Nous equipaments… esportius?

Amb un parc d’equipaments de gran capacitat molt deficitari, llavors va caldre una inversió de 976 milions de pessetes (5,8 milions d’euros) per construir i acondiciar espais per albergar el programa olímpic. Malgrat que es va recórrer a gairebé tota l’oferta existent -bàsicament de titularitat privada, com el Camp Nou, l’estadi de Sarrià o el Reial Club de Polo-, la gran majoria d’instal·lacions es van haver de fer de bell nou o reformar.

L’Estadi Olímpic era la joia de la corona. Construït sobre un vell estadi del 1929 que duia anys semiabandonat, ha patit per mantenir-se com a referent a l’hora d’acollir grans esdeveniments esportius. Només un Campionat d’Europa -el 2010-, la Copa del Món Júnior -el 2012- i dos campionats d’Espanya pel que fa a l’atletisme. A banda, va tenir com a llogater el RCD Espanyol entre el 1996 i el 2009, quan aquest equip es trobava sense estadi propi. I també, entre el 1991 i el 2001, va acollir l’efímera franquícia de futbol americà Barcelona Dragons. El FC Barcelona ha mostrat la intenció de jugar-hi els seus partits la temporada 2022-23 si tiren endavant les obres de remodelació del Camp Nou.

L’estadi no s’ha consolidat com una referència esportiva ni d’esbarjo entre la ciutadania de Barcelona, malgrat els esforços. Tampoc les visites turístiques hi generen aglomeracions. El 2016, s’hi va instal·lar l’anomenat Open Camp, un parc temàtic centrat en l’esport, explotat per un grup privat que va tancar portes al cap de dos anys, en entrar en concurs de creditors. Han estat els concerts musicals de grans estrelles internacionals -una quarantena llarga- els que han donat més rendibilitat econòmica a la instal·lació. Segons l’empresa pública Barcelona Serveis Municipals, que gestiona l’equipament, cada any fins a la pandèmia hi tenien lloc 160 esdeveniments, dels quals 50 culturals, 50 esportius i la resta fires o certàmens amb un perfil més corporatiu.

Encara que la gestió de l’estadi continua sent pública, el 2010 l’Administració de Jordi Hereu va estar a punt d’obrir la porta a la privatització a tota l’Anella Olímpica amb la creació d’una nova societat el 49% de la qual s’anava a adjudicar al grup promotor de concerts estatunidenc Live Nation. Finalment, però, l’opció es va desar en un calaix després de detectar irregularitats en l’adjudicació.

El Palau Sant Jordi, tot i haver acollit campionats mundials de modalitats com el bàsquet, l’handbol, l’atletisme i fins i tot la natació, han estat novament els concerts i actes socials i polítics de tota mena els que li han donat més rendiment. Però no ha pogut evitar la imatge de contenidor d’esdeveniments per la manca d’una activitat fixa.

Instal·lacions passades per aigua

Les Piscines Bernat Picornell i les Piscines Municipals de Montjuïc funcionen com a centres esportius oberts al públic amb activitats diverses, sota la concessió a un grup privat, el madrileny Forus, que hi va entrar el 2019. La col·laboració publicoprivada ha estat, en general, la fórmula més habitual per intentar cercar rendiment a les noves instal·lacions sorgides del 1992 i ha instaurat un model que s’ha estès a bona part dels gimnasos i equipaments poliesportius de titularitat municipal de la ciutat. Així, el Pavelló de la Vall d’Hebron acull un centre esportiu gestionat pel grup IGE BCN des de fa vint anys; el Poliesportiu de l’Estació del Nord està en concessió a la Unió de Federacions Esportives Catalanes i el Centre de Tennis de la Vall d’Hebron acull la seu de la Federació Catalana i un centre poliesportiu gestionat pel grup Uesports. El velòdrom d’Horta Miquel Poblet, construït el 1985, després d’anys de ser gestionat per la Federació Catalana de Ciclisme, amb una explotació molt deficitària, s’ha adjudicat la concessió per al període 2020-2024 a l’empresa Poc3 Consulting.

Capítol a part el mereix el Port Olímpic, seu de les proves de vela. Tot i comptar amb un club esportiu -el Club de Mar Port Olímpic-, el seu calendari de regates és exigu -vuit proves enguany- i de poc relleu internacional. La Generalitat de Catalunya n’és el titular, però l’Ajuntament té potestat sobre la gestió des del 1996, que al seu torn estava cedida a una societat privada, Pobasa, durant trenta anys. L’explotador va centrar la via de negoci sobretot en la restauració i l’oci nocturn, convertint-la en una zona de festa, exitosa durant uns anys, i degradada i focus de queixes veïnals durant la darrera dècada. En acabar la concessió el 2020, l’Ajuntament n’ha recuperat la gestió directa i està elaborant un pla de redefinició de l’espai, que té com a eixos pal·liar l’aïllament respecte a la ciutat, reconvertir-lo en una zona d’oci més familiar, i instal·lar-hi un hub d’empreses centrades en l’anomenada economia blava -l’equivalent marí de l’economia verda-.

Mobilitat (in)sostenible

Els Jocs van obligar a repensar a fons la mobilitat d’una de les ciutats amb més densitat de trànsit d’Europa. Però tot el replantejament es va fer amb base a l’ús del vehicle privat. Les grans assignatures pendents quant a transport públic quedarien per a més endavant, com la línia 2 del metro, estrenada el 1995; les mastodòntiques línies 9 i 10 -que van començar a funcionar el 2009 i encara tenen tota la connexió central per executar- o el tramvia de la Diagonal -estrenat el 2004 i que avui encara no connecta la ciutat de banda a banda-. Barris com els de la Marina o ciutats perifèriques que portaven dècades reclamant una connexió ràpida amb el centre de Barcelona -i que n’haurien d’esperar encara unes quantes més- van veure passar la pantalla dels Jocs com una oportunitat perduda.

La fórmula per descongestionar el trànsit al centre de la ciutat va ser un gran eix circumval·latori de 35 quilòmetres, les rondes, que van costar l’equivalent a 4,6 milions d’euros i es van inaugurar amb els Jocs trepitjant els talons. Les congestions a les hores punta han estat una constant en la història de tres dècades d’aquesta estructura viària, sempre amb mitjanes diàries d’ocupació pels volts dels 150.000 vehicles. Ni tan sols l’entrada en vigor de la Zona de Baixes Emissions, l’any 2020, ha limitat el flux de trànsit. Particularment preocupant és la situació en els interconnectors amb altres vies ràpides d’accés a la ciutat, com el nus de la Trinitat: aquí cada dia d’entre setmana s’hi formen més de 10 quilòmetres de cua.

En total, les rondes generen cada dia més de 50 quilòmetres de col·lapse circulatori. Les presses amb què es van construir, a més, van impedir cobrir les vies en les zones més densament poblades: només es va aconseguir a la part que creua el districte de Nou Barris, després d’una llarga reivindicació veïnal. En els últims anys s’han cobert alguns trams del pas per Horta-Guinardó.

Un altre element simbòlic de la mobilitat post olímpica que aviat va quedar obsolet va ser el tambor de les Glòries. Es pretenia acabar amb l’hostil scalextric aixecat als anys setanta, però la manca de temps va impedir plantejar el soterrament dels grans eixos viaris i es va optar per una solució entremig: mantenir la Gran Via com una autopista urbana elevada, confluint la resta d’eixos en una rotonda a nivell de terra, deixant una zona verda al mig, desterrada del teixit urbà i aviat degradada. Amb a penes tretze anys de vida, el 2005, l’Ajuntament ja va aprovar la demolició del tambor i engegava una nova reforma del sector, que encara porta cua avui.

Urbanisme gentrificador

La cita olímpica del 1992 va regirar també la planificació urbanística de Barcelona. Plans especials que ja estaven aprovats es van desar a la carpeta d’assumptes pendents, com el PERI del Raval, aprovat el 1985 i que no es va començar a executar fins a final de la dècada dels noranta. En canvi, un vell projecte fallit de la Barcelona de Porcioles, el Pla de la Ribera, consistent a reurbanitzar la zona industrial situada entre el Poblenou i la Ciutadella, va reaparèixer per obra i gràcia de la necessitat de construir una vila d’allotjament per a atletes i delegacions convidades.

El projecte, impulsat per l’arquitecte Oriol Bohigas, va consistir a arrasar tota l’estructura preexistent de fàbriques, magatzems i habitatges per dibuixar una trama de bell nou, cosa que va suposar la pèrdua d’una part cabdal del patrimoni fabril de la ciutat, que a penes va poder ser documentat, a causa de la urgència de les actuacions, i només se’n va conservar, simbòlicament, una xemeneia.

La constitució del nou nucli urbà, la Vila Olímpica, tampoc va estar exempta de crítiques, en primer lloc per la pràctica absència d’habitatge públic protegit un cop es van comercialitzar les promocions, que des del moviment veïnal es va reclamar que es fixés en un 40%, i finalment tampoc es va complir el 25% compromès per l’Ajuntament. El resultat, passades les dècades, ha estat un barri deslligat del seu entorn, amb nous veïns vinguts d’altres llocs, amb dificultats per construir teixit associatiu i amb molts jardins interiors d’illa convertits en zones per a ús privat.

Aquest model gentrificador, després s’ha reproduït en altres operacions urbanístiques en els anys posteriors a la cita olímpica, sobretot al districte de Sant Martí, capgirat de dalt a baix a base de plans especials de reforma successius, com el Pla Especial per a l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar (1995), el Pla Especial del Front Marítim fins al Besòs (1997) o la Modificació del Pla General Metropolità per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou (2000), l’anomenat 22@.

La irrupció del barri de la Vila Olímpica va comportar també l’aterratge a Barcelona dels grans centres comercials, amb la construcció del Centre de la Vila, un punt de gran concentració de botigues, bars i restaurants i oferta d’entreteniment i esport apartada del peu del carrer. Sovint se l’ha responsabilitzat de l’escassa dinamització del nou barri quant al petit comerç de proximitat i també de les carències pel que fa al teixit relacional entre el veïnat. El model va fer gran fortuna els anys següents: tota nova reforma urbanística anava acompanyada d’una àrea d’aquestes característiques. Així, van sorgir L’Illa -el 1993-, Glòries (1995), La Maquinista (2000), Diagonal Mar (2001), l’Heron City, ara reconvertit en Som Multiespai (2001), o l’Arenas (2011).

Platges que desapareixen

L’obertura de Barcelona al mar va ser, sens dubte, un dels grans atractius d’esbarjo popular de la nova ciutat postolímpica. Les noves platges van ser un èxit de públic autòcton i visitant. Amb un cert regust de desmemòria, però: fins al 2010 no es va posar el nom del Somorrostro a una de les zones de bany, per recordar el passat com a assentament de barraques de l’indret.

Un altre punt discutible és l’impacte ambiental d’aquesta transformació de la costa: les platges metropolitanes pateixen una endèmica pèrdua de sorra que s’ha de pal·liar amb reposicions constants, a causa de la seva mateixa naturalesa artificial, de la manca de sediments per tractar-se d’una àrea urbana i pels dics de contenció instal·lats per aturar l’onatge. A les de Barcelona, desapareixen cada any 40.000 m³ d’arena, de les quals l’Ajuntament en reposa uns 8.000, extreta del fons del Port Olímpic. Fa anys que es reclama a l’Estat, titular de la línia de costa, una aportació extraordinària de sorra importada d’altres llocs. L’última es va produir el 2010, amb l’arribada de 701.000 m³, dels quals avui ja n’han desaparegut més de dues terceres parts.

El bateig de la “marca Barcelona”

Barcelona ja era una capital molt turística abans dels Jocs del 92, però la cita va suposar un decidit pas endavant i un canvi total de paradigma econòmic per abraçar la ciutat marca. L’emblemàtic Hotel Arts n’és la prova més fefaent, i la plasmació en fou la creació de Turisme de Barcelona, tot just un any després dels Jocs: un consorci publicoprivat, que ha exercit de vehicle de pressió per a tots els grans esdeveniments amb el segell d’internacional que s’han plantejat a la ciutat des d’aleshores, des del Fòrum de les Cultures del 2004 fins a la Copa Amèrica prevista d’aquí a dos anys.

L'entrada Les medalles rovellades de la Barcelona olímpica ha aparegut primer a Carrer.

“Vam fer els millors Jocs Olímpics de la història i ara volem fer la millor Copa Amèrica de Vela”, afirma Aragonès. Tot seran bones paraules. Setmanes després, Roger Torrent assegurarà al Parlament que la competició “aportarà valor al país” i, a més, una “projecció a nivell global”, mentre que Colau, en una entrevista al diari Públic, manifestarà que “la nova formulació que ha fet la Copa Amèrica significa apostar per la tecnologia, per la innovació, per nous combustibles sostenibles. Aquests dos anys, els organitzadors i els equips que hi competiran s’instal·laran a Barcelona i generaran sinergies amb l’ecosistema existent de l’economia blava”.

Impacte econòmic incert

Des que es va oficialitzar l’anunci es repetirà constantment com un mantra la xifra que la cita generarà un impacte econòmic de 1.000 milions d’euros. Setmanes més tard, però, la Directa destaparà documents interns de l’organització i Barcelona Global que rebaixen substancialment la xifra. El sector turístic serà dels primers a apuntar-se al carro i aplaudir l’esdeveniment, sempre assedegat d’incrementar els visitants de la ciutat i, de passada, d’enterrar els debats que tant l’incomoden sobre la necessitat d’avançar cap a un decreixement turístic i de posar límits a una activitat que acumula un bon grapat d’externalitats negatives per als veïns, especialment a Ciutat Vella.

Rere la quasi unanimitat institucional -amb l’única excepció destacable de la CUP- i els discursos triomfalistes s’hi projecten algunes ombres, com ara les raons per les quals Auckland (Nova Zelanda) i València havien renunciat prèviament a acollir una prova que ja havien organitzat en el passat, el qüestionament de la xifra màgica dels 1.000 milions d’impacte -per poc realista-, la poca necessitat que té Barcelona d’aconseguir una major projecció turística i, especialment, l’absència d’un mínim debat polític i ciutadà sobre el projecte. Les converses prèvies -realitzades a tota celeritat- van estar envoltades de secretisme i tot plegat es va conèixer quan ja estava dat i beneït.

El paper de Barcelona Global

Nascuda el 1851, la Copa Amèrica de Vela és la competició més important d’aquest esport i un esdeveniment d’enorme projecció mediàtica, tot i que fonamentalment en els països anglosaxons. Fins ara se n’han celebrat 36 edicions -dues de les quals, el 2007 i el 2010, a València-, de manera que la capital catalana acollirà la 37a. La tria de Barcelona ha recaigut en el Team New Zealand com a guanyador de la passada competició, cosa que explica el paper clau jugat per Grant Dalton, director executiu de l’esquadra, a l’hora de decidir la nova seu i la seva presència a la capital catalana els darrers dies de març.

Segons van relatar mitjans com La Vanguardia, a l’equip neozelandès no el convencien les candidatures de Cork (Irlanda) ni Jiddah (Aràbia Saudita), de manera que la pugna final es reduïa a Màlaga i Barcelona, després que tant Auckland com València decidissin no optar a repetir com a seu, sobretot per les pèrdues econòmiques que arrossegaven d’edicions prèvies [vegeu peça final]. L’opció de la capital catalana la van activar representants del sector nàutic aliats amb el lobby Barcelona Global, que actualment presideix Aurora Catà i aplega representants de grans empreses destacades de la ciutat, com CaixaBank, Glovo, Focus, Cuatrecasas, el Grup Godó o les escoles de negocis, entre d’altres.

Ben connectat amb un PSC local que els darrers anys s’ha convertit en el principal suport polític del gran poder econòmic barceloní -representat per organitzacions com Foment del Treball o el Cercle d’Economia i partidari de l’ampliació de l’aeroport del Prat i el port, i de no posar límits al turisme-, ràpidament va aconseguir la implicació de Jaume Collboni. El primer tinent d’alcaldia va participar en algunes de les reunions cabdals per activar la candidatura, en les quals també acabarien participant membres del Govern -de l’equip de confiança d’Aragonès- i de Barcelona en Comú, fins aconseguir l’esmentada fumata blanca del 28 de març. La Copa Amèrica de Vela encaixa de ple en la política de grans esdeveniments amb una forta projecció turística que defensa el PSC. Pot xocar amb el model de ciutat dels Comuns, si bé fonts de l’organització han exposat que a un any de les eleccions no els semblava una bona opció oposar-s’hi -“no podem dir no a tot”- pel desgast que podria comportar.

Una festa pagada amb diners públics

Mentre que els presumptes beneficis econòmics que hauria de generar la prova recauran fonamentalment en el sector privat, el gruix dels costos d’organitzar-la els assumeixen les administracions públiques. Es calcula que comportarà una despesa d’un mínim de 70 milions, 30 milions dels quals per pagar el cànon que cobrarà l’Emirates Team New Zealand com a organitzador de la competició, i la resta es destinarà a muntar l’esdeveniment i a algunes inversions que s’hauran de fer al Port Vell, la terminal del Port Nou i la zona del Port Olímpic. L’Ajuntament ha confirmat que hi aportarà 10 milions, mentre que l’estimació és que tant la Generalitat com el Govern espanyol n’assumeixen 15 milions en cada cas. També hi posaran diners Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que els empresaris privats tot just hi posarien uns 20 milions i en forma d’aval, de manera que no hauria de convertir-se en despesa.

Projecció internacional

L’economista urbà Ramon Marrades, director de la fundació Placemaking Europe -una xarxa continental per a la millora de les ciutats i els espais públics-, considera que organitzar un esdeveniment com aquest pot tenir sentit des de l’òptica econòmica “depenent dels objectius que tinguis i la gestió que en facis. No és el mateix obtenir insercions en televisions o un impacte mediàtic, que atreure turistes o generar feina i que aquesta sigui de qualitat”.

Qui entre el 2016 i el 2020 va ser director estratègic del Consorci València 2007 -l’ens creat per diverses administracions per transformar part del port de la ciutat perquè acollís la Copa Amèrica de Vela i, posteriorment, responsable de la gestió i explotació de La Marina- qüestiona que Barcelona necessiti la projecció internacional que aporta un esdeveniment com aquest. Alhora, però, afegeix que realment podria servir per impulsar una indústria nàutica o l’economia blava a la ciutat si la gestió se centrés en això i no pas en la projecció.

Marrades opina que la Copa Amèrica “no és la millor manera per aconseguir una indústria nàutica i una economia de la mar” i afegeix que en ser “un esdeveniment molt elitista”, amb els vaixells “més sofisticats del món”, tampoc és el millor camí “perquè la gent de Barcelona s’apropi a la vela. S’ha tecnificat tant que s’aparta de la nàutica popular”. També posa èmfasi en què, “al final, el que es fa és finançar una empresa privada [el Team New Zealand]” i qüestiona que “els riscos s’assumeixin des del sector públic i que, en canvi, no participi en els beneficis privats”.

Finalment, Marrades destaca que el sorprèn molt que “amb tanta tradició de debat públic que hi ha a Barcelona i sent, probablement, la ciutat d’Europa on hi ha la reflexió més profunda i continua sobre el seu futur urbà, s’hagi pres una decisió de tanta transcendència de manera tan ràpida, sense debat i de manera opaca”, i conclou subratllant que en cap cas és “la millor manera d’invertir els diners per beneficiar la nàutica popular i l’economia blava, però que, un cop has fet el pas, has de posar les condicions i garanties perquè el retorn públic sigui millor”.

Retorn a un model del passat

L’antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), José Mansilla també posa el focus en què hi ha “una transferència directa de diners públics a mans privades” i denuncia l’aposta per un model que veu “anacrònic”. “És un retorn a un model del passat; és com tornar al Windows 95. La Copa Amèrica de Vela no té cap sentit perquè a Barcelona no li cal més projecció turística, en tot cas li cal aturar-la una mica, perquè ja hi ha una saturació. No fa gaire es parlava de redistribuir el turisme i ara tornem enrere”. Finalment, considera que l’impacte econòmic “es concentra en un període molt curt i només beneficia un tipus de gent molt concret. Al final els impulsors busquen sobretot que Barcelona torni a aparèixer al mapa d’esports globals”. Sense debat, amb quasi unanimitat oficial i amb acriticisme mediàtic, però el que és segur és que la ciutat viurà la Copa Amèrica de Vela durant 14 setmanes de l’estiu del 2024.

Llegat dubtós a Auckland i València

La neozelandesa Auckland i València són dues de les ciutats que van renunciar a ser la seu de la Copa Amèrica del 2024, després d’acumular experiències recents no del tot reeixides. Auckland va acollir la darrera edició, celebrada el 2021, i va acumular unes pèrdues de 94 milions d’euros, després que la inversió pública fos major que la projectada inicialment i l’arribada de visitants fos pràcticament nul·la, a causa de la pandèmia de covid-19. València va ser la seu de les edicions del 2007 i el 2010 -aleshores, tant la ciutat com la Generalitat estaven en mans del PP- i si bé l’esdeveniment va permetre projectar-la internacionalment, també va generar un enorme deute econòmic, de centenars de milions, sobretot per la reforma del port. De fet, l’Ajuntament de València encara ha abonat aquest 2022 sis milions per pagar-ne l’herència.

L'entrada El ‘lobby’ de la Copa Amèrica de Vela atraca a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

José Antonio Acebillo, responsable de las obras olímpicas, planteó al arquitecto Óscar Tusquets la realización de las ocho fuentes, financiadas por la entonces Sociedad General de Aguas, un proyecto diferente del habitual mobiliario urbano hecho en serie, pensado como piezas únicas de la misma familia y con diseño adaptado a su emplazamiento. La idea era que los Juegos contribuyeran a monumentalizar la ciudad, colocar pequeñas obras de arte en el espacio urbano.

Tusquets eligió al escultor canario Juan Bordes como compañero de viaje, el primero diseñó el armazón, la peana, y el segundo modeló las esculturas, imaginadas con adolescentes que jugaban con el agua en actitudes que podían considerarse la iniciación a deportes olímpicos. Así, una niña chapotearía el agua, otra se zambulliría o se sumergiría, un muchacho lanzaría una piedra desde la orilla y otro empezaría a remar. Y con esas ideas y los dibujos de Tusquets se gestaron ocho delicadas fuentes con nombre propio y se fijaron sus emplazamientos.

Nombres y localizaciones

La fuente Pilota se situó en el Paral·lel, junto al Museo Marítim; Llançament, en la avenida del Estadi, en Montjuïc; Busseig, en la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt, en Hospitalet de Llobregat; Xip Xap, en la plaza Alfonso Comín; Cabriola, en el pasaje Isadora Duncan, en Vall d’Hebron; Voga, en la avenida del Litoral, en la calle de Salvador Espriu; Capbussament, en el puerto olímpico; y Tempteig, en la plaza de les Glòries.

Las ocho piezas tenían en común el juego de la escultura con el agua, un pequeño cuenco del que manaba un chorrito de agua para el consumo público y su instalación en espacios poco transitados y sin protección ni vigilancia alguna. La soledad de las fuentes ha facilitado el vandalismo que a lo largo de los años se ha cebado en todas y cada una de ellas. Las esculturas han sido robadas o destrozadas, algunas fueron arrancadas con sierras eléctricas o cuarteadas, lo que hizo imposible un nuevo montaje; desaparecieron las placas que las relacionaban con los Juegos y los armazones se cubrieron de pintadas.

Hacia el año 2000 el Ayuntamiento retiró las esculturas que seguían en pie y modificó su sistema de fijación para dificultar nuevos robos, pero solo se consiguió que los ladrones mejoraran los métodos para arrancar las piezas. Nadie llegó a plantearse la conveniencia de mejorar el control de lo que ocurría en el entorno de las fuentes.

Fuentes reemplazadas

Hasta la fecha, Juan Bordes ha repetido tres esculturas, que no son idénticas a las originales porque no trabaja con molde. Dos de ellas, las de Vall d’Hebron y la plaza Alfonso Comín, volvieron a su emplazamiento original en marzo, y una tercera, la de Glòries, se conserva en un almacén a la espera de que concluyan las obras de esta plaza. Quedan en pie la del puerto olímpico, protegida quizá por su difícil localización, y la de la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt. Las tres fuentes restantes -Paral·lel, avenida del Litoral y Montjuïc- han quedado reducidas a un bloque desnudo de piedra artificial sin identificación alguna que permita a vecinos y transeúntes vincular ese despojo urbano con el pasado olímpico de la ciudad.

Especial abandono es el que rodea la escultura Llançament, en la avenida del Estadi, desaparecida en plena pandemia, situada en un entorno que debiera ser zona ajardinada y es en realidad un espacio donde se mezclan hierbajos, restos de comida y bebida, escalones rotos y balaustrada desportillada. Personas sin techo suelen utilizar el agua que aún mana por un orificio de su armazón para aseo personal o hacer la colada. Usos prácticos para restos olímpicos.

Paisajes rotos

La conservación y mantenimiento del patrimonio monumental de la ciudad, pero no su vigilancia, corresponde al servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio. Carme Hosta, técnica del mismo, reconoce que las ocho fuentes olímpicas han sido víctimas especiales de vandalismo e insistentes robos, siempre denunciados ante los Mossos. La Policía nunca ha localizado ni las piezas desaparecidas ni a los autores de los robos y, en consecuencia, se ignora si el destino de las esculturas ha sido su venta a coleccionistas o anticuarios. Tanto el irracional vandalismo como los robos han estado amparados en la falta de vigilancia que protegiera piezas dañadas y en la lentitud municipal para reponer piezas y mejorar su estructura, un proceso burocrático sometido a otras prioridades económicas municipales.

Las tres piezas repetidas por Juan Bordes, con un coste aproximado de 25.000 euros por unidad, se incluyeron en la programación 2003-2020 y no se instalaron hasta el pasado marzo. Las tres pendientes deberán esperar su turno. Las esculturas de Paral·lel y avenida del Litoral están presupuestadas para el periodo 2021-2025, pero la de Montjuïc no ha llegado a tiempo para ser incluida en esa propuesta. Si no se aceleran los plazos, y no parece que esa vaya a ser la tónica, las tres fuentes seguirán siendo durante años un simple armazón de piedra artificial. La lenta tramitación ha convertido las fuentes olímpicas y su entorno en paisajes rotos, privados de elementos de calidad que impusieran respeto.

Carme Hosta insiste en la necesaria conciencia cívica para respetar el espacio público -“hay piezas que no se pueden encerrar en un museo”-, rechaza valorar si es necesaria o no más vigilancia e insiste en que la presencia de obras de arte en la calle “es siempre un riesgo”.

Un largo proceso de creación

Óscar Tusquets escribió en noviembre de 1992 una breve memoria del proceso de creación de las ocho fuentes olímpicas, que quiso mantener fieles a la tradición de las placitas triangulares, en particular la realizada por Josep Campeny en 1912 en Diagonal-Còrsega. El arquitecto recuerda en ese texto que José Antonio Acebillo y él, “muertos de frío” en un recorrido dominical de diciembre, peregrinaron por las obras apenas iniciadas de los Juegos para decidir el emplazamiento de las peanas.

La forma de las esculturas la decidieron Tusquets y Juan Bordes, “en los descansos de anochecida” de un viaje por Extremadura. Las fuentes no son el único trabajo conjunto del arquitecto y el escultor canario. En 1995 realizaron el monumento a los Santpere, en el inicio de la Rambla, y años más tarde Bordes colaboró en las piezas escultóricas de la reforma del Palau de la Música, en especial la gran palmera. El auditorio Alfredo Kraus, en las Palmas, proyecto de Tusquets, incluye también cuarenta esculturas de Bordes.

La misteriosa desaparición de dos fuentes

No ha sido fácil recuperar todas las imágenes de las fuentes olímpicas tal como fueron instaladas en 1992 y poder comparar así aquel atractivo pasado con el infortunado presente. El despacho del arquitecto Óscar Tusquets ha facilitado fotografías de seis de esas obras, pero carece de documentación e imágenes de dos de ellas, la de Montjuïc y la situada inicialmente en Glòries, a pesar de que ambas sí figuraban en el primer boceto realizado. El escultor Juan Bordes tampoco dispone de imágenes de esas dos esculturas, ni de los moldes que permitan su reproducción.

El archivo histórico de la Sociedad General de Aguas de Barcelona y el Municipal de Barcelona tampoco tienen documentado el acuerdo firmado en su día para financiar las fuentes y conectarlas a la red. La desaparición documental, fotográfica y física de esas dos fuentes permitió pensar que, por motivos desconocidos, quizá las prisas olímpicas, Llançament y Tempteig no habían superado las caminatas comunes de tres hombres: Acebillo, Tusquets y Bordes. Al final, Carme Hosta, técnica del servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio, dio fe de vida de las dos fuentes, cuyas fichas figuran en una no fácil entrada en internet: Art Públic.

M. Eugenia Ibáñez es periodista.

L'entrada Las ocho fuentes olímpicas, abandonadas a su suerte ha aparegut primer a Carrer.

Criden l’atenció alguns projectes pendents, substancials per a la remodelació de l’entorn de Glòries, però encara penjats. És el cas d’una part del parc de Glòries, on hi ha d’anar una gran pèrgola i un jardí “d’immersió”, amb una zona de joc i una àrea per a gossos. També a la part nord de la plaça hi ha pendent de construir l’Escola Gaia, a l’antiga fàbrica de paraigües, així com un edifici d’habitatges d’onze plantes a la Diagonal. Pel que fa a la urbanització de la Gran Via, encara cal crear un espai per a vianants amb zones d’estada, àrees de joc infantil i arbres, i carrils per a bicicletes i veïns. L’Ajuntament encara busca ús per a uns habitacles entre el túnel i la superfície de les Glòries: un estudi d’arquitectura proposa convertir aquests espais secrets en un hivernacle, un umbracle i una gruta. Però sobre el paper, res definit. I les obres del tramvia, també acumulant anys de retard, no estaran acabades fins a principi del 2024.

Més enllà dels grans projectes pendents, Carrer repassa amb les associacions veïnals la lletra més petita i menys mediàtica dels compromisos pendents.

Poblenou: Un CAP i un poliesportiu

“Ni la pandèmia ni els nous residents dels habitatges que s’han construït els darrers dos anys no són prou motiu per despertar l’interès de l’Administració per donar sortida al CAP del carrer de Bolívia, que està fet des de fa cinc anys i a l’espera d’una cessió a la Generalitat”, lamenten a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. Consideren que aquest equipament és “urgent”, sobretot perquè inclou un hospital de dia i un centre de salut mental per a infants i joves. Un CAP, per cert, que els veïns reclamen des de fa més de dues dècades. A la llista de greuges del Compromís també hi ha el poliesportiu de Sancho de Ávila. Aquí els veïns ni tan sols saben quan començaran les obres, però estimen que no serà fins al 2024. També esperen la construcció d’un centre integral de Formació Professional en un solar ara ocupat pels barracots de l’Escola Auditori.

Sagrada Família: Un centre social i habitatge

Al barri de la Sagrada Família, el veïnat reivindica el centre social intergeneracional a l’antiga Fàbrica del Sucre, situada al carrer de Cartagena. “Aquí hi ha d’anar l’espai jove amb sala de concerts, un espai per a l’Agrupament Escola Gaudí i un local d’assaig per als Castellers, però ni tan sols s’ha publicat el concurs del projecte”, asseguren des de l’associació veïnal, que alerta que “també està pendent la creació de 112 habitatges de protecció pública al solar del camp de Blat”.

Fort Pienc: Salut i esport

En aquest barri també esperen un CAP, des del 2007. I després de canvis d’ubicacions i excuses burocràtiques, l’haurien hagut de veure inaugurat el 2022. “Ha arribat aquesta data i encara s’està redactant el projecte bàsic i executiu del nou equipament i dels habitatges dotacionals que s’hi faran a les plantes superiors. Ens diuen que el tindrem el 2026”, lamenta Jordi Casanovas, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc. Denuncia que els veïns del barri reben assistència “en un local inadequat, l’edifici dels antics Dispensaris Blancs de la Caixa de Pensions, i uns mòduls instal·lats provisionalment a l’interior d’una illa del carrer d’Ali Bei, que es van muntar a corre-cuita el febrer del 2021 en plena pandèmia”. L’altre equipament pendent és el poliesportiu, compartit amb el barri del Poblenou, que s’ha de construir a l’espai fronterer dels dos barris. “Ja ens van dir que la seva construcció no començaria abans de la segona meitat del proper mandat municipal”, remarca Casanovas.

Clot-Camp de l’Arpa: La Gran Via i equipaments socials

La inauguració del túnel de les Glòries ha estat un respir, però “hi ha qüestions fonamentals per al barri totalment abandonades”, avisa Miquel Catasús, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa. I és que segons els acords del 2019, la urbanització definitiva de la Gran Via ja hauria d’estar en obres, però encara no hi ha avantprojecte. “Exigim que almenys s’adjudiquin les obres en aquest mandat, perquè només licitar-les no dona garanties, ni polítiques ni jurídiques”. I si no és així, afegeix Catasús, “serà imperdonable”. En aquesta zona també falten equipaments inclosos en el Compromís per Glòries, com l’auditori-cinema-teatre, una residència de gent gran i el nou local per al casal de joves: “No avancen gens des de fa quatre anys”. L’entitat veïnal reclama que els projectes es facin “amb consens veïnal i celeritat”.

L'entrada Glòries, la transformació eternament inacabada ha aparegut primer a Carrer.

En aquests dos anys ha marxat pràcticament tot l’equip mèdic: només queda una metgessa dels quinze professionals que hi treballaven al principi, pel desgast de la gestió de la directora actual, de la qual s’ha demanat la dimissió. El centre, a més, ha rebut els darrers mesos una allau de queixes -més de 700-. La protesta del 20 de març tenia darrere mesos de treball i recollia el malestar popular generat els últims anys. “Vam decidir fer una campanya molt contundent i posar taules cada dimecres a la porta del CIS per recollir signatures i totes les queixes i testimonis possibles”, assenyala Trini Cuesta, activista a la Coordinadora d’Entitats SAP-Muntanya. Per xarxes, van llançar un manifest que de seguida va assolir el suport de nombroses entitats i usuàries del barri i també de tota Barcelona.

Aquesta “resposta de la ciutadania” ha fet que el Departament de Salut “no tingués més remei que moure fitxa i convocar una reunió a alt nivell amb el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), que, mitjançat l’empresa privada CSC Vitae SA, gestiona el CIS Cotxeres”, assenyala Cuesta; una reunió a partir de la qual s’ha acabat nomenant un nou gerent amb autonomia de gestió, un canvi que ha generat expectatives entre els activistes. “Han contractat una persona que ve de l’ICS [Institut Català de la Salut], que té molt coneixement de gestió i d’urgència. Es va incorporar l’1 de juny, i ell mateix ens va convocar a una reunió de presentació”, manté Cuesta.

Un model fracassat

El 2010 es va inaugurar el CIS Cotxeres, “un equipament amb una forta vocació de proximitat i pensat per a l’atenció integral de la salut de la població; un model que ha estat un fracàs”, explica Cuesta. Ara, “queden unes instal·lacions amb molt de potencial i la promesa d’un innovador model d’atenció integral que no s’ha desenvolupat” perquè “no es va acompanyar dels recursos necessaris”, afirma Corina Albir, de la Comissió de Salut de la Favb. “Globalment, podem dir que ens queda una gran decepció”, diu Albir, qui afegeix que, des d’un inici, no es va entendre perquè el centre el gestionava el CSC “en comptes de l’ICS, com la resta de l’atenció primària del territori”. CSC Vitae SA és una empresa privada propietat del CSC, però de capital mixt públic-privat i que alhora gestiona altres serveis per a l’Ajuntament de Barcelona.

Falta de transparència

La Sindicatura de Comptes va publicar un informe el 2018 en què afirmava sobre el CSC -propietari de l’empresa gestora del CIS Cotxeres-: “Pel que fa al control que ha d’exercir el CatSalut d’acord amb el que s’estableix en els contractes amb les entitats adjudicatàries del servei, la Sindicatura conclou que no existeix un circuit de comprovació formal i exhaustiu de tots els proveïdors i que la documentació acreditada presenta debilitats per verificar que es compleixen els requisits establerts en els contractes i en els plecs de condicions”. Albir considera que això és molt preocupant, perquè aquest sistema tan fragmentat requereix un potent sistema de governança i avaluació continua.

El CSC és una associació d’entitats proveïdores i una patronal del sector concertat que gestiona serveis sanitaris “d’alguna forma competint amb els seus propis associats”, assegura Albir, que agrega que acaba sent un lobby enmig d’un entramat complex on el CSC pot arribar a fer de consultoria o realitzar inversions en cinc països llatinoamericans. “Teòricament és públic, però, per la seva intrincada estructura, no es comporta com a tal, en no destinar el cent per cent de la contractació del CatSalut a cobrir les despeses derivades de l’atenció a la població al CIS Cotxeres”. Segons Albir, fagocita “part dels diners per finançar l’estructura central del CSC”, lluny de les finalitats inicials. Tampoc no està adscrit a cap Administració -la que seria més lògica, segons el Síndic de Comptes, seria la Generalitat-. Una gestió pública directa, probablement adscrita a l’ICS, permetria un major control públic i que els marges de la gestió revertissin al bé comú.

Per tot això, tant la Favb com la coordinadora SAP Muntanya reclamen consells ciutadans i vigilància, la recuperació de l’antic inspector de centres, així com una major transparència amb els comptes del centre, que no es publiquen de forma desagregada. El Parlament va aprovar el 17 de març una resolució que reclamava una auditoria econòmica dels darrers 10 anys del CIS Cotxeres.

Conseqüències en el servei

El CIS Cotxeres ostenta el títol de la pitjor accessibilitat i de més dies de demora per a cita prèvia dels equips de referència, i compta amb ràtios de pacients per metge un 40%-50% superiors a la mitjana de Nou Barris. També s’ha reclamat conèixer el nombre de persones que han demanat un canvi de centre: “Sabem que la xifra és molt alta”, explica Cuesta. El manteniment de la situació actual provoca inequitat, allarga “el temps d’espera i incentiva que les persones busquin alternatives per donar resposta als seus problemes, ja sigui augmentant la visita als serveis d’urgències o contractant mútues privades”, explica Albir. “El mal funcionament de l’atenció primària provoca complicacions i un augment d’hospitalitzacions evitables”, afegeix l’activista veïnal.

Amb tot, aquest tipus de gestió no és estranya a Barcelona, on la provisió de serveis sanitaris és “majoritàriament concertada”, explica Albir, qui considera que, a més, està “altament fragmentada en múltiples proveïdors”. “Això fa que tinguem un sistema molt complex de governar i auditar”, indica l’activista de la Favb. La fuga a la privada és un fet: el 38,8% de les dones i el 40,9% dels homes declara tenir una doble cobertura sanitària, pública i privada, segons l’ESCA 2019-2020.

Les entitats es mantenen atentes als canvis en la gestió, però estan disposades a seguir lluitant “perquè al CIS Cotxeres arribin els recursos necessaris per donar una atenció digna a la població. I participar en la planificació i el control de la gestió dels seus serveis”, conclou Albir. Carrer ha contactat amb la direcció del CIS Cotxeres per recollir el seu testimoni, però a data de tancament d’aquesta edició no hem rebut cap resposta.

L'entrada El veïnat qüestiona la gestió del centre de salut Cotxeres de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

¿El turismo masivo destruye una forma de vida, una cultura?
Sí, pero no de una manera aislada. Es una parte muy representativa, y muy llamativa a la vez, de una forma de capitalismo moderno. Vamos, que no viene el turismo de masas y se carga él solo las cosas, sino que hay todo un sistema socioeconómico que fomenta el individualismo, el consumismo, etc., del cual este tipo de turismo es un representante muy claro. Dicho en otras palabras: ¿La actividad turística destroza un lugar? Sí. ¿Destroza la vida comunitaria? Sí. ¿Destroza vidas individuales? Sí. Pero no es el único actor, sino una parte más de un sistema económico que yo calificaría de psicópata, que destroza ecosistemas y vidas individuales.

En un artículo publicado el pasado 1 de mayo en El País, el socialista Jaume Collboni, primer teniente de alcalde, declaraba: “150.000 personas viven de la industria turística y queremos que puedan continuar haciéndolo”. Pero ustedes en sus siglas llevan la palabra decrecimiento. Con la cantidad de personas que emplea el sector y la crisis que está cayendo, ¿de verdad se puede hacer decrecer uno de los motores de la economía? ¿Qué alternativa se les da a los trabajadores?
Lo primero que hay que decir es que el verdadero drama es que haya tanta gente trabajando en el turismo, que es el sector que peor paga: quien trabaja en comercio, hostelería y restauración cobra de media la mitad de la media general salarial en la ciudad, según estadísticas del propio Ayuntamiento del año 2016. Es evidente que en Barcelona ha habido un proceso de desindustrialización y que se optó por una salida fácil: promover de diversas maneras -cesión de terrenos públicos, etc.- la entrada de capitales turísticos. Se inicia entonces un proceso de turistización de Barcelona y de su economía. Es decir: especializar a la ciudad en un sector de salarios bajos, de alta flexibilidad laboral, de mucho trabajo sin contrato, de mucho trabajo en negro. Y el señor Collboni va y nos dice que tenemos que estar contentos de que nos estén explotando y que tenemos que seguir impulsando eso. Esa es nuestra lectura.

No me ha contestado a la pregunta.
Nosotros efectivamente defendemos el decrecimiento turístico y la diversificación de la economía en otros sectores, pero no tenemos todas las respuestas. No soy capaz de dar ahora mismo un listado de los sectores concretos que hay que fomentar. Pero es evidente que: uno, esto no funciona socioeconómicamente; y dos: se está cargando la ciudad y el medio ambiente y está contribuyendo a la emergencia climática de forma brutal. Y quien tiene la capacidad de estudiar en qué sectores tendría que centrarse el músculo económico de la ciudad son precisamente las instituciones que nos están ignorando.

Del artículo parece deducirse que existen dos posiciones ante el fenómeno turístico: la de los Comunes y la del PSC. Así, el concejal de Ciutat Vella por BComú, Jordi Rabassa, afirma que “todos los turistas que vienen a Barcelona quieren visitar Ciutat Vella, lo que significa que tiene que haber menos turistas”. Y en cambio Collboni manifiesta: “No podemos caer ni en la turismofobia ni en el crecimiento sin control. Tiene que haber un punto intermedio”. ¿Con cuál de las dos se alinea la ABDT?
Desde luego con ninguna de ningún partido, que para eso tienen una línea propia bien marcada. Y, de hecho, arremeteré contra las dos: Rabassa puede tener unos postulados que, a priori, puedan parecer más afines a los nuestros, pero de poco sirve. De poco sirve que el responsable político de un gobierno de distrito diga cosas que nos puedan parecer más o menos bien, si luego eso no se traduce en políticas y hechos reales.

¿Quiere decir que Rabassa hace postureo, es decir, que dice cosas para quedar bien, pero que luego no pone en práctica?
Y que probablemente no puede poner en práctica desde el gobierno de distrito, porque los distritos tienen unas competencias muy limitadas. Pero desde luego podría hacer más de lo que está haciendo, eso sin ninguna duda.

Pero aunque su cargo tenga competencias limitadas, representa al partido que gobierna la ciudad. Por tanto, subiéndolo de nivel, ¿se le podría hacer el mismo reproche a Ada Colau? ¿Mantiene la alcaldesa en el tema turístico postulados que luego no se traducen en hechos?
Sí. Y peor aún: se traducen en hechos negativos. El gobierno Colau, en su primer mandato y sin el contrapeso evidente del PSC en el gobierno municipal, prometió maravillas y acabó acordando con el Puerto de Barcelona una ampliación de la terminal de cruceros. Por tanto, es evidente que no estuvo a la altura de las expectativas que había creado en cuanto a la gobernanza del turismo en la ciudad. Ello no desvirtúa, no obstante, alguna de sus políticas -el Plan de Alojamientos Turísticos u otras-, pero es evidente que sus promesas electorales se han quedado muy cortas. Y van quedándose cada vez más cortas: lo que al inicio del primer mandato era una postura bastante asumible e innovadora -aunque a nosotros se nos quedaba corta-, fue decayendo a lo largo de aquél. Y en el segundo mandato, directamente, le ha regalado este apartado al PSC.

¿Y qué me dice de Collboni?
Su postura es bastante más descarada, pues hablar de que no se puede caer en el crecimiento desmesurado cuando es el principal defensor político a nivel municipal y metropolitano de la ampliación del aeropuerto, una infraestructura que ni siquiera está cerca de su máxima capacidad -y mejor que no llegue a ella-, es hipocresía pura y dura.

L'entrada Dani Pardo (ABDT): “El turismo por sí solo no se carga las cosas” ha aparegut primer a Carrer.

La Decisió d’execució (UE) 2022/38 del Consell, del 4 de març del 2022, ha suposat l’aplicació de la Directiva de protecció temporal 2001/55/CEE, prevista per a casos d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva, creada fa més de 20 anys però mai activada fins ara, obliga els estats membres al reconeixement individual temporal en el cas dels desplaçats per la guerra d’Ucraïna. Això permet oferir-los una protecció anàloga a la de l’asil, que suposa el principi de no devolució al país d’origen de qui sol·licita la protecció i li permet tenir permís de residència i treball, recolzament econòmic i acollida. A això cal afegir la celeritat amb la qual s’han aplicat els sistemes d’acollida i l’enorme solidaritat d’institucions i de la societat civil.

Països com Polònia i Hongria, que van rebutjar les quotes establertes per la UE per acollir demandants d’asil el 2016 i no en van acceptar cap, s’han convertit en dos dels països amb el més gran nombre de refugiats ucraïnesos. Pel que fa a l’Estat espanyol, i segons dades de la web de la Presidencia del Gobierno del 26 d’abril, el Ministeri de l’Interior havia concedit un total de 74.965 proteccions temporals a ucraïnesos. A més, poden fer servir els seus permisos de conduir a Espanya, almenys durant un any.

L’altra política d’asil i refugi de la UE

Han passat 22 anys del Consell Europeu de Tempere, moment en què es van establir els fonaments d’una política comuna de migració i asil per a tots els estats membres. Malauradament, i sobretot arran de la mal anomenada “crisi dels refugiats” del 2015-2016, l’únic espai on s’ha avançat i hi ha hagut convergència d’interessos entre els estats ha estat en l’externalització del control de fronteres a països com Turquia, el Marroc i molts altres, i el blindatge i la militarització de les del territori europeu. Així s’ha deixat de banda una política comuna que permeti gestionar les migracions amb uns estàndards comuns posant els drets humans de les persones refugiades i migrades al centre.

La inexistència de vies legals i segures per als desplaçats de països de fora de l’espai Schengen té com a conseqüència que milers de persones hagin de fer travesses costoses i arriscades per arribar a les fronteres europees i, en el cas que ho aconsegueixin, moltes d’elles són deportades o tancades a camps i presons o als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) sense haver comès cap delicte. En el millor dels casos, i després de fer la sol·licitud de protecció internacional, no poden ser deportats, però triguen mesos per aconseguir una entrevista amb la Policia per entrar dins del programa d’asil, que en la majoria de casos els hi deneguen i els aboca a una situació d’il·legalitat amb els riscos i la manca de drets que comporta.

A títol d’exemple, aquestes són les xifres del 2021 pel que fa a les resolucions de demandes d’asil a l’Estat espanyol. De les 69.891 sol·licituds se n’han denegat 49.537 (71%). El percentatge de concessió de protecció internacional és només del 10,5% -refugi, el 5%, i protecció subsidiària, el 5,5%-, i un 18,5% correspon a la protecció per raons humanitàries concedida a demandants d’asil veneçolans -amb una durada d’un any-. Arribats a aquest punt es pot concloure que a Europa i a l’Estat espanyol hi ha refugiats de primera i de segona. La celeritat amb la qual s’ha aplicat la Directiva de protecció temporal demostra que quan es vol es poden donar les garanties de protecció i acollida, i que no fer-ho en altres casos respon a una política de racisme institucional i de construcció d’una Europa fortalesa.

Solidaritat i tràfic de persones

Els discursos de bona part dels mitjans de comunicació i de determinades formacions polítiques alimenten una xenofòbia que fa que no identifiquem com a iguals en drets les persones que ens diuen que “no són com nosaltres”. És paradoxal també el fet que desplaçar-se a recollir ucraïnesos que fugen i traslladar-los a altres països de la UE és considerat un acte de solidaritat, mentre que fer-ho amb altres es considera tràfic de persones.

Des de Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta denunciem aquesta flagrant discriminació i vulneració dels drets humans, i exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.

Maria José Hernández és membre d’Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada La política per als refugiats de la UE discrimina i vulnera els drets humans ha aparegut primer a Carrer.

El 1972, fa 50 anys, quan es va crear la Favb, la dictadura franquista encara era el sistema polític vigent a Espanya i, malgrat que la màniga de la repressió s’havia tornat una mica més ampla a mitjans dels anys seixanta, persistien encara tota mena de mancances democràtiques. Fins al 1964, només era permès associar-se, i amb limitacions, a determinats grups professionals i, pel que fa a la vida quotidiana, a organismes de l’Església catòlica i de l’anomenat Movimiento Nacional, que era una manera de qualificar oficialment grupuscles d’ultradreta controlats majoritàriament per vells falangistes.

Sota el paraigua de l’Església catòlica funcionaven força precàriament associacions molt diverses, unes de caràcter estrictament religiós i altres que utilitzaven les activitats de lleure per mantenir agrupats els fidels. Podien fer-ho gràcies a que les parròquies els deixaven utilitzar locals normalment annexes al temple i a que tenien la benedicció de les autoritats eclesiàstiques i el control dels rectors de les parròquies, actuant amb el nom de consiliaris.

Entre aquestes últimes cal destacar els centres catòlics, on es portaven a terme activitats culturals i d’esplai com ara teatre d’afeccionats, activitats esportives, campionats de jocs de taula, excursionisme, etcètera. I també l’escoltisme, que des de començaments dels anys cinquanta havia començat a reagrupar-se amb especial força a Catalunya com una eina alternativa en la formació del jovent oferta per l’Església catòlica als qui no combreguessin amb els cants de sirena de l’organització juvenil de la Falange.

La tensió entre aquestes dues possibilitats –les úniques existents— va ser la base sobre la que es van assentar a mitjans anys seixanta les primeres associacions de veïns.

Associar-se “dentro de un orden”

El naixement del moviment de les associacions de veïns va ser possible gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964 que, per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre d’aquell, vigília de Nadal. Se seguia així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització, com el mes d’agost, Setmana Santa o les festes nadalenques. Només cal recordar que, ja mort Franco, la legalització del Partit Comunista es va aprovar el Dissabte Sant del 1977. En el cas de la Llei d’Associacions franquista, la data d’aprovació es va acabar d’arrodonir amb la publicació en el BOE el dilluns 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En unes altres circumstàncies, els ninotaires dels diaris hi haurien sucat pa, però l’any 1964 a l’Espanya de Franco les coses no estaven per a bromes.

Un parell d’anys més tard que l’aprovació d’aquesta Llei d’Associacions es va aprovar la nova Llei de Premsa en una data també prou significativa: la vigília del dia de Sant Josep, que aleshores era festiu i aquell any queia en dissabte. Per completar la jugada, va entrar en vigor el Divendres Sant, dia de Passió. No cal dir que tampoc aquest cop els diaris hi van fer broma.

La Llei de Premsa i la d’Associacions van permetre els anys següents, malgrat la forta repressió que persistia, la creació de noves associacions i publicacions de caràcter cultural, educatiu, esportiu i recreatiu. Això, sumat a la política seguida per organitzacions clandestines per infiltrar militants en entitats ja existents com el sindicat vertical, els col·legis professionals, les associacions de veïns i associacions dependents de l’Església catòlica, va ser un element de gran importància en la lluita contra la dictadura. Qui va prendre la iniciativa en aquest sentit a Catalunya va ser el PSUC, comunista, la principal força opositora clandestina, que en el seu segon congrés celebrat a França el 1965 va acordar que el partit havia de donar suport a les iniciatives associatives ja existents i promoure’n on encara estiguessin absents.

La Llei d’Associacions de 1964, que va entrar en vigor el maig de 1965, va substituir un decret de gener de 1941 que havia regulat fins aleshores l’associacionisme a l’estat espanyol, un decret que tenia per finalitat bàsica la cancel·lació de les associacions existents fins al 1939 vinculades als perdedors de la guerra civil i la legalització de les que eren vinculades al grup victoriós.

‘Cabezas de familia’ amb pistola

La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que la última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.

En el cas de les associacions de veïns, abans de 1964 existien en els barris el que era anomenat associacions de cabezas de familia, controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu, sinó que es limitaven a organitzar la festa anual de la vellesa i acollien en el seu local grups d’aficionats a la caça i la pesca, a la cria d’ocells i altres activitats recreatives.

També a la manera dels cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert en el que era possible fer partides de dòmino, d’escacs, de ping-pong o de billar i se n’organitzaven campionats. Hi dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells. Eren també un bon suport del regidor de districte, amb el que negociaven a vegades alguna petita millora urbana a canvi d’assegurar-li el vots afirmatius del màxim nombre de cabezas de familia –els homes solters i les dones, solteres o casades, no votaven– en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament.

La Llei de 1964 no va variar massa el funcionament de les associacions de veïns i de cabezas de familia existents, que van seguir normalment en mans dels mateixos de sempre. Per assegurar-se’n, les juntes no dubtaven en exhibir si calia les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries de junta directiva.

La nova llei va servir, això sí, per a que es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació des carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar bé prou a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla.

Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant la ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que les havien controlat fins aleshores. Als anys setanta es van anar presentant candidatures d’esperit més obert, democràtic i reivindicatiu i lentament però fermament el paisatge associatiu de la ciutat va canviar.

Nou Barris, la federació com a fórmula

El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom l’any 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, que l’Ajuntament es va treure de la màniga el 1969 i que va ser un dels primers grans temes abordats críticament per alguns diaris. En aquests tres barris es van formar comissions de barri, clandestines, que promovia aleshores Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda l’any 1968.

Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. Van crear primer una coordinadora entre ells, que es reunia al ara ja desaparegut Centro de Vida Comunitaria para Todos, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova.

Després, per a que els barris veïns, amb problemàtiques semblants, tinguessin també una cobertura legal que els era molt difícil d’obtenir de les autoritats governatives, van canviar el nom pel d’Associació de Veïns de Nou Barris, que segons la llegenda va proposar el combatiu dirigent veïnal de Trinitat Vella Ignasi Català, i van crear-hi a dintre una secció per a cada barri. En realitat cada secció, és a dir cada barri, funcionava autònomament, reunint-se en locals parroquials, però quan calia es coordinava amb les altres i es presentaven com un sol bloc.

La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això, cal recordar-ho, quan encara el franquisme collava fort i tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú, i això ho tenien clar els periodistes que aquells anys difonien la problemàtica i les lluites dels veïns.

A partir del nucli inicial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, primer es van sumar a la coordinadora, per formar la nova associació, Ciutat Meridiana i la Guineueta, també barris nous, i finalment quatre barris més, nascuts ja abans de la guerra, en l’eufòria de la caseta i l’hortet dels anys trenta: Prosperitat, Verdum, Roquetes i la Trinitat Vella, que aquells anys registraven un creixement explosiu. Ja eren nou. En realitat deu, perquè ben aviat s’hi va incorporar la de Canyelles.

Es multipliquen les noves associacions de veïns

Aquesta mateixa història s’havia anat repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals dels barris de Barcelona. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, quan es va plantejar una obertura especulativa del que actualment és la Ronda del Mig al barri del Guinardó, o quan el regidor Josep Maria Espona va destruir l’any 1974 unes escales del carrer Mercedes, al barri gracienc de la Salut, tocant al Parc Güell.

El ressò que les candidatures democràtiques trobaven a la majoria dels mitjans barcelonins va ser un element important de suport al canvi profund en l’associacionisme barceloní, vinculat tant al relleu generacional com als nous aires que permetien respirar les esquerdes dels anys finals del franquisme. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre sí i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener de 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores.

Al número 160 de ‘Carrer’ es va publicar una versió retallada i editada d’aquest text, per qüestions d’espai. El text que podeu llegir al web de ‘Carrer’ és la versió íntegra de l’article.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada Abans de la Favb ha aparegut primer a Carrer.

Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

I amb prou feines hi ha informació sobre aquest nucli barraquista. Res en els diaris de l’època i molt poc en els estudis acadèmics recents que s’han escrit sobre les barraques de Barcelona. Les investigacions parlen de la teoria, de les causes i conseqüències del barraquisme, però no donen xifres ni dels infrahabitatges ni de la gent que els habitava. No era fàcil fer el comptatge en el seu moment, i dècades després és quasi impossible trobar els veïns que van viure en aquest barri.

Comptar i anar a parlar amb les persones que subsistien a la muntanya ho van fer tres periodistes, Josep Maria Huertas, Josep Martí Gómez i Jaume Fabre, i ho van deixar per escrit en el llibre El Montjuïc del segle XX, que es va editar el 1969, quatre anys abans que s’enderroqués Jesús i Maria. Van fer un inventari sense pal·liatius de la misèria. I alhora van donar veu als seus protagonistes.

Entre 3.000 i 4.000 habitants

L’any que els tres periodistes van anar a Jesús i Maria, hi quedaven 600 barraques. Una xifra que segons els mateixos veïns havia disminuït en relació a anys enrere i que va tornar a augmentar després. La població oscil·lava entre les 3.000 i les 4.000 persones.

A final dels anys cinquanta, un grup de veïns del barri va impulsar una Germandat d’Estalvi. Tenia forma legal de cooperativa i va aconseguir recollir cinc milions de les antigues pessetes amb l’objectiu de construir pisos en la mateixa esplanada on hi havia les barraques. “Xifra fabulosa si hom pensa que gairebé tots treballen de peons, mecànics o paletes i que llurs sous són més aviat reduïts per més hores extraordinàries que facin”, van escriure els periodistes.

Els barraquistes tenien el suport de la parròquia de Nuestra Señora del Port. La revista Ideal, una separata de la Hoja Parroquial, era el seu portaveu. Van tocar moltes tecles, l’alcalde Josep Maria de Porcioles els va anar a veure i els va prometre que els pisos es farien in situ, es van dibuixar els plànols… Però a l’hora de la veritat no va ser així. Descartada l’esplanada, el Patronat de l’Habitatge va proposar primer uns terrenys a Can Clos, i després un solar al Prat del Llobregat, però les dues alternatives resultaven massa cares per a la gent de Jesús i Maria. Al Prat calia donar 50.000 pessetes d’entrada i 200.000 més mentre es fessin els edificis. Al final, la Germandat es va dissoldre, es van tornar els diners als qui ho van demanar i el 1972 alguns veïns van optar per pagar l’entrada dels nous blocs que es van construir a la Mina, a Sant Adrià de Besòs, i que oscil·lava entre 14.000 i 20.000 pessetes.

Les barraques que van quedar buides van ser ocupades per gitanos traslladats des del barri de Vallbona, i sobre aquests es van abatre les excavadores una matinada de fa 49 anys.

Història d’unes fotografies

L’autora d’aquestes fotografies de Jesús i Maria treballava de telefonista i en la seva oficina hi havia uns companys que estaven enquadrats en una organització clandestina. Un matí va sentir que comentaven que una brigada municipal havia enderrocat de mala manera unes barraques del peu del cementiri de Montjuïc. Explicaven que les excavadores havien actuat de matinada mentre la gent dormia.

La telefonista estudiava de nit periodisme i li interessava la fotografia. Havia comprat una Nikon a terminis que encara conserva i aquella mateixa tarda va anar a Montjuïc a retratar les restes del naufragi. Mentre va continuar treballant d’oficinista va retratar les protestes del Carmel i més barraques, sobretot del Camp de la Bota, i algunes de les imatges les va publicar a la revista CAU.

Quan va abandonar l’oficina i va començar de becaria al Diari de Barcelona, va deixar aparcada la Nikon i la seva afició per la fotografia. L’encarregat de les fotos en aquell diari era el gran Joaquim Brangulí i les imatges d’un i de l’altra no es podien comparar. A partir d’aquell moment només va retratar l’evolució del Poblenou, els amics i la seva família. Els negatius i els contactes s’anaven quedant en un calaix. Igual que les instantànies amateurs i ingènues que va fer aquella tarda de març del 1973 que han dormit un oblit de 49 anys.

Montjuïc en quatre xifres

El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en infrahabitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la població barraquista de la ciutat de Barcelona. Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi; només el 33% dels infrahabitatges tenien comuna. Ningú no tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.

In memoriam de Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez.

Si voleu veure més fotografies de l’enderroc de les barraques de Jesús i Maria us convidem a consultar l’edició en paper o la versió en PDF de Carrer 160.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Jesús i Maria, les barraques sense memòria de Montjuïc ha aparegut primer a Carrer.