditat és la que molts usuaris de la xarxa ferroviària esperen que s’incrementi a partir de la implementació del Pla Rodalies. Ramírez confessa que a l’entitat estan contents pel fet que “la maquinària inversora s’hagi tornat a engegar i ja s’hagin executat projectes com el 4+4 de Sants”, però recorda: “Venim de 25 anys de desinversió i només en fa quatre que s’ha començat a invertir, i és molt difícil posar-ho tot a punt a curt termini”. En aquesta línia, assenyala, “un tema clau dels pròxims anys serà el perllongament de les andanes d’Arc de Triomf, el qual s’ha hagut de tornar a licitar i que permetrà incrementar la capacitat dels trens”.

Ramírez recorda que encara queda molta feina a fer per resoldre els punts crítics i els colls d’ampolla d’entrada a Barcelona, problemes que es podrien solucionar si es modifiqués el calendari de prioritats: “Si comparem les inversions en millorar i incrementar la capacitat de Rodalies amb els diners que s’estan invertint en soterraments, guanyen per golejada aquestes segones”, il·lustra Ramírez, que exigeix “una visió consensuada de la xarxa ferroviària a trenta anys vista, per no anar a remolc d’ocurrències”.

Bicis i patinets

Una de les darreres polèmiques ha sigut la prohibició temporal de pujar-hi amb patinet elèctric. Una mesura que, a parer del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), castiga els usuaris que aposten per la intermodalitat sostenible. “Cal fer una regulació correcta que equipari els patinets a les bicis, en comptes de culpabilitzar els usuaris de forma reiterada”, considera Marta Casar, membre del BACC, que exigeix posar punt final a les campanyes de conscienciació que “es basen a posar multes”. “Calen campanyes informatives, perquè la normativa és important, però també hem de tenir present que s’ha d’adreçar a tots els col·lectius. Perquè encara veiem moltes motos mal aparcades”, emfatitza.

Casar considera que el pròxim Consistori ha de centrar-se no només a ampliar la xarxa pedalable -“que encara fa falta”-, sinó que també ha “d’abaixar a la calçada alguns carrils bici, com el de la Diagonal o el de la plaça de Cerdà”, així com “corregir i connectar els carrils existents”. De fet, el BACC recorda als responsables polítics i tècnics que “reciclar un carrer posant el límit a 30 km/h o pintar una bicicleta en un carril bus no converteix aquestes vies en carrils bici de facto, ja que aquests han de ser espais segregats de la resta de la circulació per oferir seguretat i confiança als usuaris”.

Peatge urbà, la mesura impopular

La implementació d’un peatge urbà d’entrada a Barcelona és una mena de globus sonda que llança cada cert temps l’Ajuntament als mitjans de comunicació, però la PTP reclama que s’hi comenci a treballar. “Circular en cotxe per Barcelona genera una sèrie d’externalitats negatives que hauríem de gestionar amb un peatge. Els diners recaptats haurien de destinar-se íntegrament a millorar el transport públic, fins al punt de poder incrementar-ne un 20% el pressupost i crear noves línies de bus interurbà o potenciar els busos discrecionals de les grans empreses”, exposen des de l’entitat.

Malgrat la impopularitat que pot suposar la mesura, Okpala recorda que “als anys 90 ja es va decidir abaixar els cotxes de les voreres i, anys més tard, es van implementar les zones blava i verda. El pròxim mandat hauria de ser el d’abaixar definitivament les motos de les voreres i ser coherents amb l’espai públic”. Una aposta que, opina, només serà efectiva si el futur executiu entoma la qüestió amb decisió: “Hem de ser valents: el model actual no és sostenible i hem de transformar la ciutat perquè hi càpiga tothom”.

Competències municipals en mobilitat

La gestió de la mobilitat a Barcelona és una teranyina complexa, on el marc teòric sovint no encaixa amb la pràctica. Directament, l’Ajuntament pot intervenir en l’espai públic fent carrils bici, urbanitzant plataformes úniques, creant aparcaments o adaptant les normatives de circulació a casuístiques pròpies. En canvi, per decidir aspectes com la construcció d’infrastructures, les tarifes o la planificació de la xarxa de bus i metro, el Consistori només podrà fer sentir la seva veu en institucions supramunicipals (ATM, AMB, Port…).

L'entrada La mobilitat, el trencaclosques del pròxim mandat ha aparegut primer a Carrer.

Un projecte majúscul

La reforma es farà sigui quina sigui la composició del nou executiu? “Tots els partits polítics van signar i es van comprometre per escrit amb les associacions a executar la reforma”, recorda Josep Ferrándiz, vocal de Medi ambient de l’Associació Veïnal de Prosperitat. “Podem entendre el retard que acumula l’obra a conseqüència de la crisi sanitària i de subministraments d’aquests darrers anys, però tots els grups es van responsabilitzar a pacificar l’avinguda Meridiana i, si no ho fan, els pressionarem i els denunciarem públicament”, adverteix.

Si bé les actuacions que s’han dut a terme fins ara a la Meridiana han consistit en una obra urbanística de dificultat mitjana -ampliació de voreres, reducció de carrils, creació de parterres i implementació d’un carril bici central-, els arquitectes i enginyers que assumeixin ara el projecte hauran d’escarrar-s’hi una mica més. Per una banda, el veïnat exigeix que l’actual fisonomia d’autopista desaparegui de totes totes. Per l’altra, les entitats volen que s’executi la proposta municipal més ambiciosa. És a dir, la que suprimeix el mur de fins a nou metres d’alçada a la banda de Sant Andreu i, a la vegada, esborra del mapa el pont del Dragó. “Volem que els dos laterals de l’avinguda quedin connectats a un mateix nivell”, sintetitza Ferrándiz.

Més enllà d’implicar una important reducció del trànsit i la contaminació, les entitats defensen que la reforma permetrà recosir una trama urbana amputada des del pla Cerdà de 1859 -encara que els cotxes no es van apropiar de tota l’avinguda fins als anys seixanta del segle passat-. “La construcció de la Meridiana va ser la que va dividir l’antic poble de Sant Andreu. Santa Eulàlia, Vilapicina… Aquests barris formaven part de l’antic municipi independent, i amb l’obertura de l’avinguda van començar a perdre’n el contacte”, rememora Miquel Ruiz, president de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar. “Si la Meridiana es converteix en una rambla més amable i que no parteixi el territori, com ho fa ara, la gent ho tindrà més fàcil per anar d’una banda a l’altra”, assumeix Ruiz.

Una actuació que, en tot cas, demanen que vagi acompanyada d’alternatives per a les persones que entren i surten en cotxe de la ciutat per l’avinguda: “No només ens podem centrar a reduir carrils: també hem de canviar el paradigma de mobilitat i fer un projecte de transport públic més potent, amb més aparcaments dissuasius, més freqüències de tren i més estacions d’autobusos”, apunten des de l’AV de Prosperitat.

L'entrada Meridiana, l’hora de la veritat ha aparegut primer a Carrer.

A aquesta conjuntura de crisi organitzativa es va sumar el fet que calia renovar la junta. “Estava envellida, va començar a marxar gent i, com que jo portava un temps en les reunions per organitzar el 50è aniversari, em van proposar assumir la presidència i aprofitar per renovar-la, rejovenir-la i feminitzar-la”, rememora. Una decisió que al principi “no va ser fàcil” per la manca de conciliació laboral que suposava, però la decisió de començar a treballar de forma horitzontal i plenament assembleària a l’entitat va millorar la situació. “A més, el fet que s’hagin quedat persones de l’anterior junta i hagi entrat gent més jove que jo m’ha animat a continuar endavant”, confessa.

Malgrat això, la presidenta del Centre Social de Sants assegura que no és fàcil compaginar l’activisme social amb la vida laboral i personal: “M’he de posar un topall d’hores de reunions a la setmana; si passo de les quatre hores, m’angoixo”, admet. Una circumstància que ha pogut sortejar, per ara, gràcies a que s’intenten “repartir la feina entre tots”: “Mai ens sobren mans”, reconeix. “La clau és cuidar-nos entre tots nosaltres i decidir si podem assumir determinades coses o si preferim deixar-les per a més endavant”, afegeix.

La junta està oberta a noves incorporacions, però Reigada és conscient de com és de complicat seduir la gent jove: “És la gran pregunta: com ho podem fer atractiu per als joves? I mai he trobat la resposta”. Una situació que no creu que sigui fruit de la manca d’activisme entre les noves generacions: “Només cal veure com han crescut moviments com el feminista o el que combat el canvi climàtic. Però atraure’ls cap a organitzacions com el Centre Social costa més”, lamenta.

Sota el seu punt de vista, el fet que d’aquí a uns anys l’entitat pugui comptar amb un nou edifici pot ajudar a rejovenir els membres de l’associació: “Ara mateix, el nostre local no és atractiu per a la gent jove, com tampoc ho és per a la gent gran; el que necessitem són unes instal·lacions polivalents que permetin fer coses com ara jugar, parlar, tocar instruments… Amb aquests espais segurament sí que els podrem atraure, per la qual cosa haurem de lluitar per aconseguir un nou edifici d’aquestes característiques”, assenyala.

L'entrada Susanna Reigada (Centre Social de Sants): “Cuidar-nos entre nosaltres és la clau” ha aparegut primer a Carrer.

Segons explica, el salt a l’associació veïnal el va donar gràcies a la relació professional que va establir amb l’entitat Catalunya Camina i, en especial, amb el seu responsable, Ole Thorson. “Arran de la feina que fèiem en temes de mobilitat, vaig començar a donar un cop de mà a les entitats dels barris de muntanya”, rememora. Una col·laboració constant que el va conduir a conèixer bona part dels activistes veïnals de la zona, com l’aleshores president de l’AV de Sant Genís dels Agudells, Xavier Civit. “Al cap de poc temps, vaig saber que en Xavier havia decidit fer un pas al costat i que s’havia de configurar una nova junta, per la qual cosa em vaig animar a incorporar-me a la tresoreria”.

Si bé fins aleshores Civit era el 4×4 que s’encarregava de gestionar tota l’entitat, Okpala assegura que el nou equip el primer que va fer va ser repartir les tasques en funció de les especialitats dels seus membres, perquè ningú se sobrecarregués de feina. Okpala manté que les dinàmiques associatives anteriors s’han mantingut: “No és que els barris de muntanya estiguem lluny de la ciutat, però, com que tenim problemàtiques similars, és cert que les continuem intentant solucionar amb els nostres veïns de la Teixonera o Montbau”.

Unes reivindicacions històriques que, tal com detalla Okpala, sempre han estat molt vinculades a l’urbanisme i l’accessibilitat: “Ara hem començat a veure busos a demanda i com desapareixen obstacles de les voreres, però costa molt que ens facin cas”. Al seu parer, la idiosincràsia del seu territori fa que, sovint, la política municipal s’oblidi d’ells: “A la resta de la ciutat es desenvolupen actuacions molt potents i necessàries, però cal que també s’actuï als nostres carrers”.

Okpala reconeix que sovint és “molt difícil” conciliar feina, vida i estudis amb l’activisme veïnal, però considera que és necessari que els veïns hi participin per solucionar els problemes que no acostumen a estar sobre la taula a la plaça de Sant Jaume. “Moltes vegades és molt complicat aguantar el ritme. Per fer-ho més atractiu, potser cal que generem espais que ajudin a arrelar els joves als barris”. “Les agrupacions escoltes, els grups de música, les entitats de joves… són entorns que ajuden a fer que els joves es comencin a polititzar”, sintetitza.

L'entrada Emeka Okpala (AV de Sant Genís dels Agudells): “Els joves han de poder arrelar” ha aparegut primer a Carrer.

Vinculacions polítiques i empresarials

La finca, de titularitat privada, està en mans de les societats BeCorp i Bigdal 5000 SL. És rellevant que Bigdal estigui darrere de l’operativa? A parer de la plataforma veïnal, sí. Segons han detallat a Carrer, el seu secretari és Jaume Nadal Farreras, germà de l’exconseller de la Generalitat de Catalunya pel PSC, Joaquim Nadal Farreras; el conseller delegat és Anton Raventós Raventós, empresari i membre de la nissaga Raventós -família que, precisament, va decidir vendre’s la finca-; i en darrer lloc, el president de la promotora és Salvador Ferran Pérez-Portabella, actual secretari d’organització d’Units per Avançar, el partit hereu d’Unió Democràtica de Catalunya i on, precisament, militen Batlle i la seva gerent del Districte, Maite Català.

Vistes les vinculacions polítiques i empresarials, l’Oficina Antifrau de Catalunya ha començat a investigar si existeix cap irregularitat en el projecte. Uns dubtes que, segons Salvem Can Raventós, s’incrementen a mesura que s’analitza l’expedient, el qual, segons consideren, l’Ajuntament de Barcelona hauria d’haver arxivat per suposats incompliments administratius.

La cronologia dels fets

Tot va començar el 2016. Barcelona en Comú governava en solitari i decidia tombar el projecte en considerar que no respectava els interessos dels veïns. Dos anys més tard, però, els promotors de l’obra el presentaven de nou i, aquest cop sí, el Pla Especial de Can Raventós s’aprovaria inicialment. La iniciativa tornaria a descarrilar a conseqüència de les al·legacions presentades. Aleshores, els promotors tindrien tres mesos per corregir el pla i adequar-se a les noves exigències, però ningú no va presentar cap esmena i els mateixos comuns donarien l’expedient per caducat i arxivat. El moviment veïnal també el donava per extint, però l’expedient va reaparèixer per sorpresa fa un any a la Comissió d’Urbanisme i, posteriorment, al Ple de l’Ajuntament. El motiu: la seva aprovació definitiva. Gràcies als vots de Barcelona en Comú, el PSC i Barcelona pel Canvi -partit de l’aleshores regidor Manuel Valls-, el pla va rebre el beneplàcit definitiu.

Tot plegat, sense atendre les denúncies presentades per la plataforma Salvem Can Raventós, que, més enllà de denunciar els presumptes incompliments administratius, qüestiona també que l’Ajuntament es desdigui de la normativa que protegeix els edificis històrics de la ciutat. En aquest cas, els nous edificis d’apartaments de luxe projectats al jardí superaran l’alçada màxima permesa; no es respectarà la distància mínima de deu metres al voltant de l’edificació catalogada; la profunditat que requereix el pla sobrepassarà el màxim permès pel cantó del carrer de Fontcoberta, i no ofereix cap alternativa per corregir la disminució de l’espai verd.

Contenciós administratiu

El veïnat organitzat, quan ha vist que s’ha quedat sense interlocutors que recullin les seves pors a l’Ajuntament, s’ha autofinançat la presentació d’un contenciós administratiu perquè sigui la justícia la que aturi aquest nou projecte especulatiu a Sarrià. El seu objectiu posterior és la municipalització de l’edifici com a equipament i l’ús del jardí com a zona verda pública.

L'entrada Pressió especulativa sobre Can Raventós ha aparegut primer a Carrer.

“Les rondes, la C-31 o l’R1 de Rodalies no només minen el territori d’una manera més permeable que a Badalona, sinó que generen un problema de contaminació ambiental, acústica i lumínica”, assenyala. És una trama de grans vials que les entitats reclamen que es pacifiquin i se soterrin. “En un túnel de doble alçada, tal com es va projectar el 2010”, concreta. “La nostra idea és destinar l’espai a cosir la ciutat i la platja amb un gran corredor verd, no a crear nous barris, perquè, per densitat de població i per les condicions geogràfiques, el sector pot col·lapsar”.

Però, a què es refereix quan parla de “condicions geogràfiques”? “L’Agència Catalana de l’Aigua [ACA] ha advertit que aquesta zona és inundable i que, per l’efecte de les infraestructures que tenim, si es produeix una gran rierada al Besòs, com passa cada cent anys, bona part de l’aigua quedarà atrapada a Sant Adrià”. “Tanmateix, aquí tothom vol fer nous barris al voltant de les Tres Xemeneies”, denuncia. Una nova febrada pel totxo que ignora la quantitat d’habitatges buits que s’acumulen a les finques: “Les darreres dades són del 2007; aleshores al barri, de 3.270 habitatges que teníem, 429 estaven buits, i en el conjunt de la ciutat, de 15.100, 1.544 tampoc tenien cap inquilí”.

Més enllà de l’aire insalubre que respiraran els futurs veïns a conseqüència de les toxines que alliberen la incineradora de Tersa -“que acostuma a cremar de nit per amagar el fum”- o la planta de generació d’electricitat per cicle combinat a gas, Pons destaca com les platges i el sòl sobre el qual s’ha aixecat la ciutat segueixen molt contaminats. “Aquests barris s’han creat on hi havia indústries metal·lúrgiques i químiques, on els metalls pesants es van filtrar al sòl; és el nostre mal endèmic, però aquí alguns volen amagar la contaminació sota la catifa”.

L'entrada Antoni Pons: “Alguns volen amagar la contaminació sota la catifa, però és el nostre mal endèmic” ha aparegut primer a Carrer.

“Potser la principal prioritat pendent és l’autopista C-31, que divideix la ciutat en dos”, sustenta. “Tenim 64 carrers que topen contra un mur; una frontera que impedeix la comunicació entre els barris de dalt amb els de baix”, detalla. Una impermeabilitat que no només es reprodueix al cor de la ciutat, sinó també en la línia de la costa, en forma de via fèrria: “Els veïns només tenen dos o tres accessos per anar a la platja”. Una circumstància a la qual se suma la incertesa que genera l’emergència climàtica: “O decidim què volem fer amb la via del tren, o ho decidirà el mar; si cal obrir el debat del futur traçat, o si volem soterrar les vies”.

Més enllà de la problemàtica històrica per connectar amb transport públic el nucli urbà amb l’hospital del Can Ruti, Molina celebra que, per fi, s’hagi engegat el perllongament de la línia 1 del metro des de Fondo, amb dues noves estacions: Montigalà i Sant Crist. Una fita que, considera, ha sigut possible gràcies al consens de partits i ciutadania; un fet que a Badalona ha resultat ser gairebé una anomalia. “Tenim un problema molt gran: la inestabilitat política. En cinc anys, cinc alcaldes, dues mocions de censura i un batlle que es veu obligat a dimitir”. A més, en la darrera dècada s’han aprovat només dos pressupostos i l’Ajuntament ha de gestionar una pròrroga de la pròrroga ad infinitum. “És un descontrol, qualsevol nou contracte és una dificultat i els partits discuteixen constantment per tot”, sintetitza.

Fa dotze anys que el Consistori no convoca un Consell de Ciutat amb les entitats, i haurien de ser anuals. Una participació nul·la que podria millorar amb la fàbrica Mobba, després del desallotjament dels artistes que hi residien des del 2005: “Tenim un debat obert que entre tots hauríem de resoldre ja: o la consolidem com a equipament, o la tirem a terra per fer un parc”.

L'entrada Julio Molina: “O decidim què volem fer amb la via del tren, o ho farà el mar: nou traçat o soterrament” ha aparegut primer a Carrer.

La qüestió no és menor en un context de crisi climàtica. Barea recorda que a l’alimentació ja s’hi troben nombrosos microplàstics i que els abocadors han esdevingut els principals emissors de gas metà, amb uns efectes col·laterals que van més enllà de les emissions. L’exemple: els petits terratrèmols del Garraf, conseqüència de la concentració de gasos en el subsòl de l’antic abocador clausurat fa 15 anys. “Necessitem posar seny i racionalitzar la recollida d’uns residus dels quals nosaltres som els responsables”, emfatitza.

El nou sistema

Per combatre l’anonimat que el sistema de contenidors brinda a les persones que no reciclen -més de la meitat, segons les dades oficials-, les Administracions han començat a apostar per sistemes de recollida individualitzada, amb xips a les bosses. “En aquest cas, el porta a porta és el que millor funciona de llarg, ens agradi o no”, sentencia l’activista de Greenpeace. Funciona a més de 200 localitats catalanes i a desenes de grans ciutats europees, i Barcelona ha decidit generalitzar-lo a través de la nova contracta del servei de neteja.

L’Ajuntament ja comptava amb l’experiència de Sarrià Vell a l’hora d’implementar el porta a porta -hi funciona des de fa tres anys-, però a Sant Andreu el Consistori ha ensopegat a l’hora de fer el primer gran desplegament del nou sistema. El casc antic d’aquest barri s’ha convertit en un maldecap per als responsables municipals, sobretot després de les grans mobilitzacions que un sector del veïnat ha aconseguit organitzar.

Què ha fallat?

Però quins han estat els pecats capitals que ha comès el Govern de l’alcaldessa Ada Colau per generar una polarització veïnal sense precedents? La manca d’informació al veïnat, la seva poca flexibilitat des del primer dia, l’obligació de complir amb un canvi d’hàbits tot just després de sortir d’uns confinaments extenuants o la seva posada en marxa a les portes de l’estiu. “Potser ha sigut tot massa precipitat; fins i tot encara han d’arribar els vehicles elèctrics i de gas que es van demanar”, assenyala Santi Serra, president de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar.

Des d’aleshores, les relacions entre una part del veïnat i l’Ajuntament han anat pel pedregar. En la darrera Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, Sant Andreu de Palomar és el barri que posa pitjor nota a la recollida d’escombraries. Una dinàmica que el Consistori ha volgut redreçar deixant en pausa el desplegament de la segona fase en aquest i altres barris, com ara Horta, a canvi de consolidar les correccions plantejades en la primera fase de Sant Andreu.

“Malgrat tot, les coses s’han començat a solucionar, però cal denunciar que va fer més tasca pedagògica el documental Homo residuus del programa 30 minuts de TV3, que no pas les campanyes de l’Ajuntament”, apunta Serra. Una conscienciació que pot arribar a una part substancial de la població, però no a tota: “L’incívic que ho fa malament, ho seguirà fent malament”, afegeix qui també demana al Govern municipal més informació i dades sobre els residus recollits. En termes generals, tanmateix, el sector andreuenc que ha incorporat el porta a porta ja ha multiplicat per dos el percentatge de recollida selectiva: ha passat del 37% al 76%.

Sarrià Vell, encallat

Aquest nucli històric del pla de Barcelona és el que més anys d’experiència acumula amb el porta a porta, però això no significa que tot hagi anat sempre de pujada. Eva Ceano, presidenta de l’Associació Veïnal de Sarrià, destaca que la recollida d’orgànica es va acostar al 80% durant l’estrena, però ara se situa al voltant del 60%: “Ha caigut, però seguim molt per sobre de la mitjana barcelonina; el 70% dels veïns ho fa bé”. Tot i això, les entitats han hagut de denunciar els punts negres on els incívics llencen els residus impunement. Un problema al qual s’han afegit d’altres, com l’incompliment de l’horari de la baixada de la brossa al carrer o la contaminació acústica: “Des de fa uns mesos, els camions que recullen les bosses fan molt soroll; ja ens han confirmat que els han de renovar, però a hores d’ara és insuportable”.

Més enllà de les disfuncions a corregir, Ceano es mostra satisfeta amb l’experiència: “Tots els canvis generen rebuig al principi, però estem contents de com s’ha desenvolupat, i ara volem que les nostres bosses també portin xip, per accedir a les futures bonificacions tributàries, i estendre el model a la Bonanova”, declara. “A la gent que defensa la seva llibertat individual i és reticent a reciclar, no l’entenc. És que no hi ha més remei: primer perquè el planeta no aguanta més i, segon, perquè la Unió Europea imposarà unes multes per no assolir els objectius que ens deixaran fregits”, denuncia Ceano.

Des de Greenpeace, Barea recorda: “Anem molt tard i, a sobre, tenim davant grans lobbies com Ecoembes, que no volen cap canvi de model”. “L’únic que poden fer els ajuntaments davant d’aquestes corporacions és publicar les vergonyoses dades sobre com gestionen els residus; el canvi real i brutal que necessitem depèn només de la llei en què ha de treballar el Govern central”. “Tot això és una pandèmia silenciosa que ens afecta a tots”, sintetitza.

El Gòtic, sense opció a reciclar

Martí Cusó, vocal de l’Associació Veïnal del Barri Gòtic, denuncia que no poden fer la recollida selectiva de residus “de cap de les maneres”. La raó: “Ni tenim contenidors, ni s’ha implementat mai la recollida porta a porta”. Al barri el que es fa és una recollida domiciliària del rebuig i l’orgànica. Respecte als contenidors de colors, diuen comptar només amb una desena en un barri amb 15.000 habitants. Tradicionalment, el Consistori ha argumentat que el barri no té carrers prou amples per instal·lar-ne més, però els activistes veïnals consideren que hi ha molts espais on ubicar-los, i consideren que no es fa per la pressió de la indústria turística. “Els lobbies que han fet del Gòtic un parc temàtic han aconseguit que es tregui tot allò que consideren que fa lleig”, lamenta. Ara reclamen que l’Ajuntament corregeixi aquesta disfunció i, a través de la nova contracta de neteja, aposti per incrementar una de les recollides selectives més baixes de la ciutat. “Demanem contenidors perquè, si volen, ens els poden posar demà mateix, mentre que un porta a porta necessitaria un parell d’anys per treballar-lo bé. El 25% de la població és flotant, en un any es renova; com ens ho podríem fer perquè els veïns que arriben ho facin bé des del principi? Sembla molt complicat”, rebla Cusó.

L'entrada Punt final a l’anonimat de les escombraries ha aparegut primer a Carrer.

On va portar Rodríguez aquella primera experiència vital? “A investigar com funciona tota la maquinària repressiva de l’Estat; quina cadena jeràrquica hi ha, quina responsabilitat en les actuacions tenen els polítics; què s’amaga rere la personalitat dels agents, dels comandaments…”, explica. Tota una sèrie d’incògnites que se li van despertar des de ben jove i que l’han acabat per conduir a ser un dels periodistes de referència en matèria policial.

Si bé alguns periodistes han hagut d’abandonar les seves línies d’investigació per amenaces directes (com ara en Jordi Borràs pel que fa a l’extrema dreta), fins ara Jesús Rodríguez ha tingut millor fortuna: “Per sort sóc una mica menys visible”, comenta. “Encara em puc moure amb certa tranquil·litat i no em sento massa assenyalat; amb l’excepció dels agents de les unitats d’antiavalots”, revela. En aquest camp, els agents literalment li han arribat a fer la professió impossible. Ell, per la seva banda, contraataca publicant les vergonyes d’un cos “on no existeix l’ètica en determinades unitats” i en el que “ningú no delata cap dels seus companys”.

Tot i això, el periodista sense cap títol penjat a l’habitació no s’ha arronsat en la seva empenta per capficar-se dins les esquerdes que s’obren a “estructures absolutament opaques”. Davant d’aquesta qüestió, fa bandera d’un periodisme que no es rendeix i que lluita contra els “relats esbiaixats” que imposen els departaments de comunicació: “El cas del 4F [Ciutat Morta] es va aconseguir amagar gràcies a tota aquesta maquinària dels gabinets de premsa; no va ser per passivitat, va ser per una actuació proactiva d’amagar certes informacions, de posar les coses difícils als pocs periodistes que volien rascar…”, recorda.

Alguns suposats companys de files tampoc no se’n salven. Rodríguez és contundent contra aquells periodistes que en algun moment de la seva vida han decidit saltar a l’altra banda de la trinxera: “A molts gabinets de premsa d’institucions es treballa activament per a la destrucció de proves, indicis i informació; ens escandalitzem molt amb les portes giratòries en l’àmbit de les energètiques i les telefòniques, quan això és un fenomen claríssim de portes giratòries, està molt normalitzat i molts periodistes ho justifiquen. Algú m’ha dit que ha de pagar una hipoteca, però aleshores que no li digui periodisme”, assenyala.

De fet, mai deslliga el periodisme de l’activisme social. Un empoderament ciutadà que també ha vist traspassar fronteres, però, en aquest cas, les de les institucions. Rodríguez evita caure en simplificacions: “Que una part de la PAH s’hagi incorporat a certes estructures no vol dir que els moviments socials s’hagin desmobilitzat; la riquesa i la trajectòria de l’activisme social a Barcelona és enorme com per reduir-ho a la PAH o a l’Observatori DESC. A més, són fenòmens molt recents: si aterres als barris i veus què ha passat, segueix havent-hi molta gent que no té relació ni directa ni indirecta amb la institució i la segueix fiscalitzant”, valora l’analista.

Què opina de l’equip humà que conforma el Govern municipal? Doncs que “una part de forces, de capacitat de construcció col·lectiva i de relat, ara es troba atrapada en la defensa d’una acció de Govern que, de vegades és coherent i de vegades contradictòria”. Tota una sèrie d’accions executives que mai deixen de ser fiscalitzades per La Directa, mitjà de comunicació del qual és membre i gairebé ànima mater. Gairebé no cal ni destacar l’orgull per com aquesta s’ha bastit al llarg dels anys: “Hem sabut construir un canal de confiança mitjançant el qual, si un tema concret l’explica La Directa, hi ha certs sectors de la població que hi confien”.

Tot i l’especialització en àrees com repressió policial, especulació urbanística, habitatge o feminismes, Rodríguez és conscient que des del mitjà encara “no tenim la capacitat de fer això amb tots els àmbits de la informació”. Tot i això, però, celebra “la finestra que es va obrir amb el 15-M” en matèria periodística: “El paradigma de la informació i la confiança de la gent en allò que llegeix ha canviat, i dubto molt que es tanqui: per tancar-se s’haurien de tancar les xarxes socials i ara hi ha gent que confia en periodistes concrets, mentre que no confien en mitjans”, detalla. Només un darrer apunt: més de 27.000 persones segueixen el seu compte de Twitter (@albertmartnez) i unes quantes més les planes de La Directa.

L'entrada «Hi ha unitats policials on no existeix l’ètica» ha aparegut primer a Carrer.