L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.

Assenyalar les injustícies

Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.

L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.

L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.

La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.

El teixit juvenil desmunta el mite

Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.

L'entrada “Ens diuen ‘generació de vidre’ perquè fem visibles temes que no ho eren” ha aparegut primer a Carrer.

Però, què hi ha de cert en tot això? La recent publicació de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona (EJOB) 2025, elaborada per l’Ajuntament, permet tenir una radiografia actual del jovent a la ciutat, a partir de la qual es poden contrastar algunes d’aquestes idees. Això sí, s’ha de partir d’una premissa que ja posa en escac qualsevol estereotip: la població jove no és un col·lectiu social homogeni, sinó que entre els i les joves hi ha tanta diversitat com en la pròpia societat de la qual formen part.

“Els i les joves no s’esforcen, ni treballen, ni estudien”

Sovint s’associa el jovent amb l’hedonisme, amb la manca d’esforç i amb el poc interès per la feina o pels estudis, però les dades disponibles projecten una imatge ben diferent. Per exemple, tot indica que el compromís del jovent amb la seva formació és creixent. A Catalunya, l’abandonament escolar prematur s’ha reduït de manera significativa des del canvi de segle, passant del 30% el 2000 al 13,5% el 2025. Aquest percentatge es refereix a la proporció de població jove de 18 a 24 anys que, com a màxim, ha assolit la titulació de l’ESO i no està cursant cap estudi. Lògicament, l’assoliment d’un nivell de formació baix dificulta després una inserció laboral de qualitat i pot contribuir a la cronificació de la pobresa, en la mesura en què l’origen social condiciona les trajectòries formatives dels i de les joves. És per això que l’objectiu dels països de la Unió Europea és situar la taxa per sota del 9% el 2030. Per tant, encara queda marge de millora, però s’avança per bon camí.

A Barcelona, concretament, el 2025 només el 2,9% de la població jove manifesta que ni treballa, ni estudia, ni busca feina. En canvi, el 21,3% declara que treballa i, a més, estudia. De fet, les noves generacions continuen essent les més formades de la història: prop del 60% dels barcelonins i barcelonines de 25 a 34 anys tenen estudis universitaris, un percentatge que, liderat per les dones, no ha deixat de créixer durant les darreres dècades.

Malgrat tot, els darrers cinc anys ha crescut a la ciutat la proporció de joves en situació de sobrequalificació en relació amb la seva feina. El 2025, tres de cada deu afirmen que la seva feina actual no està gens relacionada amb els seus estudis, una proporció que arriba al 15% en el cas del jovent amb estudis universitaris més qualificats. Aquests resultats, per tant, el que demostren és que l’esforç dedicat a la formació per part de la població jove no es veu correspost pel mercat de treball, ja que encara no és capaç d’absorbir les competències adquirides per una part significativa del jovent.

“Els i les joves no volen emancipar-se”

Un altre dels mantres que s’escolten sobre la joventut és que no s’emancipen perquè estan molt còmodes a casa dels pares i no volen assumir responsabilitats; o que no es compren un habitatge perquè no estalvien prou, com sí que ho van fer els seus pares o els seus avis. Però la realitat torna a exonerar els i les joves d’aquesta responsabilitat. L’actualitat residencial ja fa anys que ve marcada per una crisi d’habitatge galopant, fonamentalment d’assequibilitat, que dificulta sobretot l’accés a l’habitatge per part de la població jove.

Les dades de l’Observatori Català de la Joventut són també eloqüents en aquest sentit: entre 2006 i 2025, en vint anys, la taxa d’emancipació domiciliària de la població de 16 a 29 anys s’ha reduït gairebé a la meitat en el conjunt de Catalunya, passant del 32,6% al 18,6%.

Davant d’aquest panorama, és cert que prop del 40% dels i de les joves de Barcelona de 16 a 34 anys encara viuen amb els pares, però ho fan sobretot per raons econòmiques. O bé per la manca de recursos econòmics propis (35,8%), o bé per l’elevat preu de l’habitatge (16,5%). A més, els i les qui aconsegueixen emancipar-se en un context immobiliari tan hostil, ho fan en unes condicions molt exigents. Tres de cada quatre joves emancipats viuen de lloguer a la ciutat, assumint un cost mitjà mensual que supera els 1.000 euros. D’aquests, gairebé un de cada tres afirma haver rebut ajuda econòmica de la família per assumir aquesta despesa i el 20% s’ha pogut emancipar compartint pis amb altres persones, i la majoria d’ells manifesta que ho fan així per necessitat econòmica. No és difícil intuir que, en la gran majoria de casos, el retard en l’emancipació domiciliària del jovent barceloní no és quelcom voluntari, sinó que es tracta d’una problemàtica estructural i complexa, propiciada per la crisi de l’habitatge.

“Els i les joves només pensen en sortir de festa i estan enganxats al mòbil”

La realitat del lleure juvenil també és molt més diversa del que sovint es creu o es representa per part dels prejudicis de la població més adulta. El 2025, les activitats de lleure més habituals entre els i les joves de Barcelona són passejar, consumir continguts audiovisuals, quedar amb amistats, fer esport i compartir temps amb la família. La pràctica esportiva, per exemple, forma part de la rutina setmanal de tres de cada quatre joves, on el sedentarisme s’ha reduït dràsticament durant les darreres dècades. A més, destaca també la freqüència amb la que realitzen activitats culturals, com ara la lectura o les pràctiques creatives o artístiques -ballar, pintar, cantar…-, entre les quals són molt més actives les dones.

En canvi, les activitats sovint associades a la imatge més estereotipada de l’oci juvenil, com anar a discoteques o fer botelló, tenen una incidència molt inferior. Només una minoria afirma realitzar-les almenys un cop a la setmana -menys del 10%- i, de fet, menys del 20% afirma que surt de festa amb la mateixa freqüència. I és que, en general, des del 2000, segons dades de l’Observatori Català de Joventut, les pràctiques de risc vinculades a l’oci com el consum de tabac, d’alcohol i de drogues s’han reduït de manera significativa entre el jovent català.

Per altra banda, és evident que les noves tecnologies, com els mòbils o internet, ocupen un paper central en la vida quotidiana del jovent, a les quals mostren certa dependència. Gairebé la meitat de la població jove de Barcelona sent neguit quan porta temps sense mirar el mòbil. A més, gairebé la totalitat són usuaris freqüents d’algun tipus de xarxa social i el 60% s’informa sobretot a través d’aquest mitjà. Ara bé, les dades de l’EJOB també apunten que la gran majoria de la població jove és conscient d’alguns dels riscos que això comporta. Més del 80% afirma estar exposat o exposada a desinformació a través de les xarxes socials i ho veuen com un problema per a la democràcia. Tanmateix, aquests indicis, tot i que es poden donar amb més intensitat entre la població jove, no són fets exclusivament juvenils, sinó que són més aviat símptomes dels reptes compartits que té per davant el conjunt de la societat.

“Els i les joves passen de la política i són més de dretes”

Resulta obvi que la majoria de la població jove no participa ni a la política ni al món associatiu de la mateixa manera que ho feien les generacions anteriors. El 2025, només el 15% de la població jove barcelonina afirma assistir amb certa freqüència a actes polítics i reivindicatius. Però això no significa que no tinguin interès per la política. La valoració d’aquest interès per part de la població jove de Barcelona s’ha mantingut al mateix nivell els darrers anys, i sempre se situa per sobre del 5 en una escala del 0 al 10. Si més no, no es registra una tendència decreixent. De fet, aproximadament un de cada quatre es mostren actius en la participació d’accions reivindicatives puntuals i més individualistes, com fer boicot en el consum d’alguns productes per motius polítics o ètics, penjar informació reivindicativa a les xarxes socials, firmar per alguna causa…

A nivell ideològic, i novament lluny dels tòpics, més del 40% dels i de les joves barcelonines es consideren d’esquerres, essent aquesta l’opció majoritària, mentre que el 30,7% no es posiciona ideològicament i només l’1% s’identifica amb l’extrema dreta. Aquests resultats són refermats per l’elevada sensibilitat que mostren envers qüestions socials com la igualtat de gènere, la protecció del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+, sobretot entre les dones, les quals tendeixen a participar més també en accions reivindicatives. Pel contrari, segons les dades de l’EJOB, el perfil de jove menys mobilitzat políticament es correspon amb homes residents als barris més desafavorits.

En definitiva, les dades de l’EJOB 2025 ofereixen un retrat del jovent de la ciutat que contradiu clarament molts dels mites que circulen al voltant de la joventut. Mostren una generació formada, activa, diversa i amb una elevada capacitat d’adaptació, però també condicionada per problemes estructurals com l’accés a l’habitatge o la sobrequalificació laboral. Actualment, els i les joves de Barcelona no són una generació acomodada que rebutja assumir responsabilitats, ni tampoc una generació desvinculada de la política o de la vida col·lectiva. Són, més aviat, una generació que intenta construir el seu projecte vital en un context econòmic i social molt més complex que el dels seus pares. I és precisament aquesta perspectiva, i no els tòpics, la que hauria de guiar el debat públic sobre el futur de la joventut.

*Sergio Porcel és membre de l’Institut Metròpoli.

L'entrada La població jove de Barcelona, més enllà dels tòpics ha aparegut primer a Carrer.

Ara, però, la Beatriu es troba en un moment diferent. Fa un any i mig es va tancar les xarxes socials per estar més present en altres espais. En aquest camí, comença a trobar iniciatives que la inspiren, com la campanya que demana el boicot a l’empresa Ametller Origen per la construcció d’un gran centre de producció i logística en una zona forestal i agrícola entre Gelida i Sant Llorenç d’Hortons. A la primavera, va conèixer Revoltes de la Terra, que va convocar diverses accions contra les muntanyes de sal de l’empresa israeliana ICL. “Va ser important veure que als Països Catalans donàvem resposta, des de molts àmbits, a la lluita pel territori i el medi natural. Ja no som les hippies que només ens preocupem per les plantes; és més que això. El món adult és tan pessimista que només vol quedar-se a casa. Res funciona si no ens hi impliquem les joves”.

L'entrada Beatriu, activista ecologista: “El món adult és pessimista, res funciona si no ens impliquem les joves” ha aparegut primer a Carrer.

Assetjament institucional

Confiar en la institució que pensen que ha de protegir-les i, després, penedir-se’n, és una experiència que es repeteix en moltes mares. L’Evelyn -nom fictici- travessava un mal moment. Ho va compartir amb la seva referent de l’EAIA i, poc després, la van citar amb la seva filla. En aquella trobada es van endur la nena sense cap avís previ: “Em vaig sentir traïda, havien tergiversat tots els informes. Em van invalidar en comptes d’ajudar-me”. A Catalunya la decisió de retirar la custòdia es justifica a través dels informes de l’EAIA, tot i que l’última paraula la té la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA), l’antiga DGAIA.

Madrecitas és un col·lectiu antiracista de mares migrants que, des de la pandèmia, denuncia l’existència d’un patró d’assetjament institucional cap a les seves maternitats i formes de criança. L’advocada del col·lectiu, Tamara Fernández, assenyala que això és permès, entre d’altres motius, per com funciona el sistema espanyol de protecció a la infància i l’adolescència, que contempla la declaració administrativa de desemparament preventiu: “És com si en una multa de trànsit o civisme t’arriba la sanció sense període d’al·legacions. Això significa que et poden treure el teu nadó sense cap expedient. Aquesta arbitrarietat és una vulneració de drets generada per l’Administració. Si d’un dia per l’altre qualsevol entitat que no és l’Estat s’emporta un nadó, seria un segrest”. La diferència és que aquesta multa no la imposa la Policia i significa separar una família. Fernández ho anomena “desmembrament”. A més, qualsevol pot activar el mecanisme: una veïna, el CAP, l’escola o els Serveis Socials. “Quan hi ha maltractament físic, psicològic o sexual, ningú qüestiona la necessitat d’intervenir. Però la majoria de declaracions de desemparament són per negligència, una categoria molt subjectiva. Sovint el que hi ha al darrere són dones migrants sense xarxa familiar, mares que viuen en pensions i que són pressionades pels Serveis Socials perquè busquin un altre lloc”.

Criando Alianzas, un col·lectiu actiu des del 2022 que dona suport a les mares, denuncia que aquests fets no són excepcionals, sinó que són la norma. Per al grup, la DGAIA no protegeix els menors, sinó que controla i persegueix les famílies pobres i migrants. Ho fa com a part d’un projecte colonial i civilitzador que només valida el model de família de classe mitjana europeu: “Lluitem per l’abolició de la DGAIA perquè veiem cada dia tota la violència, el càstig i el tutelatge que genera. Hi ha famílies que van a Serveis Socials a demanar una ajuda puntual o un curs d’orientació laboral i, de sobte, es troben en seguiment mensual amb l’amenaça que els treguin les criatures o directament patint una retirada. A més, amb els mateixos indicadors, la mirada canvia segons el subjecte: a un senyor de Sarrià ningú li pregunta qui cuida les seves criatures mentre treballa. La meitat dels menors retirats són migrants; no és una xifra proporcional al total de la població”.

El més difícil, recuperar els vincles

Tant Criando Alianzas com Fernández coincideixen que la DGAIA és una institució hereva del Tribunal de Menors i del Patronato de Protección de la Mujer franquista i que, per això, es continua obligant les dones a ser d’una determinada manera. “Ara les maternitats que estan més en risc són les de les dones migrants, com abans ho eren les famílies gitanes o de mares dissidents, que ja han après les seves estratègies d’autodefensa. Les mares arriben a Europa amb un imaginari de drets humans i acudeixen a demanar ajuda, però és com tenir un secreta dins de casa. Les professionals, segons la procedència de les famílies, ja tenen l’imaginari de com funcionaran. També des de les escoles s’activen protocols per judicis racistes que provoquen retirades preventives sense fonaments”, apunten des de Criando.

Per a Fernández, el més perillós és la dificultat de reparació del desmembrament familiar: “Qui cura o qui repara el vincle de la separació? En els pocs casos que hi ha retorn és molt difícil revincular-se. Nosaltres no veiem casos terribles que justifiquin les retirades, sinó situacions producte de la precarietat i la falta de contenció social davant de problemàtiques com l’habitatge o la violència masclista”.

Fernández exemplifica les dificultats a l’hora d’aconseguir el retorn amb un cas en què no es va concedir, tot i guanyar un judici: “Vaig representar una família que va patir la retirada dels seus tres fills i la resolució estava molt mal justificada. Gràcies a una prova documental que els donava la raó, la sentència estimatòria va emetre la restitució immediata dels menors, però la DGAIA va recórrer i, en una Audiència Provincial, van resoldre que els nens es quedessin sota la protecció de l’Estat”.

Debilitament de les xarxes veïnals

El racisme institucional en aquestes situacions es veu agreujat per un model de ciutat que va debilitant les xarxes veïnals. El veïnat que abans et cuidava les filles, ara pot arribar a ser qui et denuncia. La tasca de Madrecitas i Criando Alianzas està fent més visibles aquestes vivències i cada vegada són més les mares que arriben als col·lectius a través de sindicats d’habitatge o associacions veïnals: “A Ciutat Meridiana, gràcies a un avís de l’associació veïnal, vam prevenir i evitar una retirada i aconseguir altres recursos per a la mare, i ho vam fer ocupant la DGAIA”, afirmen des de Criando.

Malgrat aquesta victòria, una retirada segueix sent motiu de vergonya: “La societat et jutja. Fins i tot en els moviments socials trobem aquesta idea que la mare alguna cosa deu haver fet o que hem d’anar amb compte perquè estem parlant de menors. Per això sortim als carrers, fem visible la repressió que representa i com és una dinàmica més de les polítiques migratòries. Creiem que la DGAIA castiga qui rep de forma més brutal les conseqüències del sistema capitalista i colonial, per això no podem donar l’esquena a aquestes famílies, no podem permetre que trenquin així les nostres comunitats i barris”.

Un organisme qüestionat

El passat octubre el Parlament de Catalunya va posar en marxa una comissió que investigarà l’activitat de la DGAIA entre el 2011 i el 2025, després que el mitjà Octuvre.cat revelés un entramat d’irregularitats i opacitats en la gestió econòmica de l’organisme. Una situació que es va agreujar quan es va fer públic que una nena de 12 anys havia estat víctima d’explotació sexual sota la seva tutela. Davant aquest escàndol, la DGAIA es va refundar com a DGPPIA, que segueix depenent de la Conselleria de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, no és la Generalitat la que presta directament els serveis de “protecció i acollida”, sinó que subcontracta la feina a entitats del tercer sector social. Entre els anys 2016 i 2020, segons Octuvre.cat, la DGAIA va dedicar 788 milions d’euros a aquestes associacions i fundacions sense ànim de lucre. Els col·lectius organitzats denuncien que si tots aquests fons fossin atorgats a les famílies, i no a les entitats, moltes de les retirades es podrien evitar, ja que la majoria són per manca de recursos. A més, denuncien que al ser centres privats, tot i ser finançats per diners públics, és molt més difícil la transparència.

L'entrada La ‘nova’ DGAIA, sistema de protecció o de control? ha aparegut primer a Carrer.

Com a ciutadà, i com a professional del món del llibre, com imagina que ha de ser la diada de Sant Jordi?

La gent de Descontrol sempre ens hem plantejat Sant Jordi com una festa cultural que és de tothom i no solament dels qui pertanyem al sector. Jo me la imagino amb molta gent al carrer, amb moltes entitats. I això inclou la venda de roses i la venda de llibres, que és una tradició que considerem que és molt bonica, encara que tingui un punt consumista. En un moment en què sembla que Internet s’ho queda tot, la persistència del llibre ens sembla interessant.

El vostre manifest crític amb el nou model va recollir molts suports. Quina sensació té actualment de tot plegat?

De moment, és una sensació amarga. No creiem que el model mercantilitzador contra el qual protestàvem estigui destinat a mantenir-se per sempre, però de moment no ha canviat. Hi ha una oposició prou gran, però no hem estat capaces d’articular una força social i col·lectiva que incideixi en la institució. Els gremis interlocuten amb l’Ajuntament de tu a tu, però Descontrol i tot l’entorn que protestava no tenim aquesta capacitat.

Arran d’aquest malestar, s’ha plantejat la creació d’algun organisme que aplegués aquests actors dissidents sota un paraigua grupal amb més capacitat d’incidència?

Una de les conclusions a les quals vam arribar va ser que calia això, però ho ha d’impulsar algú. I aquestes coses suposen un volum d’hores de feina que no podem sostenir amb la intensitat amb què ho fa el personal alliberat d’un gremi. Algú ha de tirar del carro. I en l’àmbit del llibre independent acostumem a anar al límit de les nostres forces. L’esforç de sostenir el projecte propi ja és bestial. A més, jo pertanyo a un sindicat, altres companys militen en sindicats d’habitatge, en moviments antiracistes… Vas sumant dedicacions, però els dies només tenen vint-i-quatre hores.

I com definiria l’estat actual de l’oposició al model de diada de Sant Jordi?

Jo parlaria d’una oposició passiva. Tothom es queixa, però normalment acabem passant per l’adreçador per no quedar-nos-en fora. I això inclou Descontrol. De moment hi ha una oposició que no està formalitzada. Esperem que ens posem les piles i ens organitzem perquè això canviï.

Suposem que no es pot renunciar així com així a l’empenta facturadora que proporciona Sant Jordi. És l’empenta que fa que els comptes acabin sortint?

Nosaltres no tenim la mateixa dependència que altres, per sort, perquè no manegem best-sellers, sinó llibres que intentem que siguin de llarg recorregut. Altres editorials poden sumar el 30% o el 40% de la facturació anual. En el nostre cas, suposa menys del 10%. Amb tot, és important per a una cooperativa que va una mica al límit.

Gestionant aquesta frustració, alguns hi han vist una oportunitat de descentralitzar la festa, d’acostar-la a cada barri. És una opció interessant?

Jo crec que sí. Ja hi ha molta gent que ni es planteja anar al centre, perquè està molt massificat, afebleix el caràcter de festa popular de la diada i només queda el carrer com a centre comercial. Nosaltres volem acostar-la als barris, però no volem renunciar a uns espais que ens semblen històrics. El Gremi de Llibreters plantejava que els espais professionals estiguessin al centre i que els altres ens els quedéssim la resta. Però aquests altres permisos que dona l’Ajuntament són cantonades perdudes. Companyes que van ser en aquestes localitzacions l’any passat ens van dir que va ser un desastre.

Aquesta opció descentralitzadora és interessant per estimular i mantenir arrelaments, però alhora suposa tornar a afeblir la visibilitat de les alternatives en el nucli de la festa. Els petits es retiren del centre de la ciutat, que és el que acabem fent tots.

És clar. Nosaltres estem a favor de ser als barris, però també volem ser a la Rambla. Com que som vuit persones, ens ho repartim i fem més hores que un rellotge per ser en diversos llocs. I ens consta que hi ha entitats més petites que s’agrupen i intercooperen per aconseguir-ho.

Resulta frustrant que les institucions públiques apostin per un model de gestió que contribueix a concentrar negoci i facturació?

És frustrant i és alarmant. El model anterior, que funcionava per antiguitat, no era perfecte, però en l’actualitat l’Ajuntament subroga la gestió de l’espai públic a una entitat privada, a la patronal de l’edició i la venda de llibres. Que la Cambra, col·lectivament, demani un espai no ens sembla malament, encara que tinguem diferències. El problema és que aquesta entitat tingui el dret de repartir l’espai de tothom sota un clar conflicte d’interessos. És l’Ajuntament qui hauria de decidir l’encaix entre totes les necessitats.

També es va instaurar un nou model de pagament.

Sí, abans posar una parada era gratuït. Des del meu punt de vista, no és un problema que es cobri una certa quota a les empreses o cooperatives que ens lucrem amb aquest ús de l’espai públic. El problema és a qui li estàs pagant la quota i què estàs pagant, qui l’ha definit i què finança. I que es dificulta la presència de les entitats socials sense ànim de lucre.

Hi ha hagut algun gest cap a elles?

A mi no em consta. L’Ajuntament diu que tothom pot demanar els permisos oberts, però les localitzacions són molt dolentes i no pots demanar parades en alguns districtes. Si ets una entitat arrelada a Gràcia, per exemple, no hi ha permisos. La Cambra és sincera amb el seu model: està tot orientat als professionals. Una de les coses perverses és que es va aprofitar la pandèmia de la covid per començar a implementar-lo. Per etapes, ens han robat aquests espais.

Héctor Martínez, membre de Descontrol Editorial

Editor i activista, forma part del col·lectiu que manté l’editorial i impremta Descontrol. Emplaçada a l’antic recinte fabril de Can Batlló, al barri de la Bordeta, aquesta cooperativa publica llibres amb vocació d’incidència política, de reflexió, de transformació social i de memòria històrica.

L'entrada Héctor Martínez (Descontrol): “És alarmant que un privat gestioni l’espai per Sant Jordi” ha aparegut primer a Carrer.

Estem en un moment complicat i difícil. Ens envaeix la desconfiança i la desafecció. Tenim una comunitat política que estructura la seva manera de fer sobre una base de mentides o de promeses que mai es porten a terme. I estan convençuts que la ciutadania no tenim la capacitat per veure el que s’està fent i que no reaccionarem davant de les seves incompetències.

Les diferents associacions, organitzacions, fundacions i iniciatives sense ànim de lucre que treballem al carrer des de fa molts anys hem dit, demanat i reclamat, per activa i per passiva, la necessitat de gestionar la prevenció, tenint en compte la realitat del moment i treballant de manera conjunta amb els diferents serveis socials de la població.

Una realitat tossuda

La paraula prevenció indica “una acció a treballar en el temps, que ens ajudi a evitar un dany o un risc”. Malauradament, en l’actualitat tot allò que no reporti un resultat immediat i econòmicament viable, difícilment es duu a terme. Tanmateix, la realitat ens ha demostrat tot el contrari: la prevenció no tan sols resulta econòmicament molt més viable que la intervenció, sinó que emocionalment assegura que el futur dels infants, els adolescents i les famílies amb qui es treballa sigui molt més estable.

Cal fer una aposta per la prevenció, en paral·lel a la tasca d’acció i seguiment educatiu que ja s’està fent, amb les famílies en situació de vulnerabilitat. Per tant, hauríem de fer una immersió en el territori i en el seu entorn. Cal crear vincles i, en conseqüència, hem de conèixer tot allò que envolta la vida familiar i social de les nostres famílies. Hem de comptar amb tots els agents socials implicats al barri: associacions veïnals, comerciants, entitats esportives, de lleure…, creant un clima de confiança, orientació, coordinació i relació amb els organismes més institucionals. I tots aquests agents socials haurien de ser defensats per les institucions en la seva funció socialitzadora i dotats, a més, d’eines tant econòmiques com funcionals per desenvolupar aquesta tasca de seguiment, educativa i preventiva.

En aquests moments, tant el Departament de Drets Socials i Inclusió -i, en concret, la DGPPIA- com els Serveis Bàsics de cada localitat haurien de vetllar per assegurar que les famílies es mantinguin juntes i que només en casos de violència, maltractament, abús o qualsevol altra situació que posi a la infància en risc, s’opti per tutelar.

S’han de crear nexes entre les diferents entitats, sempre des de l’orientació i la coordinació. Des de la relació i el diàleg. Des de l’organització i la participació en la vida comunitària. Des de la promoció d’activitats formatives, informatives i orientatives. Des de l’acompanyament a la creació d’activitats de caràcter sociocultural. Hem de ser capaços de crear una xarxa transversal entre tots els agents socials que formem la comunitat, per valorar la importància que té cada persona i cada grup en el seu sistema, i així assegurar de la millor manera possible una digna inclusió i integració.

En definitiva, hem de tornar a construir el concepte de comunitat i de barri, que no deixa de ser un sinònim de “sentir que formes part de…”.

*Toni Rubio és educador social i mediador familiar sistèmic.

L'entrada Comunitat: prevenció, formació i promoció ha aparegut primer a Carrer.

Amb diners públics

L’entrada de l’extrema dreta als ajuntaments els ha permès recaptar una gran quantitat de diners públics, tant de la quota obligatòria que els càrrecs electes donen als partits com de les assignacions directes pels vots aconseguits i per als grups municipals. Per no parlar del dret de fitxar assessors, una via lliure per endollar-hi els quadres orgànics que fins ara es dedicaven a encartellar i fer pintades pels carrers. És el cas de Jordi de la Fuente, que ha passat de desfilar sota les sigles del neofeixista Moviment Social Republicà (MSR) a ser la mà dreta d’Ignacio Garriga (Vox) al Parlament de Catalunya i ocupar la secretaria general de Solidaridad, el sindicat ideat per Santiago Abascal -després de passar per la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada-. De la Fuente, a més, és regidor i té despatx a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, on ha penjat una bandera espanyola amb la simbologia de Noviembre Nacional -una doble NN amb una creu enmig-, una campanya d’exaltació dels dictadors Francisco Franco i Primo de Rivera. El seu company de militància a l’MSR, Alejandro Fernández, ha evolucionat des de participar en una desfilada en homenatge a Rudolf Hess -lloctinent d’Adolf Hitler a l’alemanya nazi- a Baviera (Alemanya) a ser regidor de Vox per Barberà del Vallès. Un fet que hauria d’avergonyir a tots els qui van introduir a l’urna una papereta amb el seu nom en les darreres eleccions municipals.

En el marc d’aquesta estratègia han confeccionat marques blanques a les xarxes socials que els permeten posar-se la pell d’ovella i camuflar-hi els ullals del llop. Per fer-ho, no desaprofiten la finestra d’oportunitat de la mà de Donald Trump i Elon Musk. Els magnats de les telecomunicacions globals, que controlen directament o indirecta les xarxes X, Facebook, Instagram, Youtube o TikTok, han acomiadat centenars de treballadors, i els han substituït per perfils més afins que modifiquessin els criteris de visibilitat dels continguts. Des de fa tres anys, als nostres telèfons mòbils hi arriben les informacions que ells volen, i generen climes d’inseguretat veïnal a demanda. Malgrat que les estadístiques confirmen que no hi ha un increment de la delinqüència, la percepció es manipula des de comptes com @BarriosSeguros o per part d’influencers que es passegen pels carrers insultant, provocant o agredint migrants per després enregistrar-los i titllar-los de “violents”. L’algoritme s’encarregarà de viralitzar els vídeos i uns dies més tard, casualment, aterrarà en aquell barri un polític de Vox o Aliança Catalana envoltat de càmeres de televisió. Enmig d’aquest clima, proliferen els atacs incendiaris contra persones que dormen al carrer, migrants o centres de culte de la religió musulmana. Per cert, sis mesos després de l’incendi intencionat que va calcinar la mesquita de Piera, cap investigat, cap detingut i la causa, arxivada.

El que tampoc s’investiga és com arriben a mans dels assessors i influencers de l’extrema dreta informacions secretes o reservades que consten a les instruccions policials dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Tot funcionari públic té prohibit filtrar imatges o dades personals dels expedients que passen per les seves mans, però, quina coincidència, només apareixen a les xarxes socials els fets delictius vinculats a noms i cognoms àrabs. Cinc anys enrere, això ja passava a les televisions privades franceses, quan va transcendir una enquesta que revelava que la intenció de vot al Front Nacional de Le Pen es disparava al 60% en les plantilles de la Gendarmeria i l’exèrcit francès. Un indicador que dona moltes pistes del que passa a casa nostra.

*Jesús Rodríguez és periodista de la Directa.

L'entrada L’agenda ultra, poca esvàstica i molt Youtube ha aparegut primer a Carrer.

Quan els locals són públics o gestionats per l’Administració, s’hi sol afegir un procés administratiu lent i poc adaptat a la realitat de les entitats. Per exemple, d’un temps ençà, el departament de Patrimoni de l’Ajuntament ha començat a posar ordre en els seus espais, en un exercici de transparència que no ha quedat exempt de polèmica, ja que vol cobrar a les associacions un lloguer o “cànon social” que va dels 650 als 2.000 euros a l’any, depenent dels metres quadrats, a banda dels arranjaments que necessiti el local. Una despesa que sovint queda fora de la capacitat econòmica de les associacions, en especial als barris humils. “A banda de les quotes de les sòcies i socis, l’únic ingrés que tenim és una minsa subvenció de l’Ajuntament per a la qual hem de fer una paperassa immensa. És contradictori haver de dedicar aquests diners, que haurien de ser per a activitats cap al barri, a pagar un lloguer al mateix Ajuntament. Les hores de dedicació altruista que dediquem a la comunitat no són valorades”, rebla una activista veïnal que prefereix romandre en l’anonimat.

Quan la reunió s’ha de fer al bar

Jordi Jansà, de l’Associació Veïnal de la Maquinista-Mercedes, explica que fins fa un any disposaven d’un petit local cedit provisionalment per l’escola del barri, però ara mateix no tenen ni això. “Reunir-nos en bars del passatge de Posoltega és una solució precària i temporal”, afirma Jansà, i afegeix que això els porta a “tenir moltes dificultats per planificar activitats o impulsar projectes”. Ara per ara, l’associació no té on guardar el material, i es veu obligada a sol·licitar un espai municipal per fer cada activitat, cosa que els dificulta crear xarxa amb altres entitats i amb el veïnat. La lluita per aconseguir un espai propi els ha portat a reunir-se diverses vegades amb l’Ajuntament. “Però els locals que ens ofereixen són lluny del centre del barri i amb uns horaris impossibles per a les persones que treballem”, afirma Jansà, que afegeix que passa el mateix amb les dependències municipals que els poden cedir per fer reunions o assemblees. L’activista explica que l’opció ideal per a ells seria un local compartit amb altres entitats a l’antic espai museístic dels treballadors de la Maquinista, prou cèntric
i sovint tancat. Una possibilitat, però, que roman bloquejada.

Competència pels espais

Roberto Rodríguez, de l’Associació Veïnal de la Trinitat Vella, comenta que el problema que tenen no és el cost del local, sinó la inexistència d’espais disponibles per fer activitats. El tancament del Casal Cívic i Comunitari de Trinitat Vella va deixar les entitats en una situació fràgil i depenent del Casal de Barri, un espai compartit que els obliga a fer sol·licituds setmanals per aconseguir una sala de reunions. Les activitats sovint canvien de lloc perquè l’espai, en ser compartit, ja està ocupat. El resultat, inestabilitat, dispersió i manca d’identitat pròpia. “El nostre model ideal seria un local propi i estable, sense haver de competir per l’espai”, explica Rodríguez, que indica que en l’actualitat viuen “en una improvisació constant”. A l’horitzó hi ha la rehabilitació d’un tercer espai, el Centre Cívic de Via Barcino, que no estarà llest com a mínim fins a ben avançat el 2026 i que pot ser clau per recuperar part del teixit comunitari perdut.

El mercat privat no és la solució

Si hi ha un exemple clar de com la qüestió dels locals pot condicionar la supervivència d’una entitat i com el mercat privat de lloguer no és una opció és el cas de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar. Durant anys havien apostat per tenir un local propi en règim de lloguer privat, però la realitat del mercat immobiliari els hi ha fet impossible. El propietari va fer obres per risc de ruïna i, d’acord amb la llei, els va apujar el lloguer. L’import resultant va esdevenir inassumible per l’entitat. “Les associacions veïnals tenim el mateix problema que qualsevol persona a Barcelona: els lloguers són impossibles i ens han portat a tenir un deute insostenible”, indica Àlex Labad, de l’AV de Sant Andreu de Palomar. L’Ajuntament els ha cedit un local a preu simbòlic, que els permet sobreviure i continuar pagant el deute. L’espai està vinculat a un contracte prorrogable, però, com en tota cessió, existeix el risc eventual de no ser renovat. Amb tot, aquesta tampoc seria la solució definitiva per a l’entitat, ja que el consideren “massa petit”, cosa que limita la seva activitat, afirma Labad. “La nostra aspiració és obtenir una cessió de llarg termini, amb un espai suficient i assequible”, afegeix.

El manteniment, un altre repte

En el cas de l’Associació Veïnal de la Verneda Alta, Rubén Parada indica que el seu local està cedit per la Generalitat amb un contracte que és indefinit mentre es facin activitats per al barri. Per a ells el problema no és el lloguer, sinó les despeses: “Mantenir-lo obert i net té un cost de 6.000 euros a l’any. Comptem amb les aportacions dels socis i el que traiem organitzant festes, com ara la calçotada, que té molt d’èxit”, indica. A més, tenen una subvenció per al manteniment, que els aporta uns 1.000 euros, però que no cobreix les despeses. Un altre local cedit per la Generalitat -fruit de la lluita veïnal- és el de l’Associació Veïnal de la Pau, indefinit i sense cost afegit.

Una gestió transparent

“Demanem que la gestió dels espais per a les entitats sigui transparent, sense càrregues econòmiques -lloguers, subministraments, manteniment, accessibilitat…- que penalitzin l’acció social que fem”, explica Antònia Giménez, membre de la Junta i de la Comissió de Relacions Territorials de la Favb -i activista de l’Associació Veïnal de Provençals de la Verneda-. Giménez reclama també la cessió d’espais municipals vinculada a la memòria d’activitat de les entitats i es queixa de la burocratització de la cessió i la incertesa que genera, ja que s’ha de renovar cada cinc anys i els obliga a competir amb altres entitats.

Quan una associació ha de reunir-se en bars, ha de canviar d’espai cada setmana o dependre de sales compartides, la identitat col·lectiva se’n ressent. Sense espais adaptats a les necessitats de les entitats, la participació queda limitada, les activitats s’apaguen i el moviment veïnal perd presència al barri. Els locals veïnals no són una despesa, sinó una infraestructura bàsica de cohesió social i participació democràtica. El repte, ara, és transformar aquesta necessitat en política pública efectiva.

Precarietat i incertesa a tots els districtes

Una trentena llarga d’associacions veïnals federades a la Favb desenvolupen la seva activitat en locals de cessió pública i algunes en comparteixen la gestió amb altres entitats. La seva distribució per districtes és: sis a Nou Barris; cinc a Sant Andreu; quatre a Sarrià-Sant Gervasi i Sant Martí; tres a Gràcia i Horta-Guinardó; i dues a Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuïc i les Corts. Moltes estan a precari -pendents de regularitzar-ne la situació- la majoria de les quals, a Nou Barris. Altres tenen la cessió caducada o prorrogada i estan pendents de la renovació. La mateixa Favb, que té la seu al carrer d’Obradors en un local cedit pel Patronat Municipal de l’Habitatge, només té assegurada la cessió fins al 2029 i haurà de negociar un nou conveni, que s’haurà de renovar regularment.

Què s’hi fa, a la seu d’una entitat veïnal?

Els locals de les associacions veïnals solen ser molt més que seus administratives: sovint són espais per al veïnat que promouen vida comunitària i acullen projectes col·lectius. Quan aquests espais funcionen, el barri està més cohesionat; quan no n’hi ha, o quan estan tancats o infrautilitzats, la comunitat veïnal perd un lloc on relacionar-se. Més enllà de ser on desar el material propi o fer reunions, els locals generen teixit social i presència quotidiana al barri. El de la Verneda Alta, a Sant Martí, està obert a múltiples entitats -en l’actualitat, en són sis-, un model que ha facilitat que el jovent s’hi apropi i, sovint, acabi implicant-se en l’entitat, rejovenint-la. Els últims anys, els usos del local s’han diversificat fins al punt que cada setmana hi passen entre 300 i 400 persones.

A l’AV Verneda Alta tenen una idea clara: el local no és propietat seva, de l’entitat, sinó que és un espai d’accés públic, obert al barri, que ha de ser gestionat de manera comunitària. “Hi ha entitats que tracten el seu local com un espai exclusiu, però nosaltres no ho entenem així”, apunta Rubén Parada, membre de l’associació veïnal. Per això cedeixen l’espai a altres col·lectius, alguns d’ells sense recursos, que no han formalitzat la seua constitució o que no disposen de CIF, però que són molt actius al barri o la ciutat. L’objectiu, funcionar com un ateneu obert, un espai de trobada i suport mutu. Aquesta forma d’organitzar-se, però, planteja alguns reptes. “Encara no hem aconseguit explicar bé com volem que funcionin les coses”, reconeix Parada, que cita el manteniment del local com un dels problemes a resoldre en aquesta gestió conjunta. El model, tanmateix, es manté per donar resposta a la vocació social, cultural i intergeneracional de l’espai.

Les activitats que s’hi fan són molt diverses: des de classes d’anglès i ball per a infants, fins a festes temàtiques o la calçotada, actes populars que els permeten recollir diners. També hi ha activitats al carrer i de recuperació de la memòria històrica, així com un espai per a un grup de suport a l’equip de futbol del Júpiter, que entrena a la Verneda. També hi ha col·laboració amb projectes socials com ASME-CEM, que acompanya infants i adolescents en situació de vulnerabilitat a través de l’esport. El local també està obert a persones no associades o a grups del barri que el necessitin com a lloc de reunió i de treball per promoure el teixit comunitari. També és un espai de lleure i, qui s’associa, el pot utilitzar per fer una festa infantil o sopars d’amics.

El de la Verneda és només un exemple de com els locals gestionats per associacions veïnals, a part d’acollir reunions i activitats pròpies, poden facilitar la confiança veïnal, l’arrelament al barri i les xarxes d’ajuda mútua per construir projectes compartits, i és un element clau per al rejoveniment i regeneració del teixit associatiu.

L'entrada Tenir local, una odissea per a les associacions ha aparegut primer a Carrer.

Una de les seves propostes més sorprenents és celebrar, d’aquí a dos anys, un simulacre per mesurar la resposta de la ciutat en el cas que s’assoleixin… els 50⁰! “No és que tinguem la previsió d’arribar als 50^o a Barcelona aviat -declarava la primera tinent d’alcalde, Laia Bonet-, però necessitem provar com reaccionarien els serveis i les infraestructures”. Que el canvi climàtic existeix és indubtable; que la ciutat pateixi temperatures dignes del desert de Gobi és, com a mínim, una mica dràstic.

Paradoxalment, el 13 de juny -dues setmanes abans de la publicació de la notícia- es produïa una situació que, a diferència de la Barcelona dels 50^o, sí que era real i gens hipotètica: fallava part de l’aire condicionat de l’equipament més emblemàtic de la Prosperitat (Nou Barris): el Casal de Barri. Perquè ens situem, la Prosperitat és una barriada petita en extensió, però la segona zona més densament poblada del districte (27.881 habitants). És, a més, una zona on existeix una gran precarietat d’habitatge, amb nombroses habitacions llogades i pisos compartits, fet que fa que molta gent faci vida al carrer, exposant-se així a les inclemències del temps. Malgrat això, cap de les mesures anunciades per l’Ajuntament en el Pla -ampliació de la Xarxa de Refugis Climàtics, creació de noves zones verdes i d’ombra, i instal·lació de noves fonts i jocs d’aigua- es compleixen al barri.

Primerament, té un dèficit considerable de refugis climàtics: el Casal i amb prou feines dos més. Però no només això. “Des de la darrera sequera, ja fa dos anys -assegura Meri López, presidenta de l’associació veïnal i membre de la Gestora del Casal- l’Ajuntament no activa les fonts ornamentals”. A això s’hi afegeix la manca de zones verdes i d’ombra: “Tenim poca zona verda, i amb escassa vegetació. No hi ha una sola zona d’ombra en tot el barri, i això que portem un munt de temps demanant tendals al carrer per crear aquests espais a les places i àrees de joc, sense èxit”.

En aquest context, el Refugi Climàtic per excel·lència de la Prosperitat és, per força, el Casal: no només per ser ampli i acollidor, sinó perquè n’és l’equipament més emblemàtic, situat a la plaça més important del barri i veritable ànima d’aquest, en ser el punt de trobada del veïnat per fer vida social. Una vida social ben rica, ja que la Prosperitat posseeix un fort esperit comunitari i un teixit associatiu ampli. Doncs bé: fins al 29 de setembre passat -dia en què es va substituir l’aparell- ha penjat a la sala principal de l’equipament una pancarta on s’hi podia llegir: “Refugi climàtic sense aire condicionat”.

Els fets són aquests: Adri Bernal, coordinador dels treballadors del Casal, va enviar el primer avís que fallava un dels dos equips d’aire el 13 de juny. “Vam comunicar a l’Ajuntament que ens urgia, perquè estàvem en plena onada”, recorda. Però va ser inútil. “Van venir uns tècnics que ens van dir que fallava una peça i que s’havia de demanar per canviar-la. No en vam saber res més. I un altre dia van venir uns altres tècnics, que van fer fotos, i fins i ara”. “Entenc que d’aquí a l’1 d’agost estarà tot arreglat”, suposava el 27 de juliol Bernal, que no podia dissimular la frustració: “Envio quantitat de recordatoris a l’Ajuntament, però passen de mi. Aniria més ràpid si em tragués el títol d’instal·lador d’aire condicionat”. Tres mesos sense reparar un aparell d’aire mentre l’Ajuntament anuncia un Pla contra la calor amb un pressupost de 111,6 milions d’euros.

Però l’esperit comunitari i associatiu del barri li dona una força que altres zones de la ciutat, on impera l’individualisme, no tenen. I malgrat l’aire malmès, l’entitat veïnal PECA2 -Prosperitat Cultura en Acció 2, que gestiona el Casal de forma cívica i autogestionària- va decidir obrir-lo com a Refugi Climàtic a l’agost, programant tot un seguit d’activitats -karaoke musical, ball, bingo, cine-fòrum, conta-contes…-. El Consistori no només no va substituir l’aparell fins a finals de setembre, sinó que es va negar a proporcionar els fons extres perquè el Casal pogués obrir a l’agost. “Necessitàvem diners per pagar, per exemple, el personal de neteja el mes suplementari. L’Ajuntament va al·legar que hauríem de conformar-nos amb el pressupost del conveni bianual, l’instrument econòmic-legal amb què ens finança, no pas amb subvencions. I ni un cèntim més”, explica López, i afegeix: “A un altre equipament sí que li han proporcionat diners per obrir l’agost. Està gestionat per una empresa privada i nosaltres ens autogestionem”. Una opinió que comparteix Pau Olondriz, membre de la l’AV i de la Gestora del Casal: “Als dirigents municipals no els agrada l’autogestió”, rebla.

El barri és tossut i el Casal va obrir com a refugi contra la calor. A base de voluntaris, és clar. “Va ser un èxit -exclama López-, vam omplir el local de gom a gom”. I la calor, amb un aparell malmès? “Doncs vam haver d’apanyar-nos amb ventiladors i ventalls”.

També fallen altres equipaments

El Casal de la Prosperitat no va ser l’únic equipament que va patir una fallida de l’aire condicionat aquest estiu. Almenys l’Ateneu L’Harmonia, a Sant Andreu, i tres biblioteques -Aurora Díaz Plaja (Nou Barris), Joan Fuster (Lesseps) i Ana María Moix (Fort Pienc)- han sofert tancaments temporals per aquests tipus d’incidències. Carrer ha intentat entrevistar els responsables d’aquestes biblioteques, però no ha estat possible. Després de sol·licitar les entrevistes al Departament de Comunicació -un procediment habitual-, aquest, en comptes de facilitar el contacte amb els responsables, va donar tot sol les explicacions corresponents. “Només tres de les 41 biblioteques de Barcelona van tancar temporalment per aquest motiu durant l’estiu i ara no hi ha cap de tancada”, responia Anna Cabré, directora de Comunicació. “Els serveis tècnics van estar des del primer moment treballant i es van solucionar els problemes amb la màxima celeritat” -la presidenta de l’AV Prosperitat afirma que el 30 de juny la Biblioteca de Nou Barris va penjar un cartell a Instagram que deia que la instal·lació romandria tancada per una “incidència en el sistema de climatització” i que aquesta no va obrir fins al 7 de juliol-. Finalment, Cabré afirma: “En el seu moment ja es va informar de les causes i les actuacions, per això no tenim res a afegir”.

L'entrada Refugis climàtics, no és or tot el que llueix ha aparegut primer a Carrer.

El sistema sanitari, tanmateix, no garanteix les condicions perquè les treballadores s’hi mantinguin. Per això caldria evitar la sobrecàrrega de tots els estaments professionals: “Les reivindicacions que s’han fet des del sector mèdic han estat corporativistes. Per molt que ens millorin les condicions, el sistema sanitari té un dèficit estructural, organitzatiu i de redistribució dels recursos. Jo preferiria tenir menys visites per treballar amb més calma i seguretat a cobrar el doble del sou que cobro”.

La salut comunitària, cosa de totes

Per defensar el dret a la salut, Samper s’ha organitzat a La Capçalera, un col·lectiu que forma els professionals i fa propostes concretes dins el sistema. Per exemple, una guia per obtenir la targeta sanitària sense padró o protocols d’intervenció en cas d’atenció a persones detingudes. La Capçalera posa el focus en la comunitat: “El dret a la salut no es garanteix només des del sistema sanitari, sinó amb la millora de les condicions de vida”. Una de les seves prioritats és treballar amb associacions veïnals, col·lectius antiracistes o sindicats d’habitatge, perquè, sense saber-ho -manté Samper- també treballen la salut: “Un sindicat d’habitatge fa molt més per millorar la salut que jo receptant antidepressius”.

La Capçalera també denuncia les pràctiques de les mútues laborals: “Cada cop se’ns pressiona més perquè les baixes siguin menys i més curtes. A Espanya només s’admet una de cada quatre malalties laborals. El personal mèdic de la mútua rep diners públics, però som nosaltres qui les acabem atenent com a baixes per malaltia comuna”. Això suposa desatendre altres situacions: “Fa uns anys que les mútues poden fer una proposta d’alta a l’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] davant d’una baixa per malaltia comuna i, si l’ICAM no l’accepta, ens salta una alarma i tenim només dos dies per respondre. Això interfereix en la nostra feina i debilita la confiança i el vincle amb el pacient”.

L'entrada Jordina Samper, metgessa de família: “Cada vegada se’ns pressiona més perquè les baixes laborals siguin menys i més curtes” ha aparegut primer a Carrer.

Sempre que parlem de rendes cal aclarir algunes qüestions. En primer lloc, que la renda de cada barri és la mitjana de la de tots els seus habitants, un càlcul estadístic que no recull l’existència de desigualtats entre veïns del mateix barri. Hi poden haver barris on les desigualtats siguin reduïdes -en general, és el cas dels barris de rendes molt baixes- i altres on convisquin persones amb nivells de renda molt diferents. Aquesta és la situació de barris en processos de gentrificació -pot estar passant a Gràcia, el Poblenou i zones de Ciutat Vella-, on la renda dels nous veïns és significativament més alta que la dels antics habitants. Més d’un cop, quan he explicat aquestes dades, he hagut de fer front a alguna persona de barri ric indignada -sentir-se ric de vegades fa vergonya- que m’ha recordat que al seu barri també hi ha pobres. I és veritat: l’elevada mitjana del barri no evita que una part del veïnat sigui pobre. Potser per això el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es concentren els barris més rics -juntament amb Pedralbes i la Vila Olímpica-, és el que té més centres dedicats a repartir aliments. La gent amb ingressos alts se sent obligada a ajudar els més pobres.

En segon lloc, i com dèiem abans, les dades de renda poden tenir errades. Sovint s’escapen les rendes dels molts rics -diversificades en estructures empresarials complexes- i les dels molt pobres, com la gent sense llar o les persones migrades forçades a treballar sense declarar-ne els ingressos. Les desigualtats reals sempre són més grans. D’altra banda, la renda només reflecteix una part de la desigualtat econòmica. El patrimoni és l’altra, i inclou les propietats acumulades o heretades. Tots els estudis mostren que les desigualtats patrimonials són més difícils de conèixer -es camuflen en diferents formes de tinença- i són més grans que les de renda. Per tant, la desigualtat de renda ens dona sempre una pintura atenuada de la desigualtat real.

Raons i conseqüències

Que Barcelona sigui desigual, social i territorialment, no és un fet extraordinari. Les grans ciutats del món concentren grups de població molt desiguals. Hi viu gent molt rica, o hi passa una temporada -a aquests no els comptem-, i hi viu gent molt pobre, que sovint fa tasques de serveis per als més rics. Aquesta figura general pot variar segons com es defineixi la ciutat. Si Barcelona segregués Nou Barris i la resta de barris del Besòs, es tornaria menys desigual perquè desapareixerien una part dels pobres locals -el que ja fem amb la gent que viu a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs o altres zones perifèriques-. Passaria el mateix si la gent de Sarrià i Pedralbes es constituís en municipi independent. Per això no podem limitar la nostra visió a l’àmbit local. Allò realment crucial és que vivim en una societat on la gran desigualtat és endèmica. Està associada a l’accés molt desigual a la propietat -reproduït per l’herència-, a una regulació laboral que genera salaris molt baixos en determinats sectors, i a polítiques públiques fetes a mida per afavorir l’acumulació de capital i protegir la riquesa. També a polítiques migratòries que generen capes de població sense drets laborals ni de ciutadania. I també a una construcció cultural propiciada pel sistema educatiu i els mitjans de comunicació que enalteix el paper dels rics i devalua les activitats laborals que fan els pobres.

Hi ha força evidència empírica que les desigualtats de renda estan associades
a moltes altres qüestions crucials: salut, nivell educatiu, participació política, reconeixement social, discriminacions… Per això, el fet que les desigualtats es concentrin territorialment i es formin guetos de rics i de pobres enquista els problemes. La resistència a l’aplicació de la mesura del 30% de construcció d’habitatge protegit en obra nova té també el significat d’impedir l’arribada de veïns poc solvents.

Les retallades en els serveis públics de fa una dècada; la gentrificació impulsada pel turisme i el desenvolupament d’un pol tecnològic; la inadequada política d’habitatge i educativa -que facilita la segregació escolar-, sense perdre de vista l’onada de propaganda racista i xenòfoba, reforcen les tendències a la desigualtat. I quan aquestes són endèmiques, hi ha un sector social, el més desfavorit, condemnat a la pobresa, la marginació i l’explotació. Per això, calen polítiques decidides, persistents en el temps, ambicioses i orientades a donar veu i capacitat d’acció a les víctimes d’aquest procés. Un espai on el moviment veïnal hi ha de jugar un paper essencial.

*Albert Recio és professor d’economia i activista veïnal.

L'entrada Desigualtat persistent ha aparegut primer a Carrer.

Miguel havia treballat abans a sales de venopunció i centres de reducció de danys a la Mina, el Raval i Sant Adrià de Besòs. Li agrada treballar des del vincle
i de forma holística: “En salut mental no es pot tractar només el símptoma. Si s’arreglessin moltes necessitats estructurals, hi hauria una millora generalitzada de la salut mental de la població. No serveix de res enviar tres hores a la setmana una infermera especialitzada al CAP si no s’arregla el problema de l’habitatge”, exemplifica. “Baixar al CAP”, com ella diu, és part de la seva feina: “Vaig una vegada a la setmana al de les Corts i, depenent del que em trobo, derivo els pacients al meu centre. En tres hores faig dues primeres visites de 45 minuts i dos seguiments de 30 minuts. En canvi, les infermeres del CAP tenen 10 minuts per visita. En 10 minuts no pots explicar-li a algú que s’ha mort el teu pare”.

En un moment de l’entrevista, ensenya una fotografia: és la imatge d’una pintada en una paret on es llegeix: “1 psicòleg cada 11.110 habitants, 1 metge cada 1.500 pacients, 1 policia per cada 256 habitants”. “El primer que afecta el pacient és l’atenció directa. A les Corts tenim menys càrrega assistencial que en altres barris; molta gent fa ús de mútues privades perquè té diners i un lloc on viure. Per això aquí podem visitar molt més seguit que en altres llocs”. “Ara s’han posat de moda les sessions grupals amb pacients d’Atenció Primària. Tenen beneficis, però encara que ho adornin, són una mesura per donar resposta a més pacients en menys temps”, rebla.

El 70% del sector sanitari són dones, i aquesta és una de les coses que la infermera destaca: “Les dones som qui cuidem: a la vida, a la feina, a casa, en la salut i en la malaltia. Per això és un sector feminitzat. En canvi, la medicina no ho és tant, perquè allà els ensenyen a tractar malalties, no persones. Tinc pacients que prefereixen visitar-se amb mi abans que amb el psiquiatra, encara que jo no doni cap medicació. Les infermeres sostenim, acompanyem i escoltem”.

Miguel és crítica amb l’actual sistema d’atenció a la salut mental: “Hi ha col·lectius de persones amb diagnòstics de salut mental que s’han autoorganitzat per donar-se suport i evitar la medicalització. Fins al 2013, la transexualitat es considerava un trastorn mental al DSM [manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals]; d’aquí a 50 anys ens posarem les mans al cap amb el que estem fent ara amb molts pacients”. “Hi ha altres models d’intervenció, sense tanta institucionalització. Una part de la meva feina és que les persones segueixin sent funcionals i productives per al sistema capitalista”.

L'entrada Anna Miguel, infermera de salut mental i addiccions: “En uns anys ens esgarrifarà el que fem ara amb molts pacients” ha aparegut primer a Carrer.