Per què el va fer, aquest llibre, i com n’interpreta l’èxit?
És un llibre que omplia, parcialment, un forat. Recull lluites veïnals que són en la memòria popular, que formen part de l’essència de la ciutat i que connecten amb tota una part de la història de Catalunya, però que després van ser oblidades o descontextualitzades per un relat polític interessat, que té un gran poder a l’hora de construir l’imaginari col·lectiu. A Santa Coloma, com deia Xavier Valls, cada projecte té darrere una història de fang, de lluita i de por -perquè també hi va haver repressió- i mereixien ser reivindicades, documentant-les i recordant que van existir. El Pla Popular és un orgull i un referent per a les generacions que vam venir després. I d’alguna manera forma part de nosaltres: hi van ser els nostres pares i avis. D’aquí venim. Després de la mort de Valls, l’amic Jaume P. Sayrach va reivindicar durant dècades que s’escrivís aquest llibre. I al final el vam fer amb l’ajuda de moltes persones. Era de justícia.

I, per si no n’hi havia prou amb el llibre, també n’han fet una pel·lícula, Perifèria, que va emetre TV3 i ha passat per diferents cinemes. Sorprèn que vostè, que és una periodista jove, se senti tan fascinada per aquest període històric. Per què troba tan interessant la construcció del país des de les perifèries?
Potser perquè jo mateixa m’he sentit sempre part d’aquesta perifèria, malgrat totes les oportunitats que he tingut la sort de tenir. Vaig descobrir tot un món llegint la revista Grama quan feia el treball de recerca del batxillerat: vaig adonar-me que vivia a Santa Coloma sense la consciència d’aquest arrelament essencial. De vegades, conèixer el passat també és estimar. Les perifèries han estat estigmatitzades per una voluntat més o menys explícita de marginació o de control. No és casual que hi hagi realitats que costi tant que siguin visibilitzades, i que quan ho són sempre sigui amb una mirada simplista o estigmatitzadora. Per sort, això fa temps que ha començat a canviar. La mateixa paraula perifèria abans tenia connotacions negatives. Ara, de reivindicació, dignitat i orgull. L’equip de la pel·lícula la vam triar com a títol per aquesta raó.

Com a periodista es va formar a Fòrum-Grama, que és una continuació de la primigènia Grama, ambdues fundades per Sayrach. Va ser ell qui li va inocular el virus del periodisme? I com és que ha acabat fent d’analista política? Per què aquesta especialització?
Des de petita que m’agradava molt escriure, i vaig arribar a Fòrum-Grama amb 17 anys amb la idea que volia ser periodista. Hi vaig aprendre l’ofici gràcies al Jaume. L’ofici en el millor dels sentits. Després, em vaig especialitzar en política per casualitat. Quan encara no havia acabat Periodisme, després d’unes pràctiques voluntàries com a becària a El Punt, a la secció local de Barcelona, em van oferir feina. Però a última hora van tenir una baixa a la secció de política i vaig acabar allà. La veritat és que m’agrada molt la política. És dura però addictiva. Si no, difícilment hauria sobreviscut en aquesta selva. També m’interessen altres coses. Però l’especialització es fa amb els anys, i com més en fa que hi ets, millor per al resultat final, i al mateix temps és més difícil sortir-ne, potser.

Ha viscut els anys del Procés intensament, de prop. Ara que es compleixen cinc anys, i a la vista de l’estat actual de la selva, quina lliçó en treu? S’imaginava que la desunió i el desànim serien tan bèsties? I la independència, sense sang, per la via democràtica, creu que algun dia serà possible?
Aquesta desunió era previsible, en part, perquè contínuament hi va haver divergències i estira-i-arronses partidistes abans i després de l’1-O. I els partits sempre busquen sobreviure. Però no m’imaginava que tocarien fons així, o com a mínim fins a tan avall. La repressió ha tingut efectes devastadors per al moviment, i això que era de preveure, vist l’exemple basc, que hi hauria represàlies. De l’1-O es pot extreure la lliçó que l’Estat espanyol està disposat a tot -també a recórrer a la violència davant d’un moviment no violent-, i això ha acabat amb totes les ingenuïtats. Personalment, continuo pensant que la unilateralitat i la desobediència civil són l’única via per aconseguir la independència, però això vol dir que els que s’hi impliquin assumeixin molts riscos i costos personals. I llavors la pregunta és si hi ha prou gent disposada a donar-ho tot. I potser sí que hi és, però ara mateix hi ha una desconfiança total entre la majoria de les bases del moviment -la gent, que hi és- i el lideratge dels partits. Si no reconnecten, difícilment podran avançar, perquè tots són necessaris malgrat que de vegades pugui semblar el contrari.

En la seva formació personal i ideològica ha influït molt el seu pare, traspassat molt jove, un militant històric de l’esquerra comunista de Santa Coloma. Compartia amb ell aquestes posicions? I com interpreta que aquesta esquerra, que a Santa Coloma va governar la ciutat durant dotze anys, continuï veient la independència com quelcom aliè, un moviment burgès?
El meu pare va militar al Moviment Comunista i, de fet, es va instal·lar a Santa Coloma per fer un d’aquells processos de proletarització. Va conèixer la meva mare a les joventuts del partit. Anys després, amb l’arribada de la democràcia, va viure una decepció molt gran per com va anar tot i es va allunyar de tots els partits. A casa hem crescut amb valors d’esquerres, que comparteixo, i sempre potenciant l’esperit crític. Això de la visió de l’independentisme -i abans del catalanisme- com a moviment burgès em sembla que no s’ajusta a la història ni a la realitat actual de Catalunya, amb classes populars molt diverses. Ja es va veure on eren les veritables elits durant el Procés. Entenc que en certs entorns s’hagi potenciat aquesta associació, que pot estar basada en algunes experiències personals, però també s’ha simplificat en excés per treure’n rèdit polític.

Tant en el seu llibre -que recull les lluites urbanes dels setanta- com a la pel·li, que connecta aquelles amb les actuals, es reivindica els valors i la cultura de la perifèria, que no estan gens presents en els mitjans de comunicació catalans, ni privats ni públics, tan endogàmics i en general controlats per les mateixes familietes de sempre. Té a veure això en el fet que se n’hagi tornat a viure a Santa Coloma?
Hi deu tenir alguna cosa a veure. Santa Coloma és una ciutat que es fa estimar per la seva gent. Però també ha estat una elecció egoista objectivament. S’hi viu molt bé i està molt ben comunicada, i això és essencial si tens un mínim marge d’elecció en un moment en què el mercat immobiliari expulsa tanta gent de Barcelona. A la perifèria hi ha molta més vida que als barris despersonalitzats pel turisme i la gentrificació, on cada cop és més difícil viure-hi.

Kapuscinski i Martí Gómez deien que el periodisme és l’ofici més bonic del món. Ells van poder viatjar, conèixer món, tenir temps per analitzar en profunditat els temes i endinsar-se a la vida de la gent… Res que ara sigui possible. Com és, com definiria l’ofici que vostè viu ara?
Diria que és un ofici molt vocacional, però en general molt precari i en què no sempre n’hi ha prou amb picar molta pedra per prosperar. Per això deixa molta gent pel camí. I en un món connectat les 24 hores i masclista com aquest, també moltes dones especialment, per les dificultats per conciliar. Personalment, em sento una privilegiada, i m’alegra veure que hi ha companys que se’n surten fent un periodisme que vol assemblar-se al d’aquests i altres referents. És una professió que mereix més autocrítica i humilitat. Crec que hem viscut un excés de corporativisme mal entès, que no hem denunciat prou pràctiques que de periodisme no en tenen res i que desprestigien l’ofici, i massa connivència amb els poders. També hi ha molta superficialitat. Un excés d’egocentrisme potenciat per la projecció que poden donar les xarxes socials o la presència en mitjans de gran audiència. Per a mi, l’important són les històries i com les expliquem, sempre amb honestedat, no qui les explica; i no oblidar mai que ens devem als lectors. No em puc queixar: tinc la sort d’haver pogut treballar en mitjans amb prou llibertat per sentir-me coherent amb mi mateixa.

El perfil

Odei Antxustegi-Etxearte Atienzar (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és llicenciada en Humanitats i Periodisme per la UPF. El 2013, va iniciar una recerca per reconstruir la història del Pla Popular de Santa Coloma amb testimonis de persones que havien participat i que havien quedat oblidats. El resultat va ser el llibre De suburbi a ciutat: el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet (Fòrum-Grama, 2014), que després va inspirar el documental Perifèria (2020), produït per Antivaho Cinematográfico, del qual Etxearte n’és codirectora i coguionista.

L'entrada Odei A.-Etxearte: “La paraula ‘perifèria’ ara connota dignitat i orgull” ha aparegut primer a Carrer.

A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.

L'entrada Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Es va recolzar en alguns joves del barri del Centre i en nouvinguts del barri del Fondo, on havia posat en funcionament dos anys abans la seva parròquia. L’empresa editora eren les parròquies de Santa Coloma, una argúcia legal per sortejar la llei i aixoplugar-se sota els privilegis del Concordat. Es va dir Grama per Gramanet, i també pel nom de l’herba humil que creix i s’estén per tot. L’escultor Josep Maria Subirachs va dissenyar el logotip.

La revista es feia d’una manera artesanal. Sayrach creà una redacció formada per un grupet d’intel·lectuals locals i uns quants ‘periodistes’ dels barris als que primer els ensenyava a escriure: subjecte, verb, predicat.

S’imprimia a Sant Andreu, a una impremta d’una linotípia i escasses famílies tipogràfiques. Es maquetava amb galerades. Alguns titulars i guarniments es feien amb linòleum. La publicitat hi era present des dels primers números. Es venia a quioscos, hi havia subscriptors, es buscaven anuncis, i a final d’any es feia loteria per intentar eixugar l’inevitable dèficit.

Mentre va durar (14 anys, des de gener de 1969 fins al gener de 1983), Grama va exercir d’escola de periodisme i fotoperiodisme, però també de dibuix, maquetació, disseny, composició de texts, administració, màrqueting publicitari, comptabilitat i distribució. Tots els pals.

Sobre els continguts, la revista va ser sempre fidel al que passava al carrer, als barris, a la societat. Des dels primers números el català va estar present als textos, i els temes s’alternaven segons la situació política i social del moment. Els temes religiosos i de fe, més presents a la primera etapa, sobretot per justificar l’aixoplug de l’església, van anar desapareixent.

Les notícies, sempre arrelades als barris, es compaginàvem amb temes genèrics escrits amb intenció formatiu-divulgativa: l’especulació immobiliària, l’avortament, la delinqüència juvenil i la de guant blanc, el divorci, l’ensenyament en català, la reforma política, les lluites obreres, la corrupció…

Grama va néixer amb una inqüestionable voluntat crítica, amb una redacció formada per gent jove, compromesa en associacions locals no oficialistes i en organismes d’esplai o d’acció social de l’església, o fins i tot amb partits polítics clandestins -ha escrit recentment Jaume Fabre a Serra d’Or-.

La reacció de l’Ajuntament de Santa Coloma per neutralitzar la nova revista va ser treure’n immediatament una de seva al carrer: Gramanet.

El paraigües parroquial no va evitar la llei de premsa, les multes, sancions governatives i querelles judicials. “Multes, canvis forçats de director, tensions entre redactors vinculats a diferents opcions polítiques… més o menys el mateix que patien altres revistes combatives dels últims anys del franquisme”, diu Fabre.

Amb els anys, l’equip i la revista es van consolidar. Deu anys després d’iniciar la publicació mensual van passar a setmanal. S’acostaven les primeres eleccions municipals democràtiques i la revista volia donar resposta als nous reptes. Els tiratges rondaven els tres mil exemplars. Alguns s’havien exhaurit completament. En ocasions calia fer edicions especials, de poques pàgines, per informar de fets puntuals.

El 1979, a les primeres eleccions locals, l’esquerra va arrasar a Santa Coloma. El capellà Lluís Hernàndez, del PSUC, va ser l’alcalde. Sayrach i molts altres col·laboradors i membres de la revista van sortir elegits regidors o van ocupar càrrecs i responsabilitats polítiques.

Els pocs periodistes que no van optar per fer política es van haver de replantejar el futur. Ara que tants amics gramers estaven col·locats a l’Ajuntament tindrien més possibilitats d’aconseguir ajuts, anuncis, informació veraç… I consolidar la revista -com va passar amb altres capçaleres locals d’arreu de Catalunya- per ser gestionada com una empresa “normal”.

Per facilitar-ho, el 1980 les parròquies van cedir la propietat a una societat constituïda per membres de l’equip que la feia. Els periodistes van somniar que una ciutat amb 140.000 habitants tenia suficient massa crítica -de lectors i d’anunciants- i de suport institucional con per mantenir la revista. Es van equivocar.

Una publicació de tothom
La primera subvenció que van demanar a l’Ajuntament va ser rebutjada pel PSC, que titllà la revista de pro-comunista. També va votar en contra CDC, pels mateixos motius. La votació va quedar empatada. Calia el vot de qualitat de l’alcalde. Òbviament votaria a favor. Però abans que ho fes, va demanar la paraula el director de la revista. Va rebutjar una subvenció que només comptés amb els vots del PSUC, perquè marcaria injustament la trajectòria de la revista, que es reclamava de tots.

L’equip professional va intentar el suport de la societat civil. Va obrir la societat mercantil per incorporar persones disposades a invertir en el projecte. Aleshores van descobrir que Santa Coloma -al contrari de la veïna Badalona, per exemple- no tenia una burgesia capaç d’arriscar en una aventura cultural i periodística com aquella.

Mentre els amics de l’Ajuntament feien la seva pròpia publicació, L’Ajuntament informa, plena de propaganda, i la repartien gratuïtament a tots els forns i bars de la ciutat, els de Grama maniobraven a la desesperada per buscar una sortida professional.

L’octubre de 1982 la revista va passar a una periodicitat diària. Es repartia conjuntament amb El Periódico. Del primer número se’n van fer 11.000 exemplars. Va durar tres mesos. La vigília de Reis de 1983, l’assemblea de treballadors va prendre la decisió de tancar. A la portada, amb lletres blanques sobre un fons negre, un gran ADÉU en majúscules i els dos primers versos de la cançó de Raimon dedicada a Víctor Jara: “No es difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil”.

Grama, una experiència insòlita de periodisme popular, va ser un tren unitari que sortia de l’estació Suburbi per anar a Revolució; però va descarrilar en arribar a Democràcia.

Jaume-P. Sayrac: l’home que camina
Jaume-P. Sayrach va fer 90 anys el 31 d’octubre. Un grup d’amics i amigues van organitzat un acte de reconeixement i homenatge que va tenir lloc el 9 de novembre a la Biblioteca del Fondo, el seu barri.

També s’ha creat la pàgina web, www.enelfondo.cat, en la qual es pot consultar tant la trajectòria biogràfica de Sayrach com la història del barri del Fondo, les persones més rellevants que hi han viscut, les entitats, etc. Finalment s’ha reeditat el seu llibre En el Fondo, en el qual es descriu com era el barri a mitjans-finals dels seixanta, i com va portar a terme l’encàrrec del bisbe Modrego de fundar una parròquia.

Sayrach va néixer a la Diagonal de Barcelona, a la casa projectada pel seu pare, l’arquitecte Manuel Sayrach, en la part mar de la cruïlla amb Enric Granados. Un edifici del modernisme tardà que compila tots els valors culturals, catalanistes i republicans d’una família burgesa més marcada per la cultura que pels diners.

En el documental L’home que camina, que s’estrenà durant la festa d’homenatge, Sayrach diu que el va marcar molt “el fet de tenir jo tantes coses, i veure que hi ha tanta gent que no en té res”. La seva opció pels pobres l’ha desenvolupat a Santa Coloma, on es va empadronar el 1965 i on continua visquen 54 anys després, en un piset i en un barri que són l’antítesi del pis i del barri on ell va néixer.

Capellà, periodista, escriptor i pensador, Jaume-P. Sayrach ha excel·lit en cada una d’aquestes facetes. Com a capellà, es va alinear amb les corrents progressistes de l’església posterior al concili Vaticà II, va fer de la parròquia del barri un focus d’activitats formatives per a joves, especialment de la JOC, va renunciar a cobrar pels serveis religiosos i va treballar com a retolista a una empresa de Badalona i va cedir els locals parroquials a tots els grups antifranquistes clandestins que els van necessitar.

Amb altres capellans joves del mateix tarannà va liderar una reforma de l’església local que va ser molt criticada per la seva radicalitat: a les parelles no creients les aconsellaven que es cassessin pel civil, i només administraven sagraments si efectivament els creients ho eren.

A les primeres eleccions municipals democràtiques es va presentar com a independent a les llistes del PSUC, encapçalades pel seu amic i també capellà Lluís Hernández, rector de la parròquia de Sant Ernest [pel Che], l’edifici de la qual era el petit pis on ell residia.

Com a periodista Sayrach s’ha significat per haver impulsat o fundat revistes als llocs on l’han destinat. A Vilafranca, on va fer per primer cop de vicari, va impulsar Acció. Al Poblenou, on va anar després, 4 Cantons. I a Santa Coloma, Grama (1969-1983) i Fòrum-Grama (1996-2006). Des de l’aparició d’internet manté diferents blocs on opina quasi bé de manera diària. L’actual és: www.capvespre.cat. Com a escriptor ha publicat una desena de llibres.

L'entrada Una experiència insòlita de periodisme popular ha aparegut primer a Carrer.

Núria Esplugas entra a la sala com un remolí. Deixa el casc de la moto en una cadira, es desprèn de l’anorac, de la bufanda de llana que fa només uns segons li embolicava per dues vegades el coll, s’amaga el pèl darrere de les orelles i amb una resolta inseguretat em mira als ulls i diu:
– Vinga.

Ets molt animosa o tens motius?
– Des de fa dues setmanes tinc feina fixa. Sóc integradora social i estic treballant en un centre de primera acollida per a gent sense sostre a Nou Barris.

T’agrada aquesta feina? El sou?
– No, no és el sou… M’agrada molt tocar la realitat i la del carrer és molt dura (per a mi també és molt dur no arribar a final de mes!). La cosa és intentar ajudar aquesta gent que ha perdut les ganes de gaudir de les coses.

Per què els ha anat malament la vida?
– A tothom ens ha anat malament la vida, però hem de veure com ho gestionem…

Carrer i tu vau néixer el mateix any, ara en fa 25… Quan mires enrere tota la llista d’episodis viscuts, quins són els que recordes amb més intensitat?
– Quan era molt petita jo sortia cada cap de setmana amb els meus pares. Anava a esquiar, a la muntanya, a la platja… Cada setmana gaudia i això és una de les coses que avui en dia em fa apreciar aquestes coses. Prefereixo anar a la muntanya que quedar-me aquí veient una peli o jugant al mòbil. El recordo com un dels moments més feliços de la vida familiar.

I què recordes de la vida pública en aquests anys?
– Recordo molt bé el dia de l’atac a les torres bessones, moltíssim. Era petita i vaig plorar molt, perquè veia morir gent i no entenia com algú havia pogut fer això o com es podia haver estavellat l’avió. Per a mi va ser molt impactant.

I quan penses en Barcelona, la ciutat on vius, què és el primer que et passa pel cap?
– Que és molt bonica i molt enriquidora i que es podria aprofitar de moltes maneres. Ara mateix tinc en el cap el tema dels refugiats. Aquest matí m’estava llegint articles sobre quin nombre en podem acollir. Penso que en una ciutat on tenim tants recursos, sembla trist que les persones que estan encarregades que s’obrin les fronteres, no ho són pas, de generoses.

Creus que aquest sentiment vers els refugiats és general en la gent de la teva edat?
– Sí i no. Hi ha un sentiment que diu: «sí, sí donem-los suport», però després, a l’hora de la veritat, veus que la gent té molta por que els puguin treure la feina o que els donin abans ajudes a ells…

La gent jove és generosa?
– La gent del meu voltant crec que sí. Però les generacions que vénen ara estan molt enganxades a les tecnologies, als telèfons, a les xarxes socials, a les falses identitats de Facebook o Instagram… I això desconnecta molt.

Tu tens comptes a les xarxes socials?
– Només a Facebook, únicament. A la resta de xarxes, no. Jo prefereixo relacionar-me físicament.

De quina Barcelona has sentit parlar a casa teva?
– Amb els meus avis hem parlat molt de la guerra. Amb els pares dels Jocs Olímpics. Però jo era molt petita. Sé que es va viure d’una manera molt espectacular. De fet la meva parella, que és més gran que jo, sí que molts cops m’explica que va ser una cosa increïble i fantàstica i que es va viure amb moltíssima emoció.

I dels Jocs cap aquí no recordes res així més transcendent… Per exemple, el Fòrum de les Cultures?
– Sí que hi vaig anar, però per a mi no va ser significatiu.

Quin racó de Barcelona t’agrada més?
– M’encanta el barri del Born i el Gòtic, i la Barceloneta també. Després el meu barri de quan era petita, Sant Andreu.

Els teus pares parlen a casa de com eren ells a la seva joventut?
– Ara ja no visc amb ells. Però sempre parlaven que abans les coses es feien més entre tots, junts, i que els ambients eren molt més familiars. Ara les relacions són molt més distants, cadascú va a la seva…

Ni el teu pare ni la teva mare haurien dit com tu, “la meva parella”, per referir-se a la persona amb la que viuen. En això també s’ha canviat.
– Sí. La meva mare amb 21 ja havia tingut la meva germana. Jo amb 25 només em puc plantejar tenir un fill d’aquí dos o tres anys… Dependrà de com sigui la meva situació i com estigui jo.

També el sexe i la manera de viure’l han canviat…
– Sí, abans era com un tabú. Ara el gènere es viu d’una altra manera. Les relacions cadascú les porta amb qui vol. Et pots plantejar el que vulguis. Abans t’ho plantejaves però no li explicaves a ningú. Hi havia més prejudicis. No s’entenia que tu estiguessis amb una persona del teu mateix sexe o que si tens parella, te’n vagis amb una altra… Ara està de moda el poliamor. Tens relacions íntimes amb el teu company, però en tens tres més d’altres parelles i a cadascú li dediques el temps que vols. Això ja comença a ser un concepte fora de la meva generació, que fins i tot a mi em costa entendre. Jo penso en els meus pares i els meus avis, i a ells els costa entendre el que jo visc. Cada generació porta conceptes nous i noves maneres de relacionar-se. En aquest cas a banda de sexe se suposa que hauria estimació.

Enveges l’època dels teus pares?
– No els envejo en l’àmbit relacional. Crec que jo sóc més lliure que ells, però no per tenir sexe amb qui em doni la gana, sinó per no estar pressionada per l’estereotip de tenir parella o una família. No tinc l’obligació del matrimoni de «para lo bueno y lo malo» i «per sempre». Tinc la mirada més cap a mi mateixa, cap a «jo» estar bé.

La fidelitat en la parella ja no és un valor.
– Jo tinc la mentalitat, però no el sentiment. Vull dir que sí, d’acord, jo podria entendre’m amb una altra persona a nivell sexual, però si m’ho fessin a mi em sentiria malament. També s’hauria de veure la situació, el context, quin objectiu ha tingut l’altre per voler estar amb algú més. Pernso que és perquè estem plens d’inseguretats. Tots tenim por a l’abandó.

T’imagines com serà la teva vida en els propers anys?
– M’agafes en un moment que penso constantment cap on m’agradaria anar. Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis a Barcelona, una feina i un horari. No m’omple. Necessito replantejar-m’ho i traçar un camí cap a un canvi d’estil de vida. Somio en potser anar-me’n cap a la muntanya, aprendre del camp, gaudir de l’aire fresc… No sé si tenir un hort, una feina més apartada de la civilització… O bé estar al mar, amb un vaixell…

I podries viure d’això?
– Amb el meu company estem pensant en moltes alternatives, des de fer un curs de submarinisme i viure d’això, a fer cursos o viatges per a turistes, o bé en una illa… O bé ell treure’s el carnet de patró de vaixell… En definitiva, fer coses relacionades amb la natura.

I en aquest somni t’imagines fent vida de parella, amb fills?
– Sí, però primer he de fer aquest canvi. Jo vull ser mare, és clar. Però fora de la ciutat. M’encanta Barcelona però vull una vida més tranquila. M’encanta estar amb gent i anar a bars amb els meus amics, però també m’estressa. M’atabalen les presses, el consumisme, arribar a casa i no tenir ni un moment per a mi.

L'entrada “Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis, una feina i un horari” ha aparegut primer a Carrer.