El llegat dels bombardejos rutinaris de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza i els camps de refugiats, amb milers de víctimes civils, durarà molts anys. Però a aquest fet cal afegir la destrucció massiva d’edificis que ha generat tones i tones de runes contaminades amb amiant, un material que s’utilitzava de forma habitual en la construcció d’habitatges a Gaza. Els núvols de pols de les explosions han escampat el verí tòxic de les fibres d’asbest arreu del territori, contaminant-lo per a dècades, multiplicant els riscos per a la salut de les persones -sobretot els infants- passades les explosions inicials. A les més de 40.000 víctimes civils innocents causades per l’exèrcit d’Israel, caldrà sumar les provocades pels mesoteliomes i d’altres càncers generats per les fibres d’asbest escampades per l’aire per les explosions.

Tal com diu l’Organització Mundial de la Salut, l’amiant és un cancerigen greu que pot desenvolupar altres afeccions pulmonars cròniques. I, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, més de 800.000 tones de runes producte dels bombardejos a Gaza poden estar contaminades amb amiant. És per això que podem parlar d’una sentència de mort afegida a mitjà i llarg termini.

Un exemple de les conseqüències mortals de la pols que aixequen les explosions en alguns edificis és l’atemptat a les Torres Bessones del 2011, on van morir de forma directa 2.974 persones, una xifra que, a hores d’ara i segons el Programa de Salut del World Trade Center, s’eleva a 4.343 víctimes, en gran part per malalties relacionades amb la inhalació de la pols d’amiant provinent de l’estructura dels dos gratacels. Segons l’expert en amiant Roger Willey, que ha estudiat aquest fet, a Gaza passarà el mateix.

Desastre mediambiental i humà

Ucraïna és una altra realitat dramàtica que tenim molt a prop. La guerra està causant estralls, sobretot a les zones urbanes, a causa dels bombardejos de l’exèrcit rus, que està provocant un desastre mediambiental i humà sense precedents. I el mateix podem dir de l’efecte dels bombardejos ucraïnesos sobre les poblacions de la frontera. En l’època soviètica, Ucraïna va ser un gran productor d’amiant i un consumidor important d’amiant rus, utilitzat per a la construcció d’habitatges i obres urbanes. El 70% dels edificis ucraïnesos tenen teulades revestides d’amiant i els bombardejos produeixen tones de runes que escampen les seves fibres microscòpiques per l’atmosfera, deixant zones contaminades que dificultaran molt la recuperació del medi ambient.

Però no són només les guerres les que ens aboquen a veure -i viure- desastres on cal tenir present la contaminació mediambiental producte de l’amiant. La DANA al País Valencià és un exemple dramàtic dels desastres naturals que s’estan donant cada cop més sovint fruit de la crisi climàtica on els ecosistemes es veuen cada cop més greument afectats, i on cal incloure l’amiant com a verí ambiental afegit.

Sospitem que les normatives de seguretat i protecció necessàries per a la retirada de runes on hi ha restes d’amiant no s’apliquen. La manca de consciència de la perillositat de manipular-lo queda emmascarada per les prioritats immediates. Tanmateix, són mesures de protecció imprescindibles que cal exigir que es compleixin. Els especialistes indiquen la importància de tenir uns protocols molt rigorosos per a la retirada d’amiant i es coneix la gran magnitud de la tragèdia, malgrat que la llarga latència abans d’aparèixer el càncer -demostrada per la comunitat sanitària- dificulta generar consciència dels seus efectes mortals.

Les conseqüències de no tenir en compte la presència d’amiant en les ciutats i pobles poden ser devastadores a mitjà termini per a la salut pública, encara més en situacions de crisi, si no s’apliquen les mesures necessàries. Esperem que aquí, a Catalunya, s’aprovi de pressa la Llei per a l’Erradicació de l’Amiant que ha entrat al Parlament i que obligui a la retirada, de manera segura, de tot l’amiant del país abans del 2032, en seguiment de les directrius europees. Hem de posar les bases per allunyar-nos d’escenaris dantescos com els que hem descrit.

L'entrada Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

El president Aragonès s’havia compromès en la Convenció contra l’Amiant, al novembre del 2022, que l’avantprojecte de Llei s’aprovés abans d’acabar el 2023, però la signatura es va anar endarrerint. Si bé des de la Favb hem fet al·legacions a la redacció del text, considerem que l’aprovació ha estat, en ella mateixa, un fet molt important: el projecte de llei entrarà en el nou Parlament per a la seva tramitació, millora i aprovació definitiva. I esperem que això es faci amb la màxima celeritat.

Perquè fossin conscients de la importància de la llei, Jubilats de Macosa-Alstom i la Comissió contra l’Amiant de la Favb ens vam reunir amb els grups polítics -excepte l’extrema dreta-. Els vam demanar que l’aprovació de la llei figurés en els seus programes electorals, cosa que van fer PSC, ERC, Comuns i CUP, i els vam demanar que es comprometessin per escrit a fer una trobada al Parlament el 26 de novembre per avaluar l’estat de la tramitació. Totes les formacions amb qui ens vam reunir van signar.

Però, per què tenim tanta pressa? Perquè cada dia que passa hi ha més víctimes de la contaminació per amiant. Les afectacions per la inhalació de les seves fibres augmenten, ja que quasi tot l’amiant instal·lat està en males condicions i desprèn fibres canceroses. El càncer produït per amiant és un problema de futur: la latència de la malaltia abans d’aparèixer és de 30-40 anys, la qual cosa fa que els nostres fills i nets siguin molt vulnerables. Aquesta incubació tan llarga dificulta també que la població estableixi la relació entre causa i simptomatologia. I si bé aquesta latència és un fet que no té discussió en la comunitat mèdica, tampoc no ajuda que la classe política assumeixi la seva responsabilitat mirant les seves accions a curt termini. Als polítics els hem fet una pregunta capciosa: què creuen que provoca més víctimes mortals, els accidents de trànsit o les fibres d’amiant? Posaven els ulls com unes taronges a l’hora de respondre.

La llei haurà de permetre la investigació i el registre de víctimes de l’amiant, que ara no es realitza ni a Catalunya ni a l’Estat, a diferència d’altres països europeus.

Mapa de teulades d’uralita

Una de les novetats recents que cal conèixer és el mapa de cobertes d’amiant de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), fet a petició de la Comissió per l’Eradicació de l’Amiant de Catalunya (CEAC), a la qual pertanyem els companys de Macosa-Alstom i la Favb. Aquest mapa de teulades d’uralita de més de 35 m² s’ha fet mitjançant vols cartogràfics i sistemes de detecció per intel·ligència artificial. Té un marge d’error, però d’entrada les xifres són aclaparadores: 122.460 teulades (40 km²) i 700.000 tones de fibrociment repartit pel territori català. Una primera anàlisi permet veure com la pobresa, per incapacitat de remodelació de construccions, i les zones deprimides, siguin agrícoles o pendents de transformació industrial, són factors de concentració de l’amiant. A Barcelona hi ha una alta concentració de cobertes d’amiant: més de 2.000, sobretot al Bon Pastor, Sant Martí i la Zona Franca. Aquest mapa -obert a la participació del veïnat- és la primera capa del cens de l’amiant, que la Llei 7/2022 obliga a fer de residus i sòls contaminats, junt amb un calendari de la seva retirada.

Quan s’aprovi la llei al Parlament serà un dia històric i sense precedents a Europa. Esperem tenir aviat una llei que obligui a retirar aquest material
i posi els recursos públics necessaris per fer-ho possible. El repte és ingent i la responsabilitat subsidiària de l’Administració ha d’estar a l’altura, perquè la comercialització de material amb presencia d’amiant (MCA) es va prohibir a casa nostra trenta anys després que en altres països europeus
i perquè la seva utilització es va permetre fins a temps després.

Ens calen polítics que entenguin que el cost elevat de la retirada de l’amiant és menor que el cost per a la sanitat pública del tractament dels càncers que genera. Polítics amb talla d’estadista i amb pulsió per la compassió i el bé comú. Nosaltres hi serem per recordar-los que les directrius europees obliguen a treure l’amiant dels espais i equipaments públics abans del 2028, i d’arreu el 2032. I fem tard!

L'entrada Un pas històric en la lluita contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.

Una habilitat que ampliem a l’hora d’interpretar gestos i ganyotes aparentment imperceptibles. Són fruit de l’evolució de la humanitat davant de les limitacions de la comunicació oral. No cal que ens diguin en paraules si quan parlem ens donen la raó o no, ho notem a l’instant. En les reunions virtuals aquestes habilitats queden in-(habilitades).

Missatges direccionals
En una recent assemblea online una persona il·luminada per una idea, la repetia i repetia, ho feia des del seu faristol aïllat de casa seva sense adonar-se que estava pixant fora de test. Si la trobada hagués estat presencial s’hauria adonat a l’instant del ridícul que feia. Amb un grau o altre, qui més qui menys hem viscut experiències similars.

Àdhuc, la contrària, una bona aportació online pot estar minvada per diversos factors: un és la mirada perduda de qui l’exposa, fet inevitable tècnicament per la separació entre la projecció de la persona en la pantalla i el punt des d’on la càmera capta la imatge.

Un altre problema són les deficiències informàtiques de connexió que acostumen a ser força habituals, com és la mala qualitat del so. I per què no dir-ho, també per la temptació voyeur de distreure’t davant la pantalla convertida en escenari, on es representen, en el mateix pla, els píxels de la persona i la xafarderia de veure el quadre lleig i tort de la paret del darrere o les caixes mal col·locades que té sobre l’armari. No és un tema menor: amb les reunions online acceptem la vulneració del dret a la intimitat domiciliària.

Les videoconferències són una suma de missatges direccionals, un darrere l’altre. La comunicació es dirigeix però no flueix amb la naturalitat de quan ressona en la pell dels interlocutors. Fet que s’aguditza per la pràctica habitual de demanar tancar els micros i quan no se sent bé, les càmeres.

La prepotència tecnològica no ens ha de fer oblidar que històricament les persones que han aconseguit superar la presencialitat en la comunicació se’ls ha denominat artistes. Són les persones que per aconseguir-ho han utilitzat la pintura, l’escultura, les arts escèniques, els llibres o les pantalles. Portem quasi 150 anys polint el llenguatge cinematogràfic perquè el relat sigui creïble, però ignorem que un angle picat o un gran angular de la nostra webcam és tan important com cridar o parlar amb veu baixa.

No es tracta que els usuaris siguem artistes, però ens hauria de fer pensar la recent experiència amb els whatsapp. De seguida vam aprendre la impossibilitat de portar discussions profitoses a través d’aquest mitjà per ser font de malentesos, que per desfer-se finament requerien la trobada presencial dels seus membres. I això no és culpa d’un suposat analfabetisme digital sinó de quelcom més greu i bàsic, el nostre analfabetisme sense adjectius.

Tenim una gran deficiència en saber escriure els matisos i intencionalitats dels nostres pensaments i en comprensió lectora. La literatura és una signatura absent, infravalorada i denigrada per la immediatesa. Sense aquest aprenentatge no hi ha whatsapp vàlid. La simplificació de les emoticones empobreix enormement la riquesa del llenguatge. Una vegada li van preguntar a Pablo Picasso quant de temps havia trigat a dibuixar la seva “emoticona” del colom de la pau i ell va contestar que tota la vida. Recordem la cerca simbiòtica dels signes de Tàpies o el traç de la cal·ligrafia oriental. La simplicitat és fruit de la saviesa mentre que la simplificació és fruit de la banalitat.

Productivitat desbocada
Així i tot, ens hem alegrat que en temps de confinament els nostres ulls tinguessin la forma quadrada de la pantalla. Incapacitats per tenir contacte directe, ens hem sentit millor en una videoconferència que no pas en una trucada. Una fórmula que, per la porta del darrere, s’ha imposat en tots els àmbits. Estem cavalcant amb el fuet de la productivitat sobre un cavall desbocat. Sublimant la pèrdua de la qualitat humana del tocar-se, ens hem fet addictes a les transmissions digitals, empalmant reunions amb reunions, i de ben segur que jo no he estat el primer en intentar connectar-me alhora a dues videoconferències esperant fer realitat el miracle de la bilocació. La nostra societat està atrapada en la pulsió productivista que ella mateixa crea, consumeix i ens consumeix.

L’àmbit de les relacions en el món de l’activisme social no se n’escapa. A voltes justificat per raons innegables com la que permet la conciliació d’assistir a una reunió sense deixar els infants o els pares grans sols a casa. Les videoconferències també tenen altres motius logístics com és el de poder gravar automàticament, posem per cas, una sessió d’un consell municipal i estalviar-se contractar un equip de telecomunicació, o bé prescindir del pal d’escriure l’acta de la reunió amb l’excusa que ja en tenim la gravació.

No obstant, el foc lent fa millor brou. O en termes literaris diríem que el pròleg i l’epíleg són importants. Em refereixo al gran argument que s’esgrimeix a favor de les trobades online que comporta entendre com temps perdut l’estona que dediquem per traslladar-nos al lloc de la reunió. Oblidem considerar l’anada com un pròleg en el qual pots tenir la ment preparant la cita (el tenim, aquest temps en les online?) i que la tornada és un epíleg on es poden teixir les relacions humanes que posen la necessària sal al brou de la trobada.

En una valoració de pros i contres de les videoconferències és obligat constatar que estructuralment les trobades digitals són molt menys horitzontals. L’amfitrió que ha organitzat la trobada té tot el poder sobre els participants, et pot privar de micro quan vulgui i, fins i tot, fer-te fora de la reunió. I com un Déu ho pot fer tan sols tocant una tecla. Quina repressió més asèptica comparada amb la violència d’expulsar físicament una persona d’una reunió presencial! En resposta i consol dels assistents aquests poden fer ús de la picaresca vetada en les trobades presencials d’apagar la càmera quan es volen posar el dit al nas o simplement passar olímpicament de la reunió tot figurant que hi han estat.

Les trobades presencials causen un impacte emocional molt més intens que les videoconferències i, per tant, podem concloure que les seves conseqüències, acords o desacords presos, són segells molt més sòlids.

Sense retroalimentació
És simptomàtic observar que les deficiències de les videoconferències tenen una descripció similar a les que pateixen les persones amb síndrome d’Asperger, com són les limitacions a l’hora d’interpretar el llenguatge corporal, la fugida del contacte visual de mirar-te als ulls, el trobar-se més còmodament quan estan sols…

Cap ideòleg de les TIC considera aquests efectes transposats al medi digital de trastorns, en tot cas reconeixerà que és el preu que han d’assumir els usuaris de les plataformes digitals. Però no és tan senzill, perquè no és fàcil enganyar amb una argumentació formal el nostre subconscient que continua interpretant que una reunió és una reunió i, en conseqüència, envia sense parar tota la gamma dels imputs habituals, però que, en aquestes circumstàncies xoquen en el frontó de la pantalla i queden orfes de resposta i feedback.

Segurament, en aquest fet, rau l’explicació del perquè les videoconferències ens esgoten mentalment tant, quan paradoxalment, aquestes, a diferència de les presencials, haurien de ser molt més suportables en desenvolupar-se asseguts de manera confortable en el clima de la nostra llar.

La superació de les restriccions per la pandèmia no implicarà un retorn a les reunions presencials, les videoconferències han vingut per quedar-se.

I només de vegades ho seran de manera totalment justificada com és el cas de les trobades que abasten territoris allunyats. Previsiblement, en el dia a dia, s’optarà per la conciliació còmoda de fer reunions compartint mixtura presencial i online. Aquest no-retorn és una tendència que ens atrapa en una transformació molt més profunda de la nostra societat que aposta per la codificació digital de la vida i tot allò que implica: el teletreball, les cases intel·ligents, el diagnòstic computeritzat de la nostra salut, el control social, el 5G, etc.

Tot sustentat en nom de l’eficiència i la productivitat. Tot quadrat, com els píxels, i les pantalles. En un món que no és, que jo sàpiga, quadrat sinó rodó, com les teves pupil·les.

L'entrada Les videoconferències no són rodones ha aparegut primer a Carrer.

La tria efectuada causà malestar entre alguns convidats com el Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), Organitzacions per la justícia global (LaFede.cat) i la mateixa Favb, que vam publicar un comunicat on criticàvem la sobre representació de l’àmbit econòmic i de la mateixa administració, mentre trobàvem a faltar organitzacions de la ciutat que treballen aspectes de salut, mediambientals i socials.

Debat obert, conclusions opaques
L’Ajuntament va crear quatre taules de treball: model urbà, economia, social i cultura/esports, més un grup de treball al voltant de les empreses tecnològiques. Cada una es va reunir tres vegades: les reunions eren en format on-line i es limitaven a fer una ronda d’intervencions d’entre un minut i mig i dos per representant per exposar les seves preocupacions i receptes. A la vista de les conclusions del Pacte, podem observar la gran distància entre els continguts de les actes de les reunions, els documents de síntesi que sortien de cada taula i la proposta final, que tot indica que es va cuinar de manera poc transparent entre els partits municipals.

Sovint, el terme de “procés participatiu” s’ha utilitzat amb molta lleugeresa -per a descrèdit del mateix- suportat per una ideologia ciutadanista que grinyola quan els participants no representen persones sinó sectors amb interessos concrets. Per exemple, a ningú li passaria pel cap definir com a procés participatiu la negociació d’un conveni col·lectiu. Així mateix, els participants del Pacte per Barcelona representen interessos que en alguns casos són contraposats, els quals no es poden superar amb dinàmiques participatives (que han estat una pantalla) i que per pròpia naturalesa es transformen en negociacions al marge del procés participatiu.

En aquest sentit, l’aiguabarreig de conceptes i actors en el Pacte per Barcelona s’ha vist clarament reflectit amb la tipologia de propostes que s’han presentat. Mentre les entitats socials i veïnals feien propostes amb una visió holística de la ciutat en un intent d’assentar unes bases estratègiques de futur, els sectors empresarials i gremials apostaven per convertir el Pacte per Barcelona en un acord per a la reactivació econòmica dels seus respectius sectors, on la rebaixa dels impostos i els ajuts financers eren el leitmotiv. Dos nivells d’aportacions conceptuals difícils de conjugar i que contradiuen la lògica de saber primer on voler anar per triar després el camí adient.

El turisme, on la repercussió de la pandèmia ha estat devastadora, és un cas paradigmàtic d’aquestes contradiccions: uns opten per reactivar cegament la Barcelona turística mentre que els altres recapacitem sobre la necessitat de crear una economia més diversificada i circular, i per tant més sòlida, la qual cosa significa elaborar noves visions a curt i llarg termini.

Sector econòmic sense complexes
Recordem, a més a més, que la proposta de fer un Pacte per Barcelona es dona en els mesos de maig-juny, enmig d’un accelerat procés de desescalada de les mesures que s’aplicaren durant l’estat d’alarma. La pressió del sector econòmic va aconseguir que l’Administració ignorés els consells epidemiològics amb la conseqüència de l’aparició dels rebrots que ens han afectat durant tot l’estiu. Però no s’ha limitat a això, sinó que ha reclamat el suport econòmic públic per refer-se de les seves pèrdues. Ho han fet sense complexos i, per tant, també dins de les sessions del Pacte, que alguns han aprofitat com si fos un mercat on vendre els seus greuges.

La salut, per sobre de tot?
Durant el confinament ens preguntàvem si la pandèmia ens faria reflexionar com a societat. Vam copsar directament que amb voluntat política la salut es podia posar per sobre de l’economia i que la nostra ciutat podia lliurar-se de la contaminació acústica i atmosfèrica. Però poc dura l’alegria en la casa del pobre, i en poques setmanes vam observar com els corrents subterranis de sempre emergien amb molta força, i aconseguien per exemple que l’Ajuntament aparqués i suspengués de facto el reglament de terrasses, ignorant el dret al descans del veïnat més afectat.

O com el gremi del motor aprofitava molt hàbilment la por al contagi en el transport públic per augmentar el nombre de vendes de cotxes, amb el suport inestimable de ‘plans renove’ del govern. Hem escoltat de pròpia veu al vell polític Celestino Corbacho la justificació que salvar llocs de treball també millora salut de les persones, el mateix argument que utilitza la patronal quan reclama augmentar els seus beneficis sota el pretext de no acomiadar ningú. Davant les morts per causa de la contaminació atmosfèrica ara ja s’oblidava ràpidament que la salut està per sobre de tot. Per sort, Confinem els cotxes, recuperem la ciutat ha estat el lema de la primera i més àmplia mobilització després de l’estat d’alarma.

Però el que sorprèn més és que, tractant-se d’una crisi sanitària, el Pacte per Barcelona no s’hagi centrat en les imprescindibles reformes en l’àmbit de la salut i que s’hagi tancat sense una reflexió en profunditat que posi en qüestió, entre d’altres coses, la perversió de les polítiques público- privades. El cas del contracte amb Ferrovial ha estat el més escandalós, però és un exponent més d’una pràctica que ha comportat deficiències criminals com les que hem vist en el cas de les residències de gent gran. Aquestes coses passaven quan l’Ajuntament ens demanava participar en el Pacte.

La Favb, conjuntament amb el CAB i LaFede.cat, vam veure que era important aportar-hi una visió social, mediambiental i veïnal. A tal vam teixir relació amb més de 20 entitats i federacions de la ciutat amb la pretensió d’elaborar un document conjunt que exposés els nostres plantejaments. Internament dins la Favb, les associacions veïnals també hi han intervingut a través de trobades on-line i les aportacions en l’espai col·laboratiu Participa-Favb. Fruit d’aquest procés s’ha elaborat el document Pacte per Barcelona: les propostes de les entitats, que conté un pro- grama molt complet del qual ens sentim molt orgulloses i que, si més no, marcarà el nostre full de ruta en el futur.

Hem de confessar que a començaments de juliol, a la vista de com havia anat el procés del Pacte, no va ser una sorpresa observar com les propostes de fons que nosaltres plantejàvem no eren recollides en el text del Pacte oficial. En les trobades amb les entitats amb les quals havíem treballat el document, de seguida es va desprendre que no seria coherent signar el text oficial perquè significaria un brindis al sol sense substància. Vam denunciar públicament que el contingut era excessivament abstracte en un comunicat que portava per títol “Front social en oposició a l’intent de Pacte municipal per Barcelona”, un encapçalament que posa èmfasi en el treball conjunt de més de vint entitats i federacions de segon grau i a les quals després s’hi han adherit més del doble.

No hem perdut el temps
La decisió col·lectiva de les entitats de no signar el pacte no ha estat còmoda. Hem de tenir en compte que la totalitat dels grups polítics municipals l’han subscrit i que per a ells la foto de conjunt era important. Tant és així que ens hem trobat que el document oficial del Pacte, en comptes de portar al final el llistat dels signants, prefereix posar la relació de tots els agents que hi han participat, malgrat que no combreguin amb el resultat. Lleig i malintencionat.

Segurament la història assenyalarà un abans i un després de la pandèmia, però de ben segur que aquest Pacte per Barcelona anunciat a bombo i plateret no passarà a la història. És més, segurament quan el lector llegeixi aquestes línies ni se’n recordarà.

Nosaltres creiem, però, que no hem perdut el temps participant-hi. Tenim un coneixement més acurat de la complexitat de la nostra ciutat i, el que és més important, hem teixit unes relacions amb moltes entitats al voltant d’un text propi que marca unes direccions clares i una voluntat de compromís amb els sectors més febles de la nostra ciutat. Els estralls de la pandèmia ens reclamaran donar-li continuïtat.

L'entrada Un Pacte per Barcelona? Per a què? ha aparegut primer a Carrer.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'entrada Un quart de segle convuls al Poblenou ha aparegut primer a Carrer.

D’entrada, tinc la percepció que el xoc entre l’imaginari d’allò “comú” d’aquests novells en la política institucional i l’assumpció de la responsabilitat en la governança del dia a dia els ha superat. S’han trobat asseguts en una taula on els ganivets hi són, però no sobre les estovalles. Parlem de travetes, intoxicacions, enganys, malfiances, és a dir, un marc lluny de l’idíl·lic commoning (instituir allò comú), al contrari, un marc de poder. En aquesta situació, i ara que fa dos anys que van entrar, ens preguntem com complirà el seu compromís de rendició de comptes per no caure en la temptació de només publicitar les bonances de la seva acció de govern. Si només es queda aquí, això, és vella política.

Rendició de comptes també consisteix a posar sobre la taula el que no s’ha fet, per tal d’obrir una reflexió col·lectiva per identificar resistències i corregir febleses. Això requereix valentia i serenitat. L’autocrítica és la motxilla del qui vol caminar, sense ella no vas lluny i compartir-la és l’única via per construir complicitats socials.

El procés participatiu del PAM (Programa d’Actuació Municipal) ha estat el més ambiciós i en el qual s’hi han dedicat molts recursos. Ha participat un 0,3% de la població adulta, la majoria, un 57%, per internet. Si algú d’aquests nous actors polítics, forjats en les àmplies mobilitzacions del 15M, es pensava que obrint les portes de l’Ajuntament la gent hi entraria massivament, s’ha equivocat. Fer participar la ciutadania no nimby en els afers públics costa moltíssim, com bé sap el moviment veïnal, que porta molts anys picant pedra. I aquestes dificultats s’expliquen en gran part per raons immerses en un món que perillosament cada cop més impugna dir-se societat i que relativament són exògenes a dinàmiques municipals.

L’altra gran limitació del procés dels “gomets” del PAM és que ha posat en el mateix nivell de discussió el ciutadà que partia de zero i les associacions o col·lectius que ja tenen al darrere un discurs i unes propostes elaborades, la qual cosa ha impedit tenir el gresol adequat per tal que aquesta saviesa pogués fermentar. En altres processos, aquesta greu deficiència s’ha volgut superar parcialment creant grups impulsors.

En la fase de retorn del procés del PAM no es va establir una dinàmica col·laborativa, la qual cosa va possibilitar unes conclusions marcades per la subjectivitat dels organitzadors. Però la “guinda final” va ser la no aprovació del PAM per part de l’oposició, fent gala d’un menyspreu manifest cap a la ciutadania que, malgrat totes les limitacions relatades, hi havia participat. Tot plegat, un desgavell que ha posat en qüestió la bàsica premissa de qualsevol procés de participació: No tenir mai la sensació de perdre el temps.

Aposta per la tecnopolítica
Punt i a part és valorar la potent aposta per la tecnopolítica a través del portal Decidim.Barcelona. Al meu entendre, es magnifica les seves virtualitats quan s’arriba a suggerir que és la “democràcia del futur”, perquè infravalora la bretxa digital existent -que, recordem, afecta els més pobres- i, perquè sublima l’eficàcia expositiva i acumulativa -individual- en detriment de la interacció col·laborativa i reflexiva que flueix més fàcilment en espais col·lectius presencials, on els consensos són molt més viables, i on es dóna l’oportunitat, tan important en aquests moments, de reforçar els vincles comunitaris.

Des del moviment veïnal es té la percepció que hi ha una inflació de processos i espais participatius que no obeeixen a la pulsió ciutadana. La lloable voluntat de l’Ajuntament que les seves propostes portin l’aval d’un procés participatiu al darrere estressa la societat organitzada que, a parer meu, no hi hauria de participar si realment no té res qualitatiu per aportar, perquè els fa còmplices de processos de legitimització i no de participació real.

Es dóna la paradoxa que, mentre hi ha aquestes múltiples convocatòries, el moviment veïnal continua tenint grans dificultats per reunir-se ad-hoc amb l’Ajuntament per tractar problemàtiques que no tenen un marc participatiu reglat. L’atapeïda agenda dels polítics i la por d’aquests a ser posats en qüestió per uns suposats favoritismes ha impedit que hi hagi una relació fluida entre associacions i Ajuntament. En canvi, l’Ajuntament s’ha relacionat sense pudor amb lobbys, com el de les terrasses, perquè sabia que per aquí no rebria crítiques de l’oposició. Aquestes desavinences van provocar una dura carta que la Junta de la Favb va adreçar en el passat mes de novembre a l’alcaldessa Ada Colau.

L’Ajuntament ha d’incrementar la relació personalitzada amb el teixit veïnal, en primer lloc, perquè és un reconeixement a la riquesa associativa de la nostra ciutat i, en segon lloc, per una qüestió ben senzilla: la participació ha de començar per qui vol participar. Sense oblidar que s’han de garantir les bones pràctiques en dues premisses. Una, reconèixer que aquests col·lectius representen el que representen, amb la dificultat de ser això una valoració poc objectivable. I dos, aquestes reunions han de complir els codis de transparència pertinents: figurar en l’agenda pública de l’Ajuntament i aixecar actes públiques.

Una conseqüència d’aquesta situació ha estat el poc fervor que hem copsat dins el moviment veïnal en discutir la nova Normativa de Participació perquè, a la pràctica, hom percep més important l’actitud personal del polític de torn que no pas la lletra escrita en una normativa. És per aquest motiu que les valoracions del grau de participació que hi ha hagut en aquests dos anys són molt diferents depenent de quins districtes i/o àrees municipals parlem. La Normativa de Participació ha de ser garantia d’uns mínims drets del ciutadà i establirà els marcs de participació en el futur amb notòries novetats i també limitacions per l’encotillament legal actual, que impedeix l’exercici de la democràcia directa.

Despatxos oberts a la veu ciutadana
Diríem que l’aire fresc d’aquests dos anys ha estat força turbulent. La màxima “prova-error” ha marcat l’agenda. Exemple de defecte: el teixit comunitari de Nou Barris censura el document Cap a una política pública d’acció comunitària per ser elaborada “sense un procés democràtic, obert, inclusiu i realment participatiu en el debat sobre les polítiques i accions comunitàries”. Exemple d’excés, els pressupostos participatius pilots de Gràcia i l’Eixample indiquen que no hi ha condicions per replicar l’experiència.

Queda pendent la descentralització real de l’Ajuntament i fer possible l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte. El repte de fons no és crear una superestructura d’espais i processos de participació que vagi en paral·lel als òrgans de decisió de l’Ajuntament, sinó com la veu de la ciutadania entra en aquests despatxos. El moviment veïnal no vol ser utilitzat de contrapès estètic davant les fortes pressions dels voltors del turisme o de l’especulació que serveixi d’excusa perquè l’Ajuntament agafi una còmoda i equidistant línia d’enmig. L’Ajuntament ha de complir els seus compromisos i el moviment veïnal ha d’estar a les taules, a les portes i al carrer per exigir-ho.

L'entrada Quan la participació deixa de ser una paraula ha aparegut primer a Carrer.

El primer que sorprèn és que tothom tingui assumida la necessitat d’establir en l’àmbit municipal aquests mecanismes de participació sense que això posi en entredit les limitacions del sistema representatiu que tenim, de tal manera, que aquests tipus d’eines democràtiques no es consideren necessàries en àmbits de govern superior (govern autonòmic o estatal), en els quals l’allunyament de l’esfera política vers el seu electorat és molt més evident i on els suposats òrgans controladors, els parlaments, bé es podrien anomenar “parlamenys” si donem fe que mai cap “actor” no ha canviat una coma del seu guió partidista davant d’una argumentació de l’oposició.

Darrere d’aquesta estanquitat gremial tan allunyada de les dinàmiques participatives que es proposen per a la ciutat pren cos l’equació poder-democràcia: com més capacitat té un organisme d’incidir sobre la nostra societat, menys mecanismes democràtics incorpora i a la inversa. No oblidem mai que en un extrem de l’equació tenim els grans poders econòmics que decideixen el nostre dia a dia i que, en una societat que es diu democràtica, paradoxalment, ningú no ha escollit.

Toca en aquest article parlar de l’altre extrem de l’equació, on la democràcia és més permeable, l’esfera municipal. Veiem com a dins d’aquest àmbit aquesta fórmula també es reprodueix. Parlem del centralisme instaurat en la nostra Barcelona on històricament les grans decisions s’han cuinat en els despatxos de les Tinències d’Alcaldia, uns espais còmodes per als contactes amb els lobbys però de difícil accés per als moviments veïnals, que han hagut de bregar per les seves demandes en uns districtes disminuïts de competències que sovint han servit de matalàs per esmorteir reivindicacions. És per aquest motiu que, quan es discuteix la normativa de participació de l’Ajuntament, el moviment veïnal torna a posar sobre la taula una històrica reivindicació: descentralització política de l’Ajuntament i elecció directa dels consellers de districte. La participació sense incidència en el poder no és participació.

El paper dels districtes
La Barcelona del futur ha de virar cap al reconeixement polític d’unes entitats territorials més petites i manejables. I, en tot i això, els districtes tenen un volum gens menyspreable, per exemple, si els comparem amb la ciutat de Girona. Tots menys el districte de les Corts la superen en molt en població i alguns fins i tot la dupliquen amb escreix. Però Barcelona, paral·lelament, també, haurà de trencar barreres administratives entre els altres municipis metropolitans. Veurem com una dinàmica i l’altra no són contradictòries. És evident que geogràficament estem en un “continu urbà” on s’han d’establir línies de planificació globals que incideixin de manera estratègica i urgent en les polítiques d’equilibri territorials, per fer front als grans reptes mediambientals i socials que tenim. En el cas de la mobilitat, per exemple, no té sentit que, en aquests moments, estiguem dissenyant una Nova Xarxa Bus circumscrita als límits de la ciutat de Barcelona o que en el debat sobre la unió del tramvia no hi tinguin veu les poblacions per on passa el Tram Baix o el Tram Besòs, que són les més interessades en aquesta connexió.

Aquest espai de governança metropolitana, encarnada a hores d’ara per AMB, es troba en la disjuntiva de continuar per la via d’augmentar la seva operativitat a costa del buidament de competències dels seus municipis, els quals es veuen aclaparats pel domini de la primacia de la ciutat de Barcelona, o bé caminar per convertir-se en un espai de direcció cooperativa entre els seus pobles i ciutats, on les dinàmiques supramunicipals es basin en les intermunicipals.

En el primer cas, consolidarem un ens de governança de segon grau democràtic, obscur, desconegut i absolutament allunyat de la ciutadania, marcat per un poder central que ve justificat pel pes demogràfic de Barcelona, que quasi té la meitat de la població de la regió metropolitana. Però a favor de la segona opció, més transversal i democràtica, hem de desmuntar la fal·làcia de qui creu que els interessos del milió i mig d’habitants de Barcelona es poden utilitzar com un bloc que justifiqui el seu predomini sobre les altres poblacions, sense tenir en compte la gran heterogeneïtat interna de la capital. Hem de tenir en compte que hi ha districtes amb necessitats socials i interessos molt més semblants a altres municipis que amb els seus districtes veïns de la mateixa ciutat barcelonina.

Aquest punt enllaça amb la reflexió que fèiem a l’inici de donar més poder als districtes. Aquesta descentralització permetria reconèixer uns entorns amb uns pesos demogràfics més semblants, que possibilitaria una relació més accessible, fluida i igualitària i, per tant, més democràtica. Per això, dèiem que no havia d’haver-hi contradicció entre les dues dinàmiques, al contrari, es reforçarien. Un exemple: l’Hospitalet, que amb 252.000 habitants està invisibilitzat com a segona ciutat de Catalunya per tenir la mala sort de patir l’ombra de Barcelona, ha de poder tractar directament amb el Consell del districte fronterer de Sants-Montjuïc, que té una població de 184.000 persones.

O per posar un altre exemple més estratègic, els barris oblidats de la ciutat, adjectivats així per la Favb per fer palesa la seva marginalitat, són perifèria i marge en el plànol de Barcelona però es transformen automàticament en centralitat si els situem dins del planell metropolità. Inevitablement, per substanciar aquesta mirada es requereix l’empoderament de Sants-Montjuïc o dels barris de l’Eix Besòs en detriment del poder central de la plaça Sant Jaume. Les dues dinàmiques territorials no són, doncs, contradictòries sinó que, a més, requereixen la mateixa pulsió democràtica: l’elecció dels consellers/es de districte i la democratització de l’ens de governança metropolitana que bé podria passar pel seu nomenament a través de les urnes.

On són els centres de decisió?
No estem plantejant un debat sobre identitats locals que tenen les seves raons culturals i històriques de ser, estem argumentant que, si ens volem dotar d’eines participatives que vagin més enllà de l’autolegitimació municipal, la primera premissa és identificar on són els centres reals de decisió, aquells indrets on es tensa la força de la raó envers la raó de la força. Apropar-los a la ciutadania per tal que els mecanismes de participació els facin transparents. Uns mecanismes que hauran d’aprendre a bregar en l’entramat d’interessos particulars (confessables i inconfessables) que és Barcelona.

Les noves Normes Reguladores de la Participació per si mateixes no funcionaran si el moviment veïnal no és capaç de trencar l’equació del poder. Un repte gens fàcil que l’obligarà a incrementar la mobilització ciutadana com a genuïna expressió de la participació. Amb el convenciment que només activant el protagonisme de la gent fecundaran noves hegemonies comunitàries.

L'entrada La participació i l’equació del poder ha aparegut primer a Carrer.