Els qui s’hi perden acaben descobrint un gran hort, on treballen dos nois, aliens a la música de salsa que punxa un discjòquei uns metres més amunt, en una explanada a tocar d’un imponent casalot de tres plantes esquitxat de motius modernistes. Aquí, unes desenes d’esforçats remouen el cos sota un sol de justícia al ritme dels vinils caribenys, altres endrapen ‘montaditos’ i cerveses artesanes, molts admiren l’edifici que, en la façana que dóna al carrer Mont d’Orsà, mostra dues grans pancartes que reben els visitants. “Recuperem Buenos Aires. Aquesta casa no serà un hotel de luxe”.

Casa Buenos Aires és el nom que han donat a aquesta torre del barri de Vallvidrera des que, el passat 2 de març, després d’una cercavila festiva pels carrers d’aquest barri de Barcelona enclavat a la muntanya del Tibidabo, se’n va fer pública l’okupació per part d’un col·lectiu de persones.

Des de llavors, una vintena de persones s’han instal·lat a residir a l’edifici, en concret a les cambres del que va ser una llar d’avis, coneguda com Betània (nom que encara llueix a la façana) i propietat de l’ordre religiosa Congregació de la Missió, coneguda com els Paüls, i gestionada per les Filles de la Caritat -congregació femenina fundada també per Sant Vicenç de Paül-, que va deixar de fer-ne ús fa set anys per traslladar-se a una altra residència, al Peu del Funicular.

“El projecte d’habitatge vol alertar del fet que la gent jove de Vallvidrera quan s’independitza no hi pot continuar vivint, han de marxar a altres llocs”, explica Eulàlia Castelló, portaveu del grup de suport al projecte de la Casa Buenos Aires. Segons l’estadística municipal de Barcelona, Vallvidrera era l’any 2016 el cinquè barri en el rànquing dels lloguers més cars de la ciutat (amb un preu mitjà de 17 euros per metre quadrat i més) i el tercer amb menor percentatge de contractes de lloguer.

Protecció i ús social
Però l’okupació del casalot va molt més enllà. També reivindica la preservació de l’edifici com a conjunt arquitectònic protegit i que tingui un ús “obert al veïnat de Vallvidrera i que les veïnes decideixin quin ha de ser el seu futur”.

La casa de Mont d’Orsà es va inaugurar el 1886, com un hotel, l’Hotel Buenos Aires, nom que ara s’ha recuperat. El 1910, una intensa reforma a càrrec de l’arquitecte modernista Jeroni Granell li va conferir l’aspecte actual, amb una pàtina modernista pel que fa als elements decoratius, sobretot en la senyorial galeria-menjador que era la joia de la corona de l’immoble i encara avui es preserva prou intacta: finestrals decorats amb vitralls, vistós paviment hidràulic, sòcols de ceràmica i làmpades de ferro forjat.

Admirat per les seves vistes sobre la ciutat, des d’aquest lloc es van fer moltes fotos destinades a postals de Barcelona de la primeria del segle XX. Va ser hotel fins al 1930. Després, va acollir una residència d’estudiants universitaris i, als anys 60, l’adquireix l’ordre dels Paüls per obrir-hi una llar d’avis.

Des de l’Associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera s’explica que “mai no ha estat un domicili particular, sempre ha estat obert al veïnat de Vallvidrera. Encara que fos privat, molts avis d’aquí -perquè prestaven serveis de centre de dia- hi anaven i també s’hi feien activitats escolars o concerts. Quan va quedar buit no vam ser conscients del que perdíem com a barri”.

L’any 2017, un grup de veïns, amb el suport de la cooperativa Sostre Cívic, va presentar a la propietat una oferta de compra amb l’objectiu de desenvolupar-hi un projecte de cohabitatge cooperatiu focalitzat en famílies i persones d’edat mitjana i avançada, i que també oferís serveis per a la gent gran del barri. La proposta era fermament recolzada per l’entitat veïnal i comptava amb el vistiplau municipal però no hi va haver acord econòmic amb la congregació religiosa titular.

En paral·lel, la propietat va arribar a un acord de venda de la finca a un grup inversor, London Private Company, firma amb seu social a Mataró, que té per objecte “fer promoció i construcció d’habitatges, oficines i tota classe d’immobles” i com a titular únic de les seves accions el barceloní Nestor Francisco Bautista Robello, que té interessos en diverses inversions immobiliàries a Barcelona i a Panamà, segons va publicar el digital Directa.cat.

Igualment, en el web d’un bufet d’arquitectes de Barcelona, Arquitactua, es publicaven simulacions d’un projecte de transformació radical de la llar Betània, amb l’afegit de nous cossos d’edificis adherits a la construcció actual, per tal de convertir la casa “en un hotel destinat a la comunitat àrab, amb un total de quinze suites ubicades a l’edifici principal i amb una ampla varietat de serveis comuns, on s’inclouen una zona de piscina, jardins i zona per a pràctiques de golf”.

Denúncia de l’ordre religiosa
Anna Bruguera, que durant els primers dies de l’ocupació de l’edifici es va presentar com a representant de la nova propietat, va assegurar que “no tenim res a veure amb el projecte d’Arquitactua”, i que els plans de futur de la nova propietat depenien “de l’informe urbanístic de l’Ajuntament i de la catalogació que tingui”.

Actualment, però, l’edifici continua sense cap protecció, tot i que la demanda veïnal de fa dos anys està en tràmit. El que sí que s’ha aprovat és un permís d’enderroc i obres majors sol·licitats per la nova propietat el desembre de 2018, juntament amb una llicència de negoci hoteler. “Tot i que hi ha en marxa la catalogació, el cert és que la casa podria ser enderrocada en qualsevol moment -afirma Eulàlia Castelló- i l’única garantia per evitar-ne la demolició ara mateix és que hi hagi gent permanentment a dins”.

L’associació de veïns dóna suport a l’ocupació i s’oposa al projecte d’hotel ja que considera que turistificar més Vallvidrera seria letal en un enclavament amb una mobilitat ja molt complicada avui per la gran quantitat de visitants que utilitzen en massa el transport públic (el bus i el funicular) de camí del parc d’atraccions del Tibidabo.

Ara bé, malgrat la presència del nou grup inversor privat, des del col·lectiu impulsor de l’ocupació s’assegura que al Registre de la Propietat continua figurant la Congregació de la Missió com a titular de la finca i, de fet, ha estat la congregació religiosa la que ha impulsat el procés judicial per usurpació de propietat privada contra quatre integrants del col·lectiu que s’ha instal·lat a la casa.

Portes obertes i activitats per la veïnat
Durant els cinc mesos que fa que dura l’ocupació de la Casa Buenos Aires, els impulsors del projecte han fet un esforç per omplir la casa amb activitats amb l’objectiu “que sigui un espai obert a tothom i a tot tipus d’interessos, des de gent molt afí a l’ocupació, fins a veïns que potser no ho són tant però que defensen que aquesta casa no pot anar a terra”, explica la portaveu del grup de suport.

L’últim diumenge de mes, des que la torre està ocupada, s’hi celebren jornades de portes obertes, en què es mostra l’edifici mitjançant visites guiades, i s’acompanyen de dinars populars i altres complements més recreatius com l’esmentada sessió de salsa o una classe de ioga com la que es va fer al jardí aquest mes de juliol.

A banda, també s’ha obert la galeria-menjador modernista a altres activitats, des de presentacions de llibres, xerrades sobre el modernisme, sessions de cinema a la fresca o fins i tot un concert de música barroca de cambra.

Alhora, la casa també s’ha convertit en seu oficiosa d’un Casal de Joves de Vallvidrera, d’una assemblea feminista dels barris de muntanya, d’un grup excursionista, i també s’ha posat de forma puntual a disposició d’altres col·lectius autogestionats perquè hi facin assemblees o reunions. “Estem aconseguint que sigui una reivindicació de tot el poble el fet que aquesta casa no pot anar a terra. I volem obrir el debat a tot el veïnat per decidir com volem que siguin els usos futurs de l’edifici”, conclou Castelló.

L'entrada Una okupació amb vista ha aparegut primer a Carrer.

Era el pati d’un convent i escola infantil però el Pla General Metropolità el considerava edificable i el 2012 el Bisbat va voler-hi construir pisos i aparcaments a través d’una promotora privada. Els veïns es van mobilitzar per conservar el pulmó verd i van forçar el govern municipal de Xavier Trias a comprar la finca i cedir-ne l’ús als voluntaris que havien tingut cura dels arbres durant els mesos de reivindicació.

De la conquesta han passat 7 anys i la correcció dels plànols no ha arribat. I la compravenda tenia una clàusula: si no es formalitza la requalificació abans de 10 anys el Bisbat pot reclamar l’espai i edificar-lo.

Quatre anys sense moure fitxa
“Pensàvem que amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament ens trauríem de sobre de seguida aquest tràmit però en 4 anys no l’han fet, no ens fan cas”, lamenta Tuni Torregrossa, presidenta de l’associació que té cura de l’espai des de 2014 a través d’un conveni anual. L’última reunió va ser al maig: “Ens van dir que havíem d’esperar a que passessin les eleccions i entrés el nou equip de govern”.

Els voluntaris tenen por que els estiguin donant llargues per esgotar el termini a propòsit o que simplement hi hagi menys consens al nou govern bipartit i al nou ple electe. “El tràmit triga tot un any”, avisa. A més hi ha millores que no poden fer sense la requalificació, com arreglar les parets mitgeres que encerclen el jardí. L’espai es fa servir molt i acull revetlles, grups de criança i sessions gratuïtes de ioga i tai-txi, entre altres activitats.

El Jardí del Silenci està al carrer Encarnació, el mateix on hi ha l’alzina i les casetes centenàries que els veïns també han hagut de salvar de la piqueta a base de mobilitzacions. La finca pertanyia fa dos segles a la família Joanic, que dona nom a la plaça propera i a la parada de metro, que més tard van cedir-la a l’Església a condició de fer-hi una escola per a nenes. La parròquia de Sant Joan –de la plaça de la Virreina– es va encarregar de portar de Granada una congregació que durant vora cent anys va viure i educar centenars de criatures del barri en aquest espai.

“La qualificació d’edificable és fruit clarament d’una confusió en els plànols de paper, on els edificis d’habitatges del costat apareixen com a equipament i el convent com a residencial”, explica Toni Ramón, de l’AV de la Vila de Gràcia. “L’Ajuntament ens diu que ho té previst per al proper mandat, però volem que la feina tècnica s’iniciï ja per avançar temps”, afegeix l’activista, que confia que l’oposició no obstaculitzi l’aprovació inicial ni la definitiva.

Els voluntaris del jardí volen que segueixi sent molts anys més un oasi de calma i relació veïnal: “Volem que sigui com un centre cívic però a l’aire lliure i gestionat pel veïnat”, diu Torregrossa.

L'entrada Una requalificació amenaça de nou el Jardí del Silenci ha aparegut primer a Carrer.

Y decimos “gran parte” y no “todos” porque aún subsiste, como una herida abierta, una reivindicación que va camino de cumplir una década sin ser satisfecha: el Casal de Jóvenes del barrio de Prosperitat.

Retrocedamos en el tiempo: estamos en 1988 y el Ayuntamiento cede a los jóvenes del barrio la gestión directa de una tienda de muebles, sita en la calle Joaquim Valls 82, para ser destinada a Casal. El inmueble tenía siete pisos y llegaría a poseer -poca broma- el rocódromo más alto de toda la ciudad: nada menos que 15 metros.

Sin embargo, y pese a estar plenamente integrado en el barrio, el Consistorio cierra el local en 2010, en teoría debido a quejas vecinales por ruido. Los jóvenes son reubicados entonces, de forma provisional, en la calle Badosa. Y la participación, como es lógico, cae a mínimos históricos: no es lo mismo disponer de siete plantas que de una sola sala.

Dos años más tarde se les instala -siempre provisionalmente- en módulos alquilados (por los que el Ayuntamiento paga 2.000 euros al trimestre), con la promesa, eso sí, de que en 2014 contarían por fin con un flamante Casal dotado de todas las condiciones.

Pero no hubo tal. Pasó 2014… y hasta hoy. Los módulos -en realidad barracones de chapa varias veces desratizados, donde se sufre frío congelante en invierno y calor sofocante en verano- siguen siendo hoy el único lugar con que cuentan los jóvenes de Prosperitat.

¿Qué ocurrió? Todo estaba listo, presupuestado, se iban a licitar las obras… pero entonces el Ayuntamiento descubrió que el terreno estaba hipotecado, de que pesaba sobre él una deuda de alrededor de tres millones de euros. Y que, por tanto, no se podía construir allí.

“Todo el asunto es bastante opaco”, asegura Fran Fernández, miembro del Casal. “De hecho”-explica- “los jóvenes nos enteramos de la deuda porque a la Asociación de Vecinos le dio por preguntar en un Consell de Barri celebrado no hace tanto”. No parece un caso de extrema transparencia.

Al parecer todo se remonta a 2003, cuando el Ayuntamiento adquiere, a través de la empresa pública Regesa (de la que era accionista único el Consell Comarcal del Barcelonès), el terreno donde se construirá el futuro Casal, propiedad de Renfe/Adif. Pero Regesa, según fuentes municipales, nunca abonó el justiprecio fijado. Ahora la empresa ha desaparecido y el Consell Comarcal está en proceso de disolución, ambos acusados de graves irregularidades y de estar fuertemente endeudados. En este contexto de liquidación, existían cuentas pendientes que bloqueaban el levantamiento de la hipoteca: Regesa debía millones de euros al Ayuntamiento, y viceversa.

Y así llegamos al pasado mes de marzo. En estas fechas, el Consistorio comunica tanto a los jóvenes como a la Asociación de Vecinos que ha pagado la deuda, desbloqueando así la situación. Pareciera que quedaba allanado así el último obstáculo… pero no: tras las elecciones municipales, llega a conocimiento de la asociación vecinal que el Ayuntamiento, en algún momento, decidió retirar -con nocturnidad y alevosía, sin informar a nadie- la partida dedicada al Casal.

¿El motivo? Todo son conjeturas. Un reajuste, un recorte, la creencia de que, como el tema de la deuda iba para largo, ese dinero podía emplearse en otros menesteres… El caso es que ahora todo está en el aire: Habrá Casal si se aprueba un nuevo Presupuesto Municipal que incluya la partida destinada a aquél; o bien si se prorroga el Presupuesto del año pasado pero ampliado con dicha partida. Por el contrario, no habrá Casal si hay prórroga pura y dura del Presupuesto anterior, sin ampliación, pues en él se suprimió el dinero destinado al equipamiento.

Como puede verse, un auténtico culebrón, bastante confuso y opaco. Y llevamos con él nada menos que 3.285 días. Casi diez años.

L'entrada Un culebrón llamado Casal de Joves de Prosperitat ha aparegut primer a Carrer.

Aquest pont té més de 50 anys, mai ha tingut cap reforma i s’ha convertit en una estructura insegura: no compta amb un espai per als vianants per als quals es va crear, a pocs metres, una passarel·la que actualment no utilitza ningú perquè no garanteix les mínimes condicions de seguretat. La reforma d’aquesta estructura és una reivindicació històrica veïnal que ja s’havia presentat a anteriors equips del govern municipal, tot i que no va ser fins a la darrera legislatura que va prendre més força i cos fins a tenir un projecte clarament definit.

Amb tot, la seva execució va ser aturada pel consistori barceloní al darrer moment, amb l’argument de limitacions pressupostàries.

Antoni Santos, president de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals, apunta una altra motivació: el centralisme dels equips de govern municipal. “El pont està situat a la perifèria que sempre ha estat més desatesa que el centre de la ciutat”, afirma. De fet, les plataformes veïnals no se’n refien i han acudit a la normativa municipal de participació per promoure una iniciativa ciutadana que obligarà el plenari municipal a pronunciar-se al respecte.

S’ha apostat per una iniciativa ciutadana a l’Ajuntament i no al districte “perquè considerem que han estat poc contundents en la pressió a la casa gran”, indica Manuel Lopez, vocal de la junta de l’associació de veïns i veïnes de la Verneda Alta, una de les entitats que han participat en la recollida de signatures amb la de Via Trajana, la Pau, la Palmera-Centre i Sant Martí de Provençals.

Procés participatiu
El projecte de reforma, que ha tingut fins a quatre plantejaments diferents, es va presentar fa quatre mesos després d’un procés participatiu amb els veïns i les veïnes i consultes amb ADIF. Finalment, el projecte aprovat preveu l’ampliació del pont en 10 metres d’amplada, 5 metres per cada costat: 3,5 metres per a vianants i 1,5 metres per a bicicletes.

A més, per als veïns i veïnes, la millora del carrer Santander des del pont fins a la Rambla Prim i l’accessibilitat des de Via Trajana, un trajecte que fan molts treballadors fins als polígons industrials, també hauria de formar part d’una segona fase del projecte, tot i que es considera prioritària la reforma del pont.

 Les signatures recollides es presentaran al juliol i, després de ser validades, s’espera que el primer plenari de setembre aborde aquest la reforma del pont.

Si bé les fonts consultades creuen creïbles les intencions, tant per part de l’equip de govern municipal com dels diferents partits polítics, d’aprovar el projecte de reforma des de la Plataforma Nord Est de Sant Martí, que acull més de 14 entitats de la zona, es va apostar per “forçar” els partits polítics a “mullar-se”. “En setembre sabrem si el compromís és real”, conclou Salvador Mañosas de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Palmera-Centre.

L'entrada Més de 5.000 signatures per la reforma del pont de Santander ha aparegut primer a Carrer.

La propietària és la societat Premium Student Housing, que el 2016 el va comprar al Banco Santander. La intenció de l’empresa, presidida per Santiago de Cruylles de Peratallada -el pare del qual, amb el mateix nom, va ser regidor en l’època Porcioles- era construir una residència estudiantil. Això va alertar entitats com l’Associació pro Teatre Talia Olympia, que des del 2008 reivindica la recuperació del Paral·lel més faranduler.

El veïnat temia que l’edifici s’acabés convertint en un alberg camuflat, com ha passat en el cas de les residències Melon District -una d’elles es troba a pocs metres del mateix solar-. Després de negociacions entre la propietat i el consistori, el novembre del 2018 en el ple de l’Ajuntament es va donar llum verda al fet que l’emplaçament s’adquireixi per la via de l’expropiació -un cop s’aprovi un pla d’inversions que arrencarà amb el nou mandat-. El govern municipal té previst construir-hi un edifici d’ús d’equipament assistencial i cultural; i, els pisos superiors, destinar-los a habitatge dotacional.

Aquest projecte és vist amb bons ulls pel veïnat, que pateix en el seu dia a dia la gentrificació de Sant Antoni que, a més, és el barri que compta amb menys espais d’ús públic de la ciutat -té una mitjana de 2,09m² d’equipament per habitant, per sota de la mitjana, que és de 6,75m², segons dades de l’Ajuntament-.

Per això, entitats com Associació pro Teatre Talia Olympia, l’AV Sant Antoni i Fem Sant Antoni demanen que mentre el consistori tramita l’expropiació de l’enclavament, n’assumeixi el control perquè se’n pugui fer un ús social. El veïnat proposa que es netegi, s’enretirin les tanques actuals d’acer i s’hi instal·li enllumenat.

D’iniciatives, no en falten. Des de col·locar mobiliari urbà, infantil o bé que l’escola Ferran Sunyer, que ja utilitza sales del Centre Cívic Cotxeres Urgell per manca d’espais, se’n pugui beneficiar. Una altra opció és crear un hort urbà. D’aquesta manera, segons Toni Oller, president de l’Associació pro Teatre Talia Olympia, es podria treure profit de la figuera esponerosa que hi ha a l’emplaçament. Durant les reformes de l’avinguda impulsades pel govern Trias, la parcel·la es va utilitzar de magatzem de maquinària i l’arbre es va fer malbé. Per sort, “ha resistit com a símbol que els brots verds són possibles”, afirma Oller.

El fantasma de Don Paco
El teatre es va inaugurar el 1900 amb el nom de Las Delicias. Després, va passar a dir-se Lírico. El 25 de febrer de 1905 s’hi van estrenar sarsueles com La Tragèdia de Pierrot i El Pobre de Valbuena. Des del 1924 es va anomenar Talia, el nom que va rebre durant més anys.

Tenia aspecte d’envelat de fusta i comptava amb una platea i dos pisos en forma de ferradura. En total, tenia capacitat per a 1.000 localitats. Per l’escenari van passar noms com la Bella Dorita i Josep Santpere. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com que el joc estava prohibit, el Talia va sobreviure amb una programació basada en l’alta comèdia i el cinema. Als anys 50, va ser adquirit pel mític actor Paco Martínez Soria, “don Paco”, que el 1955 va enderrocar l’edifici per construir-ne un de nou el 1959. La façana estava coberta de plaques d’uralita i comptava amb aire condicionat, que el convertia en un edifici molt modern per a l’època.

Amb la mort del dictador, el destape també va arribar-hi i s’hi van dur a terme estrenes com la de La Casa de Bernarda Alba el 1976, amb l’actor Ismael Merlo en el paper colpidor de la protagonista, que va ser tota una transgressió. També va passar a la història l’actuació de la famosa cantant argentina Nacha Guevara, un any més tard.

Quan Paco Martínez Soria va adquirir l’immoble, la idea inicial era poder construir-hi pisos en les plantes superiors, però mai ho va dur a terme. El 1982 l’actor va morir i en el seu honor, els hereus el van batejar com a Teatro-Martínez Soria, com és conegut per a molts encara. El 1988 els descendents el van vendre a una empresa que el va acabar tirant a terra. L’historiador Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (1988), ja va intuir l’odissea que li esperaria al terreny: “Si Don Paco aixequés el cap!

Un final trist el del Talia-Martínez Soria en ser venut per la família a una immobiliària, que es va afanyar a enderrocar-lo, convertint-se en un solar mal tancat a l’espera d’aconseguir una requalificació urbanística que els permeti edificar a la seva conveniència”. La premonició continua complint-se.

L'entrada Antic teatre Talia, 30 anys sense funció al Paral·lel ha aparegut primer a Carrer.

Una solució que planteja dubtes als veïns i els professionals del centre. “El CatSalut fa una anàlisi sobre un paper: no valora les conseqüències de posar un edifici en aquest espai. Els condicionants de salut de la població són molts, i un d’ells és que el barri disposi d’espais verds, oberts, lliures d’edificis”, argumenta Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord.

A la consellera de Salut, Alba Vergés, li sembla bé l’opció del cub perquè hi haurien més consultes que a la capella de la Misericòrdia.
Salut simplement diu que en aquest espai, i segons la normativa, hi pot anar un CAP de 51 consultes. Però el cert és que, si els requisits canviessin mig metre quadrat, el CAP ja no hi entraria. Està agafat amb pinces. A més, no tenen en compte l’entorn. El Raval ja està prou lluny d’acomplir les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut en matèria d’àrees verdes. No em sembla adequat ocupar un espai lliure per mantenir els interessos de la Fundació Macba. Perjudicaria la salut del barri. És molt lícit que un museu es vulgui ampliar. Però em costa d’entendre que els interessos dels veïns vagin darrere dels d’un museu.

L’espai on volen fer el cub és actualment una zona verda.
Volen fer un canvi d’espais: el del solar del cub pel del pati del CAP actual, que està catalogat com a equipament, i on mai no s’edificarà, ja que està protegit. Per tant, no estan canviant una zona edificada per una zona no edificada. Crec que això és manipular les normatives.

Què n’opina de la postura de l’Ajuntament?
És qui té el poder de decisió. Els centres de salut s’edifiquen en solars que cedeix l’Ajuntament. Després, el CatSalut fa els informes sobre la idoneïtat dels espais que ofereix el Consistori. No sé perquè, però a l’Ajuntament no li interessa que el Macba es quedi sense l’ampliació a la Misericòrdia. Primer va proposar ampliar el CAP davant del centre actual; i el CatSalut va dir que no, entre altres motius perquè estaria sobre una subestació elèctrica. Després va proposar fer-la al mig de la universitat, al pati on es fan pràctiques d’arqueologia; allò no tenia ni cap ni peus.

Ara, amb el cub, em costa de creure que la Diputació -propietària de gran part del solar on es faria- vulgui pagar per un espai que no volia -el de l’actual CAP- i que haurà de reformar sencer. A vegades, els interessos polítics pesen més que les necessitats de les Administracions, i potser al final ho acceptin, però la realitat és que la Diputació ni necessita aquest espai -perquè no omple els espais del CCCB que resten lliures- ni té diners per fer-ho.

Des del punt de vista mèdic, quins pros i contres té el cub?
Seria un edifici estret i allargat, poc pràctic per a un CAP. Les sales d’espera serien justetes i seria complicat d’organitzar. A més, no tindrà 51 consultes, perquè s’haurà de destinar espai per a altres coses. I estaríem a l’ombra del Macba, literalment, amb poca ventilació.

I la Misericòrdia?
És un edifici que està fet, tot i que caldria enderrocar gairebé tot menys la part que està catalogada. El cost, per tant, crec que seria més car. Tindria menys metres quadrats, però la distribució seria diferent, una mica més ampla. I tindria més ventilació i més llum que el cub.

Però el motiu principal és que no li trauria una zona oberta al barri. El CatSalut ha dit que, a nivell arquitectònic, el CAP pot anar-hi; que tindria moltes més consultes que les que tenim ara. I el barri està d’acord. Quan es va fer el Macba, es va fer pensant en esponjar el barri. Ara tornarem a fer un edifici en un indret on ja n’hi havia un i el vam enderrocar per esponjar el barri?

El Macba diu que també defensen el millor per al barri.
I asseguren que no hi haurà cap ampliació del Macba si no tenim un CAP. Però no accepten altres opcions d’ampliació, com la de fer-la pel pàrquing. (De fet, m’han arribat veus que diuen que el pàrquing el voldran després). Em sembla molt egoista no voler fer l’ampliació en una altra zona de la ciutat. O fins i tot de l’àrea metropolitana. Podria donar vida a altres barris. I tot perquè la gestió seria una mica més incòmoda i perquè probablement els costos serien una mica més elevats.

L’ocupació de la Misericòrdia per la plataforma Raval digne ja, amb entitats, veïns i professionals del CAP, ja fa més de 100 dies que dura.
La idea és mantenir-la fins que no hi hagi una solució definitiva. I que el barri hi estigui d’acord: si es decideix fer el CAP al cub, no crec que els veïns abandonin l’ocupació. Volen que la Misericòrdia sigui un equipament per al barri. Al Raval ja hi ha prou equipaments de ciutat i fins i tot de país.

El CAP està molt condicionat per la catalogació de l’edifici racionalista de Sert, que en dificulta les reformes.
Tenim un problema d’accessibilitat, des del primer dia. Fa uns anys potser s’entenia, però cada cop sobta més. És molt trist que arribis a tenir una cadira de rodes elèctrica, que et permeti ser més autònom, i no puguis entrar al teu CAP perquè no disposa de porta automàtica.

Com que l’edifici està catalogat, la porta original s’hauria de mantenir, deixant-la oberta, fent un afegit per a l’automàtica. Tampoc no podem fer forats a la paret per fer finestres, ja que l’edifici s’ha de mantenir en les mateixes condicions, de manera que estem fent servir consultes sense ventilació. I les finestres han de ser del mateix material original, perquè està catalogat. Quan plou, l’aigua s’escola cap a dins. Les hem intentat segellar mil vegades. Patrimoni diu que es poden fer modificacions, però per fer-les cal fer un munt de paperassa perquè, sovint, després et diguin que no.

També tenen un problema de manca d’espai.
Les sales d’espera són els passadissos. I la sala d’extraccions és petita. No té les separacions adients i afavoreix les punxades accidentals. El nou CAP haurà de complir la normativa, amb separacions rígides.

Ningú no va veure que en aquest edifici no hi podia anar un CAP?
Va ser un error. És cert que l’edifici feia la seva funció com a dispensari de salut. Però el CAP s’hi va instal·lar després dels Jocs Paralímpics. Ja es parlava d’accessibilitat, i, encara que només fos per aquest tema, ja es podien haver plantejat que aquest no era el millor lloc per fer un CAP.

No sé quins espais hi havia llavors, però sé que des de llavors ençà s’han cedit espais a altres entitats, públiques i privades, com ara la Universitat Ramon Llull: quan jo era resident, pensava que el solar on ara hi ha la biblioteca i la pista de basquet acolliria el nou CAP. A Barcelona tenim un problema greu de manca de sòl per a salut. El CatSalut no troba solars. El CAP del Gòtic, ubicat en uns baixos, ha hagut de tancar enguany dos o tres cops per inundacions per restes fecals. I busca al Gòtic un espai per a un CAP.

L’Ajuntament no ha dut a terme cap política per buscar espais per als centres de salut. Drassanes caurà d’aquí quatre dies. Casc Antic és relativament nou, però s’ha quedat petit. Després veus que per a centres de salut privats sí que n’han trobat: l’espai de la Quirón era municipal. I no crec que l’Ajuntament s’hagi de moure per a la Quirón.

Quines són les necessitats del barri en matèria de salut?
La població té un nivell socioeconòmic baix. I això ja és un condicionant de salut important. També el fet que gairebé el 50% de la població sigui migrant. Això condiciona la manera d’arribar a la població.

El principal problema és que el gruix de la població migrant no té consciència de malaltia crònica: costa molt que entenguin que ho seran per a tota la vida i que cal millorar els hàbits de salut. És cert que això és difícil en tota la població, no només la migrant, però entre la població autòctona està culturalment més acceptat que cal fer controls. La població migrant que ve de països on, probablement, s’han de preocupar més de les malalties agudes sol venir un o dos cops a la visita i després se n’obliden.

I això com es pot combatre?
Cal adaptar-se més a la cultura de cada comunitat fent més atenció comunitària. Cal sortir més i fer xerrades dins la comunitat. Fer activitats per entendre’ls a ells i que ells ens entenguin a nosaltres.

Hi ha problemàtiques concretes que afecten la població migrant?
N’hi ha alguna. Per exemple, el consum de shabú -una metamfetamina- afecta sobretot la comunitat filipina. És una droga que es consumeix per aguantar les dures condicions de treball -hi ha persones que treballen un mes seguit-. Es consumeix en un entorn lúdic, després de treballar, i l’efecte dura tres o quatre dies. Si no tornen a consumir, l’efecte es perd i és pitjor. Això fa que s’enganxin molt.

El shabú ens està donant molts problemes: trastorns mentals, problemes cardiovasculars, ictus, miocardiopaties dilatades -cors que sembla que portin 100 anys treballant-… I en gent molt jove, d’entre 35 i 45 anys, que potser porta 20 anys consumint, perquè comencen a treballar molt joves, a l’hostaleria.

Com fan front a aquest repte?
El shabú és un tema tabú dins la comunitat. Si els preguntes si en consumeixen, la resposta sempre és que no. I molts cops estàs veient que sí, perquè venen al CAP per un problema relacionat amb això. Un estudi del Centre d’Estudis Africans deia que el 50% dels homes consumien shabú. I l’Hospital del Mar va detectar que el 4% de les dones d’aquesta comunitat n’havien consumint durant l’embaràs. És moltíssim.

Hi ha qui diu que els migrants fan un ús abusiu del sistema públic.
Els migrants utilitzen menys el sistema. Els meus caps m’ho recorden quan els demano més recursos per atendre la població migrant. Em diuen que, com que venen menys, necessitaré menys. El que sí que fan els migrants és fer servir els circuits de manera diferent: com que sovint tenen problemes per demanar hores lliures a la feina per anar al metge, venen d’urgències, quan poden, en lloc de programar abans la visita. És un fet que no és distintiu dels migrants, sinó de la població treballadora.

Perquè en fan un ús menor?
De vegades per por, si és que estan en situació irregular. També perquè tenen menys concepte de malaltia. En general, les passen a casa. Fins i tot malalties greus. En general és gent que, si no és que necessita una baixa laboral, no acut mai al sistema sanitari a demanar res.

Com són les condicions laborals dels professionals del CAP?
Els professionals de la pública, tal com està el país, no ens podem queixar. Però, per la feina que fem i la responsabilitat que tenim, hauríem de cobrar més. El col·lectiu d’administratius està molt mal pagat i poc reconegut. No poden cobrar jornada complementària; si doblen, ha de ser a canvi d’un dia: no poden treballar més i cobrar més. Són acords als quals van arribar els sindicats, perquè es contractés més. Però quan ets mileurista potser t’interessa fer hores extres i cobrar-les.

Hi ha altres coses que encara estem amb insuficiència. Per exemple, tenim un odontòleg, mentre que a Drassanes, una zona amb només una mica més de població, en tenen dos; de manera que s’acaba creant un greuge comparatiu. Això ens passa també amb la treballadora social. Costa fer fórmules noves. Sempre ha de ser tot o “un” o “dos”. Potser necessitem “mig més”.

Perfil: Metgessa de família al Raval
Anna Romagosa és directora del Centre d’Atenció Primària (CAP) Raval Nord des del 2012. Nascuda a l’Eixample, va viure a Gràcia i ara ho fa a Sant Gervasi. La seva vinculació amb l’equipament va començar el 2003, quan va entrar-hi a fer la residència i s’hi va quedar. Somriu quan assegura que no té cap màster. I bromeja: estar tants anys al Raval, “és un bon màster de la vida”.

Recorda quan va fer el canvi de xip que va fer que s’impliqués en la reivindicació del nou CAP: “Saps què és entrar en una consulta sense ventilació després d’una cura? L’olor és impressionant. Jo havia normalitzat la situació. Fins que una companya em va dir: ‘No podem seguir sent còmplices d’això’. I és que, si no la denuncies, estàs acceptant una situació que no és normal”.

L'entrada “L’Ajuntament no ha dut a terme cap política per buscar espais per als centres de salut” ha aparegut primer a Carrer.

Vall d’Hebron i Montjuïc
Us proposem de fer-ho tot en un sol dia, si les cames i el cos us ho permeten.

Però si no us hi veieu amb cor, també ho podeu fer en tres tongades: un dia els tres poemes de la Vall d’Hebron i Montjuïc; un altre dia les quatre obres de l’Eixample, i el tercer la mitja dotzena del barri vell. No haureu de fer grans caminades, però voltareu força, perquè les peces del trencaclosques brossià estan força disperses. Cadascun dels tres es pot fer en un temps entre una hora i dues; depèn de la marxa que porteu i el temps que us entretingueu a cada peça. Començarem per la perifèria i els parcs.

1. Les lletres del Velòdrom
Poseu-vos-hi de bon matí. Metro de la línia 3 fins a la parada Mundet. Sortireu a la porta de les antigues Llars Mundet, ara Campus Universitari de Ciències de l’Educació, una visita molt recomanable, d’altra banda, encara que ara no sigui el cas. Camineu una mica per la vorera de la banda muntanya del passeig de la Vall d’Hebron en direcció Besòs i tot seguit trobareu el parc que porta el nom del gran ciclista que fou Marià Cañardo, un parc que fa costat al Velòdrom construït el 1984.

Allà hi ha l’obra més monumental de Joan Brossa a Barcelona, de títol igualment monumental: Poema visual transitable en tres temps: naixement, camí -amb pauses i entonacions- i destrucció. El naixement és una gran lletra A. Passeu-hi per sota i feu camí en direcció a la muntanya. No us caldran gaire pauses, perquè de seguida trobareu la destrucció: una altra gran lletra A feta a miques. Les seves restes estan acompanyades a l’herba del terra per signes ortogràfics -són les entonacions- entre els que picotegen els ocells.

Aquesta obra la va dissenyar Brossa el mateix any que es va fer el Velòdrom, a proposta d’Esteve Bonell, un dels arquitectes d’aquest equipament esportiu, amic personal del poeta i autor també del projecte de la casa del carrer de Gènova, al Guinardó, on va viure Joan Brossa (i també, per cert, Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany).

Si un altre dia us ve de gust, podeu anar a veure aquesta casa de maó vist del carrer Gènova, que s’ho val. Destaca sobre totes les altres del carrer. La coneixereu sense confusió possible, pujant a mà esquerra, cantonada Brussel·les, quasi al davant de l’Escola del Mar.

2. Dos poemes a Montjuïc
Fins ara no heu hagut de caminar gaire. O sigui que: endavant. Torneu a l’estació de Mundet i agafeu de nou el metro de la línia 3 fins a la parada Paral·lel. Feu el transbord amb el funicular de Montjuïc, que us portarà fins al costat de la plaça de Dant.

A la part superior d’aquesta plaça hi ha un parc que porta el nom de Jardins Joan Brossa, on hi hagué, fins al 1988, un parc d’atraccions. En la paret de formigó a la banda esquerra de la porta d’entrada hi ha gravat amb gran lletres metàl·liques, des de l’any 2003, un poema d’ell:

MÚSICA D’ARPA
Ocell:
crec que és millor que obris els ulls
i fugis de la meva espatlla.
Aprofita avui per creuar extensions marines
i encendre’t d’estrelles.

Dintre del parc hi ha un altre poema de Joan Brossa, aquest visual. Costa molt de trobar. Queda situat en l’alt mur de terra d’un terraplè que tanca una de les àrees de joc infantil, mig cobert per les plantes enfiladisses i confós, per l’òxid, amb el color de la terra.

Es tracta de dues gran lletres, una A i una Z, en planxa de ferro, de dos metres i mig d’ample, encastades a la part alta del mur. La A té a l’esquerra una figura humana de mida més petita, potser una bruixa, i la Z té a la dreta, també en mida més petita, la silueta d’un home nu amb cua, semblant al faune que trobarem d’aquí una estona en una altra obra de Brossa situada a l’Eixample que il·lustrava el cartell de la Mercè de l’any 1980.

L’Eixample
3. Jardinets de la Gran Via
Ja hem acabat les visites a la perifèria. No es pot dir que ens haguem cansat gaire, fins ara. El transport públic ens ha posat les coses fàcils. Podem completar el matí amb la visita a quatre obres de Brossa situades a l’Eixample. Ara sí que caldrà fer servir una mica les cames.

El funicular ens tornarà a l’estació de metro Paral·lel on, aquest cop, no agafarem la línia 3, sinó la 2, fins a passeig de Gràcia. Quan hi siguem, només sortir als jardinets de la Gran Via toparem amb una de les escultures brossianes més populars: el saltamartí que fa de monument al llibre. Té el seu origen en una iniciativa del Gremi de Llibreters de Llibres de Vell que organitza cada any, per les festes de la Mercè, la popular fira de llibres antics i de saldo que ocupa les voreres del passeig de Gràcia des d’aquí fins al carrer d’Aragó. El Gremi va encarregar l’any 1994 a Joan Brossa i al grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona que dissenyessin un monument al llibre.

El resultat és el saltamartí (que molta gent esmenta pel nom castellà “tentetieso”) amb un llibre a sobre, de colors molt vius. Inicialment els fulls del llibre eren de ferro, però es van rovellar ben aviat i el 2002 van ser substituïts per les actuals planxes d’acer. Al peu del monument hi ha tot de plaques, que es van començar a posar el 1997 amb el nom de l’escriptor català que cada any homenatja el Gremi els dies de la Fira. O sigui que, encara que el saltamartí no oscil·li, perquè està fixat a la base, és un monument viu, al que cada any s’afegeix una placa.

4. Brossa encarat a Junoy
Ara ens adrecem cap a la Rambla Catalunya i, o bé caminant, o amb algun dels autobusos que hi pugen, anem fins al carrer València, on girem a l’esquerra. A la vorera de la banda mar, abans d’arribar al carrer de Balmes hi ha l’església i el col·legi de la Immaculada Concepció. El col·legi té el seu origen l’any 1879, però l’edifici actual és molt posterior. Quan es va fer, es va conservar l’alineació de la capella, amb una mica de reculada respecte als altres edificis d’aquest tros de carrer, el que fa com un entrant en la vorera, i això facilita l’entrada i sortida d’alumnes.

A banda i banda hi van quedar unes mitgeres que fins a l’any 2007 van romandre nues. Aquell any, l’Institut Municipal de Paisatge Urbà les va decorar amb dos cal·ligrames, una Art poètica de Josep Maria Junoy en la del número 248 i un Poema visual de Joan Brossa en la del número 252. En quedar encarades -la de Junoy és orientada a Besòs i la de Brossa a Llobregat- sembla com si es produís un diàleg entre elles, efecte que ve accentuat pel fet que el contingut literal és idèntic en tots dos cal·ligrames, una A i una Z majúscules.

Només els diferencia el fet que en el de Junoy la Z és a dalt de tot i la A a baix mentre que en el de Brossa és a l’inrevés, i els símbols que uneixen les dues lletres, que en el de Junoy són 33 punts i en el de Brossa 11 petjades. Junoy va escriure el seu poema el 1916 i Brossa el 1997. En qualsevol cas, és un diàleg una mica xocant, perquè encara que són dues obres avantguardistes, les posicions polítiques dels dos poetes van ser molt diferents: clarament progressista en el cas de Brossa, reaccionària i amb una certa participació en la cultura franquista en el cas de Junoy.

5. Un faune
Ara sí que és qüestió d’esmolar les sabates i caminar tres cantonades cap amunt i dues cantonades a l’esquerra, fins al carrer de Rosselló entre Enric Granados i Aribau. Al costat mar, al número 191, hi ha l’entrada a un dels patis interiors de l’Eixample que s’han anat guanyant els últims anys. Aquest es va obtenir l’any 2004 en portar-se a terme les obres d’un hotel, la terrassa posterior del qual ocupa una part del pati.

El promotor d’aquest establiment va tenir la idea de posar una obra de Brossa en el pati interior aconseguit, per recordar les tertúlies que als anys vuitanta i noranta del segle passat tenien lloc al restaurant Sí Señor del carrer Mallorca, de les quals el poeta n’era un assidu. El promotor de l’hotel va demanar ajuda a la Fundació Brossa i l’artista Lluís Maria Riera, que forma part del patronat de la Fundació, li va suggerir la figura del faune que es troba en diversos poemes visuals i en cartells de Brossa, símbol del carnaval i de la transgressió. El faune es va fer amb ferro verge tallat i pintat pel mateix Riera. Queda situat en la paret del fons, protegit per un parterre. Una protecció molt oportuna, perquè tot l’entorn és ple de grafits molt poc artístics.

6. Una llagosta
Ara un últim esforç i ja ens haurem guanyat el dinar. Carrer Aribau amunt, fins a la Diagonal, que travessarem per entrar tot seguit, cap a l’esquerra, en un dels carrerons transversals característics d’aquest límit entre Gràcia i Sant Gervasi. Aquest carreró porta el nom del Bon Pastor i al número 5 hi ha, des de l’any 1979, la seu del Col·legi d’Aparelladors.

L’any 1993, la junta del Col·legi va encarregar a Joan Brossa una obra que donés personalitat a l’asèptica façana de l’edifici. Brossa va treballar en el projecte amb el grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona, amb qui pocs mesos més tard tornaria a treballar per fer el monument al llibre dels jardinets de la Gran Via. Van concebre un poema visual, una part del qual consisteix en un centenar de lletres de colors vius repartits de dalt a baix de la façana de dues maneres: 50 formen el nom del col·legi de manera regular i les altres 50 es distribueixen irregularment per la façana, com si es tractés de material d’una impremta que s’hagués deixat caure per la paret.

Dalt de l’edifici, sobre la teulada, destaca un llagost, un insecte que Brossa va explicar que havia triat perquè era com “un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”. En l’acte inaugural, el 15 de juny de 1993, va sonar música de Wagner mentre Brossa llegia un poema escrit per a l’ocasió: “Enmig de l’expectació general, un gran llagost / ha aparegut al cim del Col·legi d’Aparelladors. / El carrer ha estat paralitzat unes hores. / El cònsol de Mèxic ha assegurat que al seu país / aquest insecte, que en diuen chapulín, és considerat / pels indis autòctons com a símbol de la saviesa”.

Aquesta obra té un complement en una altra peça d’art públic situada en el mateix carrer del Bon Pastor com homenatge a Joan Brossa. Obra dels escultors Carmen de la Calçada i Jaume Barrera, va ser inaugurada el 1998. Consisteix en una combinació de colors, llums i ombres produïdes per uns focus col·locats al llarg del carrer. Només es pot veure, per tant, quan es fa fosc.

El barri vell
Ara és el moment de fer una pausa en la nostra ruta. Per la tarda, havent dinat, ens centrarem en el barri vell, on es concentren mitja dotzena d’espais que porten el segell de Joan Brossa.

7. Carrer del Carme
Començarem a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47), una visita del tot recomanable no solament perquè hi ha una obra de Joan Brossa a la vista. Es tracta del poema objecte titulat Beceroles elaborat l’any 1989. Aquesta aparentment senzilla obra està composta per un esclop de fusta a mida real coronat per tres lletres de metall: A, B i C. No és difícil intuir-ne el significat, sobretot si hom té en compte la institució on es troba.

Però a l’edifici hi ha moltes altres peces d’art escampades per patis, passadissos i sales, les quals formen part, com la de Brossa, del fons d’art contemporani que des de l’any 2001 l’IEC ha anat reunint poc a poc en la seva seu social. Actualment n’hi ha prop d’un centenar. Algunes queden situades en despatxos, però una part important estan en espais d’accés lliure i per tant poden ser vistes pel visitant ocasional que vagi a fer alguna gestió a l’Institut o aquell que participi en les visites guiades que es fan regularment. I al marge de les escultures, només per veure el jardí elevat que dona al carrer d’Egipcíaques i que porta el nom de Mercè Rodoreda, ja val la pena la visita.

8. El paviment de la Rambla
Carrer del Carme enllà, arribem a la Rambla. Així que hi entrem, en la part dreta baixant del passeig central, un parell de metres més avall de l’església de Betlem, hi ha encastat a terra un antifaç obra de Joan Brossa. És de bronze, ben polit pel fregament de peus que el trepitgen, i està encastat en una llosa de granit de dos pams d’amplada. Haureu de buscar una mica entre la multitud de peus que el van trepitjant sense adonar-se’n.

L’antifaç és el guardó que cada any es dona als qui reben el premi Sebastià Gasch que des del 1976 es concedeix en record d’aquell gran periodista. El guardó va ser creat poc després de l’homenatge que li va retre el FAD l’any 1976 pel seu constant suport a les arts de l’espectacle. El 1991, el premi Sebastià Gasch va correspondre a la Rambla, i es va decidir que l’antifaç dissenyat per Brossa, en lloc de guardar-lo en un armari, fos encastat al paviment de la Rambla de les Flors.

I allà està, sense que quasi ningú se n’adoni, de la mateixa manera que tampoc no s’adonen ni del paviment dissenyat per Joan Miró ni del memorial, de dotze metres de llarg, per les 15 víctimes de l’atemptat del 17 d’agost del 2017, igualment encastat al paviment de la Rambla, els dos una mica més amunt del Liceu. Són sense dubte les tres escultures de Barcelona més trepitjades i, lamentablement, sense que la majoria dels trepitjadors en siguin conscients.

9. El Ingenio
Deixem la Rambla pel carrer de Ferran. La tercera travessia d’aquest carrer és el carrer Rauric. Cap a l’esquerra hi ha la botiga d’El Ingenio, que té el seu origen en l’any 1838. D’ella han sortit bona part dels gegants i capgrossos que animen les festes majors de ciutats de Catalunya. Després de diversos canvis de propietari i fins i tot del tipus de coses que s’hi venien, a final de desembre del 2017 va tancar, però va tornar a obrir al cap d’un any, dedicada a l’activitat tradicional d’imatgeria popular, màscares i joguines de llauna i fusta.

L’any 1997, l’amistat amb Joan Brossa de la família Cardona, propietària aleshores de la botiga, va facilitar que el poeta pensés en la peça escultòrica que hi van posar: dues lletres A, de color vermell, es troben enganxades a la part baixa de la paret exterior, i dues més, entrellaçades l’una amb l’altra com si es trobessin en un trapezi imaginari, pengen del sostre del vestíbul de la botiga. El títol d’aquest poema visual és Lletres gimnastes. La primera vegada que van posar les lletres de la paret van ser robades i ara hi ha un aparell d’alarma per impedir-ho.

10. Les més retratades
Tornem ara al carrer de Ferran i el seguim fins a la plaça de Sant Jaume. Pel carrer del Bisbe arribem a la plaça Nova, on hi la que segurament és l’obra de Brossa més popular de Barcelona: l’Ideograma corpori amb les set lletres de Barcino, en record de la de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat romana que és l’antecedent més immediat de l’actual Barcelona.

Totes les lletres són de bronze, menys la N, que és de fosa d’alumini. S’arrengleren davant la muralla romana i són el teló de fons ininterromput de selfies i fotos de grup. De vegades també serveixen perquè descansi algú que s’hi recolza o perquè una figura vivent de les que s’exhibeixen davant els turistes s’hi enfili. Tot i que no hi van ser posades fins al 1994, la idea és anterior, de quan els arquitectes municipals Màrius Quintana i Montserrat Periel van dissenyar l’actual avinguda de la Catedral, cap al 1991.

11. La Seca, l’epicentre brossià
I arribem al final de la nostra ruta. Esquivant les masses de turistes, travessem l’avinguda de la Catedral fins a la Via Laietana o, millor encara, només fins al carrer de la Tapineria i baixem fins al carrer de la Princesa resseguint la muralla, ara que llueix millor amb la supressió del fossat que hi havia.

Si voleu continuar amb un recorregut sense cotxes, només entrar al carrer de la Princesa, fiqueu-vos a mà dreta pel primer carreró i aneu seguint les sinuositats pels assossegats carrers de Cotoners i Barra de Ferro fins al Museu Picasso i allà entreu per l’arc de la seva esquerra al carrer del Cremat Gran, per arribar al carrer de Flassaders. En el número 40 d’aquest carrer hi ha des del 2011 l’Escenari Joan Brossa, petit teatre que té el seu origen en el que fou l’Espai Escènic de la placeta Allada-Vermell, situada ben a prop.

L’Escenari Brossa ocupa una part de l’edifici on hi hagué la Seca, reial fàbrica de moneda, que en tancar el 1881 fou compartimentat en diversos immobles. El 2011 Meritxell Inaraja va dirigir una rehabilitació de l’immoble de Flassaders, 40, per convertir el pati en la nova seu del teatre, que s’hi va traslladar. Però en l’antic espai d’Allada-Vermell, obert el 1997, hi va quedar una peça escultòrica de Brossa. Hi anirem després, per acabar el recorregut.

Tant en l’antic espai com en l’actual, l’Espai Escènic Joan Brossa impulsa la representació de moltes obres de Brossa i la de tots aquells que treballen en l’òrbita de la seva estètica. És un centre de producció i difusió d’activitats com ara la dramatúrgia textual, la poesia en escena i la dansa, amb una especial atenció a les arts escèniques parateatrals, és a dir la màgia, el circ, les titelles i ombres xineses i el cabaret.

Forma part de la Xarxa de Fàbriques de Creació de l’Institut de Cultura de Barcelona, un programa municipal basat en la transformació d’antics edificis industrials en desús per convertir-los en nous espais destinats a la cultura i l’expressió artística. La Xarxa Fàbriques de Creació compta amb onze centres distribuïts per diversos barris de Barcelona, tots de titularitat pública, però cadascun amb un programa d’actuació singular i amb un elevat nivell d’autonomia. L’Escenari Brossa té tot el dia obert un bar al vestíbul, amb terrassa a l’exterior.

En la part posterior del mateix edifici que ocupa l’Espai Escènic Joan Brossa, en el número 2 del carrer que porta precisament el nom de la Seca, s’hi va instal·lar l’any passat la Fundació Brossa, que des de la seva creació el 1999 havia estat voltant per diversos locals com a seu social.

L’objectiu principal de la Fundació és conservar, organitzar i catalogar l’obra i el fons bibliogràfic i documental del poeta, i incentivar la recerca sobre els diferents vessants de la seva obra. Organitza exposicions en el seu local i promou en altres llocs activitats relacionades amb l’univers creatiu del poeta. Per arribar-hi, no es pot donar la volta pel carrer de les Mosques, ja que està tancat amb una reixa, sinó que cal sortir al passeig del Born i girar per la placeta de Montcada, o bé directament des del carrer Cirera, una travessia de Flassaders que tanca l’illa de cases pel costat contrari al carrer de les Mosques.

L’última obra de Brossa
Podem acomiadar-nos de la ruta amb la visita a una última obra: la que s’ha conservat on hi hagué des del 1997 fins l’any 2011 l’Espai Escènic Joan Brossa, amb entrada per la placeta que es va crear amb la unió dels carrers Allada i Vermell, després de l’enderroc de part de les cases, i que també tenia accés per la part posterior, al carrer de Tantarantana.

Des de la Seca hi podem arribar sortint al passeig del Born i seguint el carrers del Rec cap amunt. L’edifici que va ocupar el teatret abans del trasllat a la Seca està coronat, en la banda Allada-Vermell, per una lletra B gegant, de color vermell, reclinada en forma d’antifaç. És l’últim poema visual de Joan Brossa instal·lat a Barcelona el 7 d’octubre de 1998, dos mesos abans que l’artista morís. En la gran tarima de ciment, pintada de vermell, davant del local hi ha una frase del poeta: “Quan un país no va a l’hora, el primer que se’n ressent és el teatre”.

Amb el cos cansat i l’esperit enriquit, podem ara tornar cap a casa, a seure i llegir uns quants poemes de Brossa. Potser els dels dos llibres que conté aquella obra seriada titulada Ou amb dos rovells que molts vam comprar fa anys i tenim posada en una lleixa.

Extra: Record d’un malson
Hi ha obres de Brossa no només a Barcelona, sinó també en altres ciutats de Catalunya: al Museu del Cine de Girona, a Montigalà, al Museu de la Immigració de Sant Adrià del Besós… En aquest últim hi ha una obra que té una evident relació amb Barcelona i que és segurament l’escultura més coneguda i més polèmica del poeta. És el cap de l’exalcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, posat en una safata a sobre d’una cadira. El títol: Record d’un malson.

Ha tingut una història envitricollada. Realitzada el 1989, va ser col·locada a la Mina el 1992, retirada, portada el 1996 a la Biblioteca Popular de Sant Adrià del Besòs i finalment traslladada al Museu de la Immigració el 2006. Aquesta primavera ha format part de les obres del pavelló català a la XV Biennal d’Arquitectura de Venècia.

Tot va començar la tardor de 1989, quan els veïns del barri de Cobasa de Sant Adrià del Besòs es van oposar a que es fessin habitatges en un terreny pensat primerament com a plaça. La reivindicació va portar mols mals de cap a l’alcalde de Sant Adrià, Antoni Meseguer. En aquell context, d’un sopar de Meseguer amb el grup d’opinió socialista Emprius va sortir la idea de fer un antimonument a Porcioles, com a culpable que existissin barris com Cobasa.

Es va encarregar a Joan Brossa, que va plasmar el projecte en una cadira sobre la qual hi ha una safata amb el cap de l’exalcalde. Meseguer va rebre l’obra el 1991, però a l’hora de la veritat no va gosar posar-la a la plaça que havia resultat d’aquell conflicte. La figura de Porcioles s’estava revisant i no precisament de forma negativa en l’àmbit municipal socialista. Quatre anys després, sent alcalde el convergent Jaume Vallès, dos regidors d’Iniciativa per Catalunya van decidir treure el monument que no havia vist la llum del magatzem on es guardava i el van posar a la Mina, barri de Sant Adrià. Vallès el va fer retirar sense contemplacions i el 1996 va ser instal·lat en la nova biblioteca municipal. Brossa, en saber-ho, va comentar que sempre estaria millor entre llibres que no pas en un garatge.

El desembre del 2006, per decisió municipal, l’obra es va traslladar al Museu de la Història de la Immigració, inaugurat en aquelles dates, on s’exposa en una vitrina al costat de la porta d’entrada.

L'entrada Brossa a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

És també perquè aplega un elenc de perfils polítics de procedències diverses i acostumats a manar que fan pensar en una legislatura molt entretinguda pel seu alt nivell dialèctic. En aquest segon mandat Ada Colau tindrà al davant una oposició amb molt afany de protagonisme on destaca un exprimer ministre socialista francès, un exministre de Treball del govern Zapatero i un reguitzell d’exconsellers dels governs Mas i Puigdemont. Afegir també l’anomalia que suposa que el cap d’un grup municipal estigui empresonat i hagi de demanar infructuosament permís per assistir als plens.

Valls: no sap, no contesta
Des de les eleccions del 2011 Carrer realitza una breu enquesta als regidors i regidores on els pregunta sobre qüestions relacionades amb la seva vida com la feina abans d’ocupar l’escó municipal, com es mouen per la ciutat, on viuen, on porten els fills a estudiar, si tenen mútua privada i si participen en algun moviment associatiu.

Cal destacar la gran disponibilitat de la majoria a participar en l’experiment i també lamentar la impossibilitat de contactar amb el grup de Manuel Valls. A la centraleta de l’Ajuntament no sabien on passar la nostra trucada tot i que BCN pel canvi té dret a sou i despatx. El qüestionari de Carrer és una forma amena d’acostar els representants municipals a la ciutadania, àvida de tafaneries i alhora la primera interessada a saber de quin peu calcen els membres del nou consistori.

La majoria dels enquestats té titulació universitària amb perfils molt diferents que van des dels advocats fins als enginyers passant per periodistes, catedràtics, mestres, economistes, gestors culturals, biòlegs, politòlegs, empresaris i arquitectes. També hi ha dos funcionaris de carrera, una botiguera i un autònom sense especificar de què, i només un dels enquestats es defineix com a polític professional.

Com a anècdota, destacar que no sempre el que més títols oficials té és el que més se’n vanta. Ada Colau no va acabar els estudis universitaris i ho compensa explicant que les seves competències professionals i polítiques “són fruit d’estudis acadèmics, de la tasca que he desenvolupat en organitzacions civils i de la participació en moviments socials”.

L’habitatge va per edats
El decalatge generacional es posa de manifest quan preguntem per l’habitatge. Mentre que els regidors de més edat disposen d’un pis de propietat (alguns l’atribueixen a la parella o a una herència familiar i declaren o pagar hipoteca o no tenir res al seu nom), entre els més joves s’imposa el lloguer.

Quasi tots viuen a Barcelona tret d’un regidor que resideix a l’Hospitalet de Llobregat i una regidora que ha anat a viure recentment al Masnou. Ni Marilén Barceló ni Celestino Corbacho ni Laura Pérez -aquesta última diu que viu fora de Barcelona- especifiquen on resideixen exactament. En el cas de Corbacho, només explica que està buscant pis a la ciutat. Elisenda Alamany, que com Corbacho no estava empadronada a la ciutat en el moment dels comicis, viu actualment en un pis compartit a Gràcia.

També són els regidors de més edat -independentment del partit polític al qual pertanyen- els que expliquen que gaudeixen d’una segona residència. El mapa és divers i va des de Cerdanyola (Josep Bou) a Falset (Miquel Puig) passant per Sabadell (Elisenda Alamany), el Maresme –Ernest Maragall no especifica el municipi-, Llessuí (Albert Batlle), Graus (Osca) (Montserrat Ballarín), Caldes d’Estrac (Óscar Ramírez) i Eivissa (Marga Marí-Klose). Com a curiositat, el regidor de BEC Jordi Martí diu que té “una casa de 30 metres quadrats al mig del bosc”, però no concreta quin bosc.

Pel que fa als districtes, l’enquesta recull tres novetats molt destacades respecte a anteriors sondejos. La primera és el fet que no hi ha cap regidor que visqui al districte de Nou Barris. La segona, que el districte de Sarrià-Sant Gervasi (8) torna a imposar-se a l’Eixample (5). Fa quatre anys, una majoria de regidors i regidores vivia a l’Eixample (14). Li seguien Sarrià-Sant Gervasi (7) i Horta-Guinardó (6), Ciutat Vella i Sant Andreu (4), Nou Barris (2), les Corts i Sants-Montjuïc (1). Sant Martí era l’únic districte on no hi residia ningú.

La tercera novetat respecte al sondeig anterior és que l’Hospitalet de Llobregat i el Masnou substitueixen Sant Cugat del Vallès i Esplugues de Llobregat. La raó és la renovació interna que han fet la majoria de partits a les seves candidatures per al 26-M.

Poc associacionisme veïnal
Entre els regidors hi ha poc activisme veïnal. De tots, només cinc asseguren pertànyer a alguna associació de veïns i la militància -sigui real o virtual- és transversal a excepció del grup popular, on vetlla per l’absència. Jordi Rabassa (BEC) és membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu i de l’Associació de Veïns del Casc Antic, Jordi Martí (JxC) destaca l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, Montserrat Benedí (ERC) esmenta l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera i Jaume Collboni (PSC) assegura ser membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Dreta de l’Eixample.

Entre tots despunta Paco Sierra (Ciutadans) com el regidor que més associacions veïnals col·lecciona: Associació de Veïns del Raval, Associació de Veïns de la Mercè i Associació d’Amics de la Rambla.

Hi ha moltes formes de llegir aquestes dades. Si triem el criteri dels caps de llista, decep comprovar que no hi ha ningú tret de Collboni que destaqui la seva participació en l’associacionisme veïnal. Ada Colau assegura que “actualment com a alcaldessa no tinc temps per participar” mentre que la resta ni tan sols s’hi refereixen.

En canvi l’associacionisme vinculat a la política hi apareix clarament i alguns esmenten el nom del seu partit polític o similars (PdeCat i Crida Nacional, Federalistes d’Esquerra…). El que més destaca és la participació en entitats ciutadanes relacionades amb el processisme per part dels regidors d’ERC i JxCat, i per sobre de totes hi despunta Òmnium Cultural. També apareixen esmentats alguns sindicats (UGT, CCOO, Intersindical CSC).

Les associacions culturals, esportives i socials (Intermón, Greenpeace, Metges Sense Fronteres, Fundació Vicky Bernardet, Asfatac, Som Energia, Ecologistes en Acció, Plataforma pel Transport Públic…), així com els col·legis professionals i entitats privades relacionades amb l’ocupació prèvia dels enquestats tenen més presència, tot i que són pràcticament inexistents en el cas dels representants del partit taronja a excepció de l’intens activisme de Paco Sierra.

De tots els membres del consistori que participen en l’ampli teixit associatiu barceloní destaca amb llum pròpia el popular Josep Bou: és l’únic que pertany a la Asociación de Amigos de la Guardia Civil.

Pública o privada?
Quan es pregunta sobre sanitat i educació, i si són usuaris de l’atenció pública o la privada, les respostes són variades i transversals. Sobre la sanitat, la majoria reconeix ser usuari del CatSalut, però tot i que molts esmenten el nom del seu Centre d’Atenció Primària (CAP), també n’hi ha que no el posen probablement per desconeixement o falta d’ús.

Pel que fa a l’atenció sanitària privada, el debat ja no va de dretes o esquerres si és que aquest debat és a hores d’ara en aquest àmbit significatiu. De tots els grups, el socialista és el que més utilitza les mútues (6), seguit dels republicans (4) i de JxCat, BEC i Ciutadans (3). Com a nota destacada, el fet que Joaquim Forn respongui a la pregunta recordant que “fa més de 20 mesos que sóc tancat a la presó” i que “aquí hi ha metge”.

Pel que fa a l’àmbit de l’educació que els regidors han triat per als seus fills i filles, el primer que crida l’atenció és que hi ha molts regidors que no tenen criatures i no sempre la seva joventut n’és la raó. Dels que en tenen, molts són usuaris de l’ensenyament concertat i del públic indistintament, i aquest últim augmenta exponencialment quan es parla d’estudis universitaris. JxCat i ERC sovintegen l’escola concertada. A l’altra banda hi apareix BEC com a usuària de l’escola pública a excepció d’un cas. Ada Colau porta el seu fill petit a una escola bressol privada del barri perquè “no ens va tocar el sorteig de l’escola municipal”.

Res de patinet i el cotxe oficial, depèn
El decalatge generacional també es dona, però molt més matisat, si parlem dels mitjans de transport que utilitzen per moure’s per Barcelona. L’ús habitual del metro i anar a peu sovinteja, i pocs parlen de fer servir el cotxe particular -algú, la moto-. Tanmateix, són els joves els que més marquen les bicicletes, elèctriques i normals, tot i que no especifiquen si són usuaris del Bicing o la bicicleta és de propietat. Hi ha el cas del republicà Max Zañartu que la comparteix amb la família i el comú Jordi Rabassa que en té dues.

El patinet, tan de moda, encara no ha fet forat entre els representants municipals. Entre els que repeteixen mandat, n’hi ha que utilitzen el cotxe oficial de forma esporàdica i d’altres que ho fan habitualment per raons de responsabilitat de govern. Només l’alcaldessa s’hi refereix com a “cotxe de seguretat”.

El vehicle privat segueix sent una valuosa possessió de tots els regidors. Tanmateix, de tots els grups municipals destaquen els comuns i els republicans com els que més cotxes i motos tenen. Com a anècdota destacar la caravana de Jordi Martí i la furgoneta compartida de Marc Serra (BEC), i també que només Janet Sanz (BEC) explica que el seu cotxe “és de segona mà amb motor de benzina de l’any 2002”.

L'entrada Qui són els nous regidors? ha aparegut primer a Carrer.

En l’últim minut s’imposava Ernest Maragall a Ada Colau per una diferència de poc més de 4.800 vots. Tanmateix, la inesperada oferta de Manuel Valls de votar l’alcaldable de BEC per impedir un alcalde independentista seguint la tradició francesa del ballottage, ha desmuntat les pretensions republicanes de governar i les preferències de la majoria dels barcelonins, que apostaven per un pacte d’ERC i BEC, segons l’últim baròmetre municipal. El 15 de juny una tensa Colau, que havia fracassat en l’intent de liderar un tripartit amb ERC i PSC durant les setmanes prèvies, era investida alcaldessa mentre una multitud la increpava a la plaça de Sant Jaume.

Noves cares i menys paritari
La batalla electoral ha deixat un escenari respecte al 2015 que no es pot deslligar del context polític general. BEC ha estat el partit més votat als districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Sants-Montjuïc, Sant Andreu, Sant Martí i Horta-Guinardó mentre que ERC s’ha imposat a les Corts i l’Eixample. El mapa dels guanyadors el completa el PSC -Nou Barris- i Ciutadans -Sarrià-Sant Gervasi-. Tanmateix, el sorpasso republicà s’explica perquè Maragall ha obtingut més suport territorial.

Cal destacar també l’avenç dels socialistes, crescuts en detriment dels comuns fins al punt de convertir-se en la tercera força en tots els districtes tret de Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris. El bàndol dels perdedors l’encapçala la CUP, que s’ha quedat fora del consistori, seguit per JxCat, que ha perdut la meitat dels regidors, i Valls, que no ha assolit les expectatives que s’esperava. El PP ha perdut un regidor.

Les principals novetats del nou plenari municipal és que és menys paritari que l’anterior -22 homes i 19 dones- i que s’han renovat 29 dels 41 regidors amb baixes rellevants com la de l’exalcalde Xavier Trias, el popular Alberto Fernández Díaz i la republicana Trini Capdevila, entre altres. Seguint amb la tendència de l’anterior mandat, les eleccions també han deixat un consistori fragmentat amb sumes de majories impossibles i imprevisibles, depenent del moment i la temàtica, que compliquen un escenari tensat encara per la irresolta qüestió territorial.

La picabaralla interna entre els partits sobiranistes evidenciada en els pactes postelectorals i en la Diputació de Barcelona afegeix més llenya al foc de la imprevisibilitat, però també obre el ventall dels acords. Els grups d’ERC i BEC encapçalen el rànquing amb 10 regidors seguits del PSC, amb 8 regidors; JxCat, amb 5 regidors; Ciutadans, originàriament amb 6 regidors però actualment amb 4 per la ruptura interna amb Valls -BCN pel Canvi es queda amb 2 regidors-, i el PP amb 2 més.

Una novetat que no ho és tant és el bipartit format per uns socis que ja es coneixen de la legislatura anterior. L’experiment va acabar en trencament per part del comuns pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar la suspensió temporal de l’autogovern català. Tanmateix, ni el moment polític ni la correlació de forces actual tenen res a veure amb la convulsa realitat del 2017.

Ada Colau ha perdut un regidor i el partit que lidera Jaume Collboni ha doblat els seus representants gràcies a l’efecte Sánchez i a una campanya molt centrada en els districtes més populars i menys independentistes. Així les coses, el nou escenari polític obliga a redistribuir el poder municipal, obre la porta a nous responsables en àrees i districtes, i afecta els projectes dels barris.

El tètrix del cartipàs
El cartipàs municipal es va presentar el 10 de juliol després de tres setmanes d’intenses negociacions. El nou organigrama incorpora novetats destacades. D’entrada, els dos socis aposten per un “govern d’esquerres, paritari, cohesionat, equilibrat i estable”, i això vol dir que les diferents àrees de govern ja no funcionaran com el regne de taifes que va caracteritzar la primera part del govern anterior, sinó que en l’organització interna hi haurà representants dels dos partits.

Pel que fa a les polítiques, es manté l’agenda social i d’igualtat com a marca de la casa, i s’hi incorporen de noves com Prevenció i Seguretat, i Cultura, Educació i Ciència. El nou govern també vol potenciar l’àrea econòmica, la coordinació territorial i metropolitana, i la lluita contra el canvi climàtic.

El govern amplia les tinences d’alcaldia fins a sis. Jaume Collboni és el primer tinent d’alcalde d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda; Janet Sanz assumeix la segona tinença d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat; Laia Bonet s’encarrega de la tercera tinença d’alcaldia Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana; Laura Pérez és la quarta tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Feminisme; Albert Batlle dirigeix la cinquena tinença d’alcalde de Prevenció i Seguretat; i Joan Subirats té la sisena tinença d’alcaldia de Cultura, Educació i Ciència.

A destacar l’assumpció per part de Jordi Martí de la coordinació del govern i el pressupost, i l’aterratge d’Albert Batlle, que torna al consistori per la porta gran després d’haver-se encarregat dels serveis penitenciaris, de l’Oficina Antifrau i dels Mossos d’Esquadra.

Bipartit i oposició
El fet que el nou govern sigui “el més ampli dels últims tres mandats” -recordava Colau- dona un marge de maniobra prou ampli per repartir les responsabilitats institucionals sense les sobrecàrregues que es van haver d’assumir fa quatre anys amb només 11 regidors i que van dificultar molt la governabilitat.

Aquest escenari beneficia teòricament els districtes, repartits també al 50% tenint en compte els resultats electorals. Barcelona En Comú es queda Ciutat Vella (Jordi Rabassa), Eixample (Jordi Martí), Sant Andreu (Lucía Martín), Gràcia (Eloi Badia) i Sants-Montjuïc (Marc Serra). El PSC assumeix Horta-Guinardó (Rosa Alarcón), les Corts (Xavier Marcè), Nou Barris (Marga Marí-Klose), Sarrià-Sant Gervasi (Albert Batlle) i Sant Martí (David Escudé).

L’alcaldessa presentava el cartipàs com “un acord que pensa en la ciutat i posa les persones i les necessitats bàsiques al centre”. Delimitant la filosofia del pacte assolit amb els socialistes a Barcelona, Colau deixa fora la qüestió sobiranista i obre el ventall de la necessària col·laboració amb els grups de l’oposició sense excloure’n cap d’entrada. Sobre aquesta qüestió, tant Colau com Collboni van manifestar estar disposats a parlar amb totes les administracions i “estendre la mà a l’oposició”, però sense esmentar explícitament ERC, que ha passat de ser la interlocutora prioritària de Colau abans de les eleccions i durant els dies previs a la investidura a aigualir-se en l’amalgama de sigles que conformen el nou consistori.

El govern de Barcelona comença a caminar amb 18 regidors, però necessitarà d’una oposició que li és hostil per tirar endavant els projectes i el pressupost. Colau és alcaldessa però del pacte amb el PSC en surt afeblida perquè s’ha hagut d’empassar uns quants gripaus. El primer ha estat el suport de Manuel Valls, però no n’és l’únic. Les àrees del cartipàs, amb Seguretat al capdavant, i el repartiment paritari del pastís malgrat que els comuns tenen dos regidors més que els socialistes ho diuen tot.

Els deures del bipartit
El nou bipartit comença a caminar amb una agenda carregada i amb moltes assignatures pendents de solució complexa. La cronificació de la pobresa, els efectes del turisme massificat, la mobilitat i l’emergència habitacional provocada pels preus abusius de l’habitatge s’arrosseguen de legislatures anteriors i les solucions proposades fins ara no han servit per posar fi al drama existencial de moltes famílies, condemnades a una existència de pobresa de llarga durada. A aquests problemes també cal afegir-ne un altre, que sembla nou però no ho és tant: els efectes del canvi climàtic i l’impacte directe que la contaminació té sobre la salut de la ciutadania.

El passat 11 de juny -en plena negociació per formar el govern barceloní- les entitats Aigua és Vida, Aliança contra la Pobresa Energètica, Assemblea de Barris per a un Turisme Sostenible, Sindicat de Llogaters, Xarxa per la Sobirania Energètica i la FAVB presentaven el manifest Demandes dels moviments socials davant el nou govern de Barcelona.

El document reclama al nou executiu garantir l’accés universal als subministraments bàsics, reforçar les polítiques públiques en sanitat, serveis socials i educació, i ampliar els plans de barris. Pel que fa a l’habitatge i el turisme exigien l’aplicació de polítiques encaminades al decreixement turístic, l’augment del parc públic de lloguer i el compliment íntegre de la Llei 24/2015, i la modificació del protocol d’accés a la Mesa d’Emergències per reduir la llista d’espera que actualment supera els dos anys.

Les discrepàncies entre els dos socis de govern sobre el model de ciutat són evidents i afegeixen més incògnites a la governabilitat. La gestió de l’espai públic, amb l’expansió de les superilles i la polèmica ordenança de terrasses a l’ull de l’huracà, els problemes de seguretat -un dels temes de campanya que el PSC va utilitzar més per erosionar la gestió de Colau-, l’impacte del turisme massiu i la promoció internacional de la ciutat tensen la corda entre els dos partits.

El fet que l’últim baròmetre municipal torni a situar la inseguretat -que augmenta respecte a l’anterior- i l’accés a l’habitatge com les dues qüestions que més preocupen la ciutadania, revela que caldrà molta cintura política i molt diàleg per governar la ciutat.

L'entrada Nou govern, vells problemes ha aparegut primer a Carrer.

Pàgines 2 a 5
D’entrada
– Una passejada per l’obra pública de Joan Brossa a Barcelona (Text i fotos: Jaume Fabre, periodista i historiador)

Pàgines 6 a 9
Especial: Radiografia del nou govern municipal
– Nou govern, vells problemes (Cristina Palomar / Il·lustració: Manel Puyal / Fotografia: Dani Codina)
– Qui són els nou regidors? Enquesta sobre temes d’interès ciutadà (Cristina Palomar i Andrés Naya / Fotografia: Dani Codina)

“Patates calentes” ocultes per al nou Ajuntament
– Qui gosa delegar poder als districtes? (Laura Aznar / Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 10 i 11
“Patates calentes ocultes” per al nou Ajuntament
– Antic teatre Talia, 30 anys sense funció al Paral·lel (Anaïs Barnolas)
– Més de 5.000 signatures per la reforma del pont de Santander ( V. Canet / Fotografia: Ignasi R. Renom)
– Un culebrón llamado Casal de Joves de Prosperitat (Luis Caldeiro / Fotografia: Alberto Sanagustín)
– Una requalificació amenaça de nou el Jardí del Silenci (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 12 a 13
Opinió
– Editorial: Els nostres menors sols i desemparats
– El ninot de El Roto
– Cartes dels lectors: Ha fallat la participació? (Arnau Montserrat, Vall de Can Masdeu); Can Capellanets, patrimoni de les Corts en perill ( Plataforma Salvem el Patrimoni de les Corts)
– La cambra fosca: L’edifici Estel, llest per fer negoci; Agbar, amb dents i urpes; Vox, sense complexos contra el feminisme
– En positiu: Reacció ciutadana en suport de Madrid Central

Pàgina 14
Opinió
– Per un port ciutadà, no a l’Hermitage! (Plataforma per un port ciutadà / Il·lustració: Nomdenoia)
– L’Hermitage, una aposta de futur per a la Barceloneta (Associació de Veïns i Veïnes de la Barceloneta)

Pàgina 15
Dossier: El dret a la salut
– Història i lluites veïnals pel dret a la salut (Santiago Gorostiza, historiador ICTA-UAB)

Pàgina 16 a 17
Dossier: El dret a la salut
– Contaminats per terra, mar i aire (Eloi Latorre / Fotografia: Ignasi R. Renom, Manel Sala “Ulls”-9 Barris Imatge, Dani Codina)

Pàgina 18
Dossier: El dret a la salut
– Qui té un bon metge té un tresor (Amando Martín Zurro, metge de família / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge, Joan Morejón)

Pàgina 19
Dossier: El dret a la salut
– El codi postal dels barcelonins mata (Angel Puyol, filòsof, UAB / Fotografia: Joan Linux-) Barris Imatge, Marc Javierre)

Pàgina 20
Dossier: El dret a la salut
– De l’angoixa i el patiment a la consciència i l’apoderament (Lluís Isern, psiquiatre i psicoanalista)

Pàgina 21 a 23
Dossier: El dret a la salut
– Entrevista: “L’Ajuntament no ha dut a terme cap política per buscar espais per als centres de salut”, Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord (Néstor Bogajo / Fotografia: Dani Codina)
– La sanitat pública té qui la defensa (Elia Herranz / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)
– La participació ciutadana en salut (Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 24
Publicitat

Pàgina 25 a 27
Carrers, especial Pla de Barris
– Los retos del Pla de Barris (Mariela Iglesias i Roberta de Carvalho, Territoris Oblidats)
– Plan de barrios o barrios con plan (Camilo Ramos, responsable d’Urbanisme de la Favb / Fotografia: Ignasi R.Renom)
– Un pla desigual amb molts compromisos pendents (Marc Villloro / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 28
Publicitat

Pàgina 29
Carrers
– Casa Buenos Aires, una okupació amb vista (Eloi Latorre / Fotografia: Josep Lluís Sabater, Eloi Latorre)

Pàgina 30
Carrers
– La Favb engega una escola veïnal (Redacció Carrer)
– És tira: Jordi Lapedra
– Punts de distribució de Carrer

Pàgina 31
Carrers
– La Favb informa: Calen solucions urgents per a les obres del metro
– El cor robat: “La millor solució per als narcopisos és posar-los en lloguer assequible perquè siguin habitats pel veïnat”, Miquel Borràs, Xarxa Veïnal del Raval (Catherina Azón / Il·lustració: Manel Puyal)
– Revistes de barri: Sant Andreu de cap a peus; La veu d’Hostafrancs; Masala

Pàgina 32
La del darrere
– Parlant del carrer i de la ciutat: “Si algun dia donem més valor al restaurant com a negoci que als joves, ens equivocaríem”, Dolça Valero, educadora social i psicopedagoga, responsable del projecte Cruïlla al punt (José Miguel Benítez / Fotograifa: Ignasi R. Renom)
– Sal i pebre: Esperança ofegada (Zeta)
– L’acudit: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

L'entrada Brossa a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Coche contaminante ha aparegut primer a Carrer.

Segons dades municipals, el districte de Nou Barris i molt especialment la zona nord (Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana), tenen històricament la renda familiar més baixa de la ciutat i l’atur entre els joves de 16 a 29 anys és un 60% superior a la mitjana.

Dolça està vinculada a Nou Barris des de fa 20 anys, com a veïna i com a treballadora de diferents projectes socials, primer en la Fundació Pare Manel i més tard a la Plataforma d’Educació Social Cruïlla.

Assegura que, encara que han millorat algunes coses, el barri on s’ubica l’escola continua sent una zona oblidada de la ciutat que “només surt a les notícies per situacions desagradables, com els desnonaments”, i per això, “un projecte com aquest engrandeix el barri. I ho dic com a veïna, no com a educadora”.

L’escola restaurant és el resultat de l’experiència acumulada durant anys pels diferents projectes de formació i inserció laboral per a joves desenvolupats per la Plataforma d’Educació Social Cruïlla-Salesians Sant Jordi, que és l’entitat que impulsa aquest projecte juntament amb la Fundació Jovent.

Explica Dolça que els projectes formatius en diferents professions que porten desenvolupant des de fa anys no acabaven d’assolir l’objectiu final de la inserció perquè, un cop acabada la part educativa, “els joves arribaven al món laboral i no trobaven gent que apostés per ells”.

Amb l’experiència de tots aquests anys i aprofitant l’especialització que havien adquirit l’últim lustre en el ram de l’hostaleria, van proposar crear una petita empresa en la qual els joves poguessin practicar i adquirir una experiència laboral important per al seu currículum.

D’altra banda, el projecte inclou una visió comunitària: “Que veïns i entitats puguin fer ús d’aquest espai com un equipament més, al seu abast”. De fet, aquesta és una zona amb carències en restauració i el local, segons la Dolça, permet que les famílies que vulguin sortir a menjar un cap de setmana no hagin d’agafar el metro o el cotxe per “anar a Barcelona”, com moltes persones continuen dient.

El local és acollidor, còmode, funcional, elegant i modern. Dolça explica que al principi “havia persones que no s’acabaven de creure que aquest era un local per a la gent, i preguntaven si podien passar”.

La dificultat inicial més gran del projecte va consistir precisament en aconseguir un local adient. I el problema va quedar resolt després de dos o tres anys de negociacions amb l’Ajuntament, que “va acollir molt bé la proposta i va apostar-hi”, oferint-los en qualitat de cessió un dels nous locals de l’entorn de la plaça dels Eucaliptus, just a la sortida del metro de Torre Baró-Vallbona.

Aquest any són 54 els joves, de procedències molt diferents, que han realitzat pràctiques en el restaurant. Els 30 que participen en el Pla de Formació i Inserció en hostaleria fent classes en el centre Cruïlla d’octubre a abril i 24 nois i noies que participen en els cursos que s’organitzen a l’estiu, de maig a setembre (a l’agost es tanca). A més, hi ha quatre alumnes amb contracte laboral per als caps de setmana.

Tots ells acompanyats per dos professionals de l’hostaleria, un a la sala i l’altre a la cuina, seleccionats “per la seva sensibilitat cap al món educatiu i cap al perfil de joves amb els quals treballem”. “Amb la seva ajuda, els educadors hem pogut aprendre a gestionar el restaurant i ells han après a ser una miqueta educadors”.

Arrelada als barris, als quals estima profundament, Dolça defensa les polítiques socials que s’estan desenvolupant a la zona, especialment des de fa quatre anys: “per exemple, el Pla de Barris, una iniciativa espectacular”. En aquest sentit, a la nova administració sorgida de les recents eleccions municipals li demana que continuï amb aquestes polítiques: “ens fa por que no sigui així”.

L'entrada “Si algun dia donem més valor al restaurant com a negoci que als joves, ens equivocaríem” ha aparegut primer a Carrer.