Tanmateix, més enllà dels discursos, parlar de la indústria turística des de la qualitat mediambiental i laboral és, ara per ara, una entelèquia si no s’aborda des d’una perspectiva de racionalització i decreixement turístic. La realitat és tossuda: Barcelona és un territori finit, modelat pels seus barris i els seus habitants, i difícilment pot donar acollida a més turisme sense desallotjar prèviament el veïnat de l’espai compartit, com passa des que algú es va inventar la marca Barcelona als anys noranta. L’ocupació que genera el turisme és temporal i amb unes condicions laborals molt precàries tant d’horaris com de sous. I pel que fa a la diversificació, oferir alternatives a l’exitosa oferta de turisme de sol i festa no és senzill.

Un organisme al servei dels ‘lobbies’

Precisament, vendre productes turístics a mida de cada segment d’interès és un dels objectius de Turisme de Barcelona, un consorci público-privat creat el 1993 per l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Fundació Barcelona Promoció. Aquest organisme treballa des d’aleshores per promoure la ciutat com a destinació turística a nivell nacional i internacional oferint un ventall ampli de productes i serveis fet a mida del lobby turístic que l’integra i el controla -restauradors i hotelers-. Lluny de la regulació plantejada des d’algun sector per raons socials i climàtiques, l’actual estratègia de màrqueting turístic de la Destinació Barcelona dissenyat pel consorci proposa, fins i tot, ampliar l’oferta turística.

Un cop superades les restriccions de mobilitat imposades per la covid-19 a nivell mundial, aquest estiu el turisme va tornar a col·lapsar el centre de la ciutat. En aquest context de recuperació, Turisme de Barcelona vol reforçar ara el paper del sector empresarial en la promoció, treballar amb dades reals per adaptar l’oferta d’espais i actius turístics, i posar en valor l’entorn natural i les activitats a l’aire lliure. El document estratègic, elaborat entre el 2018 i el 2021, es va presentar aquest octubre passat als regidors de Barcelona i d’altres municipis de l’entorn metropolità. Ara ja no es parla de sector turístic, sinó d’“economia del visitant” i inclou en el paquet turístic sectors econòmics que tradicionalment quedaven fora d’aquest àmbit.

La missió del consorci és posicionar la ciutat com a destinació turística internacional “d’acord amb la marca Barcelona” treballant “al servei de l’economia i del sector turístic des de la sostenibilitat i l’entesa público-privada”. De fet, només cal donar un cop d’ull a la documentació pública per veure el sense sentit que té que l’Ajuntament de Barcelona -amb 7,3 milions d’euros- i la Diputació de Barcelona -amb mig milió- financin amb diners públics un organisme que vetlla pels interessos privats. “Turisme de Barcelona està finançada de forma pública, però es gestiona de forma privada. El seu funcionament és molt opac perquè no ha de donar comptes a ningú”, explica Pere Mariné, responsable d’espai públic, habitatge i turisme de la Favb.

Gestionat per mans privades

El Consell General de Turisme de Barcelona està format per una presidència, tres vicepresidències i 26 vocals: 11 designats pel Consistori, 12 per la Cambra de Barcelona i tres per la Fundació Barcelona Promoció, de Joan Gaspart. La presidenta és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mentre que els tres vicepresidents són Mònica Roca, presidenta de la Cambra; Xavier Marcé, regidor de Turisme, i l’empresari hoteler Jordi Clos. En aquest consell, la majoria està en mans privades. El mateix passa amb el comitè executiu presidit per Eduard Torres (Gremi d’Hotels de Barcelona), amb Marcé i Clos com a vicepresidents. Pel que fa als vocals, l’Ajuntament en té tres, igual que la Cambra de Comerç, mentre que Barcelona Promoció en té un.

Gairebé 30 anys després de la seva fundació, Turisme de Barcelona i la seva defensa aferrissada del turisme massiu són cada vegada més qüestionats. Per a Pere Mariné, la seva pròpia existència és una anomalia i en reclama la desaparició. “No veiem el sentit a una institució finançada amb diners públics que fa el que li rota. La majoria dels ajuntaments tenen una àrea pròpia de gestió turística, cosa que no passa a Barcelona”, recorda. Des de la Xarxa SET, la xarxa de ciutats del sud d’Europa contra la turistització, s’acusa Turisme de Barcelona de funcionar com un lobby. “Rep finançament públic i el destina sistemàticament a la promoció turística de Barcelona decidida pel mateix sector privat que se’n beneficia. Aquests fons públics són destinats a atreure més turistes, cosa inacceptable en un moment de crisi energètica i climàtica”, denuncia.

El passat 27 de setembre, en el marc de la celebració del Dia Mundial del Turisme, la Xarxa SET va fer públic un manifest -amb el suport de moltes entitats, entre elles la Favb- per denunciar l’impacte i les conseqüències de la intensificació turística després de la pandèmia, connectant el fet amb l’agreujament de les desigualtats socials i la crisi climàtica sense precedents. El document, amb el títol World Tourism Day=Collapse Tourism Day, es va llegir davant la seu de Turisme de Barcelona com a símbol de “la inversió de diners públics en la promoció i el rescat d’una activitat de lucre privat que genera i agreuja desigualtats socials” en referència al turisme.

Agafar el bou per les banyes

La principal queixa de les entitats barcelonines que aposten per un canvi de model turístic coincideix en dues coses: que el consorci fa el que vol sense tenir en compte les necessitats de la ciutat i el context global, i que l’Ajuntament de Barcelona no s’atreveix a plantar-li cara. “L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no s’ha atrevit mai a canviar-ne els estatuts”, remarca Mariné. Tampoc el PSC, responsable de l’àrea econòmica del Consistori, ha qüestionat mai el funcionament de l’organisme “per la seva vinculació amb els sectors econòmics de la ciutat”, afegeix. No cal oblidar que Jaume Collboni ha defensat el Gremi de Restauració de Barcelona en la polèmica sobre les terrasses i ha donat suport a la qüestionada ampliació de l’aeroport del Prat.

La necessitat de buscar alternatives a una activitat econòmica basada en el consum excessiu de béns i serveis, que precaritza el mercat laboral, alimenta l’especulació immobiliària i destrueix el teixit veïnal, està damunt la taula. “Cal repensar el model turístic actual i apostar clarament per la desconcentració. Necessitem una política turística que prioritzi l’equilibri social”, remarca Mariné. També Dani Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), explicava al número 160 de Carrer que, contràriament als que es feliciten per la quantitat de llocs de treball que genera la indústria turística, “el veritable drama és que hi hagi tanta gent treballant en el turisme, que és el sector que pitjor paga”.

Pardo no es mossega la llengua quan es refereix a Collboni. Després del procés de desindustrialització de la ciutat, des dels anys noranta l’economia de Barcelona s’ha centrat en el turisme i la inversió immobiliària. “S’especialitza la ciutat en un sector de sous baixos, d’alta flexibilitat laboral, de molt treball en negre, i el senyor Collboni va i ens diu que hem d’estar contents que ens estiguin explotant i que hem de seguir per aquest camí”, ironitza. Tanmateix, trobar alternatives a aquest lucratiu sector econòmic és complicat i els principals responsables d’entomar el repte són unes institucions que, ara per ara, miren cap a una altra banda i deixen que Turisme de Barcelona segueixi buscant turistes, si cal, sota les pedres, en un context de crisi econòmica global.

A la recerca del turista ric

Un exemple és el viatge que a final d’octubre va fer una delegació del consorci a Milà, per assistir a la 38a convenció internacional de l’Associació IGLTA (International LGBTIQ+ Travel Association), amb l’objectiu de consolidar Barcelona com a destinació de referència del col·lectiu LGBTIQ+ i internacionalitzar les empreses turístiques especialitzades en aquest públic. Segons Turisme de Barcelona, el visitant LGBTIQ+ té un perfil socioeconòmic alt i és el segment de més creixement entre els consumidors turístics. “Mou més del 3% del volum de turistes a nivell mundial i representa un 15% de la despesa turística”, explica en un comunicat.

Els viatges a Mèxic, a la recerca de turisme de poder adquisitiu alt, o recentment a Madrid, per promocionar la capital catalana com a destinació nadalenca, són altres exemples de l’estratègia actual del consorci barceloní. El canvi més destacat respecte a altres anys el marca l’actual context econòmic postpandèmic: guerra a Ucraïna, inflació disparada, preu dels combustibles pels núvols, augment de la pobresa i les desigualtats… Aquesta peculiar selecció natural obliga el lobby turístic barceloní a fugir del turisme low cost. “A Barcelona hi ha hagut un ampli consens per evitar remuntar la crisi del sector oferint preus baixos per atraure el màxim de visitants”, assegurava Xavier Marcé en un article publicat a liniaxarxa.cat.

La carta als reis mags

De cara al 2023, Turisme de Barcelona vol consolidar els mercats turístics que han tornat a la ciutat després de la covid-19, reconquerir el visitant asiàtic i augmentar el de congressos. Lluny queda el turisme rus, molt tocat per la invasió d’Ucraïna, i el britànic, pel Brexit. Segons el seu president, Eduard Torres, la ciutat tancarà aquest 2022 amb el 85% dels visitants del 2019, però amb més despesa i estades més llargues. Ara, totes les mirades del lobby turístic barceloní estan posades en el retorn del turisme xinès, la celebració de la Copa Amèrica de Vela 2024, la nodrida agenda de congressos i l’elecció del director del Barcelona Convention Bureau, Christoph Tessmar, com a director de la ICCA, l’Associació de Congressos i Convencions Internacionals.

Lluites pel control intern

La gestió a Turisme de Barcelona no es caracteritza per ser, precisament, una bassa d’oli. A la polèmica del 2008 per la dimissió de l’exregidor socialista Jordi William Carnes per les sospites sobre la seva gestió com a director, s’hi ha afegit aquest 2022 la destitució fulminant de Marian Muro, la directora del consorci des del 2019, per suposades desavinences entre la directiva i el consistori barceloní, concretament amb el PSC. L’acomiadament de Muro era un secret a veus a causa, en gran part, del seu enfrontament amb la gerent de turisme, Arantxa Calvera, un càrrec de confiança de nova creació. L’aterratge de Calvera, excap de gabinet de Jaume Collboni, ha estat interpretat pel lobby turístic barceloní com una desautorització de l’actual direcció, on Muro gaudia d’un gran reconeixement per haver estat abans directora general del Grupo Julià, i un intent de l’Ajuntament de Barcelona de controlar el consorci.

L'entrada Turisme de Barcelona s’aferra a un model obsolet ha aparegut primer a Carrer.

Anem a pams. A l’espera que culmini el procés i l’Ajuntament ofereixi les dades definitives, a mitjan novembre la tinent d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, va anunciar que s’havien autoritzat o estaven a punt de fer-ho unes 500 sol·licituds per consolidar terrasses en calçada habilitades durant la pandèmia, al voltant del 50% de les peticions. “Tot allò que pugui ser compatible amb el dia a dia del barri i amb l’espai físic limitat de la ciutat es podrà quedar”, va manifestar Sanz, per a qui el procés de consolidació de les noves terrasses s’estava “fent bé, complint l’ordenança i garantint el descans dels veïns i veïnes”.

L’aprovació de les llicències s’ha accelerat els darrers mesos, fins al punt que si a l’estiu el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, posava el crit al cel pel que considerava una “denegació massiva” de les peticions dels restauradors, fa poques setmanes ja comentava que “això encara pot acabar bé”. En total, durant la pandèmia es van autoritzar 3.668 llicències per a noves terrasses, de les quals unes 1.500 se situaven a la calçada i la resta a la vorera. D’entre les de la calçada -les que el Consistori veu amb més bons ulls perquè contribueixen a limitar l’espai al cotxe privat-, al voltant d’un miler han demanat la consolidació definitiva.

Més enllà de les autoritzacions, el govern municipal també ha subvencionat amb 4,5 milions la instal·lació de terrasses permanents en calçada -la previsió és que el 2023 ja no en quedin de provisionals, les conegudes com a New Jersey, limitades pel blocs grocs de formigó-, i ha decidit prorrogar un any més la rebaixa del 75% en la taxa de terrasses, vigent des del 2020. Tot plegat configura un escenari en què el sector de la restauració compta amb més taules al carrer que tres anys enrere i paga força menys pel que no deixa de ser un ús privat de l’espai públic per fer-hi negoci. Malgrat aquesta situació, el Gremi ja ha anunciat que pensa plantar batalla judicial contra l’avançament del tancament nocturn de les terrasses en 11 punts de la ciutat.

Impacte en la salut dels veïns

Segons un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el soroll és el segon factor ambiental que més impacta en la salut de la població de la ciutat, només per darrere de la contaminació de l’aire, que provoca un miler de morts prematures cada any. La font més rellevant de soroll a la capital és el trànsit, que té una incidència gairebé a la totalitat de la seva superfície, però en segon lloc hi trobem l’ús intensiu de l’espai públic i l’oci nocturn, una qüestió estretament lligada a les terrasses.

Fruit d’aquesta constatació i de la pressió veïnal va aprovar-se el Pla de Mesures contra la Contaminació Acústica 2022-2030, que ha permès l’ampliació de les anomenades Zones Acústicament Tensionades en Horari Nocturn (ZATHN), un instrument que permet als districtes actuacions puntuals als carrers i places on se supera de manera continuada en tres decibels els límits permesos de soroll.

Els primers punts declarats ZATHN han estat els 11 on els sonòmetres instal·lats pel Consistori han confirmat l’excés de decibels nocturns, que són la plaça d’Osca, a Sants; el carrer d’Enric Granados, a l’Esquerra de l’Eixample; el carrer de Rogent, al Camp de l’Arpa; la Rambla del Poblenou i el Triangle Lúdic del Poblenou; les places de la Virreina, del Sol i de la Revolució, a Gràcia; els carrers de Joaquim Costa i Nou de la Rambla, al Raval; el carrer de l’Almirall Churruca, a la Barceloneta; la plaça de George Orwell, al barri Gòtic; i el carrer de l’Allada-Vermell, a prop del Born. Els districtes pertinents hi han anat aprovant l’avançament d’una hora del tancament nocturn de les terrasses -de les 24 h a les 23 h entre setmana i de la 1 h a les 24 h els divendres i vigílies de festiu, en general-.

Una mesura “insuficient”

Miquel Prats, membre de la Xarxa Veïnal Contra el Soroll, destaca que “la consciència al voltant de l’impacte del soroll va a més i s’ha aconseguit posar la problemàtica a l’agenda política i mediàtica”. Alhora, però, considera que l’avançament d’una hora en el tancament de les terrasses en 11 punts “és insuficient, perquè a la pràctica no redueix la quantitat de soroll percebut”. L’activista veïnal afegeix que la percepció és que la mesura “s’aplica més diligentment en els districtes encapçalats per Barcelona en Comú que no pas en els liderats pel PSC” i reclama una certa “corresponsabilitat” als restauradors perquè també vetllin per la salut dels veïns.

La presidenta de la Favb, Ana Menéndez, considera que “el problema del soroll és tan gros que aquesta reducció és una gota d’aigua, perquè hi ha moltes més zones saturades. A més a més, si l’interior del bar segueix obert, la gent es queda al carrer i el soroll continua”. Per a ella, la mesura és “poc efectiva” si no va acompanyada de més controls que en garanteixin el compliment.

La Favb, de fet, reclama una ordenança de terrasses que “garanteixi el dret a la ciutat dels veïns i veïnes, amb uns horaris que respectin el dret al descans i un règim sancionador més dur”. Si la nova normativa no tira endavant, l’entitat reclama com a mínim la posada en marxa de 15 mesures que són possibles amb l’actual reglament i que la limitació s’expandeixi a 29 places i carrers. Menéndez explica que han reclamat una reunió urgent amb Janet Sanz per abordar la situació i parlar de les mesures, però que de moment no han rebut resposta. Juntament amb altres entitats, la Favb ha presentat queixes al Síndic de Greuges i a l’estatal Defensor del Poble per la vulneració del dret al descans que pateixen els veïns per culpa del soroll a les terrasses.

Finalment, el membre de SOS Enric Granados Jordi Badia comenta que la reducció horària al carrer “és un primer pas”, però que “ni molt menys s’ha solucionat el tema del soroll. Els locals segueixen treballant, el mobiliari no es guarda fins que el local no tanca i això comporta arrossegament de taules i cadires cap a dins, amb tot el soroll que genera”. El veí afegeix que “queda molta feina per fer” i lamenta que, tot i que s’hagi anunciat la no consolidació de les taules extres per la Covid -perquè és una zona saturada-, aquestes encara no s’han retirat.

Amb 114 portals, Enric Granados té 119 bars, que sumen 1.324 cadires de terrassa en un carrer on viuen 1.600 veïns. Unes dades que resumeixen el monocultiu que s’hi viu, com passa en d’altres punts de Barcelona i que porten Badia, Menéndez i Prats a qüestionar el model econòmic de la ciutat. Un contrast evident amb la política del laissez faire que reclama un Gremi de Restauració, que refusa qualsevol límit a la seva activitat. Sigui com sigui, la polèmica amb les terrasses i la preocupació pel soroll a la capital continuaran damunt la taula el 2023.

Llegiu també la peça «Roger Pallarols, de regidor a ‘lobbista'».

L'entrada Primers passos ‘insuficients’ per reduir el soroll de les terrasses ha aparegut primer a Carrer.

Lesbianes i feministes

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va destacar l’activista lesbiana Gretel Amman, que apostava, des del seu Centre d’Estudis de la Dona, per treballar més amb el feminisme que amb el moviment LGTBI. Una aposta que es va consolidar amb espais d’activisme lesbià posteriors, com ara el Grup de Lesbianes Feministes dels anys noranta, vinculat a Ca la Dona. Des del 2017, Bollos en Teoria ha agafat el relleu d’aquestes organitzacions lesbofeministes com a espai de trobada, de debat i reflexió, en què participen al voltant de 70 dones i que ha servit per fer comunitat. No fan activisme de carrer, però en aquest espai s’hi troben lesbianes que participen en altres organitzacions, des de Lambda fins a Suport i Autodefensa Feminista.

Barcelona també va ser la primera ciutat de l’Estat que va comptar amb un Observatori contra l’Homofòbia (OCH) [vegeu l’entrevista a Eugeni Rodríguez], creat el 2008 i que tenia com a precedent l’Oficina Antidiscriminatòria del FAGC, en actiu des del 1991. L’activisme del FAGC, de fet, va ser el que va permetre abordar des d’una perspectiva política i antidiscriminatòria l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, el 1991, un crim que va assentar un precedent: la seva condemna incloïa per primer cop l’agreujant de transfòbia. Des del 2013, hi ha un espai de memòria on la van assassinar, a la Ciutadella, i es fa un acte anual de reconeixement. Després d’aquest cas, va sorgir el Col·lectiu Trans de Catalunya, que va entomar la lluita pels drets de les dones trans, a la qual es va sumar al 2000 l’Associació Trans de Catalunya, que ha incidit en els drets de salut i laborals.

Un referent en polítiques LGBTI?

Àlex Suárez, del col·lectiu Atzagaia, considera que l’actual equip de govern municipal, format per Comuns i PSC -i que porta ja dues legislatures- “s’ha posat les piles en polítiques LGBTI, comparat amb governs anteriors. Però falta molt de camí per recórrer”, avisa. Montse Mota, secretària de Famílies LGBTI, assegura que les polítiques de garantia de drets per a les persones LGBTI actuals “no són suficients” i que “de vegades fa la sensació que s’esvaeixen entre altres tipus de polítiques més generals”. Suárez, per exemple, qualifica d’“insuficients” els recursos que es dediquen al Centre LGTBI: “Té un horari molt limitat, hi manca espai social -bar-cafeteria- i la biblioteca no es dona a conèixer”. Alhora, no entén “el suport incondicional de l’Ajuntament a un esdeveniment privat i lucratiu com és el Pride”.

Mota, per la seva banda, fa una valoració positiva d’aquest espai que centralitza serveis i atencions al col·lectiu, però creu que “hi ha coses millorables”. També li reclama una major independència política. “Per una bona salut de les reivindicacions, és imprescindible que aquestes no vagin lligades a interessos polítics partidistes. Al Centre LGTBI s’hauria de poder parlar de tot allò que preocupa la comunitat LGTBI, fins i tot si això no va en la línia del partit polític que ocupi l’alcaldia en aquell moment”, rebla. Mota veu bé que la instal·lació municipal serveixi perquè les entitats puguin oferir els seus serveis, “moltes d’elles des del voluntariat”, però reclama que “haurien de tenir la llibertat d’expressar el seu sentir i les seves reivindicacions. I no sempre és així”. En aquest sentit, Suàrez reclama “que la part més autònoma del moviment LGBTI de la ciutat es mantingui al marge de les institucions” perquè continuï sent “motor de canvi”.

Fronts de lluita diversos

A Barcelona hi ha fites pròpies en la lluita LGBTI, a part de la primera manifestació a l’Estat del 28 de juny, el Dia de l’Orgull. L’Oficina per la No Discriminació es va crear el 1998. I el 2004, com a òrgan consultiu, el Consell municipal LGBTI, que va suposar que el consistori barceloní fos dels primers a dissenyar plans integrals de polítiques per garantir els drets de les persones LGBTI. El 2013, es va aconseguir el reconeixement polític i la garantia de manteniment de la memòria de Sonia Rescalvo. El FAGC, a través de l’OCH, va consolidar l’estratègia de lluita antidiscriminatòria, culminada el 2014 amb l’aprovació de la Llei 11/2014; una lluita duta a terme sobretot a Barcelona. I el 2019, es va obrir el Centre LGBTI com a part del Pla de polítiques LGBTI de l’Ajuntament.

Però hi ha moltes més lluites per la visibilitat, la creació de comunitat i l’assoliment d’espais de referència no només mediàtica. Les llibreries especialitzades en temàtica LGBTI, com ara Antinous, Cómplices o la més recent Acciò Perifèrica, a Nou Barris [vegeu «Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat»], han generat espais d’activitat cultural, debat i reflexió. La visibilitat i la informació ha vingut de ràdios com In&Out o televisions online com Gaylestv. El Festival de literatura queer, QLit, impulsat per Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), està plenament consolidat. També hi ha el Festival de Cultures Lesbianes, que se celebra des del 2017; la Mostra de cinema Fire, promoguda pel Casal Lambda, amb base a l’Institut Francès; i el Festival Internacional de Cinema LGBTI de Barcelona, que es fa a la Filmoteca.

“Hi ha moltíssimes entitats, associacions i col·lectius LGTBI a la ciutat que vetllen pels nostres drets, en tots els àmbits: polític, sanitari, educatiu, cultural, esportiu… i familiar, com Famílies LGBTI”, reivindica Mota. Existeix una gran diversitat: Acathi, que aborda les necessitats de les persones migrades [vegeu «Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia»]; la Fundació Enllaç, de la gent gran [vegeu «Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull»]; el club esportiu LGBTI Panteres Grogues; l’associació de cristians Acgil; Gaylespol, que sensibilitza els cossos policials amb protocols contra la LGBTI-fòbia; o la històrica -i recentment dissolta- associació LGBTI universitària Sinver. Moltes d’elles estan agrupades en la Plataforma LGTBI.Cat, l’encarregada de gestionar el Centre LGTBI. També hi ha espais de serveis i comunitat per a persones trans, com Generem.

Contra la mercantilització

Mentre al món occidental l’Orgull esdevenia un acte festiu organitzat per associacions empresarials LGBTI, a Barcelona, la Comissió Unitària 28 de Juny, sense participació de l’empresariat, ha convocat aquesta manifestació des de final dels anys noranta fins al 2019. La ciutat, de fet, és de les poques del món occidental on la manifestació estrictament reivindicativa -convocada des de l’activisme- era l’única que se celebrava fins al 2009. Aquell any va nàixer el Pride, la marca amb la qual l’abans anomenada Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (Acegal) va començar a organitzar el 28 de juny amb la col·laboració del gruix del moviment associatiu LGBTI barceloní. Durant 10 anys, entre 2009 i 2019, moltes organitzacions participaven en les dues convocatòries, però era Pride qui aconseguia tenir una major visibilitat mediàtica.

La Comissió Unitària va deixar de registrar activitat l’any de la pandèmia i va ser la Crida LGBTI qui en va prendre el relleu per organitzar la marxa més polititzada, que fa el recorregut tradicional des de la plaça de la Universitat fins a la de Sant Jaume, passant per la Rambla. “Amb un gran èxit d’assistència i de manera més reivindicativa que mai, teixint aliances amb la resta de moviments i col·lectius de la ciutat i fent nostres les reivindicacions de tota la classe treballadora: unint els colors de totes les lluites”, indica Bernat Aragó, de la Crida. Amb tot, el moviment LGBTI més alternatiu ja s’havia organitzat des del 2018 al voltant del 28 J Autònom amb activitats paral·leles a les de la Comissió Unitària, però que participaven de la seua manifestació com a bloc autònom.

A la convocatòria de la Crida se sumen des del 2020 altres organitzacions -ecologistes, feministes, socials, sindicals, veïnals, espais llibertaris, comunistes o pròxims a l’esquerra independentista o als Comuns- i compten amb un plantejament i unes reivindicacions més transversals, com ara apostar per una renda bàsica universal contra la LGBTI-fòbia. Això suposa un canvi respecte a la Comissió Unitària 28 de Juny, que se cenyia a la lluita LGBTI. Aquest canvi forma part de l’ideari de la Crida, que en el marc del 28 de juny ja havia fet accions conjuntes amb les Kellys (2018) o la CGT (2019), quan, després de la manifestació, va aplegar més de 200 persones en suport a una protesta laboral convocada pel sindicat davant del Telepizza de la plaça d’Urquinaona.

Aquesta doble -o triple- convocatòria respon a la pluralitat estratègica del moviment, que es viu diferent en funció de l’interlocutor. “L’escissió que darrerament s’està produint entre els diferents sectors del moviment LGTBI a la ciutat es viu amb certa preocupació. Això no ens beneficia, i aquestes bretxes les estan aprofitant altres moviments no-LGTBI per afeblir-nos com a comunitat. Tenim per davant el repte, i el deure, d’asseure’ns i trobar espais de comunicació i d’acord que ens permetin conviure i sumar”, explica Mota, de Famílies LGBTI, que també ressalta la necessitat d’unitat davant de, per exemple, el creixement de l’extrema dreta i la transfòbia.

“Ens trobem en una situació peculiar, en què tenim fins a tres convocatòries diferents per al 28 de juny, i que cal veure com evoluciona”, considera Bárbara Ramajo, de Bollos en Teoria. En canvi, Atzagaia o la Crida ho viuen més com una mostra de la pluralitat dins del moviment: “A Barcelona hi ha lloc per a tota mena de col·lectius i estratègies”, indica Suárez.

El reptes pendents

“Han fet falta dècades de lluita, però, en general, es pot dir que la ciutat és molt acollidora amb la diversitat, especialment en comparació amb temps passats”, afirma Mota. “La gran quantitat d’entitats, locals, botigues, activitats culturals i esdeveniments socials LGTBI així ho demostren”, remarca. Aquesta situació, tanmateix, pot generar la sensació que ja no queda res per fer, però encara no s’ha aconseguit tot: el col·lectiu veu amb molta preocupació les dades d’agressions LGTBI-fòbiques dels últims anys, que no deixen de créixer, sobretot des que certs discursos d’odi han estat legitimats per alguns partits polítics i Administracions.

Famílies LGBTI manté que el gran repte del moviment és l’educació. “Que les noves generacions creixin sabent que els drets de les persones LGTBI són drets humans que cal respectar i que n’exigeixin el seu compliment”, afirma Mota, que demana el desplegament i la dotació efectiva de la Llei catalana contra l’LGTBI-fòbia.

El de l’educació, però, no és l’únic repte que li queda al col·lectiu. Alex Suàrez, d’Atzagaia, creu que “la lluita trans, que abans era l’etcètera de les sigles i que ara té moltíssima força i és una de les principals lluites del moviment, forma part de la seva centralitat reivindicativa”. L’educació és també una de les prioritats per a Suárez, “però amb formació incorporada al currículum, en el marc d’una estratègia educativa sòlida i continuada”, perquè “una xerrada de tant en tant no fa res”.

L’embat contra l’extrema dreta és un altre dels reptes. “Cal visibilitat i no caure en els paranys de ressuscitar debats superats. L’extrema dreta es combat des de moltes bandes, ja sigui expulsant-los físicament dels barris, apostant més per l’educació o reclamant, d’una forma desacomplexada i combativa, els nostres drets i llibertats. No podem permetre’ns el luxe de retrocedir. Avancem. Amb l’extrema dreta no s’hi debat: cal desemmascarar-la, assenyalar-la i combatre-la”, afirma Suárez.

Juliana Cehí, de Sororitrans, opina que “el principal repte del moviment és resistir l’embat assimilacionista del capitalisme rosa. Cal fer-se sentir per sobre del soroll de festa que ven el Pride, i així lluitar solidàriament pels drets reals de totis, més enllà dels drets formals. Cal lluitar pel dret a viure amb dignitat, a viure sense por. Cal lluitar per ser reconegudis i per poder sentir-nos seguris vivint lliurement”.

La confrontació sobre la Llei Trans

La Llei Trans espanyola, reivindicada per la Plataforma Trans, està generant un debat i una mobilització en el moviment LGBTI que fa uns anys era impensable. L’objectiu de la llei és pal·liar la situació de precarietat en la que viuen moltes persones trans i garantir els seus drets en l’accés a la feina, la salut, l’habitatge i la lliure autodeterminació del gènere des de la infància, amb reconeixement jurídic. “A Barcelona, ser trans es viu millor que a molts altres llocs, però això no vol dir que puguem viure sense por, sense por a ser abandonadis per la família i els amics, de què et digui un desconegut pel carrer, de no poder accedir a feines o habitatges pel simple fet de ser trans”, diu Cehí. Aquesta problemàtica està travessada inevitablement pel cispassing: quan una persona és visiblement trans ho té més difícil que algú que passa per ser una dona o un home cis [quan el seu aspecte físic coincideix amb la seva identitat de gènere]”.

Cehí critica la incoherència del PSOE pel seu canvi de criteri sobre la Llei Trans i remarca que el feminisme trans-excloent “no reflecteix el feminisme que es viu a peu de carrer”. Lamenta que “els drets de les persones trans hagin esdevingut una arma llancívola en una lluita de poder institucional entre partits i faccions”, sense interessar-se per “les necessitats i el pensament” del col·lectiu. Ramajo, de Bollos en Teoria, creu que el feminisme en contra de la Llei Trans és molt minoritari a Barcelona. “Només s’han produït unes pintades a Ca la Dona, però no hi ha fissures en aquest tema amb el moviment LGBTI, ni a Ca la Dona, ni en el feminisme que és al carrer”, explica.

“Els drets de les persones trans no ens resten drets a la resta, però sí que [la Llei] els donarà a una gran quantitat de persones, i a les seves famílies, que ara no els tenen”, conclou Montse Mota. Un debat, el de la Llei Trans, que posa la consecució dels drets trans com a un dels reptes pendents del moviment LGBTI.

La importància de fer comunitat per defensar els drets

L’heteropatriarcat aïlla les persones LGBTI i les invisibilitza. És l’anomenat armari, que porta les persones d’aquest col·lectiu a amagar les seues preferències afectivo-sexuals o la seua expressió de gènere per evitar violències. Per això, el moviment LGBTI ha fomentat sempre la idea de fer comunitat, perquè és una forma “de ser més forts i de trencar amb la individualitat i la solitud”, explica Àlex Suàrez, del col·lectiu Atzagaia. “És important trobar espais de relació segurs i lliures de LGBTI-fòbia on poder compartir, socialitzar i fer cultura”, afegeix.

El Casal Lambda es va fundar als anys setanta del segle passat per crear espais de socialització i donar serveis, per exemple el d’atenció psicològica. Des de llavors, ha impulsat activitats com ara la mostra Fire, el Festigailèsbic i el ball del casal, i també un bar on poder relacionar-se de forma espontània. També ha impulsat la Fundació Enllaç, per atendre les necessitats de la gent gran LGBTI i evitar l’aïllament que pot provocar la pèrdua de xarxa. Un paper similar ha tingut el Col·lectiu Gai de Barcelona amb la Kantina, que des de final del 2000 fins a gairebé mitjan 2010 va oferir un espai polititzat al Gaixample, el barri on s’ubiquen la majoria de locals comercials d’oci destinats al públic LGBTI.

“Atzagaia ha intentat crear comunitat marika a Barcelona, promovent espais de trobada a festes on hi tenen cabuda xerrades, debats, actuacions drag i música per ballar”, explica Suárez. Alhora, també impulsen el fanzín La Lloca, que organitza presentacions i debats a diferents casals i espais com ara la llibreria Antinous, al barri de l’Esquerra de l’Eixample.

L’Espai Qwerty, nascut fa quatre anys i que ara té la seu al Poble-sec, té també l’objectiu de “crear comunitat i ser referent de la producció cultural marica-queer”, indica Lliure Hilla Ariza. Entre altres activitats, desenvolupen l’esplai Qwerty, unes colònies que realitzen a l’agost “per a majors de divuit anys i on es fan debats, xerrades i actuacions, amb la voluntat d’experimentar amb la producció d’espais segurs que permeten crear comunitat i gaudir de la vida”, afegeix.

Hilla ressalta la voluntat “d’aplegar les persones queer i totes les dissidències de l’heteropatriarcat per treballar perquè l’agenda no vingui marcada pels interessos del capital”, ressalta. Des de festes o concerts a jornades com les de Barcelona Queer, a l’Ateneu del Raval. Quant a les noves tecnologies: “Són una capa més de la presencialitat i una eina que permet crear comunitat, defensar els nostres drets i cuidar-nos”.

LGBTI, lletres en moviment

El moviment LGBTI ha evolucionat molt des dels inicis a final del segle XIX, quan va abraçar la terminologia científica d’homosexual. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, va incorporar el concepte homòfil per centrar-se en la vessant afectiva més que en la sexual. Després de la revolta d’Stonewall Inn a Nova York (1969), va generalitzar-se l’ús de la paraula gai per influència nord-americana. La lluita es marcava la fita de l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de l’expressió de gènere, que afectava tota la població. Als vuitanta, el moviment LGBTI va generalitzar l’estratègia identitària com a forma de lluita a partir de col·lectius d’oprimits.

Va ser llavors quan es van començar a sumar sigles per visibilitzar totes les identitats. Als gais se sumen les lesbianes: LG. Més tard, els transsexuals: LGT. A finals dels anys noranta, els bisexuals: LGBT. A la dècada del 2010, els intersexuals: LGBTI. I des de llavors, hi ha un ball de sigles en funció de qui les escriu, que pot incloure l’‘A’, d’assexuals; la ‘Q’, de queer; la ‘F’, de feministes; o un ‘+’, per incloure-hi totes les identitats.

Als anys noranta, el moviment queer va introduir la crítica a les identitats, especialment plantejades de forma essencialista. L’heteropatriarcat i les seues limitacions, amb el règim d’heterosexualitat obligatòria, eren l’arrel del problema. Establir noves normativitats, com ara una homonormativitat a partir de l’hegemonia dels homes cis gais dins del moviment, no era el camí de l’alliberament. Amb aquest plantejament, s’han visibilitzat totes les identitats sexuals i de gènere que havien estat amagades per l’hegemonia de la identitat gai, que, alhora, pretenen qüestionar l’essencialisme identitari. L’objectiu és convertir el moviment en un espai de dissidències sexuals, afectives i de gènere que propugna l’autodeterminació de gènere i crea espais que transcendeixen les categories d’home i dona i aposten per la multiplicitat d’identitats com a reflex de la diversitat humana.

L'entrada La Barcelona LGBTI, un referent reivindicatiu ha aparegut primer a Carrer.

La convenció, a la qual van assistir 250 persones -amb una nodrida representació dels moviments veïnal, social i sindical de Barcelona, Catalunya i l’Estat-, va comptar amb la intervenció d’experts com ara Yvonne Waterman, presidenta del Fòrum Europeu sobre l’Amiant (EAF), o l’europarlamentari Nikolaj Villumsen, que va intervenir a través d’un vídeo. Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, va reconèixer que, a la ciutat, “un quart [de l’amiant] és a l’administració pública; i d’aquest, un terç es troba a instal·lacions municipals”. El president Aragonès, per la seva banda, va anunciar que l’Executiu aprovaria el dimarts següent la creació d’una Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, entre altres mesures.

L’anunci d’Aragonès genera dubtes

“L’Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya serà pionera: incorporarà personal per dissenyar tot el treball i impulsar l’execució del Pla Nacional, que ja està ben encarrilat i que aprovarem durant els primers mesos del 2023”, es va comprometre Aragonès, que va descriure la retirada d’aquest material com “un repte de país i una prioritat del Govern”. El president va afegir que la propera llei de pressupostos incorporarà un fons específic amb una dotació inicial de 10 milions d’euros per combatre l’amiant a Catalunya. A més, es va comprometre a impulsar la Llei d’erradicació, que va definir com “una norma àmpliament reivindicada”. Aragonès va recordar també la feina feta: la posada en marxa d’un cens per localitzar la presència d’amiant.

Els organitzadors de la convenció, però, van relativitzar aviat aquestes mesures. “Van en bona direcció, però no permetran, ni de lluny, fer front a la gravetat del problema”, avisaven en un comunicat publicat dilluns 28. Quant a l’anunci dels 10 milions d’euros per a la lluita contra l’amiant, reclamen transparència: “No sabem si inclouen les partides compromeses, però no executades, per al desamiantat de Badia del Vallès, la retirada dels sostres afectats per la pedregada a la Bisbal, les subvencions en marxa…; o si s’afegiran a aquestes”, es preguntaven. “En tot cas, és una xifra insuficient per treure els 4,2 milions de tones de fibrociment que hi ha a Catalunya i que la Unió Europea [UE] demana eliminar abans de deu anys”, reblaven, per recordar que “la voluntat econòmica ha de quedar reflectida en els pressupostos de la Generalitat que s’estan discutint. El tractament de l’amiant necessita la implicació de totes les Administracions”.

Sobre el Pla Nacional, el comunicat signat per la Comissió contra l’Amiant de la Favb i Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant recorda que aquest “ja s’havia anunciat el 27 de desembre del 2019”, i qualifica el retard “d’injustificable”. També lamenta la poca concreció d’Aragonès quan va explicar que de la nova Llei en “parlarien” al llarg del 2023. Quant a la nova Oficina, el mateix dia de la convenció -a la cloenda-, Miguel Moreno, de Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant, recordava una frase ben coneguda: “Si quieres retrasar la solución, crea una comisión [en aquest cas, una Oficina]”.

La lluita continua

Tres dies després de la convenció, el dimarts 29 de novembre, una delegació dels organitzadors es va reunir amb els grups polítics del Parlament i els exigia que estiguessin a l’altura per fer front a una “pandèmia creixent, silenciada” i que, segons dades de la UE, pot comportar 60.000 morts a l’Estat. Després, van entregar el manifest “Per un país lliure d’amiant!” a la Taula del Parlament de Catalunya. Ara, han demanat reunir-se amb l’alcaldessa Ada Colau i el president Pere Aragonès, “per continuar insistint en la necessitat urgent del Pla Nacional i la Llei d’erradicació”, han confirmat a Carrer. També han de concretar la seva compareixença en dues comissions del Parlament.

El ‘full de ruta’ del manifest

El manifest “Per un país lliure d’amiant” manté que, per desenvolupar de forma coherent el Pla Nacional, “és clau el desenvolupament dels censos municipals, reforçats per uns protocols contrastats […] que marquin i determinin les etapes a seguir un cop es disposa del cens: identificació i avaluació de l’amiant, mesures preventives prèvies, retirada i gestió final”. Aquest últim aspecte, el de la gestió del residu, “ha d’incorporar nous espais (abocadors) que permetin, de forma segura, la recepció i condicionament d’aquest cancerigen fins a la seva transformació final”. “A escala local -apunta el manifest-, els consistoris han de potenciar i implementar estratègies comunicatives per conscienciar la ciutadania del perill de l’amiant i establir canals d’informació sobre com actuar correctament, així com oferir informació sobre les mesures que s’estan implementant al municipi i […] les actuacions que d’una o altra manera poden tenir repercussió higiènica sobre la salut pública”.

L'entrada La Generalitat mou fitxa contra l’amiant, però fa curt ha aparegut primer a Carrer.

Però quin impacte té aquest tipus d’especulació immobiliària en l’ànima d’un barri? “S’han fet llibres i estudis sobre el negoci del luxe a Barcelona, però cap d’ells reflexiona sobre quines implicacions té l’habitatge de luxe en l’estructura urbana del centre de la ciutat pel que fa al trencament de la cohesió social, l’expulsió de veïns o el canvi en l’activitat comercial”, remarca en Jaume Artigues, arquitecte i president de l’associació veïnal.

Especialistes en fer ‘mobbing’

En el cas d’aquesta cinquantena d’edificis transformats en immobles de luxe, els autors de l’informe tenen la certesa que “s’hi han produït transformacions totals que han comportat una expulsió del veïnat del barri”. I és que l’estudi remarca que bona part dels blocs han estat comprats per societats especulatives que es dediquen “específicament al mobbing immobiliari”. Unes societats que, després, han venut les finques a preus que oscil·len entre els 16.000 i els 20.000 euros el metre quadrat. Un preu que multiplica per quatre la mitjana del preu del metre quadrat de nova construcció a la ciutat.

La Dreta de l’Eixample és un dels barris que ha patit més el fenomen de la gentrificació, primer per la reducció del parc d’ús residencial per la proliferació d’hotels i els habitatges d’ús turístic, tant legals com il·legals, i segon, per l’expulsió del veïnat com a conseqüència dels desnonaments invisibles per la via de la pressió en el preu del lloguer. A partir d’aquí, cancel·lacions de contractes de renda antiga i preus que es disparen fins al 100%, de manera que només els no residents ho poden pagar. És així com es “destrueix” el teixit veïnal i l’Eixample.

I si marxa el veïnat, el comerç és la pròxima víctima. “Si portes al barri un públic que no és el veí consumidor habitual, el comerç de proximitat desapareix i és substituït per restaurants fast food i supermercats 24 hores. Fa anys que això ho vivim al centre de la ciutat, però ara encara més”, alerta Artigues. Sense comptar, és clar, les botigues de luxe que copen el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, amb preus de lloguer que cap comerç de barri pot pagar. “Ja patim la desertització de l’activitat econòmica, que afecta el comerç de proximitat i els establiments emblemàtics. El mercat del luxe tendeix a la proliferació de franquícies internacionals, vendes exclusives i la creació d’una subcultura del luxe, paral·lela a la realitat de la resta del món”, rebla l’informe de l’associació veïnal.

Però hi ha un efecte més pervers a mig termini: el trencament de la cohesió social. L’informe detalla com el negoci del luxe ha escapçat l’Eixample. Té 28.937 places d’ús turístic, el que equival al 66,5% del total de la població resident de la Dreta de l’Eixample (43.715 habitants el 2021), quan es considera que una quota d’allotjament turístic més enllà del 50% de la població resident és un indicador reconegut com a agent desestabilitzador en àrees urbanes denses. Tot plegat, una població flotant que no paga impostos al país i, en canvi, genera despesa en serveis, equipaments, espai públic i mobilitat”, recorda l’informe. Mentre el luxe prolifera a la Dreta de l’Eixample, creix el nombre de persones en risc d’exclusió social i les persones que no tenen una llar, que a l’Eixample arriben a les 297 persones segons el darrer recompte de la Fundació Arrels.

Es pot revertir la situació?

L’equip que ha dut a terme l’informe no només posa sobre la taula el mapa del luxe immobiliari i l’impacte sobre el veïnat, sinó que apunta línies de treball per mirar de revertir el procés. “Tenim un model econòmic de lliure mercat que difícilment podrem revertir, però el podem regular, i regular vol dir intervenir, com per exemple ha fet Londres, on la llei del sòl regula especulacions de grans negocis immobiliaris amb un procediment molt marcat, que implica que hi ha d’haver un retorn de les inversions privades a la ciutat, via habitatge protegit, equipaments o espai públic”, detalla Artigues.

L’associació veïnal reconeix que l’Ajuntament “ha anat posant algunes traves per evitar l’expulsió dels veïns dels seus habitatges, com ara l’obligatorietat de declarar un cens de residents en el moment d’obtenir la llicència d’obres, les sancions o la mediació en casos de mobbing, però la regulació no ha impedit que el luxe i el turisme “es desplacin de manera molt descarada cap al centre de la ciutat i n’expulsin els veïns”. És més, aquestes traves han tingut un altre efecte pervers que detecta l’informe: la conversió d’edificis d’oficines en finques residencials o apartaments de luxe, una tendència que ja pren força al barri. “En aquest cas, no s’expulsen veïns, però no creix el parc d’habitatge destinat al veïnat”, rebla l’informe.

“Volem que l’Ajuntament i la Generalitat busquin noves fórmules per parar-los els peus, perquè a hores d’ara els especuladors fan el que volen i ens acabaran menjant a tots”, sentencia Artigues.

L'entrada El negoci del luxe mata l’ànima de la Dreta de l’Eixample ha aparegut primer a Carrer.

L’espai, abandonat des del 2007 i de 90.641 m² -el que suposen unes sis illes de l’Eixample en l’imaginari barceloní-, serà reconvertit en un nucli urbà de zero emissions. Dit d’una altra manera: es crearà un barri de 1.300 habitatges en un no res, on no es permetrà la mobilitat de combustió pel seu interior i on els veïns, estudiants i treballadors comptaran amb grans zones verdes d’esbarjo. Més enllà dels edificis residencials, també s’instal·larà la facultat del Disseny i d’Enginyeria d’Elisava, i la Universitat de Vic -ambdues de titularitat privada-, així com un centre tecnològic de la Fundació Leitat, locals per a les indústries creatives i 4.0, i altres equipaments, com ara una escola bressol, un centre de formació professional (FP) i un espai de memòria.

La ‘música’ sona bé a Sant Jaume

Si bé el projecte necessita una Modificació del Pla General Metropolità (PGM) avalada per l’Ajuntament -actualment la qualificació del sòl és de caràcter industrial-, la música sempre ha sonat bé als despatxos de Sant Jaume. La raó: tot serà finançat pel sector privat i el projecte esdevindrà una utopia de superilla en termes de mobilitat i emissions. Ara bé, aquest nou barri es vertebrarà amb el seu entorn? O passarà com amb el 22@? “Encara que el 40% es destinarà a habitatge assequible, existeix una certa por al fet que els habitatges privats que es construeixin siguin per a gent de poder adquisitiu alt. Dependrà molt del fet que les dues associacions de veïns del Bon Pastor arribin a un acord sobre com vertebrar el barri més enllà de les rendes”, explica Camilo Ramos, referent d’Urbanisme de la Favb.

La presidenta de l’AV del Bon Pastor, Paquita Delgado, opina que “la barreja de rendes que es pot generar a la Mercedes pot beneficiar a tots, si es gestiona bé”. “Sí que és cert que vindrà una universitat privada -afegeix-, però també hem demanat un centre públic d’FP que pugui formar el nostre veïnat en noves tecnologies, i així potenciar el polígon”. A l’AV de La Maquinista-Mercedes, la vocal Sandra Pérez admet alguns temors envers una potencial gentrificació i les seves derivades: “Ens preocupa que vingui gent amb un poder adquisitiu més alt que la del Bon Pastor i es perdi l’oportunitat de continuar optant a ajudes com les del Pla de Barris per qüestions de renda per càpita”.

Més enllà de la conjuntura que pot suposar l’aterratge de famílies de poder adquisitiu alt o de nòmades digitals -amb les ombres generades al Poblenou ben presents-, la mobilitat genera també preocupació en un veïnat que ja pateix el centre comercial de La Maquinista. “Ens inquieten molt les 4.000 persones que vindran a viure al Bon Pastor. Si ja en alguns moments de l’any la Guàrdia Urbana ha de tallar el trànsit a Torras i Bages o a la ronda perquè tot això es col·lapsa pel centre comercial, no volem saber què pot passar si hi sumem els nous veïns”, afegeix Pérez. De fet, caldrà tenir en compte no només les famílies que s’instal·lin en els 1.300 pisos nous de la Mercedes, sinó també els que passaran a habitar els 810 pisos que aixecarà el centre comercial en torres de 17 plantes, el miler d’habitatges més que es construiran a l’altra banda de les vies -al sector Colorantes- i els treballadors que pugui atraure la nova Mercedes, els estudiants dels centres universitaris i d’FP i els camions i furgonetes d’Amazon que vagin a carregar i descarregar al nou centre logístic fronterer amb la Verneda. Una qüestió davant la qual Delgado assenyala la necessitat de comptar amb “un pla de mobilitat integral”.

En tot cas, l’arribada massiva de població nova pot tensar la xarxa actual de serveis públics del barri? A parer de Ramos, no: “Caldrà reformular alguns equipaments i incrementar la capacitat del CAP, però el Bon Pastor, en general, està ben dimensionat, l’escola pública té espai per acollir aquestes famílies i, si després cal aixecar altres equipaments, hi ha terrenys de sobres”. De fet, des de la mateixa AV del Bon Pastor expliquen que el primer que van fer quan van conèixer el projecte de la Mercedes va ser trucar els responsables dels equipaments del barri: “Volíem assegurar-nos que aquests equipaments poguessin ampliar-se tal com estava projectat anys enrere, i sembla que sí. Ara bé, esperem que les obres es facin de forma paral·lela a la construcció dels habitatges, perquè no es col·lapsin”, assevera.

Hauria d’estar enllestit el 2026

Hi ha un ventall de possibilitats però sense concrecions en el calendari ni en termes de capacitat. Mentre que Conren Tramway té previst finalitzar el projecte el 2026, l’AV de La Maquinista-Mercedes denuncia que, a les portes del 2023, encara no s’ha definit com serà l’ampliació del CAP, el nombre de professionals que passarà a haver-hi, quina demanda extra es generarà i si també es derivaran part dels nous veïns al CAP Casernes -que assumirà el nou veïnat del sector Colorantes esmentat-. “Com a associació de veïns, estarem molt atents a tot el procés per reivindicar els equipaments que considerem necessaris. De moment, ja hem presentat al·legacions”, sintetitza Pérez.

Tal i com recorda Ramos, “el projecte no és de caràcter públic, sinó que està en mans d’una empresa privada i, implícitament, sempre hi ha un interès especulatiu. Ara bé, el privat assumeix tota la urbanització de l’espai”. Tot plegat, gràcies a la tasca de les entitats en les sessions de participació: “Els veïns hem treballat i fet tot de propostes per evitar que el projecte es converteixi en una nova divisió al barri. D’entrada, sembla que sí que es podran unificar els dos nuclis del Bon Pastor”, aventura Delgado.

L'entrada La nova Mercedes, un 22@ al Bon Pastor? ha aparegut primer a Carrer.

Fonts de la Cambra confirmen que negocia amb el Consistori els últims “serrells” per “tancar els acords”, que requeriran una aprovació definitiva dels òrgans de Govern municipals. Tant el conveni general com el contracte d’arrendament “estan en tramitació, però no s’han formalitzat”, confirmen portaveus del govern Colau. En un comunicat, la Favb i les associacions veïnals del Poblenou, Diagonal Mar i el Front Marítim han titllat l’operació d’“escàndol en tota regla” per la “privatització de facto d’un sòl públic”.

Lloguer municipal durant 35 anys

La iniciativa s’ha publicitat molt poc, el que ha afavorit la difusió de dades errònies i confusions. L’abril del 2019, la tinent d’alcaldia Janet Sanz i l’aleshores president de l’entitat Miquel Valls van firmar un conveni que actualitzava el del 2006, afegint-hi el lloguer municipal. Aquest nou acord es va aprovar al plenari de Barcelona el 3 de maig, a tres setmanes de les eleccions. Segons aquests documents, l’Ajuntament llogarà 13 de les 21 plantes del futur edifici, que suposen més de 12.000 m² per a oficines i arxius, i amb capacitat per a un miler de treballadors, que ara estan dispersos en espais de lloguers més cars. L’arrendament seria per “no menys de 35 anys” a partir del lliurament, que es preveia per al 2022, però que ja s’estima per a la segona meitat del 2026. El preu màxim que pagarà el Consistori són 13,8 euros/m², és a dir, uns 4,4 milions d’euros anuals amb l’IVA inclòs.

Possible pèrdua de sòl públic

La cessió d’ús firmada el 2006 donava dret a la Cambra a comprar el solar municipal. De moment, l’interessada no té decidit si ho vol fer o no. Si no s’efectua la compra, l’edifici ja construït i en funcionament passaria a mans municipals l’any 2085. En cas contrari, el terreny es privatitzarà i el Consistori serà un llogater més de l’immoble.

El projecte acumula un gran retard, primer a causa de la crisi immobiliària i més tard perquè va ser qüestionat dins la mateixa Cambra després de la victòria de la candidatura independentista Eines de País. Entre una cosa i altra, va quedar obsoleta la data límit (2020) per a la compra d’un edifici que no s’havia ni començat a construir. Així, entitat i Consistori van pactar el setembre del 2021 allargar l’opció de compra del terreny fins al juny del 2030. “El nou preu fixat és de 16.152.000 euros, actualitzable anualment amb l’IPC”, indiquen fonts municipals.

Externalització de l’obra

Per complicar més l’operació, la Cambra vol recórrer a un inversor privat que financiï la construcció de l’edifici. Fonts de l’ens empresarial confirmen que preveu treure a licitació “a principi del segon trimestre del 2023” un contracte per construir el gratacels, llogar-ne les plantes i fer-ne el manteniment durant 35 anys. Passat aquest termini, la Cambra recuperaria el control de l’espai. L’ens empresarial li pagaria a aquest tercer uns 5,5 milions d’euros anuals. Ja disposa de llicència d’obra i calcula que, un cop adjudicat el contracte, la nova seu pot estar enllestida en 30 mesos.

Dos milions a fons perdut

Una clau per entendre la reactivació del projecte és el cost que té l’espera. Els últims quatre anys, la Cambra ha hagut de pagar a fons perdut a l’Ajuntament un cànon anual per mantenir la cessió d’ús del solar. Les quantitats aportades des del 2018 fins al 2021 sumen quasi dos milions d’euros. El govern d’Ada Colau defensa l’operació per abaratir el lloguer de les seves oficines sense haver de fer cap inversió directa i dona per fet que la venda no es consumarà: “L’interès municipal en aquesta operació és poder disposar d’un edifici corporatiu per a oficines, a un preu de lloguer per sota del preu de les oficines a la ciutat i sense haver de destinar una part del pla d’inversions, i que a la finalització del dret de superfície passarà a ser municipal”.

Enuig veïnal

Al moviment veïnal aquesta operació li sembla “de molt difícil justificació”. “No sembla que aquesta actuació vagi en la direcció de guanyar patrimoni municipal per reduir la important despesa en lloguer corrent que afronta l’Ajuntament”, afegeix el comunicat de la Favb i les associacions veïnals de la zona. Trobaria molt més lògic “que l’Ajuntament fos el promotor d’aquest edifici per poder ubicar-hi les seves oficines i els equipaments de proximitat que el barri necessita”. “Que en un solar públic amb qualificació de 7B (Equipaments comunitaris i de proximitat de nova creació) es pugui fer negoci immobiliari llogant oficines no és admissible i dubtem de la legalitat”, assenyala, per afegir també que veu “excessiva” l’alçada prevista. “Estem estupefactes per la nul·la informació donada al veïnat”, remata el comunicat.

L'entrada La futura seu de la Cambra de Comerç al 22@ enfada el moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

En el Palace Barcelona, en la Gran Via, 668, los turistas con desorbitado poder adquisitivo -“clientes”-, el llamado turismo de lujo, tienen a su disposición una especie de guía de la ciudad redactada por su equipo de comunicación. Se titula Loving Barcelona -las oes simulan corazoncitos-, y se subtitula: “Cómo visitar Barcelona como un auténtico local”.

En realidad, no es una guía. Se presenta así: “No se trata de una guía de la ciudad, sino de una recopilación de hábitos, costumbres y lugares que componen la forma en la que nos gusta vivir a los barceloneses”.

Las nacionalidades de los clientes vip: estadounidenses, qataríes, japoneses, chinos y coreanos. No hacen gestiones ni colas, cuentan con agentes que les organizan el programa de viajes.

En el Palace no han tratado con excesivos clientes extravagantes -se cuenta que el cantante Michael Jackson solicitaba pintar de negro las paredes de sus habitaciones-. Sí tratan con “clientes demanding”, que piden, por ejemplo, que la kettle (tetera) no falte junto con la bandeja de fresas y la botella de champaña. O bien, en el caso de quienes proceden de los países de Oriente, que se vacíe el minibar porque no quieren ver alcohol.

Este es el recorrido de ocho hits que no es un recorrido, según la guía que no es guía Loving Barcelona, del Palace:

1. “Comer-Beber: La gastronomía es una forma de compartir y de celebrar. Nos gusta disfrutar de los productos autóctonos, comprarlos, cocinarlos o degustarlos en los maravillosos locales de nuestra ciudad, acompañados de los vinos y cavas que nos da nuestra tierra. Cataluña tiene diez denominaciones de origen, una de ellas cualificada en vino, y la denominación de origen cava. El vermú de los fines de semana, las tapas y sentarse alrededor de una buena mesa forman parte de la cultura no solo de nuestra ciudad, sino de todo el país”.

Un ejemplo del apartado “Comer-beber”: “Las patatas bravas: cuenta la leyenda -y la refrendamos- que las mejores son las de El Tomás de Sarrià, en el barrio de Sarrià, que, además, por sí mismo, merece una visita. Aprovechen para pedir también unas anchoas. Las bravas del Bar Mandri, en la parte alta de la ciudad, no se quedan atrás”.

Destinos solicitados son los restaurantes Lasarte, del chef Martin Berasategui, con tres estrellas Michelin, y Enigma, del chef Albert Adrià, hermano de Ferran Adrià. Por eso El Palace ha abierto su propio espacio de degustación, Amar Barcelona, con el cocinero Rafael Zafra.

2. “Tradiciones: Como todo pueblo, tenemos nuestras tradiciones, que han pasado de padres a hijos y que definen la personalidad y el carácter de nuestra tierra. Bailar la sardana, hacer castillos humanos, ver cómo un huevo baila sobre una fuente, sacar a los gigantes en las fiestas populares, decorar las calles en las fiestas del barrio de Gràcia son algunas de ellas”.

Un ejemplo del apartado “Tradiciones”: “Calles decoradas en el barrio de Gràcia: si nos visita entre el 15 y el 21 de agosto, podrá pasear por las repletas calles del barcelonés barrio de Gràcia, cuyas calles están engalanadas. Se trata de unas fiestas consideradas de interés nacional, que fomentan la cohesión y la convivencia de los vecinos, que trabajan juntos durante meses para que su calle se alce con el premio a la más bonita”.

Para que se sientan barceloneses por un día o por una tarde, se les anima a entrar en alguna de las chocolaterías de la calle Petritxol.

3. “Arte, cultura, arquitectura: Hablar de Barcelona es hacerlo de arte, cultura y arquitectura. Escritores como Carlos Ruiz Zafón, Eduardo Mendoza y Manuel Vázquez Montalbán… El modernismo de la mano de Gaudí, Puig i Cadafalch y Domènech i Muntaner… Joan Miró, Antoni Tàpies, Enric Miralles, Pau Casals… Nombres históricos y ya internacionales que han dejado un legado perceptible en la ciudad”.

Un ejemplo del apartado “Arte, cultura, arquitectura”: “Adentrarse en el pasado de la ciudad, bajando al subsuelo de la misma y visitando los refugios antiaéreos de Barcelona”.

El guest relations que acompaña al cliente hasta la habitación le ofrece la disponibilidad del hotel para sugerir recomendaciones o hacer reserva en alguna “experiencia inmersiva” como las Noches Mágicas de Casa Batlló.

4. “Naturaleza: Barcelona es una ciudad afortunada con un clima mediterráneo que combina paisaje de costa y montaña y que, además, tiene unos parques y jardines que consiguen alejarnos del bullicio”.

Un ejemplo del apartado “Naturaleza”: “Turó Park: Es un lugar recogido, elegante y acogedor. Un espacio a la sombra de bosquecillos, parterres de hiedra, caminos curvilíneos y rincones paisajísticos de gran belleza. Desde su creación a principios del siglo XX es, sin duda, uno de los parques más emblemáticos de Barcelona”.

Los rusos hacen el combinado de Barcelona y pistas de esquí en los Pirineos. Para ganar tiempo, a veces, el trayecto lo hacen en helicóptero.

5. “Callejear: Nos gusta pasear y perdernos por las estrechas calles y plazas de los barrios de Barcelona y admirar su arquitectura y belleza”.

Un ejemplo del apartado “Callejear”: “Plaza de El Sortidor: uno de los centros neurálgicos del barrio barcelonés del Poblesec, acogedor y próximo. Es de esos lugares que se mantienen fieles a su pasado, con aroma de barrio obrero y personal”.

Como el Mercat de la Boqueria ya está atestado, se les emplaza a que se sorprendan con otros mercados como el del Ninot.

Agencias como Made for Spain & Portugal -“The ultimate travel experience”- se han especializado en viajes personalizados de lujo. De su portal web: “Ya sea su deseo seguir la estela de la realeza en Madrid, dejarse llevar por la brisa marina de Barcelona o domar un toro bravo en la mítica Andalucía, la aventura le espera en cada rincón”.

6. “Nuestras tiendas: Debido a su estratégica situación geográfica, Barcelona ha sido, históricamente, una ciudad de comerciantes. Pequeños comercios con historia y encanto mantienen abiertas sus puertas para todo aquel que los quiera descubrir”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras tiendas”: “Librería Altaïr: fundada en 1979, supera el concepto de una librería para ser un espacio cultural, punto de encuentro, de conexión entre viajeros y actividades culturales vinculadas al hecho de viajar. Es la librería especializada más grande de Europa, con más de sesenta mil títulos”.

7. “Nuestras vistas: Hay innumerables fotografías de vistas de Barcelona. Nosotros tenemos algunos rincones para disfrutarlas”.

Un ejemplo del apartado “Nuestras vistas”: “Búnkers del Carmel: desde hace unos años es más conocido como lugar en el que contemplar una maravillosa vista de Barcelona, pero hasta no hace mucho tiempo este punto situado en el Turó de la Rovira, en el barrio del Carmel, contenía en soledad los restos de una batería antiaérea de la Guerra Civil española”.

Se dan mucho las pedidas de mano, con flores y violinistas en el solárium con vistas, que “se privatiza” para la ocasión -se cierra-. La mayoría de las parejas contrata un wedding planner para que le preparen el evento. En algunos casos, curiosamente, la elección de Barcelona para el enlace se debe a que los invitados provienen de los cinco continentes y la capital catalana es un fenomenal punto intermedio. Por eso, los hoteles consultados coinciden en la necesidad de mejorar la conectividad -léase ampliación del aeropuerto de El Prat-. Y a remolque, en la necesidad de mejorar la seguridad. Notan un incremento de los hurtos a este tipo de turistas de “calidad”. Cuando les roban, el staff les acompaña a la comisaría para que se sientan arropados. A los clientes con relojes de marca se les avisa: “Por favor, tenga muchísimo cuidado”.

8. “Salir de Barcelona: A los barceloneses también nos gusta mucho salir de Barcelona, echarla de menos por un día y disfrutar de magníficos lugares muy cercanos”.

Un ejemplo del apartado “Salir de Barcelona”: “Sitges: un encantador pueblecito marinero al que, además, podemos ir navegando. Un poco de playa, unos pasos en su paseo marítimo, una visita a su iglesia y un buen arroz -o sus tradicionales patatas con sepia-. De camino podemos parar en Les Casetes del Garraf, con su pequeña playa y las antiguas casitas”.

Los clientes norteamericanos de cruceros vienen tres días, se suben a bordo del barco y luego, de vuelta, se hospedan otros tres días en la ciudad.

Uno de los proverbios de la Biblia dice que los ricos también son amados.

Leed también el artículo «Sobre contenedores, vulnerabilidades y edificios».

L'entrada ‘Loving Barcelona’, guía para turistas ‘de calidad’ ha aparegut primer a Carrer.

Per què aquesta plorera constant? Altres sectors empresarials reclamen també tractes de favor, i quan no es compleixen les seves demandes amenacen de traslladar les seves inversions. La indústria tot sovint fa això, i ho aconsegueix. Però fa menys soroll. Què els hi passa, doncs, als nostres hotelers? Com expliquem aquesta barreja entre plorera i arrogància?

Més enllà de la conformació d’una determinada classe empresarial i dels canvis en la composició del capital turístic en la nostra ciutat, hi ha alguna cosa en el funcionament del turisme que ajuda a entendre aquest comportament: venen allò que no és seu. Els capitals turístics viuen fonamentalment d’un territori on hi ha o passen coses que exploten. Hi ha platges, festa, cultura, possibilitats de fer negoci, coneixement, i fins i tot una població que fa coses tan pintoresques com xerrar al carrer, organitzar festes populars o fer grafitis. Tot això és la base perquè funcioni el negoci turístic: genera atractius. Ningú ve a Barcelona atret per una habitació d’hotel. La lloga per uns dies perquè en aquesta ciutat passen coses que li interessen. I això implica que l’entorn és central i que, a diferència d’altres sectors productius, no es poden desplaçar buscant indrets on els costos de producció, com el treball, siguin més barats. I no ho poden fer perquè el que venen està arrelat territorialment, i no és seu, encara que s’ho creguin.

Què comporta aquesta lògica en el funcionament del negoci turístic que dificulta que es puguin desplaçar buscant condicions més òptimes? Bàsicament que pressionen allà on són en dos sentits. Per una banda, reduint els costos productius. Per exemple, precaritzant el treball per tal d’abaratir-lo. Per l’altra, exigint a l’administració pública que els arregli l’entorn per atraure la seva clientela. I això suposa recursos per a promoció, infraestructures, ús de l’espai, seguretat… Per això ploren, perquè el seu model de negoci es basa en vendre allò que no és seu, i cal que els hi adeqüin per facilitar-los les coses. Ploren per exigir-ho. En realitat, sembla que més aviat viuen de nosaltres.

Ernest Cañada forma part de l’Associació Alba Sud.

L'entrada Per què ploren els hotelers? ha aparegut primer a Carrer.

La reacció resumeix l’actitud habitual de qui s’ha convertit en la veu d’un dels principals lobbies barcelonins. Recórrer constantment al victimisme quan el Consistori tira endavant mesures que limiten l’activitat del sector, atacar l’equip de govern municipal -fonamentalment la pota de Barcelona en Comú- i vendre la moto que la ciutat està en retrocés, allunyada d’una suposada arcàdia passada i que ha perdut dinamisme perquè determinats sectors econòmics veuen com noves normatives dificulten que puguin fer allò que els plagui, són constants en Pallarols. No el veureu denunciar la precarietat laboral del sector, preocupar-se per les nombroses externalitats negatives que el turisme de masses genera, ni qüestionar un model econòmic basat en un creixement infinit insostenible amb l’emergència climàtica.

Advocat especialista en dret administratiu, Pallarols no és aliè a la política. Quan encara era adolescent, va fer-se militant del PSC, partit a través del qual arribaria a ser regidor de Comerç i Petita i Mitjana Empresa de l’Ajuntament de Barcelona del 2010 al 2011, durant l’alcaldia de Jordi Hereu. Prèviament, aquell mandat havia estat comissionat d’alcaldia -primer de Relacions Institucionals i després de Comerç i Petita i Mitjana Empresa- i conseller del Districte de Ciutat Vella, d’on va ser primer secretari de l’agrupació socialista.

Ben connectat amb el poder econòmic -havia treballat a la patronal Pimec-, el 2013 va convertir-se en el director del Gremi de Restauració, des d’on ha defensat un model amb les mínimes regulacions possibles i ha elogiat la gestió de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, obviant que és un territori amb un atur superior al català. Ferm defensor del lobbisme -en un article a El Periódico, l’elogiava com una pràctica saludable per a la democràcia, i esquivava el fet que la seva influència està vinculada al poder econòmic que tingui darrere-, té entre les seves aficions atacar el moviment veïnal -el menyspreu a la Favb és un clàssic del seu repertori-. De 43 anys, a l’estiu va celebrar el seu aniversari al Red Fish, envoltat de representants del PSC -sobretot-, Junts, Ciutadans i PP. Aquells qui recolzen i representen l’establishment econòmic.

Llegiu també l’article «Primers passos ‘insuficients’ per reduir el soroll de les terrasses».

L'entrada Roger Pallarols, de regidor a ‘lobbista’ ha aparegut primer a Carrer.

L’Observatori contra l’Homofòbia fa 14 anys. Com es va crear?

El 1991, van assassinar la transsexual Sonia Rescalvo. El forense, en un principi, es va pensar que era una dona trans negra, dels cops que li havien donat. Ens vam presentar [la FAGC i altres entitats] com a acusació popular, la segona en tot l’Estat i la primera per crim d’odi documentada a Espanya. Per poder-ho fer, vam crear l’Oficina Antidiscriminatòria. L’any 2000, al FAGC vam creure que era necessari crear l’Observatori contra l’Homofòbia i vam començar a reportar les agressions. El 10 de desembre del 2008 és quan ens vam legalitzar. Poc després, el 2010, vam decidir que volíem una Llei contra l’homofòbia, l’actual 11/2014, i vam començar a treballar amb els grups parlamentaris. El 2015, vam començar a atendre les víctimes, registrar les agressions i fer els primers informes acadèmics. Traslladar-nos al Centre LGTBI ha estat un salt qualitatiu: ara tenim unes instal·lacions espectaculars on podem donar un servei molt bo. Com a activista, després de tants anys de lluita, tenir un lloc com Déu mana ha estat un acte de dignitat.

Quines tasques desenvolupeu?

L’Observatori, el primer de l’Estat, és un referent per la tasca que fa de reportar incidències; per la formació, els punts a peu de carrer i en l’oci nocturn, els espais amables… Tenim convenis amb les principals sales d’oci de Barcelona. Treballem l’atenció a la víctima des del vessant jurídic i psicosocial. Ara ens ocupa la modificació de la llei del 2014 i la Llei Trans. Combinem l’activisme, la tasca dels estudiants en pràctiques i, des de fa tres anys, el voluntariat, que dona suport als punts d’informació i a la línia de Whatsapp que tenim per denunciar agressions. Hem rebut més de 100 peticions per ser voluntari.

Quan vau començar a denunciar l’assassinat de la Sonia devíeu ser els únics.

Va ser un punt d’inflexió a Catalunya. Feia anys que havíem sortit de la dictadura, havia guanyat el PSOE i semblava que tot estigués guanyat. L’assassinat de la Sonia i l’actitud de la FAGC van despertar una Catalunya on semblava que no hi passava res i que l’homofòbia era una bajanada. Els assassinats de la Sonia i la Lucrecia [Pérez, assessinada el 1992 a Madrid, víctima del racisme] van posar sobre la taula el que ara es considera delicte d’odi. Cal recordar que l’agreujant per homofòbia es va crear el 1996, amb el canvi del Codi Penal. En aquell moment, allò era activisme pur, sense cap mena de mitjà i amb molt poc suport institucional. Va ser una època de crear resiliència. Mai hem sigut la nineta dels ulls de cap institució, perquè som incòmodes. Als polítics sempre els dic que ells passen però l’LGTBI-fòbia es queda. Hem après a buscar-nos la vida amb finançament privat, fent formacions, els punts liles… Som independents vers qualsevol grup polític, però no som neutrals: no som indiferents a l’homofòbia.

Què destaca de l’informe sobre l’homofòbia d’enguany?

El nombre d’incidències que tenim no arriba, per fortuna, a les 283 del 2021, que va ser un any absolutament nefast per al món LGTBI. A Barcelona, a la platja de Somorrostro, van trencar-li la mandíbula a un noi, que encara té pendent el judici. Hi ha molta gent que ha deixat de naturalitzar expressions com “bollera de mierda” o “trans de mierda” i va haver-hi un boom de denúncies. Al final d’aquest any, veurem que han augmentat les agressions al col·lectiu de persones trans, sobretot les dones. En aquest aspecte, el 2021 va ser l’any de la LGTBI-fòbia i aquest any ha estat el de la transfòbia.

A què creu que va ser degut l’increment de les agressions del 2021?

Durant la pandèmia, sorties al balcó amb la bandera LGTBI i ja t’insultaven. A la primavera del 2021, quan van començar les mesures de desconfinament, feia temps que la gent estava continguda i les agressions es van donar sobretot amb la tornada de l’oci. La polarització que hi ha hagut de les TERF [feministes trans excloents] i la ultradreta ha creat molt d’odi. El 4 de novembre d’aquell any, els Mossos d’Esquadra van fer pública l’agressió més greu, la detenció d’un home per intent d’homicidi a Sants-Montjuïc.

Enguany, a Barcelona, portem 89 atacs. Quina valoració en fa?

Calen polítiques per part de l’Ajuntament, que és la institució que ens dona més suport; més que la Generalitat i la Diputació. Tenim un protocol contra la LGTBI-fòbia que s’activa molt bé. Però això és insuficient, no hi ha una complicitat real amb els operadors que treballem independentment. Aquest mai ha estat un tema prioritari, més enllà del discurs, del tuit, de la Orgullosa [festival celebrat per l’Ajuntament per commemorar l’Orgull Gai]. Nosaltres volem anar al moll de l’os, per fer polítiques de prevenció i més estudis, per veure com es pot incidir. Del que estic més content és que aviat sortirà el primer informe amb les conclusions del grup de treball d’LGTBI-fòbia al Parlament de Catalunya, que proposa que hi hagi una taula amb Mossos, Generalitat, els principals ajuntaments i operadors que treballem contra les violències. Cal tenir present que la institució mai arribarà on arriba l’Observatori, perquè les persones LGTBI necessiten una complicitat i, a més a més, els caps de setmana, que és quan es produeixen més agressions, no hi ha ningú a les Administracions. En canvi, nosaltres donem el servei en temps real a les víctimes.

A quins districtes hi ha més agressions?

Els districtes que més violència pateixen són l’Eixample i Sants-Montjuïc, on hi ha el cruising [encontres fortuïts], un tema tabú, que no s’ha volgut tractar com caldria; cal molta voluntat política i mitjans. És una zona molt calenta que es junta amb l’homofòbia interioritzada: moltes vegades les agressions no es denuncien perquè cal explicar que hi eres allà.

Què en pensa de que es vengui Barcelona com a ciutat LGBTI?

Aquí es viu bé en comparació amb altres ciutats del món, però els violents sempre hi han estat. Quan van matar la Sonia, eren a les clavegueres, però ara han sortit. Hi ha llocs de Barcelona on no és fàcil ser LGTBI. Sense voler estigmatitzar cap barri, seria el cas de la Zona Franca o la Verneda. Perquè no tot són les Rambles. Però a la ciutat conviuen dues realitats: el sector de joves radicalitzats i els que tenen molt clara la diversitat sexual, que són els que guanyen per golejada.

L'entrada Eugeni Rodríguez (OCH): “El 2021 va ser l’any de l’LGTBI-fòbia i aquest, el de la transfòbia” ha aparegut primer a Carrer.

Aquest canvi d’escenari, de les pàgines de dins a aquí fora, és perquè el Manel va tenir un ictus el passat mes d’abril i ens va donar un bon ensurt. I en aquesta circumstància hem pensat que era l’oportunitat d’explicar qui és l’home que hi ha al darrere de les caricatures. I és que malgrat haver treballat molt i bé i haver fet dibuixos per a un ventall molt ampli de publicacions, mai n’ha fanfarronejat. No s’ha donat mai aires de superioritat.

Va néixer el 1947 damunt de la taula del menjador al carrer Pujades número 172, al Poblenou. “Soc un poblenoví de soca-rel”, afirma en evocar el barri de la seva infantesa i les romegueres -ganxos, en argot del barri- que la mare anava trobant de camí al mercat quan ell hi anava agafat de la maneta. Ser del Poblenou, a més d’imprimir caràcter, li va permetre estrenar-se com a dibuixant d’historietes a la revista 4 Cantons, que va ser una bona pedrera de gent de l’ofici. I per al Poblenou ha treballat sempre de franc tant dibuixant com participant en el moviment associatiu. Ha estat molt vinculat al Centre Moral, i a L’Aliança li guarden la cadira com a membre de la Junta.

De la pedrera del ‘4 Cantons’

El seu pare era aragonès i de la conya i potser li ve d’herència la seva fina ironia que mai ofèn. “El Manel no és àcid. Les seves són caricatures amables. No vol ridiculitzar ningú. Sap expressar els aspectes positius i sempre amb una punta d’humor”, diu el periodista Juanjo Caballero, que com el Manel va fer les seves primeres armes a 4 Cantons. L’Àngela Vinent i jo mateixa també vàrem coincidir amb ell en la segona etapa de la revista, la que va dirigir el Huertas Claveria, i hem rigut quan hem evocat els crits espectaculars que ens fotia el mestre.

A l’escola feia caricatures dels professors “sempre procurant que s’assemblessin i mai cruels” i dibuixava també per als seus companys uns quadernets de personatges del futbol. “Amb el Kubala no me’n vaig sortir”. Es va apuntar a uns cursos de dibuix per correspondència que dirigia Josep Escobar, el dibuixant del TBO que es va inventar el Carpanta i els Zipi y Zape. Ha admirat els dibuixants Valentí Castany i Jordi Giner, Gin de nom artístic, i per ell Miquel Ferreres va ser un “far”.

Va estar anys treballant en una oficina i alhora fent caricatures per a publicacions molt diverses. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”, diu traient-se importància. La seva primera feina pagada com a caricaturista va ser a Mundo Diario. “Un dia vaig parlar amb el Ferran [Sales], que el coneixia del Poblenou, i l’endemà ja vaig anar a portar un acudit”. També va col·laborar amb la revista Canigó i allà va conèixer Josep Faulí i Josep Maria Cadena, que estaven preparant la sortida de l’Avui, i va col·laborar en aquest diari fins que va arribar Jordi Maluquer. “Que es pensa vostè, que l’Avui és un tebeo?”, li va engaltar el nou director, i el Manel va haver de plegar i se’n va anar a l’altra banda del ventall ideològic, a l’ABC, d’on conserva un bon record. Li pagaven molt bé i no el marejaven. Seguint les indicacions del redactor en cap, dibuixava “cabecitas”, en llenguatge del diari madrileny, calcant les caricatures de les fotos amb paper vegetal.

També ha publicat en el setmanari El Be Negre amb potes rosses; El Triangle, El Diari de Barcelona, Don Balón; la tira còmica “El Burladero”, de La Vanguardia; a Tribuna.cat, Regió 7, El Temps… i va ser un dels impulsors de la revista en línia Elwebnegre.com. Quan ha calgut, ha fet caricatures canyeres, sobretot a l’hora de retratar gent de dretes com la Inés Arrimadas, el Carlos Carrizosa i altres pollosos.

Quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys, es va morir la Rosa, la seva dona. Ell va assumir el paper de pare coratge i els va tirar endavant. Diu que els pares el van ajudar molt i també els amics i sobretot la Magda, la pediatra, i el seu home, l’Andrés.

Ara fa la rehabilitació que li manen amb la seva acostumada bonhomia. I ha començat a fer algun esbós en una llibreta. Acull els amics que el van a veure amb el seu mig somriure de sempre, movent el bigoti. Està al dia de tot i ja es permet algun comentari burleta. L’exemple que millor retrata la seva discreció és la conversa que va tenir amb el seu quiosquer habitual del carrer Lope de Vega un diumenge del mes d’abril. “Em penso que estic tenint un ictus”, va dir baixet el Manel al quiosquer, que no ha parat d’explicar-ho a tothom.

L'entrada Puyal, ninotaire: “Amb la caricatura del Kubala no me’n vaig sortir” ha aparegut primer a Carrer.