Aquell acte administratiu culminava moltes coses. En primer lloc, el pla del 1953 ordenava el territori, però no preveia el creixement de la ciutat. En ple franquisme estava en marxa el procés de desenvolupament de Madrid com a capital. Madrid i Barcelona, els dos únics municipis amb carta municipal pròpia, eren referències en paral·lel. Madrid creixia incorporant municipis de l’entorn -Fuencarral, Vicálvaro, els dos Carabanchels, Chamartín, Hortaleza, Barajas…-, amb un horitzó imparable de més de tres milions d’habitants. Barcelona, amb la Carta Especial, tenia, però, moltes limitacions, i tant l’alcalde Porcioles, que demanava més atribucions, com la burgesia immobiliària catalana vivien en el col·lapse.

La constatació d’una necessitat

En la dècada dels seixanta, hi va haver un seguit d’iniciatives de creixement, com el projecte dels túnels del Tibidabo per comunicar Barcelona amb el Vallès, així com propostes d’urbanitzacions especulatives portes enfora de la ciutat, com a la Riera Gallecs, que eren la prova que el mercat del sòl de la ciutat no donava prou i que calia cercar alternatives.

Cap al 1965, els organismes tècnics de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana es van començar a bellugar per fixar les bases per revisar el Pla Comarcal. Els tècnics a qui s’encarregaven els treballs començaven fent estudis de necessitats que poguessin culminar en propostes d’ordenació i de creixement, i és clar, això tocava molts interessos. Per tant, fins que no es va decidir tirar endavant oficialment la revisió van passar bastants anys i moltes coses.

La petjada del cotxe privat

La ciutat tenia greus dèficits i col·lapses de circulació. L’operació de ciutat per fer espai al cotxe privat, símbol del desenvolupament econòmic dels anys seixanta, havia comportat la desaparició de la xarxa de tramvies. En aquest sentit, l’època Porcioles va suposar un bon intent de modernitzar la ciutat: cotxe privat, connexions amb l’exterior, túnels del Tibidabo, autopista del Maresme, primera fase de l’autopista a Girona, autovia de Castelldefels… I a l’interior, el primer cinturó, que connectava la Zona Franca amb la Meridiana, passant per Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Horta i Nou Barris.

Alhora, calia acollir la nova migració que arribava per cobrir les necessitats de mà d’obra industrial i de la construcció, i així van sorgir polígons tant a dins com a fora de la ciutat: els de Nou Barris i el Besòs, però també la Ciutat Satèl·lit a Cornellà o Bellvitge a l’Hospitalet. I quedava per resoldre el barraquisme del Somorrostro, el Carmel, Montjuïc, els barris d’autoconstrucció o els de les cases barates.

A tot això cal sumar la falta d’equipaments nous, ni educatius, ni de salut, ni esportius, i les maniobres corruptes per edificar en les poques zones verdes existents, cosa que va portar a una situació de malestar i greuge de la qual van resultar les primeres protestes i mobilitzacions: per les condicions dels habitatges; per les deficiències en urbanització; per la manca de semàfors; pels problemes de clavegueram, enllumenat i paviments; per l’escassetat de places escolars i la proliferació d’acadèmies privades als entresòls; per la pobra, inadequada o inexistent atenció primària, tant sanitària com social; per les greus mancances en els serveis municipals de la neteja o la recollida de brossa; per uns transports públics que eren deficitaris, escassos i estaven mal organitzats; pels equipaments culturals només per quedar bé, i un llarg etcètera.

Porcioles, al carrer

El nivell de descontentament i de resposta veïnal va ser tan important que va comportar la destitució de Porcioles i la seva substitució per Masó. Està plenament verificat que el franquisme va voler tallar aquest augment de mobilització contestatària, que a més protestava pel nivell de corrupció tant dels equips dirigents municipals com del conjunt de regidors que componien el ple municipal.

El moviment urbà, amb les associacions de veïns al capdavant, era una realitat. També van haver-hi unes promocions de professionals demòcrates -arquitectes, advocats, periodistes, aparelladors, enginyers…- que, tant als seus col·legis professionals -cal recordar les revistes CAU i Quaderns d’Arquitectura- com assessorant les associacions, van contribuir a la mobilització pel Pla Comarcal.

La batalla era clara: la fàbrica de sòl que era la gran ciutat se la disputaven, d’una banda, els propietaris, promotors de sòl i constructors, i de l’altra, els veïns, que reclamàvem el sòl per als equipaments i zones verdes que mancaven als barris i a la ciutat. La proposta de revisió del pla suposava moltes afectacions pels nous serveis viaris, a les quals ens oposàvem, però també recollia una gran reserva de sòl per a equipaments i zones verdes. D’alguna manera es reconeixia per primer cop el dret a l’equipament, que es contraposava al poder del negoci privat.

Els plans populars

El gran moment de la campanya del Pla Comarcal va ser la confecció dels plans populars dels barris. Les associacions de veïns estudiàvem barri a barri la població, les necessitats d’equipaments i de verd, aplicàvem els estàndards i sabíem quina necessitat de sòl calia per resoldre-ho. També analitzàvem les reserves de sòl, antigues fàbriques, espais lliures, i fèiem la llista de solars a reivindicar. Així van anar apareixent les campanyes de reivindicació de la planta asfàltica a Nou Barris, la Sedeta a Sagrada Família, la Pegaso a la Sagrera, l’Espanya Industrial a Sants i Hostafrancs, el Parc de les Aigües al Guinardó, el parc del Castell de l’Oreneta a Sarrià, el de la Maquinista a Sant Andreu, la Casa Golferichs a l’Eixample, el Born a la Ribera, l’Estació del Nord al Fort Pienc, el Parc de la Creueta del Coll a Gràcia, el Parc del Clot, la Fabra i Coats i les casernes a Sant Andreu, i un llarg etcètera.

Tots aquests espais eren objecte de grans campanyes i mobilitzacions, la majoria reeixides, amb gran participació del veïnat, amb recollides de signatures, manifestacions, assemblees i ocupacions, de manera que molts van ser recollits en la proposta de revisió, i l’Administració, ja a l’època de l’alcalde Socías, els va anar incorporant al patrimoni municipal.

Una comarca mobilitzada

La campanya del Pla Comarcal va representar un salt important per al moviment associatiu, perquè afectava tots els barris en el mateix moment. A la Comissió d’Urbanisme de la Favb ens reuníem totes les associacions dels barris de Barcelona, però també les dels 27 municipis de la comarca, amb el planejament comú, cosa que era molt enriquidora per a l’intercanvi d’experiències, i per la força conjunta que suposava. Es va mobilitzar la comarca i es van recollir moltes al·legacions, i el dia de la reunió de la Corporació Metropolitana per a l’aprovació de la revisió, a la plaça de Lesseps, vam ser molta gent la que vam vetllar i acompanyar el procés.

Recordo quan uns dies abans de l’aprovació provisional del Pla Comarcal vam inaugurar l’exposició dels plans populars dels barris de Barcelona, muntada a la Fundació Miró, on també vam exposar el plànol de la proposta de revisió que anava a aprovació, que vam aconseguir per la mòdica quantitat de 5.000 pessetes de l’època. Aquell dia hi eren presents les associacions veïnals, acompanyades pel conjunt de les entitats barcelonines que formaven el moviment ciutadà, sobretot els col·legis professionals i l’entitat Amics de la Ciutat. El que aquell dia es va exposar suposava moltes hores de feina, molts dies de lluites, però va ser la base del programa de les necessitats ciutadanes que els ajuntaments democràtics han pogut anar desenvolupant.

Carles Prieto és expresident de la Favb.

L'entrada La batalla del Pla Comarcal ha aparegut primer a Carrer.

Naya era un empleado de banca. Se pasaba el día revisando remesas de letras en una oficina del Banco Hispano Americano -sí, el mismo de la canción de Sabina Y nos dieron las diez– de la calle Guipúzcoa, en la Verneda. Pero aquella mesa metálica de color gris -una más entre una treintena- acabó convertida en su oficina. Había una especie de pacto tácito con el director de la sucursal, admite Naya, de modo que, cuando él acababa su trabajo bancario, se dedicaba al activismo. Allí recibía decenas de llamadas telefónicas de los numerosos periodistas que cubrían la información de barrios. Porque, en aquellos años, así era: la información de barrios tenía un amplio eco en los medios. No era una información preferente, pero ningún medio la descuidaba.

Vecino de la Prosperitat, Naya tuvo la fortuna de convivir -y, sobre todo, de negociar- con Josep Maria Socías i Humbert, uno de los alcaldes más dialogantes que recuerda: “Todo el mundo reconoce que fue un pacificador de los barrios. Dio margen para que los movimientos sociales se expresaran y puso en marcha cosas que parecían impensables, como los centros de planning [planificación familiar] o las guarderías municipales. Ahora puede sorprender, pero, en aquellos tiempos, que hubiera guarderías en los barrios se consideró una gran victoria”. Periodistas y activistas sabíamos que Socías era un negociador infatigable. “Aprovechó muy bien los resquicios de la transición”, recuerda Naya. “Además -precisa-, teníamos a nuestro favor el gobierno en la sombra que había montado. Las relaciones eran fluidas”.

Una reunión en la alcaldía

Una de esas reuniones generó el minuto de gloria de Naya, aquel que cambiaría su estatus en la sucursal bancaria de la Verneda. Lo recuerda la periodista Maria Favà y lo explica él mismo: “Vino el director a mi mesa y me dijo: ‘Te llaman de la alcaldía’. Había una reunión con el director general de Vivienda para conseguir pisos para los barraquistas de Prosperitat y Socías quiso que yo estuviera presente. Al acabar, me dijo la secretaria: ‘Te espera un coche abajo, para llevarte a donde le digas’. Salí del Ayuntamiento con la cabeza gacha, pensando: ‘Mira que si ahora me ve alguien entrando en un coche oficial…’. Me quise poner delante, junto al conductor, y no me dejó: ‘Usted tiene que ir atrás’”.

Y aquí Naya abre un paréntesis en la narración, uno de esos paréntesis que tanto le gustan: “El chófer, por cierto, era un facha, uno de aquellos funcionarios del viejo régimen a quien no le gustaba nada la transición”. “Le dije que me llevase al trabajo -continua explicando- y, cuando llegué, dio la casualidad que el director de la sucursal se encontraba en la puerta. Imagínate cómo le cambió la cara cuando me vio bajar del coche oficial. Desde ese día, casi me hacía reverencias al pasar”. Lo explica riendo, como un hecho sin mayor trascendencia, pero la historia es relevante por el papel que Naya adquirió en aquellos años.

Aquel Consistorio de transición tuvo también la suerte de contar con interlocutores como Naya. La información que facilitaba era absolutamente fiable. Lo recuerda la periodista María Eugenia Ibáñez: “Explicaba textualmente lo que se había dicho en cualquier reunión. Era la fuente ideal para cualquier periodista. Conocía las cuestiones urbanísticas, que son muy complejas. Lo controlaba todo y lo sabía explicar. Se explicaba incluso mejor que algunos urbanistas, que sabían tanto que eran incapaces de resumir o traducir a lenguaje comprensible algunos temas. Andrés era todo lo contrario: simplicidad en el argumento y rigor en las cuestiones técnicas”.

Periodismo ‘de calle’

Acerca de esa fiabilidad hay unanimidad entre quienes ejercimos el periodismo de calle. Así lo llamábamos. Cuando alguien preguntaba qué hacíamos concretamente en el periódico en el que trabajábamos, nuestra respuesta era sencilla: “Hago calle”. Que la revista de la Favb se llame Carrer -una publicación que Naya codirigió durante tres décadas- no deja de ser un homenaje a aquella época. María Eugenia Ibáñez sostiene que “Carrer es, de largo, la mejor publicación sobre la información de Barcelona”. “Y yo veo en el rigor de Carrer -añade con énfasis- el rigor de Andrés”, agrega.

“Yo había aprendido -recuerda Naya- que aquello que aparecía en la prensa se solucionaba mejor. Así que tenía claro que había que aprovechar esa circunstancia. Pero los medios eran muy precarios. Redactabas una nota de prensa y había que cruzar toda la ciudad para repartirla a mano por los periódicos”. A las generaciones más jóvenes, a veces les cuesta imaginar cómo era el periodismo sin teléfonos móviles, sin correo electrónico. Pues era así: una sucursal bancaria convertida en una suerte de extensión de la Favb y notas de prensa escritas apresuradamente a máquina y transportadas en mano a altas horas de la noche.

Esa llamémosle complicidad con la prensa se traducía en reservar a los periodistas un lugar privilegiado en las acciones vecinales. Quien esto escribe puede dar fe, porque viajó en uno de los autobuses secuestrados en Roquetes para demostrar que los viejos Chausson podían subir hasta lo más alto del barrio. “Los palestinos secuestraban aviones y nosotros secuestrábamos autobuses”, ríe Naya.

Fiable y comunicativo

Uno de los lugares que Naya visitaba con frecuencia era la redacción de Mundo Diario. Estaba muy alejada de Prosperitat, en la calle Cardenal Reig, en la frontera con Hospitalet de Llobregat, y llegar hasta allí suponía un largo peregrinaje -recuérdese, entonces la Ronda de Dalt no era más que un proyecto en un cajón y el metro era desconocido en algunos barrios-. Allí trabajaba María Eugenia Ibáñez, más conocida como MEI -sus iniciales-, un nombre que aparece con frecuencia en boca de Naya. Cuando explica historias, a menudo acaban con la frase: “Entonces llamé a MEI…”, “hablé con MEI y le expliqué…”, “fui a ver a MEI y le dije…”. Hoy, MEI subraya, como Maria Favà, y como tantos otros periodistas de local, la fiabilidad de Naya y su capacidad de comunicación. Nadie recuerda que una información facilitada por él haya sido desmentida.

“Ha sido, además, un sensible informador -apunta María Eugenia Ibáñez-, capaz de captar detalles que, por su simbolismo, podían interesar a según qué medios y según qué periodistas”. Y recuerda el caso del pino y el banquito del Campo de la Bloc -así llamada en recuerdo de la Casa Bloc de Sant Andreu-, que los vecinos plantaron para reivindicar allí una zona verde. “La historia del pino, que fueron tres porque los escuálidos árboles se iban muriendo, duró dos años, entre 1974 y 1976, hasta que se consiguió la urbanización de la plaza. Yo recibía puntualmente la información del proceso y así la publicaba en Mundo Diario. Creo que mi director estaba ya un poco harto del pino de la Prosperitat, pero me dejaba hacer. Para Andrés, los pequeños detalles han tenido siempre un simbolismo más allá de las grandes causas, de las elocuencias políticas”.

Naya hizo de las historias pequeñas la gran historia del barrio, recuerda María Eugenia Ibáñez, pero su papel como voz del activismo vecinal tuvo, además, una faceta que todos los periodistas le agradecemos y que ella define con absoluta precisión: “Nunca supeditó la veracidad de la información que tantas veces nos pasó a las exigencias de las causas que defendía”.

J. J. Caballero Gil es periodista.

L'entrada Una sucursal bancaria en la Verneda, cónclave de vecinos y periodistas ha aparegut primer a Carrer.