Barcelona ja ha estat final d’etapa del Tour en tres ocasions -l’última, el 2009-, però aquest estiu serà el primer cop que aculli el Grand départ [la Gran sortida] de la prova. Fer-ho no surt gratis: l’acord preveia un pagament a l’organització de 9,8 milions d’euros, desglossat entre els tres últims exercicis. A tancament d’aquesta edició, Crític publica que ha accedit a documents que revelen despeses extres no declarades per valor de 9,5 milions més. Són xifres gens menyspreables -per l’arrencada de la Vuelta a Espanya del 2023, es van pagar 1,2 milions-, però encara allunyades de la factura pública de 44 milions que va costar que Barcelona fos seu de la Copa Amèrica de Vela la tardor del 2024.

De les veles a les bieles

El fantasma de la competició nàutica ha impregnat el relat municipal al voltant del Tour 2026, segurament pel fet d’anunciar-se just després que els iots pleguessin les veles al Port. Malgrat tots els esforços de convertir la regata en un gran esdeveniment ciutadà, amb fastuosos actes d’inauguració i cloenda a la platja del Bogatell i el passeig de Gràcia, respectivament, no es va poder evitar la imatge d’una prova desarrelada del veïnat, al servei d’una elit i uns interessos comercials aliens a la ciutat. El nombre de visitants i el retorn econòmic van quedar per sota de les expectatives, en part pel fet que es van basar en estimacions d’audiència prèvies fetes amb dades molt inflades. Poc després de la regata, i malgrat un optimista estudi de la Universitat de Barcelona -encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, promotora de l’esdeveniment-, que va avaluar en 1.740 milions els ingressos que havia deixat la regata, l’Ajuntament renunciava a acollir-ne futures edicions.

Ara, com va fer aleshores, el Consistori s’ha bolcat en una atapeïda agenda d’actes paral·lels per despertar l’interès de la ciutadania amb la ronda francesa. El regidor d’Esports, David Escudé, va vaticinar que aquest “serà, possiblement, l’esdeveniment esportiu que arrencarà més passió i que arrossegarà més gent al carrer després dels Jocs Olímpics”. L’edil ho va dir al març en la presentació del compte enrere oficial dels cent dies abans de l’inici de la grande boucle organitzat per Barcelona Global, el lobby empresarial dedicat a exportar la marca Barcelona i que ja va remar de valent per dur la Copa Amèrica a la ciutat.

Val a dir que amb la ronda francesa es corre amb avantatge: el ciclisme és un esport popular i amb tradició a Barcelona, amb milers de practicants, 26 clubs, alguns dels quals centenaris, com la Unió Esportiva de Sants, que organitza la Volta Ciclista a Catalunya, competició amb més de cent anys d’història que sol acabar el recorregut a la ciutat. De fet, aquest cop, no s’han aixecat grans veus crítiques ni s’ha conformat un col·lectiu d’oposició, com la plataforma No a la Copa Amèrica, que el 2024 va aplegar una trentena d’entitats veïnals, socials i d’altra naturalesa. Hi ha hagut, però, algun moment delicat. El més dificultós, el setembre passat, arran de les protestes propalestines a la Vuelta per la concurrència de l’equip Israel Premier Tech, en ple genocidi a Gaza. El mateix Consistori va demanar que no participés en el Tour un equip amb vincles amb el Govern de Tel-Aviv. La situació es va reconduir a final d’any, quan l’Israel Premier Tech va canviar de nom i de propietat, allunyant-se del seu patró israelià.

Aquest cop l’Ajuntament ha estat més contingut a l’hora de fer una estimació de l’impacte positiu per a l’economia de la ciutat. De fet, no ha encarregat estudis per calcular-lo. L’única xifra l’ha posada sobre la taula el mateix Escudé, que va fer una estimació d’ingressos d’uns 100 milions d’euros, basant-se en els càlculs que es van fer a Bilbao, seu de l’inici de la prova el 2023. El Tour mobilitza unes 4.000 persones, entre staff, caravana comercial i públic que en fa seguiment in situ; una quantitat anecdòtica en una ciutat que el 2025 va rebre més de 26 milions de visitants.

Amb tot, el Consistori s’ha bolcat amb la promoció del Tour, sobretot els darrers tres mesos i mig. Els esforços han anat per diverses bandes. En primer lloc, la corporativa: el 26 de març, es va instal·lar el comptador a l’Arc de Triomf que marca el temps que falta per a l’inici de la carrera, com si fos una contrarellotge ciclista; aquell cap de setmana també es van il·luminar de groc -el color identitari de la ronda francesa- uns 130 edificis singulars de Catalunya, i s’han disposat mallots grocs de grans dimensions en diversos punts de la ciutat, com la plaça de Sant Jaume. Encara molt abans, en la cavalcada dels Reis d’enguany, una carrossa costumitzada amb motius ciclistes acompanyava el seguici del rei Gaspar.

El relat va encaminat a aconseguir participació, que la ciutadania no giri l’esquena al Tour i que l’entusiasme es contagiï als barris. El senyal més clar són els actes festius que s’han preparat per als dies previs a l’arribada de la caravana ciclista. S’han programat més de 60 activitats, entre concerts, espectacles escènics i de carrer, infantils, i una rua itinerant, Le Tour on tour, que ha de recórrer els deu districtes de la ciutat. Tot plegat, amb un pressupost de 460.000 euros. L’Ajuntament, d’inici, va batejar el programa com la “Festa Major del Tour”. Collboni, en la presentació, el 15 de maig, argumentava: “L’objectiu és convertir, de manera excepcional, la festa major del Tour en la tercera gran festivitat de la ciutat després de Santa Eulàlia i la Mercè”. Dies més tard, arran d’un comunicat de la Plataforma de Festes Majors de Barcelona, que lamentava que s’usés com una estratègia de màrqueting un concepte arrelat a la tradició i la identitat veïnal, l’Ajuntament rectificava i els actes de celebració s’han reanomenat amb un més contingut “Festa del Tour”.

Carpetes urbanístiques pendents

El pas de la cursa serà fugaç i no deixarà grans intervencions urbanístiques, com han fet altres grans esdeveniments que ha acollit Barcelona. Però ha servit per treure la pols a algunes carpetes pendents. Una és la del Velòdrom d’Horta Miquel Poblet, l’única instal·lació habilitada per practicar ciclisme en pista a la ciutat. Inaugurat el 1985, fa anys que les seves prestacions han quedat obsoletes i l’entorn està força degradat. L’abril passat, la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament va aprovar una proposta de remodelació de l’espai, amb la instal·lació d’una coberta. Malgrat que va sorgir d’una proposta dels Comuns, l’equip de Govern l’ha feta seva. Escudé es va comprometre a presentar el pla d’obres abans del juliol, amb la idea que fos com un “llegat del Tour a la ciutat”.

El pas de la cursa per Barcelona també ha donat protagonisme a un dels mals endreços d’un altre gran esdeveniment que ha marcat l’agenda de transformació de la ciutat, el Fòrum de les Cultures 2004: la plataforma guanyada al mar, projectada per habilitar-hi un zoo marítim, idea descartada el 2011. Des d’aleshores és un espai aïllat i pendent d’urbanització. Ara ha estat designat com a punt de sortida dels equips en la primera etapa de la ronda francesa, per la qual cosa s’haurà de condicionar. Coincidència o no, Collboni presentava al febrer el projecte guanyador d’un concurs per urbanitzar la plataforma, amb un parc, un camp de futbol i una gran esplanada diàfana. L’anunci no va ser ben rebut per les associacions veïnals, que temen que, tal com està concebuda, la reforma acabi servint per alliberar l’esplanada del Fòrum de macroesdeveniments com el Primavera Sound o la Fira d’Abril.

L'entrada Esprint per evitar un nou efecte Copa América ha aparegut primer a Carrer.

L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

Inauguració imminent… o no

La gestió del club també hi ha tingut molt a veure, tant en la planificació i calendarització dels treballs, com a l’hora comunicar-ne l’avenç. A les modificacions d’última hora en el projecte inicial que van provocar que l’estudi d’arquitectes responsable, el japonès Nikken Sekei, se n’acabés desmarcant, s’hi va sumar la contractació de la constructora turca Limak, sense experiència recent en la construcció de grans estadis, que oferia unes condicions contractuals low cost i un calendari d’entrega temerari que des de molts àmbits, començant per la Cambra de Contractistes d’Obra de Catalunya, es veia del tot irrealitzable. Aquest cronograma preveia la reobertura parcial del recinte -només les antigues primera i segona graderies, que no s’han enderrocat- el novembre passat, fa quasi un any, coincidint amb el 125è aniversari de l’entitat. No es va produir, i des de llavors la directiva blaugrana va iniciar un extenuant joc d’insinuacions d’una inauguració imminent. La més sonada, pel trofeu Joan Gamper, el passat 10 d’agost, amb un vídeo de to triomfal protagonitzat pel mateix president Joan Laporta.

Arran d’aquesta ensulsiada, la directiva va virar l’estratègia i va anunciar una reobertura per fases, que durant uns primers partits només ocuparia l’antiga tribuna i un dels gols, i s’aniria ampliant de manera progressiva. Aquest enèsim canvi de guió ha acabat provocant un nou episodi del serial, aquest cop amb l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat el pressing blaugrana per obtenir l’anhelada llicència de primera ocupació -el document que acredita que una construcció està acabada, s’adequa al pla d’obres i a l’activitat prevista-, fonts municipals asseguren que el club no havia entregat una acta de finalització de les obres a mitjan setembre, només documents parcials, i així, era impossible engegar un tràmit que, en condicions normals, sol tardar diversos mesos.

La política comunicativa temerària dels responsables del Barça ha acabat exasperant els socis i abonats, que han iniciat la temporada sense saber en quin recinte es jugarà el pròxim partit fins pocs dies abans. Però també provoca angoixa a un altre actor que sovint, en tot el que té a veure amb el Camp Nou, sol quedar fora de joc: el veïnat de les Corts. Des que es van obtenir els permisos per tirar endavant l’execució de les obres, el club ha intentat mostrar una imatge de diàleg i transparència amb els diversos agents associatius de l’entorn de l’estadi, com ara els representants de les associacions veïnals de Sant Ramon, el Racó de les Corts, les Corts Sud, Avinguda de Xile i Camp Nou, segons explica Anna Ramon, presidenta d’aquesta darrera entitat. En general, el teixit veïnal valora el to positiu d’aquestes trobades, que s’han celebrat un cop al mes, però també assenyala la sensació d’improvisació i els canvis constants en el projecte que no sempre tenen explicació. Andrés Quílez, president de l’AV Sant Ramon, cita un exemple: “El club ens va assegurar que el recinte seria un espai obert, integrat al veïnat, per poder-hi passejar quan no hi hagués partits. I de moment el que veiem és que estan ficant tanques a tot el perímetre”.

El principal cavall de batalla dels representants veïnals en la seva interlocució amb el FC Barcelona, ha estat lluitar per uns horaris d’obra sostenibles per al descans dels habitants de l’entorn. D’inici es va acordar que es podia treballar cada dia fins a les 18.00 hores, i d’aquesta hora fins a les 12 de la nit es podien fer feines sense maquinària pesada i sense impacte lumínic a les zones interiors de l’estadi o a la zona del Gol Nord, on no hi ha residents. Però a partir del març d’enguany, veient el retard que acumulaven els treballs, el club va començar a demanar a l’Ajuntament permisos extraordinaris per fer torns de 24 hores, respectant la normativa sobre contaminació acústica. Un situació que, a mida que han passat els mesos, s’ha acabat normalitzant.

Soroll -i una cimentera- a les Corts

“Hem cedit perquè som els primers interessats que l’obra s’acabi com més aviat millor, però si van tan a corre cuita, també ens preocupa molt en quines condicions s’obrirà”, assenyala Ramon. Amb tot, explica que durant aquests mesos han estat constants les queixes per sorolls i molèsties “de matinada”, així com les trucades al Districte de les Corts que se salden amb la presència d’una patrulla policial “que, això sí, els fa parar”. Aquest estira i arronsa s’ha saldat amb diverses denúncies de les patrulles. L’última que ha transcendit, a inicis de setembre, per treballar en diumenge sense permís. El club i Limak sempre responsabilitzen d’aquestes situacions alguna de les moltes subcontractades que hi treballen. “Els posen una multa de 300 euros, que són 150 si els paguen immediatament; això no és res per al volum de negoci que hi ha aquí”, conclou la presidenta de l’AV del Camp Nou.

Per la seva banda, Quílez explica que ell mateix va haver de plantar-se a les portes de l’antic Miniestadi per aturar el nombre de camions que hi circulaven, molt superior al que s’havia acordat. En aquest lloc s’hi va instal·lar l’abocador de les runes producte de les demolicions, on es reciclaven per fer-ne ciment. El dirigent veïnal recorda que aquesta activitat va fer “molt difícil la vida al barri els primers mesos, perquè és del tot inaudit que hi hagi una cimentera al bell mig d’una ciutat”.

La mobilitat preocupa el veïnat

Tot i la dificultat de preveure quan es tornarà a jugar al Camp Nou amb públic,
i amb quin aforament, el veïnat ja es prepara per aquest escenari. I aquí, de nou, apareixen les incògnites. Un dels capítols que més preocupa és el de la mobilitat, entre altres punts, perquè el nou estadi inclourà unes zones d’aparcament a l’interior amb 800 places, que gairebé tripliquen les que hi havia fins ara. Amb tot, el Districte va presentar fa uns mesos un Pla de Mobilitat Sostenible que preveu que el 75% del públic assistents als partits ho faci a peu. Per millorar la mobilitat del veïnat s’han marcat carrers d’ús exclusiu per a residents els dies d’activitat. Però Quílez pensa que és absurd: “Els que hi vivim, si hem de fer servir el cotxe, no és per voltar pel barri, sinó per entrar-hi i sortir-ne”. En aquest sentit, es mostra molt crític amb el disseny que fa l’Ajuntament per al moviment dels autocars que desplacin aficionats de fora de Barcelona, que preveu que estacionin durant els partits al llarg de l’avinguda del Doctor Marañón per recollir el passatge, fet que vetarà el pas de veïns amb vehicle durant unes quantes hores, i els abocarà a una ruta alternativa que considera del tot inviable. “Ho hem reclamat al Districte, però l’única cosa que hem aconseguit és el compromís de començar d’aquesta manera, i si la cosa es veu que no funciona, ja es pensaria una altra solució”, explica el president de l’AV de Sant Ramon.

Ramon, al seu torn, mostra inquietud pel fet que no s’estigui parlant de la seguretat i l’incivisme, els sorolls i algunes baralles entre aficions a la zona sud de la travessera de les Corts, “abans i sobretot després dels partits”. “Ja era una carpeta que feia anys que denunciàvem i creiem que tornarà a passar si no s’hi posen seriosament”, avisa l’activista.

L'entrada El serial del Camp Nou deixa el veïnat fora de joc ha aparegut primer a Carrer.

Si ens cenyim al personatge real, acabaríem aquí. Però a la xarxa X -que ell encara anomena Twitter- és, des del gener del 2022, El Boig de Can Fanga, un compte amb més de 60.000 seguidors des del qual difon imatges i curiositats d’altres èpoques, amb més ironia que nostàlgia, però també projecta una visió mordaç de la deriva actual de Barcelona.

El Boig de Can Fanga és fill de la pandèmia. “En el confinament vaig començar a experimentar amb Twitter, l’algoritme i la viralitat des del meu compte personal”, explica. “Vaig tenir molt èxit”, reconeix, però també va sentir una certa angoixa davant l’escenari d’acabar sent “un egocèntric esclau dels likes”. Aleshores ja feia fils on divulgava històries del passat. Dues editorials li van posar un contracte davant, però va dir que no: “Paguen una misèria, has d’invertir-hi molt temps i jo no soc historiador”. Arribat a aquest punt va anar coent la idea de crear un heterònim a la xarxa, un espai on poder anar fent: “Sense la pressió d’haver de monetitzar, un poti-poti que abracés tots els angles que m’interessen, amb un to no institucional, sense quedar bé amb el poder ni la identitat barcelonina”.

L’estat del compte diu que és “51% personatge, 49% Quim”, i ens ho explica: “Que ningú es pensi que penso al 100% el que es diu allà, però no es pot amagar que hi ha una part molt important de mi”. El personatge “recupera l’esperit de L’Esquella de la Torratxa”, emblema de la premsa satírica de la ciutat del tombant del segle XIX al XX. En efecte, en les seves millors piulades hi traspua un esperit burleta, àcid i antiautoritari, de vegades un punt excèntric o calculadament poca-solta. Dispara a tort i a dret, però assegura: “Sobretot, vull ser autocrític. Si vaig a una cursa de runners, piulo contra els runners. Tinc empapadíssima la personalitat barcelonina, perquè em conec”. Per constatar-ho, només cal llegir el fil que té fixat, una radiografia sense concessions de la Barcelona encantada de conèixer-se, que fa equilibris entre el postureig i el victimisme: “El bon barceloní és gentrificat cruelment, però ell mai gentrifica, ell va a fer poble”.

Aquesta mirada que mossega té un element molt representatiu: Carlinhos Brown, a qui professa un odi paròdic que li serveix de símbol d’un moment, el del Fòrum de les Cultures, en què els barcelonins semblava com si celebressin la seva autodestrucció ballant la samba amnèsicament. “Jo havia viscut amb una felicitat increïble els Jocs, però amb el Fòrum vaig tenir una revelació. Se’ns en va anar definitivament l’olla”, recorda. “Tota aquella història d’obertura al món i de ser la primera botiga d’Europa tenia un retorn negatiu cap a la Barcelona que jo havia conegut. No estàvem controlant sobiranament què volíem ser”. I ara és pessimista. Creu que es parla molt de la gentrificació, però només n’estem al principi, que allò que ha passat en altres ciutats marca un camí angoixant: “Barcelona és massa maca perquè el capital no la rebenti”.

El Boig de Can Fanga divulga documents d’indubtable interès històric, com un vídeo del president Lluís Companys després dels Fets d’Octubre, que responen a l’habilitat de Campa per remenar arxius i bancs d’imatges digitals. Però sobretot, té tirada per la ciutat popular i autòctona, la del Pinotxo i la dels veïns que treien al carrer les taules per celebrar el Nadal a la Barceloneta. O la de l’esport popular i de barri, particularment l’Europa, una passió en la qual ell i personatge coincideixen.

Però també té tirada per la Barcelona dura, quinqui, canalla i prostibulària de fa unes dècades, marcada per la droga i la sordidesa. I en aquest punt, hi argumenta una intenció política: “Del passat de Barcelona hi ha poques imatges i quasi només mostren la ciutat idíl·lica, perquè no tothom tenia càmeres i qui en tenia volia mostrar una imatge no conflictiva”. Per això creu que és perillós idealitzar el passat i exagerar una visió actual on només hi ha brutícia i inseguretat. I explicant que “el Raval dels noranta no era Suïssa”, intenta “contrarestar l’onada actual de reaccionarisme”.

L'entrada Quim Campa, ‘El Boig de Can Fanga’: “Barcelona és massa maca perquè el diner no la rebenti” ha aparegut primer a Carrer.

Però què era, exactament? A la justament oblidada pel·lícula d’Antoni Ribas Paraules d’amor, Joan Manuel Serrat i Emilio Gutiérrez Caba protagonitzen una llarga seqüència a l’interior de l’establiment, que avui es pot recuperar per obra i gràcia de YouTube. La cinta es va estrenar el 1968. Per tant, l’estratègic moviment de càmera -tot un exercici de publicitat encoberta- ens permet fer-nos una idea bastant fefaent d’aquell Drugstore originari. Bàsicament, era un bar cafeteria, on servien entrepans i snacks, amb una barra imponent, que cobria gairebé tot el recorregut entre el passeig i una segona entrada al passatge de Domingo.

L’acompanyaven un gran contenidor d’espais comercials: una llibreria, un quiosc, un estanc i punts on es podien comprar discos, roba, petits electrodomèstics o objectes de regal. Però amb una configuració oberta, sense separacions físiques entre uns i altres. Fins i tot hi havia una petita farmàcia, que d’alguna manera li donava nom, i que va ser clau en la característica que va marcar la identitat del Drugstore: la llicència d’activitat li permetia obrir totes les hores de tots els dies de la setmana. I amb aquest esquer és amb el que es va publicitar: oferir la possibilitat de comprar a qualsevol antulladís moment del dia, en un temps en què no hi havia Amazon.

Amb tot, el fet que sempre estigués obert -que de fet sí que tancava, una hora, de sis a set del matí, per fer-hi neteja, durant els primers anys- va ser una altra de les claus de l’èxit de l’establiment, que es va convertir en el lloc ideal per fer l’última copa, que mai era l’última, quan la resta de locals nocturns tancaven. Inspirat en un local molt similar que acabava d’obrir a París, la posada en escena i la decoració pretesament pop i atrevida va convertir durant els primers anys el Drugstore en un apèndix natural per a la fauna que aterrava des del carrer Tuset i la zona d’influència de l’anomenada gauche divine, els fills i filles de les bones famílies burgeses.

Un punt de mestissatge

Toni Garriga, fotògraf jubilat i noctàmbul inconfés, va ser-ne un client habitual. Tant, que distingeix clarament tres etapes: “Hi ha uns primers anys molt elitistes, i després vam anar-hi aterrant la gent progre que no érem tan pijos. I cap al final de la dècada [dels anys setanta], l’ambient es va degradar molt i vam deixar d’anar-hi”. Amb la seguretat de la prescripció dels delictes, recorda especialment la llibreria com un lloc ideal per endur-se llibres sense pagar, aprofitant el bullici de l’espai. En efecte, l’oferta d’autories i temàtiques llavors àvidament consumides per la progressia -com el feminisme o l’ecologia-, els discos importats de rock progressiu o la moda juvenil i atrevida que es venia i vestien els dependents -i sobretot les dependentes-, el van convertir en un particular punt de mestissatge entre la Barcelona burgesa i la fauna més working class conscienciada.

Durant uns anys, fins al 1974, va conviure amb el Saló Rosa, que estava un carrer més avall -on més tard s’erigiria el Boulevard Rosa-, una cafeteria de formes solemnes que faria d’aquell tram del passeig un connector avui impensable entre els diversos extractes socials. El Drugstore va ser un èxit que va generar ofertes clòniques. Se’n van obrir un al carrer de Tuset -el Drugstore David-, el Drugstore Liceu a la Rambla i el Drag Blau a Lesseps.

Anys de decadència

Tots van tenir una vida efímera, però l’originari va viure una llarga agonia. Quan duia uns deu anys d’existència, va estar a punt de fer fallida i un grup de treballadors en van assumir la titularitat. Coincideix amb un canvi radical de model de negoci: els diversos punts comercials es relloguen a tercers i s’exploten per separat. L’espai perd bona part de la seva marca distintiva. Són els anys de l’heroïna i d’una crisi econòmica severa que també va traspassar les portes del 71 del passeig de Gràcia. A causa de la seva nocturnitat extrema, el Drugstore es va fer habitual de les pàgines de successos, per baralles, atracaments i alguna mort per sobredosi als lavabos. Es va guanyar dues fames: de supermercat de la droga on es podia aconseguir de tot i d’enclavament estratègic de la prostitució masculina.

Va acabar tancant en un any d’allò més simbòlic: el 1992. Segurament arrossegat per la pàtina d’or olímpic que va cobrir la ciutat, però el motiu concret també marca línies de la Barcelona -i el passeig de Gràcia- que s’estava forjant. L’impagament del lloguer va dur la propietat de la finca a reclamar judicialment l’extinció del contracte. La Barcelona progre, noctàmbula, bulliciosa, interclassista i canalla va ser, literalment, desnonada.

L'entrada Aquelles nits terminals al passeig de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

Pau Giménez té 66 anys i ha viscut gairebé sempre al barri de la Sagrada Família, fins que fa quatre anys va haver de deixar el pis familiar i mudar-se, però no gaire lluny, al Baix Guinardó. “Amb el canvi de pis i la pandèmia m’he desconnectat una mica del barri i de l’activisme”, m’assegura. Però l’efecte que em fa a mi és que no para d’anar amunt i avall. Durant molts anys va estar implicat en l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família, on va entrar de la mà de l’històric dirigent Joan Sardà -“em tenia molt d’afecte”-. Va arribar a ser vocal d’urbanisme i a “barallar-se amb els regidors”. Però sobretot, va picar pedra: “Feia moltes fotos per al butlletí, el repartia i amb això em pagava la quota”, m’explica mentre fulleja un exemplar d’aire retro buscant una de les seves contribucions gràfiques.

A través de l’entitat veïnal va entrar en contacte amb el nucli fundacional de l’Associació de Col·leccionistes d’Adhesius de Barcelona, un col·lectiu amb unes sigles (ACAB) que apunten a unes segones intencions antirepressives, però el meu interlocutor se’n fa el desentès. “És veritat que la majoria col·leccionàvem adhesius polítics i érem d’esquerres, però a l’associació hi ha hagut gent de tota mena, i altra gent recull també material comercial”. L’activitat de l’ACAB va confluir en El Troc, un espai de trobada per a col·leccionistes de tota mena, que primer va ser un butlletí i després una pagina web, i que celebra cada any una fira molt assenyalada
en el mundillo durant la Festa Major de Poble-sec.

Giménez no és capaç de dir-me quants adhesius ha arribat a atresorar, però deixa anar que ara mateix en pot tenir “centenars de milers”, i es queda tan ample. I això que, segons assegura, fa uns deu anys en va haver de llençar molts “per fer espai a casa” i, més tard, amb el trasllat, també es va quedar molt material pel camí.

La meva sensació, quan portem una estona conversant, és que l’adhesiu ha estat per a ell no tant un objecte fetitxe, sinó més aviat un vehicle per col·leccionar altres coses no tan tangibles: vincles, afectes, oci i batalles compartides. Ell mateix m’aclareix que el col·leccionista d’adhesius, a diferència dels d’altres adminicles, com les xapes de cava o els segells, “no compra ni ven, i qui ho fa, excepcionalment, és perquè col·lecciona també altres coses. L’esperit és sempre l’intercanvi”. És habitual veure’l per les instal·lacions de la facultat del Raval, on som, i la de Belles Arts, a la zona universitària de la Diagonal, on diu que va a repartir adhesius “perquè a les altres universitats ja ningú no en vol”.

Em parla de contactes i amistats que ha fet amb gent d’Itàlia o a Alemanya i aviat anem a parar a l’Aragó, on ha focalitzat molt la seva vida els darrers anys. El Troc el va posar en contacte amb Replega, una altra trobada de col·leccionisme de molta anomenada que se celebra a Montsó -a la comarca del Cinca Mitjà-. Allí hi ha deixat petjada i, de la mà de l’activista aragonesista Chorche Paniello, col·leccionista com ell, s’ha implicat a fons en la Plataforma No perdis el tren, que reclama un enllaç ferroviari matinal i diari entre la ciutat i Lleida. Giménez m’ensenya la sèrie d’adhesius que s’han fet per donar suport a la reivindicació, il·lustrats per Carlos Azagra, i me’n dona uns quants. Últimament, li ha agafat per estudiar la llengua aragonesa i, quan ens acomiadem, se’n va a la presentació d’un llibre escrit en aquest idioma. El que dèiem, diu que està de retirada, però no para quiet.

L'entrada Pau Giménez: «El sentit de col·leccionar adhesius és l’intercanvi» ha aparegut primer a Carrer.

Però més enllà de l’esmentat museu i d’una sèrie de ceràmiques precolombines que va cedir al Museu Etnològic i de Cultures del Món, la major part de les seves col·leccions no estan obertes al públic, sinó que són per a gaudi de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats de meravelles de l’antigor egípcia, mesopotàmica i mesoamericana, d’art primitiu africà i oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. Tot això és el que es pot trobar als deu hotels de Barcelona, que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, formen la cadena Derby Hotels Collection, el vaixell insígnia del seu imperi hoteler.

En unes memòries autocomplaents publicades el 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros), l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’aventurer: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment, els trekkings pel Tibet o com les tribus africanes bàmbara o dogon el reben com un membre més de la comunitat. També cultivava la imatge de self-made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, entre sopa de menuts i marines de la VI Flota o la mort primerenca del pare. D’un dia per l’altre, però, va canviar els ombrívols carrerons del barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica els va adoptar oficiosament.

Tot un àliga per als negocis, va començar a treballar -com mana el tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària per, després, fer carrera a Mobles Maldà. L’experiència el va dur a muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968, va fer el salt al negoci hoteler, com una divisió més dels seus negocis, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els complexos que ha aixecat després, que tenen el luxe i la gamma alta com a marca d’identitat.

A partir del 1992, en plena febre olímpica, va apostar decididament pel ram de l’hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris, que ha estat la joia de la corona i la base d’operacions del grup, el primer establiment on comença a incorporar obres d’art als salons, i al costat del qual naixeria, dos anys després, el Museu Egipci i la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment, inaugura el concepte que mimetitzarà en tots els seus hotels posteriors, amarats del concepte marca Barcelona, llavors primerenc: un producte turístic exclusiu elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.

Hàbil a l’hora d’apoderar-se del control d’immobles amb interès artístic i patrimonial per reconvertir-los en font de negoci, en el catàleg del seu grup hi ha l’hotel Bagués -que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla- i l’aparthotel Arai del carrer d’Avinyó, aixecat al Palau dels Quatre Rius, casa senyorial del segle XVIII que també fou seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havia salvat l’edifici dels okupes.

Persona d’exquisides formes diplomàtiques, Clos ha cultivat bones relacions amb tots els equips de govern. A l’època de Pasqual Maragall, se li va penjar fins i tot l’etiqueta d’empresari del maragallisme. I un fill seu està casat amb una neboda de l’exalcalde Xavier Trias. Durant el mandat d’aquest, va apostar amb força en el sector dels apartaments turístics, repetint el format d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric i artístic, com el grup d’apartaments La República, situat a l’immoble que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Avui, la divisió Barcelona Apartments explota onze complexos habitacionals a la ciutat.

Pisos turístics, no pero sí

Paradoxalment, Clos, des de la seva posició de lideratge al Gremi d’Hotels de Barcelona -que ja va presidir, en una primera etapa, entre els anys 1996 i 2019-, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell es defensa dient que no hi està en contra, sinó que en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. També ha estat membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM -un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic-, president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada el 2014, i la Creu de Sant Jordi, que se li va concedir el 2002.

Fa quatre anys, quan va deixar la presidència del gremi, es va interpretar com un pas enrere, coincident amb el traspàs del timó dels seus negocis al seu fill Joaquim, per centrar-se en la fundació. Però va ser un miratge. Dos anys més tard tornava a la presidència de la patronal d’hostaleria i enguany renovava el mandat. La Cambra de Comerç el va proposar per presidir el comitè executiu de Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat de titularitat compartida entre la corporació empresarial i l’Ajuntament, i encarregat d’orientar les polítiques en l’àmbit de la promoció turística. Clos n’havia estat vicepresident fins fa quatre anys, quan el presidia un altre hoteler il·lustre, Joan Gaspart. L’empresari ha deixat clar que no veu ambdós càrrecs incompatibles. La seva influència com a veu autoritzada del sector serà absolutista, com la d’un emperador.

L'entrada Jordi Clos, un hoteler faraònic al capdavant de Turisme ha aparegut primer a Carrer.

Segons una recerca del 2021 de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de la UAB, sis de cada deu llars de Barcelona i la corona metropolitana no disposen de cap tecnologia que reguli l’ús d’aigua en aixetes, cisternes o electrodomèstics. L’estudi, encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), estableix que el 60% de llars malbaraten 14 litres cada dia, per damunt del consum mitjà. Des del 2006, la normativa tècnica d’edificació de Barcelona obliga a instal·lar mesures d’estalvi, com les cisternes de doble descàrrega. Per tant, són els habitatges més antics, ocupats generalment per famílies amb rendes baixes, els que no hi estan condicionats.

Jardins privats i piscines

En l’altre pol de l’escalafó social també hi ha malbaratament, potser menor quantitativament, però molt més alt en termes relatius. Segons dades fetes públiques per l’AMB al juny, a la conurbació de Barcelona hi ha 25.000 llars familiars que consumeixen aigua per damunt dels 200 litres per persona i dia, és a dir, que dupliquen la mitjana de despesa al territori, estimada en 103 litres per habitant i dia. D’aquests casos, gairebé la meitat, 13.000, estan situats a Barcelona ciutat -un 22% dels quals es concentren al districte de Sarrià-Sant Gervasi-. Es tracta, segons l’entitat supramunicipal, de cases amb jardí o piscina privada, o ambdues circumstàncies.

Les mesures d’excepcionalitat per l’alerta de sequera dictades per la Generalitat el passat febrer prohibeixen el rec de gespa i el limiten a la resta de vegetació només per a la supervivència de l’arbrat, però en els casos de les piscines sí que permeten la renovació parcial si tenen sistemes de recirculació d’aigua. A Barcelona hi ha, segons les estimacions del 2021 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), 1.456 piscines -una per cada cent habitants, una de les ràtios més baixes del país, val a dir-, de les quals catorze són municipals i un centenar són d’ús públic -d’equipaments esportius o centres educatius-. La immensa majoria, doncs, es troben en cases unifamiliars, blocs d’habitatges o en establiments hotelers.

Hotels i habitatges turístics

El turisme és un altre dels punts calents del debat al voltant de la moderació del consum d’aigua a la ciutat. En els darrers mesos, Administracions i representants empresarials del sector s’han abocat a una guerra de xifres sobre l’impacte de la despesa hídrica en els establiments dedicats a l’allotjament de visitants. Al març, coincidint amb el decret de l’estat d’emergència per sequera, l’agència pública Barcelona Regional urgia els hotels a aplicar mesures de reducció del consum, atès que, segons les xifres de què disposava, un client d’un establiment de cinc estrelles pot arribar a utilitzar fins a 545 litres al dia, quintuplicant la mitjana del consum resident -la xifra es reduïa a 242 litres per als hotels d’una o dues estrelles-, de manera que el negoci hoteler, segons aquests barems, acaparava el 12% de la despesa hídrica de la capital.

El Gremi d’Hotels de Barcelona va replicar amb les seves pròpies dades, argumentant que les de Barcelona Regional, tot i admetre-les, eren del 2016 i d’aleshores ençà, mitjançant mesures de renovació de les tecnologies d’estalvi i reciclatge d’aigües i de conscienciació a la clientela, el consum s’ha reduït en 3.000 milions de metres cúbics. La patronal situa el consum en una forquilla que va dels 242 litres diaris per a la clientela d’hotels de cinc estrelles als 110 per als d’una i dues estrelles, una despesa que seria gairebé equivalent a la dels empadronats a la ciutat.

Per si no n’hi havia prou, l’AMB feia pública al juny la seva estadística, basada en un nou estudi en el qual, tot i donar la raó al gremi sobre la reducció en l’última dècada, estima que un turista a Barcelona continua consumint el doble d’aigua que un resident habitual, amb una mitjana diària de 194 litres per visitant -i un ventall entre els 312 dels establiments d’alta gamma i 137 en els de més baixes prestacions-.

Tenint en compte que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, Barcelona va acollir l’any passat 29,8 milions de pernoctacions, si extrapolem les dades de l’AMB, podem deduir que van consumir al voltant de 5.800 milions de litres en el total de l’any, pels 64.000 milions de les persones residents. La proporció d’aigua consumida pel turisme hoteler, segons aquesta estimació, se situaria al voltant del 10% del consum total. Però cal tenir en compte que el rastreig de l’AMB no analitza l’impacte dels Habitatges d’Ús Turístic (HUT), tot i que, amb un càlcul basat en registres històrics, avalua la despesa en aquesta modalitat d’allotjament per damunt dels 200 litres i diu que podria representar fins al 33% del consum d’aigua turístic.

Grans creuers

Hi ha un altre àmbit del negoci turístic l’afectació del qual sobre els recursos hídrics és més difícil d’avaluar i ha generat debat: els grans creuers, que a Barcelona han conegut un creixement rutilant en pocs anys. Enguany, s’espera que 800 vaixells turístics i més de tres milions de creueristes hi facin parada. Al març, la regidora d’Urbanisme reclamava al Govern de la Generalitat regular aquest flux davant de l’episodi d’alarma per sequera. Un estudi impulsat per les universitats de Lleida, les Illes Balears i València estima que cada gran creuer consumeix 628.000 litres d’aigua cada cop que atraca en un port. Al Port de Barcelona, però, hi ha reticència a frenar-ne el creixement. El president, Lluís Salvador, ha argumentat que la majoria de naus -el 80%- tenen plantes dessalinitzadores pròpies i no fan provisió d’aigua de terra. L’autoritat portuària estima en 27 litres el consum d’un creuerista mitjà al seu pas per la ciutat. Si donem per bona la dada, i tenint en compte que el 2022 van aturar-se a Barcelona 2,3 milions de turistes marítims, el consum d’aigua estaria fixat en més de 62 milions de litres.

L'entrada Grans xucladors: piscines privades, turisme i creuers ha aparegut primer a Carrer.

La salut no sol ser una carpeta central en els debats municipalistes. Es dona per fet el clixé que els ajuntaments tenen competències limitades en aquest àmbit, ja que el sistema sanitari públic depèn en bona part de la Generalitat. El cert, però, és que el marc normatiu vigent atorga marge de maniobra als municipis, i algunes polítiques posades en marxa per l’Administració municipal barcelonina en el darrer mandat ho corroboren, com el servei d’atenció a la salut mental gratuït per a adolescents i joves -ja en funcionament- o el servei de dentista a preus assequibles per a veïns en situació vulnerable -anul·lat provisionalment pel TSJC per un recurs del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs-.

L’Ajuntament és corresponsable de la gestió de la sanitat pública, ja que és, amb la Generalitat, titular del Consorci Sanitari de Barcelona, una entitat autònoma adscrita al Servei Català de la Salut (CatSalut) i responsable de dirigir i coordinar els centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària de la ciutat. Encara que la competència del Consorci és integral de tot el circuit sanitari i sota la seva tutela hi ha 70 centres d’atenció primària (CAP), set hospitals i 14 punts d’atenció sociosanitària, és en l’àmbit de la primària, porta habitual d’entrada al circuit assistencial, on la competència municipal està més reforçada pel marc legislatiu.

El mapa dels CAP de Barcelona fa dècades que es mou amb lentitud. El 2008, Generalitat, Ajuntament i Consorci van signar un conveni per millorar la qualitat de la xarxa sanitària a la ciutat, que preveia un ambiciós pla de construcció de nous centres i l’ampliació i reforma dels existents, per adaptar-los a la realitat canviant de la població dels barris. El conveni tenia validesa fins al 2016, quan se’n va promoure un altre que expira el 2023. Avui, fonts del Consorci reconeixen que 18 de les actuacions previstes no s’han tirat endavant. D’aquestes, dotze s’arrosseguen des del conveni 2008-2015 i dues es van incloure en el conveni 2016-2023. Cal afegir-ne dues més que -tot i no estar incloses als convenis- l’Ajuntament ha reclamat al Consorci perquè s’afegeixin en el pròxim. Alguns casos de carpetes pendents són històrics i arrosseguen una llarga mobilització ciutadana, com el del CAP Raval-Nord, que s’ubicarà a l’església de la Misericòrdia -ocupada pel veïnat fa quatre anys-, que també era pretesa pel Macba. Aquest és un dels equipaments que haurien d’entrar en funcionament durant la pròxima legislatura, segons el Consorci, juntament amb el nou CAP Besòs, que s’habilitarà en l’antic cinema Club Pedro IV. Però són l’excepció. De les intervencions pendents, només quatre tenen el projecte aprovat: les dues esmentades i les del Fort-Pienc i el Congrés i els Indians.

Cartera de serveis disgregada

Però, a banda de les insuficiències físiques, també n’hi ha d’organitzatives a l’hora de garantir una atenció primària de qualitat. Un cas paradigmàtic és el dels serveis d’atenció primària, un paquet on s’hi inclouen peces clau com l’atenció domiciliària; els procediments diagnòstics, terapèutics i de rehabilitació; l’atenció específica a la infància i a la gent gran; les cures pal·liatives; l’atenció a la salut mental o l’atenció bucodental i podològica. Moltes organitzacions d’usuàries fa temps que alerten de la tendència a fragmentar-lo, a separar-lo d’alguns CAP i concentrar-lo en alguns centres o hospitals, un fet que obliga molts usuaris a desplaçar-se lluny de casa quan hi són derivats.

Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, considera clau que es faci una “atenció a tota la població i en el territori”. “No pots fer polítiques de salut comunitària si part de l’atenció la segregues a fora de la comunitat”, defensa, i agrega que alguns d’aquests especialistes “no treballen de forma coordinada amb els responsables dels CAP” que els deriven pacients. La situació és remarcable en el cas de la pediatria: “Es tracta l’atenció a la infància com una especialitat -assenyala Martínez-, de manera que estàs negant als infants el que diuen la llei general de Sanitat i la cartera de serveis mínims del sistema nacional de Salut, que totes les persones tenen dret a tenir un CAP de referència en el territori de la seva Àrea Bàsica de Salut”.

La participació, a les beceroles

Una altra assignatura pendent és la de la participació ciutadana en el proveïment de la informació necessària per al bon funcionament del sistema. A Barcelona existeixen Consells de Salut de Districte, però la Comissió de Salut creu que els usuaris i el veïnat hi estan infrarepresentats en favor del personal sanitari. “Es tendeix a entendre els usuaris com a pacients -apunta Martínez-, però nosaltres entenem que és un dret universal per a tota la vida i que als consells hi hauria d’haver una representació real dels ciutadans en condició de propietaris del sistema, que són qui en coneixen millor les mancances i preferències”.

Una situació semblant, però agreujada, es produeix amb els consells assessors que hauria de tenir cada centre -igualment amb participació de tots els agents-, una figura la creació de la qual està aprovada pel Consorci però que no acaba d’arrencar. Aquest darrer any, però, s’han intentat posar en marxa en format de prova pilot en un nombre limitat de CAP.

Competències en sanitat

La Llei municipal i de règim local de Catalunya (2/2003) fa responsables els ajuntaments catalans de totes les polítiques que poden repercutir en la salut pública dels veïns, des de les estrictament sanitàries a les mediambientals, alimentàries o socials. Un marc normatiu que en el cas de la capital catalana està reforçat per la Carta Municipal de Barcelona -una llei estatal del 1998- mitjançant la qual es va crear l’Agència de Salut Pública de Barcelona, consorci amb presència de totes les Administracions amb el lideratge de l’Ajuntament. La llei d’ordenació sanitària de Catalunya (15/1990) empodera els ens locals per formar part dels òrgans de direcció de les diverses regions sanitàries i, específicament, els encarregats de la gestió dels serveis d’atenció primària.

L'entrada Mancances en salut en temps de postpandèmia ha aparegut primer a Carrer.

De fet, aquest hivern, aprofitant l’aturada competitiva pel Mundial, ja s’ha eliminat un dels gols, una mossegada visible des de la Travessera de les Corts, i es preveu que els treballs es reprenguin al juny. El club té, des de l’any passat, la llicència provisional d’obres concedida per l’Ajuntament, però no s’ha avalat la definitiva. Això sí, al febrer se li va concedir una rebaixa del 35% en l’impost derivat de l’activitat constructiva en considerar que és un projecte “d’especial interès”.

També té tancat l’acord per utilitzar, almenys durant la temporada 2023-24, l’Estadi Olímpic Lluís Companys com a seu del primer equip de futbol, tot i que la previsió és que les obres s’allarguin fins al 2026. També té constructora, el grup turc Limak, adjudicatari des del gener i per sorpresa, perquè no complia exactament les condicions previstes al concurs convocat pel club. Una decisió que ha provocat mala maror a la directiva i el relleu de funcions del directiu responsable de patrimoni, Jordi Llauradó.

La de la constructora és, però, tan sols una de les moltes incerteses que envolten la reforma. De fet, el club encara negocia amb el grup financer Goldman Sachs l’acord que li permeti fer front als 900 milions amb què està pressupostat el projecte, i el temps se li tira a sobre. Si sumem a això la delicada situació econòmica i l’impacte imprevisible que pugui tenir en l’entitat l’afer de presumpta compra de favors arbitrals ja conegut com a cas Negreira, cada cop són més intensos els rumors d’un possible ajornament.

Cal tenir en compte que el club vol tirar endavant ara només una part del projecte conegut com a Espai Barça, limitada a la reconstrucció de l’estadi, però deixant de banda sine die el nou Palau Blaugrana que s’ubicaria a l’antic Miniestadi -i que ara valora si externalitzar-ne la construcció i explotació a un grup privat- i sense que quedi clar si s’inclouria en aquesta fase la resta d’equipaments previstos a l’entorn de l’estadi, inclosos els dos edificis d’oficines i un hotel en projecte que l’Ajuntament i la subcomissió d’Urbanisme van beneir el 2018 per la via d’una modificació del Pla General Metropolità. Justament, aquesta aprovació va provocar sengles recursos contenciosos-administratius -per part de la Favb i la CUP-, que van ser desestimats pel TSJC.

Tracte de favor al club

Les associacions veïnals de l’entorn -Maternitat i Sant Ramon, avinguda de Xile i Camp Nou- i la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de les Corts alerten del tracte de favor que el Consistori dispensa al club. Malgrat que la reforma prevegi eliminar les tanques que envolten l’estadi perquè l’entorn esdevingui un espai públic obert, consideren que la reordenació de l’Espai Barça està pensada en clau del club i de la mobilitat dels dies de partit. I lamenten que a l’hora d’avaluar el projecte no s’han tingut en compte els impactes que els partits generen en el veïnat -pel que fa a limitació de la mobilitat i a seguretat- i temen que, després de les obres, es tornin a produir.

L'entrada Camp Nou, reforma en joc ha aparegut primer a Carrer.

Nous equipaments… esportius?

Amb un parc d’equipaments de gran capacitat molt deficitari, llavors va caldre una inversió de 976 milions de pessetes (5,8 milions d’euros) per construir i acondiciar espais per albergar el programa olímpic. Malgrat que es va recórrer a gairebé tota l’oferta existent -bàsicament de titularitat privada, com el Camp Nou, l’estadi de Sarrià o el Reial Club de Polo-, la gran majoria d’instal·lacions es van haver de fer de bell nou o reformar.

L’Estadi Olímpic era la joia de la corona. Construït sobre un vell estadi del 1929 que duia anys semiabandonat, ha patit per mantenir-se com a referent a l’hora d’acollir grans esdeveniments esportius. Només un Campionat d’Europa -el 2010-, la Copa del Món Júnior -el 2012- i dos campionats d’Espanya pel que fa a l’atletisme. A banda, va tenir com a llogater el RCD Espanyol entre el 1996 i el 2009, quan aquest equip es trobava sense estadi propi. I també, entre el 1991 i el 2001, va acollir l’efímera franquícia de futbol americà Barcelona Dragons. El FC Barcelona ha mostrat la intenció de jugar-hi els seus partits la temporada 2022-23 si tiren endavant les obres de remodelació del Camp Nou.

L’estadi no s’ha consolidat com una referència esportiva ni d’esbarjo entre la ciutadania de Barcelona, malgrat els esforços. Tampoc les visites turístiques hi generen aglomeracions. El 2016, s’hi va instal·lar l’anomenat Open Camp, un parc temàtic centrat en l’esport, explotat per un grup privat que va tancar portes al cap de dos anys, en entrar en concurs de creditors. Han estat els concerts musicals de grans estrelles internacionals -una quarantena llarga- els que han donat més rendibilitat econòmica a la instal·lació. Segons l’empresa pública Barcelona Serveis Municipals, que gestiona l’equipament, cada any fins a la pandèmia hi tenien lloc 160 esdeveniments, dels quals 50 culturals, 50 esportius i la resta fires o certàmens amb un perfil més corporatiu.

Encara que la gestió de l’estadi continua sent pública, el 2010 l’Administració de Jordi Hereu va estar a punt d’obrir la porta a la privatització a tota l’Anella Olímpica amb la creació d’una nova societat el 49% de la qual s’anava a adjudicar al grup promotor de concerts estatunidenc Live Nation. Finalment, però, l’opció es va desar en un calaix després de detectar irregularitats en l’adjudicació.

El Palau Sant Jordi, tot i haver acollit campionats mundials de modalitats com el bàsquet, l’handbol, l’atletisme i fins i tot la natació, han estat novament els concerts i actes socials i polítics de tota mena els que li han donat més rendiment. Però no ha pogut evitar la imatge de contenidor d’esdeveniments per la manca d’una activitat fixa.

Instal·lacions passades per aigua

Les Piscines Bernat Picornell i les Piscines Municipals de Montjuïc funcionen com a centres esportius oberts al públic amb activitats diverses, sota la concessió a un grup privat, el madrileny Forus, que hi va entrar el 2019. La col·laboració publicoprivada ha estat, en general, la fórmula més habitual per intentar cercar rendiment a les noves instal·lacions sorgides del 1992 i ha instaurat un model que s’ha estès a bona part dels gimnasos i equipaments poliesportius de titularitat municipal de la ciutat. Així, el Pavelló de la Vall d’Hebron acull un centre esportiu gestionat pel grup IGE BCN des de fa vint anys; el Poliesportiu de l’Estació del Nord està en concessió a la Unió de Federacions Esportives Catalanes i el Centre de Tennis de la Vall d’Hebron acull la seu de la Federació Catalana i un centre poliesportiu gestionat pel grup Uesports. El velòdrom d’Horta Miquel Poblet, construït el 1985, després d’anys de ser gestionat per la Federació Catalana de Ciclisme, amb una explotació molt deficitària, s’ha adjudicat la concessió per al període 2020-2024 a l’empresa Poc3 Consulting.

Capítol a part el mereix el Port Olímpic, seu de les proves de vela. Tot i comptar amb un club esportiu -el Club de Mar Port Olímpic-, el seu calendari de regates és exigu -vuit proves enguany- i de poc relleu internacional. La Generalitat de Catalunya n’és el titular, però l’Ajuntament té potestat sobre la gestió des del 1996, que al seu torn estava cedida a una societat privada, Pobasa, durant trenta anys. L’explotador va centrar la via de negoci sobretot en la restauració i l’oci nocturn, convertint-la en una zona de festa, exitosa durant uns anys, i degradada i focus de queixes veïnals durant la darrera dècada. En acabar la concessió el 2020, l’Ajuntament n’ha recuperat la gestió directa i està elaborant un pla de redefinició de l’espai, que té com a eixos pal·liar l’aïllament respecte a la ciutat, reconvertir-lo en una zona d’oci més familiar, i instal·lar-hi un hub d’empreses centrades en l’anomenada economia blava -l’equivalent marí de l’economia verda-.

Mobilitat (in)sostenible

Els Jocs van obligar a repensar a fons la mobilitat d’una de les ciutats amb més densitat de trànsit d’Europa. Però tot el replantejament es va fer amb base a l’ús del vehicle privat. Les grans assignatures pendents quant a transport públic quedarien per a més endavant, com la línia 2 del metro, estrenada el 1995; les mastodòntiques línies 9 i 10 -que van començar a funcionar el 2009 i encara tenen tota la connexió central per executar- o el tramvia de la Diagonal -estrenat el 2004 i que avui encara no connecta la ciutat de banda a banda-. Barris com els de la Marina o ciutats perifèriques que portaven dècades reclamant una connexió ràpida amb el centre de Barcelona -i que n’haurien d’esperar encara unes quantes més- van veure passar la pantalla dels Jocs com una oportunitat perduda.

La fórmula per descongestionar el trànsit al centre de la ciutat va ser un gran eix circumval·latori de 35 quilòmetres, les rondes, que van costar l’equivalent a 4,6 milions d’euros i es van inaugurar amb els Jocs trepitjant els talons. Les congestions a les hores punta han estat una constant en la història de tres dècades d’aquesta estructura viària, sempre amb mitjanes diàries d’ocupació pels volts dels 150.000 vehicles. Ni tan sols l’entrada en vigor de la Zona de Baixes Emissions, l’any 2020, ha limitat el flux de trànsit. Particularment preocupant és la situació en els interconnectors amb altres vies ràpides d’accés a la ciutat, com el nus de la Trinitat: aquí cada dia d’entre setmana s’hi formen més de 10 quilòmetres de cua.

En total, les rondes generen cada dia més de 50 quilòmetres de col·lapse circulatori. Les presses amb què es van construir, a més, van impedir cobrir les vies en les zones més densament poblades: només es va aconseguir a la part que creua el districte de Nou Barris, després d’una llarga reivindicació veïnal. En els últims anys s’han cobert alguns trams del pas per Horta-Guinardó.

Un altre element simbòlic de la mobilitat post olímpica que aviat va quedar obsolet va ser el tambor de les Glòries. Es pretenia acabar amb l’hostil scalextric aixecat als anys setanta, però la manca de temps va impedir plantejar el soterrament dels grans eixos viaris i es va optar per una solució entremig: mantenir la Gran Via com una autopista urbana elevada, confluint la resta d’eixos en una rotonda a nivell de terra, deixant una zona verda al mig, desterrada del teixit urbà i aviat degradada. Amb a penes tretze anys de vida, el 2005, l’Ajuntament ja va aprovar la demolició del tambor i engegava una nova reforma del sector, que encara porta cua avui.

Urbanisme gentrificador

La cita olímpica del 1992 va regirar també la planificació urbanística de Barcelona. Plans especials que ja estaven aprovats es van desar a la carpeta d’assumptes pendents, com el PERI del Raval, aprovat el 1985 i que no es va començar a executar fins a final de la dècada dels noranta. En canvi, un vell projecte fallit de la Barcelona de Porcioles, el Pla de la Ribera, consistent a reurbanitzar la zona industrial situada entre el Poblenou i la Ciutadella, va reaparèixer per obra i gràcia de la necessitat de construir una vila d’allotjament per a atletes i delegacions convidades.

El projecte, impulsat per l’arquitecte Oriol Bohigas, va consistir a arrasar tota l’estructura preexistent de fàbriques, magatzems i habitatges per dibuixar una trama de bell nou, cosa que va suposar la pèrdua d’una part cabdal del patrimoni fabril de la ciutat, que a penes va poder ser documentat, a causa de la urgència de les actuacions, i només se’n va conservar, simbòlicament, una xemeneia.

La constitució del nou nucli urbà, la Vila Olímpica, tampoc va estar exempta de crítiques, en primer lloc per la pràctica absència d’habitatge públic protegit un cop es van comercialitzar les promocions, que des del moviment veïnal es va reclamar que es fixés en un 40%, i finalment tampoc es va complir el 25% compromès per l’Ajuntament. El resultat, passades les dècades, ha estat un barri deslligat del seu entorn, amb nous veïns vinguts d’altres llocs, amb dificultats per construir teixit associatiu i amb molts jardins interiors d’illa convertits en zones per a ús privat.

Aquest model gentrificador, després s’ha reproduït en altres operacions urbanístiques en els anys posteriors a la cita olímpica, sobretot al districte de Sant Martí, capgirat de dalt a baix a base de plans especials de reforma successius, com el Pla Especial per a l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar (1995), el Pla Especial del Front Marítim fins al Besòs (1997) o la Modificació del Pla General Metropolità per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou (2000), l’anomenat 22@.

La irrupció del barri de la Vila Olímpica va comportar també l’aterratge a Barcelona dels grans centres comercials, amb la construcció del Centre de la Vila, un punt de gran concentració de botigues, bars i restaurants i oferta d’entreteniment i esport apartada del peu del carrer. Sovint se l’ha responsabilitzat de l’escassa dinamització del nou barri quant al petit comerç de proximitat i també de les carències pel que fa al teixit relacional entre el veïnat. El model va fer gran fortuna els anys següents: tota nova reforma urbanística anava acompanyada d’una àrea d’aquestes característiques. Així, van sorgir L’Illa -el 1993-, Glòries (1995), La Maquinista (2000), Diagonal Mar (2001), l’Heron City, ara reconvertit en Som Multiespai (2001), o l’Arenas (2011).

Platges que desapareixen

L’obertura de Barcelona al mar va ser, sens dubte, un dels grans atractius d’esbarjo popular de la nova ciutat postolímpica. Les noves platges van ser un èxit de públic autòcton i visitant. Amb un cert regust de desmemòria, però: fins al 2010 no es va posar el nom del Somorrostro a una de les zones de bany, per recordar el passat com a assentament de barraques de l’indret.

Un altre punt discutible és l’impacte ambiental d’aquesta transformació de la costa: les platges metropolitanes pateixen una endèmica pèrdua de sorra que s’ha de pal·liar amb reposicions constants, a causa de la seva mateixa naturalesa artificial, de la manca de sediments per tractar-se d’una àrea urbana i pels dics de contenció instal·lats per aturar l’onatge. A les de Barcelona, desapareixen cada any 40.000 m³ d’arena, de les quals l’Ajuntament en reposa uns 8.000, extreta del fons del Port Olímpic. Fa anys que es reclama a l’Estat, titular de la línia de costa, una aportació extraordinària de sorra importada d’altres llocs. L’última es va produir el 2010, amb l’arribada de 701.000 m³, dels quals avui ja n’han desaparegut més de dues terceres parts.

El bateig de la “marca Barcelona”

Barcelona ja era una capital molt turística abans dels Jocs del 92, però la cita va suposar un decidit pas endavant i un canvi total de paradigma econòmic per abraçar la ciutat marca. L’emblemàtic Hotel Arts n’és la prova més fefaent, i la plasmació en fou la creació de Turisme de Barcelona, tot just un any després dels Jocs: un consorci publicoprivat, que ha exercit de vehicle de pressió per a tots els grans esdeveniments amb el segell d’internacional que s’han plantejat a la ciutat des d’aleshores, des del Fòrum de les Cultures del 2004 fins a la Copa Amèrica prevista d’aquí a dos anys.

L'entrada Les medalles rovellades de la Barcelona olímpica ha aparegut primer a Carrer.

La covid-19 ha tingut un impacte evident en el sistema públic de salut. L’epidèmia ha col·lapsat serveis hospitalaris, unitats de cures intensives i urgències, però també ha obligat a ajustar les llargues llistes d’espera per a intervencions i tractaments per a malalties no vinculades al brot víric. I l’efecte s’ha notat molt particularment en l’àmbit de l’atenció primària, desertitzant els ambulatoris bloquejats per la detecció de noves infeccions, amb una aposta per l’atenció no presencial -telefònica i telemàtica- que sembla que ha vingut per quedar-se.

Mecanismes de control

Però el brot pandèmic ha tingut una altra afectació col·lateral: la manca de transparència. La Comissió de Salut de la Favb alerta d’un deteriorament dels mecanismes de control sobre tots els agents prestadors de serveis, públics i privats, al sistema sanitari públic, i també de les eines telemàtiques destinades a proporcionar informació a la ciutadania sobre aquestes activitats.

Mentre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya centrava la seva activitat comunicativa diària en proporcionar informació sobre dades de nous contagis, ingressos, mortalitat i taxa d’incidència del SARS-Covid, diversos portals digitals dedicats a publicar documentació i dades sobre el funcionament del conjunt dels serveis de salut han anat patint una paràlisi des de fa dos anys, que en alguns casos ja era patent des d’abans de la crisi vírica. “S’han bolcat molts esforços a informar de la covid, però sembla que de la resta d’activitats se n’han oblidat”, assenyala Marta Carrera, membre de la Comissió de Salut de la federació veïnal barcelonina.

El cas de l’Aquas

Aquest deteriorament de la qualitat de la informació pública s’ha fet palès en diverses dependències que orbiten en l’organigrama del Departament de Salut. Un dels casos on, segons la Comissió de Salut, ha estat més paradigmàtic, és el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya (Aquas), un observatori que publicava regularment informes sobre el funcionament de l’assistència sanitària a partir del tractament de dades i enquestes. “Gràcies a les dades de l’Aquas vam saber coses molt interessants, com per exemple que els requeriments de serveis d’urgències de les residències assistides eren superiors a l’ús que en fa la resta d’usuàries”, explica Carrera, en referència a les llars de gent gran que compten amb l’assistència d’una mútua sanitària privada.

Però l’Aquas -que fins al 2016 va estar dirigida per l’actual titular de la conselleria de Salut, Josep Maria Argimon- fa més de dos anys que no emet cap informe nou: els documents més recents que es poden trobar al seu web són dels anys 2018 i 2017, excepte un, sobre instituts i centres de recerca, publicat el 2019. Carrera detalla que algunes dades bàsiques per exercir el control sobre l’activitat sanitària es podien obtenir abans mitjançant aquesta agència: “Com per exemple quants professionals hi havia adscrits a cada centre del Consorci Sanitari de Barcelona, unes xifres que recentment sí que hem pogut obtenir, però per mitjà de fer el tràmit de demanar-ho al portal de transparència de la Generalitat”.

L’Observatori de la Mort, mut des del 2017

Altres dependències que subministraven estadístiques sobre l’activitat assistencial es troben en una situació similar. L’Observatori de la Mort, un òrgan adscrit a l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, dedicat a recaptar informació sobre l’acompanyament sanitari i psicosocial a les persones en el tram final de la vida, no publica cap informe des de l’any de la seva creació, el 2017. Una altra dependència, l’Observatori sobre les Desigualtats en Salut -que té la missió d’avaluar les diferències socioeconòmiques i d’altra mena a l’hora de rebre cobertura sanitària- no ofereix dades obertes des del 2018, i des de l’any 2017 només ha publicat dos informes, un sobre desigualtats en l’àmbit de la població infantil, i l’altre sobre desigualtat socioeconòmica en casos de mortalitat a causa de la covid-19, tots dos del 2020.

Pel que fa al seguiment de les llistes d’espera d’intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i vistes d’especialistes -un dels aspectes on la covid més ha impactat- la Comissió de Salut de la Favb lamenta que “malgrat que sí que és possible consultar de forma actualitzada la situació per àmbits i centres d’atenció, no es publiquen informes amb resums i anàlisi global de les dades que permeti rastrejar-ne l’evolució”.

Contractes i convenis amb proveïdors privats

Un altre dels apartats on la facilitació d’informació ha quedat trasbalsada és el dels contractes i convenis amb proveïdors privats mitjançant els quals el Catsalut garanteix tots els aspectes de la cobertura sanitària, sigui de forma directa o a través de diversos consorcis. Marta Carrera explica com, en el portal d’internet dedicat a publicar tota la informació sobre aquests acords, “les clàusules que amplien i prorroguen molts contractes no estan al dia, de manera que es fa molt difícil fer-ne un seguiment”. Des de la Comissió de Salut de la Favb s’esmenta, en aquest sentit, el cas dels serveis de rehabilitació i logopèdia per al Districte de Nou Barris i part del de Sant Andreu. El març del 2018, el Catsalut va anunciar la rescissió d’aquest contracte, vigent des de l’any 2012, a una Unió Temporal d’Empreses (UTE) anomenada Acerf, després que una inspecció sanitària detectés diverses irregularitats tant en la contractació de personal sense contracte -en una situació d’autònoms fraudulenta- com en la qualitat de la prestació i dels locals on es duia a terme. Malgrat aquest anunci, que van recollir diversos mitjans, el web del Catsalut va publicar l’any següent la clàusula que prolongava el contracte fins al 31 de gener de 2019, per una quantia total de 964.000 euros, però és l’última informació que hi ha disponible sobre aquest contracte.

L'entrada La manca de transparència, efecte secundari de la covid ha aparegut primer a Carrer.