A grans trets, es pot dir que Barcelona Global aplega exponents de la nova economia o capitalisme de plataforma -Pierre, un ferm defensor de la desregulació de les relacions laborals, n’és un dels quatre vicepresidents- i representants d’una elit empresarial i econòmica més tradicional. A tots, però, els uneix la creença a ultrança en un neoliberalisme en què l’increment infinit dels beneficis empresarials és pràcticament l’única finalitat.

La rebaixa d’impostos, la supressió de qualsevol limitació al turisme -les crítiques al Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) són recurrents-, la defensa de l’ampliació d’infraestructures com l’aeroport o l’aposta pels grans esdeveniments són algunes de les grans banderes de l’entitat. En canvi, Barcelona Global obvia completament qüestions que, amb els matisos que es vulguin, figuren en les intervencions, jornades o documents del Cercle d’Economia o, fins i tot, Foment: un cert compromís social, la preocupació almenys aparent pel bé comú, el temor que ens encaminem cap a un nou increment de les desigualtats o una lluita real per abordar l’emergència climàtica. Amb l’única excepció de la defensa retòrica de l’oxímoron del creixement sostenible, no fos cas que la sostenibilitat -la real- del planeta aturés la roda de l’acumulació de capital.

Sorgida amb el teòric objectiu de “reforçar la Marca Barcelona”, segons les seves pròpies dades, l’associació reuneix “227 de les empreses, centres de recerca, emprenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals líders de la ciutat”. A més, també en formen part “880 professionals que volen fer de Barcelona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat econòmica”, 160 socis que viuen a l’estranger i desenes de persones internacionals que, en canvi, s’han establert al cap i casal. El mateix portal corporatiu assegura que l’entitat “desenvolupa propostes estratègiques per al futur de Barcelona, impulsa projectes concrets al costat dels seus socis, i els mobilitza perquè coneguin, es coneguin i puguin recolzar millor la Barcelona del talent” a la qual aspiren.

Paper clau en la Copa Amèrica

Barcelona Global ha aparegut els darrers mesos als mitjans fonamentalment per dues qüestions: el relleu en la seva presidència i el paper que va jugar perquè la ciutat fos escollida com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. En el primer cas, l’Assemblea General de l’entitat va nomenar el 27 de juny Maite Barrera [llegiu-ne el perfil a la peça] com a nova presidenta, en substitució d’Aurora Catà. En la seva intervenció, Barrera va manifestar que tenen la voluntat “d’atraure talent que generi impacte positiu, que ajudi Barcelona a créixer de manera pròspera, sostenible i inclusiva” per “fer una Barcelona millor”. Al costat d’aquestes frases políticament correctes, va subratllar que “retenir talent exigeix també continuar treballant per transformar la fiscalitat que [la ciutat] té associada i eliminar les barreres burocràtiques que dificulten el seu desenvolupament”.

Amb un mandat per endavant de dos anys, a la junta de Barrera hi trobem noms com els esmentats de Gerard Piqué, Òscar Pierre, Juan Antonio Alcaraz i Sergi Ferrer-Salat, a més d’altres com Ana Godó, Francesca Bria -assessora de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen- o Eloi Planes, president executiu de l’empresa de l’Ibex Fluidra. La substitució implica que Catà, actualment consellera del Banc Sabadell i Repsol, ha passat a formar part de la nòmina de presidents d’honor de Barcelona Global, on figuren la resta de persones que han ocupat el càrrec: Joaquim Coello (2011-2012), Emilio Cuatrecasas (2012-2014), Marian Puig (2014-2016), Gonzalo Rodés (2016-2018) i Pau Guardans (2018-2020).

El 29 de març, durant l’acte de presentació oficial de Barcelona com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024 que va fer-se al World Trade Center, el primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i líder del PSC a la ciutat, Jaume Collboni, va agrair explícitament el paper jugat pel lobby per aconseguir l’organització de l’esdeveniment [llegiu el número 160 de Carrer]. L’aleshores presidenta de l’associació, Aurora Catà, no podia faltar a la foto de celebració, després dels seus contactes estrets amb la companyia novazelandesa que va escollir la candidatura de Barcelona. Per tancar el cercle, l’1 de setembre es va confirmar que America’s Cup Events Barcelona, l’empresa organitzadora de l’esdeveniment, ha fitxat Catà com a vicepresidenta. Paradigma de la primacia d’interessos privats en una competició que, fonamentalment, estarà finançada amb aportacions de les administracions públiques. Tot, òbviament, sota el mantra de la col·laboració publicoprivada del qual també fa bandera el lobby.

De Trias al PSC de Collboni

Les paraules de Collboni no són casualitat, sinó que responen a l’apropament que els darrers anys s’ha viscut entre el PSC i una part destacada de l’elit econòmica i empresarial barcelonina -i catalana-. Al cap i a la fi, l’actual PSC barceloní comparteix bona part del model desarrollista que plantegen organitzacions com Barcelona Global, basat en l’expansió d’infraestructures com el port i l’aeroport, la celebració de grans esdeveniments i les crítiques a aquells projectes que limiten la presència del cotxe privat.

El 2013, en canvi, l’associació -molt menys coneguda, amb menys socis, però amb unes grans línies que ha mantingut fins ara- tenia una relació molt estreta amb la CiU de l’aleshores alcalde, Xavier Trias. L’eclosió del Procés, però, va distanciar aquestes elits econòmiques de l’espai de l’antiga CiU, malgrat que Junts fiscalment defensi les mateixes receptes, i les va apropar al PSC arran del poc pes del PP a la ciutat i al conjunt de Catalunya, a la residualització de Ciutadans i a la fallida aposta per l’exprimer ministre francès Manuel Valls.

A què respon, però, l’existència d’un lobby com Barcelona Global? En parlem amb el periodista Andreu Farràs, especialitzat en economia i, entre moltes d’altres, autor d’una obra de referència com L’oasi català: un recorregut per les bones famílies de Barcelona -escrit conjuntament amb Pere Cullell i publicat per Planeta el 2001-. Per a ell, la seva aparició “és una manera de dir que els lobbies que hi ha hagut fins ara potser han quedat envellits, que sempre són els mateixos i que els nous emprenedors i la gent jove d’empreses més clàssiques -com el Grup Godó- necessiten un altre grup de pressió”.

Sense sensibilitat social

Tot i que en una burgesia -o classe dirigent empresarial- tradicionalment tan endogàmica com la catalana és inevitable que hi hagi noms que es repeteixin -la mateixa Maite Barrera o Teresa García-Milà estan també a la directiva del Cercle d’Economia-, Farràs destaca que, justament a diferència d’altres grups previs, “no veuen el consens necessàriament com una virtut: tenen les seves idees i volen imposar-les”. “El Cercle és una institució que ha defensat el liberalisme econòmic, però alhora sempre ha tingut una sensibilitat social i ha comptat amb molts membres a la junta que han estat socialdemòcrates. I ha buscat el consens tant dins seu com fora. A Barcelona Global això no hi és. És partidari d’un liberalisme molt clar, del conservadorisme econòmic i fa una defensa a ultrança dels interessos de les empreses. Volen menys impostos, l’ampliació de l’aeroport sí o sí i no entra en qüestions de si hi ha més desigualtat”, exposa Farràs.

No es pot dir que l’associació presidida per Maite Barrera amagui les seves intencions. De fet, només cal entrar a la seva web per comprovar com entre el que defineix com a “projectes de lobby” n’hi figura un d’anomenat “fiscalitat per al talent i l’emprenedoria”. Que, ras i curt, el que defensa és la rebaixa d’impostos, un argument clàssic dels lobbies econòmics i de la dreta política. Una de les raons per fer-ho és el resultat d’una enquesta feta “entre la comunitat internacional que viu a Barcelona”, que va concloure que les “despeses fiscals es consideren molt elevades”. Barcelona Global afegeix que això és un “desavantatge estructural” que pateix la ciutat si se la compara amb Nova York, Zuric, París, Londres o Singapur per “atreure talent internacional i reforçar l’emprenedoria”.

Paral·lelament, al mes de novembre de l’any passat l’associació va presentar el seu particular decàleg per reactivar el “turisme de qualitat”. Entre d’altres mesures, va defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat -mesos després que caigués el projecte que pretenia imposar el Govern espanyol i que suposava danys irreparables a un espai protegit com la llacuna de la Ricarda- i més “flexibilitat” de l’Ajuntament de Barcelona amb el sector hoteler. Això s’hauria de traduir en la revisió del PEUAT, ja que considera que suposa una limitació a la recuperació d’establiments turístics i comporta la pèrdua d’habitacions.

Interessos públics o beneficis privats

Seguint un relat molt estès en determinats sectors -bàsicament contraris a regular certes activitats-, Barcelona ha de tornar a ser la del sí i deixar de ser la del no. Tot plegat deixa prou clar que el model de ciutat de l’entitat està força allunyat del que pot tenir Barcelona en Comú i porta a pensar que les preferències del lobby a les eleccions municipals de l’any vinent s’encaminaran -de manera més o menys explícita- cap a aquelles formacions que aplanin el camí cap a les mesures que proposa i combreguin amb la tan repetida col·laboració publicoprivada, que, a la pràctica, gairebé sempre implica subjugar els interessos públics al benefici privat d’uns pocs.

Quatre perfils

Maite Barrera, la presidenta
Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per Esade i amb dos màsters en administració d’empreses (MBA) -un a Esade i l’altre a la californiana UCLA-, Maite Barrera (Girona, 1974) és la fundadora i consellera delegada de Bluecap Management Consulting, una companyia especialitzada en l’assessorament estratègic i analític per al sector financer, que des de final del 2020 està en mans de l’argentina Globant. Mare de quatre fills i filla de l’empresari del sector del transport de viatges per carretera Lluís Barrera, també va estudiar a l’escola Les Alzines, vinculada a l’Opus Dei i coneguda fins aquest curs per acceptar només nenes. El perfil elitista el completa sent patrona i membre de la comissió delegada de la Fundació Princesa de Girona.

Aurora Catà, l’expresidenta
Amb una àmplia trajectòria empresarial, l’estiu del 2020 Catà va convertir-se en la primera dona a presidir lobby, tot i que en el seu moment va tenir la multimilionària Maria Reig com a gran impulsora. Ha passat pel Bank of America, Nissan Motor Ibérica, RTVE, Planeta -va ser-ne consellera delegada-, Recoletos o Seeliger y Conde i ara mateix és consellera de dues empreses de l’Ibex com són el Banc Sabadell i Repsol. Formada també en una escola de negocis, l’IESE, aquest estiu s’ha incorporat a la companyia organitzadora de la Copa Amèrica de Vela, després d’haver exercit un paper clau en l’acord entre administracions públiques i sector pivat per aconseguir que l’esdeveniment recaigués en la capital catalana.

Òscar Pierre, el fundador de Glovo
Cofundador i conseller delegat de la plataforma de repartidors Glovo -des del gener controlada per l’alemanya Delivery Hero-, Òscar Pierre (1992) és des de l’estiu un dels quatre vicepresidents de Barcelona Global. Fill i net d’empresaris -l’avi matern va ser el fundador de Miquel Alimentació-, ha protagonitzat nombroses polèmiques per les pràctiques de la seva empresa, que ha acumulat derrotes judicials per la negativa a contractar com a assalariats els riders. Tot plegat acompanyat de declaracions d’elogi cap a la “flexibilitat” d’un model, el seu, que accentua la precarietat dels treballadors.

Gerard Piqué, el futbolista empresari
Probablement sigui el membre més conegut de la nova junta de Barcelona Global, de la qual n’és vocal. Defensa central del primer equip del FC Barcelona des del 2008, acumula desenes de títols com a futbolista professional i, a banda, amb el pas dels anys ha anat guanyant presència empresarial. Controla el grup Kosmos, que reuneix negocis en esports, mitjans i entreteniment, també fa diners amb el sector immobiliari i fa uns mesos va transcendir la seva faceta com a comissionista per portar la Supercopa d’Espanya de futbol a una dictadura com l’Aràbia Saudita.

L'entrada Barcelona Global, el ‘lobby’ neoliberal sense complexos ha aparegut primer a Carrer.

El fet que les mesures adoptades fins ara siguin conjunturals i decidides sobre la marxa també posa de manifest la incapacitat de les administracions per dissenyar un pla de xoc contra la pobresa, cada cop més estructural, amb cara i ulls, tal com reclamen les entitats socials que treballen a la primera línia de foc. I no serà perquè la situació els hagi agafat de sorpresa. “La inflació va començar a augmentar l’any passat i el seu impacte social és generalitzat”, recorda l’economista i vicepresident de la Favb, Albert Recio. Tanmateix, sembla que pocs se la van prendre seriosament fins que Rússia ha amenaçat el benestar del cor d’Europa.

La por a perdre eleccions

Segons Recio, cap de les mesures no està servint per frenar realment aquesta escalada i la decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’endurir el preu del diner ens aboca a un escenari de recessió econòmica. Els governs no s’atreveixen a prendre mesures radicals que perjudiquin les rendes dels més rics, gravin els sectors econòmics amb més beneficis o posin sobre la taula un model energètic alternatiu al petroli. La raó, per a Recio, és que són impopulars i això significa perdre eleccions i alimentar el discurs de la ultradreta. Que hi hagi molts representants de lobbies econòmics en les estructures ministerials tampoc no ajuda.

Un dels primers a denunciar la pobresa d’Espanya ha estat Human Rights Watch en un informe presentat el juliol passat. L’oenegé situava les famílies amb fills, les mares solteres, les persones grans, i els joves i les persones migrants com els col·lectius més afectats. En el cas de Catalunya, l’organització internacional no era tan dura a l’hora de valorar la resposta de les institucions, però sí que deixava clar que les mesures adoptades han estat insuficients per aturar la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, sobretot les més vulnerables, perquè tenen data de caducitat.

En això coincideix l’ONG amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya. Davant les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya en què es presumia de la contenció de la pobresa i l’exclusió social, l’entitat ha denunciat que les mesures són pegats. “El problema és que quan desapareguin, deixaran de tenir aquest efecte de contenció”, cosa que demostra que “no són prou efectives per reduir la bossa de pobresa i exclusió crònica”. La solució no és anar prorrogant mesures provisionals com la del govern central que suspèn -teòricament- els desnonaments de famílies vulnerables.

Cada cop més empobrits

Des de la Taula del Tercer Sector s’apunta que “no és només que les famílies cada cop estiguin més empobrides i pressionades”. És que no hi ha opcions per sortir-se’n: la precarietat s’està generalitzant i el risc que arrossegui més persones que ara no estan en una situació de pobresa i exclusió és molt alt. És per això que l’entitat reclama a les administracions previsió. “Fa setmanes que es parla d’una probable recessió a la tardor. Malgrat no saber ni com serà ni la magnitud, s’hauria d’estar treballant en aquest escenari hipotètic, de manera preventiva, per evitar que les agafi de nou desprevingudes i que a corre-cuita hagin de respondre amb una política de pedaços”, remarca.

A banda de falta de previsió per part de les administracions, també hi ha l’incompliment de mesures ja aprovades, com és el cas del conveni que regula la pobresa energètica i que un any i mig després de la firma de l’acord entre la Generalitat i Endesa encara no s’ha desplegat, tal com han denunciat la Taula d’Entitats i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Francina Alsina, presidenta de la Taula, exposa la situació terrible en què viuen milers de famílies: “Estem enmig d’una crisi social molt greu, que es podria agreujar encara més amb el previsible escenari de recessió que es planteja aquesta tardor. La inacció institucional pot deixar el poc aconseguit en paper mullat”.

Maria Campuzano, de l’APE, recorda que hi ha famílies que segueixen rebent avisos de tall de subministrament i el que no té sentit és que no s’apliqui un mecanisme que ja existeix, i més de cara a un hivern que s’albira molt cru. “No s’entén que el Govern català tingui aquesta actitud tan passiva quan el conveni és una eina imprescindible”, insisteix, i centra les seves crítiques en el departament de Drets Socials, que encapçalava Violant Cervera fins a la sortida de Junts del Govern. “No està fent els deures”, remarca. Davant d’aquesta situació, les dues entitats ja han anunciat que no assistiran a cap més reunió del grup de treball del conveni “mentre no hi hagi avenços palpables”.

És difícil destriar quant hi ha d’electoralisme en decisions com la que es planteja ara des del Govern central de fer una cistella bàsica d’aliments assequible, tot i que Recio la qüestiona perquè creu que sols beneficiarà les grans cadenes, que són les que s’ho poden permetre. Els preus dels aliments han disparat l’IPC sense que això reverteixi en els salaris, i per trobar xifres similars ens hem de remuntar al 1984. Amb la invasió d’Ucraïna com a argument, el consumidor està pagant de la seva butxaca tant la despesa de la producció com la recuperació dels marges de benefici del sector.

Segons les dades publicades aquest mes de setembre per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els aliments que més s’han encarit són els olis (24%), la llet, els ous i els formatges (19,2%), el pa i els cereals (18,9%), els aliments preparats (14,6%), els llegums i hortalisses (14,2%), i la carn i la fruita (11%). La població sense accés a aliments bàsics està augmentant igual que la que ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. “Augmenta la població que no es pot permetre menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies i també la població que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada”, recorden des de la Taula del Tercer Sector.

El programa d’aliments europeu s’acaba

El programa FEAD de la Unió Europea per a assistència material a les persones més desafavorides, que es va aprovar per al període 2014-2020 i es va prorrogar a causa de la pandèmia, té els dies comptats. La raó principal és que la pobresa no només s’ha d’abordar des de l’alimentació. “De què serveix tenir un paquet d’arròs si no puc cuinar?”, es pregunta Lluïsa Puigardeu, coordinadora de solidaritat de la parròquia de Sant Medir, a la Bordeta. “Cada dia la salut mental de la gent està pitjor. Avui han vingut tres persones desesperades plorant i demanant ajuda”, denuncia. Des de la Creu Roja, Joaquim Ventura explica que el nou programa europeu aposta pel repartiment econòmic a través de targetes. “Es pretén deixar d’estigmatitzar la pobresa fent-la anar als bancs d’aliments”, remarca. Tanmateix, tot i que el nou programa s’havia d’implementar el 2023, els treballs de la comissió de la Generalitat encarregada de desenvolupar-lo estan a les beceroles. No hi ha calendari, ni pressupost ni dades sobre l’abast de la prestació.

L'entrada Pegats contra la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.

El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.

Qui és el moviment veïnal


Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.

Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.

D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.

El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.

Locals i subvencions

Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.

Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.

Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.

Faltaven i falten dones

Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.

Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).

Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.

Comunicar-se ‘a l’ancienne’

Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.

Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.

L'entrada La covid accelera els reptes del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

El principal conflicte és a la vorera: el 84% de les motos comptabilitzades en aquesta àrea es trobaven mal aparcades. Un percentatge que es redueix a menys del 3% en el cas dels vehicles aparcats a la calçada. Segons l’Ordenança Municipal de Circulació de Vianants i Vehicles, les motos han d’estacionar preferiblement en espais habilitats a la calçada. En cas de no trobar-n’hi, poden fer-ho en voreres d’entre tres i sis metres d’amplada i en posició paral·lela. Tot i això, han de deixar, com a mínim, tres metres lliures de pas per als transeünts i almenys dos metres de distància fins als passos de vianants i les parades de bus. A les voreres que tenen una amplada major als sis metres, les motos poden aparcar en semibateria, sempre que deixin més de tres metres de pas lliure i sense comptar els obstacles del carrer, com ara les terrasses.

Com set vegades la plaça d’Espanya

El document qualifica l’alt incompliment de la normativa com una “barrera arquitectònica que impedeix i limita la mobilitat dels vianants”. Segons els càlculs dels autors, les 90.000 motos estacionades de forma incorrecta cada dia ocuparien una superfície de 260.000 m². Aquesta àrea és l’equivalent a més de set vegades l’extensió de la plaça d’Espanya.

La zona més afectada és l’Eixample, però es tracta d’un conflicte transversal a tot el territori. “És un problema de ciutat, en totes les àrees hem detectat el mateix: ocupació de l’espai públic, motos ben posicionades a la calçada amb places lliures, mentre que altres estan mal col·locades a la vorera”, explica Oier Martínez, un dels autors de l’informe. “És un impediment que genera zones desertes: si no tinc lloc per on passar en un carrer, no hi passejaré, consumiré o faré oci”, expressa.

A l’Eixample, l’ocupació de la via pública per part del motor és una preocupació social des de fa uns anys. “Indica un cert mal comportament cívic, uns hàbits i uns costums que es basen en el suposat dret d’arribar a peu de porta a qualsevol lloc”, comenta Jaume Artigues, president de l’AV de la Dreta de l’Eixample. L’activista, a més, destaca que a l’associació veïnal tenen constància de places infraocupades en els aparcaments subterranis de pagament de la zona.

L’estat actual genera tensions també en altres barris, com és el cas de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou. Els veïns asseguren que al passeig de Garcia Fària, entre els carrers Provençals i Ferrater i Mora, s’hi troben habitualment motos ubicades al mig de la vorera, tot i existir places properes a la calçada o poder estacionar en semibateria a prop d’aquesta. “Les motos mal aparcades sovint circulen per la vorera i posen en risc els vianants”, denuncia Mireia Soler, membre de l’AV del Front Marítim.

Es multen el 0,01% de les infraccions

Tot i que l’apreciació diària és de 90.000 motos mal aparcades, de mitjana només se’n multen i sancionen tretze cada dia, segons dades oficials de l’Ajuntament recollides a l’estudi. El número representa el 0,01% del total de motos mal aparcades als carrers del municipi. A l’informe, els participants denuncien aquest fet: “Aparquen malament perquè poden: s’estaciona davant la porta, viatjant de porta a porta, perquè es permet”. El govern municipal ha promocionat una sèrie de campanyes de sensibilització per “alliberar la vorera de motos mal aparcades” i informar sobre com s’ha d’estacionar correctament el vehicle.

Un altre aspecte clau del conflicte és el nombre de places disponibles. L’any 2021, a Barcelona hi havia al voltant de 220.000 motos i 49.000 ciclomotors censats. Segons dades del Consistori, la ciutat comptava l’any passat amb 82.643 places d’estacionament de motos a la via pública: 77.899 a calçada i 4.744 a vorera. Entre 2019 i 2021, l’Ajuntament ha incrementat un 12,3% els llocs de calçada i eliminat 228 de vorera. “Falten llocs on estacionar. L’ideal seria tenir el mateix nombre de places d’aparcament que de motos”, denunciava el 2020 a Tot Barcelona Juanma Reyes, president de l’Associació Mútua Motera. Una de les troballes de l’estudi, tanmateix, és la detecció d’un 30% de places d’estacionament de calçada buides a menys de cent metres de les motos comptades.

Baixar-les a la calçada i pagar per aparcar

Eixample Respira i Catalunya Camina han presentat una sèrie de propostes, com ara fer més places d’estacionament en calçada per a motos i baixar a la calçada les ja existents a la vorera. Informen que a l’espai alliberat es podrien instal·lar elements d’estada i de descans, com ara bancs “per afavorir aquesta mobilitat de vianants i crear relacions interpersonals”. Una altra proposta és l’establiment de pagament d’aparcament de motos a la via pública amb una taxa d’1,5 euros al dia per a motos censades al municipi i 4 euros al dia per a les originàries d’altres localitats. És una iniciativa semblant a la que ja han establert poblacions com París, que des de l’1 de setembre passat cobra 3 euros per hora a no residents i 1,5 euros diaris a residents. Els autors de l’escrit consideren que els diners obtinguts per aquesta via es podrien destinar a mitigar “les externalitats creades per aquests vehicles”, per exemple, invertint en el transport públic o en projectes per fomentar la mobilitat activa.

L'entrada Motos, un obstacle per al vianant cada vuit metres ha aparegut primer a Carrer.

Els veïns alerten que el Gòtic carrega amb un pes comercial i també turístic, i exigeixen que es torni al model antic, on només podien obrir en diumenge els comerços de menys de 300 m². De moment, però, el pacte comercial de Barcelona, del qual el sindicat UGT se n’ha despenjat en comprovar els efectes que ha tingut sobre els treballadors, té una vigència de quatre anys. “Aquests diumenges només han obert al barri les cadenes i les grans marques. El petit comerç no ho ha fet. I al carrer no hi ha hagut treva. De fet, tot està orientat al turisme i a les grans empreses, els veïns som simple decoració”, lamenta Cusó, que tem que el Nadal “sigui la gota que faci vessar el got” i els porti “a una situació límit per als veïns i el petit comerç que intenta fer xarxa al barri”.

Els comerços de barri, tocats de mort

A l’associació Eix Comercial del Raval, amb 189 establiments associats, l’obertura comercial també es viu amb angoixa. “El petit comerç ve de dos anys nefastos, sense pràcticament cap ajuda, i ara que era l’any de la recuperació s’inventen això per acabar-nos d’enfonsar. Això ha provocat que les quatre botiguetes que venien alguna cosa en diumenge ho han deixat de fer. Botigues de roba, de discos, de mòbils… Si podien fer alguna cosa, ara és impossible. Tens el Corte Inglés i el Zara”, lamenta Jordi Bordas, president de l’associació. “Si t’obren una petita botiga al carrer de Sant Vicenç, no passa res, però si el Portal de l’Àngel també ho fa, com has de vendre res?”, afegeix. I encara un factor més: “El preu disparat dels lloguers de locals, molt per sobre dels 4.000 euros en molts casos”.

L’associació comercial es va oposar des del primer moment a la normativa, i ara considera que està “provat” que l’Ajuntament posa en risc la supervivència del teixit de barri, “més encara amb la reducció dels horaris de les terrasses, equiparant les cadenes com Tragaluz amb un petit bar, que si tanca una hora abans ja no cobreix despeses. A tall d’exemple, la cervesa ha pujat un 20%”, diu Bordas. És en aquest sentit que l’entitat alerta del risc de desaparició de molts locals i botigues al Gòtic que no estan enfocades als turistes. “Si vols salvar el petit comerç, no has de permetre que diumenge obrin els gegants, és l’única manera que puguin sobreviure, especialment en aquest context de preus a l’alça. Si no s’atura aquesta barbaritat, després ja no podrem fer res per salvar el barri”, alerta. L’entitat creu que la campanya de Nadal “farà molt mal” i que és qüestió de poc temps que hagin de tancar moltes botigues.

Per contra, les grans associacions comercials de la ciutat i el Gremi de Restauració fan un balanç molt positiu de la marató de diumenges comercials, perquè consideren que això equipara Barcelona a les grans capitals europees. Però en aquest benefici econòmic no s’ha tingut en compte que la majoria de grans cadenes no han respectat els drets dels treballadors i els han empès a treballar en festius i a renunciar al dret a la conciliació familiar i personal. De fet, durant aquests quatre mesos s’han succeït les manifestacions de treballadors afectats reivindicant posar fi a la liberalització comercial.

La Fundació Barcelona Comerç, Barcelona Oberta, Pimec Comerç, Foment del Treball i l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució, signants del pacte, consideren que els seus associats s’ajusten a la normativa laboral.

La favb avisa: “Perden els barris”

Quan l’Ajuntament, després de mesos de polèmica, va aprovar -només ERC es va abstenir- que els eixos comercials turístics del centre de Barcelona, Gràcia, Eixample, Sant Antoni, Poblenou, Vila Olímpica, Diagonal, Sagrada Família, Sants o Diagonal Mar, entre d’altres, puguin obrir els diumenges entre maig i setembre, la Favb va denunciar els danys que causaria als barris. “Perd el veïnat, el petit comerç i les treballadores. Guanyen, un cop més, les grans empreses, les franquícies i els grans grups de restauració”, alertava, tot denunciant que la ciutat s’ha convertit en “un ressort turístic”. “Som barris vius, i per seguir sent-ho necessitem comerç de proximitat que faciliti la vida quotidiana i generi vincle alhora que garanteixi condicions laborals justes, de manera que veïnat, treballadores i comerç puguem conciliar vida personal, social i laboral”, reivindicava. Ada Colau va deixar la porta oberta en el plenari del 30 de setembre a replantejar la mesura.

L'entrada Crit d’auxili del barri Gòtic pels diumenges comercials ha aparegut primer a Carrer.

Per què el va fer, aquest llibre, i com n’interpreta l’èxit?
És un llibre que omplia, parcialment, un forat. Recull lluites veïnals que són en la memòria popular, que formen part de l’essència de la ciutat i que connecten amb tota una part de la història de Catalunya, però que després van ser oblidades o descontextualitzades per un relat polític interessat, que té un gran poder a l’hora de construir l’imaginari col·lectiu. A Santa Coloma, com deia Xavier Valls, cada projecte té darrere una història de fang, de lluita i de por -perquè també hi va haver repressió- i mereixien ser reivindicades, documentant-les i recordant que van existir. El Pla Popular és un orgull i un referent per a les generacions que vam venir després. I d’alguna manera forma part de nosaltres: hi van ser els nostres pares i avis. D’aquí venim. Després de la mort de Valls, l’amic Jaume P. Sayrach va reivindicar durant dècades que s’escrivís aquest llibre. I al final el vam fer amb l’ajuda de moltes persones. Era de justícia.

I, per si no n’hi havia prou amb el llibre, també n’han fet una pel·lícula, Perifèria, que va emetre TV3 i ha passat per diferents cinemes. Sorprèn que vostè, que és una periodista jove, se senti tan fascinada per aquest període històric. Per què troba tan interessant la construcció del país des de les perifèries?
Potser perquè jo mateixa m’he sentit sempre part d’aquesta perifèria, malgrat totes les oportunitats que he tingut la sort de tenir. Vaig descobrir tot un món llegint la revista Grama quan feia el treball de recerca del batxillerat: vaig adonar-me que vivia a Santa Coloma sense la consciència d’aquest arrelament essencial. De vegades, conèixer el passat també és estimar. Les perifèries han estat estigmatitzades per una voluntat més o menys explícita de marginació o de control. No és casual que hi hagi realitats que costi tant que siguin visibilitzades, i que quan ho són sempre sigui amb una mirada simplista o estigmatitzadora. Per sort, això fa temps que ha començat a canviar. La mateixa paraula perifèria abans tenia connotacions negatives. Ara, de reivindicació, dignitat i orgull. L’equip de la pel·lícula la vam triar com a títol per aquesta raó.

Com a periodista es va formar a Fòrum-Grama, que és una continuació de la primigènia Grama, ambdues fundades per Sayrach. Va ser ell qui li va inocular el virus del periodisme? I com és que ha acabat fent d’analista política? Per què aquesta especialització?
Des de petita que m’agradava molt escriure, i vaig arribar a Fòrum-Grama amb 17 anys amb la idea que volia ser periodista. Hi vaig aprendre l’ofici gràcies al Jaume. L’ofici en el millor dels sentits. Després, em vaig especialitzar en política per casualitat. Quan encara no havia acabat Periodisme, després d’unes pràctiques voluntàries com a becària a El Punt, a la secció local de Barcelona, em van oferir feina. Però a última hora van tenir una baixa a la secció de política i vaig acabar allà. La veritat és que m’agrada molt la política. És dura però addictiva. Si no, difícilment hauria sobreviscut en aquesta selva. També m’interessen altres coses. Però l’especialització es fa amb els anys, i com més en fa que hi ets, millor per al resultat final, i al mateix temps és més difícil sortir-ne, potser.

Ha viscut els anys del Procés intensament, de prop. Ara que es compleixen cinc anys, i a la vista de l’estat actual de la selva, quina lliçó en treu? S’imaginava que la desunió i el desànim serien tan bèsties? I la independència, sense sang, per la via democràtica, creu que algun dia serà possible?
Aquesta desunió era previsible, en part, perquè contínuament hi va haver divergències i estira-i-arronses partidistes abans i després de l’1-O. I els partits sempre busquen sobreviure. Però no m’imaginava que tocarien fons així, o com a mínim fins a tan avall. La repressió ha tingut efectes devastadors per al moviment, i això que era de preveure, vist l’exemple basc, que hi hauria represàlies. De l’1-O es pot extreure la lliçó que l’Estat espanyol està disposat a tot -també a recórrer a la violència davant d’un moviment no violent-, i això ha acabat amb totes les ingenuïtats. Personalment, continuo pensant que la unilateralitat i la desobediència civil són l’única via per aconseguir la independència, però això vol dir que els que s’hi impliquin assumeixin molts riscos i costos personals. I llavors la pregunta és si hi ha prou gent disposada a donar-ho tot. I potser sí que hi és, però ara mateix hi ha una desconfiança total entre la majoria de les bases del moviment -la gent, que hi és- i el lideratge dels partits. Si no reconnecten, difícilment podran avançar, perquè tots són necessaris malgrat que de vegades pugui semblar el contrari.

En la seva formació personal i ideològica ha influït molt el seu pare, traspassat molt jove, un militant històric de l’esquerra comunista de Santa Coloma. Compartia amb ell aquestes posicions? I com interpreta que aquesta esquerra, que a Santa Coloma va governar la ciutat durant dotze anys, continuï veient la independència com quelcom aliè, un moviment burgès?
El meu pare va militar al Moviment Comunista i, de fet, es va instal·lar a Santa Coloma per fer un d’aquells processos de proletarització. Va conèixer la meva mare a les joventuts del partit. Anys després, amb l’arribada de la democràcia, va viure una decepció molt gran per com va anar tot i es va allunyar de tots els partits. A casa hem crescut amb valors d’esquerres, que comparteixo, i sempre potenciant l’esperit crític. Això de la visió de l’independentisme -i abans del catalanisme- com a moviment burgès em sembla que no s’ajusta a la història ni a la realitat actual de Catalunya, amb classes populars molt diverses. Ja es va veure on eren les veritables elits durant el Procés. Entenc que en certs entorns s’hagi potenciat aquesta associació, que pot estar basada en algunes experiències personals, però també s’ha simplificat en excés per treure’n rèdit polític.

Tant en el seu llibre -que recull les lluites urbanes dels setanta- com a la pel·li, que connecta aquelles amb les actuals, es reivindica els valors i la cultura de la perifèria, que no estan gens presents en els mitjans de comunicació catalans, ni privats ni públics, tan endogàmics i en general controlats per les mateixes familietes de sempre. Té a veure això en el fet que se n’hagi tornat a viure a Santa Coloma?
Hi deu tenir alguna cosa a veure. Santa Coloma és una ciutat que es fa estimar per la seva gent. Però també ha estat una elecció egoista objectivament. S’hi viu molt bé i està molt ben comunicada, i això és essencial si tens un mínim marge d’elecció en un moment en què el mercat immobiliari expulsa tanta gent de Barcelona. A la perifèria hi ha molta més vida que als barris despersonalitzats pel turisme i la gentrificació, on cada cop és més difícil viure-hi.

Kapuscinski i Martí Gómez deien que el periodisme és l’ofici més bonic del món. Ells van poder viatjar, conèixer món, tenir temps per analitzar en profunditat els temes i endinsar-se a la vida de la gent… Res que ara sigui possible. Com és, com definiria l’ofici que vostè viu ara?
Diria que és un ofici molt vocacional, però en general molt precari i en què no sempre n’hi ha prou amb picar molta pedra per prosperar. Per això deixa molta gent pel camí. I en un món connectat les 24 hores i masclista com aquest, també moltes dones especialment, per les dificultats per conciliar. Personalment, em sento una privilegiada, i m’alegra veure que hi ha companys que se’n surten fent un periodisme que vol assemblar-se al d’aquests i altres referents. És una professió que mereix més autocrítica i humilitat. Crec que hem viscut un excés de corporativisme mal entès, que no hem denunciat prou pràctiques que de periodisme no en tenen res i que desprestigien l’ofici, i massa connivència amb els poders. També hi ha molta superficialitat. Un excés d’egocentrisme potenciat per la projecció que poden donar les xarxes socials o la presència en mitjans de gran audiència. Per a mi, l’important són les històries i com les expliquem, sempre amb honestedat, no qui les explica; i no oblidar mai que ens devem als lectors. No em puc queixar: tinc la sort d’haver pogut treballar en mitjans amb prou llibertat per sentir-me coherent amb mi mateixa.

El perfil

Odei Antxustegi-Etxearte Atienzar (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és llicenciada en Humanitats i Periodisme per la UPF. El 2013, va iniciar una recerca per reconstruir la història del Pla Popular de Santa Coloma amb testimonis de persones que havien participat i que havien quedat oblidats. El resultat va ser el llibre De suburbi a ciutat: el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet (Fòrum-Grama, 2014), que després va inspirar el documental Perifèria (2020), produït per Antivaho Cinematográfico, del qual Etxearte n’és codirectora i coguionista.

L'entrada Odei A.-Etxearte: “La paraula ‘perifèria’ ara connota dignitat i orgull” ha aparegut primer a Carrer.

Un tradició que, si bé ja és història, va aconseguir situar el passeig de Gràcia entre les caselles més desitjades d’una mena de joc de Monopoly on, transcorregut un segle, els grans fons d’inversió internacionals i les restes del naufragi d’aquella burgesia barcelonina s’hi deixen veure. Més discretes, això sí. Una sordina que no evita pas fer d’aquest quilòmetre zero de la gentrificació un laboratori o termòmetre ideal per prendre-li el pols a la salut financera, no només de la capital sinó de tota Catalunya.

Negocis que es retroalimenten

Les operacions que hi tenen lloc fan feredat. Només cal fer un repàs ràpid, començant per la plaça de Catalunya i acabant a la Diagonal, per fer-se una idea dels diners que s’hi juguen. Qui ho sap molt bé és l’empresari gallec -d’origen lleonès- Amancio Ortega. Tot l’edifici on es troba la seu d’Apple -i l’Hotel Iberostar- és propietat seva. La multinacional nord-americana abona un lloguer anual de gairebé quatre milions d’euros al braç immobiliari de l’empresari: Pontegadea. Just en l’edifici situat a l’altra banda del carrer, propietat de l’asseguradora Catalana Occidente -o, dit d’una altra manera, la família Serra-, Apple ha llogat 6.000 m² d’oficines. Però, si tornem a la banda Llobregat i avancem només uns metres, veiem com l’edifici que alberga la seu del Banco Santander a Catalunya també és propietat d’Ortega. O el local de la botiga Zara, a l’encreuament amb la Gran Via. I el de Zara Home, un pèl més amunt. Sense oblidar-nos de la boutique de luxe Santa Eulàlia o de l’edifici sencer als baixos del qual hi ha la firma Burberry i que fa cantonada amb el carrer d’Aragó.

Una de les notícies, però, que va causar un sotrac en el sector del residencial és la reforma de l’antic gratacels que ocupava el Deutsche Bank, a l’alçada de la Diagonal. En l’actualitat, el conjunt el formen dues construccions. La més baixa l’ocupa la Casa Seat i el seu propietari és el rei dels casinos i les màquines escurabutxaques: Manuel Lao. Un actiu que va comprar en desfer-se de la seva empresa, Cirsa, després que un dels fons internacionals més agressius, Blackstone, li posés sobre la taula més de 1.500 milions d’euros. La torre, anomenada The Residences, trencaria tots els rècords a Espanya després de la reforma que hi ha fet l’arquitecte Carlos Ferrater. Ha situat el metre quadrat en 60.000 euros i, segons algunes fonts, l’àtic o penhouse d’aquesta promoció d’habitatges de superluxe podria superar els 40 milions d’euros. Una iniciativa del fons KKH Property Investors, capitanejat pel català Josep Maria Farré, que estarà gestionat en el dia a dia per Mandarin International. Una societat paral·lela però independent del negoci hoteler. Aquesta altra, de fet, compta amb un establiment al passeig de Gràcia, propietat de la milionària andorrana Maria Reig -una bona representant del lobby Barcelona Global-. L’empresària va ampliar la superfície de l’establiment gràcies a un acord amb el propietari de la finca veïna, Isak Andic, el creador de la firma Mango -d’aquí que hi hagi una gran botiga als baixos-.

Tot plegat, uns negocis que es retroalimenten: apartaments d’alt standing, hotels de luxe, les seccions de banca privada de moltes entitats de crèdit i botigues exclusives. El tram central de l’avinguda és una concentració de noms que no és pas fàcil de trobar en moltes ciutats: Chanel, Bvlgari, Dior, Gucci, Balenciaga, Louis Vuitton, Cartier, Tiffany’s, Versace, Hermès o Valentino. En algunes d’elles és habitual trobar-hi cues.

El curiós és descobrir els noms que s’amaguen darrere les societats que atresoren els locals. Uns actius molt cobejats. La botiga on es troba Dolce & Gabbana, així com tot l’edifici modernista que ocupa la joieria Rabat, a banda de la megastore de Lego, són propietat del Grupo Landon. O, el que és el mateix, la família Gallardo dels laboratoris Almirall. La filla d’Antonio Gallardo, Susana Gallardo, està casada amb qui va ser l’alcaldable per Barcelona amb el suport de Ciutadans: Manuel Valls. El polític va llogar un despatx durant la campanya electoral al número 116, a l’alçada dels Jardinets de Gràcia. A la mateixa finca on va viure el poeta Salvador Espriu. Una placa elaborada per l’escultor Josep Maria Subirachs ho recorda.

Ball de xifres, a cops de colze

L’exmarit de Susana Gallardo, Alberto Palatchi, va ser el propietari de Pronovias. Se la va vendre al fons BC Partners a canvi de 532 milions d’euros. Es va quedar amb un residual 10%. Ha refet la seva vida amb Zita Serrano-Suñer, néta de l’exministre i cunyat del dictador Francisco Franco. Ja no té la seva botiga insígnia al passeig. Els nous inversors es van traslladar a la Rambla de Catalunya en posar-hi Dior més diners pel lloguer del local.

Qui també ha invertit en el passeig adquirint tota una finca són els antics socis dels supermercats Caprabo. En desprendre’s d’aquest actiu -li van vendre a Eroski-, decidiren invertir part dels guanys en el totxo. Entre la cartera d’immobles, gestionada a través de la socimi o societat immobiliària Caboel, compten amb el número 81. Després, això sí, de pagar 30 milions d’euros. El local ja està aparaulat per la firma Hermès, que multiplicarà l’espai de venda i deixarà, així, l’antic local situat un mica més avall.

Com es pot veure, un ball de xifres i cops de colze que fa d’aquesta artèria un espai sempre en moviment. Un valor segur on es compren i es venen actius sense que el vianant distret sigui conscient d’un ball de xifres que esborrona. Entre les firmes que es preparen per entrar-hi: Ralph Lauren -just davant de la Pedrera-, Ray-Ban -a la part baixa, al número 6- o Etro -al número 58-. I entre les rejovenides: les joieries Suárez i Cartier.

Noves propostes que ofereix aquesta singular avinguda, feta a imitació dels Camps Elisis de París, i que sembla apta només per als elegits. Un carrer que, per a molts barcelonins, continua sent una gran foguera de les vanitats. Allò que sempre s’ha dit entre el públic local: al passeig de Gràcia es va a mirar i al Portal de l’Àngel a comprar. En definitiva, encara és ben viva aquella ordre que Maria C. Regordosa etzibava al seu xofer: “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia!”.

Rafa Burgos, periodista i historiador, és l’autor del llibre ‘Els amos del passeig de Gràcia: una radiografia del poder’ (Pol·len, 2019).

L'entrada “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia” ha aparegut primer a Carrer.

Cal remarcar que no estem, ni de bon tros, al final del trajecte: els problemes canvien i n’apareixen de nous. Per això, és important que hi hagi un teixit associatiu viu, variat i amb moltes connexions, que, per natura, és una font de recursos i potencialitats per proposar idees i mesures, reclamar i protestar, i exercir, si s’escau, de contrapoder davant de qualsevol sotrac. Sempre amb els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat -amb els afegits recents de sostenibilitat, eficiència i justícia-.

Aquesta introducció emmarca, de forma succinta, l’entorn d’activisme veïnal de barri on es movia Joan Bordetas, membre de l’AV del Barri de Sant Antoni i implicat en el moviment veïnal al districte i la ciutat. En Joan ens va deixar aquest estiu, llegant una petjada que no cabrà en aquest escrit. Va iniciar la seva trajectòria a l’associació el 1984, amb Joan B. Isart com a president. Des de llavors va tenir un paper constant a la Soci en quasi tots els àmbits, des de l’urbanístic fins al comunitari, sempre treballant en equip. Destacava per tenir una visió global de les necessitats del barri i per la seva constància per assolir acords amplis per millorar l’entorn i mantenir viu el teixit veïnal.

Va ser coredactor del pla d’equipaments Sant Antoni 2000, presentat el 1986, un estudi a fons de les mancances i necessitats bàsiques del barri, que llavors quasi no tenia serveis públics. D’aquest document van néixer les reivindicacions que van permetre aconseguir, sovint amb esperes exasperants, la remodelació de l’avinguda Mistral, l’escola pública Ferran Sunyer, les Cotxeres Borrell, l’escola bressol Tres Tombs, el centre de dia… D’aquest pla va sorgir el 1988 la revista del mateix nom, Sant Antoni 2000.

En Joan va formar part de la Fundació Joan Lairisa -els tallers de la Soci- i del moviment educatiu de les ampes. Entenent que el comerç de proximitat és part essencial de la vida del barri i que cal associar-se per tenir més força, va participar en la creació de Sant Antoni Comerç de la ma dels botiguers, el Mercat del fresc, els Encants i el Mercat del llibre dominical. Durant uns anys va ser conseller del Districte, temps en què no va estar present a la junta de l’associació veïnal. Formava part del Consell Ciutadà de l’Eixample i del Consell de Ciutat. També es va incorporar a la junta de la Favb com a tresorer i, en representació de la federació, participava al Consell d’Associacions de Barcelona. A proposta del Consell del Districte de l’Eixample, va rebre el 2018 la Medalla d’Honor de Barcelona, pel seu treball a Sant Antoni i la seva aportació a la ciutat.

Els darrers anys es va implicar en la construcció del projecte veïnal Calàbria 66, participava en la Taula Comunitària de Sant Antoni en nom de l’associació i, els darrers mesos, anava a les reunions sobre la reurbanització de la ronda de Sant Antoni per trobar una solució de màxim consens. Una de les darreres tasques en què es va implicar va ser la planificació de les tasques de difusió per donar a conèixer els fruits de la lluita veïnal a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample.

Al Joan el trobem ajudant a fer possible gairebé totes les millores al barri des dels anys vuitanta. Era com el baix dels grups de música: sempre hi és i sovint marca el tempo de la peça. A les juntes de l’associació a vegades discutia fortament sobre allò que no veia clar, però després, al sopar posterior, tot tornava a la normalitat. Tenia una capacitat de treball que feia que s’emboliqués en mil lluites -no sabia dir que no- i el repte d’ajuntar i coordinar sensibilitats diferents, projectant-les al servei del barri, la convivència, la solidaritat. Els darrers temps animava el jovent de la junta de l’associació a agafar responsabilitats, i era un referent per a moltes persones.

En Joan creia en el moviment associatiu com un espai de defensa dels drets de la societat civil i de foment de la convivència, i que “el canvi social no es fa des de l’actuació individual sinó que només és possible de forma col·lectiva, anant plegats”. Ha estat una peça clau en la transformació de Sant Antoni. Avui la ciutat és una mica més orfe, i com a activista social mereix un reconeixement. És i serà un referent de la tasca de la societat civil organitzada als barris. Persones com ell són les que necessitem a les ciutats per evitar que s’imposi l’egoisme i per mirar sempre pel bé comú. A nosaltres ens quedarà el seu llegat i les seves ensenyances per construir un entorn millor.

L'entrada Ens ha deixat Joan Bordetas, referent veïnal de Sant Antoni i de la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.

L'entrada Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre ha aparegut primer a Carrer.

Així que tornem a les estadístiques i als rècords. Vuitanta milions de persones visiten cada any el popular passeig. Vuitanta milions de nyus. La Rambla muta, però el turisme massiu no canvia, s’incrementa.

El 2013, Reportero Jesús va publicar el llibre sobre fluxos migratoris titulat Los ñus: la crónica africana de un safari en la Rambla de Barcelona. Durant un any, i en un exercici mental d’autoinducció, va cobrir la Rambla com si fos el Serengeti. Inspirat en els llibres de la sèrie de ficció Tria la teva pròpia aventura, editats per Timun Mas, aquest periodista va fer la volta sencera al carrer instagramer per excel·lència. Amb la idea del bestiari del poeta Pere Quart, va assignar un animal a cadascun dels personatges que transiten a la zona zero del turisme, i eren els nyus blaus de barba blanca els veritables protagonistes: “Mamífers esquinçats, amb crineres llargues i desgrenyades, que formen els ramats més nombrosos de la Terra. A la Rambla, els turistes, que a la gran migració estacional travessen el passeig per buscar les pastures fresques d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya”.

Deu anys després, i ja començades les obres del projecte de reforma on s’han invertit 44 milions d’euros, ens retrobem a la Rambla amb aquells animalots, alguns en vies d’extinció. Per veure què en queda d’ells.

Ant

Fa deu anys, a Los ñus: «A Casa Sánchez (Rambla, 38), l’ant barceloní Ricardo Sánchez se’n ressent: “La Rambla, avui, no té res a veure amb la Rambla dels vuitanta i noranta. Vaja, la nit i el dia. Aquí entraven els ionquis, fins al taulell, balancejant-se, gangosos, i t’armaven una escandalera. I els havies de fer fora com fos. Ara ja no n’hi ha. La gent tenia pànic de baixar del carrer Ferran cap avall”».

Ant barceloní: “Mamífer robust, sociable i no agressiu. A la Rambla, Ricardo Sánchez, de Casa Sánchez, l’últim rostre pàl·lid”. Fundada a principi del segle XX i especialitzada en articles de viatge, Casa Sánchez ja no existeix. La va engolir la globalització, amb la seva especulació, depreciació i uniformitat. A la Rambla, 38, va obrir Barcelona Soccer City, que es fa passar per botiga oficial del Futbol Club Barcelona.

Fa tres mesos que aquí treballa com a venedor el jove Parminder (Kapurthala, Panjab, Índia, 1992), barbamec, somrient i relaxat com si s’hagués pres un somnífer. Diu: “La Rambla està molt bé. Hi ha molt de turisme, no sé abans del coronavirus, però ara hi ha moltíssim turisme. Aquí ens compren samarretes del Barça, dels primers equips i dels jugadors favorits, i també s’emporten bufandes i sabatilles esportives”. A la botiga del costat, souvenirs: al costat de les figures de ceràmica del pessebre, el Ratolí Gaudí, espècie de Topo Gigio de trencadís.

Búfals

Fa deu anys, a Los ñus: «Elena i Mercedes Fernández tenen el títol de ser les venedores autòctones amb més anys d’assentament a la Rambla, amb el permís de Ricardo Sánchez. I també tenen el títol de ser gairebé les úniques africanes(*) que encara venen records de qualitat: “Ja veus que tenim de tot, però procurem distingir-nos una mica, per això també venem mantons de Manila”. El seu negoci es diu Souvenirs La Rambla, al número 23.
(*) Amb la vènia del jutge Joan Francesc Uría, que compara Espanya -i Barcelona- amb Àfrica, a tot el llibre la paraula Àfrica ha estat substituïda per Barcelona. I la paraula Barcelona ha estat substituïda per la paraula Àfrica. Així, quan es parla d’africans, fa referència als barcelonins. I a l’inrevés».

Búfals: “Animals de costums gregaris, que s’aparellen amb facilitat. A la Rambla, treballadors diversos”. Souvenirs La Rambla, amb imants made in Barcelona, va tancar. Es van jubilar les germanes Fernández. Al seu lloc, el Cannabis, el local per als amants dels porros de Maria.

“Aquí només es pot adquirir cànnabis per a ús medicinal, la resta són accessoris com catximbes, paper de fumar i plantes decoratives. Hi ha dos tipus de turistes, rics i pobres, amb diners i sense diners, i tots dos entren aquí”, calibra Vicky Gidwani (Vadodara, Gujarat, Índia, 1990), mans reposades, immutable com un porter de discoteca. A la Rambla, un xalat s’embolica un peta mentre toreja els seus dimonis, davant de la parada de l’autobús V13.

Altres búfals a Los ñus: «Al restaurant-cafeteria Cosmos (Rambla, 34), el búfal Isaac Duran (Pontevedra, 1960) és un robot mecànic que es desfà de comandes a una velocitat de vertigen. És l’encarregat del Cosmos (“aquí no hi ha caps, tots som empleats”)».

El Cosmos, el bar de la Sisena Flota, va tancar el 17 de gener del 2019. Des de fa poc més d’un any aquí hi ha un dels restaurants de la cadena internacional Vapiano (The home of handmade fresh pasta & pizza).

L’encarregada de Vapiano, que no vol revelar el seu nom, és una noia italiana de trenta i tants anys amb un davantal vermell i moltes ganes de despatxar: “Encara falta que la Rambla es reactivi, encara falta que vinguin més turistes i que hi gastin més”. Un paio malcarat s’acosta a una de les terrasses i es tira la mà a la boca, demana almoina. Molesta els nyus, que beuen amb palla els daiquiris.

Zebres

Fa deu anys, a Los ñus: «Al número 85 de la candidatura presentada pels socialistes, la zebra florista Carolina Pallés Galté (Àfrica, 1938), que tanca la llista. El lloc de flors Carolina amb prímules, lliris i crisantems, a la parada número 10 de la Rambla, és com un viatge a la Història».

Zebres: “Animals que pasturen. A la Rambla, estàtues vivents, caricaturistes, quiosquers i floristes”. Flors Carolina es manté dempeus, oasi esplendorós enmig del desert de Sonora quallat de cactus. Dos àngels continuen insuflant vida al lloc fundat el 1888. Es tracta de les filles de la Carolina, Mercè i Carolina.

“No ens agrada viure del passat, ni recrear-nos en el dolor. Anem per la quarta generació en una paradeta de flors, i aguantem. Vivim del client habitual, i molts dels que ens compren ja de petits venien amb els pares. La Rambla és més turística, però cadascú fa el seu camí, ¿oi?”, contesten, cadascuna a la seva manera, sincronitzades. I coincideixen en una cosa: per moltes modes que s’imposin, la rosa vermella continuarà sent la flor més bonica. Els nyus han perdut el sentit de l’olfacte, no s’aturen davant dels rams, prefereixen les selfies.

Rinoceront negre

«El búfal Xavier t’obsequia amb el butlletí informatiu de l’entitat -número de setembre del 2012-: “Joan Oliveras Bagués és des del passat mes de febrer [del 2012] el nou president d’Amics de la Rambla. Enamorat i defensor acèrrim del passeig, està decidit a retornar a aquest espai l’esplendor dels seus millors temps, fugint, això sí, del que va ser, i treballant decididament pel que pot ser la Rambla: el passeig central de l’Àfrica del present i del futur, més enllà de les nostàlgies”».

Rinoceront negre: “Animal de noble port preuat per la seva banya. A la Rambla, el president de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants, Joan Oliveras”. El rinoceront negre ja no és Joan Oliveras. El substitueix al càrrec Fermín Villar: “La Rambla necessita actuacions urgents, més neteja, més control de les activitats il·legals i de les concessions municipals. L’anunci de l’inici de les obres de reforma de la Rambla és una bona notícia, però no ho és la falta d’ambició tant al calendari presentat com a la insuficient dotació pressupostària. A l’actual Consistori no li interessa la Rambla, com cantava Jaume Sisa: ‘Han tancat La Rambla’”.

L'entrada Safari Rambla ha aparegut primer a Carrer.

El vivir juntos, habitar espacios cercanos que intensifican los encuentros y favorece la intercomunicación, hace posible el despliegue de formas de colaboración, cooperación y ayuda mutua, exclusivas de estos contextos. Es la convivencia la que nos permite poner en común intereses, problemas o inquietudes y ser conscientes de las múltiples inquietudes que compartimos. El barrio, de forma histórica, ha sido una fracción fácilmente sumable, pues contaba con un denominador común conformado por necesidades materiales y simbólicas intercambiables; unas necesidades que se evidenciaban en el territorio de socialización por excelencia, que era la calle. El ahora denominado espacio público actuaba, de este modo, como escenario de encuentros y manifestaciones. Sin embargo, conforme este ámbito ha ido siendo restringido por mecanismos de control social -su privatización, las formas de exclusión-, las posibilidades de interacción han mermado, aunque no desaparecido. Quedan márgenes que aún contienen la enorme potencialidad que suponen las relaciones sociales humanas, como los huertos urbanos, ocupados o no, las fiestas populares, los casales y ateneos, los centros sociales, las asociaciones familiares de alumnos y alumnas, etc.

La construcción de un ‘nosotros’

La apelación anterior al barrio histórico o tradicional no es banal. Las ciudades, hoy día, han devenido elementos centrales de los procesos de acumulación capitalista, algo que ha influenciado sobremanera su especial forma de vida. Para la existencia de un espacio sensible es necesaria la continuidad de las relaciones sociales; únicamente así es viable construir algo parecido a un nosotros. No obstante, la precariedad laboral, la financiarización de la vivienda o el consumo exacerbado como forma de distinción, entre otras, han complicado la necesidad de una cierta estabilidad socio-espacial.

Todo, y todos, se mueve en los barrios de hoy, en línea con la sociedad turbo-capitalista actual, orquestado por unos resortes que no se encuentran en el propio barrio, ni en la propia ciudad. El terremoto urbano actual no es consecuencia única de las decisiones que se toman en ayuntamientos, gobiernos autonómicos o nacionales, ni siquiera en espacios políticos de poder internacional, sino que deviene de una multiplicidad de actores, con nombres y apellidos, pero casi siempre invisibles, que actúan única y exclusivamente seguidos por el afán de lucro.

Es ahí hacía donde han de dirigir su mirada aquellos movimientos -asociaciones de vecinos y vecinas, plataformas, sindicatos barriales, etc.- interesados en solventar las mencionadas necesidades materiales y simbólicas, que son cada día más evidentes, algo que únicamente es posible mediante la articulación de estos colectivos a otras escalas mucho mayores. Solo así sería posible salir del fetichismo de barrio.

L'entrada Fetichismo de barrio ha aparegut primer a Carrer.

Va estudiar un màster de planificació urbana i sostenibilitat. “No m’importava tant trobar feina com poder oferir el coneixement que estava adquirint”, apunta, i amb aquesta idea va començar a involucrar-se en projectes locals: la cooperativa de consum Estèvia, i poc després, l’associació veïnal, on s’ocupa de l’àrea de Medi Ambient.

Defineix l’associació com “un espai familiar, amb un equip petit però amb molta expertesa i confiança en la feina dels altres”. Tot i així, la preocupa que el coneixement que acumulen els activistes que fa anys que en formen part es perdi. “No podem transmetre tota la feina feta, perquè de gent que vingui a picar a la porta n’hi ha poca”, lamenta. I és que, com passa en altres espais veïnals, el relleu no acostuma a ser senzill, i menys en un barri amb un teixit associatiu fort amb organitzacions que sí que apleguen persones joves. Per a Charlier, això no hauria de ser un problema si hi hagués més coordinació. “No seria tan necessari incorporar gent nova a la junta si fóssim capaços d’establir sinergies amb altres col·lectius que impulsen lluites pròpies”, opina, i afegeix: “Ho hem aconseguit algunes vegades amb la Taula Eix Pere IV”, amb qui han impulsat accions conjuntes. Però creu que “a vegades hi ha més competició que col·laboració amb els agents del barri, i això desanima”.

La presència de les dones a la junta ha anat guanyant pes, fins al punt que ara és paritària. Així i tot, i malgrat la voluntat que la pròxima presidenta sigui una veïna, ocupar càrrecs de major responsabilitat “és un pas endavant que encara ens costa fer”. “Això té a veure amb les dificultats de conciliar la vida professional, la cura dels petits i la feina associativa, però també amb la síndrome de la impostora”, rebla. “A mi, a més, em va costar integrar-me perquè, al principi, alguna gent del barri em veia com un agent gentrificador, i en certa forma ho entenc, ja que la meva situació era més privilegiada que la de moltes persones”, admet.

Posa en valor la feina feta en qüestions com l’urbanisme, els equipaments, l’acollida i la coordinació amb l’Administració -es queixa que “últimament, està sent molt complicat que el Districte atengui les reclamacions”-. També creu que “té molt sentit” que l’AV estigui a la Favb, perquè això ha permès posar en marxa projectes relacionats amb els residus o, juntament amb la UPC, impulsar la Guia per a la Rehabilitació Climàtica, que es va fer a partir de les especificitats del Poblenou, però amb la idea que es pogués utilitzar en altres contextos. “Hi ha objectius que són els mateixos, i si posem en comú els recursos tindrem més força”, explica. “És per això que formo part del moviment veïnal, perquè vull contribuir a canviar les coses”.

L'entrada Marike Charlier (AV del Poblenou): “Vull contribuir a canviar les coses” ha aparegut primer a Carrer.