No és un fenomen nou. De fet, la precarietat ha caracteritzat la situació de gran part de la classe obrera en 200 anys de capitalisme. En els països en desenvolupament és un fet quotidià. La situació es va anar reconduint gràcies a la lluita social i la regulació pública. Ara ens sembla nou perquè recordem la feina estable dels anys setanta del segle passat, però fins i tot llavors la precarietat predominava en una part del món laboral. I les dècades posteriors, aquests segments precaris han anat creixent. No ha estat un procés inevitable ni natural. Entendre el que ha passat ens pot ajudar a buscar respostes.

El capitalisme neoliberal

A partir dels anys vuitanta del segle XX, les economies capitalistes van començar una sèrie de transformacions que sovint anomenem neoliberalisme. Una part d’elles es van donar a l’esfera pública. La política econòmica va canviar i la plena ocupació va deixar de ser l’objectiu prioritari. Es van implantar reformes laborals que reduïen els drets individuals i col·lectius dels treballadors. Les reformes serien diferents a cada país, però en conjunt provocarien la proliferació de contractes laborals precaris -temporals, a temps parcial-, el debilitament dels sindicats i l’increment del poder empresarial. Tot això, ben amanit amb el discurs de la flexibilitat laboral.

Les empreses -sobretot les grans- han transformat la seva organització per debilitar les resistències laborals, rebaixar costos i dificultar l’acció col·lectiva. Això s’ha fet per mitjà de diferents vies: migrar empreses a països de baixos salaris; externalitzar parts del procés productiu i de serveis auxiliars; diferenciar contractes laborals; implantar mesures de control individual dels treballadors; fer polítiques per eludir els sindicats… Cada empresa ho ha fet a la seva manera, però el conjunt ha donat lloc a moltes situacions en les quals els treballadors estan exposats a diversos graus de precarietat. Els pitjors es donen quan la gent està sotmesa a contractes de molt curta durada o quan es treballa en activitats que ocupen el pitjor lloc a les cadenes de subcontracte, com és el cas d’ocupacions relacionades amb la neteja. El resultat d’aquestes polítiques explica bona part de l’increment dels beneficis privats en detriment dels salaris.

Un model de vida precaritzador

El poder econòmic també prefigura un model determinat de vida que, sovint, és acceptat per molta gent. Les transformacions del model de vida de les societats riques afavoreixen el desenvolupament de feines precàries. Ho podem il·lustrar amb alguns exemples. El creixement del turisme incrementa les estacionalitats de l’activitat econòmica. És una activitat amb pics de feina alguns mesos de l’any. Tot allò que es relaciona amb el turisme -hostaleria, comerç, transport…- contribueix a fer que proliferin les ocupacions de temporada.

El model de consum basat en la satisfacció instantània i la variació contínua de productes té un impacte semblant: no és casualitat que alguns dels pitjors llocs de treball es trobin a la distribució a domicili. Els serveis de cures exigeixen molta dedicació i l’única forma de satisfer-los per mitjans mercantils és que surtin barats. No és casualitat que els llocs de treball més precaris, sovint informals, es donin en les cures de les persones grans, on molta gent normalitza que la cura d’un familiar ha de costar poc. Per últim, la idea de carrera professional competitiva permet manipular molts llocs de treball professionals, de forma que siguin mal pagats i inestables perquè, sobretot els joves, esperen que siguin formatius, que generin currículum.

La producció de la precarietat

La precarietat és també el producte de polítiques socials que creen persones que no tenen altra alternativa que acceptar feines precàries. Ara, el factor més decisiu en aquest àmbit són les polítiques d’estrangeria, que generen una oferta laboral sense drets. Però no és l’únic: el patriarcat afavoreix que les dones tinguin menys drets; i un sistema educatiu classista produeix joves socialment discriminats. Perquè la precarietat no es pot entendre com una única situació, hi ha graus i diferències. I en els pitjors llocs, trobem les dones i les persones migrants que fan feines manuals.

*Albert Recio és professor d’Economia.

L'entrada Precarietat, capitalisme i societat ha aparegut primer a Carrer.

Un dels elements clau que determina la precarietat és el poder adquisitiu. En conjunt, les dones pateixen una escletxa econòmica desfavorable en relació als homes. Un exemple clar el tenim en les pensions i les prestacions socials, ja que aquestes mesures estan molt lligades a l’historial de participació en el mercat de treball -molt desfavorable a les dones- i no als drets socials de ciutadania. També existeixen desigualtats entre les dones que van més enllà de la classe social. La interseccionalitat és important: col·lectius com les migrades, les joves i les dones amb diversitat funcional, entre d’altres, estem sotmeses a més desigualtat i precarietat.

Treball solitari i atomitzat

Les dones participem en un percentatge més gran en àmbits de serveis on el treball està atomitzat -es realitza en petits centres, quan no és unipersonal-, un fet que dificulta l’organització col·lectiva per la defensa dels drets laborals i socials, així com l’organització sindical. Es tracta de sectors on el percentatge del treball a temps parcial és elevat i on es dona l’anomenat terra enganxós, l’escassa o nul·la possibilitat que, al llarg de la vida, es pugui promocionar i sortir de les categories laborals menys valorades.

Els treballs remunerats fets per dones tenen altres característiques comunes. Per exemple, la bretxa salarial que afecta tots els sectors: les dones, pel mateix valor del treball, cobrem menys. I també l’anomenat sostre de vidre, fruit de les dificultats per promocionar-nos a llocs de treball amb més responsabilitat i millor valorats, en categories professionals considerades com a masculines.

Existeix un simbòlic social que fa un paral·lelisme de precarietat amb salari i tipus de contracte. Ambdues característiques són centrals, però hi ha altres condicions que la determinen i a les quals socialment no sempre se’ls dona rellevància. Ens referim, sobretot, al temps de treball i a l’exercici de drets.

Doble presència i a temps parcial

L’organització del treball laboral es caracteritza per la disponibilitat plena del temps de les persones per a les demandes del treball assalariat i afecta el conjunt de la població. Per a les dones, té dues característiques específiques: la doble presència i el treball a temps parcial. La doble presència -o conflicte treball-família- es dona quan la responsabilitat d’atendre les demandes del treball remunerat i les necessitats de cura de les persones recauen sobre la mateixa persona, principalment les dones. Parlem de quantitat de treball i de quan les demandes dels dos espais apareixen a la vegada, un fet que afecta el benestar i la salut de les persones exposades.

D’altra banda, el treball a temps parcial afecta de manera molt específica les dones: a Catalunya, al voltant del 25% tenen un contracte a temps parcial, enfront del 8% dels homes. El treball a temps parcial -una part molt important del qual no és desitjat- genera pobresa i té un impacte negatiu en les prestacions socials, com ara l’atur i les pensions. La parcialitat és precarietat actual i de futur.

La reivindicació imparable -individual i col·lectiva- de les dones ha aconseguit millores rellevants en drets laborals relacionats sovint amb la conciliació, com ara l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat i altres permisos, retribuïts o no. Però, sovint, no tenen l’impacte desitjat en la corresponsabilitat, ja que, d’una banda, són exercits majoritàriament per les dones i, de l’altra, no arriben a les dones que es troben en una situació més precària. Per tant, no tenen impacte en la divisió sexual del treball. Per això diem que cal entendre la producció i la reproducció de manera conjunta i inseparable.

Per fer front a les desigualtats socials cal repensar els models de producció de béns i serveis i incidir en els tres eixos que descriuen les desigualtats de les dones, lesbianes i trans: la llibertat, la sostenibilitat de la vida i el dret al propi cos. Trobarem les propostes en els feminismes i, evidentment, en unes normes i regles socials que garanteixin els drets de totes les persones a una vida digna i sense discriminacions. Aquests són els reptes.

* Neus Moreno és membre de l’Associació Ca la Dona.

L'entrada La precarietat colpeja les dones, lesbianes i trans ha aparegut primer a Carrer.

Quins recursos hídrics té Barcelona?

El tram final del Besòs i del Llobregat limiten la geografia de la ciutat de Barcelona. També ho fa la serra de Collserola i les seves rieres. Al subsòl, hi ha els aqüífers del Pla de Barcelona i de les cubetes del Llobregat i del Besòs. Per tant, Barcelona té aigua. El problema és la quantitat de persones que l’habiten o hi circulen. Per reduir la dependència de l’aigua potable, la ciutat compta amb una xarxa de 95,7 km d’aigua subterrània, 27 dipòsits i 30 hidrants per a l’aprofitament de 1,2 Hm³/any (aigua no potable), que suposa el 17,4% del consum d’aigua dels serveis municipals.

Quins són els principals usos de l’aigua potable a la ciutat?

L’ús domèstic (68%), seguit de la indústria i el comerç (26%) i els serveis municipals (6%). El consum el 2022 va ser de 91,5 hm³.

Qui té les competències sobre la gestió de l’aigua a Barcelona?

La competència sobre l’aigua de boca és de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La competència sobre el clavegueram i els recursos hídrics alternatius és municipal.

Quanta aigua es reaprofita?

El 2022 es van utilitzar 55,2 hm³ d’aigua regenerada a Barcelona. Això és el 50% de les necessitats anuals d’aigua potable. De tota l’aigua que surt de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) del Prat de Llobregat, el 82% s’aprofita en forma d’aigua regenerada.

Quins usos té l’aigua regenerada?

L’aigua regenerada de l’EDAR s’utilitza com a barrera contra la intrusió salina de l’aqüífer del Prat, ús ambiental per al riu Llobregat, reg agrícola, manteniment de zones humides i ús industrial.

Quan plou, s’aprofita l’aigua?

L’aigua de pluja és una de les fonts principals d’aigua de reg per a les zones verdes i l’alimentació de les aigües subterrànies. Tanmateix, la impermeabilització de la ciutat fa que l’aigua acabi al clavegueram i les depuradores. Avancen els Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible (SUDS), parcs verds per recollir i infiltrar l’aigua al subsòl, però no ho fan els sistemes d’aprofitament d’aigua de pluja als edificis i les xarxes separatives.

Què entenem per malbaratament d’aigua?

Un ús indegut de l’aigua, un sobre-consum per una mala praxi o per ineficiència dels sistemes que abasteixen d’aigua.

Les llars consumeixen massa aigua?

No. El consum de Barcelona (107 litres per persona i dia) és dels més baixos de la Unió Europea (128 lpd de mitjana) i és més baix que la mitjana espanyola (139l pd). De fet, amb la sequera del 2008 hi ha hagut un descens important del consum domèstic d’aigua.

D’on ve l’aigua de l’aixeta de casa?

Barcelona forma part de la xarxa d’abastament metropolitana, que veu principalment del riu Llobregat (35%) i del Ter (30%). En menor mesura, però en augment, d’aigua dessalinitzada (14%) i d’aigües subterrànies (21%).

L’aigua que surt de l’aixeta és de bona qualitat?

Sí. L’aigua de Barcelona passa molts controls diaris i la normativa d’aigua potable que totes les aigües de l’Estat espanyol han de complir és exigent per assegurar la potabilitat de l’aigua.

On va a parar l’aigua quan surt pel desguàs?

A la claveguera es barregen les aigües residuals i l’aigua de pluja, i aquestes es condueixen fins a les estacions depuradores, on són depurades i, posteriorment, retornades als trams finals dels rius o els donen un altre ús com
a aigua regenerada.

Amb quina aigua es reguen els parcs i jardins a la ciutat?

El 20% de l’aigua que s’utilitza per al reg és aigua subterrània. La resta és aigua potable. En context de sequera, a partir de l’estat d’excepcionalitat, està prohibit regar i netejar els carrers amb aigua potable. Sí que es pot fer amb recursos hídrics alternatius, com ara aigua de pluja o del freàtic.

Amb quina aigua es neteja el carrer?

La neteja de carrers es fa principalment amb aigua del subsòl (80%).

L’aigua de les fonts ornamentals és un circuït tancat?

Sí, totes les fonts ornamentals tenen recirculació d’aigua.

L'entrada Preguntes freqüents: més clar que l’aigua ha aparegut primer a Carrer.