Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Una de les seves propostes més sorprenents és celebrar, d’aquí a dos anys, un simulacre per mesurar la resposta de la ciutat en el cas que s’assoleixin… els 50⁰! “No és que tinguem la previsió d’arribar als 50^o a Barcelona aviat -declarava la primera tinent d’alcalde, Laia Bonet-, però necessitem provar com reaccionarien els serveis i les infraestructures”. Que el canvi climàtic existeix és indubtable; que la ciutat pateixi temperatures dignes del desert de Gobi és, com a mínim, una mica dràstic.

Paradoxalment, el 13 de juny -dues setmanes abans de la publicació de la notícia- es produïa una situació que, a diferència de la Barcelona dels 50^o, sí que era real i gens hipotètica: fallava part de l’aire condicionat de l’equipament més emblemàtic de la Prosperitat (Nou Barris): el Casal de Barri. Perquè ens situem, la Prosperitat és una barriada petita en extensió, però la segona zona més densament poblada del districte (27.881 habitants). És, a més, una zona on existeix una gran precarietat d’habitatge, amb nombroses habitacions llogades i pisos compartits, fet que fa que molta gent faci vida al carrer, exposant-se així a les inclemències del temps. Malgrat això, cap de les mesures anunciades per l’Ajuntament en el Pla -ampliació de la Xarxa de Refugis Climàtics, creació de noves zones verdes i d’ombra, i instal·lació de noves fonts i jocs d’aigua- es compleixen al barri.

Primerament, té un dèficit considerable de refugis climàtics: el Casal i amb prou feines dos més. Però no només això. “Des de la darrera sequera, ja fa dos anys -assegura Meri López, presidenta de l’associació veïnal i membre de la Gestora del Casal- l’Ajuntament no activa les fonts ornamentals”. A això s’hi afegeix la manca de zones verdes i d’ombra: “Tenim poca zona verda, i amb escassa vegetació. No hi ha una sola zona d’ombra en tot el barri, i això que portem un munt de temps demanant tendals al carrer per crear aquests espais a les places i àrees de joc, sense èxit”.

En aquest context, el Refugi Climàtic per excel·lència de la Prosperitat és, per força, el Casal: no només per ser ampli i acollidor, sinó perquè n’és l’equipament més emblemàtic, situat a la plaça més important del barri i veritable ànima d’aquest, en ser el punt de trobada del veïnat per fer vida social. Una vida social ben rica, ja que la Prosperitat posseeix un fort esperit comunitari i un teixit associatiu ampli. Doncs bé: fins al 29 de setembre passat -dia en què es va substituir l’aparell- ha penjat a la sala principal de l’equipament una pancarta on s’hi podia llegir: “Refugi climàtic sense aire condicionat”.

Els fets són aquests: Adri Bernal, coordinador dels treballadors del Casal, va enviar el primer avís que fallava un dels dos equips d’aire el 13 de juny. “Vam comunicar a l’Ajuntament que ens urgia, perquè estàvem en plena onada”, recorda. Però va ser inútil. “Van venir uns tècnics que ens van dir que fallava una peça i que s’havia de demanar per canviar-la. No en vam saber res més. I un altre dia van venir uns altres tècnics, que van fer fotos, i fins i ara”. “Entenc que d’aquí a l’1 d’agost estarà tot arreglat”, suposava el 27 de juliol Bernal, que no podia dissimular la frustració: “Envio quantitat de recordatoris a l’Ajuntament, però passen de mi. Aniria més ràpid si em tragués el títol d’instal·lador d’aire condicionat”. Tres mesos sense reparar un aparell d’aire mentre l’Ajuntament anuncia un Pla contra la calor amb un pressupost de 111,6 milions d’euros.

Però l’esperit comunitari i associatiu del barri li dona una força que altres zones de la ciutat, on impera l’individualisme, no tenen. I malgrat l’aire malmès, l’entitat veïnal PECA2 -Prosperitat Cultura en Acció 2, que gestiona el Casal de forma cívica i autogestionària- va decidir obrir-lo com a Refugi Climàtic a l’agost, programant tot un seguit d’activitats -karaoke musical, ball, bingo, cine-fòrum, conta-contes…-. El Consistori no només no va substituir l’aparell fins a finals de setembre, sinó que es va negar a proporcionar els fons extres perquè el Casal pogués obrir a l’agost. “Necessitàvem diners per pagar, per exemple, el personal de neteja el mes suplementari. L’Ajuntament va al·legar que hauríem de conformar-nos amb el pressupost del conveni bianual, l’instrument econòmic-legal amb què ens finança, no pas amb subvencions. I ni un cèntim més”, explica López, i afegeix: “A un altre equipament sí que li han proporcionat diners per obrir l’agost. Està gestionat per una empresa privada i nosaltres ens autogestionem”. Una opinió que comparteix Pau Olondriz, membre de la l’AV i de la Gestora del Casal: “Als dirigents municipals no els agrada l’autogestió”, rebla.

El barri és tossut i el Casal va obrir com a refugi contra la calor. A base de voluntaris, és clar. “Va ser un èxit -exclama López-, vam omplir el local de gom a gom”. I la calor, amb un aparell malmès? “Doncs vam haver d’apanyar-nos amb ventiladors i ventalls”.

També fallen altres equipaments

El Casal de la Prosperitat no va ser l’únic equipament que va patir una fallida de l’aire condicionat aquest estiu. Almenys l’Ateneu L’Harmonia, a Sant Andreu, i tres biblioteques -Aurora Díaz Plaja (Nou Barris), Joan Fuster (Lesseps) i Ana María Moix (Fort Pienc)- han sofert tancaments temporals per aquests tipus d’incidències. Carrer ha intentat entrevistar els responsables d’aquestes biblioteques, però no ha estat possible. Després de sol·licitar les entrevistes al Departament de Comunicació -un procediment habitual-, aquest, en comptes de facilitar el contacte amb els responsables, va donar tot sol les explicacions corresponents. “Només tres de les 41 biblioteques de Barcelona van tancar temporalment per aquest motiu durant l’estiu i ara no hi ha cap de tancada”, responia Anna Cabré, directora de Comunicació. “Els serveis tècnics van estar des del primer moment treballant i es van solucionar els problemes amb la màxima celeritat” -la presidenta de l’AV Prosperitat afirma que el 30 de juny la Biblioteca de Nou Barris va penjar un cartell a Instagram que deia que la instal·lació romandria tancada per una “incidència en el sistema de climatització” i que aquesta no va obrir fins al 7 de juliol-. Finalment, Cabré afirma: “En el seu moment ja es va informar de les causes i les actuacions, per això no tenim res a afegir”.

L'entrada Refugis climàtics, no és or tot el que llueix ha aparegut primer a Carrer.

Edicions Clariana va recopilar les peces antològiques a Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans (1958-1964), acompanyades per les fotografies de Ramon Dimas. Tolits, monges, oficials de l’Exèrcit, carnissers, mossos de magatzem, viatjants…, es difuminen al tomb de segle, gairebé setanta anys després. En el centenari del naixement de l’escriptor Francesc Candel (1925-2025) viatgem a la Barcelona dels nostres pares i dels nostres avis, la dels articles del Paco Candel.

Una platja desapareguda

De Las playas libres: un domingo por la mañana en Casa Antúnez, publicat a Destino, el 9 d’agost del 1958: “La playa empieza a la derecha de la Campsa, luego de unos vertederos sobre el mar. Estos vertederos parece que cada día ganan posiciones. Con cada camión o carro que vuelca sus escombros en aquella vertiente, la tierra avanza un paso sobre las aguas”.

El 2025, de la platja de Casa Antúnez o Can Tunis no en queda absolutament res. El vigilant de la caseta a la porta d’accés -entre el carrer A i la ronda del Port- ensenya al periodista el mapa de la ciutat portuària. Els molls Príncep d’Espanya, Lepant i Álvarez de la Campa ocupen el lloc on abans se succeïen trams de platja amb les seves barquetes de pescadors, com la del Tio Nel·lo.

La ciutat sense toros

De Fiestas Mayores, publicat a Destino, el 6 de setembre del 1958: “Las fiestas de la Merced no tienen nada de fiestas; muchos lo dicen: cuatro corridas de toros y pare usted de contar”.

El 2025, no se celebren curses de braus a Barcelona. El Parlament de Catalunya va votar en contra de les festes taurines el 28 de juliol del 2010, una llei que va entrar en vigor l’1 de gener del 2012. Barcelona havia estat l’única ciutat del món amb tres places de braus en actiu: la de la Barceloneta, El Torín -avui, Edifici Gas Natural-; Les Arenes -avui, centre comercial- i La Monumental, on es va fer la darrera corrida, el 25 de setembre del 2011, amb els toreros José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín.

De la xistorra als còctels

De Mercado Central: amanece en el Borne, publicat a Destino, el 18 d’octubre del 1958: “Son las diez y media de la mañana. Van amontonando envases vacíos: pilas de canastas, torres de cajas que te dan la impresión de que se van a desmoronar. […] En las calles adyacentes todo son tiendas de salados, de embutidos, de escabeches, de conservas”.

El 2025, el Born s’ha convertit en un centre de recerca i memòria: “Contemplar el jaciment de l’antic mercat del Born és fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de final del segle XVII i principi del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714”. Als carrers adjacents, res de xistorra i llom embotit, sinó restaurants i locals de copes com Guzzo (“Coctelería & Music”), Bistro Est (“Cocktails, food and more”) i Tlaxcal (“Cantina & taquería gastronómica”).

Passat barraquista

De La Llar Social de Can Tunis: el Barracó, publicat a la revista Serra d’Or, el desembre del 1962: “Ja tenien un metre i mig de la paret. Una tarda hom veié els nois profundament consternats. La brigada dels pics els havia destruït tot allò que havien alçat. La mateixa puixant persona que havia autoritzat la construcció de la barraca n’havia ordenat l’enderrocament”.

El 2025, els poblats barraquistes a Barcelona de les dimensions que va viure Paco Candel ja no es troben. Entre d’altres coses, els Jocs Olímpics van servir per reallotjar en pisos la població que, sota els sostres d’uralita, malvivien a Can Valero, Maricel, Tres Pins, les Banderes i Dallas, ciutat fronterera. Sabran què era la brigada dels pics els que vegin la pel·lícula El 47, sobre el líder veïnal de Torre Baró (Nou Barris) Manolo Vital.

La plaça de les mil reformes

D’un drapaire a Fira de Bellcaire, esto es: Encantes Viejos, publicat a Destino, el
8 d’octubre del 1960: “Todo lo que han visto cuenta 25 años. Pasarán 25 más
y mi nieta heredará esto. Y luego sus hijos. El puente de las Glorias lo acabarán y tendrán que derribarlo, pues se han equivocado y lo están haciendo mal hecho, y lo volverán a levantar, y harán lo que quieran, pero nosotros no nos iremos de aquí”.

El 2025, els Encants Vells han passat a la història. El 2013, es va inaugurar el Mercat dels Encants del segle XXI -“Un mercat ple d’oportunitats”-, on amb prou feines queden drapaires. Efectivament, la plaça de les Glòries Catalanes s’ha enderrocat i s’ha tornat a aixecar i s’ha tornat a enderrocar i s’ha tornat a aixecar, en un procés de remodelació que va començar als anys vuitanta amb vistes als Jocs Olímpics i que tot just en comença a veure el final amb la recent inauguració d’un parc que compta amb “umbracle, àgora sensorial i jardí d’immersió” -veure Nyaps urbanístics del segle XXI, al Carrer 169, de juny del 2025-.

En alguna ocasió, l’autor d’Els altres catalans, Francesc Candel va citar aquest periodista a la cafeteria La Parrillada (Foneria, 37), local net, amb sifons, sense televisor i amb tres cambrers amb uniforme, com El Asturiano, de la sèrie televisiva Amar en tiempos revueltos. Candel vivia al mateix bloc de La Parrillada. Dècades després, el cafè és el bar restaurant A’Parrillada, on sona reguetón, se serveixen cubs de botellins de cervesa i ofereix tardes de futbol en una Samsung de pantalla plana amb un munt de leds. A la cambrera, una altra catalana d’Orient, abans que se’n vagi
a la terrassa:

—Saps qui era Paco Candel?

—No.

On la ciutat canvia el seu nom

El novel·lista i aprenent de dibuixant Francesc Candel (1925-2007) va viure a la Barcelona on es pon el sol, coordenades sud-sud-oest, als barris de la Marina Zona Franca. A bord d’un vaixell mercant, va arribar el 1927 amb la seva família a la ciutat, que aleshores atreia nombrosos emigrants de Llevant per treballar a les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Durant els primers anys, els pares es van establir en una de les barraques properes a la fàbrica de filferros Rivière, a Can Tunis. Amb el temps, es traslladarien a les Cases Barates. El pare del Paco, el Pedro, deixaria de ser picapedrer a la pedrera del Morrot, a Montjuïc, i exerciria com a sagristà a la parròquia de la Mare de Déu de Port, al carrer de Sant Eloi. Paco Candel bolcaria aquells anys i aquells veïns a On la ciutat canvia el seu nom (1957). El retrat que il·lustra aquest reportatge es va fer el 2005 al pis de la seva parella, al passeig de la Zona Franca. Ja no és el Paco qui parla, sinó el periquito Raulito.

L'entrada La Barcelona de Paco Candel ha aparegut primer a Carrer.

Corria l’any 2017 quan, després de treballar junts a la Fira Literal, Carlota Freixenet, Aitor Moreno i Mar Redondo van decidir llençar-se a la trinxera cultural i construir un dic de contenció contra la turistificació. Com? Amb l’obertura d’una llibreria en un barri “on no n’hi hagués cap”. El lloc escollit no seria casual: el número 40 del carrer de Blai, al cor del Poble-sec, envoltat de terrasses on, en alguns casos, els cambrers posen en marxa el cronòmetre quan la gent s’hi asseu a fer el cafè.

El Poble-sec, un barri amb “ADN combatiu”

Des d’aleshores, La Carbonera ha evolucionat fins a convertir-se en un referent del sector, i les cares darrere el taulell també han canviat. Tanmateix, les idees fundacionals no han fet més que madurar: “Com que totes les persones que l’hem impulsat veníem de moviments socials, l’espai sempre ha tingut caràcter de militància i esperit per generar comunitat a través dels llibres”. Justament per això, la llibreria ha passat a formar part de la vida associativa d’un barri on, malgrat la gentrificació, batega “l’ADN combatiu”. “Aquí tenim el Sindicat de Barri, La Base, tot d’entitats dedicades a la cultura popular…”, enumera Freixenet. Organitzacions que, en tot cas, també han patit la fatiga generalitzada: “El capitalisme està pensat per esgotar-nos fins que no tinguem forces per continuar lluitant, i jo crec que això ens està passant una mica també com a ciutat”, analitza.

Freixenet assegura que Barcelona “mai deixarà de ser una ciutat cultural, tot i els seus governs”. “Barcelona té una diversitat cultural meravellosa, una quantitat d’equipaments culturals que són part del seu orgull, i està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura”, sintetitza. De fet, sota el seu punt de vista, “treballar en el sector cultural és un acte de resistència”.

Una lectura que s’entrelliga amb qualsevol estratègia per revertir els models actuals: “És impossible transformar la societat si no és des de la cultura”. Una sentència a la qual afegeix la impossibilitat de “reconstruir la cultura sense tenir en compte els moviments socials”. “Són dues coses que van completament lligades”, rebla. En aquest sentit, un dels fronts on Freixenet també milita és el del feminisme, una batalla on ha decidit posar el seu granet de sorra mitjançant la redacció del Quadern feminista per a senyores modernes (Ara Llibres, 2023), il·lustrat per Mar Guixé. El volum sintetitza, amb humor i d’una manera molt senzilla, una biblioteca sencera d’assajos feministes.

Davant la disjuntiva sobre si Barcelona és una ciutat feminista, Freixenet ho té clar: “És una ciutat una mica feminista, però no ho és prou”. En efecte, considera que “mai serà prou feminista fins que el patriarcat no estigui erradicat”. Precisament, per enarborar aquelles dones que la història ha volgut deixar en un segon pla, ella i Blanca Pujals van decidir posar en marxa el podcast Punkis Decimonòniques, un club de lectura radiofònic on repassen les grans escriptores angleses dels segles XVIII i XIX. “Mentre ens quedin senyores victorianes per explicar i llibres per recomanar, no pararem”, avança.

Fins aleshores, però, Freixenet seguirà fent una de les coses que millor sap fer: recomanar llibres. Els seus dos suggeriments per als barcelonins del 2025: Poder llogater, del Sindicat de Llogateres -“un llibre que ha de ser imperatiu que llegim com a ciutat”-; i Estuve aquí y me acordé de nosotros, d’Anna Pacheco -“per entendre d’una vegada aquesta cosa del turisme”-.

L'entrada Carlota Freixenet (La Carbonera): “Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura” ha aparegut primer a Carrer.

-Atenció Primària, la pedra angular de la salut als barris (Il·lustració: Ferran Fernández)

D’entrada

Pàgines 2, 3 i 4

–La versió 2.0 del Pla Delta amenaça de nou el Baix Llobregat (Marc Font; Fotografies: Marc Javierre)

Pàgina 5

-Opinió: L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre (Montse Santolino; Fotografia: SOS Baix Llobregat)

Crònica

Pàgines 6 i 7

–El serial de les obres del Camp Nou deixa el veïnat fora de joc (Eloi Latorre; Fotografia: RRenomFoto)

Pàgina 7

-Opinió: La modificació del Pla General Metropolità per al museu Thyssen, el gran engany (Jaume Artigues; Fotografia: Ajuntament de Barcelona)

Pàgina 8

–Refugis climàtics, no és or tot el que llueix: el cas del Casal de Barri de la Prosperitat (Luis Caldeiro; Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 9

-Edatisme: «Soc gran, no idiota» (Maria Favà; Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 10

-Anàlisi: Desigualtat persistent (Albert Recio; Fotografia: Joan Linux)

-Breus de ciutat: L’emergència social, col·lapsada; El Port perdrà dues terminals de creuers i pocs passatgers; Campanya per anul·lar la condemna a Ferrer i Guàrdia

Pàgina 11

–Entrevista a Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP): «El bus és el gran oblidat a Barcelona» (Gemma Aguilera; Fotografia: RRenomFoto)

Opinió

Pàgina 12

-Editorial: Associacions veïnals i altres formes d’organització, col·laborar, no competir

-L’acudit: Aturem el genocidi a Gaza (Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

-Sal i pebre: Lourdes Conesa, una funcionària abandonada (Andrés Naya)

Pàgina 13

-La cambra fosca: Velayos (The District) i el 30% d’HPO; Racisme institucional: l’Ajuntament es tira un tret al peu amb una redada en un acte del Pla de Barris al Turó de la Peira; La pell fina de l’arquebisbat amb el cartell de la Mercè

-En positiu: Les Corts guanya una residència per a la gent gran; Èxit de l’exposició que recupera la memòria obrera del Poblenou

-La veu dels lectors: Superilles, sí! Però…; La ciutat perd l’oportunitat de ser més verda a la Via Laietana

Pàgina 15

-Opinió: Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet (Jaume Ratera; Fotografia: Dani Codina)

Dossier: Atenció Primària, la salut als barris

Pàgines 16 i 17

–Atenció Primària, el pal de paller del sistema sanitari (Gemma Aguilera; Fotografies: Dani Codina i Arxiu AV Carmel-Custoria Moreno)

Pàgina 17

–Cronologia de lluites per la salut comunitària

Pàgines 18 i 19

–Un estiu sense substitucions deixa els CAP sota mínims (V. Canet; Fotografia: Inocencio Alonso)

Pàgina 19

–La reforma de l’Atenció Primària, dels CAP als CSIR (V. Canet; Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 20 i 21

–La pediatria, més lluny dels barris (Eric Moner; Fotografia: Recuperem la Pediatria al Turó)

Pàgina 21

-Opinió: La força de l’Atenció Primària, el valor del vincle al llarg de la vida (Anna Romagosa Perez-Portabella; Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 22 i 23

–Pas de tortuga en el desplegament de la xarxa d’Atenció Primària (Elia Herranz; Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)

Pàgines 24 i 25

Entrevistes a treballadores sanitàries:

–Anna Miquel, infermera del Centre de Salut Mental i Addicions de les Corts: «En uns anys ens esgarrifarà el que fem ara amb molts pacients» (Paula R. Ainsa; Fotografia: Joan Linux)

–Jordina Samper Ribas, membre de La Capçalera i metgessa de família del CAP Raval Sud: «Les baixes laborals són menys i més curtes» (Paula R. Ainsa; Fotografia: Joan Linux)

–Lola Ruiz, infermera del CAP Rio de Janeiro (Nou Barris): «Al meu CAP no es cobreixen les baixes, vacances, ni jubilacions» (Paula R. Ainsa; Fotografia: Joan Linux)

Pàgina 25

-Opinió: Volem CAP amb veritables espais de participació ciutadana (Comissió de Salut de la Favb)

Barcelones

Pàgines 26 i 27

–La Barcelona del Paco Candel més reporter, en el centenari del seu naixement (Jesús Martínez; Fotografies: Marc Javierre)

Pàgina 27

–Sant Genís dels Agudells, segles de petjada rural (Marc Villoro; Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 28

–Activisme pel patrimoni que l’Ajuntament menysté (Anaïs Barnolas; Fotografies: RRenomFoto i Salva Clarós)

Pàgina 29

–Vídeo-Nou: comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició (Ignasi Franch)

Pàgina 30

-El peso, de Jesús Martínez, un homenatge als guerrers del carrer

-Breus de barri: La ciutat es desentén de la Torre del Moro; L’AV de Sant Andreu de Palomar es traslladada

Pàgina 31

-La Favb informa: Vuit morts pel trànsit excessiu de vehicles

-El cor robat: Entrevista a Miquel Borràs, president de la Favb i membre de la Xarxa Veïnal del Raval: «A l’extrema dreta se la combat als barris» (Catherina Azón; Il·lustració: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)

-Revistes de barri: El Poblenou; Tota la Sagrera; La Peguera (Can Peguera)

La Contra

Pàgina 32

–Entrevista a Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera del Poble-sec: «Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura» (David G. Mateu; Fotografia: Joan Morejón)

L'entrada Atenció Primària, la salut als barris ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

1985: una reforma de dues dècades. S’inicia la reforma de l’atenció primària (RAP) a Catalunya per fer-la més accessible. A Barcelona, per la seva complexitat, és on més triga en aplicar-se (2003). Un dels problemes -que encara s’arrossega- és la ubicació dels centres: es tendeix a centralitzar serveis, cosa que implica problemes d’accessibilitat per als usuaris, sobretot per a la gent gran. Les associacions veïnals (AV) juguen un paper pedagògic important en el desplegament de l’Atenció Primària (AP).

1995: aval al model publicoprivat. Neix el Consorci Sanitari de Barcelona, que obre la porta a la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA), centres públics gestionats per empreses privades. Les AV denuncien la fragmentació del sistema, la transferència de fons a ens privats i la dificultat de fiscalització, i alerten que l’adjudicació de fons segons la ràtio de població no té en compte les desigualtats de renda -a més nivell adquisitiu, menys ús de la sanitat pública-. La Comissió de Salut de la Favb es crea l’any 1996 per donar resposta a la concepció neoliberal del govern pujolista i la degradació de molts centres de salut.

1998: una gestió més pròxima. L’aprovació de la Carta Municipal i la creació l’Agència de Salut Pública de Barcelona consoliden les competències municipals en Salut i obren la porta a la participació ciutadana -reclamada per les AV- a través del Consells de Salut. La millora del seu funcionament és una reivindicació recurrent fins avui, així com la constitució i reglamentació dels Consells de Centre als Centres d’Atenció Primària (CAP).

2010: No a les retallades! Les retallades generalitzades en serveis públics mobilitzen un ampli espectre de la població (15-M). Les entitats en defensa de la sanitat pública, juntament amb els professionals sanitaris, es converteixen en un dels puntals contra les polítiques del conseller Boi Ruiz. Després es demanarà recuperar la dotació fins aconseguir que el 25% del finançament de la sanitat es dirigeixi a l’AP.

2020: el sotrac de la covid. La pandèmia torna a deixar tocada l’AP. Les reivindicacions veïnals se centren en recuperar l’atenció presencial als centres i l’atenció als CAP de la població que viu en residències de gent gran, una lluita guanyada el 2023.

2025: consolidació del sistema. Lluita contra la fragmentació dels serveis, per una atenció al territori en totes les etapes de la vida; perquè la dotació a l’AP sigui suficient i amb gestió 100% pública; i per millorar la participació ciutadana als CAP.

L'entrada Cronologia de lluites per la salut comunitària ha aparegut primer a Carrer.

A Infermeres de Catalunya, els sindicalistes Maria Jurado, del CAP Poblenou, i Toni Blasco, del CAP Sant Rafel d’Horta-Guinardó, veuen clar l’origen de la situació: “Les direccions dels CAP de Barcelona han comptat amb un pressupost pràcticament nul per poder atendre les necessitats de la població” sobrevingudes durant l’estiu. Això ha fet que els horaris d’atenció al públic s’hagin reduït en alguns centres, i fins i tot també l’oferta de serveis. Com a conseqüència, les visites dels metges de referència durant els pròxims mesos s’han anant col·lapsant.

Pel que fa a la contractació de nous professionals, el delegat de CCOO al Barcelonès Nord, Felix Oliván, reconeix que hi ha categories en les quals és difícil trobar candidats, però manté que “molts dels que hi ha no volen treballar a l’ICS [Institut Català de la Salut] per la manca d’estabilitat i de seguretat laboral, un problema que ve de lluny i que CCOO ha denunciat de manera reiterada”. Oliván recorda que també s’han tancat llits d’hospital.

La Intersindical denuncia que “l’absència de substitucions i renovacions a l’estiu és una retallada encoberta que s’està normalitzant any rere any”, afirma Marton. I un altre problema: “Algunes visites que la resta de l’any haurien entrat per programació han estat ateses per metges d’urgències”, explica Mònica Parrilla, delegada de CCOO i treballadora del CAP Drassanes. “Molts pacients, en no trobar el seu metge de referència, es veuen obligats a col·lapsar els serveis d’urgència per temes que podrien haver estat resolts en atenció primària”, confirmen els infermers Blasco i Jurado, que reclamen una salut que no treballi des de la urgència, sinó amb els mitjans adequats.

Els resultats de tot això són prou coneguts: menys serveis actius, menys temps de dedicació, llargues cues de pacients i una falta efectiva de resolució d’algunes situacions, indica Infermeres de Catalunya. Marton, de La Intersindical, assenyala que, “els pacients reben atenció molt més tard, amb menys temps i amb menys continuïtat”, la qual cosa empitjora la qualitat del servei públic. L’activista denuncia que “hi ha retards en proves diagnòstiques i seguiment de crònics”, cosa que genera “menys capacitat de resposta davant de les urgències i més derivacions a urgències hospitalàries”. La sindicalista creu que això té l’efecte d’empitjorar “la confiança en el sistema sanitari” i, alhora, “incrementa les desigualtats”.

Les professionals també pateixen

Amb tot, la ciutadania no és l’única afectada: “Les professionals que han treballat al juliol i l’agost han estat bastant soles”, descriu Parrilla, que destaca que aquest personal ha hagut d’assumir més tasques i això ha generat una sobrecàrrega de feina. Per la seva banda, Jurado reivindica el paper de les professionals: “Han estat qui han treballat i resistit la situació, a costa de la seva salut i benestar, per no provocar més col·lapses en un sistema sanitari precari”. Entre la plantilla, afegeix Marton, “el malestar psicosocial augmenta i això té un impacte directe en la salut dels professionals, en la seva motivació i en la qualitat de l’atenció que poden oferir als usuaris i usuàries”. “El personal està absolutament esgotat, assumint tasques que van molt més enllà del que és raonable i sense cap reforç estructural”, afirma.

La Intersindical reclama garantir les substitucions necessàries a partir d’una planificació anticipada. Alhora, defensa que cal “estabilitzar plantilles” i “augmentar el finançament de l’Atenció Primària”. En aquest sentit, denuncia la improvisació de cada estiu dels darrers governs. Una improvisació que “carrega tot el pes sobre els treballadors i les treballadores”, diu Marton. “Exigim un canvi estructural i anunciem que seguirem pressionant perquè es garanteixi una cobertura digna i justa”, conclou.

Parrilla recorda la importància de la Primària per promoure la salut pública i assenyala que “un bon abordatge en aquest nivell pot evitar que la saturació arribi als hospitals, sempre que s’apliqui amb una perspectiva comunitària i preventiva”. “La demanda principal de CCOO és que es disposi d’una plantilla estructural suficient, i reclamem partides extraordinàries per garantir contractacions addicionals quan la pressió assistencial ho exigeixi. Moments com ara les vacances d’estiu i nadalenques, els períodes de major incidència de la grip o les vacunacions i altres pics assistencials requereixen, com a mínim, més personal de suport”, conclou Oliván.

Més diners per a la primària

La petició de reforçar el pressupost i la plantilla és una de les reivindicacions comunes entre la majoria dels sindicats i organitzacions ciutadanes com el FoCAP i Marea Blanca. L’objectiu és assolir millors condicions de treball, i, alhora, millorar el servei públic i l’atenció. Les organitzacions han reclamat durant anys que es dediqui el 25% del pressupost del CatSalut a la Primària, per fer una aposta clara per la salut pública. És una campanya de llarga durada impulsada pels moviments socials per la salut pública. El pressupost de la Primària va ser, segons el FoCAP, només el 13% del pressupost sanitari català el 2023, molt lluny del que es demana. El context polític i social i la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat no afavoria l’augment. El març del 2024, Salut anunciaria que destinarà el 30,5% del pressupost a la Primària.

L'entrada Un estiu sense substitucions deixa els CAP sota mínims  ha aparegut primer a Carrer.

Què són els CSIR?

L’assaig aborda tres àrees: el desenvolupament professional, l’organització interna i l’eficiència dels centres. L’objectiu és implantar un model d’atenció orientat a les necessitats de la població, impulsant mesures per reduir les llistes d’espera, facilitar l’accés als especialistes i oferir una atenció única, integral, preventiva i de proximitat. El model també pretén incorporar perfils professionals innovadors, noves formes d’autoorganització i eines digitals per millorar l’atenció als usuaris.

Miquel Prats, activista veïnal i cap de la Unitat d’Atenció al Ciutadà del CAP Comte Borrell -un dels que acullen la prova pilot-, indica que l’ampli marge d’autogestió els ha permès centrar-se en l’atenció domiciliària i el seguiment dels pacients. “Hem incorporat especialitats noves, com ara terapeutes ocupacionals, nutricionistes i fisioterapeuta, i fins i tot seguiments odontològics a domicili”, indica Prats, en un barri marcat per l’envelliment de la població. Quan s’acabin les proves pilot es farà una enquesta de satisfacció a persones usuàries i treballadores del centre per avaluar el projecte.

Respecte a la reforma anterior que va permetre la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA) -societats limitades professionals que gestionen l’Atenció Primària de forma directa i obtenen beneficis en funció de les accions-, Marta Carrera, de la Comissió de Salut de la Favb, alerta que “si bé amb el nou model els centres guanyen autonomia i control en la gestió del pressupost sense convertir-se en empreses mercantils, les EBA no desapareixen. De fet, una de les proves pilot a Barcelona es fa en una d’elles, l’Equip d’Atenció Primària -EAP- Sardenya”. Per tant, el model de gestió mixta es manté.

Punts forts i febles

El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) veu amb bons ulls que es facin proves pilot com a avaluació prèvia del model que es vol implementar, així com l’autonomia de l’equip de cada centre. La plataforma, però, troba a faltar alguns canvis estructurals, com ara la dedicació exclusiva del personal o la transparència de les llistes d’espera per a especialistes, proves i cirurgies. La Favb, d’altra banda, afegeix que també són claus els consells de participació als centres de salut [veure pàgina 25] i posa èmfasi en la relació entre Atenció Primària i especialitats, per promoure la traçabilitat, la comunicació i el seguiment del curs clínic.

Favb i FoCAP també critiquen que no s’hagin plantejat canvis substancials en la gestió de l’Institut Català de la Salut. I ambdues entitats consideren crític que no s’abordi un increment de la dotació pressupostària de l’Atenció Primària i un reforç de la plantilla, tot i que creuen que hi ha “marge de millora” amb els recursos actuals. En l’actualitat, aquest àmbit de la sanitat suposa només el 13% del pressupost del CatSalut i les plantilles no estan cobertes al 100%. A més a més, consideren que el plantejament del Cairos està massa enfocat en l’autonomia dels centres i que tracta la salut com a “sistemes aïllats i no intercomunicats o interdependents”.

Algunes de les propostes del Cairos fan referència a aspectes econòmics. “Entre elles, algunes que no veiem prou elaborades des del punt de vista assistencial, com ara la proposta d’elecció dels proveïdors”, afirma Carrera. “Ens preocupa que el model estigui pensat més per als proveïdors i els lobbies professionals que no pas per a les necessitats reals de la població”, afegeix l’activista veïnal. Sobre el paper, els CSIR haurien de reforçar una salut de base comunitària, ser més eficients i estar enfocats a les necessitats de la comunitat. En la pràctica, tot dependrà de la transparència, el finançament i la participació real del veïnat.

L'entrada La reforma de l’Atenció Primària, dels CAP als CSIR ha aparegut primer a Carrer.

Per rebre assistència pediàtrica, les famílies del Turó de la Peira han de desplaçar-se al CAP Rio de Janeiro, a la Prosperitat, un recorregut d’uns 25 minuts a peu o 20 en transport públic, aproximadament. Malgrat que diverses línies de bus cobreixen el trajecte, cap d’elles connecta de forma directa el barri i el CAP. La mesura ha generat una forta oposició entre les famílies, que s’han organitzat a través de la plataforma Recuperem la Pediatria al Turó i han convocat manifestacions per exigir el restabliment de l’especialitat. Denuncien les dificultats a l’hora de fer el trajecte, que pot portar encara més temps si es fa amb nens malalts i que representa tot un repte per a famílies nombroses, així com la pèrdua d’accessibilitat a una prestació que abans trobaven al seu barri. L’Ajuntament els va comunicar el 2024 que estudiaria millorar la connexió amb bus, per facilitar el desplaçament, però de moment no hi ha hagut avenços.

Davant la pressió social, el Departament de Salut i el Districte de Nou Barris van acordar el febrer del 2024 establir un servei d’infermeria pediàtrica al CAP del barri. Una infermera, integrant de l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica (ETAP) Rio de Janeiro, s’hi trasllada en torns de matí i tarda, en funció de la demanda. Ofereix serveis com el de promoció i prevenció de la salut, revisions autònomes o vacunacions. Les famílies, però, consideren que la mesura és insuficient i no soluciona el problema. “Ens ho han venut com si hagués tornat la pediatria”, expressa Maria del Mar Serrano, membre de Recuperem la Pediatria al Turó. Algunes persones van intentar canviar el seu centre de referència al CAP Guineueta, per proximitat, però aquest ja no accepta més adhesions per l’allau de sol·licituds.

L’ambivalència dels socialistes

El 2023, amb ERC presidint la Generalitat, el PSC va presentar al Parlament una proposta de resolució per a la reinstauració de la pediatria al Turó de la Peira. Els socialistes també es van afegir a una de les manifestacions de Recuperem la Pediatria. Malgrat que fa més d’un any que governen a Catalunya, no han pres cap mesura per reprendre el servei.

Tot i que el trasllat del servei de pediatria del Turó es va justificar per raons sanitàries, s’ha emmarcat dins del nou model de centralització pediàtrica
a l’atenció primària presentat per Salut el 2023. El pla es basa en 79 ETAP, que cobreixen el territori català, integrats de personal d’entre 8 i 15 pediatres, 8 i 15 infermers pediàtrics i altres especialistes com ara treballadors socials sanitaris, odontòlegs, auxiliars de cures infermeres o administratius. Aquests equips es concentren en CAP i atenen entre 5.000 i 25.000 infants cadascun. Els desplaçaments de la població assignada per arribar-hi no haurien de superar els 30 minuts en mitjans de transport habitual. L’objectiu és atendre amb més eficiència els 1.074.378 menors de 0 a 14 anys residents a Catalunya.

La plataforma, però, qüestiona els resultats del nou model. Hi ha testimonis de persones a les quals s’ha trigat molt a donar-los cita o que han patit la cancel·lació de la consulta mèdica quan ja estaven de camí al CAP. “No considerem que el servei hagi millorat després de la centralització. Abans, encara que triguessin una mica a atendre’t, en cas d’urgència estaves al costat del centre”, explica Serrano. “Per què els adults tenim dret a tenir la nostra Atenció Primària a prop de casa i els nens no?”, afegeix.

El nou model de Salut busca pal·liar la falta de pediatres a Catalunya. Segons dades de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària, en falten 400. En realitat, aquestes places estan cobertes, però per professionals que no estan especialitzats en la disciplina: un de cada tres metges que atenen infants no són pediatres o provenen de països extracomunitaris i han d’homologar el títol. La Societat Catalana de Pediatria (SCP) considera que no és necessari cobrir aquestes places amb pediatres, però sí que aquests metges s’especialitzin
o siguin substituïts per altres que tinguin la formació.

És un fenomen exclusiu de l’Atenció Primària i no es dona als hospitals. Una de les raons és la dificultat de conciliació horària, que fa que molts professionals optin per evitar treballar als centres. També hi ha una desigualtat territorial, ja que les àrees urbanes concentren un nombre més gran d’especialistes, mentre que àrees d’interior o perifèriques en pateixen més la mancança. La SPC informa que cada cop és més difícil atreure els metges per especialitzar-se en pediatria, i destaquen la sobrecàrrega assistencial, la precarietat laboral i l’excés de burocràcia com els principals motius.

Debat sobre el model de pediatria

Hi ha un debat sobre com abordar la manca de pediatres, ja que el sistema d’atenció a la infància varia arreu d’Europa. L’estudi Model of Child Health Appraised (Mocha), finançat per la Comissió Europea, va analitzar els sistemes d’Atenció Primària a infants i adolescents en trenta països europeus per veure quin era el més eficient. L’estudi va concloure que no hi ha diferències significatives en l’assistència sanitària segons si el professional responsable és metge o metgessa de família, pediatre o si hi ha un sistema mixt. En canvi, sí que va detectar que els condicionants socials i la tipologia del sistema sanitari tenen un impacte en la salut i la implementació de les vacunacions.

Experts del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) també qüestionen el nou model pediàtric. Recolzant-se en les conclusions de l’estudi Mocha, plantegen l’oportunitat de revaloritzar l’atenció generalista en totes les etapes de la vida, garantint al mateix temps una assistència de qualitat i de proximitat. “No hauria de preocupar tant el fet que no hi hagi suficients pediatres com que no es garanteixi la visió generalista i la qualitat de l’Atenció Primària”, informen. Aquesta perspectiva és compartida per Recuperem la Pediatria al Turó, que destaca la importància de mantenir un servei de qualitat i pròxim.

Trinitat vella, el següent cas

L’impacte del nou model d’atenció pediàtrica s’estén a més barris, com és
el cas de la Trinitat Vella. El seu servei de pediatria es va traslladar temporalment, del juliol al setembre, al CUAP Casernes, a 17 minuts a peu del CAP del barri. Es va presentar com una prova pilot i responia a la baixa i jubilació de les tres pediatres que treballaven al centre. La viabilitat del canvi s’havia d’avaluar al setembre, en una reunió amb el veïnat. Finalment, sembla que serà a l’octubre. El trasllat, que va ser comunicat al Consell de Barri del juny, no havia estat consultat amb la ciutadania. L’Institut Català de la Salut defensa que la reorganització permet concentrar recursos i millorar l’atenció, però el veïnat no hi està d’acord i ja s’ha manifestat sota el lema “La pediatria s’ha de quedar al barri”. Creuen que el trasllat podria convertir-se en definitiu, com al Turó de la Peira. “No podem prescindir d’un servei tan important. Se n’han emportat d’altres, i el que marxa no torna”, manté Roberto Rodríguez, president de l’AV Taula Trinitat Vella.

L'entrada La pediatria, més lluny dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta continuïtat, coneguda com a longitudinalitat, és un dels grans tresors del nostre sistema. Quan un equip de professionals coneix el pacient al llarg del temps, no només tracta símptomes, sinó que entén contextos. Sap què hi ha darrere d’un dolor recurrent, què implica una pèrdua familiar o quines dificultats socials agreugen una malaltia. El coneixement acumulat permet prevenir, personalitzar i reduir proves i derivacions innecessàries. Però, sobretot, genera confiança.

I és aquí on cal posar en relleu que la medicina de família no és una tasca individual: és una feina d’equip. Metges i metgesses, infermeres, auxiliars d’infermeria, personal administratiu, treballadors socials, fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs… sumen esforços cada dia per donar una atenció integral. Tots ells són baules imprescindibles d’una mateixa cadena que cuida les persones en la seva globalitat.

La importància dels administratius

Un exemple molt clar n’és el paper del personal administratiu. Sovint són la primera cara que veu el pacient en arribar al centre i, pel vincle i el coneixement acumulat, poden detectar situacions que passen desapercebudes. Recordo el cas d’un administratiu que, només veure entrar un pacient habitual amb mala cara, em va avisar perquè sospitava que no es trobava bé. Aquella observació va permetre avançar-nos i atendre’l de manera ràpida i adequada. Gestos com aquest mostren que tots, des del seu lloc, contribueixen directament a la salut i el benestar de les persones.

El vincle que es crea entre l’equip del CAP i els pacients és un actiu intangible, però essencial. En un moment en què molts ciutadans viuen la sanitat amb sensació d’impersonalitat, poder trobar-se amb professionals que ja et coneixen, que saben la teva història i que han estat al teu costat en moments crítics, aporta seguretat i benestar. Aquest vincle millora l’adherència als tractaments, facilita la comunicació i permet decisions més ajustades a les necessitats reals de cada persona.

Invertir en Atenció Primària, donar-li recursos i temps per atendre adequadament és apostar per un sistema més humà, més eficient i més just. Perquè cuidar la longitudinalitat i el vincle no és un luxe: és un dret i una garantia de qualitat per a tota la comunitat.

*Anna Romagosa Perez-Portabella és metgessa de família i directora del CAP Lluís Sayé.

L'entrada La força de l’Atenció Primària, el valor del vincle al llarg de la vida ha aparegut primer a Carrer.

El sistema sanitari, tanmateix, no garanteix les condicions perquè les treballadores s’hi mantinguin. Per això caldria evitar la sobrecàrrega de tots els estaments professionals: “Les reivindicacions que s’han fet des del sector mèdic han estat corporativistes. Per molt que ens millorin les condicions, el sistema sanitari té un dèficit estructural, organitzatiu i de redistribució dels recursos. Jo preferiria tenir menys visites per treballar amb més calma i seguretat a cobrar el doble del sou que cobro”.

La salut comunitària, cosa de totes

Per defensar el dret a la salut, Samper s’ha organitzat a La Capçalera, un col·lectiu que forma els professionals i fa propostes concretes dins el sistema. Per exemple, una guia per obtenir la targeta sanitària sense padró o protocols d’intervenció en cas d’atenció a persones detingudes. La Capçalera posa el focus en la comunitat: “El dret a la salut no es garanteix només des del sistema sanitari, sinó amb la millora de les condicions de vida”. Una de les seves prioritats és treballar amb associacions veïnals, col·lectius antiracistes o sindicats d’habitatge, perquè, sense saber-ho -manté Samper- també treballen la salut: “Un sindicat d’habitatge fa molt més per millorar la salut que jo receptant antidepressius”.

La Capçalera també denuncia les pràctiques de les mútues laborals: “Cada cop se’ns pressiona més perquè les baixes siguin menys i més curtes. A Espanya només s’admet una de cada quatre malalties laborals. El personal mèdic de la mútua rep diners públics, però som nosaltres qui les acabem atenent com a baixes per malaltia comuna”. Això suposa desatendre altres situacions: “Fa uns anys que les mútues poden fer una proposta d’alta a l’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] davant d’una baixa per malaltia comuna i, si l’ICAM no l’accepta, ens salta una alarma i tenim només dos dies per respondre. Això interfereix en la nostra feina i debilita la confiança i el vincle amb el pacient”.

L'entrada Jordina Samper, metgessa de família: “Cada vegada se’ns pressiona més perquè les baixes laborals siguin menys i més curtes” ha aparegut primer a Carrer.