L’any 2008 el recinte de Can Ricart fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i va obtenir la màxima qualificació que només ostenten algunes importants peces fabrils dintre del patrimoni industrial.

La reivindicació fou llarga, intensa, transversal i no deixà impassible la ciutadania. De fet, situà el patrimoni industrial de Barcelona en un fort debat, que ja s’havia encetat a final del segle XX amb les destruccions del patrimoni industrial arran dels Jocs Olímpics, i que seguia el que s’havia iniciat amb més força a Catalunya gràcies a la creació del Museu de la Ciència i la Tècnica de la Generalitat.

Tanmateix, la declaració de Can Ricart com a BCIN en el marc d’una qualificació urbanística vinculada al Pla 22@, deixava una part del recinte en un estat d’indefensió que, finalment, ha mutilat una part del conjunt que ha passat a mans privades.

Als primers anys del 2000, Can Ricart era encara un recinte fabril unitari de trets neoclàssics únics a Catalunya i perfectament conservats, obra de reconeguts arquitectes com Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré, aixecat entre 1853 i 1865. Amb el pas del temps, la part BCIN ha estat objecte d’un seguit de propostes, usos, projectes arquitectònics desmesurats, i sobretot, poc adients amb el valor patrimonial del recinte, a més de poc atents a les diverses propostes de caràcter social que es formularen per part de les plataformes veïnals i ciutadanes que vàrem treballar en la seva defensa.

A més a més, un seguit d’intervencions arqueològiques, d’actuacions sobre l’espai públic així com la ubicació d’equipaments han anat desfigurant peces i espais. Igualment, els entorns no considerats BCIN -que estan pendents d’actuacions immobiliàries privades- no són res més que espais abandonats: uns ocupats per habitatges informals, altres naus depredades una vegada rere l’altra pels que cerquen ferralla.

Només funcionen ara a Can Ricart l’Hangar, el Casal de Joves i la seu de l’Eix de Pere IV, a més de celebrar-se efímeres activitats, com fires. Avui Can Ricart en res s’assembla al recinte que a inici del segle XXI era seu d’una trentena de petites i mitjanes indústries i d’espais d’artistes, que havien substituït de forma orgànica a la quasi centenària funció tèxtil que tingué entre 1853 i mitjans segle XX.

La Barcelona ciutat-fàbrica
Tot i que el debat sobre Can Ricart va intensificar la reflexió sobre el patrimoni industrial de Barcelona i afavorí clarament d’altres reivindicacions anteriors, encara avui hem avançat poc en el reconeixement d’aquesta gran fàbrica que va ser Barcelona al llarg del segle XIX i XX.

La història de Barcelona reclama el seu protagonisme dintre de la Catalunya industrial dels dos darrers segles. En aquest sentit, la història fabril de Barcelona ens ha quedat engolida en la història de Catalunya. No es tracta de fer una història limitada al municipi barceloní, sinó d’estudiar-la com un cas de ciutat-fàbrica en les seves interrelacions amb el territori català. Interacció que va més enllà de les referències a les colònies industrials, per endinsar-nos en la complementarietat social i productiva, en els orígens d’empresaris que vinguts d’arreu de Catalunya i de fora d’ella instal·laren fàbriques, seus d’empreses, i els seus habitatges a la ciutat al llarg del segle XIX, i dels homes i dones -mà d’obra catalana i de la resta d’Espanya- que amb el seu treball van ser clau en el desenvolupament fabril.

Possiblement, podem fer una mirada més benèvola sobre la recuperació del patrimoni industrial de Barcelona. El Poblenou disposa d’un Pla Especial de Patrimoni que ha catalogat més d’un centenar d’elements; a d’altres barris s’han salvaguardat edificis que han donat pas a centre cívics, fabriques de creació, escoles, lofts, oficines, serveis, i recentment s’ha aprovat el Pla de protecció del patrimoni arquitectònic de les fàbriques del Raval.

Aquesta minsa recuperació del patrimoni industrial, verdaderament ha estat quasi sempre resultat de les reivindicacions veïnals i ciutadanes, que pel seu compte han dut a terme recerques i estudis per conèixer i posar en valor un bon nombre d’elements fabrils. Tanmateix, resta molt a fer, i podem afirmar que no hi ha a nivell de l’Administració un veritable interès en la memòria fabril de la ciutat.

Memòries perdudes
Actualment, tant al Poblenou com arreu de Barcelona trobem xemeneies orfes, que són les despulles d’un recinte fabril. Poques tenen una senyalització que ens parlin de la fàbrica a la qual pertanyien. Per a molts són un símbol del patrimoni industrial, però en realitat són la manifestació de la deixadesa de l’especulació immobiliària. També sovintegen a molts barris de Barcelona fàbriques mutilades, altres desconegudes o oblidades per desconeixement i manca d’un veritable inventari i el seu corresponent catàleg i pla de protecció.

Davant d’aquesta situació, greu per a Can Ricart però també per al conjunt de Barcelona, caldria revisar i ampliar el Pla de Patrimoni del Poblenou, ara que està en marxa un replantejament del Pla 22@ amb la proposta Repensem el 22@ i les noves iniciatives dels projectes de la Fundació BIT Habitat. Potser serà el moment d’elaborar un Pla de Patrimoni Industrial per a tot Barcelona, que anés més enllà de la valoració arquitectònica i abastés aquelles temàtiques que avui es consideren part important del patrimoni a conservar: ciència i tècnica, memòria obrera i empresarial, processos productius, gestió empresarial i comercial, conservació d’arxius.

És necessari un Pla de Patrimoni Industrial més transversal, que valorés també les innovacions tècniques aplicades a les indústries com a resultat dels avenços científics introduïts i desenvolupats en la xarxa del centres de formació tècnica: Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona i Escoles d’Arts i Oficis. En aquests espais educatius, tant en classes diürnes com nocturnes, molts treballadors assoliren una capacitació que permeté el fort desenvolupament industrial de la capital catalana.

Tot això ens obliga a la conservació i difusió de la documentació existent sobre el patrimoni industrial de Barcelona i a integrar-la en arxius públics coordinats amb arxius independents comunitaris. Així es podria recuperar també la memòria de les fàbriques desaparegudes: afortunadament, tenim actualment millors possibilitats gràcies a la digitalització de la documentació.

Penso que en aquesta línia de treball s’està fent un gran esforç individual per part d’associacions, entitats, professionals, centres d’estudis o historiadors locals. Només ens falta que l’Administració, o els mateixos ciutadans, intentem la coordinació, la cooperació i el debat sobre el patrimoni industrial de Barcelona, una ciutat que si bé ara ja no és tan fabril, sí que mira al futur de la nova revolució industrial de l’era digital, que només serà millor tècnicament i socialment si es coneix el seu passat, del qual Can Ricart va ser una de les peces importants.

L'entrada Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La reflexió gira a l’entorn de com són els espais que demanda el nou sector productiu, a partir de casos com el del Silicon Valley a Nova York, i altres experiències descrites per Manuel Castells i Peter Hall a Tecnópolis del mundo, la formación de los complejos industriales del siglo XXI. A aquell debat hi participen altres professionals com Joan Trullén, professor d’economia a la UAB, que llavors era comissionat de l’alcaldia per a l’avaluació i diagnòstic econòmic i territorial del projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement. I també Joan Major, exministre d’indústria, a més d’altres professionals com Ramón Garcia Bragado, Josep Antoni Acebillo, Ricard Fayos, Rafael González Tormo i Aurora López, entre altres, que participaran en la redacció de la Modificació del Pla General Metropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou (MPGM22@), que és el document de planejament per a la nova fase productiva en el mateix territori que havia vist néixer la primera revolució industrial a la ciutat.

De fet, el Poblenou feia ja molts anys que era un polígon industrial obsolet i semiabandonat que el PGM havia fossilitzat l’any 76 en qualificar-lo amb la clau 22a (ús industrial) en un moment que la indústria ja estava abandonant el sòl urbà. La reformulació del sòl productiu mitjançant la subclau 22@ donava continuïtat a la vocació productiva del territori barceloní, ara en clau de segle XXI.

En els 18 anys transcorreguts des de la seva posada en marxa, el 22@ ha viscut avatars diversos. Mentre alguns hi veuen un fracàs, altres hi veuen una experiència d’èxit. Per a mi, el balanç és ple de clarobscurs, però una experiència consolidada i molt ben considerada arreu. Segurament això indica que són més les bondats teòriques del model que la pràctica en l’execució.

L’insuficient grau de desenvolupament urbà actual fa pensar que cal ajustar o rectificar alguna cosa que no ha acabat de funcionar. No es tracta de qüestionar l’objectiu principal que, tal com s’expressa a Ciutat Digital, és l’obtenció de metres quadrats al servei de la nova indústria tecnològica, permetent alhora compatibilitat amb la indústria tradicional i amb altres usos no industrials entre els quals l’habitatge, sense que en cap cas aquest darrer sigui l’objectiu prioritari a promoure.

Sí que es tracta de rectificar coses. I sobretot, de fer-ne una relectura avui que, transcorregut el temps i una crisi que llavors ningú no s’imaginava almenys en la seva magnitud i durada, ens situem en una nova època tant per entendre amb més claredat en què consisteix la revolució digital, com per assumir la nova sensibilitat social que ha fet emergir conceptes com polítiques socialment inclusives, sostenibilitat ambiental, mobilitat sostenible, processos participatius… I ens equivocaríem si creguéssim que ja és l’hora de canviar metres d’activitat productiva per metres d’habitatge. Igual que s’equivocarà qui pensi que res no cal canviar.

‘Repensar’ el 22@
Ja el 2009, quan el pla arribava al suposat equador previst pel que fa a la seva execució, la mateixa empresa pública 22@bcn va realitzar un estudi de balanç sobre l’execució del Pla, i va encarregar dictàmens a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB i a l’Escola Superior d’Arquitectura La Salle.

Els treballs informaven d’un desenvolupament desigual, una execució per sota del previst inicialment, i algunes limitacions normatives que dificultaven la transformació de determinats sectors. L’any 2015, l’Ajuntament governat pels Comuns va encarregar novament una diagnosi a la UB que va dirigir Montserrat Pareja-Eastaway, que arribava a unes conclusions semblants a les de 5 anys abans. Llavors, es va constituir la comissió ampliada del 22@ amb la participació dels departaments d’Urbanisme, el de Promoció econòmica i també el Districte de Sant Martí, junt amb agents del món ciutadà i veïnal, la Universitat i l’empresa.

El debat buscava assolir alguns consensos per impulsar de nou el Pla després de la regressió patida en el mandat de l’alcalde Xavier Trias. També, des del Districte de Sant Martí, es va proposar a la ciutadania un procés participatiu, Repensem el 22@. Fruit de la fusió de totes les conclusions i propostes, la Fundació municipal BIT (Barcelona Institut de Tecnologia) ha elaborat un document de síntesi amb les idees principals, Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, que busca l’acord de totes les parts a mode de pacte ciutadà i full de ruta per al desenvolupament futur del 22@.

Què s’ha de canviar i què no
El que es vol aconseguir urbanísticament, mitjançant algunes modificacions puntuals del PGM, és una transformació més uniforme que relligui i cohesioni els barris del Poblenou. No es tracta de canviar els grans paràmetres de l’equilibri zonal ni de qüestionar l’òptima distribució entre usos i activitats, sinó de refer alguns equilibris que ara mateix fan que la transformació sigui desigual i discontínua en el territori, i que no assoleixi en determinades zones la massa crítica social necessària.

Per això es proposa promoure habitatge en aquelles posicions urbanes on sigui més efectiu per arribar a una densitat que asseguri dinamisme social i urbà. El document es refereix principalment als eixos de Pere IV, Cristóbal de Moura, Selva de Mar i Josep Pla, a la zona diagonal nord, on més està costant desenvolupar el Pla. El document, en discussió, parla d’augmentar la reserva de sòl per a habitatge per sobre del 10% del nou sostre previst a la MPGM22@. En la meva opinió, més important que això és establir mecanismes que facilitin la promoció d’habitatge que idealment ha de ser públic i de lloguer, ja que en els 18 anys de vigència del Pla no s’ha executat ni la meitat de la reserva ja prevista.

Una altra de les qüestions que cal canviar és la desafectació de determinats teixits urbans tradicionals al barri de la Plata, Trullàs i Bogatell. Es tracta d’illes fonamentalment d’habitatge amb estructures parcel·làries de gra petit, amb una gran fragmentació de la propietat, amb fronts de façana tradicional que conformen paisatges urbans valuosos, que per les seves característiques fan que sigui molt difícil la transformació que proposa el Pla.

La darrera gran assignatura pendent és la que fa referència a la dificultat de regularitzar les activitats d’artistes, makers, coworkings, manufactures tradicionals i avançades, existents en edificis industrials en alçada consolidats molt característics de la zona del Bogatell. Cal trobar la normativa que permeti la coexistència d’aquestes activitats per a una major riquesa d’usos i per rebaixar la pressió a l’alça dels lloguers d’activitats que a dia d’avui expulsa empreses del barri.

El document que s’està debatent recull un conjunt d’altres criteris i directrius en matèria de preservació del patrimoni, revisió del Pla d’usos, implantació d’economia social, redefinició del pol Can Ricart-Parc del Centre, ecologia i sostenibilitat i pla d’infraestructures, entre altres. Moltes de les qüestions que s’aborden ara les venia indicant el col·lectiu veïnal des d’antic.

Ha arribat el moment doncs de donar l’impuls definitiu a un 22@, que a diferència del de l’any 2000, ha tingut ara l’oportunitat de ser consultat i àmpliament participat. Ara hi ha un full de ruta a llarg termini que si és pactat entre els ciutadans, les empreses, universitats i tothom, permetrà un desenvolupament estable continuat i fora de la dèria de l’alcalde de torn.

L'entrada El 22@, 18 anys després ha aparegut primer a Carrer.

Usted se ha especializado, desde hace algún tiempo, en glosar historias, anécdotas y lugares de la ciudad de Barcelona. ¿Por qué eligió este campo?
Me eligió él a mí. Yo empecé como poeta, y me he pasado veinticinco años con un grupo de poesía llamado Accidents Polipoètics, dando tumbos por medio mundo. Y en un momento dado de mi vida me ofrecieron hacer una crónica, junto con mi socio, para el Fórum de las Culturas del año 2004, para el diario El País. Comenzamos ahí. Al poco tiempo, a mi socio le propusieron hacer una sección deportiva sobre el RCD Español, en el mismo periódico, sección que estuvo haciendo hasta que murió, el año pasado. Y a mí me encargaron escribir alguna crónica sobre Barcelona, y descubrí una vocación que no sabía que existía.

Pues déjeme decirle que no se le ha dado nada mal. Yo he disfrutado mucho con sus artículos.
Yo había comprado libros sobre Barcelona, los había coleccionado, prácticamente desde los catorce años. Pero la verdad es que si me hubieran dicho que iba a acabar escribiendo sobre mi ciudad, no me lo hubiera creído. Aunque hay un detalle: yo no soy periodista ni historiador, yo lo que soy es un escritor que habla de su ciudad, más que hacer crónica o “crónica histórica”. Ése es otro punto de vista.

Han llegado incluso a calificarle de “heredero” de Lluís Permanyer, que es prácticamente el “cronista oficial” de Barcelona. ¿Lo considera excesivo?
A ver, no lo considero excesivo: considero que tenemos estilos diferentes. Lluís Permanyer es un cronista periodístico, que siempre ha trabajado en prensa. Su acercamiento a los temas no es tan literario como el mío; es mucho más objetivo, más del dato, de la cifra, del año, de tal o cual edificio… Es otro tipo de crónica, aunque complementaria a la que cultivo yo. Unos hablan de edificios o de zonas buenas o históricas de la ciudad; y a mí, como a Huertas Clavería, nos interesan mucho más la periferia y las historias que te cuentan los vecinos, que muchas veces sabes, cuando te las están contando, que no son verdad, pero… ¿Y qué?

Las ciudades siempre me han parecido seres vivos, cada una con una personalidad, un espíritu, una marca, que dirían algunos, que la hace única e irrepetible. ¿Cuál es, a su juicio, el espíritu de la ciudad de Barcelona?
Barcelona, para empezar, es un puerto. Y eso hace que juegue en una liga aparte: la liga de los puertos. Los puertos siempre han sido sitios que son frontera entre la tierra y otra cosa, que es la naturaleza. Y en esas fronteras siempre pasan cosas raras. Todos los puertos tienen una historia de bajos fondos, de prostitución, de contrabando. Allí donde hay barcos y comercio también hay mucho contrabando y mucha delincuencia.

Por tanto, la personalidad de Barcelona está basada, por una parte, en la existencia de ese puerto y todo lo que le acompaña; y por otra, en una rebeldía que le ha llevado a sufrir estallidos de violencia periódicos, prácticamente desde la Edad Media. Si repasamos la historia de Barcelona, veremos que es una historia que va un poco a trompicones: siempre hay un estallido o una revolución en marcha. El siglo XIX en Barcelona fue un período en que cada tres o cuatro años pasaba algo: no se podía vivir tranquilo. Pero eso también le da una impronta a la ciudad.

¿Cree que el procés independentista se inscribe en esa tradición de rebeldía?
Tiene que ver con esa tradición, aunque creo que es la primera revolución en la historia de la humanidad que la hace la clase media, y de ahí sus “tics” de clase media: No me imagino a los revolucionarios del siglo XIX poniéndose camisetas amarillas y haciendo performances. Digamos que las revueltas en aquella época eran de otro tipo.

Todas las ciudades experimentan, a lo largo de su historia, puntos de inflexión, momentos cruciales que determinan su devenir. ¿Las Olimpiadas de 1992 fue uno de ellos?
Sin duda. Supusieron romper con una ciudad franquista, con una ciudad que había sido condenada al ostracismo por el régimen. Y nos hizo un gran favor, porque en otras capitales de provincia españolas, durante los años cincuenta y sesenta, se arrasaron los cascos antiguos, y como al parecer en Barcelona solo se construía en la periferia, conseguimos conservar bastante bien lo que era nuestro centro histórico. Así que, aunque fuera al revés de lo que ellos pretendían, el franquismo le hizo un favor a Barcelona en ese sentido. De todas formas, tendríamos que acordarnos de que la ciudad que llegó al primer ayuntamiento democrático en 1979 con Narcís Serra, era sucia, triste, gris, llena de carteles de neón por todas partes, con unas fachadas sucísimas…

¿Por su importancia, a qué otros acontecimientos podrían compararse las Olimpiadas?
En el siglo XIX, a la destrucción de las murallas, con la consiguiente apertura de la ciudad y la posterior construcción del Eixample; a la Exposición de 1888, que significó la modernización, la llegada de la luz eléctrica y los primeros proyectos de alcantarillado -Barcelona no dispuso de cloacas hasta 1895-; y también a la Exposición de 1929, que supuso la recuperación de la montaña de Montjuïc y la finalización de ciertas obras básicas -el asfaltado del Eixample o la extensión del sistema de semáforos: recordemos que hasta 1929 no había semáforos en Barcelona-. Las Olimpiadas son un movimiento de ese tipo: de transformación y renovación de la ciudad.

¿Los promotores de estos movimientos son siempre conscientes de lo que tienen entre manos?
No. Muchas veces, cuando se ven las cosas en perspectiva, uno se da cuenta de que la importancia de todos esos movimientos viene dada por elementos que los promotores ni siquiera sospechaban o intuían. No deja de ser curioso que uno de los grandes eslóganes de las Olimpiadas fuera “volver a abrir Barcelona al mar”.

Si comparamos cómo se utilizaba el espacio litoral en la época de la dictadura y cómo se utiliza hoy en día, resulta que la ciudad vive mucho más de espaldas al mar ahora que entonces: antes estaban los pescadores, las muscleras, los chiringuitos, los baños de la Barceloneta… El Paseo de la Escollera o Rompeolas, por ejemplo, está cerrado porque está el Puente de Europa, y ya no se utiliza. Cuando era niño, ese lugar estaba lleno de gente las veinticuatro horas del día. De día, porque venían con las Golondrinas e iban a pasear y también por los pescadores con caña; y de noche, por los coches aparcados con las parejas. Ahora no sé dónde deben de ir las parejas. Es decir, la ocupación que actualmente hace el ciudadano del espacio marítimo de Barcelona es mínima.

El poeta antropólogo
Xavier me confiesa que el “Theros” que luce como apellido no es más que un nombre literario: “Yo me apellido Ballesteros, pero en la escuela, desde párvulos, me llamaban Teros, porque éramos varios los que nos llamábamos así y claro, no todos podíamos hacer uso del apellido completo”. Personaje poliédrico, este escritor enamorado de su ciudad es también antropólogo y poeta (fue cofundador del dúo Accidents Polipoètics, en el que militó de 1991 al 2017) y ha trabajado para medios como el diario Deia, El País o National Geographic.

Actualmente colabora con el diario ARA, el programa Via Lliure de RAC1 y el Infovespre de Betevé. Ha publicado diversos libros sobre la ciudad, de los cuales La Sisena Flota a Barcelona ganó el Premio Huertas Clavería de 2010. Asimismo resultó ganador del Premio Josep Pla de Narrativa 2017 por su novela La Fada Negra.

L'entrada «Barcelona vive hoy mucho más de espaldas al mar que en el franquismo» ha aparegut primer a Carrer.

El pacte anunciat amb bombo i plateret el 18 d’octubre passat preveu la inversió per part del temple de 36 milions d’euros en 10 anys per “millorar aspectes vinculats a la urbanització, la mobilitat, el transport públic i el manteniment de l’espai públic de l’entorn”. D’aquesta quantitat, 22 milions serviran per ajudar a finançar el transport públic i 7 milions més es destinaran a millorar els accessos al monument en metro. En aquest sentit, es preveu crear una comissió de treball per decidir quina és la millor opció: si construir un accés directe al temple, un nou accés a l’exterior o ampliar-ne els tres ja existents i saturats. Uns 4 milions d’euros es destinaran a reurbanitzar els carrers més pròxims i 3 milions més ajudaran a mantenir net l’espai públic i pagar una part del sou dels agents cívics.

La lletra petita de l’acord
Al marge del rebombori mediàtic, tampoc n’hi ha per tant, apunten críticament des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família. Entre altres coses perquè ningú tret dels protagonistes coneix la lletra petita de l’acord. “Valorem positivament el fet que el temple hagi de disposar de les llicències preceptives, cosa que la nostra associació està reclamant des de fa molt anys, igual que pagui els impostos que li pertoquen per l’explotació comercial i turística que es fa del monument”, explica Joan Itxaso, el portaveu de l’entitat, amb ironia. “Tanmateix no podem valorar l’acord firmat perquè no el tenim, per això demanem a l’Ajuntament que el faci públic”, afegeix disgustat perquè en unes negociacions tan importants com aquestes s’han deixat de banda una vegada més els interlocutors del barri.

La llista de greuges veïnals és llarga, tal i com recull el comunicat que l’associació va fer públic poc després de la presentació de l’acord bilateral. L’Ajuntament va convocar els representants dels veïns a una reunió l’estiu del 2017 per exposar-los el calendari a seguir. El pla s’estructurava en tres etapes. La primera era la redacció i aprovació d’un Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI). La segona era la tramitació de les llicències d’obres i d’activitats pendents i la tercera, abordar el futur de les afectacions urbanístiques i modificar el Pla General Metropolità (PGM) del 1976. Es crearien tres comissions on s’hi incorporarien el Col·legi d’Arquitectes, la Càtedra Gaudí i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “Després de 15 mesos res d’això s’ha complert malgrat les reiterades peticions a Hàbitat Urbà i al districte de l’Eixample”, lamenta.

Les crítiques no acaben aquí. L’entitat veïnal es va assabentar de la notícia per casualitat nou dies abans de fer-se pública. I pel que fa a les quantitats pactades, tampoc són per tirar coets si es té en compte els 1.000 milions d’euros que el temple ingressarà en els pròxims 10 anys -segons els càlculs d’Itxaso- i que no paga impostos malgrat mantenir una lucrativa activitat comercial i turística tot i definir-se com a entitat benèfica. “La xifra pactada és una misèria. Si volguessin fer un accés directe al temple des del Metro, amb 7 milions d’euros no en tindrien ni per a pipes”, ironitza el portaveu veïnal i insisteix en el tema dels impostos (IBI, ICIO i IAE). I quan aborda l’impacte sobre l’entorn, recorda que les columnes que s’han menjat un tros de carrer Mallorca són il·legals.

Aplanar el camí a la llicència
Però al marge de les crítiques veïnals a la “foscor” que envolta l’acord, tothom coincideix que és un fet “històric” perquè negociar amb l’esmunyedís temple sempre ha estat complicat. Mai, en els seus 133 anys d’existència, la direcció de la Sagrada Família s’havia plantejat la necessitat d’asseure’s a parlar seriosament de la llicència d’obres amb el consistori barceloní i si ho va començar a fer a finals del 2016 va ser perquè ja es veia venir el final del projecte i perquè calia rentar la seva imatge pública, molt malmesa arran de saber-se que les obres no tenen cap permís tret d’un document tramitat el 1885 per l’aleshores Ajuntament de Sant Martí de Provençals.

Tracte privilegiat a una icona
Des del barri recorden que per al temple tot han estat facilitats perquè “la gallina dels ous d’or no es toca”. Sempre ha trobat en el govern de torn un interlocutor disposat a fer el que calgués perquè és la icona més emblemàtica de Barcelona i ha rebut un tracte privilegiat. La prova és que fa uns anys es van eixamplar les voreres dels carrers més pròxims a càrrec de l’erari públic per facilitar-hi l’accés dels visitants. Pel que fa als autocars turístics, va costar anys de lluites descartar que es fes un pàrquing subterrani a la plaça de la Sagrada Família que acabaria amb una de les poques zones verdes del barri. I si al final es va aconseguir traslladar-los als aparcaments dels carrers Aragó i Consell de Cent, i de l’avinguda Diagonal va ser perquè es van produir uns quants atropellaments.

Colau passa de puntetes sobre l’expropiació de les finques
L’acord presentat per l’alcaldessa, Ada Colau, i el president delegat de la Junta Constructora, Esteve Camps, i beneït per la regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, vol ser el desllorigador que acabi amb una situació anòmala: la de no tenir ni llicència d’obres ni cap altre permís per finalitzar la construcció faraònica. Segons el consistori, les respectives aprovacions de la proposta de modificació del Pla General Metropolità (PGM) que tramitarà l’Ajuntament i del Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI) que ha fet el Patronat aplanaran el camí “per obtenir els permisos constructius i d’activitat corresponents” i també “per abonar els imports que li pertoqui per poder finalitzar les obres i desenvolupar les seves activitats”.

El veïnat, en alerta
Tanmateix, des de l’associació de veïns la cosa es veu diferent. Les raons de la desconfiança són bàsicament dues. La primera és que en cap moment no s’ha explicat l’abast urbanístic del PEUI i que podria tenir com a objectiu fonamental “legalitzar les il·legalitats urbanístiques que ha comès fins ara”, constata en el comunicat. És per això que Joan Itxaso no descarta presentar-hi un contenciós. “Hem de veure quin model urbanístic defensa l’Ajuntament: el del temple o el del barri”, afegeix.

L’altra raó, potser la més important per les conseqüències que pot tenir per a 3.000 famílies, és l’afectació urbanística que pesa sobre les dues illes de cases situades entre els carrers Mallorca i Aragó, i que no s’aborda en l’acord. Des de l’Ajuntament remarquen que “la continuïtat del projecte amb escalinata d’accés a la façana de la Glòria pel carrer Mallorca no és objecte d’aquest acord de col·laboració”. Una ocasió perduda, respon el portaveu veïnal. La polèmica expansió del temple a costa dels habitatges es deixa per a més endavant tot i el compromís de crear a mig termini una comissió de treball que abordi “les possibles solucions urbanístiques per finalitzar el projecte original de Gaudí”. Mentrestant, la desesperació entre els afectats, agrupats en una comissió, és palpable i des de l’entitat veïnal ja parlen d’impugnar l’acord si continua endavant amb la tramitació.

Conscient que l’única defensa és un bon atac, l’associació opta de nou per prendre la iniciativa per intentar desactivar l’invasiu projecte de les escalinates. Ho va fer fa uns anys presentant una proposta alternativa per minimitzar el seu impacte sobre el barri i ho ha tornat a fer ara fent públic un informe del 1975 elaborat per la direcció de Patrimoni del Ministeri d’Educació i Ciència que constata que les escales no les va projectar Gaudí sinó uns ajudants 24 anys després de l’inici de les obres. Per tant, de projecte original, res de res. El document oficial, que supedita els plans expansius del temple a la planificació urbana, va servir perquè la immobiliària Núñez i Navarro tirés endavant amb la construcció del bloc de pisos del carrer Mallorca malgrat que el PGM del 1976 en mantingui les afectacions. “Ara el nostre punt de partida és que d’aquí no es mou ni Déu”, conclou Itxaso.

L'entrada Un vestit fet a mida de la Sagrada Família ha aparegut primer a Carrer.

Amb motiu de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979, les associacions veïnals barcelonines van fer públic un manifest-memoràndum on un dels punts importants era l’exigència que la xarxa de Metro arribés a les perifèries. Una reivindicació que es va traslladar a tots els candidats a l’alcaldia en un debat que es va celebrar a La Flor de Maig. Començava una llarga lluita per pal·liar la incomunicació de molts barris de la ciutat.

L’any 1978 la Generalitat va rebre la transferència de competències en matèria de transport públic i l’any següent es va crear Transport Municipals de Barcelona (TMB). El 1984 es va aprovar el primer pla del metro, que contemplava el perllongament de les línies 1, 3 i 4. La línia 2 enllaçava el Paral·lel amb Pep Ventura, a Badalona. Però van passar els anys i es van perdre oportunitats: el 1986 Barcelona va ser designada seu dels Jocs Olímpic i, en aprovar les inversions, es va prioritzar la construcció de les rondes en detriment del Metro i el transport públic.

A cada districte, a cada barriada, es multiplicaven les mobilitzacions. Es va fer un esforç per unificar reivindicacions, com quan el 4 de març de 1992 la Plataforma en Defensa del Transport Públic (PTP) va organitzar una jornada de lluita contra l’augment de les tarifes i perquè el Metro arribés a tots els barris. Es va coordinar una acció de protesta en què es van repartir milers de bitllets amb la frase “jo no pago” i 150.000 usuaris es van colar al Metro el mateix dia.

El 2005 va ser any d’eleccions municipals. Tots els candidats a l’alcaldia es van comprometre a treballar perquè el Metro arribés als barris. Molts veïns de Nou Barris recorden el míting de Jordi Pujol prometent que faria arribar el Metro a Ciutat Meridiana. En un any, les promeses van caure en sac foradat. El 21 de juny de 2006 els barris afectats, amb la Favb al capdavant, van organitzar una performance reivindicativa a la plaça Sant Jaume en la qual es va construir una estació de cartró-pedra on va arribar una petita vagoneta repleta de passatgers. Es van lliurar escrits a l’Ajuntament i la Generalitat exigint que els pressupostos de 2007 incloguessin els metros reivindicats. Vegem de manera detallada els processos de lluita que han portat a terme els diferents barris.

Trinitat Vella
L’any 1973 va començar una forta lluita del veïnat de Santa Coloma de Gramenet per la millora del transport públic. Durant diferents setmanes, cada matinada els veïns recorrien en manifestació el camí que portava de Santa Coloma a l’estació del Metro de Torras i Bages, passant pels límits de Trinitat Vella. El barri es va sensibilitzar i va començar la seva mobilització, amb talls de trànsit a la carretera de Ribes i a la Meridiana. L’ocupació de vies a Torras i Bages en una multitudinària manifestació va ser reprimida pels antiavalots. En el transcurs d’una concentració davant del districte (era l’any 1977), van aconseguir una reunió amb l’alcalde Josep Maria Socías Humbert, que es va comprometre que el Metro arribés al barri de Trinitat Vella. Es va inaugurar l’any 1983.

Sant Antoni i Sant Martí
Les obres de la Línia 2 estaven aturades des de l’any 1973. Després de molt reclamar, quan finalment van acabar l’any 1994 es va descobrir que els trens que hi havien de circular no estaven comprats, i el servei no es va posar en funcionament fins a l’any 1995. A l’altre extrem de la ciutat, a Sant Martí, la lluita també va ser intensa. Una coordinadora dels barris afectats va aconseguir que el 20 de setembre de 1997 arribés el metro als barris de Sant Martí fins a la Pau. 5 anys després la línia arribava a Badalona.

Bon Pastor
L’olímpic any 92 el barri del Bon Pastor va omplir els balcons de pancartes que deien “Volem el Metro”. La comissió d’entitats del barri va convocar manifestacions i assemblees fins que el 12 de desembre les administracions ens van comprometre a contemplar la reivindicació en el futur Pla Intermodal del Transport. Les obres, però, no arribaven. El barri va perseverar, feia accions de tot tipus de manera periòdica, com la del 19 de març de 1999 en què un miler de persones van marxar pel districte en una manifestació, que va tenir un gran impacte, o la cadena humana que l’any 2000 va unir la barriada amb la seu del districte. Tres anys després van començar les obres d’un Metro que finalment va ser inaugurat l’any 2001.

Nou Barris i la Línia 4
Durant els anys 70 Nou Barris va reivindicar de diferents maneres l’arribada al districte de la Línia 4 del Metro. El 6 d’octubre de 1976 el veïnat es va assabentar de l’existència d’un túnel que unia l’estació de Maragall amb la Via Júlia. Quan se li va preguntar, l’alcalde Socías Humbert va admetre que no hi havia diners per fer circular el Metro, però es va comprometre a trobar-los (l’Ajuntament era responsable de finançar el material mòbil -150 milions de pessetes- i la Generalitat havia de pagar la infraestructura). Socías va dimitir l’any 1979 sense complir. Van ser anys d’accions i reivindicacions contínues fins que el 19 d’abril de 1982 es va inaugurar oficialment l’estació de Via Júlia, que inicialment es va dir Roquetes i que es va obrir sense urbanitzar l’entorn, un nyap que va provocar més d’un accident. El veïnat va fer la seva pròpia inauguració cinc dies després amb una gran festa popular. El 27 d’octubre de 1999 la línia va arribar a Trinitat Nova. Queda pendent la construcció de l’estació de Virrei Amat que enllaci amb la Línia 5.

Veïnat aïllat
El veïnat de Canyelles també va reivindicar insistentment que el Metro connectés un barri a peu de la serra de Collserola i aïllat per la ronda de Dalt. En un Plenari celebrat a la plaça Sant Jaume el 29 de juliol de 1990, un grup de veïns es van aixecar i van mostrar, amb les lletres que portaven impreses a les seves samarretes, la frase “Metro a Nou Barris ja”. El 21 de setembre de 2001 la Línia 3 va arribar a Canyelles i el 4 d’octubre de 2008 a Roquetes i Trinitat Nova. Queda pendent l’enllaç amb la Línia 1 a Trinitat Vella.

La zona nord de Nou Barris
Una altra lluita constant ha sigut la de la zona nord de Nou Barris: Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona. El 1986 es van iniciar les accions per visibilitzar la reivindicació: ocupació del Ple de Sant Jaume, caravanes de cotxes fins la seu del districte, talls a la Meridiana, ocupació de les estacions de Trinitat Nova i Via Júlia. L’any 1999 la Generalitat va acceptar la proposta de construir un metro lleuger d’una sola via, que va ser inaugurat el 16 de desembre de 2002 i que arriba fins a Can Cuiàs, a Ciutat Meridiana, passant per Torre Baró i Vallbona.

La ferida del Carmel i Horta
Els dos barris, que tenien una comunicació molt deficient, reclamaven any rere any el perllongament de la Línia 5 des d’Horta fins a l’enllaç amb la Línia 3, a la Vall d’Hebron, amb una estació al barri de la Teixonera. L’excusa sempre era la mateixa: no hi ha diners. L’any 1990 el veïnat va instal·lar una estació “virtual” davant del Mercat del Carmel, per recordar que la reivindicació seguia viva. Finalment, la construcció del metro es va posar en marxa amb un episodi tràgic: el 25 gener de 2005 un enorme esvoranc causat per les obres va enfonsar habitatges i comerços, afortunadament sense provocar víctimes mortals. Les obres es van aturar i no es van reprendre fins a l’any 2007. El calvari va durar tres anys més, fins que el 30 de juliol de 2010 el Carmel va poder estrenar Metro i començar a curar ferides.

El Metro, els Jocs Olímpics i Montjuïc
Amb el suport del Consorci de la Zona Franca i la Fira de Barcelona, l’Ajuntament va plantejar l’any 1988 la unió de la Línia 2 del Metro amb les instal·lacions olímpiques de Montjuïc. El veïnat de la Marina, però, va posar el crit al cel reclamant com a prioritat l’arribada del Metro al barri pel passeig de la Zona Franca.

La proposta va obrir un intens debat ciutadà i va enfrontar les dues institucions de la plaça Sant Jaume, Ajuntament i Generalitat, que van estar amb les espases en alt durant dos anys. La construcció del Metro formava part d’un contracte-programa que firmaven el Govern de Madrid (PSOE) i la Generalitat (CIU). El juny de 1990 el president Jordi Pujol va enviar una carta a l’alcalde Pasqual Maragall on li comunicava que acceptava construir una estació davant del Palau Nacional, a 300 metres de l’Estadi Olímpic. Les obres, però, finalitzarien el 1995 i per tant no arribaven a temps pels Jocs. Maragall va buscar complicitats amb el govern socialista de Madrid perquè les obres estiguessin acabades l’any 1992, però la Generalitat no ho va acceptar.

L’alcalde Pasqual Maragall, amb la tossudesa que el caracteritzava, es va treure de la màniga un projecte de metro monorail que arribaria a Montjuïc per la Zona Franca. Els barris no ho veien clar. Per intentar convèncer els activistes veïnals, els va portar a la ciutat alemanya de Dortmund per veure les meravelles d’aquest sistema de transport. Però la jugada no li va sortir bé, el barri demanava metro convencional i al final tot va quedar en no res. El veïnat de la Zona Franca ha estat sense Metro fins al desembre d’enguany, perquè l’Ajuntament ha avançat els diners que havia de posar la Generalitat.

L'entrada La llarga lluita per la connexió dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Abans cal passar per uns vestíbuls llampants, amb cert regust monumental, que recorden més un saló de convencions o un hall d’hotel que la funcionalitat dels enrajolats vintage que estem acostumats a veure a les estacions de tota la vida. Les dues parades d’aquest tram inaugurades el passat 8 de setembre, que s’endinsen pels barris de la Marina del Port i la Marina del Prat Vermell, no escapen a la decoració ambiciosa: a l’estació de Foc, uns grans panells de ceràmica verda sobre fons blanc recorden motius històrics relacionats amb l’activitat firal de Barcelona. A la de Foneria, grans cercles de neó esquitxen el sostre.

El temps és or
Joan, un veí de Barcelona que ronda els 60 anys, es mostra sorprès per la pulcritud de les instal·lacions, l’eficiència tecnològica d’aspectes com el sistema de doble porta que evita que ningú pugui accedir a les vies, també una mica despistat per la inusual estructura de la línia, amb els dos sentits de la marxa superposats. “Però tot està molt ben indicat i si no tens clar el recorregut, sempre pots agafar els ascensors”, que fan el desplaçament molt més ràpid. És el primer cop que agafa aquest tram de metro; ho ha fet per motius de feina, com delata la seva cartera de mà d’eficient gestor, en concret per anar a fer un tràmit administratiu a l’oficina del Registre de la Propietat que hi ha al carrer del Foc. Assegura que abans, algun cop que hi havia hagut d’anar “era tan complicat venir amb transport públic que finalment optava per agafar el cotxe”.

Als vestíbuls hi trobem una altra novetat tècnica. Uns plafons electrònics indiquen el temps que manca per a l’arribada del següent comboi, semblants als que es troben a les andanes al conjunt de la xarxa. Això provoca més d’una escena de corredisses escales avall quan el compte enrere s’acosta al final. La freqüència mitjana entre tren i tren se situa al voltant dels 7 minuts i mig, molt més alta que a les línies de tota la vida. “No serà fàcil, però hem de demanar a TMB que la periodicitat sigui com a tota la xarxa”, apunta Aitor Lázaro, membre de l’Ateneu Popular l’Engranatge, punt de confluència de l’activisme autoorganitzat del barri. Amb tot, creu que “malgrat que obliga a fer transbordaments, la línia suposa un guany innegable per anar a llocs estratègics com la zona universitària o l’Hospital Clínic o, per exemple, per sortir de nit ja que fins ara, per tornar del centre, calia fer llargues esperes a les parades del bus nocturn”.

Com ell la majoria de passatgers destaquen l’estalvi de temps. Joan, un jubilat que viu al barri hospitalenc de la Torrassa, també utilitza per primer cop la línia. Ho ha fet per anar a comprar un material de bricolatge en uns grans magatzems amb nom d’escola d’art alemanya, a la confluència del carrer del Foc. “Abans, algun cop, havia vingut amb dos autobusos i el guany és enorme, perquè, a més tinc l’estació de metro just davant de casa”.

Rutines que costa canviar
Es diu que, de moment, en dos mesos i escaig de funcionament, el ramal de la L9 Sud és utilitzat majoritàriament per visitants de fora i gent que treballa al barri, però que al veïnat li està costant acostumar-s’hi, avesat a les rutines dels autobusos de tota la vida. Algunes veus, fins i tot, han criticat que, des que va entrar en servei el metro, s’han substituït alguns busos articulats de gran capacitat, cosa que ha provocat aglomeracions mentre el suburbà, sobretot els primers dies, anava mig buit. L’Ajuntament fins i tot va posar un equip d’informadors que explicava a les usuàries, a peu de carrer, les possibilitats del nou servei.

En aquesta línia, Fernando Abad, president de l’Associació de Veïns de Sant Cristòfol (l’antic grup d’habitatges construït per als treballadors de la planta de la SEAT, tot un símbol del barri que va tancar als anys 90) assenyala que “pots pensar que la pressa per obrir ara la línia pot tenir a veure amb les 3.000 treballadores de la Generalitat que aviat vindran aquí”. Es refereix a l’edifici administratiu que el Govern català construeix a tocar del recinte firal de la Gran Via, que ha d’acollir diverses dependències administratives ara dispersades en més d’un centenar d’edificis de Barcelona i que és previst inaugurar l’any que ve.

Amb tot, el nostre mostreig espontani, sense cap vàlua estadística, ho desmenteix. Carolina té 20 anys i viu al barri des dels 7. Es desprèn temporalment dels auriculars per explicar-nos que agafa el metro cada dia, per anar i tornar de la feina. Treballa al barri de les Moreres, al Prat de Llobregat, i fa transbordament amb la pota sud de la L10, la que arriba fins a l’aeroport. Abans feia el recorregut amb un autobús directe però “he guanyat 40 minuts de temps, 20 per trajecte. Tardo la meitat”.

De forma semblant, la Núria, una dona d’uns 50 anys veïna de la Marina des de fa 35 anys que espera el metro a Foneria, va i ve cada dia del treball, a prop de la plaça de les Glòries. Fa transbordament a la Torrassa amb la L1. Abans es desplaçava amb dos busos. Assegura que “no he guanyat massa temps, però és una qüestió de comoditat: no passes fred i tens lloc per seure”.

Quatre dècades de lluita veïnal
A les entrades de les noves estacions de la L9 hi ha un altre element estètic inèdit a la resta de la xarxa: uns plafons vermells amb els logotips de la Generalitat de Catalunya ben visibles. Durant les setmanes prèvies a la inauguració, Generalitat i Ajuntament de Barcelona van mantenir una certa pugna comunicativa per atribuir-se el mèrit de portar el metro fins a la Marina: des del consistori barceloní es destacava l’acord de fa dos anys pel qual va aportar 40 milions amb l’adquisició de diversos immobles de l’administració catalana, a canvi d’obrir les primeres estacions de la línia abans del final de la legislatura municipal, i reparar així el greuge històric d’aquest barri perifèric on ja es van fer les primeres manifestacions que reclamaven “metro, ja” durant els primers anys 70, en les beceroles del moviment veïnal, una reivindicació reactivada amb força a partir de l’any 2014 al voltant del moviment del 15M, amb manifestacions cada dimecres al passeig de la Zona Franca durant moltes setmanes, quan l’Administració va decidir prioritzar la connexió amb l’aeroport en detriment del ramal de la Marina.

Amb tot, en els parlaments de la cerimònia inaugural, totes les autoritats no es van estar de recordar la força de l’organització del veïnat com a element cabdal per aconseguir portar el tren suburbà. L’alcaldessa Ada Colau fins i tot va demanar “disculpes a la ciutadania” i va qualificar de “vergonya intolerable que hagi tardat tants anys”. Per a Aitor Lázaro, de l’Engranatge, “cal dir ben clar que s’ha assolit per la lluita veïnal i és una demostració del que pot aconseguir la ciutadania autoorganitzada”.

L'entrada La Zona Franca estrena Metro ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Smart Home ha aparegut primer a Carrer.

Tres alcaldes socialistas y un convergente permitieron el abandono de ese edificio, desidia a la que ahora se ha sumado la administración de Barcelona en Comú, incapaces todos ellos, los de ayer y los de hoy, de frenar el abandono de una construcción ya ruinosa, sin techumbre, con ventanas desvencijadas, muros a punto de perder la verticalidad y con hierbajos ocupando el espacio interior.

La calamitosa situación del llamado palacio puede suponer, incluso, un riesgo para los 230.000 visitantes que cada año recorren el recinto del Laberint, un hermoso parque histórico y probablemente una de las zonas verdes más interesantes de la ciudad.

Partida desaprovechada
El último despropósito lleva fecha de marzo del 2017, cuando el gerente del Instituto Municipal de Parques y Jardines, Jordi Ribas, informó de la existencia de una partida de casi dos millones de euros destinados a apuntalar el edificio y realizar trabajos básicos estructurales, a la espera de que el siguiente presupuesto permitiera afrontar una restauración más sólida de los restos del palacio.

Año y medio después, los trabajos mínimos de mantenimiento no se han realizado, los dos millones de euros han tenido otro destino y el presupuesto del 2018 olvidó de nuevo al abandonado palacio de Alfarrás. La decisión de postergar la rehabilitación del edificio correspondió en su día a la comisión de gobierno municipal, con el consentimiento de las concejalas Janet Sanz, responsable de urbanismo y ecología, y Mercedes Vidal, presidenta de Horta-Guinardó, distrito donde se sitúa el parque del Laberint.

Políticos y técnicos son conscientes de que el edificio está cada día peor y que su precaria situación puede implicar problemas de seguridad para los visitantes, hasta el extremo de que las cuarenta personas que trabajan en el mismo tienen la orden de cerrar el recinto, o el entorno más próximo al edificio, en el caso de advertir la caída de materiales procedentes del mismo.

Jordi Ribas asegura ahora que el palacio del marqués de Alfarrás se ha incluido en el plan director de los casi cuarenta parques históricos de la ciudad, y que cada uno de ellos dispondrá de presupuesto para un mínimo mantenimiento. El edificio del Laberint dispone ya, al parecer, del proyecto de mejora estructural y esas obras deberían ser una prioridad técnica para el 2019, al margen, incluso, de las decisiones del nuevo equipo de gobierno que se forme a partir de las elecciones municipales del próximo mayo.

Ayudas de la Unión Europea
El parque del Laberint ocupa nueve hectáreas en una ladera de la sierra de Collserola, muy próximo a la Ronda de Dalt. Tiene su lejano origen en una torre de defensa del siglo XI, cuyos restos se conservan en la actualidad y aprovechados en posteriores construcciones.

En 1794, Joan Antoni Desvalls, marqués consorte de Alfarrás, encargó al arquitecto italiano Domenico Baggutti la creación de un jardín neoclásico en la finca que la familia tenía en el entonces municipio de Horta. En sucesivas reformas y ampliaciones intervinieron el jardinero francés Joseph Delvalet y, ya en el siglo XIX, el arquitecto Elias Rogent. El resultado final de esos cambios ha sido un parque con una mezcla de estilos, con esculturas, estanques y un magnífico laberinto central de 750 metros formado por cipreses recortados.

El Ayuntamiento de Barcelona compró el recinto a la familia Desvalls en 1967 y cuatro años después se abrió al público tras una somera restauración completada en 1994 con fondos de la Unión Europea. La rehabilitación se aplicó parcialmente al palacio del marqués de Alfarrás, situado a la entrada del parque, de estilo neomozárabe, pero la escasa sensibilidad municipal, de entonces y de ahora, hizo que la mejora solo alcanzara una parte de esa construcción, de forma que su imagen actual muestra una mitad del edificio en buenas condiciones para acoger oficinas del Instituto de Parques y Jardines mientras, pared con pared, la otra mitad se cae de puro abandono. Algo así como el caso de Doctor Jekyll y Mister Hyde trasladado a una propiedad pública.

¿Cómo se explica la coincidente desidia de tres administraciones municipales de ideología distinta a lo largo de 25 años? Quizá porque, mal que nos pese a los ciudadanos, el ejercicio del poder tiene vicios comunes a todas las sensibilidades políticas y, en el caso que nos ocupa, la valoración del problema es inversamente proporcional a las miradas que lo controlan.

El parque del Laberint está en un extremo de la ciudad y sus visitantes prestan más atención a la zona verde que al edificio que dejan a sus espaldas nada más entrar en el recinto, así que las inversiones no se han aplicado en los restos de este palacio alejado y se concentraron en obras con mayor rentabilidad política. Y es evidente que, sin crítica, el interés de tres administraciones municipales se ha relajado.

La negligencia tiene un precio
Los sucesivos gobiernos municipales han rechazado asumir directamente el costo de la restauración del edificio y han buscado, sin éxito, usos ajenos para que la iniciativa privada asumiera los costes. A lo largo de los años se ha especulado con la posibilidad de convertirlo en centro de la Fundació Joan Brossa, sede de la Casa de Marruecos o mezquita, entre otros muchos destinos, pero el maltrecho estado de la construcción no ha sido nunca un acicate para el hipotético entusiasmo de los aspirantes a su utilización. Lo único cierto es que la restauración que hace unos pocos años hubiera costado un par de millones de euros ha aumentado ya hasta unos 15. Hoy, técnicos y políticos tienen ya la certeza de que la mitad mister Hyde del palacio de Alcarrás o se recupera con fondos públicos o se recogen sus escombros.

L'entrada La desidia municipal hunde el palacio del Laberint ha aparegut primer a Carrer.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'entrada Un quart de segle convuls al Poblenou ha aparegut primer a Carrer.

El procés de gentrificació del barri ve de lluny. La inclusió d’usos vinculats al turisme massificat ha modificat el tipus de comerç i ha incrementat la privatització de l’espai públic. La darrera crisi econòmica ha deixat un paisatge on abunden els solars buits i edificis sense activitat. Mentrestant, al barri i a la ciutat li manca sòl públic per fer habitatge assequible.

Fa un any i mig es va iniciar un procés de reflexió sobre el 22@ que, donant peu a introduir canvis, liderava l’Ajuntament a través de dues comissions: Comissió de Coordinació del 22@ i Comissió Ampliada (la gestió de la qual estava encarregada a la Fundació publico-privada Bit Habitat).

La primera era interna, amb les àrees d’Ecologia, Urbanisme, Empresa, Cultura i el districte de Sant Martí i la segona comptaria amb la participació d’entitats veïnals, del sector econòmic empresarial i acadèmics universitaris. Així en les sessions de la Comissió Ampliada van estar presents la Taula Eix Pere IV, l’AV Poblenou i la Favb; l’Associació 22@ Network; la UPC, la UB, la UPF i la UOC; entre d’altres actors convocats. Tal i com us podeu imaginar, les percepcions del planejament -del que fins ara s’ha construït i el que s’hauria de canviar- variaven molt segons qui opinava, i algunes fins i tot eren oposades.

Punts positius i desavinences
Mentrestant, també des de l’Ajuntament (districte de Sant Martí i Democràcia Activa), es va iniciar un procés participatiu ciutadà anomenat Repensem el 22@ amb cinc fases, entre les quals, una de diagnosi ciutadana de necessitats i problemàtiques i una d’identificació i concreció de propostes. Es va realitzar una enquesta amb participació de vuit-centes persones, el 80% veïns de la zona i el 12% treballadors. D’aquest procés va sortir un document final amb una estratègia ciutadana que identifica les necessitats socials i de model de barri i fa propostes concretes. Al nostre parer, aquest document reflecteix molt bé el sentir i les peticions ciutadanes.

Al final d’aquests processos es va intentar fer un document resum amb les demandes i propostes per millorar el planejament. El resum hauria d’incloure les principals demandes veïnals i les dels altres sectors. Però en algun moment es va formular la idea que fos un acord que definís un “full de ruta” per al canvi del 22@. Entre un resum i un acord hi ha la diferència que en el primer es poden exposar idees contraposades, i en l’altre s’ha de consensuar.

El resultat és un acord que ha estat signat per les entitats veïnals amb una “acceptació crítica”, ja que encara que hi ha punts positius respecte a les nostres demandes, té mancances que considerem insalvables. Sota el títol Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, declara la voluntat de “definir els criteris i directrius sobre un conjunt de programes municipals i instruments tècnics que marquin el desenvolupament de les àrees 22@ cap a una cohesió dels barris del Poblenou i del Maresme des d’una transformació inclusiva i sostenible”. És a dir, proposa un model de barri contraposat al que s’ha construït en els 18 anys d’existència del 22@.

Un dels punts positius és la creació de més habitatge assequible, de protecció pública i prioritàriament de lloguer, que de l’actual 10% passaria al voltant d’un 30% i a situar en carrers que han d’estructurar i relligar el Maresme, el Poblenou i el centre de la ciutat. El poc sòl que el pla vigent destina a habitatge ha propiciat la dispersió dels habitatges construïts, només el 20% dels 4.500 previstos, sense possibilitat de generar continuïtat residencial i, per tant, teixit de barri.

Un altre és la desafectació dels àmbits on existeix teixit tradicional amb habitatges no reconeguts pel planejament urbanístic. Ens referim al barri de la Plata, a l’entorn del passatge Trullàs… La desafectació i reconeixement d’aquests teixits contribuirà a consolidar i cohesionar el Poblenou. També considerem positiu que es proposin mecanismes que aturin la destrucció d’activitats econòmiques tradicionals i es fomentin activitats vinculades amb l’economia social i solidària. En aquest àmbit s’inclou el compromís de l’Ajuntament per activar els solars i edificis en desús. Relatiu a la revisió del Pla d’usos del districte de Sant Martí, hem de destacar que es defensi l’exclusió dels usos hotelers i les benzineres.

El reconeixement de la participació del veïnatge i la creació d’una oficina municipal per atendre el procés de desplegament de les propostes definides a l’acord és un aspecte que ha de contribuir a millorar la transparència de la gestió.

Finalment, l’acord es portarà al ple municipal i es posarà a votació dels diferent grups. No es tracta d’un acord entre el govern municipal, les entitats veïnals, els representants del sector econòmic, cultural i universitari. Es tracta d’un compromís de llarg recorregut que haurà de respectar governi qui governi.

Desacord sobre el tipus d’habitatge
Fins aquí la relació dels aspectes positius més destacables. Considerem que comporten una clara millora en relació al pla actual, i per aquesta raó li hem donat suport. Però un suport crític. Estarem a l’aguait del compliment dels compromisos.

Tots els acords entre parts contraposades tenen guanys i renúncies. No ens allargarem en els aspectes negatius, però sí que cal, almenys, fer esment a aquells que per al veïnatge considerem de més transcendència.

No es reconeix que tot l’habitatge sigui públic i de lloguer. Aquesta reclamació que de forma reiterada hem proposat les entitats veïnals no ha estat acceptada. Tot l’habitatge serà de protecció oficial, això ja ho determina l’actual pla, però nosaltres considerem que una de les millors fórmules per aconseguir frenar l’especulació en l’habitatge és que aquest sigui públic i de lloguer.

El tractament de forma conjunta del Patrimoni i dels elements que conformen la memòria històrica del barri, la revisió del Pla d’Equipaments del Poblenou, la no submissió de les activitats tradicionals i d’industrials presents en el barri a l’hegemonia de l’activitat @, són, entre altres, les propostes que no han estat recollides en el document.

És el moment de passar a l’acció
Per acabar, destacar el pas endavant expressat pel moviment veïnal que, des de diferents formes d’entendre les necessitats del barri, ha estat capaç de donar una resposta ferma. Ara toca que els grups municipals es defineixin, i els demanem que no ens fallin i que hi donin suport amb el seu vot favorable.

És el moment de passar de les paraules als fets, dels compromisos a les actuacions. Des d’aquí fem una crida als veïns i veïnes dels barris del Maresme i del Poblenou a mobilitzar-nos des de ja per defensar el barri que desitgem i que ens mereixem.

L'entrada Sí crític veïnal a un nou model de barri ha aparegut primer a Carrer.

Pàgines 2, 3, 4 i 5
D’entrada
– La Zona Franca estrena metro (Eloi Latorre / Fotografia: Dani Codina)
– 2026, l’horitzó d’un suburbà potent amb forats negres (Gemma Aguilera / Fotografia: Marc Javierre)
– La llarga lluita per la connexió dels barris (Andrés Naya / Il·lustració: Manel Puyal)

Pàgina 6
Publicitat

Pàgines 7 i 8
Crònica
– Un vestit fet a mida de la Sagrada Família (Cristina Palomar / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 9
Entrevista
– «Barcelona vive hoy mucho más de espaldas al mar que en el franquismo», Xavier Theros, escritor (Luis Caldeiro / Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 10 i 11
Crònica
– Tanquen botigues singulars, obren franquícies impersonals (Maria Favà / Fotografia: Ignasi R. Renom)
– En 5 paraules: Contaminació mortal; Adéu al Consell Comarcal; Canvis al funicular; Precint als pisos nínxol; Policies imputats per l’1-O; Esperança de vida a Barcelona; 24 persones sense llar han mort a la ciutat

Pàgina 12
Opinió
Editorial: La resposta de les pors
El ninot de… El Roto
La veu dels lectors: Què passa amb els comptadors d’Endesa? (Núria Marín, les Corts); El CAMPI existió (Associació Cultural del Raval El Lokal, Barcelona)

Pàgina 13
Opinió
La cambra fosca: TMB deixa podrir el patrimoni; A Pallarols no li agrada la nova Rambla; Eduard Pujol i les llistes d’espera; Justícia de conya
En positiu: Marea feminista per denunciar les violències masclistes (Fotografia: Albert / 9 Barris Imatge); Clam contra les retallades
Calendari 2019: Més turistes i menys veïnes (Il·lustració: Azagra / Revuelta)

Pàgina 14
Opinió
– Qui es preocupa de la contaminació electromagnètica? (Núria Marín, activista veïnal de les Corts / Fotografia: Alberto Sanagustín)
– Militància i amistat, en record del company Joan Balañach (Junta de la Favb / Fotografia: Cristina Palomar)

Pàgina 15
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Sí crític veïnal a un nou model de barri (Jaume Badenes de l’AV del Poblenou i Arais Reyes, col·laboradora de la Taula Eix Pere IV / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 16
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Un quart de segle convuls (Joan Maria Soler, activista veïnal del Poblenou / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 17
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– El 22@, 18 anys després ( Salvador Clarós, activista veïnal del Poblenou / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 18
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– El dia que Huertas va destapar el Pla de l’Eix Llacuna (Maria Favà)

Pàgina 19
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona (Mercè Tatjer / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 20
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– La perifèria del 22@ reivindica el seu potencial econòmic (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Joan Morejón, Dani Codina)

Pàgina 21
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– El Poblenou diu no al macrohotel que planteja un fons luxemburguès (Marc Font / Fotografia: Joan Maria Soler)

Pàgina 22
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Barraquisme a l’ombra del 22@ (Anaïs Barnolas / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 23
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Les superilles avancen sense fer soroll (V. Canet / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 24
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– Més vida i menys degradació per a Can Ricart (Laura Aznar / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 25
Dossier: Cop d’ull al voltant del 22@
– La Flor de Maig rebrota al Poblenou (Joan Morte / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 26
Carrers
– El Congrés de Sants, una fita del moviment obrer (Marc Villoro / Mural: Roc Blackblock)

Pàgina 27
Carrers
– La desidia municipal hunde el palacio del Laberint (M. Eugenia Ibáñez)

Pàgina 28
Carrers
– Del barri de la Mina al món, fotografies de José Sánchez Raz (Josep Maria Monferrer, Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina)

Pàgina 29
Carrers
– Llibres: Fragments de memòria d’un barri, sobre la col·lecció Històries del Raval (Ignasi Franch)
– Breus de barri: Prosperitat: El Casal de joves, en perill; Gràcia: Desallotgen Ca la Trava; Poblenou: Nova gestió a Palo Alto; Les Corts: L’espai Barça, als tribunals; Gràcia: El barri es mobilitza per una alzina centenària

Pàgina 30
Carrers
– La ciutat reconeix l’activisme veïnal (Redacció Carrer)
– És Tira: Date una huerta (Ricardo Hermida / Sr. Plástiko)
– Punts de distribució de Carrer

Pàgina 31
Carrers
– El cor robat: «Ens van prometre que recuperaríem el teatre de l’associació i ara no compleixen», Mònica García Cadenas, secretària de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Verneda-Via Trajana (Catherina Azón / Il·lustració: Manel Puyal)
– La Favb dona suport al personal sanitari
– Revistes de barri: La Barceloneta 2018, revista del projecte de la Favb «Barri, espai de convivència»; Sant Andreu de cap a peus, revista de l’AV de Sant Andreu de Palomar; Sosi, revista de l’AV del Casc Antic.

Pàgina 32
La del darrere
– Parlant del carrer i de la ciutat: «No sé qué haría si no pudiera volar», Paola Flores, skater (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)
– L’acudit: Smarthome (Jordi Lapedra)
– Sal i pebre: Pressa per especular (Zeta)

L'entrada ‘Reset’ veïnal al 22@ ha aparegut primer a Carrer.

El seu èxit es basa a explotar les pors de molta gent al canvi. I de convertir aquestes pors en una resposta autoritària. És, també, una reacció a la incapacitat de les polítiques dominants per garantir una vida digna a molta gent. I, a la vegada, és una fórmula que explota els pitjors comportaments humans: el masclisme, la xenofòbia, el racisme.

Estem en una situació on tots els problemes són complexos i s’han d’abordar des de moltes perspectives diferents. Els ultres sempre pretenen posseir una resposta fàcil a problemes complicats. Respostes que quan s’apliquen mai no funcionen, però que serveixen per engalipar el personal. Es presenten com antisistema, però allà on aconsegueixen el poder, els més afavorits són sempre els poderosos. I molts grups de població són sotmesos a vexacions i patiments insuportables. Dones, migrants, activistes socials i de drets humans, membres de la comunitat LGTBI, persones sense llar estan al punt de mira de la nova ultradreta. I darrere d’això perillen molts drets socials.

Hem d’impedir que, un cop més, la història es decanti cap al costat fosc. I per fer-ho caldrà molt treball, molta resistència.

Caldrà seguir teixint una convivència als barris que no exclogui ningú, que faci de la fraternitat una part de la vida quotidiana.

Caldrà fer una tasca cultural i social que ajudi a situar les propostes ultres allà on mereixen estar.

Caldrà lluitar per canvis i reformes que donin respostes inclusives als problemes socials i ecològics que estan a la base d’aquest patiment.

No ho podem fer sols, ens cal teixir vincles amb molta gent, amb molta gent diversa. També hem d’exigir als polítics que assumeixin la responsabilitat de buscar el bé públic, de crear un clima social adequat, de prioritzar les necessitats socials bàsiques i de possibilitar que el raonament serè s’imposi a l’emoció. Seran temps difícils i el moviment veïnal ha d’estar a l’alçada.

L'entrada La resposta de les pors ha aparegut primer a Carrer.