En aquells anys, els seixanta, residien a Catalunya gairebé un milió d’andalusos, gran part a Barcelona. Can Tunis, Montjuïc, Torre Baró, Verdum, Camp de la Bota… Suburbis, perifèria i barraquisme que han perfilat la Barcelona mestissa i vital d’avui. Però no va ser gens fàcil i els estigmes, indelebles i devastadors, sempre han acompanyat aquella immigració que havia fugit del caciquisme rural i la misèria: delinqüència, insalubritat, pobresa, ignorància… “El cinturón troglodita y barraqueril de Barcelona”, titulava el diari Solidaridad Nacional en un article on es reclamava el desallotjament de les coves habitades per famílies a la muntanya de Montjuïc. I l’arquebisbe de Barcelona, el franquista Gregorio Modrego, en una carta pastoral dels anys cinquanta, lamentava “que el més dolorós és que el nombre excessiu d’aquests immigrats doni lloc, en gran part, a la immoralitat en les nostres ciutats”.

La resistència, la solidaritat, la tenacitat i la consciència de classe són els valors que van transformar les xaboles en barris i la resignació en lluita. Mort el dictador, els resultats a les primeres eleccions municipals lliures de 1979 van ser força aclaridors. En el llavors anomenat Districte IX -que incloïa Sant Andreu, el Bon Pastor, Verdum, la Trinitat i Ciutat Meridiana- les esquerres -PSC, PSUC, ERC i PT- obtenien un aclaparador 75% dels vots. L’orgull dels altres catalans de les barriades populars va esdevenir model d’empenta, lluita, reivindicació i transformacions. Aquell model d’integració que pregonava Candel en els seus llibres començaria a tenir efecte. “Jo no soc de Pujol, més aviat el contrari, però la campanya de ‘Som sis milions’ i la de ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’ va fer que molta gent ens sentíssim d’aquí; van ser lemes en els que molta gent va creure”, afirma Lourdes Ponce, feminista, activista veïnal veterana i fundadora de la Xarxa 9Barris Acull.

La nova immigració

L’any passat, a les darreres eleccions al Parlament, els tres barris de Barcelona amb el percentatge més elevat de vots d’extrema dreta -Vox i Aliança Catalana (AC)- van ser Torre Baró (18,7%, Vox; 1,2%, AC), Baró de Viver (17,3%, Vox; 0,7%, AC) i Trinitat Nova (15,2%, Vox; 1,6%, AC). El 20% de vot ultra en aquells barris on, només una generació enrere, l’hegemonia de l’esquerra era incontestable. I la immigració, com un déjà vu fatídic, torna a ser el boc expiatori. A Catalunya, d’aquell “Som sis milions” hem passat als vuit milions en només 25 anys, un creixement del 31%. I no només pel creixement vegetatiu, més aviat minso. Els xarnegos d’abans són els moros i panchitos d’avui i el binomi nosaltres i els altres revifa amb força en l’imaginari col·lectiu. El nosaltres i elsaltres que alimenta la política de l’odi i la guerra cultural. El desconeixement, la desinformació i els estereotips perversos consoliden aquests antagonismes irracionals.

El barri de la Prosperitat, fa uns anys, va patir aldarulls greus quan un grup de veïns es va oposar a l’obertura al carrer de Japó d’un oratori per a la comunitat musulmana. El centre de culte reunia totes i cadascuna de les condicions legals i urbanístiques, però les pancartes van començar a ondejar en els balcons i les cassolades van ressonar cada vespre durant un any. Ponce recorda que van ser “els pitjors moments” de la seva vida com activista veïnal i rememora com es va presentar al barri la plana major de l’ultradretana Plataforma X Catalunya, que “fins i tot assistia als plens del Districte”. “Venien amb un discurs molt simple: que si els immigrants els traurien la feina; que si ho embruten tot; que si els preus dels pisos caurien; que si la canalla i les noies no podrien anar pel carrer; que si ens imposarien els seus costums… Però aquí hi viu gent que està molt fotuda i s’ho creia”, afegeix. La por paralitza i exclou, encega i atemoreix. La islamofòbia, punta de llança de l’ultradreta europea, convenientment embolcallada a partir de la infame guerra contra el terrorisme, no necessita presentació a les nostres terres: ocupa un lloc destacat en el nostre imaginari col·lectiu. “La ignorància porta a la por; la por, a l’odi; i l’odi, a la violència. Aquesta és l’equació”, va escriure el metge i filòsof andalusí Averroes allà pel segle XII.

El cas francès, proper i més experimentat, ens hauria de servir per ensumar les evidències. De com Jean Marie Le Pen, allà pels anys vuitanta, va començar a menjar-se el cinturó roig de les grans ciutats. De com els analistes de l’època vaticinaven un vol efímer: “És el seu sostre electoral”, deien. Le Pen era un feixista cridaner de la vella guàrdia que avergonyia l’orgullosa França republicana. I efectivament, va ser descavalcat per la seva pròpia filla i el Front Nacional va experimentar uns estratègics canvis cosmètics, una reelaboració narrativa i unes convenients escissions. Els corretatges i l’antisemitisme del pare i la salutació a la romana dels vells seguidors quedaven fora, definitivament. L’Agrupació Nacional de Marine Le Pen obtindria el 42% en la segona volta de les presidencials franceses de 2022 i entre el 40% i el 45% del vot entre la classe treballadora. La seva inhabilitació per la Justícia francesa evitarà que pugui ser la propera presidenta francesa. L’escriptor José Saramago ja ho va vaticinar fa uns anys: “Els feixistes del futur no tindran aquell gest d’aspre militar. Seran homes i dones parlant de tot allò que la majoria vol escoltar. Sobre bondat, família, bons costums, religió i ètica. En aquest moment sorgirà el nou dimoni i molt pocs percebran que la història s’està repetint”.

I l’esquerra?

La pregunta és evident, però incòmoda: per què es produeix aquest desplaçament inexorable del vot de sectors populars a formacions d’extrema dreta? El panorama europeu és concloent i la tendència no minva: segons les enquestes, a les pròximes eleccions europees els escons ocupats per l’extrema dreta podrien arribar gairebé al 30%. Una resposta incerta apuntaria a l’adhesió de sectors de la classe treballadora als valors de l’extrema dreta. Altra possible resposta suggeriria el vot de repudi: pel ressentiment amb una socialdemocràcia que fa temps que va abandonar qualsevol reminiscència transformadora; per la por o per l’enuig amb un sistema democràtic corromput fins a les arrels.

Apropiació de banderes

I mentre creix l’atur, la precarietat esdevé endèmica, les desigualtats socials creixen sense aturador fins a nivells pornogràfics, l’habitatge s’ha convertit en la nova joia de les inversions i el sistema sanitari es degrada, l’apropiació de conceptes i banderes per part de l’ultradreta i la dreta resulta desconcertant: “Llibertat”, “Justícia”, “Democràcia”, criden exasperats en els seus mítings sense cap mena d’escrúpol. Frederic Sawicki, investigador de la Universitat de París, en el seu llibre La fi dels partits?, apunta la responsabilitat de les agrupacions d’esquerra en l’èxode de l’electorat obrer, atès que “l’abandonament d’aquests partits d’esquerra dels símbols que representaven l’existència d’interessos materials i polítics compartits entre aquells amb menys capital econòmic i cultural ha deixat el terreny lliure a la dreta i l’extrema dreta”.

I com canta el raper Pablo Hasel: “El enemigo no viene en patera. Viene en limusina”. Al capdavall, tot es redueix -perdoneu la simplificació- a rics i pobres. Explotats i explotadors. I que aquell ascens de categoria fins a la classe mitjana en la lliga de la Tercera Via que ens van encolomar en els temps de les vaques grasses va ser una enganyifa infame. Davant de l’allau previsible que s’apropa, només queda un retorn a les essències: consciència de classe. Consciència de barri. Com en els inicis.

Poc recorregut judicial per als delictes d’odi

Cap dels 14 ultres acusats pels atemptats contra l’oratori del carrer de Japó, al barri de la Prosperitat, van entrar finalment a la presó. El fiscal demanava 10 anys per a Albert Bruguera, dirigent de Democracia Nacional, i entre tres i sis anys de privació de llibertat per a la resta d’imputats, però tots ells van arribar a un acord amb la Fiscalia per evitar la presó. Laia Serra, advocada penalista especialitzada en drets humans i activista explica que “els delictes d’odi solen tenir un recorregut curt. I això cal explicar-ho. No sempre els jutges condemnen, i acaben en sentències ideològiques que no ens donen la raó sense argumentar perquè no ens donen la raó”. Segons la jurista, si es proposa un model molt restringit i sancionador dels discursos d’odi cal saber que qui té la darrera paraula per discernir què és o no és delicte d’odi sempre serà la Fiscalia, els cossos policials o la Judicatura, “que no representen, precisament, els nostres valors socials”.

*Joan Palomés és periodista.

L'entrada Els nous ultres, llops amb pell d’ovella ha aparegut primer a Carrer.

El manifest, llegit en català pel Casal de Joves de Prosperitat, en àrab per la Comunitat Islàmica de Nou Barris i en castellà per la xarxa 9 Barris Acull, es va convertir en un clam a favor de l’acollida i contra la xenofòbia des d’un districte construït per milers de persones d’origen obrer vingudes de tot arreu. “No tenim por. A la diferència, a les llengües que no coneixem, a les persones que no pensen com nosaltres, que vesteixen o mengen diferent, que resen al seu déu. No tenim por als intolerants ni als intransigents. Perquè hem lluitat contra la dictadura i el totalitarisme que tant dolor han provocat. No tenim por als feixistes que volen robar la veu del veïnat, treure profit de les nostres pors i sembrar el terror”, es remarcava en el text.

Manipulació xenòfoba
L’origen de la falsa polèmica cal buscar-lo en la manipulació que grupuscles xenòfobs com Respeto -nascuts de l’antiga Plataforma per Catalunya- Generació Identitària i Democràcia Nacional Jove han fet de l’oposició d’un sector dels veïns del carrer Japó a la instal·lació d’un centre de culte islàmic en un local situat en els baixos d’un edifici. El centre està promogut per veïns de religió musulmana que fa anys que viuen en el barri i compleix amb tots els requisits legals per a la seva obertura. De fet, el cas del carrer Japó no és l’únic a la ciutat. Al casc antic del barri del Clot fa anys que funciona el Centre Cultural Islàmic Català. En aquest cas com en la majoria, el centre del Clot complementa les activitats religioses amb les culturals -des de llengua àrab fins a classes de cuina- i s’ha integrat sense cap problema al barri.

En el cas del centre del carrer Japó, tant l’Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat com la Xarxa 9 Barris Acull van detectar que l’oposició al local de culte havia atret com a mosques l’extrema dreta i es van apressar a denunciar els intents de manipulació d’un conflicte entre veïns que consideren “alimentat per la por, la desconfiança i el desconeixement”. Com a resposta, tot el teixit veïnal i social de Nou Barris es va mobilitzar i a final de març va emetre un comunicat firmat per més d’una trentena d’entitats a favor de l’obertura del centre de culte, en considerar que “és una entitat oberta al veïnat” i que té el mateix dret a existir que la resta de confessions religioses. “La Prosperitat sempre ha estat un barri orgullós de ser un lloc d’acollida, convivència i lluita per millorar les condicions de vida de tot el veïnat”, afegien.

Darrere del Centre Islàmic del carrer Japó està la comunitat islàmica de Nou Barris, creada l’any 2015 per diferents famílies musulmanes dels barris de la Prosperitat i Verdum. Actualment integren aquest col·lectiu una setantena de persones procedents majoritàriament del Marroc, Algèria, Egipte, països de l’Àfrica subsahariana i Pakistan, i la majoria té negocis i porta els fills a les escoles del barri. Les activitats previstes al local són les habituals d’altres centres islàmics: oracions i celebracions de festes religioses islàmiques com el Ramadà, classes d’àrab i de religió per a infants i espai de trobada per a dones.

Per darrere de catòlics i evangèlics
La informació és la millor arma contra els rumors, sobretot contra els falsos que volen enfrontar col·lectius identificant una determinada religió amb el terrorisme. Segons l’últim informe de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat, el nombre de centres de culte islàmic a Catalunya a data del 2014 era de 256 i la majoria dels seus membres provenen del Magrib, encara que també hi ha gent de països de l’Àfrica subsahariana i del continent asiàtic. La comunitat musulmana fa anys que està arrelada a Catalunya i el gruix hi va arribar per raons econòmiques entre els anys 1990 i 2000. Aquest període coincideix amb el pic d’obertura d’oratoris, una circumstància que es va tornar a produir però sense tanta intensitat l’any 2010. Des d’aleshores, la xifra no ha deixat de caure.

La religió musulmana ocupa el tercer lloc del rànquing pel que fa al nombre de llocs de culte que hi ha a Catalunya per darrere de la religió catòlica i de l’evangèlica. El Barcelonès és la comarca amb més oratoris (38), seguida pel Baix Llobregat (21), el Maresme (18), Vallès Oriental (18) i Vallès Occidental (16). En el cas del Barcelonès, el rànquing l’encapçalen les esglésies evangèliques, amb 232 centre de culte. Els oratoris musulmans no arriben a la quarantena.

La possibilitat que a Barcelona s’acabi construint una gran mesquita -un dels llocs preferits pels rumors per ubicar-la és la plaça de la Monumental per les seves cúpules a l’estil oriental- aixeca sempre polseguera. Un informe encarregat l’any passat per l’Ajuntament de Barcelona a tres antropòlegs de la Universitat de Barcelona recomanava obrir un gran centre de culte musulmà “per resoldre la precarietat dels oratoris de la ciutat que condemnen els feligresos a la clandestinitat”. Que aquest col·lectiu pugui exercir lliurament la seva religiositat i se senti acceptat per la resta és el millor argument per a la integració i el millor antídot contra el radicalisme. Tot i això, de moment, la gran mesquita de Barcelona haurà d’esperar.

L'entrada Mobilització veïnal per foragitar el feixisme a Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.