En paral·lel, l’HPO existent està perdent de manera progressiva la seva vigència: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació de protecció oficial perdran aquesta condició abans de l’any 2068, un total de 7.674 habitatges que passaran al mercat lliure. Només en els pròxims tretze anys ja es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, el 45% del parc protegit actual. A més, només 2.037 habitatges de protecció estan actualment en fase de construcció, i les noves promocions es veuen afectades per planejaments urbanístics paralitzats. Mentrestant, l’especulació avança determinant els preus tant al centre com en noves àrees de centralitat, mentre que les reserves de sòl i els nous desenvolupaments urbans destinats a HPO i a habitatges assequibles s’estan situant principalment a la perifèria.

Aquesta dinàmica desplaça la gentrificació cap a les noves àrees urbanes i contribueix a perpetuar la segregació social de la ciutat. I ho fa de manera molt ràpida: si fins a final del primer semestre de 2024 s’havien localitzat 477 promocions especulatives en oferta, a final del segon semestre ja sumaven 619 promocions amb 11.890 habitatges. És a dir, durant un semestre es van poder localitzar unes 24 noves promocions al mes, gairebé una cada dia laborable. Aquests habitatges especulatius localitzats representaven el 60% dels habitatges en oferta disponible a la ciutat a final de 2024.

El 70% d’aquestes promocions especulatives es porten a terme en edificis ja construïts, mitjançant obres de rehabilitació que generen desnonaments invisibles, assetjament immobiliari i expulsió de residents: es calcula que en vuit anys hi ha hagut més de 19.000 persones afectades per aquests processos. Però la major afectació procedeix de la taxa de rotació dels contractes de lloguer: entre 2016 i 2024 se’n van extingir uns 75.000, amb una població afectada per desplaçament residencial de 180.000 persones.

Segrest de l’habitatge

L’estudi de la Favb planteja que el desequilibri entre l’oferta i la demanda té l’origen en la pèrdua de l’ús de l’habitatge com a residència habitual de les persones. I ho demostra amb dades: 114.579 habitatges dels 785.757 que constaven al cadastre municipal l’any 2021 es destinen a activitats econòmiques. A aquesta xifra caldria sumar els que estan en fase de comercialització, els habitatges d’ús turístic, les segones residències i els lloguers de temporada. És el resultat, conclou l’estudi, de la política financera que ha convertit l’habitatge en un valor d’inversió i un objecte d’especulació per al sector immobiliari, amb uns percentatges de benefici que superen abastament els resultats de sectors econòmics tradicionals -com el bancari o l’industrial- i atrauen capitals no productius i extractors de plusvàlues. Són les Societats Cotitzades d’Inversió Immobiliària (Socimi), les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges (Edav), les societats d’inversió de capital variable (Sicav) o les extintes Golden Visa, totes elles amb privilegis fiscals. Un sector que a través dels usos turístics, els lloguers de temporada, el lloguer per habitacions o la venda d’habitatges de luxe en mercats internacionals treu rendibilitat aprofitant-se de valors que són col·lectius de la ciutat, com la seva centralitat, el patrimoni històric o les millores urbanístiques realitzades amb inversions públiques al llarg de dècades. Un mercat lliure que s’engreixarà amb les promocions d’habitatge protegit que n’aniran perdent progressivament la condició.

Malgrat aquest panorama, entre el 2016 i el 2024 les inversions públiques en matèria d’habitatge no van representar més que el 0,2% del Producte Interior Brut (PIB) anual de la ciutat, amb un Ajuntament sotmès a les polítiques de contenció del deute públic. I és que mentre les Administracions triguen a reaccionar, l’especulació s’adapta ràpid als canvis. Per exemple, el lloguer de temporada, que ja absorbeix gairebé el 80% de l’oferta als portals immobiliaris, ha subtituït els usos turístics. La falta d’una estadística adient o de recursos públics per realitzar inspeccions i sancions envers les pràctiques abusives no fa més que multiplicar el problema. La conseqüència és el col·lapse del mercat de l’habitatge motivat per una escalada imparable de preus.

Tot i que la crisi de l’habitatge implica totes les Administracions, l’estudi llança un missatge a l’àmbit municipal barceloní i a la seva capacitat d’exercir l’urbanisme, alertant que els instruments del Pla General Metropolità del 1976 estan esgotats: “L’Ajuntament ja no exerceix l’expropiació, ni el tempteig i retracte, ni gestiona l’urbanisme en la ciutat consolidada, perquè es fa impossible practicar-ho quan les resolucions judicials han posat els preus d’expropiació a nivell d’un mercat cada cop més tensionat”. En aquest context, la capacitat de reservar sòl, no només per fer HPO, sinó per programar zones verdes o equipaments, és molt limitada.

Lideratge públic per afrontar la crisi

Els autors es mostren convençuts que han de ser les grans ciutats qui han de liderar les solucions a un problema que s’ha acumulat al seu voltant. Per això reclamen a les Administracions, entre d’altres mesures, la creació d’una base de dades pública sobre habitatge que superi el “lamentable” estat de l’estadística oficial i el monopoli de la informació sobre habitatge que maneguen els operadors privats. I avisen que l’errada en el diagnòstic té a veure amb “la gran varietat de predicadors del lliure mercat i d’anàlisis estadístiques per encàrrec de sectors econòmics interessats, que omplen els noticiaris amb l’objectiu d’ocultar les veritables raons de la crisi”. Una crisi que posa de relleu que el creixement en la construcció d’habitatges a Barcelona durant els últims 45 anys (108.570 nous habitatges) ha superat el creixement de la població sense que n’hagi suposat la baixada del preu.

La comparativa entre la distribució de l’habitatge protegit i les operacions especulatives intenta demostrar, amb dades, la persistència de la segregació geogràfica entre rics i pobres, a través de mecanismes com la gentrificació -substitució de la població existent per una altra de major poder adquisitiu-, en un fenomen d’expulsió d’aquesta població cap a les següents corones urbanes, que al seu torn, es trasllada cap a altres ciutats de l’àrea o la regió metropolitana, i que fa impossible el desig de molts veïns i veïnes de Barcelona de continuar vivint a la seva ciutat. Un full de ruta que, conclouen els autors, “està escrit pels poders econòmics globals”.

Un ‘observatori veïnal’ de l’habitatge

SOS Habitatge, signat per Lisa Marrani, Jaume Artigues, Isabel Chao i Marc Fando, conté una exhaustiva recopilació gràfica a escala de ciutat i de districtes feta per Voltes Cooperativa d’arquitectura. El treball s’ha elaborat a partir de les dades sobre habitatge protegit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. També inclou informació proporcionada per diferents associacions veïnals, fruit d’un treball de camp i d’una recollida de dades que ha permès desenvolupar les funcions d’observatori veïnal. Les dades abasten el període 2016-2024, amb actualitzacions successives que responen a la rapidesa amb què es produeixen les transformacions urbanes. El text íntegre, amb mapes i taules, es pot consultar a favb.cat.

L'entrada La crisi de l’habitatge perpetua la segregació social ha aparegut primer a Carrer.

Aquests anuncis grandiloqüents, però, s’han de posar en perspectiva: ni els barris guanyaran aquests equipaments de manera immediata ni l’acord servirà per completar el desplegament previst en els diferents compromisos adquirits per les Administracions, sense complir durant dècades: gairebé 20 anys després del primer gran pacte firmat per Generalitat, Ajuntament i Consorci Sanitari de Barcelona per millorar la xarxa, després de la inversió anunciada al març encara quedaran actuacions pendents, alhora que han anat sorgint noves necessitats derivades de l’evolució de la població barcelonina i els nous serveis que els equipaments de proximitat han anant incorporant.

El primer conveni, l’any 2008

El conveni entre les Administracions, firmat el 2008, va ser revisat i prorrogat el 2016, amb una perspectiva de compliment de set anys. Arribats al 2023, però, 12 de les 13 actuacions previstes no s’havien tirat endavant, bé per manca d’acord polític per al seu finançament, bé per la complexitat de resoldre els diferents trencaclosques administratius i urbanístics. El 2023, les Administracions es van donar quatre anys més de marge, prorrogables a vuit, per acabar el desplegament, amb un Pacte de ciutat a revisar el 2027, però que es posava com a límit de compliment l’any 2030.

Arribats al 2025, de les 28 actuacions compromeses -nova construcció, reforma o ampliació d’edificis- se n’han assolit total o parcialment sis: s’han finalitzat les obres d’ampliació del CAP La Pau i la reforma del de la Guineueta, i està en marxa la construcció del nou CAP Raval-Nord, amb la perspectiva que es pugui estrenar el 2026, any en què també està prevista la finalització de les obres d’ampliació del CAP Besòs. El CAP Numància i el CAP Manso es troben en procés de remodelació per fases.

Onze dels CAP que figuren al conveni quedaran presumiblement fora del calendari previst i prorrogat. Els de Casc Antic, Poble-sec-Font de la Guatlla i Horta-La Clota, pendents de nova construcció; Roquetes, Larrard (Gràcia), Clot i Pare Claret (Camp d’en Grassot), pendents d’ampliació; i Sant Andreu, pendent de reforma integral. A banda, el conveni preveia la reserva d’espai per a quatre centres més, per atendre noves necessitats dels barris: Provençals del Poblenou, Bon Pastor, Les Hortes (Poble-sec), Les Corts i La Verneda-La Pau. I, fora ja del conveni, s’ha constatat la necessitat d’ampliar el CAP Rio de Janeiro (Nou Barris).

Una espera que es fa ‘eterna’

Sense pressupost aprovat a la Generalitat -l’actual és una pròrroga del
del 2023-, les inversions arriben amb comptagotes. Molts dels equipaments necessaris es quedaran esperant sine die, però els que es consideren preferents tampoc no veuran la llum amb un calendari precís. “No tenim dades fiables de l’entrada en funcionament dels nous CAP, perquè, fins i tot els que ja estan en curs i els que tenen un acord de finançament, sovint es veuen afectats per múltiples factors que fan que els processos s’eternitzin. Com a exemple, només cal dir que els barris encara esperen que entrin en funcionament equipaments que havien d’estar acabats abans de l’any 2015”, explica Maria Teresa Martínez, de la Comissió de la Salut de la Favb. Un allargament en el temps que fa que sovint sorgeixin noves necessitats, com les derivades dels canvis poblacionals. “A la Trinitat Nova vindran a viure 800 veïns i veïnes de cop quan s’adjudiquin els nous pisos de protecció -explica Antonio Trenas, de l’associació veïnal-; si ja tenim problemes de falta de metges ara, el CAP es veurà desbordat. No es poden planejar pisos i més pisos sense tenir en compte la previsió dels equipaments bàsics, especialment els sanitaris i els educatius”. En aquest context, resseguir el compliment dels compromisos es converteix en una feina titànica que les associacions veïnals ajuden a fer menys feixuga amb el seu coneixement de la realitat del territori.

Els nou equipaments ‘prioritzats’ per l’acord entre Ajuntament i Generalitat

CAP Gòtic. Actualment situat al passatge de la Pau, s’ha de traslladar a l’edifici de la plaça de Carles Pi i Sunyer (portal de l’Àngel), on ara hi ha les oficines de la Guàrdia Urbana, que s’han de moure a la Via Laietana -les obres per al trasllat estan en curs-. Les protestes de professionals i veïnes durant la pandèmia van aconseguir la seva ampliació provisional en barracots. El centre patia problemes estructurals des que es va inaugurar, i el trasllat estava previst des del 2008. Està previst que obri el 2028.

CAP Barceloneta. Un nou CAP substituirà l’actual, ubicat des de 1992 a la planta baixa de l’Hospital del Mar. El passat mes de juny es va licitar el projecte del nou edifici, que se situarà a l’antiga Clínica Barceloneta. Fins a finals del 2029, però, no està prevista la finalització de les obres. Mentrestant, s’instal·laran uns mòduls provissionals en un solar a prop de l’actual CAP, per descongestionar-lo.

CAP Fort Pienc. Un nou edifici ha de substituir l’actual, ubicat al passeig
de Sant Joan. El passat mes de maig es va licitar el projecte, que anirà acompanyat d’un bloc de 64 habitatges públics. Tanmateix, han sorgit alguns problemes tècnics: per mesures de seguretat, cal fer una escala més i s’està discutint perquè no es faci restant metres a l’espai sanitari previst.

CAP Casanovas. El nou CAP es construirà al carrer de Provença, a les antigues casernes dels bombers, juntament amb la nova escola Entença i un equipament de l’Hospital Clínic. Es preveu que la construcció dels equipaments comenci “a partir del 2028”.

CAP La Marina. La seva priorització repon a la necessitat de donar servei als prop de 30.000 nous habitants que ha d’acollir el barri i, de pas, descongestionar el CAP actual.

CAP Sardenya. L’edifici que substituirà l’actual centre s’ubicarà al carrer de Lepant, entre el passatge de Sant Pere i el passatge de Boné. El solar, tanmateix, encara està pendent del procés d’expropiació.

CAP El Congrés i els Indians. Es construirà un CAP, actualment en fase de licitació. Les obres haurien de començar a finals d’aquest any.

CAP La Sagrera. El passat mes de setembre es va tancar el concurs per a la redacció del projecte bàsic i executiu d’un CAP de nova construcció. Fins que no s’acabin les obres, estan funcionant uns mòduls provisionals annexos al centre actual.

CAP El Parc i la Llacuna. Es construirà un nou CAP que, en principi, ja té ubicació: al carrer de la Ciutat de Granada amb Bolívia. Però es tracta d’un espai massa petit i comportaria el desdoblament de serveis i recursos humans. Encara està en discussió.

Font: Informació del CatSalut i Comissió de Salut de la Favb.

Grau de compliment dels convenis des del 2008

Conveni 2008-2015: 11 centres

-Acabats: CAP La Pau.

-En obres: CAP Raval-Nord i CAP Besòs.

-Prioritzats: CAP Gòtic, CAP Barceloneta, CAP Fort Pienc, CAP La Marina, CAP Sardenya, CAP El Congrés els Indians i CAP El Parc i la Llacuna del Poblenou.

-Sense data: CAP Casc Antic.

Conveni-pròrroga 2016-2023: dos centres

-Prioritzat: CAP La Sagrera.

-Sense data: CAP Bon Pastor.

Conveni 2023-2027: 15 centres

-Acabats: CAP Guineueta.

-En obres: CAP Numància i CAP Manso.

-Prioritzats: CAP Drassanes i CAP Casanovas.

-Sense data: CAP Horta-La Clota, CAP La Verneda-La Pau, CAP Poble-sec-Font de la Guatlla, CAP Larrard, CAP Pare Claret, CAP Clot, CAP Sant Andreu, CAP Provençals del Poblenou, CAP Les Corts i CAP Roquetes.

Nou requeriment

CAP Rio de Janeiro.

L'entrada Pas de tortuga en el desplegament de la xarxa d’Atenció Primària ha aparegut primer a Carrer.

El millor, la inversió social

Si alguna cosa desperta consens sobre el PdB és que el seu desplegament implica un reconeixement institucional de l’existència d’importants desigualtats socials i territorials a la ciutat. Que en la pràctica aconsegueixi revertir-les, o almenys apaivagar-les, genera debat veïnal. Tanmateix, existeixen coincidències destacables entre els barris afectats en diversos aspectes de la seva aplicació. La primera, que tant els programes socials generals aplicats en la majoria dels barris -els projectes destacats, segons la terminologia de l’Ajuntament de Barcelona-, com els microprojectes lligats a propostes del moviment veïnal tenen l’aprovat de les entitats enquestades.

Vuit de les 13 associacions enquestades valoren que les accions més positives del PdB són les relacionades amb les inversions en projectes educatius i de lleure infantil i juvenil, i les dedicades a assistència social. Iniciatives com la Xarse -acompanyament a veïnes per sol·licitar ajuts públics-, Caixa d’Eines -introducció de diferents disciplines culturals a les escoles-, Concilia -canguratge municipal-, Extra, extra! -extraescolars gratuïtes-, accions contra la soledat no volguda, i tallers d’alimentació saludable o d’ensenyament de llengües són ben valorades per les entitats, que alhora alerten de la seva possible desaparició en edicions properes. Ho fa l’AV de Roquetes, respecte a la incorporació de perfils professionals psicosocials a les escoles, o l’AV de Prosperitat, quan parla de la Xarse. Si aquests projectes esdevenen pedaços sense continuïtat en el temps, asseguren, acaben generant noves necessitats socials que queden al descobert i fins i tot poden arribar a desarticular altres programes més estructurals. Com a exemple, la Xarxa Veïnal del Raval manifesta que ha trobat a faltar una major implicació del PdB en la lluita sostinguda contra la segregació escolar.

L’urbanisme de proximitat aprova

El segon lloc de valoració positiva l’ocupen les intervencions en urbanisme de proximitat, equipaments públics i millores en la mobilitat. Destaquen la urbanització de la plaça de les Pedreres de Can Baró; la reforma de la plaça de Verdum i els jardins de l’escola Freire a Verdum; l’ascensor del carrer de Beret a Can Peguera; l’adequació del Campillo de la Virgen -encara no finalitzada- a Torre Baró-Ciutat Meridiana; la reurbanització de la Casa de l’Aigua a la Trinitat Vella; la creació d’espais comunitaris al CAP del Besòs, així com diferents millores als centres escolars i l’obertura dels patis dels centres educatius d’aquests barris. Verdum i Torre Baró valoren en positiu la reconversió de la línia 11 d’autobús i la implementació del Bus a Demanda, respectivament.

Les associacions aplaudeixen el suport a projectes veïnals concrets: la col·laboració amb les activitats del centenari del barri de Can Baró; la contractació d’un tallerista per a l’hort comunitari Ecovincles de la Prosperitat; el suport a l’enllumenat nadalenc participatiu a Torre Baró; els projectes Turó Amunt i Culturalíssima al Turó de la Peira o el projecte de memòria Àlbum de cromos sobre la història de Verdum. També avisen, però, de projectes que aterren des del PdB “com bolets” i que, quan aquest acaba, han d’assumir les entitats o els equipaments de proximitat, amb pressupostos i convenis insuficients -a tall d’exemple, el projecte Quiosc de memòria de Can Peguera-.

Incompliments, sobretot en el ‘totxo’

Molts dels plans estrella anunciats pel PdB que implicaven la transformació de l’espai públic no han arribat. Fins a nou associacions denuncien que, quatre anys després, no s’han assolit obres compromeses: la remodelació dels Jardins del Doctor Fleming i la plaça de la Gardunya al Raval; la reforma del parc del Turó -que afecta sobretot Can Peguera i el Turó de la Peira-; l’adequació del carrer del Molí i els baixos de la Torre Júlia a la Prosperitat; la plaça de les Roquetes i la reurbanització del carrer de Llopis i del Pla de Cirerers a les Roquetes; el projecte de plaques solars i la segona fase del mirador de Prats de Rei a Torre Baró -amb perill per als veïns, que han de creuar per la carretera-; el parc de les Feixes a la Trinitat Nova -que ha quedat suspès- o la reforma de la plaça dels Germans Serra i d’Alfons el Magnànim al Besòs -que també han quedat descartades-.

Als barris del Raval, la Trinitat Vella i el Maresme denuncien que no s’han complert les expectatives quant a la rehabilitació d’edificis amb problemes estructurals, com s’havia anunciat: n’han quedat fora moltes promocions. Els PdB tenen un pressupost limitat i depenen de la seva complementació amb altres fons -europeus, del Districte o de la Casa Gran-. Aquest incompliment ha generat una gran frustració. Com també que no s’hagin portat a terme algunes actuacions per a la creació de refugis climàtics (Turó de la Peira, Torre Baró) o l’activació de plantes baixes sense ús (Maresme).

La participació, a millorar

Les memòries penjades al web i les actes oficials del PdB semblen corroborar un dels seus objectius estratègics més importants: la implicació del veïnat i el reforç de la xarxa associativa dels barris. Totes les entitats veïnals enquestades han format part de les comissions de seguiment. Però moltes d’elles -sis de manera explícita- es queixen de falta de regularitat en les trobades, seguiment confús dels processos, incerteses en l’execució de les accions i esmenes del moviment veïnal no recollides en el resultat final.

Cinc d’elles parlen de mala dinamització de les empreses externes que porten a peu de carrer els PdB, de falta d’enteniment amb els seus tècnics o de tenir poc marge d’incidència en les seves decisions. Cinc barris (Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, Torre Baró i el Maresme) denuncien obertament que les empreses han “eludit” el moviment veïnal, o que “ha faltat més implicació política” (Verdum). Ni totes les associacions o entitats que figuren a les comissions de seguiment n’han format part activa realment -a vegades només s’ha quedat l’associació veïnal- ni la crida insistent a la participació no organitzada sembla haver provocat un enfortiment del teixit comunitari -la presència de carrets a l’espai públic on es recollien idees espontànies de persones passavolants per “millorar el barri” ha enfurismat algunes associacions veïnals-.

En tot cas, associacions com la de la Prosperitat creuen que els espais de participació no han funcionat realment com a tals, ja que, una vegada engegats els plans, no es deixava gaire espai a la iniciativa ciutadana ni es mantenien informades les entitats participants de les decisions presses o els canvis en els projectes.

Inversions que depassen el PdB

Onze associacions veïnals posen en valor intervencions realitzades a proposta del moviment veïnal que, en la majoria dels casos, eren reivindicacions pendents que podien adaptar-se al pressupost limitat del PdB. En el cas de la Prosperitat, tanmateix, l’associació veïnal denuncia tres actuacions factibles que han estat finalment rebutjades: la pacificació de l’entorn de l’escola Víctor Català, l’adequació d’una pista esportiva provisional en el solar de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor i la instal·lació d’una zona d’ombra al davant de la residència de la gent gran de Molí. A més, hi ha altres propostes veïnals que depassen el pressupost i la capacitat del PdB, i que l’Ajuntament haurà de posar al calaix de les possibles inversions municipals dels pròxims anys, per exemple, el nou Casal de Joves de Roquetes; la cobertura de la ronda de Dalt al Verdum; la millora de la relació entre la zona de muntanya i el barri de Torre Baró, i la millor interconnexió de la zona del riu Besòs amb la Trinitat Vella.

Un balanç agredolç

Les associacions veïnals són plenament conscients que un Pla de Barris, amb el pressupost i el plantejament actual, no té la capacitat de provocar per si sol cap canvi estructural que reverteixi les desigualtats. En la seva majoria -10 de les 13 associacions enquestades- valoren com a positius els serveis d’atenció a les persones vulnerables i volen que es mantinguin en el temps. Però també alerten que, sense un pla integral, aquests programes poden contribuir a una normalització de la pobresa. El punt més feble, al seu parer, són els retards en les obres de millora de l’espai públic, i denuncien un “joc de trilers” per part del Consistori, que despista sobre quines inversions corresponen al Pla de Barris i quines al Pla d’Actuació Municipal -que en el mandat actual ha desaparegut-. Les inversions més satisfactòries són les que han tingut en compte l’anàlisi i experiència de les veïnes i veïns que viuen al territori, i que, a vegades, aborden problemàtiques que “a l’Ajuntament se li passen”.

Entre la crítica constructiva i l’esmena a la totalitat

Una de les crítiques més coincidents entre les associacions enquestades al Pla de Barris (PdB) és la lentitud a l’hora de concretar les intervencions, sobretot les que han d’adaptar-se a la realitat de cada lloc: hi ha massa tràmits administratius i falta d’agilitat i de flexibilitat. Les Administracions encerten quan fan cas als indicadors generals de pobresa i desigualtat -per això han funcionat els programes generals d’ajudes a la vulnerabilitat-, però no acaben d’apamar la seva implementació a les diferents realitats territorials. Les associacions conviden l’Ajuntament a tenir en consideració les aportacions històriques del moviment veïnal i les seves diagnosis construïdes des de la proximitat.

També critiquen l’excessiva tecnificació del procés. Els tècnics tenen el seu paper, però cal més implicació política que, com la veïnal, també hauria de ser coneixedora de les realitats del territori. La desigualtat colpeja molts barris, però no tots aquests barris són iguals. Tenen les seves problemàtiques concretes, identitats i maneres de fer.

PdB o inversions generals?

Un altre tema de fons és a què es dediquen les inversions. Tot i que les associacions veïnals tenen clar que l’urbanisme és, principalment, un tema social, són crítiques amb els recursos que el PdB destina a la pedra. No perquè no els considerin necessaris, sinó perquè, amb les limitacions pressupostàries d’aquests plans de xoc, potser caldria destinar els diners a polítiques netament socials i comunitàries, no a intervencions molt costoses a l’espai públic que haurien d’entrar en les inversions generals d’urbanisme.

Un altre toc d’atenció, relacionat amb tot l’anterior, és la poca capacitat -o voluntat- d’escolta de les propostes del teixit associatiu dels barris quan aquest és fort i ha fet una feina prèvia. El PdB aterra i vol començar de zero: diagnosi, contacte amb les entitats, reunions extra, processos participatius… Això, dels dels barris, sovint no només es veu com una opció improductiva que fa que es perdi molt de temps, sinó que s’interpreta com un atac a l’organització veïnal i les seves aportacions, madurades en el temps. I no consideren que això sigui responsabilitat dels tècnics.

En aquest sentit, hi ha barris -sobretot els més colpits per les desigualtats- que des de les seves associacions veïnals fan una dura crítica a la mateixa línia de flotació del Pla de Barris, i consideren que, de manera conscient o no, contribueix a debilitar el moviment veïnal, fent servir els tècnics com a “pantalla” entre les entitats veïnals i els responsables polítics, i buscant massa acrítica per neutralitzar entitats organitzades que sí que ho són, de crítiques, i que se senten com a convidades de pedra. O posant pedaços que no profunditzen en les causes reals de les desigualtats i la pobresa.

Els barris afectats pels plans responen

Aquest article s’ha pogut realitzar gràcies a la col·laboració de les següents associacions veïnals: el Gòtic i Xarxa Veïnal del Raval (Ciutat Vella); Plataforma Can Baró (Horta-Guinardó); Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, les Roquetes, Torre Baró, la Trinitat Nova, el Turó de la Peira i Verdum (Nou Barris); el Bon Pastor i Trinitat Uneix (Sant Andreu); el Besòs, el Maresme i la Pau (Sant Martí). No hem obtingut resposta de les associacions veïnals del Poble-sec i el Carmel (segona edició del PdB), la Verneda, Sant Genís dels Agudells, la Marina i la Taxonera (primera edició).

Vuit ays després de la primera fase

Els barris del Gòtic, el Bon Pastor i la Pau van començar a implementar el Pla de Barris el 2016, i ara estan en situació de manteniment: alguns dels projectes socials generalistes continuen, però no tenen assignats tècnics específics ni un pressupost extraordinari. Les associacions veïnals enquestades coincideixen amb les de la segona fase del pla en valorar positivament programes com Xarse i Concilia i els projectes educatius, així com la preocupació per la seva continuïtat, que no està garantida. Al Gòtic valoren la inversió -encara per acabar- per a la recuperació del Borsí, els plans ocupacionals i iniciatives concretes com un projecte fotogràfic de memòria popular, però denuncien que s’han quedat en el calaix la reconversió del Moll de la Fusta en un espai més adaptat a les necessitats del barri i la rehabilitació dels Jardins del Duc de Medinaceli. Al Bon Pastor, posen en valor la inversió en rehabilitació d’edificis -que en tot cas troben insuficient-, la urbanització del polígon industrial i, en col·laboració amb el Muhba, haver tirat endavant el Museu de l’Habitatge Obrer. Totes apunten -i és una crítica generalitzada- que se’ls fa difícil entendre quines actuacions corresponen al marc del PdB i quines són inversions generals del Districte que s’han d’aprovar a través del PAM.

L'entrada El segon Pla de Barris, a examen ha aparegut primer a Carrer.

A Carrer, hem reeditat la fórmula de la taula rodona en què el 2014 -fa gairebé 10 anys- vam reunir un grup d’experts per parlar dels reptes de la mobilitat urbana, en un moment en què la problemàtica ha adquirit una nova dimensió en el context d’emergència climàtica. Aquest cop ens acompanyen Georgina Montesinos, de Promoció pel Transport Públic (PTP); Emeka Okpala, de Catalunya Camina, i Txetxu Martínez, d’Amics de la Bici, amb la moderació de Joan Maria Soler, de la Comissió de Mobilitat de la Favb.

Georgina Montesinos és secretària de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), que des del 1993 reivindica un transport públic millor per assolir un país més sostenible i una societat més cohesionada i amb igualtat d’oportunitats.

Txetxu Martínez és un dels tres membres fundadors d’Amics de la Bici. Es mou en bicicleta per la ciutat des dels anys vuitanta, quan l’ús d’aquest vehicle com a mitjà de transport era escàs -no hi havia carrils bici- i en què eren pocs els ciclistes que s’aventuraven a circular entre els cotxes.

Emeka Okpala és membre de Catalunya Camina, una associació fundada el 1991 que treballa per millorar les condicions de mobilitat i reforçar la seguretat del vianant. També és membre de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells, un dels barris de muntanya de la ciutat.

S’estan fent bé les coses?

Georgina Montesinos Tenim un virus que és com un gas expansiu: el cotxe. Sempre que pot, ocupa el màxim d’espai possible. Per això defensem el transport públic, acompanyat d’una xarxa ciclable. Necessitem unes ciutats més amigables i un espai públic destinat al ciutadà. Cal un canvi de paradigma.

Emeka Okpala Costa molt, en aquests debats, no parlar del cotxe. Però hem de tenir clar com es mou en realitat la gent: a Barcelona, el 80% de les persones es mouen en transport públic, caminant, en bicicleta, en vehicles de mobilitat personal (VMP) o en modes lleugers. El més perjudicat, això sí, és sempre el bus!

Txetxu Martínez Els carrils bici han crescut els últims anys. Però no s’han dissenyat com una xarxa: s’han fet a pedaços. Hi ha trams curts, per aquí i per allà. I un cop s’acaben, t’has de buscar la vida per incorporar-te al trànsit. És un caos. Un exemple és el carril que s’ha fet a la Travessera de les Corts, només d’una illa.

El repte metropolità

Emeka Okpala La ciutat té milers de llocs de treball del sector serveis que atreuen una quantitat ingent de persones de tota l’àrea metropolitana. I se’ls hauria de donar una resposta en matèria de mobilitat. A més, moltes empreses dels polígons industrials han marxat a fora i la gent que hi treballa s’hi ha de desplaçar, i en transport públic pot ser un drama. Això genera una pressió a la ciutat que ens obliga a plantejar-nos un canvi de model.

Georgina Montesinos Moltes persones feien la darrera milla en patinet. Però això ha canviat amb la prohibició de pujar els VMP al tren. Per compensar, van dir que farien aparcaments segurs per a aquests vehicles [a les estacions], però això no soluciona el problema, perquè la gent els feia servir per anar de casa al tren i del tren al polígon. Amb les bicis passa igual.

Txetxu Martínez Absolutament. Com a exemple, jo vaig estar un temps treballant a Viladecans i en bicicleta tenia cinc minuts fins a l’estació, però feia nosa a tothom que pujava després que jo al tren, i a l’hora de sortir era gairebé impossible.

Convivència amb bicis i patinets

Emeka Okpala Els cotxes tenen una infraestructura feta: semàfors, passos de vianants… Ho tenen tot més reglat. Però amb la bici i els VMP no existeix aquesta infraestructura i els seus usuaris sovint van per la vorera perquè tenen por d’anar amb els cotxes. Als barris de muntanya, el carril bici desapareix, literalment, i la gent que va en bici o en patinet, o va per la vorera, o va per la calçada, compartint espai amb cotxes que van a 50 km/h!

Txetxu Martínez La gent només sap com actuar en els llocs on els carrils bici estan estabilitzats. El problema, en realitat, no és anar per la vorera o per la calçada, el problema és la velocitat. Tant les bicis com els patinets, si hem d’anar per la calçada, hem d’anar a la nostra velocitat, i el que va al darrere, si és un cotxe, que s’hi adapti. Són ells els que fan nosa. Dit això, els VMP no haurien d’anar amb les bicis, ni per la vorera. I al ciclista que va per la vorera massa ràpid, l’haurien de llençar a terra, i a ser possible trepitjar-li una mà.

Valoració de la ‘ciutat 30’

Georgina Montesinos La regulació de la velocitat és un tema important, però, si parlem de patinets o bicicletes electrificades, ja superen aquest límit de 30 km/h. El problema dels VMP és que van arribar de cop. I per molt que se sabés que havien vingut per quedar-se, no s’està fent prou per tenir-los en compte quan definim les ciutats. Estem improvisant.

Txetxu Martínez En realitat, el que han fet és posar-los a tots a la xarxa ciclista. I això és un perill, perquè van molt més ràpid que les bicicletes i ens desplacen.

Emeka Okpala La ciutat 30 és també una manera d’entendre com circulem. El límit ens indica que estem en una àrea urbana, compartida. Si vas en un vehicle motoritzat, comparteixes espai amb gent que va més lenta -o molt més lenta- que tu. A les zones més sensibles -com ara hospitals o centres escolars- s’ha fet una feina per millorar la convivència, però també veiem algunes absurditats i incoherències, com el missatge que “aquesta zona 30 només s’aplicarà els dies lectius, de 8 a 20 hores”. I després, a volar.

El peatge urbà

Georgina Montesinos El peatge urbà pot ajudar a finançar la mobilitat sostenible. Quan la gent sent peatge ho relaciona amb els peatges de les autopistes -que la PTP tampoc no està d’acord que s’hagin tret tots-. És cert que quan toques la butxaca, la gent s’hi posa en contra. Però no es tracta de posar una caseta i cobrar: es poden aplicar tarifacions socials -infants, joves, persones en situació d’atur o risc d’exclusió…-. I, sobretot, el peatge hauria de formar part d’un pla de xoc, amb més transport públic i més eficient.

Emeka Okpala La gent pot veure el peatge urbà com una llosa. Passa com amb la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que molta gent critica, perquè han entès que es tractava de comprar-se un cotxe nou -una despesa molt important per a una família-. La ZBE no s’ha implementat de manera correcta, i ara s’està implementant en tots els municipis de Catalunya de més de 100.000 habitants amb la mateixa lògica -en plan renove, i si no, et multo-. Aquest és un tema de pedagogia crítica sobre la gestió de la mobilitat. Pacifiquem el centre de la ciutat, posem alternatives en transport públic. Si no pots aparcar al centre, no agafaràs el cotxe. No cal posar càmeres que multin.

La qüestió del finançament

Emeka Okpala Em fa gràcia quan es posen límits al finançament de les mesures més sostenibles. Per què no parlen del cost de no aplicar-les? Si no li posem les coses fàcils a la bici, hi haurà menys gent activa. Si posem traves al transport públic, hi haurà més gent que optarà pel cotxe. El que cal és preguntar-se quins beneficis té la inversió en transport públic: estalvi de temps, millora ambiental, millora de salut per la mobilitat activa…

Txetxu Martínez Quan es va apostar pel transport públic nocturn, per exemple amb l’ampliació de l’horari del metro, va ser un avenç important. L’Ajuntament es devia adonar que això ajudava a reduir la sinistralitat, la brutícia… Que la gent podria tornar a casa a la nit.

Georgina Montesinos A la PTP no creiem que la solució sigui la gratuïtat pura i dura, com s’està fent a Rodalies. On s’ha aplicat -per exemple a Tallinn (Estònia)-, han sorgit nous impostos. Tampoc creiem que s’hagi de tornar a la situació anterior, de 50% Administració, 50% usuari. Nosaltres apostem per mesures com el peatge urbà, que nodreixin el finançament del transport públic.

Esperances i advertències

Emeka Okpala Abans feies 18 anys, et treies el carnet, et compraves un cotxet
i et llançaves a la carretera. Ara molts joves no ho fan, això, en part perquè no tenen diners. Però la gent és cada cop més conscient que pot anar als llocs caminant, en bici o en transport públic.

Georgina Montesinos Sobretot a la ciutat, on l’oferta de transport públic fa que la gent no tingui la necessitat imperiosa de tenir cotxe. Però compte, no ens enganyem: els darrers anys Barcelona ha esdevingut la ciutat de les motos. S’ha venut que aquest transport és la solució al problema dels embussos: només cal veure l’espai que els han reservat a primera línia dels semàfors, al davant dels cotxes. El lobby de la moto és encara més fort que el del cotxe. En el debat electoral que van organitzar, van aconseguir la presència de tots els alcaldables. Al de les entitats per la mobilitat sostenible, només enviaven segones o terceres espases.

Emeka Okpala Cal recordar que la mobilitat en moto a Barcelona és del 2%-3%. Així com el patinet és el dimoni, la moto té catifa vermella per anar de porta a porta i aparcar on vulgui.

Txetxu Martínez Les motos també fan servir el carril bici per avançar. M’ha passat aquest matí amb un motorista. Li he dit: “Què passa, que tens pressa? Doncs si tens pressa, surt abans”.

Resistències al canvi

Txetxu Martínez Quan es van començar a fer zones per a vianants als barris, recordo que anàvem molt a l’Ajuntament. Érem “els pesats de la bicicleta” i discutíem amb els comerciants, que pensaven que s’arruïnarien, i no veien els beneficis que, també per a ells, suposava la pacificació a mig termini. Qui va en cotxe no entra a la botiga, ho fa qui passeja.

Emeka Okpala D’altra banda, la indústria de l’automòbil està fent tots els esforços per aprofitar el seu últim sospir. Se sap que no hi ha petroli per a tothom, que l’extracció mundial arribarà al pic màxim i això suposarà un fre al vehicle privat. Busquen una última venda abans que tot això baixi -perquè el cotxe elèctric no serà una solució definitiva per a la mobilitat privada: hi ha problemes amb el liti i amb les explotacions mineres-. El negoci canviarà en 10 o 15 anys i això està generant un fort atac cap a la mobilitat sostenible. Per això han apostat tant pel cotxe compartit (sharing), o les motos compartides -de els quals ja han recollit dades i informació per a futurs models de negoci-. Saben perfectament que la fórmula d’un vehicle per persona està esgotada. El planeta no ho permet!

Georgina Montesinos Amb les motos, la gent està acostumada a aparcar davant de casa seva i davant la porta de la seva feina. Hi ha molt individualisme. I també molta resistència al canvi.

El paper de l’Administració

Emeka Okpala A Barcelona ja no es treballa la mobilitat en l’àmbit de districte. Hi ha algun pla -eixos Rambla-Via Laietana-, fins i tot de barri, però no és l’habitual. Els districtes no tenen eines per planificar la mobilitat. Entre que la Guàrdia Urbana mana molt i Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) és un bloc rígid, els districtes només poden fer alguna obra puntual, com els carrils bici a pedaços.

Txetxu Martínez La mobilitat no es pot fer des del barri. És un tema de comarques grans, fins i tot d’Estat, d’economia i de treball. Cal promoure un tipus de mobilitat determinat, i que la gent treballi com més a prop de casa, millor. La pregunta que ens hem de fer és per què ens movem tant? I les empreses també han de tenir responsabilitat social.

Emeka Okpala La mobilitat té competències compartides: Ajuntament, Àrea Metropolitana de Barcelona, Autoritat del Transport Metropolità, Generalitat de Catalunya, Estat…, tot a la mateixa ciutat de Barcelona. I l’Estat pot fer el que vulgui. Pot tenir la Sagrera paralitzada 20 anys, que aquí no passa res. I un veí de la Sagrera, a qui es dirigeix? Les Administracions s’escuden les unes amb les altres. Això fa sentir molta impotència.

A qui beneficia el transport públic?

Emeka Okpala El nombre de persones que es beneficien del transport públic és brutal. Poso dos exemples. El carril bici que s’ha fet al Maresme -un lloc benestant on tothom té cotxe-, a qui està beneficiant? Doncs sobretot als nouvinguts amb menys recursos: els migrants que treballen al camp. Gent que no podia tenir cotxe i ara van en bici a la feina. Un altre cas: gent que aparca el Mercedes i es compra una bici de 10.000-12.000 euros per portar els nens a l’escola a la part alta de Barcelona, evitant els embussos pel carril bici de la Via Augusta. Gent molt benestant que ha fet -o que ha pogut
fer- un canvi de xip.

La coordinació del moviments fa la força

Georgina Montesinos No és el mateix anar sols a parlar amb els polítics que fer-ho un conjunt d’entitats, en harmonia, amb una visió global del problema. Un exemple és el tramvia: quan ens hem unit, els hem fet reaccionar. Les entitats abans anàvem a la nostra, cadascú mirant la seva parcel·la… Ara poden haver-hi diferències de criteri, però anem més coordinades.

Emeka Okpala Hem après les unes de les altres. Hem vist que col·laborant som més efectives. Faltava la incorporació de les entitats veïnals en aquesta xarxa, per portar aquests discursos als veïns i veïnes. A la meva associació, Sant Genís dels Agudells, no entenen la unió del tramvia perquè els queda lluny; veuen que a l’Eixample es fan inversions bèsties mentre que al seu barri no són capaços de posar-hi un ascensor. L’objectiu és que l’associació d’un barri de muntanya pugui defensar la unió del tramvia i que una associació de l’Eixample defensi el transport a demanda.

Georgina Montesinos Em ve al cap l’Ole Thorson [que va participar en la taula rodona del 2014], que tenia aquesta visió global de “tot per a tothom”. Molts hem après d’ell i és el que volem aconseguir. A vegades és difícil, amb el veïnat; és normal: mires el teu entorn. Però una millora de ciutat ho és per a tothom.

L'entrada Veus de la mobilitat sostenible ha aparegut primer a Carrer.

Plenari del Districte de Nou Barris de l’11 de març. En un punt de l’ordre del dia es debat una proposició de Barcelona en Comú que demana que el govern faci seva la petició del moviment veïnal de la Prosperitat sobre la continuïtat d’un espai social. Quan els representants veïnals arriben al Districte, la Urbana els impedeix el pas sense cap altre argument que “són ordres de dalt”. Mitja hora després, aconsegueixen entrar i demanen explicacions públicament. El regidor i el gerent responen que “ha estat un malentès”. Però el 23 de maig, en el Consell Sectorial d’Urbanisme i Mobilitat -on es presentava el Pla Especial per a la Ideal Plástica Flor- torna a passar el mateix. Aquest cop l’argument és que els activistes “han arribat tard i ja està tancada la sala (sic)”.

Els Consells de Barri, aturats

El 14 de març, una circular municipal informava de l’ajornament de tots els Consells de Barri, adduint l’inici del període electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. La Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) ho va considerar “una greu vulneració del reglament de participació ciutadana” i va presentar al·legacions a la Comissió d’Empara del Consell de Ciutat. Els Consells de Barri, finalment, es reprendran un cop passades les eleccions europees del 9 de juny, amb un calendari complicat per a un moviment veïnal que inicia les festes majors de barri i el període vacacional.

El rerefons de tot plegat és d’alt voltatge polític: el procés de discussió del PAM i els Programes d’Actuació de Districte (PAD), que fixen les actuacions
i inversions als barris fins al final del mandat, i que les entitats veïnals tenen marcat en vermell en l’agenda perquè és el moment de pressionar el Consistori i colar les seves prioritats. Un procés que no només s’ha endarrerit, sinó que el regidor Lluís Rabell va posar en qüestió a l’assemblea general de la Favb davant l’estupefacció dels delegats de les associacions. “No hi haurà PAM; ja mirarem la manera de presentar el full de ruta del govern al veïnat”, va manifestar.

El fet que l’alcalde Collboni delegués en Rabell l’assistència a l’assemblea de la Favb -una situació inèdita en un primer any de mandat- corroborava un missatge de menysteniment cap al moviment veïnal organitzat que es va començar a dibuixar fa un any, abans que el PSC guanyés l’alcaldia, amb la negativa del candidat socialista a participar en el debat d’alcaldables organitzat per la federació veïnal des de la represa de l’Ajuntament democràtic, una decisió que va provocar la renúncia en cadena de la resta de candidats i la consegüent suspensió del debat. La negativa a firmar el conveni amb la Favb més enllà d’un any -i que a hores d’ara encara no s’ha materialitzat- ha cobert de pessimisme les expectatives dels activistes.

Omplir el ‘buit’ veïnal

Els impediments amb què s’estan trobant les organitzacions veïnals per accedir als espais de participació contrasten amb la campanya L’alcalde, a prop teu, iniciada a l’octubre i en què Collboni s’ha passejat pels districtes de Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i Horta-Guinardó -els restants van quedar ajornats per les cites electorals-, per “guanyar proximitat amb la ciutadania i interactuar amb els protagonistes de cada territori”. Una ruta amable i feta a mida amb una barreja de visites a dependències i equipaments municipals, entitats culturals
i esportives i sector comercial, on brillaven per la seva absència associacions i coordinadores veïnals -en alguns barris, va ser una veritable carrera d’obstacles no trobar-se-les-.

Per reblar el clau, el gener passat es va estrenar la iniciativa Parla amb l’alcalde, on Collboni programa cites personalitzades per conversar amb el veïnat de manera informal per “compartir propostes, queixes o idees per millorar els barris”, oberta a tota la ciutadania a través d’un formulari de sol·licitud i de la qual, paradoxalment, s’exclouen representants d’entitats veïnals amb l’argument que es vol prioritzar l’escolta a les veïnes i veïns que no solen ser presents als espais de participació reglats. “Si teniu propostes per a una Barcelona millor, us vull escoltar”, deia la convocatòria.

L'entrada “Si teniu propostes, us vull escoltar” ha aparegut primer a Carrer.

En els consells plenaris del setembre, els nous consellers i conselleres van prendre possessió dels càrrecs, es va nomenar el president o la presidenta del plenari, i la regidora o el regidor de torn va fer una declaració d’intencions per al mandat 2023-2027. La novetat d’aquest any ha estat l’entrada a l’Ajuntament i, per tant, al territori, d’un partit d’extrema dreta (Vox), que tindrà un conseller a tots els districtes de la ciutat menys a Ciutat Vella, a l’Eixample i a Gràcia. A Nou Barris, de fet, en tindrà dos.

Malgrat la seva poca representació política real -només té vuit dels 190 consellers de districte que hi ha a Barcelona-, l’ultradreta va omplir d’acòlits els plenaris. Un avís que tenen la intenció de jugar la carta dels barris. La resta de públic assistent -que en general va omplir les sales- eren militants dels partits, familiars dels càrrecs electes i els cada cop menys incombustibles activistes veïnals. També hi van fer acte de presència grups antifeixistes per boicotejar els parlaments dels consellers d’extrema dreta a Nou Barris, Sant Martí i Sants-Montjuïc. En aquest últim districte, membres de la plataforma Stop Tanatori es van manifestar per recordar que segueixen en contra d’aquest equipament que ha començat a funcionar a l’estiu al carrer de Viriat, a Sants.

Un mandat que “no pinta bé”

El moviment veïnal es mostra preocupat per la solitud monocolor de l’actual govern municipal i dubta de la capacitat dels nous equips d’atendre els neguits dels barris. A tall d’exemple, David Escudé -que el passat mandat no va tenir gaire bona relació amb els veïns com a regidor de Sant Martí- estarà ara al capdavant de dos districtes -les Corts i Sant Martí-. A Nou Barris, després de la dimissió per motius de salut de la regidora Rosa Alarcón -que havia de ser la regidora del districte-, repetirà el polèmic Xavier Marcé. La crispació i les posicions antagòniques que es van albirar en alguns consells constitutius, com ara el de Ciutat Vella -en què un conseller de Barcelona en Comú va dimitir abans d’acceptar el càrrec-, fan pensar a molts activistes que el mandat “no pinta bé”.

A Horta-Guinardó, va prendre possessió com a regidor de districte un vell conegut del moviment veïnal, Lluís Rabell, que es va presentar com a independent a les llistes del PSC. Vinculat històricament a l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i president de la Favb durant tres anys -va deixar el càrrec per fer el salt a la política, llavors a Catalunya Sí que es Pot-, se’l veu amb reticències. També s’encarregarà del Pla de Barris. Un altre vell conegut, Ernest Maragall (ERC), ocuparà la presidència del districte de Sant Andreu, un territori que coneix bé, ja que durant uns anys en va ser el regidor.

Reunions pendents

Amb els consells de districte constituïts, toca posar fil a l’agulla. Un bon grapat d’associacions veïnals tenen demanades reunions des d’abans de l’estiu per tractar temes pendents i encallats, alguns dels quals van sortir als plens d’investidura: la pacificació del carrer del Consell de Cent, els problemes d’habitatge i desigualtats, els equipaments, la gestió de l’espai públic, el futur de Can Raventós… El retard en la constitució dels districtes, la sobrecàrrega de responsabilitats dels regidors i la falta d’experiència de molts consellers que s’estrenen, sumat a un context polític que mira de reüll els pactes entre partits més enllà de Barcelona i Catalunya, genera pessimisme pel que fa a la qualitat de la política a les institucions més pròximes als ciutadans. Dependrà, i molt, de la capacitat de l’organització veïnal d’insistir -i resistir- davant d’un Ajuntament descomunal que, d’una banda, tira com una màquina tècnica imparable, i de l’altra, té un funcionament polític desconegut i llunyà per a la majoria de la població.

* Aquest article s’ha redactat amb informació d’activistes de les associacions: Xarxa Veïnal del Raval, l’Esquerra de l’Eixample, Hostafrancs, les Corts, Sarrià, la Vila de Gràcia, Horta, el Verdum, Sant Andreu de Palomar i el Poblenou.

** Les xifres de consellers publicades al web de Carrer, a la versió en PDF i a l’Issuu difereixen lleugerament de les publicades inicialment en l’edició en paper, on s’atribuïa per error només 4 consellers a Junts i 5 a BComú a Sant Martí. Això es deu al fet que la població del districte ha superat els 240.000 habitants i, per tant, li corresponen dos consellers més, deixant la xifra total en 190, i no 188 com vam publicar en paper.

L'entrada Arrenquen els nous districtes amb claca de la ultradreta i pessimisme del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Carrer ha preguntat a les entitats veïnals federades quines són les actuacions que han millorat algun aspecte dels seus barris durant els últims quatre anys. Hi ha coses petites -la urbanització d’un carrer, el canvi d’una parada d’autobús- i d’un abast major -la protecció d’una zona històrica-. També anomenen compromisos adquirits que s’hauran de desenvolupar en pròxims mandats, si és que arriba el pressupost i hi ha voluntat política. Totes les consideren victòries veïnals.

Equipaments: la vida comunitària

Els equipaments públics, tant els que acullen serveis bàsics sanitaris i educatius com els de caràcter cultural o esportiu, són elements importants per als barris, perquè són espais democratitzats, d’accés universal i en els quals es genera vida comunitària. Les associacions han destacat 16 actuacions d’aquest tipus, començant pel compromís de la construcció del nou CAP al Gòtic, després de la lluita conjunta impulsada pel veïnat i els professionals del centre. Quant a centres educatius, destaquen la conversió d’algunes escoles privades en públiques -com la de Sant Felip Neri del Gòtic o l’institut escola de l’Eixample-, així com la posada en marxa de l’institut Angeleta Ferrer, a Sagrada Família; l’escola de primària Anglesola i la bressol Can Rosés, a les Corts; i l’institut escola a la Trinitat Nova.

L’obertura del l’Ateneu El Poblet, a Sagrada Família, i de l’Espai Social Torrent d’en Mariner, al Camp d’en Grassot; i el començament esperat de les obres de la reivindicada biblioteca de Sarrià representen espais culturals guanyats als -i pels- barris. Quant a la recuperació d’espais, la Dreta de l’Eixample celebra la compra del Taller Masriera; Sant Antoni, la de l’antic teatre Talia i la reserva d’un espai veïnal al nou mercat; Vallvidrera, l’adquisició de la casa Buenos Aires per fer habitatge dotacional: i Sant Genís dels Agudells, que es recuperi la masia de Can Safont, amb els baixos cedits a entitats juvenils. En l’apartat esportiu, la Sagrera apunta el nou centre esportiu municipal i el poliesportiu del Camp del Ferro, i Torre Baró, les noves pistes esportives del Campillo de la Virgen.

Verd urbà: esponjar els barris

Mantenir en condicions els espais verds històrics i guanyar-ne de nous en una ciutat tan densa i contaminada com Barcelona és una de les reivindicacions recurrents del moviment veïnal. Gràcia s’enorgulleix de la compra de la parcel·la de les casetes del carrer de l’Encarnació, que ha permès salvar l’alzina bicentenària; Sarrià, d’haver aconseguit aturar una tala d’arbres i de l’inici del Pla Director de l’antiga finca agrícola del parc del Castell de l’Oreneta; i el Guinardó, de la rehabilitació de la part històrica del parc que porta el seu nom. La Sagrera, de la remodelació integral del parc de la Pegaso i de la recuperació de la font de Can Gaig; i la Font d’en Fargues, de la rehabilitació de la plaça homònima. Al Bon Pastor, se celebra que al parc de la Mercedes no s’hi facin pisos.

Com a noves zones guanyades, destaquen l’inici de la part central del parc de les Glòries, els eixos verds de Girona i Consell de Cent, a la Dreta i Esquerra de l’Eixample; l’interior d’illa del Niza, a Sagrada Família; o el futur parc de la Colònia Castells, a les Corts. També la instal·lació de fonts al parc de les Rieres d’Horta.

Mobilitat: contra la tirania del cotxe

Per molt que s’hagin fet passos per revertir-ho, Barcelona segueix sent la ciutat del cotxe, i el trànsit rodat determina l’espai públic i la mobilitat, tant dels vianants com del transport col·lectiu. Els barris agraeixen les iniciatives que treuen espai al vehicle privat perquè redueixen la contaminació i la perillositat vial i alliberen espai públic. És el cas de les pacificacions: al carrer de Sants, al passatge de Llívia; als entorns de cinc escoles del Guinardó -inclosa la segregació d’una part del carril bici de la Ronda-; a algunes escoles de les Corts; i a dos centres educatius de la Prosperitat -amb discrepàncies del teixit veïnal amb l’Ajuntament per ser una intervenció massa tímida-.

Les entitats veïnals valoren la millora progressiva de l’autopista Meridiana, però demanen a l’Administració que no badi i que acabi la intervenció el pròxim mandat. Can Peguera i la Font d’en Fargues aprecien el desplegament de la Zona Verda d’aparcament, on han participat proposant millores a la proposta inicial, i Torre Baró fa bandera d’haver aconseguit places de pàrquing destinades a veïnes que, en treballar de nit, no tenen accés al transport públic.

Els problemes de mobilitat que genera la concentració turística en alguns barris s’han resolt, en part, per la insistència del teixit veïnal: al Gòtic, eliminant la parada d’autocars turístics del passeig de Colom, i a la Salut, pacificant l’accés al Park Güell pel carrer d’Olot. La mobilitat és un àmbit tan complex que el marge de les associacions per introduir-hi canvis és minso. Per això qualsevol millora, per concreta que sigui, és una gran conquesta: és el cas de la plataforma d’accés a una parada del minibús a la Salut; la marquesina aconseguida al Verdum; o l’aprovació del projecte d’instal·lació d’ascensors a Horta.

Urbanisme: més qualitat de vida

A banda dels avenços en grans temes de ciutat, com el seguiment del Pacte de Glòries i la millora del projecte del 22@ que apunten al Poblenou, o l’acord per a la regeneració urbana del Sud-oest del Besòs, les entitats li donen molta importància a les actuacions de micro-urbanisme. Treure dels carrers barreres arquitectòniques i pals elèctrics, o millorar paviments i voreres, són inversions que milloren la qualitat de vida. Les entitats han destacat intervencions a la Salut; la Font d’en Fargues (Arc de Sant Martí); Sant Genís i la Taxonera -millores del Pla de Barris-; la Trinitat Nova (Aiguablava-Portlligat); Verdum (Almansa, Francesc Layret, Batllori); la Sagrera (Berenguer de Palou i Garcilaso); o la finalització de les obres del carrer Gran de Sant Andreu.

Patrimoni: orgull de la microhistòria

Les entitats veïnals tenen vocació d’investigadores, dipositàries i protectores de la microhistòria dels barris, i pressionen perquè aquesta es reflecteixi al nomenclàtor. S’ha assolit a Sarrià, amb les places dedicades als activistes Angelina Trallero i Mariano Meseguer; a Zona Universitària, amb l’obertura del passatge de Josep Canals Mercader, primer president de l’associació veïnal; a Vallvidrera amb el canvi de nom del carrer Reis Catòlics per Elisa Moragas; i a Torre Llobeta, el de l’avinguda de Borbó per l’avinguda dels Quinze. A la Prosperitat han autocol·locat dues plaques que expliquen els 50 anys de l’associació veïnal i la lluita obrera a la fàbrica Harry Walker.

En aquest mandat s’han aconseguit plans integrals per protegir el patrimoni històric de la Vila de Gràcia i el Clot-Camp de l’Arpa, on també destaca la recuperació de la masia de Can Miralletes, igual que a Horta, amb la de Can Crehuet. A la Guineueta, la rehabilitació de l’església de l’antic Mental no ha anat acompanyada per la reforma de l’interior, que depèn del Bisbat. A la Salut, valoren “la presa en consideració de peticions de protecció”, mentre que al Verdum expliquen amb orgull haver aconseguit la rehabilitació de l’escultura L’Escullera de Plensa.

Avenços socials: el més intangible

Sovint s’acusa el moviment veïnal de pensar massa en el ciment, les afectacions urbanístiques concretes. En part és cert, perquè altres problemes, com les desigualtats, tenen una dimensió que supera l’àmbit del barri. Però també destaquen avenços concrets en aquest àmbit, com l’extensió del Pla de Barris, la revisió dels consells de salut als centres sanitaris o algunes iniciatives sorgides del teixit veïnal en el context de la crisi sanitària, quan no feia ni un any del nou mandat. És el cas de la taula comunitària de Sant Antoni, creada a partir de la pandèmia, o la valoració positiva de la implicació del veïnat de Can Peguera en la vida comunitària malgrat les restriccions. El manteniment del projecte Apropem-nos del Poblenou, que estava amenaçat, és una victòria, així com la compra d’habitatge privat per fer-ne de públic, al Gòtic -finca d’Arai 3- i la Dreta de l’Eixample.

Menció a part mereix un problema important de salut: l’amiant en edificis públics i privats. La lluita veïnal, de les comunitats escolars i de la incombustible associació de Jubilats de Macosa-Alstom, n’ha impulsat la retirada a l’institut escola Molí, de la Prosperitat, i dels entorns de les escoles Llacuna i Fluvià, al Poblenou, aquesta última parcial. La lluita a barris com les Corts contra les cuines fantasma n’ha provocat la limitació per part de l’Ajuntament. Juntament amb la millora del funcionament del centre públicoprivat CIS Cotxeres de Nou Barris, fruit de l’incansable control veïnal, són victòries que es poden apuntar les entitats.

Han participat
Aquest article s’ha pogut fer gràcies a la informació de les associacions veïnals del Gòtic, Dreta de l’Eixample, Sagrada Família, Sant Antoni, Centre Social de Sants, Avinguda Xile, les Corts, Zona Universitària, Mas Guimbau-Can Castellví, Sarrià, Mont d’Orsà deVallvidrera, Park Güell-la Salut-Sanllehy, Vila de Gràcia, la Font d’en Fargues, Horta, Joan Maragall del Guinardó, Sant Genís dels Agudells, Can Peguera, la Guineueta, Prosperitat, Torre Baró, Torre Llobeta, Trinitat Nova, Verdum, la Sagrera, la Maquinista-Mercedes, Sant Andreu de Palomar, el Clot-Camp de l’Arpa, Maresme i el Poblenou.

L'entrada Millores als barris fruit de la reivindicació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Poden ser alguns trets que expliquin el paper que des dels anys 70 han jugat les vocalies de sanitat del moviment veïnal de Barcelona i la Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb, que ja porta 23 anys com a espai de coordinació de les diferents lluites en defensa d’aquest servei bàsic.

Un treball de formigues. Ens ho explica la Marcel·la Güell, una de les responsables de la comissió, que ha viscut totes les reformes sanitàries de la democràcia i que coneix de primera mà, com a professional sanitària ara jubilada i com a activista, quant li costa al sistema acceptar el control i seguiment ciutadà.

Un sistema sanitari, el de Barcelona, gestionat per un consorci entre l’Ajuntament i la Generalitat que és un monstre que mou milions d’euros d’inversió (7.075.391,70 euros en l’exercici de 2017), està format per centenars d’equipaments (70 centres d’atenció primària, 7 hospitals, 14 centres sociosanitaris, més altres espais com els centres de salut mental o l’assistència sanitària de les residències geriàtriques), en els quals treballen milers de professionals que atenen una població de més d’1 milió i mig de persones.

Més enllà de les xifres, el sistema sanitari públic és juntament amb l’educatiu una eina essencial des de la qual promoure l’equitat social i combatre les desigualtats. Les organitzacions veïnals ho han tingut molt clar des de la seva fundació i, com s’explica en altres articles d’aquest dossier, van assumir que la millora de la qualitat de vida de tot el veïnat tenia un important component de defensa de la salut. I que per poder incidir en el funcionament del sistema calia organització i establir complicitats amb uns professionals sanitaris de tradició molt corporativa.

Els anys 1982 (en què Catalunya assumeix les competències en sanitat “sense diners ni hospitals públics”, afirma Güell), i 1985 (quan es fa la primera reforma de l’atenció primària) van ser dues dates que van marcar les lluites de les dècades posteriors. S’estaven assentant les bases del model sanitari i els activistes, a banda de demanar la construcció dels CAP als barris, denunciar l’estat deplorable de molts centres o els primers col·lapses de les urgències dels hospitals, demanaven la total gestió pública de la xarxa sanitària, una oportunitat que es va perdre quan es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, amb Xavier Trias com a conseller.

El Departament de Salut apostava per -i fins i tot finançava- les associacions d’usuaris com a interlocutores, mentre que les vocalies de sanitat reivindicaven el dret a participar des de la seva independència i assentament en el territori. De fet, apostaven perquè les comissions de control estiguessin formades només per associacions veïnals per facilitar la unitat d’acció.

A part de les denúncies i el control democràtic, les vocalies van tenir una important labor formativa per explicar el nou model d’atenció primària en els seus barris -que no va acabar la seva implantació fins al 2003-, acompanyant el veïnat per accedir correctament als serveis i a l’atenció o assessorant sobre com fer reclamacions per reivindicar els seus drets. “Tot això, sense correu electrònic ni mòbils; les nostres eines eren les assemblees, les xerrades als barris, concentracions, comunicats a la premsa…”, recalca Güell.

En aquelles dates de canvi de segle, i després de fortes inversions, els equipaments sanitaris de Barcelona, amb algunes sonades excepcions, havien assolit un nivell més que acceptable. La lluita per la sanitat, que com tantes altres té molt de reactiva, es quedava a la base de les organitzacions sostinguda per un mínim d’activistes. Fins que el 2010 van arribar les retallades: un tsunami que va sacsejar la consciència de la població i la de molts professionals, en especial els treballadors hospitalaris, que van lluitar colze a colze amb els activistes al crit de “sanitat 100×100 pública”.

Treball constant i poc lluït
Però a banda de moments crítics de reacció contra atacs directes a la línia de flotació del sistema públic de salut, la labor del dia a dia de les vocalies de sanitat és discreta, perseverant i sostinguda. Es mou entre un mar de dades sobre ràtios, estadístiques, gestors o responsables d’àrees, un coneixement que la Llei de Transparència està ajudant a fer més assequible i democràtic.

Pot tenir més incidència en el funcionament de l’atenció primària -per altra banda, la base del sistema- que no en les directives poc accessibles del món hospitalari. I que té “bona salut” organitzativa, com ho demostra per exemple la quinzena d’associacions veïnals de tot Barcelona que formen part activa de la comissió de la Favb i que es reuneixen regularment com a mínim un cop al mes.

Algunes de les lluites actuals passen per aconseguir representació veïnal en els CAP mitjançant els Consells de Centre; que es replantegi el funcionament dels Consells de Salut dels districtes per fer-los més participats, o aconseguir que les persones que viuen en les residències assistides per a la gent gran tinguin el mateix dret a ser atesos al CAP de zona que els seus veïns i veïnes: per tant, que els diners que Sanitat gasta en la privada Mutuam, que cobreix l’assistència sanitària a les residències, els inverteixi directament en l’atenció primària per absorbir aquesta població, massa aïllada i mal atesa, a la comunitat sanitària.

El rerefons de tot plegat és reivindicar precisament aquesta comunitat sanitària que, com l’escolar, per funcionar de manera més democràtica hauria de comptar amb la representació reglada de tots els actors i interessos implicats (gestors, professionals i usuaris).

Un tema bàsic, el de la participació, com també ho és el de continuar lluitant per una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. És a dir, anar revertint els concerts amb la privada i assegurar una cobertura sanitària per a tota la ciutadania. Una cursa de fons amb molts objectius per assolir i temes pendents des de fa molts anys, però també amb molts avenços aconseguits.

L'entrada La sanitat pública té qui la defensa ha aparegut primer a Carrer.

Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

L'entrada L’ombra allargada d’Antoni Falcón ha aparegut primer a Carrer.