Molts pensaran que el port, l’aeroport o les indústries metropolitanes també són responsables de la contaminació; i és cert en emissions regionals, però no en emissions locals. Als carrers de Barcelona, el principal focus de contaminació és indiscutiblement el trànsit rodat. Fins quan?

No esperem miracles
Al cotxe elèctric no li dona temps de solucionar el problema de la contaminació a mig termini, i tampoc no resoldrà el problema de la congestió ni de l’accés equitatiu a la mobilitat. Cal actuar ara i no esperar miracles. No estem disposats a considerar les víctimes del trànsit actual un mal necessari mentre arriba un futur millor.

No podem contribuir a normalitzar la situació actual mentre se succeeixen “plans renove” de vehicles privats i els carrils bus o ferrocarrils d’accés a Barcelona segueixen pendents d’inversions. No volem esperar 20 anys perquè la renovació del parc mòbil sigui suficient com per baixar la contaminació significativament. Tampoc no estem disposats a subvencionar massivament la mobilitat privada sobre l’eterna promesa de vehicles més eficients, per acabar igualment congestionats, amb un model injust per a la meitat de població sense permís de conduir, i sense recursos per millorar el transport públic.

Més oferta de mobilitat sostenible no ha de ser l’única resposta. Podem pretendre construir tots els quilòmetres de metro i superilles que vulguem (o puguem pagar); si no reduïm activament els privilegis de cotxes i motos amb motor d’explosió, no reduirem la congestió ni la contaminació global. El trànsit consumeix tot l’espai que té disponible, des d’una petita vila sense aparcament regulat fins a la macroxarxa viària de Los Àngeles. Reduir els carrils de cotxe i dedicar l’espai alliberat a alternatives sostenibles de mobilitat (bus, tramvia, bicicleta) és una mesura necessària però no suficient. Cal, a més, reduir activament l’ús del vehicle privat més contaminant. Aquesta és una màxima fonamental de la mobilitat sostenible arreu del món.

Actualment surt molt econòmic circular en cotxe i moto contaminants per la ciutat. En un futur immediat, si prosperen els plans de la Generalitat per substituir tots els peatges per una tarifa plana anual a partir de 2020, encara s’abaratirà més entrar a Barcelona en cotxe o moto. Una vegada més es demostrarà que l’ús del cotxe està més relacionat amb la seva facilitat d’ús i preu que no pas amb les possibles mancances existents al transport públic.
Cal que les forces polítiques facin front a una veritat incòmoda: o els conductors paguen més car l’ús del vehicle privat o tota la ciutadania pagarà amb la seva salut i pèrdua de temps els efectes del trànsit.

Per reduir el trànsit cal anar més enllà de la Zona de Baixes Emissions. La mesura de prohibir els vehicles privats més antics i contaminants té un petit efecte a curt termini, però queda ràpidament superada per la renovació natural del parc mòbil.

Taxa de toxicitat
Per tots aquests motius des de fa anys la plataforma per la Qualitat de l’Aire, on és inclosa l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, vol convèncer de la necessitat d’implantar un peatge urbà o taxa de toxicitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, coincidint amb la Zona de Baixes Emissions. És la mesura que amb més intensitat i rapidesa desincentivaria el sobreús del vehicle privat, com s’ha demostrat a Londres, Estocolm o Milà. A més té el gran avantatge d’aconseguir recaptar fons per ampliar i millorar la xarxa de transport públic. Aquests peatges podrien generar importants recursos per accelerar inversions de l’Ajuntament, l’Àrea Metropolitana, la Generalitat o l’Estat amb vocació de mobilitat sostenible i metropolitana.

Són molts els projectes que, tot i estar parcialment en marxa o planificats, tenen molt endarreriment:

• Transformació de les autopistes d’accés a Barcelona per incloure carrils bus-VAO o carrils bus, lligats a un pla d’intercanviadors i terminals d’autobús, de forma que es pugui millorar la rapidesa i capacitat del transport públic per carretera. Des de la PTP proposem que gran part dels carrils bus-VAO es facin amb mesures de gestió sobre el carril esquerre de les autopistes actuals i no amb més ampliacions d’infraestructura.
• Completar la xarxa tramviaire: la unió del Trambaix i Trambesòs (105 milions d’euros més material mòbil), el pas directe per Laureà Miró per reduir els temps de viatge a Sant Just i Sant Feliu i l’intercanviador amb Renfe a aquesta ciutat.
• Pla de segregació i millora semafòrica dels itineraris principals d’autobús urbà i interurbà a l’àrea metropolitana (amb inversió urbanística).
• Millora de la capacitat a FGC amb nou material mòbil que incrementi la freqüència del servei Sarrià-Terrassa / Sabadell.
• Millores eficients de la xarxa de rodalies: equilibri de circulacions pels túnels de plaça Catalunya i carrer Aragó, eliminacions de cisallaments a bifurcacions i finals de línia, millora de senyalització ferroviària, etcètera. Amb una inversió relativament moderada es pot donar un gran salt qualitatiu d’oferta a curt termini. Evidentment, totes les millores s’han de destinar al servei de rodalies i no a col·lapsar la xarxa ferroviària amb llançadores “Premium” entre Barcelona i l’Aeroport.
• Executar amb caràcter d’urgència la creació, ampliació o integració dels intercanviadors de Sagrera Alta Velocitat, Torrassa, Ernest Lluch, el Prat, Montcada Bifurcació, Volpelleres, Hospital General, Barberà-Baricentro, etcètera. Adaptar a persones amb mobilitat reduïda els intercanviadors de Bellvitge-Gornal, plaça de Sants, Verdaguer, Urquinaona, etcètera.
• Programa de fidelització dels passatgers amb abonaments ambientals (T-Ambiental) basats en tarifes planes econòmiques -o incloses a la matrícula dels estudis o a les nòmines laborals-, així com l’eliminació de barreres zonals. Aquesta mesura és molt més eficient que arruïnar l’administració pública amb un transport públic gratuït que tindria un efecte molt limitat sobre la demanda. Hi ha nombrosos estudis i experiències on es demostra la poca efectivitat d’aquesta mesura.
• Programa d’intermodalitat i d’estímul dels sistemes de carsharing i carpooling. Barcelona necessita una política de cotxe compartit en línia amb la cultura d’ús i no de propietat.
• Unió dels trams sud i nord de la línia 9 i 10 del metro (1.000 milions d’euros més material mòbil).

¿Quins partits estan disposats a plantar cara al trànsit i fer possibles les inversions en transport públic? Ho descobrirem a la propera campanya electoral.

Ricard Riol és president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

L'entrada Es busca candidat o candidata per plantar cara al trànsit ha aparegut primer a Carrer.

Si bé el govern Colau ha posat el problema damunt de la taula i avui ningú en discuteix la gravetat, les solucions de moment no han arribat. Si bé s’ha fet molta sensibilització i molt treball, la qüestió està en si les mesures en marxa van a l’arrel del problema, si podran reduir de forma dràstica les emissions. I si podran fer-ho en el curt termini. La nostra salut no pot esperar i estem incomplint la normativa europea des de l’any 2010.

No hi ha temps a perdre
La urgència climàtica tampoc permet perdre el temps cometent errors. Les grans ciutats com Barcelona són responsables de més del 70% de les emissions de GEH. L’últim informe de l’ONU és demolidor: els efectes són ja devastadors i adverteix als governs que es necessita una transformació sense precedents per reduir el 45% de les emissions de CO2 en 2030. Si continuem igual, en tan sols 11 anys superarem els 1,5 graus de temperatura i els canvis seran irreversibles.

Estem per tant en un escenari d’emergència i les primeres mesures que cal activar són les que tinguin major impacte i més immediat en la reducció d’emissions. I aquí hi ha dues decisions clau.

La primera és que cal frenar les polítiques d’ampliació d’infraestructures viàries i portuàries que incrementaran les emissions de la ciutat. Si bé el govern actual s’hi va oposar inicialment, ha acabat aprovant el projecte d’ampliació de la Ronda Litoral i acordant la construcció de dues futures noves terminals de megacreuers en el port de Barcelona. Aquests són els primers projectes que el govern entrant hauria de revertir.

La segona. Les mesures a prendre no poden estar vinculades a grans inversions ni a grans operacions urbanístiques, que s’eternitzen i exigeixen enormes sumes de diners. El pacient està en situació crítica, no podem fallar en el tractament. I hem d’actuar amb urgència sobre tots els focus d’emissió.

Centrem-nos en l’àmbit de la mobilitat, on es poden aconseguir canvis importants i molt ràpids. Cal una reducció del 50% del vehicle privat per protegir la nostra salut i del 30% per complir la legalitat.
 Menys cotxes, no nous cotxes.

El vehicle privat és la meitat del problema (cotxes i motos). Suposa la meitat de les emissions. Cada dia la ciutat és envaïda per més d’un milió de cotxes amb 1,4 ocupants. Un ús gairebé individual, irracional, de vehicles cada vegada més grans i contaminants (els més nous, la moda dels SUV, de 1,5 a 2,5 tones de pes) que ocupen el 65% de l’espai públic. Un absurd resultat d’anys de planificació de la ciutat per a l’ús massiu del cotxe i que ve supeditant les decisions sobre la mobilitat activa i el transport públic, que es toleren sempre que no afectin els fluxos del vehicle privat. Això sí, per soterrar no escatimem.

Com revertir la situació? La clau està en les grans autovies urbanes que travessen la ciutat. Són les que porten i distribueixen els grans fluxos de trànsit: les Rondes, la Diagonal, la Meridiana, Gran Via i Aragó.

L’actual govern ha fet importants millores en transport públic i en ampliació de carrils bici, però sense restringir de forma dràstica el trànsit en aquestes artèries no se soluciona el problema. I aquí és on per primera vegada un consistori ha definit una mesura: la creació d’una Zona de Baixes Emissions (ZBE) que limitarà el trànsit als vehicles sense etiqueta de la DGT l’any 2020. Una mesura però que des de fa una dècada apliquen més de 230 ciutats i que no ha tingut resultats significatius.

La raó principal, el frau del dièsel. La restricció es basa en les etiquetes de la DGT que no assenyalen les emissions reals, ni afecta els més contaminants ni el volum necessari (l’Ajuntament diu que afectarà el 7% del parc circulant). Es tracta d’una mesura de renovació, no de reducció de vehicles: es va anunciar el 2017 i el 2018 ja s’ha vist un increment en el nombre de matriculacions. En la societat hiperconsumista, d’usar i llençar, ens volen fer creure que canviar de cotxe és la solució ambiental: abans amb els plans PIVE d’ajudes a la compra, ara amb les falses etiquetes.

El problema no està en el tipus de vehicle a motor sinó en el seu ús diari, perquè les emissions depenen dels quilòmetres recorreguts. I aquí hi ha dues grans mesures simultànies. Primera, l’aplicació d’una taxa diària anticontaminació (peatge urbà) per circular dins de la ciutat. Aquesta taxa dissuadeix de l’ús habitual del cotxe, no n’impedeix un ús puntual. Ha mostrat resultats immediats de fins al 30% de reducció del trànsit i permet finançar el transport públic. Una taxa que plantegem llevat dels turismes amb tres o més ocupants i persones amb mobilitat reduïda. És flexible i pot ser transitòria. Una vegada que recuperem la ciutat per a les persones, s’hagin reduït les emissions i el cotxe sigui un mode marginal, no serà necessària.

Reducció dràstica de carrils
I segona i en paral·lel, cal un pla de reducció dràstica dels carrils de cotxes de les grans autovies urbanes, que optimitzi la trama urbana per afavorir el canvi de model de ciutat: recuperar l’espai públic per a les persones i potenciar els modes més sostenibles (mobilitat activa i transport públic i col·lectiu). Un pla radical de canvi del model de la mobilitat, ni obres ni transformacions urbanes eternes. La gran artèria de Manhattan es va convertir en zona de vianants el 2010 utilitzant tanques i pots de pintura.

L’escala del problema que tenim és de ciutat, és igualment possible alliberar de cotxes una artèria viària, un barri o tota una ciutat. Manifestacions, grans esdeveniments, curses i congressos ens han demostrat la capacitat que té la ciutat i els seus tècnics de mobilitat per respondre a grans reptes. Aquí ens hi juguem la vida, també les dels nostres fills i filles i de moltes altres víctimes de les emissions que genera Barcelona i que no votaran en les pròximes eleccions.

Només es necessita valentia i responsabilitat política. Si el pròxim govern ha posat en el seu programa la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, no serveixen excuses ni les mateixes falses solucions. És una lluita prioritària que no podem perdre i que en quatre anys es pot guanyar. Són polítiques que guanyen el suport de la majoria social quan s’apliquen, independentment de la diversitat d’interessos o afinitats polítiques. Cap ciutat ha fet marxa enrere en la lluita per alliberar-se del cotxe.

Maria García és portaveu de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire

L'entrada Ni excuses ni solucions falses a la contaminació ha aparegut primer a Carrer.

Figues d’un altre paner són si aquesta preocupació reflecteix un problema real dels individus o si, a l’inrevés, alguns mitjans de comunicació obren debats a cop de titular i polèmiques entre els partits polítics, però ben al contrari, en aquests ni s’analitza el fenomen ni es plantegen solucions reals a problemes concrets.

Els precursors de la delinqüència
Cal reduir els furts al metro, les estrebades i els narco pisos, qüestió d’actualitat, però sobretot cal pal·liar la misèria, l’exclusió, l’atur i l’especulació que amenacen Ciutat Vella, perquè són els veritables precursors de la delinqüència a les ciutats, o d’altra banda, tot el que fem serà pa per avui i fam per a demà. Venim d’una crisi profunda que ens ha deixat 12 milions i mig de persones en situació de pobresa, tot ben junt i barrejat en la ciutat refugi, però de turistes i congressistes.

Cal saber del cert què està passant. Rebutgi el titular asèptic de la Barcelona caòtica; el cert és que les dades de victimització reflecteixen lleugers augments de la delinqüència a la ciutat els últims anys, però de la mateixa manera que augmenta a Girona, Blanes, Lloret, Figueres, Vic, Manresa o el Prat. Zygmunt Bauman a la retina: “La modernitat és una fàbrica de residus humans i els líders polítics només troben solucions locals als problemes globals del capitalisme”.

Cal saber qui fa què i com. Com pot ser que no debatem a bastament sobre el model policial del país, si com bé diu el Conseller Buch “la seguretat és competència exclusiva dels Mossos”. Com pot ser que acceptem acríticament Consellers d’Interior sense cap coneixement de la matèria que salten de la policia a gestionar el turisme, el medi ambient o les obres públiques. S’ho imaginen d’un conseller de cultura, sanitat o educació? No hi ha projecte ni expertesa i com diuen les mestres: la violència i la repressió és el recurs de qui no té recursos.

Què s’ha fet a Barcelona?
Però bé, centrem-nos en Barcelona que és el que ens interessa. Amb algunes crítiques, el cert és que la gestió de la seguretat/policia del govern actual de la ciutat no ha estat dolenta. Amb un expert de primer ordre al capdavant del comissionat i a diferència de la majoria de “ciutats del canvi”, el debat no els agafa amb el peu canviat. El foment de la policia de proximitat, la mediació, la mirada de gènere, la formació en delictes d’odi i l’augment del control vers les males praxis, apunten cap a una lenta transformació del model de seguretat, però els canvis en la policia es cuinen a foc lent: mal auguri per al polític que creu que és qui mana dins d’una comissaria.

En plena campanya desconfiï dels dots d’analista de qui reclama que la solució a la delinqüència són més agents de policia, ja que segons l’Eurostat, Espanya és el país amb major ràtio de policia per habitant de tot Europa; (534/100.000), el triple que Finlàndia.

Espanya té el mateix nombre total de policies que Alemanya, que quasi ens dobla la població. En la mateixa línia, la taxa espanyola d’empresonament és de les més altes d’Europa, fins i tot comparant-lo amb països poc assimilables políticament i socialment.

Respon l’anterior a una dinàmica d’inseguretat endèmica a l’Estat? Res més lluny de la realitat. Espanya tradicionalment alberga una de les taxes de delinqüència i homicidis més baixes de la UE i del món. És un país pacífic en aquest sentit, però no es reflecteix en les dades repressives. Tenim una sobre representació policial i penitenciària i això, malauradament, respon a una dinàmica penal i policial de legislar a cop de titular i d’interessos corporatius.

Les armes llancívoles
Molt didàctica és en aquest sentit la cinquena temporada de The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tan) ingenu periodista reproduint al detall les fonts policials sense contrastar i l’alcalde Carcetti, -en caiguda lliure per la fictícia inseguretat regnant-, sotmès al xantatge policial i concedint-los les exigències sense parpellejar. Vaja, ara m’he enrecordat del senyor Trias multiplicant el preu de l’hora extra de la Guàrdia Urbana una setmana abans de perdre les eleccions.

Cal parar molt de compte, perquè la inseguretat i la gestió de la mateixa policia són armes llancívoles en campanya i, a cop de titular, perdem l’oportunitat de debatre en profunditat sobre un tema cabdal de la ciutat i el país sencer. Cal discutir el model, però no des d’una lògica merament policial, perquè el concepte de seguretat ha d’estar directament relacionat amb la lluita contra les desigualtats, el racisme, el patriarcat, l’especulació urbanística, la corrupció i el tracte digne dels poders públics vers la ciutadania.

Cal treure’n fórmules duradores que construeixin el futur d’una ciutat més inclusiva. Especialment quan d’aquest mateix baròmetre de la ciutat, el 64% dels enquestats es consideren d’esquerra o centreesquerra i per tant, no es conformen amb solucions merament repressives. Escoltin i dinamitzin propostes reals que responguin a problemàtiques concretes, o pel contrari correm el risc de quedar-nos en l’estètic, al més pur estil d’aquell: “Bonita imagen de Évry, ponme algunos blancos”. El debat està servit.

Xavier Muñoz Soriano és advocat i criminòleg

L'entrada La seguretat, debat estrella de la campanya ha aparegut primer a Carrer.

El 30% para vivienda social
En materia de vivienda, sin duda la normativa “estrella” promulgada por el Ayuntamiento durante el mandato de Colau ha sido la que establece que las nuevas construcciones o rehabilitaciones de inmuebles en Barcelona deberán destinar un 30% a vivienda social, a precios asequibles. Así lo asegura, por ejemplo, la web del Observatori DESC, la entidad social donde la actual alcaldesa trabajó varios años antes de acceder al cargo, así como el portavoz de su gobierno y primer teniente de alcalde, Gerardo Pisarello, además de su pareja, Vanesa Valiño, jefa de gabinete de la Concejalía de Vivienda, quien incluso llegó a dirigir la entidad. “Esta norma la impulsaron la PAH, el Sindicato de Inquilinos, la Favb, el Observatori DESC y la ABTS (Asamblea de Barrios por un Turismo Sostenible). Es decir, la impulsó la ciudadanía, no el Ayuntamiento”, afirma Lucía Delgado, portavoz de la PAH de Barcelona. Y por eso mismo, no ve “fisuras” en ella. “Es que la hemos forzado nosotros”, asegura con un punto de orgullo. “Es más” -añade- “la normativa del 30% es un cambio de paradigma en todo el Estado: imagínate, obligar a un promotor privado a destinar ese porcentaje a vivienda social era impensable hasta hace poco. Por eso, ahora los promotores inmobiliarios están interponiendo recursos en contra”.

Salva Torres, por el contrario, sí ve fisuras. Torres es tesorero de Por un Alquiler Público y Asequible-500×20, una asociación surgida en 2006 y que tiene prohibido por estatutos recibir cualquier clase de ayuda o subvención. Este activista denuncia que “quien decidirá si ese 30% destinado a vivienda social se pone a la venta o se dedica a alquiler social, será el promotor. Y obviamente, el promotor preferirá ponerlo en venta”. “Con lo cual” -asegura- “el precariado de esta ciudad, la población más vulnerable, al no tener un perfil financiero, esto es, al no ser solvente económicamente para los bancos, lo tendrá muy difícil para optar a estos pisos. Porque tendrán que pedir una hipoteca, ¿verdad?”. Un argumento que la portavoz de la PAH rebate afirmando que “el 75% de la población barcelonesa puede acceder a la hipoteca de una vivienda social”. Aunque reconoce que el empresario puede, efectivamente, decidir si ese 30% lo destina a venta o a alquiler. “Es una putada”, reconoce.

Programa, programa, programa
Convendrán conmigo en que la mejor forma de evaluar una acción de gobierno es comparar el programa electoral de un partido con las medidas concretas que ese mismo partido pone en práctica tras acceder al poder. Pues bien, en el programa electoral de Bcn En Comú para las municipales de 2015 existía un capítulo titulado “Evitar los desahucios por motivos económicos”, donde figuraban las propuestas que se ofrecían a los barceloneses en materia de vivienda. Veamos.

La primera se titula “Aumentar los recursos de las oficinas de vivienda”. Y nuestros dos activistas coinciden en que el Ayuntamiento ha cumplido este punto. “Ahora existe algo que antes no había” -señala Torres- “son unos equipos llamados SIFO (Servicio de Intermediación y Mediación Municipal), que están integrados en las Oficinas de Habitatge de cada distrito, y que median entre la propiedad y los inquilinos o hipotecados”. Un servicio valioso por cuanto contribuye, en su opinión, a paliar una situación que se da en España y que considera “única” en Europa: “que la mayor parte de los desahuciados son abandonados a su suerte por el Estado y por las administraciones”.

La siguiente medida habla de establecer una “mesa de negociación” con entidades financieras, fondos buitres y grandes propietarios, a fin de que quien no pueda pagar una hipoteca o un alquiler, pueda quedarse en su casa en régimen de alquiler social. “El Ayuntamiento lo está haciendo. Otra cosa es que lo consiga. De hecho, muchas veces no lo consigue, aunque habría que preguntarles a ellos”, afirma Torres. Y revela que desde 500×20 se han dirigido al Consistorio para pedir que “la única solución que dé una Oficina de Vivienda no sea regalar el piso al banco y la concesión de un alquiler social”. “Porque” -denuncia- “lo que está pasando es que, a quienes hicieron esto, se les está acabando el contrato de alquiler social y los bancos no quieren renovarlo”. Y Lucía Delgado asegura que sí se establecen tales “mesas de negociación”, pero que naufragan “porque la propiedad no quiere llegar a un acuerdo; a los fondos y los bancos sólo les interesa especular con la vivienda”.

También falta dinero
La tercera propuesta consiste en que el Ayuntamiento aplique el llamado “derecho de tanteo y retracto” (es decir, que tenga preferencia en cualquier operación de compraventa inmobiliaria) para poder así ampliar el parque de vivienda social. Pero la falta de presupuesto la limita considerablemente, según 500×20. Y en cuanto al siguiente punto -”Garantizar apoyo a los pequeños propietarios afectados por impagos de alquiler”, a la vez que se promueve “el alquiler social de la vivienda” en caso de inquilinos en dificultades económicas-, Salva Torres vuelve a mostrarse pesimista: “en estos casos el alquiler social es imposible porque los contratos ya firmados están en el mercado libre. Si bien es verdad que algunos propietarios han llegado a acuerdos con el Ayuntamiento para ceder sus viviendas en alquiler social, se trata de un porcentaje residual. Como no se les obligue, lo veo difícil”. Y Lucía Delgado confirma que “muchas veces no les interesa ceder sus inmuebles, no ya en alquiler social, sino a un alquiler a precio más bajo que el mercado, el precio que se daba en Barcelona hace cuatro años”.

Finalmente, el último punto del Programa habla de “ampliar el parque de vivienda social” mediante medidas como la construcción de vivienda o multar los pisos vacíos en poder de los bancos. Salva Torres alaba el “gran esfuerzo” municipal en construir vivienda “pese a las limitaciones financieras que impone el artículo 135 de la Constitución”. Pero en cuanto a sancionar a entidades bancarias, Lucía Delgado denuncia que “hasta la primera semana de marzo, en que se han multado a dos fondos buitres por valor de 2,8 millones de euros -sanciones que a nuestro entender llegan tarde, a punto de expirar el mandato municipal-, sólo se habían sancionado a dos bancos en Barcelona. En Terrassa, en cambio, donde hay unas PAH muy activas, han sido 17. Como PAH de Barcelona hemos de hacer autocrítica, pero la responsabilidad es del Ayuntamiento”. Y no es su única queja: “otra de las promesas de Colau era confeccionar un censo de viviendas vacías. Se lo pedimos al principio del mandato y, cuatro años después, aún no está acabado: sólo hay 17 barrios censados de 73”.

¿Vaso medio lleno o medio vacío?
A la pregunta de “¿está satisfecho con la gestión de Ada Colau en política de Vivienda durante su mandato?”, la portavoz de la PAH de Barcelona, Lucía Delgado, se niega a dar una respuesta categórica: “Es que no es una cuestión de blanco o negro, sino que hay 50.000 grises”. Aunque afirma que “si en el Ayuntamiento no hubiera habido el gobierno que ha habido, medidas como la del 30% para vivienda social hubieran sido imposibles o mucho más difíciles de aprobar. Nos han dejado incidir y participar activamente en la vida política, algo impensable en otras épocas, como la del alcalde Trias”.

Por el contrario, Salva Torres, de 500×20, asegura que “ha hecho lo que ha podido dentro de los estrechos márgenes que le deja el sistema; ha quedado muy lejos, no ya de las expectativas de sus votantes, sino de su propio programa”. Es más: “Ha maquillado la realidad, presentando como “éxitos” cosas que no lo eran, porque si decía la verdad tendría un problema de cara a las próximas elecciones”. ¿Vaso medio lleno o medio vacío? Como relataba el periodista Toni Sust en un reciente artículo publicado en El Periódico, la revolución de Ada Colau no ha sido “ni la que auguraban sus detractores ni la que esperaban algunos de sus seguidores”. Seguidores como aquel que exclamaba, desencantado: “Lo que yo esperaba es que derribásemos el Hotel Vela”. De momento, la revolución tendrá que esperar.

L'entrada Luces y sombras sobre la vivienda en la era Colau ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Eleccions ha aparegut primer a Carrer.

Probablement trobarem respostes diverses segons quin sigui el col·lectiu que analitzem. En aquest article posarem el focus sobre un col·lectiu particular: els menors estrangers no acompanyats, conegut també amb les sigles MENA, format per adolescents i joves migrats sense referents familiars que arriben procedents majoritàriament del continent africà.

Aquests joves i adolescents han de gaudir segons la llei internacional, estatal i catalana d’una protecció especial: se’ls ha de proporcionar sostre, alimentació i educació fins a l’edat de divuit anys. Incomplir aquestes obligacions no és solament una falta d’humanitat o de solidaritat sinó un incompliment legal que hauria de ser sancionat. Però en els darrers mesos molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’existència a la nostra ciutat de menors estrangers sense protecció. Fem-ne un breu repàs.

Abans de l’estiu es va informar que el grup de joves migrats que passava la nit a la Ciutat de la Justícia va ser desallotjat. El setembre es va parlar de grups de joves a les barraques abandonades del camí de la Cadena, a la muntanya de Montjuïc i a d’altres indrets. Més tard s’informava que moltes d’aquestes persones passaven el dia i la nit a les comissaries dels Mossos.

A principi d’octubre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) informava de l’apertura d’un nou centre d’atenció d’emergència i feia una crida als ajuntaments i consells comarcals per trobar espais per habilitar centres d’acollida.

Al mateix moment Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadores i Educadors socials de Catalunya, declarava: “Del sistema de salut i de l’educatiu en podem estar orgullosos. Del de protecció a la infància, no; està desprestigiat i abandonat”.

A principis de novembre el conseller Chakir El Homrani declarava que estaven creant un centre d’acollida cada setmana i el desembre el Departament d’Afers Socials va engegar un pla pilot de mentoria a Barcelona i Girona per posar en contacte els joves estrangers amb ciutadans que els puguin ajudar.

Però a principi de gener El Periódico publicava un mapa dels llocs de Barcelona on hi havia menors estrangers sense protecció: Montjuïc, Poble Sec, Barceloneta, Vila Olímpica… I el 7 de febrer el diari Ara informava que la presència de menors a les comissaries no s’havia acabat i que només a les seus policials de Ciutat Vella i plaça d’Espanya hi havien passat la nit 700 nens en tres mesos. En definitiva, per a un nombre important de menors estrangers no acompanyats Barcelona no està sent una ciutat refugi, com tampoc no ho està sent Catalunya.

Per explicar aquesta falta d’acolliment se sol parlar que l’any 2018 va registrar una allau d’arribades de menors estrangers no acompanyats. Però la paraula allau és una exageració. Segons un informe del Departament de Treball de gener del 2019, l’any 2017 van arribar 1.489 menors i 3.659 el 2018. Sens dubte hi ha hagut un increment important, però 3.659 infants i joves no són cap allau per a un país de set milions i mig d’habitants.

El més correcte seria parlar de falta de previsió, sobretot arran de la tancada de la ruta migratòria terrestre dels Balcans, de l’acord de la Unió Europea amb Turquia i del tancament dels ports italians des de l’arribada de Salvini al ministeri de l’Interior. No era cap tasca impossible i la prova és que actualment ja s’ha fet la previsió que aquest any 2019 les arribades de menors no acompanyats serà de 5.526. El problema és que un increment no previst d’arribades ha posat en evidència un sistema d’acollida que ja era molt deficitari.

Retrets entre administracions
Un segon problema és la col·laboració insuficient entre la DGAIA i els ajuntaments, també amb el de Barcelona: cada vegada que un problema ha sortit a llum pública hem pogut veure un encreuament de retrets entre la Generalitat i l’Ajuntament. I el mateix ha passat quan el problema ha estat a Santa Coloma o en un altre municipi. En canvi per avançar en la solució del problema es necessitaria una col·laboració entre aquestes administracions i un front comú per exigir a l’Estat els canvis legislatius necessaris i una dotació econòmica suficient.

Importància de la xarxa social
Un tercer problema és que la DGAIA no impulsa prou la col·laboració amb les entitats socials: associacions de veïnes i veïns, organismes de solidaritat amb persones migrades i refugiades, entitats culturals, esportives, de lleure, etc. Els adolescents i joves migrats sense referents familiars han vingut per quedar-se i necessiten conèixer la societat catalana i començar a participar-hi, coses que no poden fer tancats en un centre.

Un darrer problema és l’estructura del sistema d’acollida, en particular el fet que els centres públics d’acollida siguin una minoria molt petita. Això vol dir que en la majoria de casos la DGAIA fa un contracte amb una empresa social o una entitat sense ànim de lucre per gestionar un centre de menors i li paga pels seus serveis, un sistema que té similituds amb la xarxa d’escoles concertades, però amb la particularitat que en aquest cas el sistema concertat és àmpliament majoritari.

Probablement és un sistema més car i menys eficient que una xarxa de centres públics amb educadors contractats per la Generalitat. I probablement s’evitarien casos com el que ha obligat a la Conselleria de Treball a personar-se com a acusació particular contra l’exdirector de la DGAIA, acusat d’haver firmat contractes de centres de menors amb fundacions amb les quals havia estat vinculat professionalment com Fasci, Gentis, Resilis i Plataforma Educativa.

Convertir Barcelona en una ciutat refugi per als menors estrangers sense referents familiars necessita, com tantes altres coses, la iniciativa ciutadana. És el que estem intentant amb la plataforma Sants, Hostafrancs i la Bordeta Acullen on ja hi participen més de trenta entitats dels nostres barris.

Martí Caussa és membre de l’entitat Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada Barcelona, ciutat refugi? ha aparegut primer a Carrer.

Doctor en Antropologia Econòmica, Palomera és especialista en habitatge, transformació urbana i sector immobiliari-financer. Fa recerca a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma Barcelona i a La Hidra Cooperativa, i ha estat investigador convidat al Graduate Center de Nova York i a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París.

A casa seva, el portaveu del Sindicat de Llogaters predica amb l’exemple: sempre ha viscut de lloguer. I també n’ha patit les conseqüències: el 2017, pocs mesos després que es comencessin a fer les reunions del grup promotor del Sindicat -amb entitats socials, assemblees de barri, veïns, afectats i, fins i tot, propietaris preocupats-, l’amo del seu pis -que ho era també de tot el bloc, i d’un altre edifici més!- va exigir-li una pujada del 30%.

Res que no hagin patit milers de barcelonins i barcelonines els darrers anys.

En què consisteix aquesta ‘bombolla’ del lloguer?
L’economia neoliberal interpreta que hi ha bombolla quan es registren uns alts nivells d’endeutament. Nosaltres utilitzem el concepte quan els preus augmenten de forma artificial, de manera que hi ha una desproporció entre els ingressos de la gent i els lloguers.

I com s’apugen els lloguers “de forma artificial”?
A través de la reforma del mercat de l’habitatge del 2012; una intervenció decidida de l’Estat, llavors governat pel Partit Popular (PP), que va posar una catifa vermella perquè els grans fons d’inversió -a través de les socimis– poguessin comprar habitatge i destinar-lo a lloguer, amb grans beneficis fiscals.

El 2013, a més, es va reformar la llei d’arrendaments urbans, que reduïa la durada dels contractes i facilitava l’expulsió del llogater al primer impagament. El PP va aconseguir que qui vivia de lloguer estigués sotmès a una constant rotació, que es generés una demanda artificial. Al 2015, els preus van començar a disparar-se.

Quin era l’objectiu d’aquests canvis legislatius?
Els llogaters havien començat a augmentar el 2008. No perquè el lloguer fos més atractiu, sinó perquè molts no podien o no volien hipotecar-se. Quan veuen que s’hi pot fer negoci, l’Estat lubrica el procés i, en comptes de fer política d’habitatge, fa política d’especulació amb l’habitatge: converteix el lloguer en un negoci atractiu per al capital financer.

El 30% de les finances globals ja es destinen a mercats immobiliaris; en molts casos per destinar-lo al lloguer. O per mantenir l’habitatge buit. Al centre de París hi ha 40.000 habitatges buits. I a Nova York, més de 200.000. L’habitatge ha esdevingut un mer refugi del capital financer.

Quina és la situació a Barcelona?
S’han adaptat les condicions de vida de la població a les necessitats de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió, que sovint utilitzen capital provinent de les finances globals. Elix és un fons d’inversió de capital suposadament català que treballa cada vegada més amb capital de Wall Street -de KKR, gestionada per un ex de JP Morgan-; i s’està dedicant a comprar edificis a Barcelona.

Molts fons d’inversió compren i buiden habitatges suposadament per llogar-los, però els mantenen buits 18 o 24 mesos. Per després vendre’ls.

Tot això afecta els petits propietaris, que també acaben apujant els preus?
Sí. Blackstone, que sovint s’ha quedat pisos provinents de la crisi hipotecària, apuja els preus per sobre de la mitjana, independentment de l’estat de l’habitatge. Quan el petit propietari veu que un pis en pitjors condicions que el seu es lloga a un preu superior, potser no farà una pujada tan forta, però n’apujarà el preu. És veritat que, quantitativament, els fons d’inversió no controlen una part tan gran del mercat, però són una influència.

I en tot això, on queda el dret a l’habitatge que garanteix la Constitució?
Crec que molt poca gent discutiria que l’habitatge ha de ser un dret universal com la sanitat, l’educació o les pensions. Però l’Estat sempre ha format part de l’engranatge de la indústria immobiliària. Des del franquisme. Abans que Margaret Thatcher digués que calia privatitzar l’habitatge públic a Anglaterra, Franco i el seu Ministeri ja havien conclòs que calia finançar habitatge amb diner públic perquè després, al cap d’uns anys, s’incorporés al mercat privat.

Molts polígons de la perifèria barcelonina es van aixecar així.
Als anys setanta, el moviment veïnal va criticar molt aquell model de ciutat. Però es va fer una lectura sobretot urbanística. La gran carència -no només del moviment veïnal- és no haver defensat que no només volem pisos, sinó que els volem públics i de lloguer.

Si no s’hagués privatitzat el que es va construir des dels cinquanta, tindríem un 40% d’habitatge públic. El PSOE i el PP, en democràcia, han sostingut aquesta política franquista d’habitatge.

Hi ha qui diu que obligar les immobiliàries a destinar el 30% dels pisos nous o rehabilitats a habitatge protegit contribuirà a fer pujar els preus.
És curiós que aquells que es beneficien de les pujades diguin: “Compte, que amb això pugen els preus!” [Somriu].

Els preus es formen a partir del preu del sòl. Si el promotor sap que vendrà el 30% dels pisos a un preu més baix, voldrà pagar menys pel sòl, perquè n’esperarà menys benefici. Qui surt perjudicat? El propietari del sòl; la màxima expressió del rendista. No està malament que qui no aporta res en el procés productiu obtingui menys rendes.

La gent s’ha resignat a marxar fora de la ciutat?
Més que gentrificació, en el sentit de desplaçament de la població fora de la ciutat i substitució per unes classes més benestants, el que veiem és que una majoria de la ciutadania s’està veient sotmesa a una precarietat residencial. Hi ha persones que en cinc anys han viscut en tres habitatges en el mateix barri. La gent vol seguir vivint a la seva ciutat. O ha de viure a la seva ciutat, perquè treballa aquí o hi té l’escola dels nens.

Llavors allò que diuen que els veïns del centre marxen fora i fan pujar els preus…?
Això és un rumor. Una llegenda que també reprodueixen alguns experts. Que ens ensenyin un estudi que demostri aquest procés d’expulsió i desplaçament concatenat a l’àrea metropolitana. La idea del desplaçament és atractiva. Però no tenim dades. I l’evidència més aviat ho desmenteix. Els preus es van disparar en paral·lel al mateix temps a tot arreu.

Com punxem la bombolla?
Cal vincular els preus de l’habitatge als sous. Cal que l’Administració faci un índex de preus que inclogui variables socioeconòmiques, com ara la renda familiar o l’índex d’atur. L’Administració no és Idealista: l’índex no pot reflectir només els preus de mercat, com s’ha fet a Alemanya. Si es fa així, estem legitimant els preus en un context de bombolla.

També exigim que, com ja passa a Alemanya o a Àustria, el contracte es renovi automàticament, a menys que hi hagi una necessitat familiar del propietari o una causa de força major. Això dona estabilitat al lloguer i fa que hi hagi alternatives a hipotecar-se de per vida. Cal vincular el lloguer a l’estabilitat i la seguretat, com històricament s’ha fet amb la hipoteca.

L'entrada “El PSOE i el PP han sostingut la política franquista d’habitatge” ha aparegut primer a Carrer.

Així, fenòmens com el turisme global, que ha multiplicat la presència i la intensitat d’ús de l’espai públic per part d’un tipus d’habitant urbà aliè al substrat local, o la consolidació d’un estil de vida urbà caracteritzat per la hipermobilitat de les poblacions urbanes, que implica nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics, són només dos exemples d’aquests nous impactes que expliquen la competència actual per cada metre quadrat que suporten els espais públics de la ciutat.

L’erosió de l’espai públic
La situació actual de l’espai públic urbà a Barcelona mostra dues grans dinàmiques certament preocupants.

D’una banda, assistim a clares tendències d’especialització, privatització i tematització dels espais públics. Unes dinàmiques que assenyalen una evolució vers la reducció, minimització i, en els pitjors casos, amputació literal dels usos públics de l’espai, que van desapareixent de l’escenari col·lectiu que representa la ciutat. De manera paral·lela, l’espai públic es va carregant cada vegada més d’usos privats de l’espai que, de forma progressivament permanent, mostren una clara ocupació visual i física de l’espai urbà.

D’una altra banda, l’espai públic es defineix com el lloc essencial de la col·lectivitat urbana, en el sentit que els usos públics de l’espai representen també imaginaris, valors i cultura compartida. En aquest sentit, molts espais col·lectius han anat perdent aquest tipus de contingut i resten com espais urbans que, efectivament, contenen usos públics però sense aquella necessària capacitat de representació col·lectiva.

És més, en moltes ocasions, parlaríem d’espais públics que, més que subratllar les diferències que caracteritzen i defineixen l’estil de vida d’una comunitat, mostren, en realitat, tot el contrari: és a dir, uns usos comuns i estandarditzats que acaben per equalitzar la natura de l’espai públic arreu. Més que espais col·lectius de la diferència, per tant, es mostren com a espais públics de la norma.

Repensar la ciutat del segle XXI
Al mateix temps, els reptes actuals de les ciutats com, per exemple, la definició d’estratègies de mitigació o adaptació als efectes del canvi climàtic; la introducció de polítiques efectives d’equitat de gènere; els efectes de la digitalització de la societat i la vida urbana; la necessitat d’establir mecanismes clars de participació ciutadana; o la necessària resposta envers els efectes de la globalització que representen fenòmens com el turisme global intensiu, la gentrificació o la brandificació urbana, obliguen a una reprogramació que permeti consolidar la xarxa d’espais públics com una autèntica infraestructura urbana col·lectiva.

Aquest caràcter de l’espai públic com a infraestructura urbana del segle XXI passa també per considerar quatre grans orientacions pel que fa a la seva gestió.

L’espai públic com el lloc de la participació i l’autogestió ciutadana: ultrapassant el llindar mínim de l’expressió d’una opinió determinada per plantejar processos d’autogestió i col·laboració que puguin transformar la ciutat des de la democràcia real.

L’espai públic com el lloc de la performativitat: assolir una ciutadania ‘performativa’ requereix pensar els habitants i usuaris de l’espai públic no tant com espectadors-participants sinó com agents-partícips que s’apropien de l’espai i creen nous usos i relacions.

L’espai públic com el lloc on es construeix l’imaginari metropolità: és a l’espai públic on coincideixen mirades i experiències urbanes que representen identitats diverses i múltiples, la presència de les quals convida a entendre els espais públics com plataformes d’una geometria pública variable de caràcter metropolità.

L’espai públic com el lloc de la porositat i l’encreuament d’intencions: institucionals i ciutadanes, estètiques i quotidianes, creatives i comunitàries. Aquest caràcter híbrid i ambigu de l’espai públic permet activar els barris a partir del treball amb elements simbòlics, històrics o temàtics, tot considerant els patrimonis ordinaris de la vida quotidiana.

Cal, per tant, una nova agenda urbana, alimentada per projectes i accions sobre l’espai públic que puguin contribuir a incrementar els llindars d’autogestió ciutadana, que impulsin la performativitat col·lectiva, que s’inspirin i posin de manifest l’imaginari metropolità en construcció i que aprofitin el caràcter porós i permeable de l’espai públic.

L’urbanisme d’allò col·lectiu
Per aquestes vies, l’urbanisme de Barcelona pot trobar sens dubte formes efectives de subratllar i enfortir els continguts col·lectius de l’espai públic en la seva doble vessant de contenidor d’usos públics i de nínxol del caràcter col·lectiu de la ciutat.

En definitiva, en l’era de la urbanalització, quan les ciutats semblen haver triat el confort i la seguretat com les finalitats últimes de l’acció de l’urbanisme; quan contemplem, sense aparent desgrat, com les mateixes receptes de disseny de l’espai públic es van replicant independentment del teixit urbà i indiferents a la textura social o cultural que caracteritza els barris; quan es convida les persones a un ús genèric i un comportament repetit i estandarditzat d’uns espais públics previsibles i predictibles en igual mesura; Barcelona no només compta amb l’oportunitat de proposar maneres alternatives de pensar i fer ús de l’espai urbà sinó que, més enllà, té l’obligació ètica, derivada del fet del seu propi èxit com a referent, de treballar amb els espais públics col·lectius per mantenir la seva natura urbana més essencial: aquella que caracteritza les ciutats, també Barcelona, com a lloc de trobada, com a espai de noves preguntes, com a bressol de progrés.

Francesc Muñoz és membre de l’Observatori de la Urbanització de la UAB

L'entrada Podem retrobar la ciutat? ha aparegut primer a Carrer.

En l’àmbit local naixien iniciatives autoorganitzades, que esdevenien eines de resolució de necessitats col·lectives i alhora contribuïen a cooperativitzar la societat i avançar cap a models postcapitalistes. No obstant això, aquelles experiències s’havien de consolidar i generalitzar, i és des d’aquella constatació que s’elaboraren 14 mesures amb l’objectiu que els municipis poguessin impulsar “un nou desenvolupament local copartícip de la democratització econòmica en marxa”. Quatre anys després, a les portes de noves eleccions, és hora de fer balanç i renovar l’aposta.

Aliances estratègiques
Què proposaven les 14 mesures? En síntesi, que des dels municipis s’impulsés una altra política econòmica -Economia Social i Solidària (ESS)- i sobretot es democratitzés la forma de fer-la, a partir del que denominàrem concertació público-cooperativa-comunitària. Amb quines eines? Amb Consells Locals d’Economia Social i Solidària on proposar i avaluar polítiques; amb agències i equipaments municipals específics; amb la cessió a l’ESS local d’infraestructures municipals de gestió cooperativa i comunitària; amb la recuperació de patrimoni cooperatiu.

A partir de programes formatius per a l’acompanyament, incubació i finançament de nous projectes. I amb el foment d’un nou entorn econòmic: relocalització del crèdit amb finances ètiques; impuls del Mercat Social local i suport a les fires d’ESS; compra pública socialment responsable; suport a la recuperació d’empreses privades per part de les treballadores; municipalització i cooperativització de béns i serveis locals.

Finalment, sobirania alimentària i energètica, gestió comunitària de l’espai públic digital, així com l’impuls de relat -que no marca- amb mapeigs i memòria cooperativa, per generar un sentit de canvi econòmic.

Quin impacte han tingut les 14 mesures? A partir del maig del 2015, es produí una nova onada de polítiques locals d’ESS, on un nombre significatiu de municipis transitaren de la promoció exclusiva de l’economia capitalista o, en el millor dels casos, d’un model restringit o assistencialista d’economia social, a un model ampliat i transformador que recollia la diversitat d’iniciatives de l’ESS.

A més de cooperatives, societats laborals i entitats del tercer sector social, alguns programes municipals impulsaren un marc comú que inclogué horts comunitaris, equipaments de gestió comunitària, escoles lliures, moneda social o finances ètiques. En aquest sentit, els esforços per promoure el reconeixement mutu i conceptualitzar l’àmbit de l’ESS, tingueren com a efecte la legitimació en el món local del paradigma de l’ESS. Ha estat la primera ocasió que un conjunt de polítiques públiques catalanes ha pres el concepte ampliat com a referent, anticipant la futura llei catalana d’Economia Social i Solidària i la definició de l’àmbit socioeconòmic integral.

A partir d’aquí, els municipis catalans han desenvolupat alguna o diverses de les mesures, de manera més o menys encertada, “coproduint” amb els actors de base, dedicant més o menys recursos, amb plans integrals o amb bateries inconnexes de mesures. En tot cas, un mínim de 40 municipis catalans, organitzats en la Xarxa de Municipis per l’ESS (XMESS), de diversos colors polítics i agrupant la meitat de la població catalana, han apostat per desplegar accions concretes.

A Barcelona, a partir del nou Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i el seu ambiciós Pla d’Impuls 2015-2019; a Sabadell, des de la regidoria de Nova Economia; a Terrassa, amb un Consell Municipal de l’ESS. Manlleu, el Prat de Llobregat, Mataró i altres localitats han estat capdavanteres d’una onada generalment considerada de forma positiva pel conjunt de l’ESS, sobretot pel que fa a la promoció de noves iniciatives, que han rebut el suport d’altres polítiques públiques com les relacionades amb els Ateneus Cooperatius.

Dificultats trobades en el camí
Quins han estat els esculls? En primer lloc, l’aposta per la transformació socioeconòmica ha estat sovint matisada per l’hegemònica realitat capitalista, que travessa les economies locals i apuntala els règims d’acumulació metropolitans i globals, així com per determinades estructures internes dels ajuntaments, refractàries a paradigmes econòmics transformadors.

En segon, les organitzacions del moviment constaten les dificultats de “coproduir” les polítiques públiques, pels diferents ritmes de treball o per conseqüències no previstes de les licitacions. Verticalitat de l’administració, oportunisme dels actors nous i riscos de dependència dels diners públics (“bombolla de l’ESS?”) han estat assenyalades de forma crítica pel mateix teixit.

I en tercer: els reptes de democratitzar el conjunt de l’economia local exigeixen un múscul financer i organitzatiu que avui, des del cooperativisme, amb una estructura econòmica de petites unitats productives, encara no es pot abastir plenament (el “salt d’escala”).

Finalment, a l’espera de les valoracions col·lectives d’organitzacions i ajuntaments, i a manca d’indicadors dins de les mateixes polítiques locals que en mesurin l’impacte, és necessari un altre nivell d’anàlisi per valorar la profunditat dels canvis.

Existeix un debat estratègic entre les administracions locals i les organitzacions de l’ESS per tal de definir quin model socioeconòmic es desenvolupa als municipis? Probablement, en una primera fase de la política municipal d’ESS és necessari iniciar i prioritzar la promoció generalista, però aviat caldrà treballar conjuntament models transformadors d’enfortiment socioeconòmic territorial, que avancin en la democratització econòmica de la ciutat.

Això és, codissenyar l’estratègia per la transformació econòmica local, a partir de Consells Municipals d’ESS (o grups de treball en municipis petits), que donin suport tant a l’articulació territorial de les iniciatives (ecosistemes cooperatius locals, pols cooperatius) com a la sectorial, promovent cadenes solidàries en sectors productius i reproductius estratègics (cultura, alimentació, mobilitat, finances, habitatge, cures…), tot apostant per la transició democràtica, feminista, ecològica i antiracista del conjunt de l’economia local.

Arrel i consolidació
En tot cas, el balanç ha de considerar-se positiu, ja que l’ESS ha guanyat presència en un nombre rellevant de municipis. Caldrà veure si aquestes polítiques es consoliden, si arrelen els espais de responsabilitat política vinculats a l’ESS, si fructifiquen els febles espais d’interlocució i coproducció, i, sobretot, si s’estableixen indicadors per avaluar els impactes dins del mateix àmbit socioeconòmic.

I insistir en l’advertència del cooperativista Jordi Garcia Jané: “Si qualsevol política pública local s’ha de basar en la participació de la ciutadania, quan és d’economia social s’hi ha de fonamentar amb més motiu, perquè l’economia social i solidària no és altra cosa que autoorganització, l’autoorganització econòmica de les classes populars per satisfer col·lectivament les seves necessitats. Per tant, un ajuntament ha d’acompanyar, promoure i ajudar les iniciatives d’economia social i solidària, però no pot mai substituir-les ni dirigir-les”.

Ivan Miró és membre de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya

L'entrada Cap a una democràcia econòmica global ha aparegut primer a Carrer.

Quin balanç fas d’aquests darrers quatre anys amb un Ajuntament del canvi?
Jo els valoraria com a positius. S’han fet coses que feia molt de temps que era necessari fer i que ni tan sols estaven a l’agenda de ningú. Però són insuficients.

És cert que, per a qualsevol grup polític que vulgui entrar a una institució amb una agenda de canvi, quatre anys són pocs, però és que, a més, en aquest cas es tractava de persones que no sabien com funcionava l’administració. Venien d’un altre món i van necessitar més temps de l’habitual per començar a tirar endavant mesures més agosarades o de més calat. Les que volíem veure més transformacions a la ciutat ens hem quedat una mica amb la mel als llavis, però a la vegada entenc el perquè.

Amb l’aposta d’Ada Colau com a cap de llista de Barcelona en Comú hi ha qui va entendre que el missatge era que s’aniria una mica més enllà de la institució.
Sí, i això no ha passat. Moltes ens hem adonat que hi ha coses que no poden passar des de la institució: la subversió ha de ser més des de fora que des de dins, o amb un aliat a dins, però amb una pressió molt més forta des del carrer.

La institució és molt més que aquell qui la governa, perquè hi ha unes dinàmiques, unes estructures i una cultura política determinada molt instaurada. Parlo sobretot dels equips tècnics i directius. Si vols anar més enllà de la institució i que funcioni, tot això ho necessites. Comptar amb aquesta estructura per fer un procés de transformació és molt més lent del que ens imaginàvem.

Els anys previs al govern de BeC s’havia viscut molta ebullició als carrers, amb el 15-M com a màxim exponent. S’ha suavitzat la tensió entre moviments socials i institució?
És un procés bastant habitual. De cop i volta, tens un aliat a l’Ajuntament, algú que veus com a tal i que vols donar-li temps i confiança. En segon lloc, sempre que hi ha un canvi cap a un govern més d’esquerres, hi ha una certa desmobilització. Després, el mateix cicle dels moviments socials va amb pics i baixos, i no els hi podem demanar que estiguin permanentment al carrer, perquè també necessiten ser als barris, fent la feina de formigueta per poder acumular forces.

Un darrer factor és la difícil relació que existeix amb aquells que fan el pas a la institució. Des de l’Ajuntament de Barcelona s’han viscut molt malament les crítiques que venien dels moviments socials. En alguns casos, s’han entès com una traïció. Així i tot, penso que, sobretot els darrers anys, hi ha hagut més mobilització al voltant de tot el tema de la gentrificació i el turisme, i això ha propiciat que l’Ajuntament faci les actuacions que ha fet. El de Barcelona, segurament, podria haver fet servir eines més agosarades, però és dels que ha impulsat més mesures gràcies al fet que hi havia presència als carrers.

Quines són les principals assignatures pendents?
Una d’elles és la mobilitat. Crec que és on s’han fet iniciatives més tímides i on calen polítiques més valentes, per a la nostra pròpia supervivència. Però clar, perquè tinguin èxit és necessària una estratègia coordinadíssima i que tothom vagi en la mateixa direcció: personal de districte, tècnics de barri, tècnics d’urbanisme, de mobilitat, de dinamització comunitària, etc. I la coordinació entre àrees és la gran assignatura pendent de les administracions.

Hi ha hagut un intent d’acostar la ciutadania a mecanismes de participació directa. Com ho valores?
Fins al 2015, la política de participació de l’Ajuntament havia estat bastant de façana. L’arribada de BeC posa sobre la taula la possibilitat de fer-la real. Participació vol dir que la ciutadania tingui capacitat de decisió, no només opinió, que és el que hi havia abans.

Quin és el problema? S’ha saturat la societat civil organitzada amb múltiples processos participatius i no s’ha fet seguiment d’allò en el que ja havien participat. Potser l’aprenentatge és que hem de ser menys ambiciosos quant a aplicar participació a tot, i ser més curosos amb la qualitat de la participació. S’han fet passos, alguns clau, però cal una feina més artesanal als barris, a les escoles, als centres de treball… i també donar temps als processos. No pots fer una proposta i donar-li tres mesos de vida, perquè només en construir la comunitat que voldrà participar-hi i fer-ne seguiment, et menges aquest temps.

Com valores el debat sobre la seguretat?
M’ha semblat que ha faltat una estratègia clara. Des de l’esquerra ens costa molt abordar aquest tema, ens incomoda i no tenim una proposta concreta. El problema és que un increment en la percepció d’inseguretat pot conduir a una deriva securitària, i nosaltres no volem ni més policia ni més ordenances de civisme. Volem més processos comunitaris i veïnals. Hem de saber senyalar els responsables reals de la inseguretat -els bancs, que tenen pisos abandonats i no els posen en lloguer social, o la llei d’estrangeria- i donar la volta al discurs que culpabilitza les mateixes classes populars d’aquesta situació.

Hi ha hagut sectors que esgrimeixen, segurament amb arguments molt simplistes, que “en els anys de mandat de Colau hi ha hagut més desnonaments”.
Aquí hi ha un tema de limitació de competències claríssim. Tanmateix, hi ha àmbits on es podria haver estat més agosarat. No sé amb quines dificultats s’han trobat, però tenim eines -el tanteig i retracte o les àrees de conservació i rehabilitació- que permeten fer una política més agressiva per recuperar habitatge per al sector públic i no s’han posat en marxa del tot. S’ha de ser més valent. Segurament dir-ho és fàcil i fer-ho, no tant, perquè t’estàs enfrontant a monstres, al capital global.

L’ordenança del civisme és un altre dels temes sobre els quals hi havia moltes expectatives posades en aquest Ajuntament.
Interpreto que políticament han seguit una estratègia de no portar al ple coses que tenien perdudes. Per derogar l’ordenança necessitaven el suport d’ERC i el PSC, i no el tenien. Entenc l’estratègia política, però crec que el tema s’hauria hagut de debatre més en obert. Fa poc es va aprovar l’estratègia de la ciutat jugable, que semblava derogar la prohibició de jugar a pilota a les places, però s’ha fet tímidament, sense fer referència a l’ordenança. He trobat a faltar un debat sobre el contingut: volem una ciutat securitzada i gairebé policial, on tot es resol amb multes, o volem una altra cosa?

Hi ha hagut dues forces de les esquerres transformadores entre les quals es podrien haver teixit més aliances.
La mateixa configuració de BeC parteix d’una no entesa amb la CUP: a Barcelona, a diferència de Badalona, s’ha optat per una coalició d’esquerres amb Iniciativa i sense la CUP, i la relació és complicada. No hi ha un únic responsable, crec que en els dos casos hi ha hagut estratègies que no han buscat bastir ponts, i a mi això m’ha decebut. Es podria haver fet un treball comú per impulsar estratègies transformadores i pressionar ERC (i fins i tot el PSC!) cap a una línia determinada.

Què és dret a la ciutat?
El dret a decidir com ha de ser la ciutat on volem viure. És la translació del concepte de ciutadania a l’àmbit urbà, i implica tant el desplegament d’una ciutat més democràtica com posar fre als operadors econòmics perquè no decideixin la ciutat per nosaltres. Ara mateix, la configuració de la ciutat, del que acaba sent un barri o no, ho decideixen els inversors, ni tan sols l’Ajuntament. El dret a la ciutat vol dir subvertir això.

L'entrada “L’Ajuntament ha viscut malament les crítiques dels moviments socials” ha aparegut primer a Carrer.

És veritat que fa més de 40 anys que van passar moltes coses, i que una de les més importants va ser la realització de les primeres eleccions municipals democràtiques després de Franco.

Ja feia gairebé dos anys de les primeres eleccions al Congrés de Diputats, s’havia fet l’aprovació de la Constitució Espanyola i encara no es feien les municipals. Semblava que es retardaven per evitar un altre 12 d’abril del 31, quan la monarquia espanyola va haver de retirar-se amb la cua entre les cames com a conseqüència de la victòria de les forces d’esquerres.

Vam viure intensament la transició municipal, perquè als ajuntaments encara hi havia personatges franquistes gestionant els pobles i les ciutats. Finalment es van convocar, i el 19 d’abril de 1979 vam poder celebrar el nomenament de Narcís Serra com a l’alcalde democràtic per Barcelona, governant amb el Pacte de Progrés entre PSC, PSUC, CiU i ERC.

Recordo un dia d’una gran alegria, jo estava que no hi cabia a la meva pell. Vam anar amb l’Andrés Naya a la presa de possessió de Narcís Serra, hi havia un ambient d’eufòria. Quan pels passadissos vam trobar Pasqual Maragall recordo la frase que li va dir a l’Andrés, “ahora nos tendremos que ver mucho”. S’estava convertint en realitat una de les reivindicacions més importants del nostre programa, la democratització dels ajuntaments.

Aprendre a governar
El camí no va ser gens fàcil, des del primer dia va haver-hi dificultats. Encara no hi havia la Nova Llei de Règim Local, les arques municipals estaven ben escurades, hi havia molta empenta, il·lusió i ganes d’agradar, però també inexperiència. Es van fer reunions als districtes pel pla municipal d’actuació i les associacions de veïns hi vam participar activament. Però també vam haver de llançar la campanya reivindicativa “Volem els diners dels nostres municipis”, per pressionar el govern de Madrid per la Llei Municipal i la participació dels municipis en els pressupostos generals de l’Estat.

Recordo quan es va fer la campanya electoral per a les municipals, la Favb va organitzar una exposició a l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’explicaven les necessitats de la ciutat i les nostres solucions a la manca d’equipaments i de verd, les escoles que feien falta, l’assistència sanitària, els equipaments socials, la xarxa del transport, l’habitatge social, els equipaments per a jubilats, els locals per a joves, les instal·lacions esportives, el foment de la cultura… També recordo que en el debat amb els caps de llista tots es decantaven per donar suport a les nostres propostes.

Aviat també vam apreciar mostres que el camí no seria gens fàcil. Calia aprendre a governar i adquirir la capacitat moral per fer-ho, perquè la capacitat material trigava a arribar. Les primeres reunions amb l’Alcaldia van ser sorprenents i decebedores, no es parlava de problemes i solucions, sinó de quins eren els genuïns representants de la gent.

L’entrebanc més clar es va produir en la discussió i l’aprovació dels reglaments de Participació Ciutadana, on es prioritzava la participació individual dels ciutadans per sobre de la col·lectiva de les entitats i associacions, relegant la participació als plens, el dret a referèndum, l’elecció directa als districtes, etc.

Els diners van arribar, tard
Es poden fer balanços molt diferents de la gestió municipal d’aquests quaranta anys, però el primer que cal constatar és el gran canvi que van experimentar els pobles i les ciutats amb els ajuntaments democràtics. Va costar, però quan van arribar els diners es van invertir en la urbanització i renovació de barris i ciutats.

A Barcelona molts dels espais reivindicats es convertiren en equipaments, centres cívics o en parcs, s’implantaren polítiques de tota mena, d’educació, de sanitat, d’habitatge, de transport, d’esports, de cultura… amb resultats diversos, però que deixaven ben enrere aquella ciutat gris, trista i injusta dels ajuntaments franquistes. La Barcelona de Porcioles i de Viola quedava enrere.

Nou problemes, noves solucions
Uns quants anys més tard Barcelona continua sent, però, una fàbrica de sòl on els propietaris i els especuladors poden fer, i fan, el seu negoci, i això no ha canviat.

Hem vist com els barris han anat millorant les seves condicions de vida, de transport, d’equipaments culturals, però alhora s’han posat les bases per a l’augment del preu del sòl i de l’habitatge. El fenomen turístic és ben eloqüent, està transformant els barris i la ciutat en un mercat, amb una constant expulsió de veïns, deixant sense habitatge famílies que no tenen les capacitats econòmiques i socials necessàries. És fantàstic, un dels recursos bàsics de la ciutat que hauria d’oferir oportunitats de millora als ciutadans, resulta que origina molèsties, fa canviar l’estructura urbana de comerços i habitatges i produeix una distribució de la riquesa amb una desigualtat tremenda.

L’Ajuntament és una maquinària de prestació de serveis que fa que la ciutat funcioni, però és veritat que cada dia que passa hi ha problemes nous que requereixen noves solucions, si el que es vol és servir al ciutadà. Això exigeix una constant recerca de les causes dels problemes i prioritzar l’aplicació pressupostària, fins i tot avançant-se als esdeveniments.

De manera que sigui possible esmerçar recursos per afavorir la renovació pedagògica a les escoles, optimitzar els recursos en l’assistència sanitària i la social, consolidar les xarxes de transports resolent d’una vegada el tema del tramvia i el dels taxis, organitzar la seguretat de barri resolent l’atenció directa als ciutadans, posar sòl a disposició per a la construcció d’habitatge social de lloguer, multiplicar l’ús de la cultura i la creació, donant espai a les iniciatives socials dels ciutadans que voluntàriament treballen per la millora dels barris i, per tant, de la ciutat.

Sempre dèiem que calia apropar l’administració al ciutadà, i que per afavorir la participació ciutadana calia garantir la informació i la consulta, doncs sembla que cal encara empènyer en aquesta direcció. Que l’administració té polítiques contra l’especulació, segurament, però si volem evitar-la ens hem de continuar mobilitzant, per salvar un enderrocament, per evitar un desnonament, etc. I això no para!

L'entrada Ja fa 40 anys, i ara què? ha aparegut primer a Carrer.

El resultat són unes demandes molt lligades al territori que els activistes consideren imprescindibles perquè el veïnat pugui viure amb dignitat. Algunes responen a problemes nous i altres porten dècades esperant una solució. Destaquen les relacionades amb la necessitat d’equipaments socials i culturals o les que reivindiquen un espai públic no privatiu: cada cop més barris pateixen la pressió creixent del turisme i la restauració. Un altre tema que es repeteix és el problema de l’accés a l’habitatge i l’expulsió del veïnat que comporta, per fer front al qual moltes associacions demanen la creació d’un parc suficient d’habitatge públic en règim de lloguer.

Guanyi qui guanyi les eleccions, els i les activistes veïnals es trobaran amb moltes cares noves en el dia dia dels districtes.

Ciutat Vella

Barceloneta

• Millorar la seguretat ciutadana i la neteja de tot el barri.
• Potenciar i donar suport al comerç local i del mercat.
• Reordenació de l’espai públic i ocupació amb usos ciutadans.

Barri Gòtic

• Que la Guàrdia Urbana compleixi les seves funcions.
• Abordar els greus efectes de la “turistificació”, com l’augment desmesurat de les terrasses (Born) o d’establiments d’oci nocturn, i combatre el soroll. Millorar el control dels apartaments turístics.
• Mesures contra l’expulsió del veïnat i la disminució del nombre d’habitatges.

L’Eixample

Dreta de l’Eixample

• Construcció del Casal de Barri i del Casal de Joves i que aquests siguin de gestió ciutadana.
• Adquisició del Taller Masriera BCIL per posar-hi en funcionament un Ateneu de gestió ciutadana.
• Eix per a vianants al carrer Girona.

Esquerra de l’Eixample

• Començar les obres dels equipaments de l’antiga presó Model.
• Superilla a Consell de Cent.
• Línia de tramvia que passi pel barri.

Fort Pienc

• Institut de secundària Angeleta Ferrer al carrer de Marina.
• CAP a Gran Via-Nàpols.
• Zona per a gossos al parc de l’Estació del Nord i trasllat de l’espai de jocs infantils.

Sagrada Família

• Modificació del PGM de l’entorn del temple de Sagrada Família i eliminació de les vibracions de la Línia 2 del Metro.
• Residència per a la gent gran.
• Pla d’usos turístics i reducció del número de terrasses.

Sant Antoni

• Taula d’habitatge: Regulació dels preus del lloguer, mesures contra l’expulsió del veïnat del barri.
• Millora del transport públic de superfície, xarxa d’autobús vertical.
• Adquisició de solars per a equipaments (antic Teatre Talia del Paral·lel i Calàbria 2).

Sants-Montjuïc

Associació d’Afectats del PERI de la Font de la Guatlla

• Acabar de desplegar el PGM que permeti salvar el Turó.
• Construcció dels equipaments del Turó pactats al Pla d’Equipaments.
• Millora integral de l’espai públic del barri i de l’accessibilitat dels equipaments.

Alerta Poble-Sec

• Millora de la neteja i dels serveis.
• Mesures contra la contaminació acústica, en especial a les zones de bars i terrasses.
• Campanyes preventives contra l’incivisme i, en últim terme, sancionar aplicant les ordenances municipals.

Centre Social de Sants

• Soterrament de les vies de Renfe i Metro.
• Urbanització del sector Can Batlló-Magòria.
• Dignificació de l’entorn de l’Estació de Sants i de les places dels Països Catalans i de Joan Peiró.

Font de la Guatlla-Magòria

• Abordar el dèficit d’equipaments.
• Millorar la il·luminació dels carrers i lluitar contra els sorolls.
• Bus de barri.

Hostafrancs

• Garantir el dret a l’habitatge i eliminar els pisos turístics il·legals.
• Treballar per la seguretat, eradicar l’incivisme i millorar la il·luminació dels carrers.
• Construcció d’un equipament públic
• per definir pendent de fa molts anys i millora del serveis socials.

La Satalia

• Rehabilitació de La Mangrana (carrer de la Creu dels Molers 105) i habilitació del local de l’Associació de Veïns i Veïnes.
• Retornar com a verd de Montjuïc el solar del passeig de l’Exposició 27. Prou ciment al parc!
• Inversió en transport públic: prolongació del funicular fins al Castell i nova parada a Nou de la Rambla; replantejament del recorregut del bus de barri perquè doni servei a la part alta de Poble-Sec, molt deficitària en transport públic.

Poble-Sec

• Finalitzar el projecte urbanístic del Paral·lel.
• Més vigilància per combatre la inseguretat ciutadana, especialment a la zona de muntanya.

Sant Cristòfol -Vivendes SEAT

• Acabar les instal·lacions esportives: piscina i gimnàs.
• Zona per a vianants entre els carrers Energia i Coure.
• Remodelació de la zona del barri entre els carrers Alts Forns i Bronze.

Les Corts

Avinguda Xile

• Realització del PERI de Danubi.
• Realització del PERI de Bacardí.
• Replantejament de l’Espai Barça.

Camp Nou

• Residència per a la gent gran (reivindicada des de fa més de 25 anys).
• Reestructuració i millora de les línies de superfície per millorar el servei al barri (H8, H10 i 54).
• Rehabilitació dels Jardins de Bacardí.

Les Corts

• Escola de primària i secundària.
• Desenvolupament del tram final del projecte de la Colònia Castells.
• Resolució del litigi amb l’Arquebisbat i construcció d’un equipament municipal al solar del carrer Galileu.

Racó de les Corts

• Adquisició de la caserna de la Guàrdia Civil per ubicar l’escola bressol, de primària i secundària.
• Casal de la gent gran i residència assistida.
• CAP a la zona de Sant Ramon.

Sant Ramon

• Realització del PERI de Danubi: escola bressol, equipaments per a joves i per a la gent gran; piscina i àrea esportiva.

Sarrià-Sant Gervasi

Amics del Putxet

• Construcció d’un centre cívic i un centre de dia concertat al carrer Manacor.
• Protecció del patrimoni del barri, revisant el catàleg i ampliant el número d’afectacions.
• Finalitzar la Línia 9 del Metro.

Les Planes

• Desafectació dels habitatges construïts l’any 1980 i implementar mesures de prevenció d’incendis.
• Gratuïtat dels túnels de Valvidrera (única via del barri per anar al centre). Millora de les línies dels autobusos 118 i 128.
• Declarar les Planes com a Zona d’Especial Protecció de Qualitat Acústica.

Mont d’Orsà de Vallvidrera

• Catalogació de l’edifici Betània per donar-li un ús públic.
• Reforma del mercat de Vallvidrera.
• Pacificació de la plaça de Vallvidrera.

Sarrià

• Implementació del Pla d’Equipaments: Biblioteca, casal de joves i casa de cultura popular.
• Habitatge social i per a joves.
• Mesures per pal·liar la contaminació: Pacificació de la Via Augusta i creació dels jardins Oriol Martorell.

Tres Torres

• Pacificació de l’entorn del mercat de les tres Tres Torres.
• Escola bressol al solar del carrer Dalmases.
• Eliminació dels pals de llum de les voreres.

Gràcia

Amics del passeig Sant Joan

• Arranjament de la pastilla bulevard passeig de Sant Joan amb Pare Claret.

Coll-Vallcarca

• Reconstrucció de la piscina de la Creueta del Coll.
• Millorar el transport públic de superfície i connectar el barri amb la xarxa lineal.
• Recuperar la Sala Hipòstila del Park Güell.

Gràcia Nord

• Via Verda a l’avinguda de Vallcarca.
• Enderroc de les cases expropiades per l’Ajuntament.
• Control i pacificació de la zona de terrasses de l’avinguda de Vallcarca.

Park Güell-la Salut-Sanllehy

• Construcció dels equipaments pendents a l’antiga clínica Quirón.
• Recuperació de l’ermita de la Salut.
• Desviament dels autobusos turístics pel túnel de la plaça Alfons X fins a la Travessera de Dalt.

Vallcarca Som Barri

• Institut de Vallcarca als jardins Comas i Llaberia.
• Regulació dels preus del lloguer i construcció d’habitatge públic en règim de lloguer.
• No més enderrocs a Vallcarca.

Vila de Gràcia

• Expropiació de les cases del carrer d’Encarnació i construcció de l’escola bressol, habitatge dotacional i jardí públic.
• Pacificació de les places del barri, entre elles la plaça del Sol.
• Suprimir el supermercat previst a l’Abaceria i incorporar-hi cooperatives ecològiques.

Horta-Guinardó

Font d’en Fargues

• Arranjament de la plaça de la Font d’en Fargues.
• Millorar el paviment i les voreres del carrer Montserrat Casanovas.
• Facilitar l’accessibilitat a peu i en transport públic als equipaments sanitaris.

Horta

• Millorar l’accessibilitat i la mobilitat als carrers, els espais públics i els equipaments (escales mecàniques, ascensors, rampes i baranes).
• Equipament d’educació secundària.
• Millora dels serveis socials i sanitaris.

Joan Maragall del Guinardó

• Casal de la gent gran i arxiu de memòria del barri a la Torre Garcini.
• Residència assistida, equipaments culturals i piscina coberta a Torrent d’en Melis.
• Realització de les fases aprovades el 2010 del parc dels Tres Turons.

Montbau

• Execució de la segona fase de rehabilitació del carrer Harmonia.
• Tirar endavant el projecte “Montbau+accessible”.
• Projecció, construcció i posada en marxa del nou Casal de Barri.

Taxonera

• Construcció d’una escola bressol municipal.
• Finalitzar la plaça Hertha Frankel i la sortida del metro de l’estació Teixonera-Arenys.
• Expropiació dels terrenys del Metro i construcció de l’equipament la Bòbila per a les entitats.

Plataforma Can Baró

• Modificar el planejament urbanístic per preservar la zona esportiva als Tres Turons.
• Desenvolupar el projecte de barri aprovat en el mandat anterior.
• Millora de la mobilitat, la gestió del turisme i la salut pública en relació al Park Güell i els Tres Turons.

Nou Barris

Can Peguera

• Aprovació i finalització del Pla de Futur del barri. Començament de les obres de les quatre fases.
• Balconada d’equipaments.
• Habitatge assequible.

Ciutat Meridiana

• Equipaments a la Zona Esportiva; Casal de barri, Casal de joves i Casal de la gent gran.
• Finalitzar les escales mecàniques entre els carrers Rasos de Peguera i Pedraforca i entre Agudes i l’estació del Metro.
• Unió dels barris de Can Cuiàs i Ciutat Meridiana.

Guineueta

• Arranjament dels interiors d’illa de les cases.
• Casal de la gent gran al solar existent al costat del passeig de Valldaura.
• Reobertura de l’Oficina de Benestar Social, tancada de manera unilateral.

Porta

• Remodelació de la masia de Can Valent per convertir-la en aula ambiental.
• Que els solars en desús del carrer Maladeta passin a ser de titularitat pública i obrir un procés de participació per decidir-ne l’ús.
• Garantir l’accés a l’habitatge de lloguer creant una oferta àmplia.

Prosperitat

• Implementar un pla d’intervenció social contra les desigualtats amb un model definit amb el teixit social i veïnal.
• Construcció del Casal de joves pendent al passeig Valldaura i dels equipaments i la zona verda als terrenys de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor.
• Piscina municipal coberta i nou Poliesportiu.

Roquetes

• Construcció d’un Casal de joves a l’amfiteatre de Roquetes.
• Tercera fase dels ascensors i mirador al carrer Alcántara.
• Espai de Vida Comunitària.

Torre Llobeta-Vilapicina

• Construcció d’una residència i centre de dia per a la gent gran.
• Accés per a les persones amb discapacitat funcional a la Línia 5 del Metro.
• Construcció d’una escola bressol i un Casal de joves al parc de Can Xiringoi.

Trinitat Nova

• Reforma de l’avinguda Meridiana i cobriment de la Ronda de Dalt.
• Construcció de pisos socials.
• Construcció d’instal·lacions esportives.

Turó de la Peira

• Construcció de l’edifici “illa Q”, destinat a equipaments.
• Remodelació del perllongament de Fabra i Puig i dels carrers Teide, Travau, Orduña, Peñalara, les escales de Matagalls i la marquesina de la plaça José Ignacio Urenda.
• Remodelació total del camp de futbol amb pàrquing subterrani.

Torre Baró

• Implementar un Pla Urbanístic per al conjunt del barri, amb prioritat per a l’habitatge públic de lloguer que pugui augmentar la població de la barriada.
• Millorar la mobilitat, el bon estat i les connexions de la xarxa de carrers i camins.
• Prestar especial atenció a la part alta del barri, que no té cap equipament.

Verdum

• Pla d’usos per als locals grans del carrer Robert Robert.
• Remodelació integral de la Via Júlia i la plaça Verdum.
• Cobriment de la Ronda de Dalt.

Sant Andreu

Bon Pastor

• Finalitzar la quarta fase dels habitatges del barri.
• Convertir el col·legi Cristòfol Colom en centre de Formació de Jardineria.
• Construcció d’un museu d’història de l’habitatge obrer.

Congrés-Indians

• Finalitzar el Pla d’Equipaments del Canòdrom (amb pavelló esportiu) i reforma de la plaça.
• Pla de suport al comerç local.
• Enfortir la gestió ciutadana i la participació a Can Clariana.

La Sagrera

• Continuar la remodelació de l’avinguda Meridiana entre Mallorca i Fabra i Puig.
• Recuperació de l’edifici i l’espai de la Torre del Fang i execució del projecte del Camí Comtal.
• Projecte i execució de l’espai sociocultural i esportiu al carrer Hondures amb Estivill (Espai30–Nau Ivanow).

Sant Andreu de Palomar

• Equipaments i habitatge protegit a les Casernes.
• Pacificació de l’avinguda Meridiana i obres a Sant Andreu Comtal i el parc lineal.
• Expropiacions i realització del Pla de Protecció del Nucli Antic.

Sant Andreu Sud

• Finalització de la construcció de la llosa ferroviària: les obres estan aturades fa anys.
• Elaboració d’un pla de mobilitat que englobi tot el barri que no es limiti a desplaçar trànsit entre carrers.
• Parc públic d’habitatges en règide lloguer per al veïnat del barri.

Trinitat Vella

• Enderrocar els 38 infrahabitatges de darrere de la presó i construir un edifici per als afectats.
• Enderroc de la presó (que porta molt endarreriment), i un procés participatiu per concretar els usos futurs.
• Més presència de les brigades de neteja.

Sant Martí

Besòs

• Rehabilitació dels habitatges i col·locació d’ascensors.
• Construcció d’una escola bressol.
• Ampliació del Centre d’Atenció Primària (pediatria) i construcció d’un centre de dia per a la gent gran.

Clot-Camp de l’Arpa

• Construcció d’habitatge públic en règim de lloguer i expropiació dels pisos desocupats de grans tenidors.
• Aprovar el projecte i tirar endavant la construcció d’una residència i centre de dia per a la gent gran a Glòries.
• Construcció d’una biblioteca per al barri a l’antiga Fàbrica del Plom o en algun altre lloc cèntric.

La Palmera

• Creació d’una comissió de seguiment per a la Gran Via.
• Tirar endavant l’Eix Santander, l’Eix Besòs i la connexió de la Rambla Prim.
• Construcció d’habitatges tutelats.

La Pau

• Intervenció urgent als habitatges remodelats d’Adigsa.
• Manteniment dels carrers i de l’espai públic.
• Residència i centre de dia per a la gent gran.

Front Marítim

• Urbanització del passeig Marítim entre Bac de Roda i Josep Pla.
• Local per a l’AV a Palo Alto.
• Construcció d’una escola bressol a la plaça dels jardins de Remedios Varo.

Poblenou

• Finalització de les obres de Pere IV.
• Control dels apartaments turístics.
• Paralització de les llicències de nous hotels.

Sant Martí de Provençals

• Construcció d’una escola de música i d’una escola bressol a l’espai Pere Calafell.
• Resoldre la mobilitat a l’entorn de la nova estació i construcció d’un parc a la zona.
• Redefinir els usos i el futur del centre cívic.

Verneda-Via Trajana

• Construcció del pont sobre el carrer Santander.
• Urbanització de Via Trajana en la seva nova ubicació segons el Pla de Barris.
• Distanciar dels habitatges del barri les vies d’aparcament dels trens de l’AVE.

Vila Olímpica

• Transformació del Port Olímpic: intervenció davant la concentració d’oci nocturn al final del carrer Trias.
• Construcció d’una segona sortida de l’estació de Metro.
• Construcció d’un equipament per a la gent gran i d’habitatge social.

L'entrada Barri a barri: Prioritats per al proper mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.