Primer despropòsit: enderrocar la caserna per traslladar-la provisionalment al parc de Joan Miró -on porta 16 anys- constituïa una infracció urbanística en zona verda que provocaria el 2010 la presentació d’una demanda judicial per delicte urbanístic contra la regidora del PSC Assumpta Escarp, de la qual no en va sortir absolta fins al 2017.

Segon despropòsit: enderrocada la caserna, al Clínic ja no li feia servei la nova seu d’urgències. Ara volia un nou hospital, a la vista de les necessitats tecnològiques i la rendibilitat de la privatització de la medicina. Metges de Catalunya havia denunciat que IDCSalut -antic Grup Quirón- havia incrementat la facturació dels contractes amb la Generalitat de 71 milions d’euros el 2010 a 127 el 2012. El 2016 naixeria la marca Barcelona Medical Destination (BMA), per promocionar els serveis mèdics privats i atraure pacients internacionals.

Tercer despropòsit: el juliol del 2019, tres institucions del CatSalut -Clínic Barcelona, Hospital Universitari i Ajuntament- signen un Estudi de propostes d’implantació del nou Hospital Clínic. Amb dues alternatives sobre la taula: el recinte firal de Montjuïc i l’Escola Industrial. Aquesta última els permetia una proximitat a l’actual Clínic i un sostre edificable de 196.400 m², que es desenvoluparia en volums de 15 plantes sobreposades als edificis de l’Escola, un recinte declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en el Catàleg del Patrimoni, amb edificis de mestres d’obres i arquitectes modernistes reconeguts. Un conjunt d’alt valor cultural que es proposava malmetre vulnerant la Llei del Patrimoni Cultural de 1993.

Per quina raó aquestes institucions, privades i públiques, van poder fer aquesta aposta? En primer lloc, perquè les qualificacions d’equipament (Clau 7a) del Pla General Metropolità (PGM), independentment de la seva protecció patrimonial, assignen a l’Escola una edificabilitat equivalent a quatre illes de l’Eixample, és a dir, 240.000 m². En segon lloc, perquè la Llei Òmnibus 5/2012, del 20 de març, va modificar la Llei del Patrimoni possibilitant la venda o privatització dels béns catalogats. Una modificació del 2016 va intentar resoldre aquesta contradicció entre Patrimoni i PGM, però no va tenir èxit.

El 2020, associacions veïnals, entitats esportives i usuàries dels espais verds del recinte, dels camps esportius i de la piscina Sant Jordi, així com els equipaments educatius existents, la Favb, SOS Monuments, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i altres agrupacions d’arquitectes i urbanistes, van constituir la plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial”, que va iniciar els tràmits amb la Direcció General del Patrimoni Cultural per a la incoació d’un expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), és a dir, un nivell A de protecció.

Tot i que sis anys després Patrimoni Cultural encara no havia obert l’expedient, el pronunciament de la Plataforma va ser suficient per obligar l’Ajuntament i les entitats hospitalàries a cercar, el 2023, un nou emplaçament, situat ara en terrenys esportius de la Zona Universitària. El programa i les superfícies van ser assessorats per catedràtics i experts en arquitectura hospitalària. Una gran victòria del moviment veïnal i de les institucions ciutadanes.

La Diputació, després d’haver iniciat el 2017 la restauració del Paranimf de l’Escola Industrial, el 21 de març de 2022 presentava La Industrial+, una “adaptació del recinte […] als nous requeriments energètics, [amb el] desenvolupament d’un pol d’innovació, rehabilitació del patrimoni i millora de la relació del recinte amb el barri, tot mantenint els usos i els equipaments públics”. El projecte inclou un centre logístic, un centre internacional per a la innovació en els serveis públics, un equipament ciutadà i la reutilització de la residència d’investigadors i estudiants de l’arquitecte Rubió i Bellver, que ha estat proposada per acollir l’Agència Estatal de Salut Pública, un ús d’oficines poc compatible amb la tipologia de residència. Finalment, la Diputació no ha volgut reconèixer els espais lliures de l’Escola com a zones verdes (Clau 6a) del PGM, per la senzilla raó que mentre siguin edificables seran un actiu econòmic del seu patrimoni. Són canvis que trigarem temps a veure.

*Jaume Artigues és arquitecte

L'entrada El Clínic a l’Escola Industrial, crònica d’un despropòsit ha aparegut primer a Carrer.

El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.

Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.

Destrucció del Palau Marcet

La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.

Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.

Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Això té solució?

Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.

El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada La modificació del PGM per al museu Thyssen, el gran engany ha aparegut primer a Carrer.

Abans de continuar, cal aclarir dues coses. En primer lloc, que aquesta iniciativa urbanística, tot i ser pionera a l’Estat espanyol, no és una política aïllada, sinó que segueix la mateixa línia d’altres polítiques europees, com ara la del govern socialista de París, que ha impulsat la construcció d’habitatge protegit en els barris rics parisencs, precisament per combatre la gentrificació i la continuació dels guetos de la banlieue -la perifèria-, imposant que els nous edificis de més de 500 m2 disposin d’un 50% d’habitatge social. En segon lloc, acusar la norma de tots els perjudicis del món quan aquesta no ha tingut temps de ser aplicada en les condicions que marca la Llei d’Urbanisme i que ha estat acompanyada d’un clima de frau en les llicències, ens sembla una visió clarament adulterada pel sector immobiliari.

La proposta estrella presentada a votació era la de transformar la norma de l’aportació privada del 30% d’habitatge protegit en una compensació monetària. Aquí està el quid de la qüestió: fonamentalment en les promocions d’obra nova o gran rehabilitació, això significa desentendre’s de la corresponsabilitat en matèria d’habitatge que marca la Constitució, perquè no podran conviure rics i pobres en una mateixa escala. Perquè, en definitiva, els pobres no podran pagar la piscina del terrat.

Deixant al marge si és o no sostenible continuar construint piscines privades en una situació d’emergència climàtica, la proposta és d’una concepció absolutament classista, que no té res a veure amb l’estructura social barcelonina, on històricament la segregació social s’ha produït en vertical, un dels valors més apreciats internacionalment del sistema de cohesió urbana de l’Eixample: l’estratificació vertical i la mixtura social. Una lectura esbiaixada de la norma, tot i que aquesta ja preveia a l’article 285 l’exempció del seu compliment en les promocions en edificis catalogats generalment de luxe.

L’altra lectura que cal fer és que els promotors immobiliaris es volen estalviar bona part dels costos de la gestió de sòl i de projecte, i traspassar-ho per no se sap encara quants diners, el que vol dir una demora en la gestió pública que pot significar entre cinc o vuit anys més per tornar a començar la gestió de sòl, l’adquisició i la construcció dels nous edificis per als pobres, ben lluny i localitzats, a ser possible en altres barris.

Ara les entitats socials han entès el missatge i adverteixen que defensaran el 30% i denunciaran els poders econòmics que es lucren a costa dels drets de tots els ciutadans, destruint els barris, desnonant i expulsant-ne la població. Francament, amb tota aquesta diarrea classista i segregacionista, ho sento molt, però ja no em sé reconèixer en la meva ciutat.

Jaume Artigues és arquitecte.

L'entrada Marxa enrere al 30% d’habitatge protegit: els pobres no poden pagar la piscina ha aparegut primer a Carrer.

En realitat, aquesta iniciativa era producte d’una crisi profunda sobre la concepció del patrimoni. No és aliè el fet que s’aprovés després de múltiples i històrics conflictes que havien sacsejat la política municipal, que no estava preparada per a aquests nous escenaris: els hotels del Palau, del Rec Comtal, de Magdalenes i de les Drassanes; la casa Buenos Aires, la Torre Garcini, el Palau d’Alfarràs, el Teatre Arnau, el Taller Masriera, la Rotonda, la Casa Tosquella, les casetes d’Encarnació, el barri de les Bugaderes, la Torre del Fang i una llista interminable de conflictes, en general relacionats amb l’aplicació del Pla General Metropolità (PGM) i l’especulació urbanística.

Però aquesta mirada ja ha evolucionat més, i avui en dia la nostra imatge del patrimoni va molt més enllà: una nova definició, més àmplia i inclusiva del concepte patrimoni, que dona valor als nuclis històrics dels barris, del paisatge urbà en la lluita contra el canvi climàtic i el foment de l’economia local. Així, en pocs anys, s’han produït les modificacions urbanístiques més importants de la ciutat, les dels nuclis històrics de Sant Andreu i d’Horta-Guinardó, la del barri de Gràcia i, més recentment, la del Clot-Camp de l’Arpa, modificacions del PGM que, en general, van comportar una reducció del sostre edificable.

La Taula Ciutadana de Patrimoni

El 10 de maig, com a conseqüència de la mesura, es constituïa la Taula Ciutadana de Patrimoni, amb l’objectiu de “crear un espai permanent de diàleg, debat i intercanvi d’idees sobre el patrimoni en la seva nova extensió cultural, que abasta conceptes com el paisatge urbà i la sostenibilitat, compartir els avenços en protecció i conservació patrimonial a la ciutat i recollir les inquietuds i criteris sobre el patrimoni urbà, ambiental i de paisatge urbà de la ciutadania i persones expertes”. En realitat, un eufemisme destinat a explicar la necessitat d’integració dels conflictes.

El 19 d’octubre s’obria la primera Sessió del Grup de Treball de Patrimoni i Territori, espai que va evidenciar la gran dificultat per etiquetar els conflictes. La sessió va acabar obrint un espai inclusiu amb la recepció de fitxes de conflictes dels barris de la ciutat, durant un període de temps comprès entre novembre i desembre del 2022. El 12 de gener del 2023, a la següent sessió de la Taula Ciutadana de Patrimoni, es donava compte de la recollida de 21 fitxes de conflictes de patrimoni actius a la ciutat, elements que posen en primer pla el nou paradigma del patrimoni verd: el jardí del Silenci, l’Alzina de Gràcia, Can Raventós, l’Escola Industrial, les amenaces als jardins del Baix Guinardó i el parc de Joan Miró, i la reivindicació dels espais verds al districte central de l’Eixample són conflictes generats per la mateixa lògica del patrimoni, és a dir, pel sentit de la pèrdua, perfectament lícita en el context d’emergència climàtica i de contaminació a la ciutat.

Jaume Artigues és arquitecte i president de l’Associació Veïnal de la Dreta de l’Eixample.

L'entrada Un nou marc per encarar els conflictes de patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

El concepte clàssic del patrimoni cultural es va ampliar primerament gràcies a la intervenció del món acadèmic i dels organismes internacionals com la Unesco, ja superats sobretot gràcies a la societat civil que ha pres partit davant dels conflictes, de tal manera que el focus de l’atenció de l’objecte de protecció s’ha desplaçat també envers els processos i les raons pels quals els monuments, els conjunts urbanístics i els objectes, així com els sabers, els oficis tradicionals, les múltiples expressions de la cultura i els espais naturals, arriben a ser reconeguts com a patrimoni cultural.

Actualment podem dir que el patrimoni ja ho és tot: fem una política patrimonial quan ens oposem a la mercantilització dels béns culturals, quan preservem el comerç de proximitat, quan defensem el dret dels ciutadans a viure en el centre de la ciutat, quan ens oposem a la gentrificació, quan denunciem una operació urbanística que suposa la manipulació i destrucció d’un patrimoni i quan defensem el patrimoni natural.

La conflictivitat en la gestió

La realitat a la nostra ciutat i al nostre país, però, ha estat sempre molt diferent de la projectada per la cultura de les socialdemocràcies europees i pels organismes internacionals. L’especificitat del cas de Barcelona, amb un dèficit històric com a conseqüència d’haver ajornat l’aprovació del Catàleg del Patrimoni del 1979, tres anys desprès de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, va posar sobre la taula la contradicció jurídica entre els drets del sostre edificable i la preservació patrimonial, l’origen de la majoria dels conflictes de patrimoni que pateix la nostra ciutat.

La LPCC 9/1993 assignava a la Generalitat de Catalunya la declaració i custòdia dels Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), mentre que cedia als ajuntaments la competència en la catalogació dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de nivells de protecció. Quan les competències “exclusives” en matèria de Cultura i Patrimoni són traspassades a la Generalitat amb l’aprovació de la Llei orgànica 6/2006 de Reforma de l’Estatut, ja s’ha consolidat el concepte de “competència delegada” a les administracions locals o ajuntaments, sense disposar d’assignacions pressupostàries concretades per llei. Una forma clara d’alleugerir la càrrega de l’administració autonòmica de la Generalitat, que en el fons ha conduït a l’absentisme a què estem ja habituats en altres camps com l’habitatge.

Tanmateix, l’arribada de la crisi econòmica a partir del 2011 i els canvis legislatius tendents a la liberalització de l’economia, la contenció de la despesa de les Administracions, les modificacions de la Llei del Patrimoni Cultural Català del 1993 -especialment la modificació de l’article 28 que prohibia expressament la privatització dels BCIL de les Administracions, amb la Llei 5/2012, del 20 de març-, i la possibilitat de reclamació del sostre edificable o del lucre cessant del BCIL, van aprofundir encara més la virulència dels conflictes urbans. Els casos més recents, com el de l’Escola Industrial, exemplifiquen els perills en què es troba el patrimoni: operació gestada el 2014, ens il·lustra com, amb els canvis legislatius realitzats, es feia possible traspassar usos o vendre propietats a entitats tant públiques com privades i reclamar el sostre edificable de les quatre illes de l’Escola Industrial amb la pèrdua de patrimoni, usos, espais lliures i zones verdes, i la conseqüent densificació de l’Eixample, conflicte que finalment la societat civil va saber aturar.

Un punt feble

La ciutat ha esgotat el seu territori i per tant les tensions especulatives es dirigeixen cap als punts més febles: els pocs espais lliures i el patrimoni edificat. La debilitat de la protecció del patrimoni els ha convertit en objectius prioritaris dels operadors urbanístics. Tanmateix, una creixent mercantilització i caricaturització del patrimoni, fruit del consum turístic més superficial, que fins fa poc semblava ser l’única garantia de protecció, l’han convertit en una important font d’ingressos i en una extracció de les plusvàlues que la societat havia atorgat a la col·lectivitat.

El clima d’obsolescència i desintegració dels clàssics mecanismes de protecció patrimonial, la pèrdua de recursos disponibles i el desinterès per la seva gestió, així com les ingerències d’interessos aliens, han estat una realitat tangible en el rerefons del conjunt de conflictes oberts a la ciutat. No es tracta només de la pèrdua de peces de valor històric o cultural, sinó de la pèrdua de població dels nuclis històrics, de les bombolles econòmica, immobiliària i turística, de les crisis subsegüents, i també de l’abandonament de les polítiques culturals, per ser lliurades en mans dels interessos especulatius nacionals i internacionals, que són els que fins ara han estat decidint sobre el futur del nostre patrimoni.

Calen canvis

Seran necessaris canvis legislatius tendents a recuperar la governabilitat de la ciutat, i també canvis urbanístics destinats a recuperar les plusvàlues generades per les inversions públiques i per les decisions patrimonials. Cal un canvi de model de ciutat per trencar amb la ja antiquada contraposició conservació-innovació, que va néixer en un clima cultural de principi del segle passat basat en el creixement infinit i que ha causat i segueix causant danys col·laterals a la ciutat. La conservació i la innovació no les podem seguir considerant com a dues opcions estètiques o filosòfiques contraposades. Noves descobertes tecnològiques, nous recursos estètics i visions culturals diverses i transversals han donat llum a noves pràctiques amb una millor capacitat per integrar la conservació i la innovació.

Cal recuperar la governança del patrimoni des de les Administracions i des de les institucions, generant organismes transversals entre la gestió de l’urbanisme i la cultura. Cal desplegar i dotar de recursos l’Agència Catalana del Patrimoni, crear un Institut Municipal del Patrimoni Cultural i promocionar la cooperació publicoprivada, similar als models anglosaxons, que permetin omplir aquest buit institucional i preveure’n la sostenibilitat econòmica.

RRR abans d’enderrocar

Restaurar, Rehabilitar i Reutilitzar són les tres erres del patrimoni. La protecció cal entendre-la com un factor fonamental en l’essència de la sostenibilitat: la Llei d’Urbanisme de Catalunya del 2004 defineix el desenvolupament urbà sostenible com la utilització racional del territori i el medi, i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions futures.

L’Agenda 21 de la Cultura és el primer document amb vocació mundial que aposta per establir les bases d’un compromís de les ciutats i els governs locals per al desenvolupament cultural sostenible. Parteix de la idea que la cultura realitza una contribució fonamental en el desenvolupament humà i aporta valors com la creativitat, la diversitat, la memòria o la ritualitat. Per aquest motiu, l’Agenda 21 de la Cultura del 2008 proposava integrar la cultura com un element fonamental del nostre model de desenvolupament. Cal rescatar la responsabilitat pública de decidir dels nostres dirigents sobre l’evolució del patrimoni de la ciutat, sobre allò que desapareix i allò que cal que perduri, i amb quin model gestionar els conflictes creixents.

Els nivells de protecció i els seus límits

Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). No es pot enderrocar. Requereix la inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Plan Especial o per iniciativa ciutadana, sol·licitant a la Direcció General del Patrimoni la incoació d’un expedient BCIN, previst a la Llei de Patrimoni. Els determina la Generalitat.

Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Cal una proposta d’inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Pla Especial, sol·licitant l’Ajuntament la declaració BCIL i després la ratificació de la Generalitat. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions als Pla.

Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic. No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Són parts d’edificis protegides -una façana, una escala…-. Proposats pels Plans Especials, són competència de l’Ajuntament. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

Nivell D. Bé d’Interès Documental. Pot ser enderrocat després de presentar i aprovar un estudi històric-arquitectònic. Hi ha l’obligació de documentar-los. Proposats pels Plans Especials, la iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

El catàleg. Els béns amb els nivells A,B,C i D estan inclosos en el Catàleg de patrimoni històric-artístic de l’Ajuntament, creat el 1979. Els de nivell A i B també formen part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

De què serveix? La Llei de Patrimoni ha donat a Barcelona certs resultats en la custodia dels BCIN, però no ha estat útil en la resta de nivells -que són la majoria dels béns protegits-, donat que no ha permès afectar als drets consolidats pel PGM del 1976 en matèria de sostre edificable. La realitat és que s’enderroquen béns de nivell B i C, sobretot els interiors, deixant la façana si el canvi d’ús ho exigeix -hotels i altres-, afavorint l’anomenat façanisme. Les últimes modificacions legislatives -Llei Òmnibus i Modificació del PGM- permeten la lliure circulació en el mercat immobiliari de béns catalogats públics i la possibilitat de reclamar el lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial, és a dir, allò que es podia haver fet segons el PGM i l’Administració no ha permès fer. Aquest és el marc en que s’han de situar els creixents conflictes actuals en matèria de patrimoni.

Antecedents del Catàleg de Patrimoni de Barcelona

1956. Llei de Sòl. Fixa que els municipis han d’aprovar llistats o catàlegs d’edificis que pel seu valor artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional no poden ser enderrocats.

1962. Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional. Amb categoria de pla parcial. Només constitueix un tràmit més en el procés d’obtenció de determinades llicències d’enderrocament.

1976. Pla General Metropolità (PGM). A través de la zonificació, assigna un sostre edificable i un rendiment econòmic a les parcel·les, excepte els sistemes bàsics. També obre la possibilitat de la redacció de Plans Especials, com els de Protecció del Patrimoni.

1979. Catàleg de Patrimoni Històricoartístic. Tampoc no resol la contradicció entre l’afectació urbanística i la protecció d’un element. Un edifici es pot descatalogar i enderrocar si existeixen “previsions de planejament d’interès públic prevalent”.

1993. Llei del Patrimoni Cultural Català. La Generalitat de Catalunya ja té la competència exclusiva en la matèria. Estableix dues categories de protecció -A i B- comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

2000. Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats als districtes. Segueixen sent paper mullat si no es fa una modificació del PGM ajustant el sostre edificable al dels béns catalogats.

2012. Llei Òmnibus. Modifica la Llei del Patrimoni del 1993 per permetre la privatització dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de béns catalogats.

2016. Modificació del PGM. Obliga a definir un planejament derivat en els edificis catalogats en discordança amb el PGM. Es calcula el sostre edificable i la possibilitat de reclamació del lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial.

L'entrada Els reptes de la conservació del bé comú ha aparegut primer a Carrer.