La tria efectuada causà malestar entre alguns convidats com el Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), Organitzacions per la justícia global (LaFede.cat) i la mateixa Favb, que vam publicar un comunicat on criticàvem la sobre representació de l’àmbit econòmic i de la mateixa administració, mentre trobàvem a faltar organitzacions de la ciutat que treballen aspectes de salut, mediambientals i socials.

Debat obert, conclusions opaques
L’Ajuntament va crear quatre taules de treball: model urbà, economia, social i cultura/esports, més un grup de treball al voltant de les empreses tecnològiques. Cada una es va reunir tres vegades: les reunions eren en format on-line i es limitaven a fer una ronda d’intervencions d’entre un minut i mig i dos per representant per exposar les seves preocupacions i receptes. A la vista de les conclusions del Pacte, podem observar la gran distància entre els continguts de les actes de les reunions, els documents de síntesi que sortien de cada taula i la proposta final, que tot indica que es va cuinar de manera poc transparent entre els partits municipals.

Sovint, el terme de “procés participatiu” s’ha utilitzat amb molta lleugeresa -per a descrèdit del mateix- suportat per una ideologia ciutadanista que grinyola quan els participants no representen persones sinó sectors amb interessos concrets. Per exemple, a ningú li passaria pel cap definir com a procés participatiu la negociació d’un conveni col·lectiu. Així mateix, els participants del Pacte per Barcelona representen interessos que en alguns casos són contraposats, els quals no es poden superar amb dinàmiques participatives (que han estat una pantalla) i que per pròpia naturalesa es transformen en negociacions al marge del procés participatiu.

En aquest sentit, l’aiguabarreig de conceptes i actors en el Pacte per Barcelona s’ha vist clarament reflectit amb la tipologia de propostes que s’han presentat. Mentre les entitats socials i veïnals feien propostes amb una visió holística de la ciutat en un intent d’assentar unes bases estratègiques de futur, els sectors empresarials i gremials apostaven per convertir el Pacte per Barcelona en un acord per a la reactivació econòmica dels seus respectius sectors, on la rebaixa dels impostos i els ajuts financers eren el leitmotiv. Dos nivells d’aportacions conceptuals difícils de conjugar i que contradiuen la lògica de saber primer on voler anar per triar després el camí adient.

El turisme, on la repercussió de la pandèmia ha estat devastadora, és un cas paradigmàtic d’aquestes contradiccions: uns opten per reactivar cegament la Barcelona turística mentre que els altres recapacitem sobre la necessitat de crear una economia més diversificada i circular, i per tant més sòlida, la qual cosa significa elaborar noves visions a curt i llarg termini.

Sector econòmic sense complexes
Recordem, a més a més, que la proposta de fer un Pacte per Barcelona es dona en els mesos de maig-juny, enmig d’un accelerat procés de desescalada de les mesures que s’aplicaren durant l’estat d’alarma. La pressió del sector econòmic va aconseguir que l’Administració ignorés els consells epidemiològics amb la conseqüència de l’aparició dels rebrots que ens han afectat durant tot l’estiu. Però no s’ha limitat a això, sinó que ha reclamat el suport econòmic públic per refer-se de les seves pèrdues. Ho han fet sense complexos i, per tant, també dins de les sessions del Pacte, que alguns han aprofitat com si fos un mercat on vendre els seus greuges.

La salut, per sobre de tot?
Durant el confinament ens preguntàvem si la pandèmia ens faria reflexionar com a societat. Vam copsar directament que amb voluntat política la salut es podia posar per sobre de l’economia i que la nostra ciutat podia lliurar-se de la contaminació acústica i atmosfèrica. Però poc dura l’alegria en la casa del pobre, i en poques setmanes vam observar com els corrents subterranis de sempre emergien amb molta força, i aconseguien per exemple que l’Ajuntament aparqués i suspengués de facto el reglament de terrasses, ignorant el dret al descans del veïnat més afectat.

O com el gremi del motor aprofitava molt hàbilment la por al contagi en el transport públic per augmentar el nombre de vendes de cotxes, amb el suport inestimable de ‘plans renove’ del govern. Hem escoltat de pròpia veu al vell polític Celestino Corbacho la justificació que salvar llocs de treball també millora salut de les persones, el mateix argument que utilitza la patronal quan reclama augmentar els seus beneficis sota el pretext de no acomiadar ningú. Davant les morts per causa de la contaminació atmosfèrica ara ja s’oblidava ràpidament que la salut està per sobre de tot. Per sort, Confinem els cotxes, recuperem la ciutat ha estat el lema de la primera i més àmplia mobilització després de l’estat d’alarma.

Però el que sorprèn més és que, tractant-se d’una crisi sanitària, el Pacte per Barcelona no s’hagi centrat en les imprescindibles reformes en l’àmbit de la salut i que s’hagi tancat sense una reflexió en profunditat que posi en qüestió, entre d’altres coses, la perversió de les polítiques público- privades. El cas del contracte amb Ferrovial ha estat el més escandalós, però és un exponent més d’una pràctica que ha comportat deficiències criminals com les que hem vist en el cas de les residències de gent gran. Aquestes coses passaven quan l’Ajuntament ens demanava participar en el Pacte.

La Favb, conjuntament amb el CAB i LaFede.cat, vam veure que era important aportar-hi una visió social, mediambiental i veïnal. A tal vam teixir relació amb més de 20 entitats i federacions de la ciutat amb la pretensió d’elaborar un document conjunt que exposés els nostres plantejaments. Internament dins la Favb, les associacions veïnals també hi han intervingut a través de trobades on-line i les aportacions en l’espai col·laboratiu Participa-Favb. Fruit d’aquest procés s’ha elaborat el document Pacte per Barcelona: les propostes de les entitats, que conté un pro- grama molt complet del qual ens sentim molt orgulloses i que, si més no, marcarà el nostre full de ruta en el futur.

Hem de confessar que a començaments de juliol, a la vista de com havia anat el procés del Pacte, no va ser una sorpresa observar com les propostes de fons que nosaltres plantejàvem no eren recollides en el text del Pacte oficial. En les trobades amb les entitats amb les quals havíem treballat el document, de seguida es va desprendre que no seria coherent signar el text oficial perquè significaria un brindis al sol sense substància. Vam denunciar públicament que el contingut era excessivament abstracte en un comunicat que portava per títol “Front social en oposició a l’intent de Pacte municipal per Barcelona”, un encapçalament que posa èmfasi en el treball conjunt de més de vint entitats i federacions de segon grau i a les quals després s’hi han adherit més del doble.

No hem perdut el temps
La decisió col·lectiva de les entitats de no signar el pacte no ha estat còmoda. Hem de tenir en compte que la totalitat dels grups polítics municipals l’han subscrit i que per a ells la foto de conjunt era important. Tant és així que ens hem trobat que el document oficial del Pacte, en comptes de portar al final el llistat dels signants, prefereix posar la relació de tots els agents que hi han participat, malgrat que no combreguin amb el resultat. Lleig i malintencionat.

Segurament la història assenyalarà un abans i un després de la pandèmia, però de ben segur que aquest Pacte per Barcelona anunciat a bombo i plateret no passarà a la història. És més, segurament quan el lector llegeixi aquestes línies ni se’n recordarà.

Nosaltres creiem, però, que no hem perdut el temps participant-hi. Tenim un coneixement més acurat de la complexitat de la nostra ciutat i, el que és més important, hem teixit unes relacions amb moltes entitats al voltant d’un text propi que marca unes direccions clares i una voluntat de compromís amb els sectors més febles de la nostra ciutat. Els estralls de la pandèmia ens reclamaran donar-li continuïtat.

L'entrada Un Pacte per Barcelona? Per a què? ha aparegut primer a Carrer.

Només els serveis sanitaris i essencials van mantenir viva la ciutat enmig d’una situació que va desbordar tothom i totes les administracions (si bé l’Ajuntament de Barcelona, més enllà de les seves competències i recursos, va respondre millor que d’altres a l’emergència). Era el confinament i l’estat d’alarma que, terminologies jurídiques i decisions polítiques a banda, segueix vigent en l’esglai de la població.

És l’esglai d’una societat de consum i del benestar que oblida molt ràpidament i no té memòria d’haver viscut una situació crítica i tan dura com aquesta des de la guerra civil i la immediata postguerra. Per això, i després de setmanes de confinament, per Sant Joan la gent va sortir de l’estat d’alarma amb alegria però aquesta tardor sap que no reprèn cap normalitat, ni nova ni vella, perquè la covid-19 segueix contagiant sense que encara hi hagi ni vacuna ni tractament.

I perquè, en general, els polítics governants i teòricament competents han estat tant o més irresponsables que la ciutadania en no prendre totes les mesures que calien, posant tots els recursos, mitjans i també la transparència comunicativa necessàries, per controlar una situació sanitària amb els pitjors índex d’Europa i que va acompanyada d’una crisi econòmica i social sense precedents.

Mirada local amb òptica externa
“Alguna cosa ha canviat”, respon el fotoperiodista Emilio Morenatti quan se li pregunta si la ciutat és la mateixa ara que abans. Delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal, nascut el 1969 a Zaragoza, criat a Jerez de la Frontera i veí del Poblenou des de fa una dècada, on va recalar-hi després de voltar per mig món com a reporter de guerra (el 2009 va perdre un peu per una explosió a Kandahar), la seva mirada local però amb perspectiva externa és un bon punt de vista per fer la crònica de la Barcelona d’aquests mesos.

La ciutat i la societat que Morenatti ha fotografiat i servit des de la seva agència o les xarxes socials -amb portades i imatges que han donat la volta al món i han aixecat polèmiques locals, com quan va mostrar les platges de Barcelona plenes a vessar durant el desconfinament- és, com ell expressa, “difícil de definir”. Perquè durant el confinament la ciutat “estava morta de vida humana però hi sorgia la vida natural” i perquè “la solitud i l’hostilitat que et feien sentir els carrers deserts contrastava amb la protecció i el refugi d’arribar a casa”.

“Aquesta sensació ja no la tinc després del desconfinament”, confessa. I això que “ha canviat tot” i que, per a un fotògraf, dona molt de joc “veure la gent amb mascareta, que és visualment molt impactant”. Però així com Morenatti recorda que el va commoure “veure les cues dels supermercats amb la gent guardant escrupolosament les distàncies i deixant-se fer fotos com assumint un punt de protagonisme en la Història”, ara creu que “aquella consciència no sé si ha desaparegut però sí que s’ha relaxat”.

“Per què, si la situació és igual de dramàtica?”, s’interroga ell mateix. I respon: “Potser perquè la gent tenia por del desconeixement, del virus i el perill desconegut; i això era el que nosaltres havíem d’explicar i no ens van deixar. D’alguna manera, no haver pogut accedir a explicar el drama des de la part més dura i des del primer moment ens ha anestesiat i ens ha dut al punt on som ara, quan seguim sense saber què és el que passarà”.

Les reflexions de Morenatti no són gratuïtes ni abstractes, sinó que parteixen de l’experiència viscuda com a fotoperiodista ara i aquí, abans i arreu. Al març, des del primer moment, ell, com altres fotògrafs i periodistes, es va intentar apropar als hospitals, a les UCI i als cementiris, i es va topar amb un mur. “Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment”, explica.

Davant d’aquesta negativa, va haver de tirar d’experiència, d’audàcia i dels recursos que proporciona la combinació del reporterisme de guerra i “el periodisme veïnal i de carrer”.

Fent paral·lelismes amb la seva experiència com a corresponsal de guerra, diu que “era com quan no pots creuar el front, la primera línia de foc, i t’han d’explicar els locals el que passa; en aquest cas no eren locals, sinó tuits i coneguts de coneguts”. Com que, d’entrada, l’accés a les UCI de l’Hospital del Mar o de la Vall d’Hebron li va ser impossible, les dues primeres setmanes d’estat d’alarma el fotoperiodista es va centrar a fer treball de carrer.

Però “els carrers estaven buits i només hi havia la gent sense sostre que s’hi havia quedat atrapada; ells eren els únics testimonis i estaven desorientats, no aconseguien saber què passava”.

Fins a l’extrem, recorda Morenatti, que una persona sense casa li va arribar a preguntar si havien arribat “els marcians” o, un altre, “si hi havia hagut un accident nuclear”. Sense deixar la càmera, també va fer servir la gravadora i tot això ho va publicar a través d’Associated Press. “Va ser interessant perquè era molt fàcil veure’ls; eren l’únic vestigi humà que hi havia al carrer. Els més vulnerables eren més vulnerables que mai. I vaig recórrer tot el casc antic de Barcelona fins a comprovar que hi havia desabastiment: no tenien ningú que els donés caritat ni cap bar on poder fer un cafè o un entrepà i hi havia gent passant-ho molt malament”.

Sense permís per accedir als hospitals a explicar què succeïa, el fotoperiodista va tirar de “coneguts de coneguts i de confiances de gent concreta” per poder fotografiar la tragèdia. Amb els metges d’atenció primària del CAP de les Corts va poder visitar malalts a domicili i comprovar “el temor de tota la gent que ja portava molt de temps confinada i, en especial, la vulnerabilitat de les persones grans”.

Compartir la jornada amb la gent de les emergències sanitàries fins a “retirar algun cadàver amb ells” li va permetre “descobrir una quinzena de persones que vivien amb por a casa seva; veure la por a cadascuna de les cares i dels ulls d’aquella gent, que sovint vivia en pisos sense ascensor i decorats encara a l’estil dels anys 70” i que contrastaven visualment amb els metges o ell mateix, que hi entraven enfundats amb uns EPI o vestimenta de ciència ficció que havien de canviar-se a cada casa. “Va ser un període molt intens”, diu tot recordant la por i, sense manies, les vegades que va arribar a plorar fent la seva feina.

Després d’aquelles jornades extenuants, Morenatti aprofitava el barri i sortia cada tarda a la Rambla del Poblenou a escoltar els aplaudiments i fotografiar les escenes de la gent als balcons: “Jo era l’únic que estava al carrer i algunes vegades la gent que em veia des dels balcons em demanava fotos sense saber que sortirien en mitjans nordamericans. Buscava imatges que fossin molt visuals per explicar què és el que passava, i a cada racó hi havia un detall i cada detall em donava una imatge del barri”.

Ningú no li va posar problemes per fer-los fotos i ell argumenta que “no eren només una fórmula de visibilitzar l’aplaudiment als sanitaris, sinó sobretot aquella decisió col·lectiva de quedar-se a casa”. I valora: “Va ser molt bonic perquè em sentia part de l’engranatge que dona sentit a la funció del periodisme en la societat, i això passa molt poques vegades, només quan estàs en un lloc de conflicte o davant d’un esdeveniment espontani”.

Paral·lelismes amb llocs de guerra
Morenatti troba “gran similitud” entre treballar en guerres i el que va significar la seva feina durant el dia a dia de l’estat d’alarma. “No era una guerra, però la percepció sí que era d’estar en un lloc en guerra. El confinament equival a un toc de queda, i el toc de queda és bàsicament un carrer desert i guàrdies que et deixen passar perquè ets periodista o que et detenen o et fan tornar.

A la guerra entre Israel i el Líban del 2006, les ciutats eren tan fantasmes com durant el confinament d’aquí; l’única diferència és que no queien els míssils, però la sensació era la mateixa. No era un toc de queda, era un confinament; però els que hem viscut guerres sabem les semblances davant d’un enemic invisible i comú que existeix i que en aquest cas és el virus”.

I els morts? Per què hem vist pocs morts? “No em sorprèn que ens hagin impedit l’accés a les UCI, als tanatoris i als cementiris”, diu Morenatti. “Quantes escenes ens hem perdut? La nostra societat oblida molt ràpidament i potser sí que hagués generat alarma social o a certes persones els hagués atemorit si haguéssim pogut ensenyar algunes coses, però també s’hagués conscienciat una altra part de la societat i aquells que van arribar a dir que no havien vist cap mort en tota la pandèmia, com va passar amb la ultradreta a Madrid, o els negacionistes que hi ha arreu i que segueixen creixent no ho tindrien tan fàcil”.

Moments colpidors
Morenatti retreu a les autoritats -tant li fa si és l’Ajuntament de Barcelona que no el deixava entrar als cementiris com el de Madrid que no va respondre mai les peticions d’AP de poder accedir al dipòsit de cadàvers del Palacio de Cristal- haver impedit “explicar coses quan la gent necessitava respostes i estar informada”.

Ell va arribar a fer guàrdies al cementiri de Poblenou un dia sí i un altre també per poder fer fotos de funerals on no hi havia ningú, només els enterramorts. “Eren funerals sense ànima i això ens ho van prohibir ensenyar amb un argument tan pobre com el de la nostra seguretat”, critica. Ell va plorar la primera vegada que va poder presenciar un funeral amb permís: “Una dona enterrava el seu pare i abans ja havia enterrat un germà sense poder ser-hi present; estava sola al cementiri, amb la seva mare a metres de distància, i s’abraçava a ella mateixa, ella sola. Necessitava que l’abracessin i ho havia de fer ella mateixa!”.

Impactant va ser també la peripècia de Morenatti al tanatori de Collserola, on va anar-hi en veure a La Vanguardia una foto del pàrquing ple de taüts. “Sabia que no em deixarien entrar i, de pirata, hi vaig accedir a través d’uns conductes de ventilació i d’unes escales d’emergència. Un cop dins, em vaig posar a fer fotos d’aquell mar de fèretres completament acollonit, sabent que m’enganxarien. I així va ser: un vigilant em va dur davant de Fernando Sánchez, el director de comunicació de Mémora, que em va reconèixer perquè havia treballat amb ells durant el funeral de l’avió accidentat de German Wings i havien quedat molt contents de mi. Aquell home, que coneixia el renom d’AP i el rigor d’un periodisme que informa sense sensacionalisme però que no sempre és habitual a casa nostra, va tornar a entrar amb mi al pàrquing i em va deixar fer les fotos que vaig voler”.

Aquelles fotos ja li van provocar problemes a les xarxes, perquè els negacionistes van posar en dubte que dins de cada fèretre d’aquell pàrquing del tanatori de Collserola hi hagués 270 persones mortes per covid-19. “I això que jo, abans de passar les imatges i fer el peu de foto, em vaig assegurar que el que posaven les etiquetes dels taüts era ‘mort per covid’, tot i que sense autòpsia que ho verifiqués al cent per cent”, aclareix Morenatti.

Una polèmica i un negacionisme que també es va trobar després quan, al juny, va fer les fotos de la platja de Poblenou plena de gent amb el seu teleobjectiu i va haver de sortir a TV3 i a RAC1, “en programes seriosos”, no pas a defensar-se d’atacs a les xarxes, sinó a explicar-se “des de la deontologia d’un mitjà anglosaxó i des de la responsabilitat en el periodisme”.

Amb diversos premis internacionals de fotografia al seu currículum, Morenatti diu que li costa “creure que hi hagi gent que li doni més credibilitat a un expert que parla d’efectes òptics davant d’un professional que porta 35 anys fent fotoperiodisme”. I explica que si va fer les fotos de la platja de Barcelona amb teleobjectiu, o les de les terrasses dels bars plenes de gent sense distància a Tarragona i Girona en sortir de la fase 1, que també van aixecar polseguera, és perquè “el periodisme és avançar-se a explicar les coses”.

Sense veritats absolutes, la feina del fotoperiodista és donar el seu punt de vista: “Amb l’angular no s’apreciava el número de gent que hi havia, i fer servir el tele no era mentir, sinó explicar que hi havia molta gent i que per irresponsabilitat de tothom, malgrat veure-ho venir, no n’aprenem i no ens prenem seriosament ni el que ens diuen des del periodisme ni el que el sentit comú aconsella”.

Cap a la platja!
Després de mesos d’estricte confinament, la gent va decidir anar a la platja i, com diu Morenatti, “va anar-hi sense recular tot i que allò estava a petar”. Ell també, perquè aquell dia estava de festa i com que és del barri i li quedava a prop, va prometre als seus fills que anirien a la platja. Sense càmera, només amb els flotadors. “Però quan vaig veure la gentada, se’m va estroncar el rotllo, vaig tornar amb la canalla a casa i vaig agafar la càmera per tornar a fotografiar-ho.

No em van deixar pujar a la torre de salvament i vaig haver de fer les fotos des de dalt d’una tanca. Quan vaig passar la foto sabia que em crucificarien, però l’havia de fer. L’endemà, a banda de sortir a les portades, també ens vam avançar al tancament de les platges per excés d’aforament mentre la gent, molta d’ella només per cercar protagonisme a les xarxes, seguia negant la realitat”.

Però la realitat no es podrà negar mentre hi hagi fotoperiodistes com Morenatti i mitjans seriosos, siguin premsa local o agències internacionals, compromesos amb explicar el que passa i amb sentit crític, encara que no agradi i pugui contradir els anestesistes de la història. Davant la segona onada d’aquesta pandèmia que ho està trasbalsant tot i que, de ben segur, d’una manera o altra, canviarà Barcelona per poder mantenir-la viva, Morenatti conclou: “Ara ja no hi ha dificultats per entrar als hospitals, als CAP o als cementiris. Ara és fàcil. Però què passarà quan se saturin un altre cop les UCI? Ens tornaran a deixar a la porta?

La nostra és una societat molt conservadora i no exhibeix morts. I dic exhibir perquè els qui hem treballat a l’Orient Mitjà sabem que els morts són una manera de comptabilitzar el drama. Els palestins et conviden a casa seva a ensenyar-te els seus morts. Aquí, en canvi, la mort l’ocultem”.

A les fotografies de sota, imatge del pàrquing del tanatori de Collserola ple de taüts amb cadàvers de morts pel coronavirus, que contrasta amb la de la gent als balcons aplaudint o fent música cada tarda durant el confinament i la del mirador de la platja de Bogatell ple de gent el primer dia que es va poder sortir de casa (Emilio Morenatti-Associated Press)

L'entrada Barcelona a vida o mort ha aparegut primer a Carrer.

El coronavirus no afecta tothom per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents generant una “pandèmia de desigualtat”. I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes.

A Barcelona, les necessitats més extremes estan cobertes, però en romanen moltes lligades a la pobresa i desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan baix que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar.

No és estrany doncs que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que els rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar en situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc no és estrany que la taxa d’incidència de Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi.

¿Per què aquesta calamitat, després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món? La pandèmia ha mostrat les febleses dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, tractar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva).

Val a dir que a Barcelona, Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats ben diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària sota control de la Generalitat; l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre d’altres, de la salut pública i els serveis socials bàsics no especialitzats, sota control de l’Ajuntament.

La resposta de les institucions
¿Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribés el “millor escenari” i l’estiu eliminés el virus.

Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins assenyalà que calien molts més rastrejadors, l’epidemiòleg Oriol Mitjà digué que el Departament de Salut fou “un palau infranquejable” de ser assessorat) i d’institucions (l’Ajuntament oferí rastrejadors que foren refusats), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o a fer desconfinaments massa ràpids per pressions econòmiques, amb manca de planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adients.

Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la “salut en totes les polítiques”, ni es van planificar ni finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, o acció comunitària.

Un model en crisi
Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat: mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, caracteritzat per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública.

Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un clar exemple és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061/Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions ben tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, i encara més arran la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.

Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajut dels moviments socials comunitaris.

Ben cert, però, és que ha ajudat amb la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com a hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a escoles, etc.), alhora que es destinaven força recursos en ajudes socials (35M en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30M), la cultura (10M), i canvis ambientals (15M en millores de l’espai públic i la mobilitat).

Cap a un Servei Nacional de Salut
La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor, on trigarem en conèixer tots els efectes del tsunami pandèmic i les seves diferents “onades” sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornament d’intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica.

Però una cosa és clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potencia la fabricació pública de medicaments i materials.

La deficient gestió de la pandèmia té molt a veure amb un model neoliberal que cal esborrar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen de fet amb una crisi civilitzatòria (de salut, de cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.

Joan Benach és professor de Salut Pública i Treball Social a l’UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS)