– La Barcelona precària (Fotografia: Dani Codina)

D’entrada

Pàgines 2, 3 i 4

– El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica (Gemma Aguilera / Fotografies: Marc Javierre)

Pàgina 4

– Opinió: Caurà una pluja de milions als barris de Ciutat Vella? (Miquel Borràs, membre de la Xarxa Veïnal del Raval)

Pàgina 5

– Opinió: La Copa de l’Amèrica o la festa de les sirenes (Vicent Martínez, membre de la Plataforma El Litoral per al Poble)

– Calendari 2024: Surfejant la Copa Amèrica (Il·lustració: Carlos Azagra i Encarna Revuelta)

Crònica

Pàgines 6 i 7

– Reordenació (sense preses) dels allotjaments turístics (Meritxell M. Pauné / Fotografia: RRenomFoto)

Pàgina 7

– Els habitatges no són per al turisme (Pere Mariné i Ana Menéndez, de la Comissió d’Habitatge de la Favb)

Pàgina 8

– Jordi hereu, del Port al ministeri (Andrés Naya)

– Breus de ciutat: La cimentera de Montcada mareja la perdiu; Comissaria de Via Laietana: es transformarà la casa dels horrors?

Pàgina 9

– Jordi Clos, un hoteler faraònic al capdavant de Turisme (Eloi Latorre / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

Pàgina 10

– ¿Dónde están los pediatras del ambulatorio del Turó? (Luis Caldeiro)

Pàgina 11

– Entrevista a Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista: «Els fons voltor incompleixen contínuament el marc legal» (Oriol Lapeira / Fotografia: RRenomFoto)

Opinió

Pàgina 12

– Editorial: La sequera i el preu de l’aigua

– Sal i pebre: El nou Camp Nou, una obra digna d’un club més (Zeta)

– L’acudit: Precarietat laboral (Jordi Lapedra)

Pàgina 13

– La cambra fosca: Jesús Rodríguez, acusat de terrorisme: un jutge que veu fantasmes; Natura encesa: l’Ajuntament vol llumetes, no biodiversitat / Sociovergència hotelera / Alcaldes sense paraula al Baix Besòs

– En positiu: Nou llibre de Pilar Aymerich: La força de Barcelona, convertida en imatges / 746 habitatges protegits nous

– Investigació: Busquem persones de la comissió de barri del Poblenou

– Comiat: Adéu a Francesc Porret, activista històric de Sant Andreu

– Fe d’errates: El ball de dos consellers

Pàgina 15

– Les mútues de funcionaris, un perill per a la sanitat pública (Grup de Treball sobre Salut / Il·lustració: Eduard Sales)

Dossier: La Barcelona precària

Pàgines 16 i 17

– Pitjor pagats, menys respectats, més precaris (David G. Mateu)

Pàgina 17

– Precarietat, capitalisme i societat (Albert Recio / Fotografia: Anna Carlota-Arxiu)

Pàgina 18

– Treballar i ser pobre (Marc Font / Fotografia: Joan Linux)

Pàgines 19 i 20

– Entrevista a Joan Benach, metge i sociòleg: «La precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir» (Anaïs Barnolas)

Pàgina 21

– Migrants, la mà d’obra més explotable i vulnerable (Álvaro Carretón / Fotografia: Joan Linux)

Pàgines 22 i 23

– Mil i un obstacles per fer una vida independent (Eric Moner / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 23

– La precarietat colpeja les dones, lesbianes i trans (Neus Moreno, d’Associació Ca la Dona / Fotografia: Anna Carlota-Arxiu)

Pàgina 25

– Opinió: Acabar amb la precarietat laboral, una fita sindical (Núria Giraldo, d’UGT)

– Opinió: El cas dels riders, la llar i les cures: fer proper el sindicalisme (Liliana Reyes, de CCOO)

Barcelones

Pàgina 26

– Rodríguez Ocaña, l’obrer que no va poder ser regidor (Carles Prieto)

Pàgina 27

– Fotoreportatge: Compàs d’espera per al carril bici de la Via Augusta (Fotografies: Joan Morejón)

Pàgina 28

– Les cases barates del Bon Pastor, memòria i habitatge (Marc Villoro / Fotografies: Joan Linux)

– Breus de barri: El parc de Joan Miró només perdrà 118 arbres / L’AV Torre Llobeta celebra els seus 60 anys / l’Arxiu de Roquetes, d’aniversari

Pàgina 29

– Habitacions múltiples. Entrevista a Mireia Fernández: «No he nacido en Perú, pero como si allí hubiera nacido» (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

– Breus de barri: L’hort jardí de Prosperitat, en perill

Pàgina 30

– Crítica literària: La Transició violenta (Asalto al Banco Central, de Mar Padilla) / Un revolucionari internacionalista a la vaga del 1917 (El naixement de la nostra força, de Víctor Serge) / La Barcelona en lluita (armada) (El 19 de juliol de 1936, d’Abel Paz) (Ignasi Franch)

Pàgina 31

– La Favb informa: Al·legacions veïnals al Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM)

– El cor robat: Entrevista a Carmen Casanovas, presidenta de l’AV San Cristobal-Viviendas Seat: «La gent està contenta, hem tornat a fer barri» (Catherina Azón / Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

– Revistes de barri: El Poblenou, L’Informador (La Clota) / El Butlletí (El cloc-Camp de l’Arpa)

La Contra

Pàgina 32

– Entrevista a Mercèr Tatjer, geògrafa i historiadora: «No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista» (Néstor Bogajo / Fotografia: Joan Morejón)

L'entrada La Barcelona precària ha aparegut primer a Carrer.

Rere les xifres que llueix l’organització de la cita esportiva -la previsió de 1.200 milions d’euros d’impacte econòmic directe a la ciutat i 19.000 llocs de treball-, la Plataforma alerta que ja s’han produït danys reals per a la vida del veïnat en alguns barris, com ara la gentrificació i l’expulsió de veïns i veïnes per l’especulació en l’habitatge i la precarització d’algunes feines. A més, s’albira un agreujament de la situació quan arribi l’onada de turistes per veure la competició i s’alerta que alguns espais públics acabaran privatitzats.

El lloguer de temporada, una trampa

La Plataforma No a la Copa Amèrica és conscient que no podrà aturar aquesta edició, però es mobilitza perquè “no hi hagi més esdeveniments com aquest”, “opacs i amb un desequilibri tan sagnant entre la inversió pública i privada i el retorn d’aquests diners a la ciutadania”, avisa Pardo. “Les Administracions estan gastant de forma opaca diners que són dels ciutadans i que acabaran servint perquè el veïnat perdem una mica més de la nostra ciutat, fins que siguem expulsats del tot”, afegeix l’activista.

Si l’accés a l’habitatge ja és una de les grans xacres a Barcelona, la Copa Amèrica posa, segons les entitats mobilitzades, la catifa vermella per acabar d’expulsar veïns. I és que la legislació permet als propietaris escapar de la regulació dels preus si el contracte de lloguer és de menys d’un any, una casuística que afectarà el personal de la Copa que s’instal·li a la ciutat, i que l’organització estima en unes 2.000 persones.

Aquesta escletxa legal ha posat en alerta diverses associacions veïnals, entre les quals la del Barri Gòtic, una zona que pateix la sagnia permanent de veïns expulsats pels desorbitats preus de l’habitatge. “Ja veiem que la gran majoria de l’oferta de lloguer al barri, sobretot a la part més a tocar del port, és lloguer de temporada amb el reclam de la Copa, i això obre la porta al perill real que els propietaris abandonin el lloguer de llarga durada per sempre i redueixin al no res l’oferta per al veïnat. És una manera directa d’expulsar-nos definitivament”, descriu el president de l’entitat, Martí Cusó. L’activista creu que aquests lloguers de temporada tindran un impacte molt més enllà dels mesos de competició i acabaran convertint en una mena de barris dormitori sense ànima zones com el Gòtic, el Raval, el Poble-sec o la Barceloneta.

Comprar per vendre

A la pujada dels lloguers cal afegir les tècniques agressives de compra: la Plataforma No a la Copa Amèrica confirma casos de veïns de la Barceloneta que han rebut diverses trucades d’immobiliàries -així com fulletons a la bústia- oferint-los comprar el seu pis per després vendre’l aprofitant l’empenta de la competició. El portal Idealista, de fet, té a la venda un pis al barri de 107 m² per 1,6 milions d’euros, i en l’anunci hi apareix el reclam de la Copa: “No et perdis l’oportunitat d’invertir al barri amb més projecció de Barcelona”. El públic objectiu d’aquest mercat són, d’entrada, les 2.000 persones entre integrants dels sis equips de vela que competiran, membres de l’organització i familiars que ja estan instal·lats a la ciutat, segons confirmen fonts de la competició. Provinents de països amb un poder adquisitiu més elevat que el dels catalans, han accedit al mercat immobiliari pagant preus molt més alts dels ja prohibitius a Barcelona, amb un preu mitjà de 1.123 euros mensuals per als lloguers segons l’Incasòl.

El Moll de la Fusta, patrimoni perdut?

Cusó apunta a un altre efecte pervers de la Copa Amèrica. I és que el Gòtic fa anys que reivindica el Moll de la Fusta com “un espai d’obertura al barri, un espai públic que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania, amb equipaments públics, però que ara torna a donar l’esquena al barri i es privatitza”. El Port de Barcelona, de fet, té altres plans, que passen per millorar l’accés al mar des de la Via Laietana i la Rambla, obrint un nou accés pel Moll de Fusta fins al World Trade Center per la vora del mar. L’Autoritat Portuària presenta la zona com “el gran escenari on se situarà el village públic i gratuït durant els dos mesos que dura la regata -del 22 d’agost al 20 d’octubre-, de manera que la vela, la mar i tot el relacionat amb el marítim s’acosti a la ciutat. És el millor espai que podíem oferir”, descriu David Pino, director del Port Vell. L’Autoritat Portuària té una vintena d’actuacions previstes per acollir la Copa, que donen com a resultat la segona gran remodelació d’aquest espai després dels Jocs Olímpics del 1992.

Però el veïnat veu aquesta transformació de forma molt diferent. Segons Cusó, el 2024 s’haurà materialitzat “una nova pèrdua d’espai públic i verd al barri, perquè la Copa és una excusa per privatitzar encara més un port que històricament pertany a la ciutat i als veïns”. En la mateixa línia es pronuncia l’historiador marítim Javier Moreno Rico. A parer seu, cal posar el focus en l’“impacte” que tindrà en el port la celebració de la Copa, un esdeveniment que titlla de “desastre” per a Barcelona: “L’organització de l’esdeveniment és un filó més per reforçar la política dels darrers 30 anys de l’Autoritat Portuària de convertir el Port Vell en un espai per al benefici econòmic del Port i no al servei de la ciutadania”. Alerta que, amb aquesta nova intervenció, “passarà el que va passar amb la reforma del Port Vell per als Jocs Olímpics i amb la Marina del Port, una explotació econòmica que perjudica el veïnat i no aporta cap tipus de benefici a la ciutat”.

“Especulació i explotació del Port”

Moreno Rico denuncia que l’organització de la Copa Amèrica ha portat a Barcelona, “amb la connivència de les institucions”, un “muntatge comparable al de la Fórmula 1 o el Moto GP, on la faceta esportiva és més que discutible i, en canvi, està molt clar el negoci econòmic que fa una empresa internacional, però també l’Autoritat Portuària”. I recorda el “fiasco” que va viure la ciutat de València amb l’organització de les edicions del 2007 i el 2010: “Allò va acabar com el rosari de l’Aurora en tots els sentits, va ser un negoci ruïnós econòmicament i també socialment”.

L’expert considera que l’Autoritat Portuària “serà una de les grans beneficiades, perquè podrà expandir la seva política d’explotació i especulació del Port Vell per al seu propi benefici”. I exemplifica: “L’antiga seu de l’Autoritat, al Portal de la Pau, ha estat abandonada durant set o vuit anys, i ara que el Port veu l’ocasió de fer-hi negoci, rescata el projecte de rehabilitació. Però el que es farà és especular, amb un primer pis per a festetes del Port, com a seu institucional, i a la planta baixa un restaurant i una cafeteria! Un espai que hauria de ser un equipament per a la ciutadania es destinarà a engreixar els números del Port”, sentencia.

L’historiador encara assenyala un altre front que estaria sota el focus de l’especulació. Es tracta de la zona de l’antic cinema Imax. “De moment, hi ha una gran exposició sobre la Copa Amèrica, un altre negoci per rendibilitzar que té el Port, quan aquest espai hauria de ser per passejar, un petit pulmó verd”.

I què passarà quan s’acabi la Copa? Rico vaticina que l’espai “quedarà en no res per al veïnat i s’hi acabarà fent algun projecte rendible per a l’Autoritat Portuària, allunyat de la seva vinculació històrica amb la ciutat i els veïns i veïnes de Barcelona”. Per tot plegat, Moreno Rico reivindica, “des de fa 30 anys”, que el Port “retorni a la ciutat aquest espai de l’antic Port Vell, que el gestioni l’Ajuntament i el posi al servei del veïnat i no de l’especulació”.

El capital internacional, content

Quan la Copa Amèrica plegui veles, molts veïns continuaran la lluita que han iniciat per mantenir el seu habitatge i no ser expulsats del barri, engolits per la suposada projecció internacional de Barcelona, guanyada mercès a l’esdeveniment. Probablement, arribaran més visitants i el sector turístic celebrarà els números. I les Administracions que hauran invertit en aquesta cita -s’estima que la Generalitat, l’Ajuntament, el govern espanyol, Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona hi hauran abocat uns 80 milions d’euros- celebraran l’èxit organitzatiu i l’impacte econòmic i reputacional de la competició, que, per cert, és considerada l’esdeveniment esportiu internacional amb més seguidors del món després del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Són arguments ja fabricats per atraure capitals internacionals, que en cap cas tindran un retorn social per a la ciutat. Tornem a la lògica perillosa dels Jocs Olímpics del 92, dels quals encara ara en paguem les conseqüències”, resumeix Martí Cusó. I tot plegat, amb l’avís del president de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que ha assegurat que està sobre la taula la possibilitat que Barcelona aculli també la competició l’any 2028.

A valència, fracàs social i econòmic

El 2007 i el 2010, València va acollir la Copa Amèrica, un esdeveniment que va acabar en desastre financer i social a la capital del Túria. Un estudi acadèmic sobre la repercussió en els negocis a peu de carrer va concloure que les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades, mentre que les empreses locals van quedar “en un pla secundari” en la distribució de guanys. La zona del Cabanyal va pagar un preu altíssim per acollir l’esdeveniment. Al seu entorn, s’hi van fer grans obres en ocasió de la Copa, asfalt per tot arreu mentre el barri maldava per conservar les seves cases pintoresques i veia com no quedaven diners per fer-hi intervencions mínimes. L’aventura es va tancar amb un forat de 400 milions d’euros invertits per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament, que va acabar assumint l’Estat.

I després, atletisme, futbol i golf

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa la maquinària administrativa per aconseguir l’organització d’altres grans esdeveniments esportius els pròxims anys. És el cas de les candidatures per ser la seu dels Campionats del Món d’Atletisme del 2029, el Mundial de Futbol del 2030 -organitzat per Espanya, Portugal i el Marroc, i on Barcelona, amb el Camp Nou remodelat,
aspira a acollir la final- i la Ryder Cup de Golf del 2031.

L'entrada El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

L’invent normatiu prové de la nova consellera de Territori, Esther Capella (ERC), que segons la rumorologia republicana té aspiracions d’alcaldable per al 2027 a Barcelona. Les tingui o no, ha regalat al govern en solitari de Jaume Collboni (PSC) un bon cop d’efecte si sap jugar aquesta oportunitat històrica per a la capital. Els socialistes ho han vist clar i han desencallat al Parlament la tramitació del reglament. La republicana el va anunciar el 7 de novembre com un decret llei que obligaria a clausurar HUT sí o sí a 47 municipis, però el pacte amb el PSC anunciat el passat 20 de desembre ha introduït canvis notables. Ha imposat que es transformi en un projecte de llei per poder convertir la reducció d’allotjaments en una decisió lliure de cada consistori, sense cap ràtio màxima obligatòria, cosa que treu pressió a municipis de costa. Allà on el planejament ho permeti, el permís local pot ser fins i tot de renovació automàtica.

Barcelona ha rebut amb els braços oberts la nova norma, perquè li dona cobertura legal per retallar allotjaments sense topalls obligatoris. Collboni ha reconegut en una entrevista a Catalunya Ràdio que vol “aprofitar a fons el decret” per “reduir molt significativament el número de pisos turístics, sobretot a les zones amb més pressió turística i més densitat”, com podria ser Ciutat Vella i, segons com, també la gran Eixample i Gràcia. Ara bé, l’alcalde no sembla tenir cap pressa per anunciar xifres ni requisits. Té temps de sobres, perquè en realitat els efectes de la normativa no es veuran fins al mandat que ve.

Cinc anys de camí

Si no hi ha cap contratemps, abans del 31 de març del 2024 hauria d’haver entrat en vigor la regulació. Llavors s’obrirà un termini de cinc anys durant el qual cada localitat haurà de fixar les condicions per a l’obtenció de la seva llicència. Els tècnics municipals de Barcelona tenen un bon repte per davant, perquè hauran de trobar un filtre objectiu que permeti tombar el volum d’apartaments desitjat pel Consistori i que alhora estigui blindat d’acusacions d’arbitrarietat. Avui per avui, l’executiu socialista voldria que fos un criteri relatiu a la densitat, és a dir, tancar apartaments als barris on més n’hi ha avui.

El més probable és que el sector s’esperi a tenir un escenari del tot clar abans de sol·licitar el permís. I aquells que augurin una negativa seran els últims a fer el tràmit, per mantenir-se operatius el màxim d’anys. La Generalitat va fixar un termini tan ampli per minimitzar les indemnitzacions potencials, ja que per cobrar-ne caldrà demostrar que no s’ha recuperat la inversió prevista. També es dona per feta la judicialització: les patronals Apartur i Federatur han avançat que demanaran empara al Tribunal Constitucional. Avisen, a més, que no es resoldrà l’encariment dels pisos en zones de gran demanda com la capital i que mancarà oferta per encabir els turistes a certs territoris o durant esdeveniments clau com el Mobile World Congress.

Què diu la normativa?

La regulació té força complexitat. No s’aplica a tot el territori català, sinó només a 140 localitats on el Govern constata dificultats d’accés a l’habitatge convencional per raó de preu. A banda, 122 localitats més -les que tenen una ràtio de més de cinc HUT per cada 100 habitants, bàsicament en zones d’esquí o de platja- podran adherir-s’hi si volen. Només quatre compleixen el primer criteri i tenen més de 10 HUT per cada centenar de veïns: Salou, Cambrils, Santa Susanna i Palafrugell. La nova llicència urbanística tindrà una validesa de cinc anys, que posarà fi a la perpetuïtat de l’actual tràmit, una simple comunicació d’inici d’activitat que costa 230 euros.

En un escenari de màxims, la norma podria arribar a més o menys un de cada quatre municipis de Catalunya, que junts sumen 95.000 dels 102.000 apartaments que hi ha registrats al país. Per cert, 85 d’aquests 262 consistoris ja estan aplicant avui algun tipus de regulació, com Barcelona, on no se’n poden obrir des del 2014. Les alarmes fa temps que estaven disparades perquè en l’última dècada s’han multiplicat per deu aquests negocis al país.

Dualitat al món econòmic

La passada campanya electoral va constatar l’existència a Barcelona d’un ampli consens polític en contra dels apartaments turístics. Trias per Barcelona, PSC, Barcelona en Comú i ERC van expressar al maig les seves reticències cap a uns allotjaments que sovint comparteixen replà, ascensor i finca amb comunitats de veïns. Festes sorolloses i descontrolades, maletes amunt i avall constantment i timbres que sonen a deshora per error són algunes de les externalitats més denunciades pels qui viuen al costat.

El moviment per l’habitatge, a més, ha denunciat reiteradament que els allotjaments turístics retiren pisos d’un mercat de lloguer ja massa escàs i car a Barcelona, a banda de contribuir a pujar preus per la via intangible de generar llamineres expectatives de lucre en els propietaris i intermediaris immobiliaris. Així doncs, no s’auguren grans dificultats a l’Ajuntament capitalí per pactar una majoria política favorable a la reducció d’apartaments. El debat se centrarà en quants i on se’n tanquen.

Casualment, el dia que Capella anunciava el decret era a Catalunya un cofundador d’Airbnb, Nathan Blecharczyk. La plataforma perdrà ingressos com a intermediària dels allotjaments que tanquin, però Blecharczyk no va parlar de les seves pèrdues, sinó que va recordar que les restriccions imposades a Nova York han encarit els hotels de la Gran Poma americana. I és que els hotels són els primers beneficiaris d’una gran retallada d’HUT, fins i tot més que els veïns de la ciutat. Ha estat molt eloqüent el gran silenci d’aquest sector davant la mesura. Deu mil apartaments representen un pastís de pernoctacions molt gran a repartir entre els 440 hotels de Barcelona i els de les ciutats properes. Uns establiments que a més viuen un moment dolcíssim, amb un 2023 en què han coincidit preus rècord i ocupacions molt altes en temporada alta, mitjana i també baixa. La Covid-19 els va atropellar i en va fer tancar uns quants, però els supervivents s’han fet d’or amb les ganes de viatjar postpandèmia. Jaume Collboni i Xavier Trias, a més, ja han flirtejat en públic amb la idea de permetre que obrin hotels al centre si rehabiliten finques patrimonials.

L’altre gran transvasament de clientela serà cap al mercat negre, que ja està entrenat gràcies a les habitacions turístiques. Teòricament, avui a Barcelona cap pis amb un veí empadronat pot llogar a visitants les estances sobreres, perquè el Pla Especial Urbanístic d’Apartaments Turístics (PEUAT) municipal ho prohibeix. No obstant, una cerca ràpida als grans portals immobiliaris permet trobar desenes d’anuncis, que arriben a col·locar llits a 300 euros la nit quan hi ha pics d’afluència. Els anunciants no són particulars en busca de picaresca, sinó professionals que tenen ben calculats guanys i sancions potencials per exercir aquesta activitat prohibida. Una part de la demanda que cobreixen els pisos turístics és molt probable que l’absorbeixin noves habitacions pirata.

Lloguers per mesos, la nova bèstia negra

Per completar el panorama, creix amb força un fenomen immobiliari pervers: el lloguer de temporada. El Sindicat de Llogateres ja ha demanat a la Generalitat que abordi de forma “urgent” aquesta realitat emergent. I és que la regulació estatal dels lloguers i la propera normativa dels HUT fan pinça per afavorir l’accés a un pis de lloguer a preu assequible, però ambdues deixen una esquerda per la que ja s’està escolant molta oferta d’habitatge. Segons un estudi del portal Idealista, ja suposa el 30% dels arrendaments a la ciutat. Els contractes per períodes d’entre un i onze mesos proliferen a gran velocitat, perquè ofereixen molta més rendibilitat als amos i no estan contemplats per cap restricció. Les mensualitats poden ser astronòmiques si l’immoble és d’alt standing. El més inquietant és que tenen sortida, almenys a Barcelona, gràcies a la creixent població flotant que hi arriba per estar-s’hi només uns mesos. Un col·lectiu en permanent rotació i sovint amb un poder adquisitiu inversament proporcional al seu interès per la dimensió col·lectiva de l’habitatge.

L'entrada Reordenació (sense preses) dels allotjaments turístics ha aparegut primer a Carrer.

Una d’aquestes mutualitats és Muface (Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat). És un organisme públic autònom depenent del Ministeri d’Hisenda, dins del Règim del Mutualisme Administratiu, que gestiona l’assistència sanitària i farmacèutica, així com determinades prestacions socials, com ara les pensions de jubilació dels seus afiliats, que paguen quotes d’entre 21 i 50 euros al mes. Són 1.038.253 mutualistes i 461.198 beneficiaris, segons dades del 2021, quan l’entitat va gestionar un pressupost de 1.841,79 milions d’euros i va incorporar 26.671 nous titulars.

Milions d’euros en primes

Per al pagament de l’atenció sanitària, Muface rep finançament públic en forma de primes, amb les quals contracta l’assistència sanitària a diverses entitats privades d’assegurances: SegurCaixa Adeslas, DKV i Asisa. Les dues primeres són entitats privades amb ànim de lucre; la tercera és una cooperativa de metges.

El gener del 2022, es va fer públic per primer cop l’import de la prima de les asseguradores per a la cobertura de l’atenció sanitària dels afiliats entre 2022 i 2024: en total, 3.572 milions d’euros. Adeslas va rebre 1.655 milions -el 46,3%-; Asisa 1.268 i DKV 648,5. Si tenim en compte que Muface dona cobertura a 1.499.451 mutualistes, són 794 euros de prima que cobra per cadascun d’ells cada any. Les asseguradores, però, han manifestat el seu malestar perquè la inflació ha disparat els costos.

Muface ofereix la possibilitat de rebre atenció sanitària privada als funcionaris de l’administració civil. El mateix fan les mutualitats Mugeju i Isfas amb els funcionaris judicials i de les Forces Armades, respectivament. Es tracta d’un mutualisme molt arrelat, que es remunta a la creació dels Montepíos de Carles III, al segle XVIII.

La importància de la Primària

A part de la fractura de la caixa de solidaritat comuna que és la Seguretat Social, l’extracció d’un grup de ciutadans de l’atenció sanitària pública és un exemple de la sobrevaloració de l’atenció sanitària especialitzada i del desconeixement, o menyspreu, del benefici que una bona atenció primària rendeix, individualment i a tota la societat.

Nosaltres entenem que el metge de capçalera és qui està més preparat per desxifrar els símptomes -sovint inespecífics- d’una malaltia en el moment de presentar-se. El metge de primària, quan interpreta els símptomes, incorpora el coneixement del pacient en el curs dels anys i el coneixement de les afeccions prevalents a la zona. Això el converteix en un filtre del significat dels símptomes quant a la seva gravetat, la forma d’orientar el diagnòstic i el tractament en la majoria de casos. El filtre d’un bon servei d’atenció primària a l’hora de determinar si cal recórrer a l’especialista o al centre hospitalari és fonamental per evitar des de l’ansietat de l’usuari i la família, fins a la pràctica de desplaçaments, proves, ingressos i tractaments innecessaris. És per això que la coordinació amb la resta del sistema sanitari és imprescindible. El mutualisme administratiu, en canvi, és una pràctica que contribueix a mantenir els usuaris com a clients, en lloc d’estimular-ne l’autonomia i donar-los eines que els capacitin per respondre als problemes més freqüents sense medicalitzar la vida quotidiana.

La feblesa del sistema d’assegurança privada, basat en la demanda per catàleg d’atenció sanitària i sense programes proactius de salut pública, va quedar palesa en la pandèmia, quan el sistema sanitari públic va haver de sortir al rescat inicial dels assegurats -vacunes, tests, etc.-. També cal advertir el perill que aquest mutualisme sanitari redueixi, amb el pas del temps, la motivació per pagar impostos que ajuden a mantenir la sanitat pública, i acabar, a llarg termini, amb un sistema sanitari públic amb menys finançament i menys qualitat, amb conseqüències nefastes sobre la desigualtat i la cohesió social. De fet, ja existeix una rebaixa d’impostos per als treballadors autònoms que contracten una assegurança privada i per a les empreses que paguen una assegurança privada als seus treballadors. Aquest mutualisme ha sigut criticat per organitzacions com la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), que demana la desaparició de les desgravacions fiscals a empreses i autònoms, així com la incorporació al sistema públic dels nous funcionaris.

Despesa extra per a la pública

El setembre del 2021, quan es va presentar una Proposició no de Llei per a la incorporació de tots els nous funcionaris al sistema públic, es van aixecar moltes veus -sobretot de la patronal, empreses asseguradores i altres (Fundació IDIS)-, que explicaven la necessitat de mantenir l’atenció sanitària de les mutualitats. Donaven raons diverses, algunes basades en la rapidesa amb què presten atenció a la majoria de demandes -sovint, de poca complexitat i que es podrien resoldre potenciant l’autonomia dels usuaris-. Alguns defensen que el suport a l’atenció privada és important per a l’economia del país i suposa un estalvi en la despesa pública: la distribució anual per càpita de les primes per salut de Muface és uns 1.000 euros inferior a la mitjana anual de despesa per càpita del Sistema Nacional de Salut. Però, donat que aquests funcionaris poden escollir ser atesos pel sistema públic sense cap pas més, es pot interpretar que, ans al contrari, cadascun d’ells representa per a l’erari públic una despesa d’uns 790 euros més que la resta de població.

Al paper social de la sanitat pública cal afegir el suport i la confiança que li professa la majoria de la ciutadania. Se sap que beneficiaris de les mutualitats, en fer-se grans o quan els diagnostiquen una malaltia greu -com ara un càncer-, abandonen l’atenció privada de Muface per passar a la sanitat pública, a un ritme de més de 10.000 persones a l’any. Tot això ens fa entendre que el manteniment d’aquestes assegurances per als funcionaris, més d’acord amb interessos d’asseguradores i privatizadors, és del tot injustificat en un país amb un sistema públic i universal de salut.

Per acabar, una pregunta: donat que l’elit política responsable de la gestió dels serveis públics opta, sobretot, per l’atenció sanitària privada de Muface, ¿hem d’entendre que no confien en la qualitat i l’eficiència dels serveis que ells mateixos proporcionen?

L'entrada Les mútues de funcionaris, un perill per a la sanitat pública ha aparegut primer a Carrer.

L’anàlisi d’aquesta mitjana salarial ofereix una radiografia de contrastos territorials: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el salari mitjà és de 51.615 euros, la xifra cau fins als 28.490 euros a Sants-Montjuïc o 23.285 euros a Ciutat Vella. Unes dades que també amaguen biaixos de gènere -entre els 30 i els 44 anys, la bretxa salarial entre homes i dones es manté al voltant del 14%, i s’eixampla en les generacions més grans- i d’edat -les retribucions dels joves de 25 a 29 anys queden molt per sota del valor mitjà: 22.348 euros per any-.

Precarietat laboral, la pedra angular

Les causes de les baixes remuneracions en relació amb el cost de la vida són multifactorials, però el nexe comú s’anomena precarietat laboral. Tal i com analitza l’economista Josep Manel Busqueta, el problema és estructural: “Els salaris són baixos i les pujades dels darrers anys estan molt per sota dels beneficis de les empreses, per la qual cosa s’ha generat una societat cada cop més desigual i dispar, en la qual les persones treballadores tenen més dificultats per arribar a final de mes”.

De fet, part de les darreres polítiques per regular el mercat laboral només han ajudat a fer una mica menys indigna la vida dels qui menys cobren. Per exemple: les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI). “Aquestes només han incrementat el terra salarial, el límit de fins on els empresaris poden competir a la baixa”, emfasitza l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets. Un topall a les remuneracions més baixes que encara està subjecte a incompliments. Fa poques setmanes, El Periódico destapava nòmines fora de conveni en les obres del Camp Nou.

Millores laborals neutralitzades

En termes de solvència del mercat de treball, Busqueta recorda que el més important és analitzar el salari real, el qual està correlacionat amb la capacitat de poder adquisitiu. “En aquests moments, existeixen molts mecanismes de succió de recursos per part del mercat. Ja no només es tracta que les remuneracions no s’hagin incrementat com ho haurien de fer, sinó que ara ens hem trobat en un procés inflacionari pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia, etc., on qui paga les conseqüències és qui no té cap capacitat de decidir sobre tot això”, puntualitza.

L’exemple més clar, a parer de l’economista, radica en les pujades dels tipus d’interès, “on el sector financer imposa la seva llei a través del Banc Central Europeu (BCE)”. “Al final, aquestes decisions recauen sobre la classe treballadora i anul·len les mesures que s’hagin pogut prendre contra la inflació”, sosté.

Falsos autònoms, els més precaris

“El problema actual és l’increment desorbitat de preus: l’habitatge, els productes bàsics… Hi ha molta gent que no hi arriba, que no sap si a final de mes podrà pagar el lloguer”, exposa el referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. En el seu cas, ell mateix treballa com a rider, “el que tota la vida s’ha anomenat repartidor”, detalla.

“La figura de l’autònom a l’Estat espanyol ha jugat un paper essencial en la precarització de moltes persones, les quals moltes vegades es veuen obligades a adquirir aquest règim per poder treballar i s’han de finançar fins i tot els mitjans de producció”, recorda Busqueta. Un desemparament que, tal com recorda Pérez, es tradueix en precarietat no només laboral, sinó vital: “Ja no només suportem salaris baixos, tampoc tenim les mateixes cobertures en relació amb les baixes laborals, l’atur o el dret a vacances. La precarietat acaba per generar ansietat i manca de perspectiva de futur”, rebla.

“Moltes persones autònomes viuen tan al dia que no poden fer cap mena de projecció més enllà; estan limitades a dedicar els seus esforços a arribar a final de mes”, apunta Pérez. Una angoixa que, en funció del sector, es pot incrementar quan intervenen factors externs: “La majoria estan en mans del nombre de comandes que reben, de si les tarifes es redueixen de forma unilateral per part de l’empresa per a la qual treballes, de si caus malalt o tens un accident; o fins i tot de si fa mal temps”.

Inseguretat econòmica… i vital

Més enllà de les repercussions directes sobre la inseguretat econòmica i la manca de futur, a la precarietat s’hi sumen les dificultats de poder desenvolupar-se com a persona. Des del punt de vista habitacional, no només la gent jove comparteix pis: “Cada cop hi ha més gent de 35 i 40 anys que es veuen obligats a fer-ho i, els qui no ho volen fer, han de marxar al Baix Llobregat. A l’Hospitalet ja gairebé troben preus com els de Barcelona”, destaca Pérez.

“La precarització de les condicions de vida de la classe treballadora l’arrosseguem des del 2008”, diu Busqueta. Un punt d’inflexió al qual també cal sumar “l’endeutament que han acumulat les institucions públiques i que no ha deixat de créixer en detriment de la despesa en l’Estat del Benestar”. “Al final ens trobem amb persones treballadores que cada vegada tenen sous més baixos en relació amb el cost de la vida i, a més, les seves condicions de vida es veuen empitjorades per l’erosió de serveis com ara la sanitat o l’educació públiques”, subratlla.

Convenis, un escut sense garanties

A diferència de dècades anteriors, el fet de treballar en una multinacional, en una societat mitjana o en una empresa familiar ja no suposa grans blindatges en matèria de legislació laboral. Riudavets assenyala que, “al final, cada empresa fa les seves trampes”. “Sí que és cert que les grans empreses tenen una estructura de recursos humans més establerta, i per això és més fàcil que els seus empleats treballin sota les regulacions vigents, però moltes juguen amb els límits dels convenis, com pot ser el fet de tenir gent en una escala salarial per sota del que els pertoca per conveni”, apunta. L’exemple: “Pel simple fet de ser graduat universitari, el terra salarial ha de ser més elevat, i moltes vegades no es compleix”, remarca.

“Després trobem les empreses petites, on és més fàcil trobar casos de treballadors que cobren fora de jornada, o per menys hores de les que realment fan”, apunta l’economista de l’Espai Zero Vuit. En darrer lloc, en el cas de les empreses de plataforma, com Cabify o Glovo, els incompliments en matèria laboral són recurrents: “Fins i tot juguen amb el límit de la definició de què és un treballador”, critica Riudavets. La gran majoria acaparen titulars per sentències en contra arran de l’abús que fan dels falsos autònoms.

Dificultats per denunciar

Molts incompliments, com el fet de no ajustar-se a la jornada de vuit hores, la impossibilitat de desconnectar digitalment o la no remuneració d’hores extres, “poden ser molt difícils de demostrar”, reconeix Riudavets. “El gran problema rau en què sempre hi ha una clara diferència de poder entre treballador i empresari”, esgrimeix. Un punt de vista que Busqueta complementa: “Moltes famílies tenen un nivell d’endeutament molt alt i, per tant, són dòcils davant les vulneracions de la legalitat pel simple fet de poder arribar a final de mes”. “Qüestions com les hores extres impagades s’han convertit en una rutina i un element de pressió a perpetuïtat envers els treballadors: si no acceptes, te’n vas al carrer”, observa. “Al final, aquesta vulnerabilitat es deu al fet que els sous no cobreixen les necessitats, una fragilitat del mercat de treball que no només agreuja les condicions laborals, sinó vitals”, afegeix.

A costa de la salut mental

El creixement dels problemes de salut mental està relacionat amb la precarietat laboral? Segons Busqueta, sí. “Hem viscut molts anys en una cultura de la individualitat atroç; se’ns ha convençut de la lògica neoliberal basada en el ‘si vols, pots’, i que l’èxit és una qüestió personal en detriment d’allò col·lectiu”. “Això al final afecta el vessant psicològic de forma negativa, ja que moltes vegades aquesta pressió individual es tradueix en angoixes, depressions i, fins i tot, suïcidis”.

Dificultats per assolir l’organització col·lectiva

“El gran problema que tenim actualment són les dificultats per aconseguir afiliats als sindicats, o simplement gent disposada a organitzar-se de manera col·lectiva”, exposa el rider i referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. Un problema al qual s’afegeix el fet que un dels col·lectius més explotats és el dels falsos autònoms, els quals, en molts casos, no disposen d’un espai de contacte amb la resta de companys de feina. “En el cas dels riders, l’únic punt de trobada que trobem moltes vegades són els McDonald’s, mentre esperem la comanda”, detalla Pérez.

En aquest sentit, l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets, assenyala que “als empresaris ja els interessa que els treballadors no estiguin sindicats, perquè sempre els afavoreix negociar individualment i no de manera col·lectiva”. Una qüestió on la segmentació dels llocs de feina i el teletreball han passat a tenir un paper clau: “Ja no existeix l’homogeneïtat necessària entre treballadors per reivindicar de manera col·lectiva, s’ha atomitzat la classe treballadora i, fins i tot, s’ha aconseguit que assimilin els objectius de les organitzacions empresarials”, explica l’economista Josep Manel Busqueta.

L'entrada Pitjor pagats, menys respectats, més precaris ha aparegut primer a Carrer.

Però més enllà de l’esmentat museu i d’una sèrie de ceràmiques precolombines que va cedir al Museu Etnològic i de Cultures del Món, la major part de les seves col·leccions no estan obertes al públic, sinó que són per a gaudi de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats de meravelles de l’antigor egípcia, mesopotàmica i mesoamericana, d’art primitiu africà i oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. Tot això és el que es pot trobar als deu hotels de Barcelona, que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, formen la cadena Derby Hotels Collection, el vaixell insígnia del seu imperi hoteler.

En unes memòries autocomplaents publicades el 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros), l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’aventurer: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment, els trekkings pel Tibet o com les tribus africanes bàmbara o dogon el reben com un membre més de la comunitat. També cultivava la imatge de self-made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, entre sopa de menuts i marines de la VI Flota o la mort primerenca del pare. D’un dia per l’altre, però, va canviar els ombrívols carrerons del barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica els va adoptar oficiosament.

Tot un àliga per als negocis, va començar a treballar -com mana el tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària per, després, fer carrera a Mobles Maldà. L’experiència el va dur a muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968, va fer el salt al negoci hoteler, com una divisió més dels seus negocis, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els complexos que ha aixecat després, que tenen el luxe i la gamma alta com a marca d’identitat.

A partir del 1992, en plena febre olímpica, va apostar decididament pel ram de l’hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris, que ha estat la joia de la corona i la base d’operacions del grup, el primer establiment on comença a incorporar obres d’art als salons, i al costat del qual naixeria, dos anys després, el Museu Egipci i la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment, inaugura el concepte que mimetitzarà en tots els seus hotels posteriors, amarats del concepte marca Barcelona, llavors primerenc: un producte turístic exclusiu elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.

Hàbil a l’hora d’apoderar-se del control d’immobles amb interès artístic i patrimonial per reconvertir-los en font de negoci, en el catàleg del seu grup hi ha l’hotel Bagués -que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla- i l’aparthotel Arai del carrer d’Avinyó, aixecat al Palau dels Quatre Rius, casa senyorial del segle XVIII que també fou seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havia salvat l’edifici dels okupes.

Persona d’exquisides formes diplomàtiques, Clos ha cultivat bones relacions amb tots els equips de govern. A l’època de Pasqual Maragall, se li va penjar fins i tot l’etiqueta d’empresari del maragallisme. I un fill seu està casat amb una neboda de l’exalcalde Xavier Trias. Durant el mandat d’aquest, va apostar amb força en el sector dels apartaments turístics, repetint el format d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric i artístic, com el grup d’apartaments La República, situat a l’immoble que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Avui, la divisió Barcelona Apartments explota onze complexos habitacionals a la ciutat.

Pisos turístics, no pero sí

Paradoxalment, Clos, des de la seva posició de lideratge al Gremi d’Hotels de Barcelona -que ja va presidir, en una primera etapa, entre els anys 1996 i 2019-, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell es defensa dient que no hi està en contra, sinó que en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. També ha estat membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM -un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic-, president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada el 2014, i la Creu de Sant Jordi, que se li va concedir el 2002.

Fa quatre anys, quan va deixar la presidència del gremi, es va interpretar com un pas enrere, coincident amb el traspàs del timó dels seus negocis al seu fill Joaquim, per centrar-se en la fundació. Però va ser un miratge. Dos anys més tard tornava a la presidència de la patronal d’hostaleria i enguany renovava el mandat. La Cambra de Comerç el va proposar per presidir el comitè executiu de Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat de titularitat compartida entre la corporació empresarial i l’Ajuntament, i encarregat d’orientar les polítiques en l’àmbit de la promoció turística. Clos n’havia estat vicepresident fins fa quatre anys, quan el presidia un altre hoteler il·lustre, Joan Gaspart. L’empresari ha deixat clar que no veu ambdós càrrecs incompatibles. La seva influència com a veu autoritzada del sector serà absolutista, com la d’un emperador.

L'entrada Jordi Clos, un hoteler faraònic al capdavant de Turisme ha aparegut primer a Carrer.

Sovint sentim el terme ‘fons voltor’ quan parlem d’operacions especulatives. Què són exactament?

Un fons és un instrument d’inversió on hi ha diferents accionistes -particulars, plans de pensions, asseguradores, bancs, empreses…- que posen diners per treure’n el màxim benefici. Aquests fons busquen els nínxols de negoci que siguin més rendibles per retornar-los el capital el més aviat possible. En el cas dels fons voltor, van a buscar aquells actius en risc de fallida a preus de saldo per comprar-los, reflotar-los i poder-los vendre a preus molt més elevats, obtenint plusvàlues gegantines.

Aquests fons voltor abans no es dedicaven a l’habitatge, oi?

L’únic principi que tenen és el màxim benefici, i l’habitatge dona una rendibilitat molt elevada, de més del 6%. Però tenen altres línies de negoci: també inverteixen en sanitat, en armament, en deute dels països o en residències de gent gran.

Blackstone és el fons voltor amb més pisos en propietat a l’Estat espanyol. Com hi va entrar el 2013?

Durant la crisi, la banca i la Sareb s’havien quedat molts pisos de gent desnonada arran de la bombolla immobiliària i volien desprendre-se’n per netejar el seus balanços negatius. Els fons van veure-hi una oportunitat per comprar a preu de saldo i hi van entrar en tromba. En paral·lel, hi ha polítiques que faciliten l’entrada d’aquests fons d’inversió. Per exemple, reformen la LAU [Llei d’Arrendaments Urbans] i redueixen els contractes de lloguer de cinc a tres anys, permetent una major circulació que els fons aprofiten per fer pujades de preus. O es creen les socimis, uns vehicles d’inversió que tenen exempcions fiscals si inverteixen en lloguer.

Com actuen aquests fons?

Hi ha un terç d’habitatges de lloguer que estan en mans de grans tenidors. No són un 80%, però com que són actors amb molta força i que concentren en poques mans molts habitatges, marquen el camí. Condicionen tendències de preus i lideren males praxis que la resta també poden seguir.

Quines són aquestes males praxis?

Hi ha bastant opacitat. És molt difícil saber qui és i on és un fons d’inversió internacional. Sobretot el que hi ha, però, és una negativa de forma explícita de concedir lloguers socials a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, tot i que la llei 14/2015 així ho estableixi. També hi ha obertures de procediments judicials per executar desnonaments i, especialment amb Blackstone, oferiment de diners a canvi que els inquilins marxin dels pisos, amb quantitats de fins a 8.000 euros. Molta gent també es queixa de deixadesa en el manteniment dels immobles, una forma de desgastar i pressionar. El que els interessa és que marxin els inquilins, perquè aprofiten per fer pujades del lloguer de més del 30%.

Aquestes pràctiques són il·legals?

Sí, fins i tot la relatora d’habitatge de l’ONU va criticar les males praxis de Blackstone. Què està passant? Que els desnonaments tiren endavant tot i que els lloguers socials no s’estiguin oferint. S’està incomplint sistemàticament el marc legal. Qui vetlla perquè es fiscalitzi el compliment de les lleis? Són insuficients i, a sobre, quan es legisla no se’n garanteix l’aplicació. A més, des del poder judicial es considera que el dret a la propietat i el lucre immobiliari estan per sobre del dret a l’habitatge.

Els fons semblen tenir impunitat per fer i desfer al seu criteri. Les institucions poden fer alguna cosa?

El problema no només està en les polítiques d’habitatge públic -només hi ha un 2% de lloguer social-, sinó en com s’intervé el mercat. En aquest sentit, la regulació dels preus l’intervenia, una reivindicació del moviment [pel dret a l’habitatge] que va ser aprovada a Catalunya. La llei va ser tombada pel Constitucional amb recurs del govern espanyol. És una evidència que falten polítiques que intervinguin el mercat de l’habitatge si realment volem garantir-ne el dret. Amb aquesta llei espanyola s’ha d’aprovar la regulació de lloguers, però deixa molt a desitjar i encara no s’està aplicant. Sembla una trampa burocràtica que s’eternitza.

No trobaran alguna forma d’esquivar aquesta regulació?

Quan legisles has de garantir que la llei es compleixi, i també s’ha de fer feina perquè la gent conegui els seus drets. Jo crec que els grups d’habitatge estan fent un treball molt potent per garantir drets i l’aplicació de les poques lleis que hi ha. Però els fons d’inversió sempre troben
esquerdes.

Fan enginyeria fiscal, per exemple.

Exacte. De fet, si ressegueixes l’imperi empresarial de Blackstone, descobreixes que les seus de les matrius estan en territoris amb la fiscalitat molt baixa.

Quines polítiques d’habitatge hem de preveure amb Collboni al capdavant del consistori barceloní?

La declaració d’intencions és evident: Collboni ha dit que retiraria la mesura de la reserva del 30% d’habitatge social per a les noves promocions immobiliàries. A banda, es destinen molts recursos a l’atenció de l’emergència. La situació és tan extrema, amb tantíssims desnonaments -400.000 a Catalunya des de l’any 2008-, que s’ha fet bastant política pública destinada a atendre-la, i no se n’ha fet per canviar els problemes estructurals i incrementar el parc públic d’habitatge.

La idea de la marca Barcelona xoca amb la defensa del dret a l’habitatge.

S’ha defensat sempre un model que prima la inversió i el turisme, amb tots els impactes que genera. El model del PSC ja ens el coneixem.

O es canvia el model de ciutat o la impunitat dels fons voltor continuarà?

Quan diem que s’han de fer polítiques d’habitatge estructurals, parlem de polítiques complexes que han de tenir en compte el monocultiu turístic, quin tipus de gent ve a Barcelona, la seva capacitat adquisitiva i la transformació dels barris que provoquen. Tot té un impacte en la població i en els preus, en l’habitatge disponible, i determina qui hi pot viure i qui acaba sent expulsat.

Gemma G. Fàbrega, periodista i documentalista

La Gemma García Fàbrega (Barcelona, 1982) està vinculada a La Directa des de la gènesi del projecte el 2005. Graduada en Periodisme a la UAB, durant anys va combinar la seva “militància” en aquest mitjà amb la feina en l’àmbit audiovisual, fent tasques de producció, documentació i guió per a documentals. Membre del col·lectiu Contrast, que crea films relacionats amb el conflicte i la pau, des del 2016 és sòcia de treball a La Directa i s’ha especialitzat en temes d’habitatge.

L'entrada Gemma G. Fàbrega: “Els fons voltor incompleixen contínuament el marc legal” ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada La sequera i el preu de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Defensor del Barça 2000

El 1997 es va incorporar a la política professional i va ocupar el lloc de gerent al Districte de les Corts. Dos anys després, en va sortir elegit regidor. Ferm defensor del projecte especulatiu de Núñez i Navarro Barça 2000, s’hi va implicar a fons durant el seu mandat, enmig d’una forta i sostinguda oposició veïnal. En una de les moltes protestes contra el projecte, Hereu va ordenar als activistes veïnals Lleonard Ramírez i Pedro Alonso que es manifestessin per les voreres de l’avinguda de Joan XXIII, per no interferir en el trànsit. Però, com no podia ser d’una altra manera, els milers de manifestants les van desbordar i, al crit del megàfon, van tallar la circul·lació, malgrat la ferma oposició de la Guàrdia Urbana, que transmetia al regidor que la situació se’ls hi escapava de les mans. En arribar a la seu del Districte, el veïnat va presenciar la cara de mala llet d’Hereu, que intentava amagar darrere dels seus somriures sempre forçats.

Escassa voluntat d’escoltar el veïnat

El 2006 Joan Clos va ser nomenat ministre d’Indústria al govern de José Luis Rodríguez Zapatero i va col·locar Hereu a dit a l’alcaldia. Només començar el mandat ja es va descobrir l’escassa voluntat que tenia d’escoltar el veïnat. Per exemple, es va negar a celebrar una Audiència Pública per debatre el futur de la fàbrica de Can Ricart del Poblenou. A les municipals del 2007, el PSC va perdre 70.119 vots, però Hereu va poder guanyar l’alcaldia amb el suport d’Iniciativa per Catalunya Verds. En els cinc anys que va ser alcalde va defensar la construcció d’hotels per afavorir el turisme, va donar suport al pelotazo del Barça i al molt polèmic Túnel d’Horta, i es va entretenir a fer un projecte de zoo marí que va quedar passat per aigua.

Es va lliurar en cos i ànima a la transformació de l’avinguda Diagonal: volia racionalitzar la presència abusiva del vehicle privat. Va plantejar una consulta popular, es va gastar tres milions d’euros en la seva realització i va explicar tan malament el projecte que el 87% dels electors van votar que no. El RACC i la indústria del cotxe van aplaudir de valent i a ell li va costar l’alcaldia.

Durant el carnestoltes del 2009 es va presentar a la Prosperitat per posar la primera pedra d’una piscina municipal. Va agafar la pala amb un estil tan maldestre que el president de l’associació veïnal -sindicalista del ram de la construcció- li va haver d’agafar per evitar mals majors. Allà va quedar la primera pedra de l’equipament esportiu, enterrada per sempre. La piscina, 14 anys després, continua sense construir-se. Tot un alcalde va prendre el pèl a tota una barriada. Al cap de pocs mesos, Hereu perdria les municipals i Xavier Trias (CiU) seria escollit alcalde.

Operacions especulatives a Colòmbia

Hereu va desaparèixer del mapa polític i es va llançar a la iniciativa privada: la marca Barcelona era rendible i va fundar una empresa auditora especialitzada en transformacions urbanístiques. El desembre del 2016, la periodista Cristina Palomar va entrevistar Danelly Estupiñán a Carrer, una jove activista de les comunitats negres de Colòmbia, en la qual denunciava que l’empresa d’Hereu estava fent un projecte urbanístic d’infraestructures portuàries a la ciutat de Buenaventura que privatitzava el port, enderrocava habitatges i deixava desprotegits els pescadors i veïns. Una operació especulativa on participava el Port de Barcelona, justament on Hereu va començar a treballar. La Favb va gestionar una entrevista de l’activista amb representants del Parlament de Catalunya, que es van comprometre a seguir de prop la intervenció de l’empresa catalana. Aviat es van oblidar del seu compromís. Colòmbia quedava molt lluny.

En ser nomenat ministre, Hereu va declarar a La Vanguardia que la seva prioritat era que tornessin a Catalunya les empreses que van marxar en temps del procés i que la seva experiència com a alcalde de Barcelona “l’ajudaria a concretar els seus objectius a l’àrea de Turisme”. Com diuen els taurins, que Dios reparta suerte. La necessitarà.

L'entrada Jordi Hereu, del Port al ministeri d’Indústria ha aparegut primer a Carrer.

Día 25 de octubre de 2023. Más de trescientos vecinos y vecinas, según los organizadores, se manifiestan por el barrio al grito de “¡Pediatría al Turó!”, porque ya han pasado tres años desde el cierre de este servicio y lo que iba a ser una medida temporal, fruto de circunstancias excepcionales, parece haberse convertido en definitiva.

“El Turó es el segundo barrio del distrito de Nou Barris con mayor población pediátrica -explica Inés Navarro, presidenta de la Asociación Vecinal del Turó de la Peira- y, sin embargo, es el único donde no hay servicio de Pediatría”. “Estamos hablando -denuncia- de más de 3.000 niños que se han quedado sin este tipo de atención médica”. Una realidad que está causando enormes perjuicios, pues la única alternativa para las familias es acudir al CAP Río de Janeiro, en la Prosperitat, un centro alejado y con mala combinación en transporte público. El único medio para llegar es el bus de barrio -línea 132-, que tarda entre 20 y 30 minutos y que tiene frecuencias de paso nada menos que de 20 minutos. Pero es que, además, no deja a los usuarios en la puerta del CAP, sino que desde la parada aún hay que andar entre 5 y 10 minutos. “Llevar a un niño con cuarenta de fiebre en estas condiciones no es de recibo”, sentencia Navarro.

La situación ya está provocando fenómenos como el aumento de la automedicación y la saturación de los hospitales, tal como confesaba un padre en el programa Els Matins de TV3: “Si tu hijo se siente mal, no vas a pasar por semejante calvario, así que te vas directamente a Urgencias. Sabemos que con ello estamos saturando este servicio hospitalario, pero… ¿qué vas a hacer?”.

Debate en las redes sociales

Y sin embargo, el cierre tiene sus defensores. El pasado 8 de octubre, en la cuenta de X -antiguo Twitter- del movimiento vecinal surgido para reivindicar la vuelta de los pediatras, Teresa Garzón, que se identificaba como “MF [Médico de Familia] del Turó”, afirmaba que, “precisamente porque hay que valorar la calidad de la asistencia, que pediatría vuelva al Turó es un gran error. Siempre será mejor una unidad pediátrica como la que ahora se ofrece en el CAP de Río. Turó no tiene ni la infraestructura ni el personal”. Se genera entones un intenso debate, siempre con la misma dinámica: una profesional de la medicina que apela a la “realidad” -el ambulatorio no cuenta con medios suficientes y, por tanto, el traslado a un CAP más lejano es un mal menor necesario- y unos vecinos que cuestionan esta versión y reivindican el restablecimiento del servicio. Al final, Oriol Dela -otro usuario de X- zanjaba así el asunto: “Hola, Teresa, gracias por opinar. Qué lástima que no debatiéramos antes de que mintierais a todas las usuarias [y adjunta la noticia que anunciaba en 2020 el cierre del servicio]. Cansadas de paternalismo y corporativismo en un tema en que deberíamos ir juntas”.

Oriol Dela es, en realidad, el nick de Oriol de la Villa, miembro de la plataforma Recuperem Pediatri al Turó, que impulsa la lucha vecinal por la recuperación de los pediatras. Quedamos frente al ambulatorio, y acude con Gladys Ochoa, también activista. De la Villa explica su respuesta a Garzón: “Hablo de paternalismo en cuanto a la concepción de la calidad del servicio, no tanto por temas meramente médicos”. Y lo ejemplifica: “El estamento médico se enfada cuando vas al pediatra por miedo, pero, si no vas, también se enfada. Y ahora, como familias contrarias a todas estas medidas, te riñen porque no comulgamos con ellas. Los padres no somos tontos, sabemos qué significa la calidad de la atención médica para nuestros hijos”.

“La Administración -continúa De la Villa- puede demostrarte estadísticamente que, a corto plazo, se está garantizando el servicio médico a los niños. Pero lo que no se garantiza es la calidad que se ofrecía antes de la eliminación de la Pediatría del CAP del Turó. Una calidad basada en valores a largo plazo e intangibles, puesto que no se pueden cuantificar, como que un niño necesita un profesional médico próximo y de confianza. Y que, además, sea el mismo desde los cero años hasta que pasa al médico de cabecera de adultos. Una continuidad que se denomina longitudinalidad”. Y remacha: “Esto es precisamente lo que se carga este nuevo modelo”. Un modelo que Ochoa no duda en calificar de “neoliberal”: “Es un modelo general, que pretenden aplicar no sólo a la sanidad, sino a toda la Administración, y que consiste básicamente en recortar todo lo que sea público. El fin último es empujar a la población al sector privado”.

“De momento, los médicos están centrados en su problemática laboral, que me parece legítima. Pero lo que yo digo es que deberíamos tener una mirada más amplia, de clase social”, lamenta De la Villa. Una clase social a la que, poco a poco, se va despojando de lo que un día fue un servicio público de calidad y que, además, no puede permitirse el lujo de pagar una sanidad privada. En definitiva: usted y yo.

Clam per una pediatria de proximitat

El passat 19 de desembre, un conjunt d’entitats socials i veïnals de Catalunya -entre les quals la Favb- van fer públic un manifest dirigit al conseller de Salut, Manel Balcells, reclamant-li el manteniment de l’atenció sanitària a joves i infants als Centres d’Atenció Primària (CAP) de barris i pobles. Així donaven resposta a la presentació del nou model d’atenció pediàtrica del Departament, en la qual es va anunciar la concentració del servei en
79 punts del territori. Redacció

L'entrada ¿Dónde están los pediatras del ambulatorio del Turó? ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Compàs d’espera per al carril bici de la Via Augusta ha aparegut primer a Carrer.

De petita, la família va haver de deixar casa seva i es va instal·lar al Gòtic, al carrer d’Escudellers. “Davant de Los Caracoles”. Allà va viure -i patir- la proliferació d’espectacles de flamenc per a turistes i marines de la Sisena Flota nord-americana. “La gent anava amunt i avall; a la nit no es podia dormir”, recorda amb les mateixes paraules de qualsevol veïna que visqui en aquest carrer setanta anys després. Perquè els problemes d’abans són els d’ara: “Al barri ja es partien les habitacions grans amb fustes. De vegades escoltaves: ‘Als del primer pis, pobrets, els tenen en màrfegues’!”.

La mare -a qui ha dedicat un llibre, pendent de publicació- disposava d’una xarxa de tietes i amistats amb tentacles arreu de Barcelona: Hostafrancs -on va néixer-, Sants, la Barceloneta, Horta… Educada en el Noucentisme, duia la petita Mercè al Museu d’Història -coneixia el seu director, Agustí Duran i Sanpere- i al pati de Ca l’Ardiaca, amb la font que anys després l’ha vist passar sovint, com correspon a una habitual de l’Arxiu Històric. La mare també la duia al Liceu a tocar el piano. “Però ho vaig deixar. A mi el que de veritat m’agradava era col·leccionar catedrals: el pare comprava el diari i, si hi sortia la fotografia d’una catedral, la retallava i l’enganxava en un àlbum”.

El pare volia que estudiés comerç -ell s’hi dedicava-, però al final va fer Història, a la Universitat de Barcelona. Ella mai no ha estat una persona molt polititzada, però llavors va formar part de la secció de Cultura del Sindicat d’Estudiants. “Carregava llibres editats a França per posar-los en una paradeta a la universitat”. Corria l’any de la Caputxinada. Es va llicenciar el 1971, amb una tesi sobre la Barceloneta, un barri que coneixia bé. “De petita, una tieta del Pla de Palau ens duia al cinema Marina i als banys de Sant Sebastià: ella es tirava per la plataforma i nosaltres la veiem per un ull de bou”.

Si tinguéssim una màquina del temps, us convidaríem a veure la Tatjer -així l’anomenem molts, pel cognom, com les folklòriques-, viatjant a Simancas amb els companys d’universitat. O assistint a les primeres reunions de l’Associació de Veïns de la Barceloneta -en qualitat d’experta, durant la lluita contra el Pla de la Ribera-. O en una taula rodona per salvar el Vapor Vell. O Can Ricart. O Can Batlló. I la veuríem també al Cafetó del carrer de la Llibreteria, amb un grupet d’assidus a l’Arxiu Municipal Contemporani, abans i després que la Montserrat -l’arxivera- hi possés ordre.

Tatjer es va doctorar en Geografia el 1987 i des del 1993 és catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials. El 2018 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre mèrit que cal atribuir-li és el d’haver-nos ensenyat la revolució industrial a través del seu veritable motor: els treballadors i treballadores de les fàbriques. També ens ha explicat la història de l’habitatge humil: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista”.

Des de fa uns anys, és veïna del parc de Joan Miró, a l’Esquerra de l’Eixample. Però abans va voltar ciutat. Del Gòtic, va tornar a Sant Antoni -zona de confort-, on va viure fins que es va casar amb el també geògraf Horacio Capel -un altre estudiós de guàrdia del moviment veïnal-. Tots dos van viure molts anys a les Corts. “Llavors, cap al 1973-74, vam haver de reivindicar les escoles bressol gratuïtes. Recordo quan vam anar caminant fins a la plaça de Sant Jaume, amb els nens”.

“Jo pensava que voldries parlar de patrimoni”, somriu. I en realitat, això és el que hem fet.

L'entrada Mercè Tatjer: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista” ha aparegut primer a Carrer.