A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.

L'entrada Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre ha aparegut primer a Carrer.

Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

L'entrada La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Moltes d’aquestes estructures tenen una enorme solidesa institucional, però també estan subjectes a conflictes i problemes, la solució dels quals no està escrita. I precisament depenent de com es desenvolupin aquests conflictes i problemes, es poden derivar canvis en les estructures de poder.

Històricament, el control de la ciutat ha estat en mans dels grans propietaris urbans i de la burgesia. Però ha estat una hegemonia que periòdicament s’ha hagut d’enfrontar a revoltes de les classes populars, situació que ha donat a la ciutat una llarga història de conflicte social. Un conflicte que en els darrers segles sovint s’ha resolt amb la intervenció del poder estatal en benefici de les elits dominants, però que també ha consolidat una llarga tradició de moviments i institucions que han permès, a vegades, consolidar contrapoders i millores socials.

Durant els darrers trenta anys el procés de globalització ha generat canvis importants en les estructures de poder. Ha perdut pes la burgesia industrial i en canvi s’ha reforçat la importància del sector financer i de les empreses de distribució i turisme. I, sobretot, han guanyat rellevància els interessos de les grans corporacions multinacionals. Barcelona ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat turística i de serveis, i això ha canviat els equilibris de poder.

És un canvi que no és tan palpable en el control de les grans institucions privades locals, on segueixen presents les velles elits de sempre, com en el disseny i els condicionants de les polítiques. L’interès polític dels darrers anys ha estat centrat en l’atracció de capital forà, en la presència internacional de la ciutat, en l’atracció turística, etc. En part és un procés volgut per les elits i en part reflecteix la necessitat d’adaptació a la nova època de capitalisme globalitzat i neoliberal.

No sembla que en el futur immediat aquesta evolució hagi de canviar. La crisi financera s’ha saldat amb una pèrdua de les possibilitats de control públic sobre les institucions locals (la Caixa, Caixa Catalunya). El poder del capital exterior es veu reforçat i controla bona part dels fluxos d’inversions immobiliàries i d’activitat turística de la ciutat (on el paper de les companyies aèries de baix cost, les empreses de creuers i les webs d’hotels i apartaments hi juguen un paper central). També se suma al vell control de l’activitat industrial (automòbil i química), i juga un paper crucial en el control dels “nous sectors” de la biotecnologia i les aplicacions informàtiques.

Les principals regles del joc en camps com les relacions laborals, la política econòmica o la regulació dels drets de propietat vénen condicionades des de les institucions europees, els grans grups inversors i l’Estat. Els poders locals són part d’una xarxa més ampla i tenen els seus espais propis de control, però sovint les grans decisions es prenen lluny de la ciutat.

Els grans poders no operen, però, en el buit. A escala local hi ha grups d’interès que es beneficien de les estratègies i els canvis globals. Per exemple, el sector immobiliari i el turisme permeten la participació de sectors locals que són molt actius i presents en els debats sobre polítiques locals. I com que el turisme i l’especulació amb el sòl són presents a la Barcelona global, cal preveure que aquests grups seguiran jugant un paper important en la vida local.

Més difícil en canvi és la situació del comerç tradicional, afectat per la doble competència de les grans cadenes comercials i la compra per internet. Si Barcelona, com sembla, evoluciona cap a una àrea de predomini logístic i d’assentament d’empreses tecnològiques, cal esperar una major presència d’aquests sectors.

Avui, gran part de les expectatives ciutadanes estan centrades en els canvis en l’esfera política. De fet, ja hem presenciat un canvi en el poder municipal, però sens dubte la culminació del procés d’independència significaria un pas més radical. No està clar com acabarà aquesta escomesa. Si finalment tinguéssim un nou Estat es produiria un canvi en el plànol de les polítiques públiques. Tot canvi genera alguna transformació, però pel que fa als poders econòmics reals (i els que operen en esferes com la producció cultural o els mitjans de comunicació), no és evident que signifiqués un canvi radical, donat el caràcter global de moltes estructures de poder, les hipoteques amb les quals naixeria el nou poder (necessitat de recursos i reconeixement exterior) i les relacions de llarga durada entre aquests grans poders i algunes de les formacions polítiques hegemòniques al país.

El que promouen aquests poders és la continuïtat d’unes polítiques i unes dinàmiques que generen un gran número de costos socials: precarietat, relacions laborals amb pocs drets, desigualtats, atacs continuats als serveis públics, predomini dels interessos financers, degradació ambiental, retallades als drets de ciutadania… Els grans grups de poder semblen tenir molts mecanismes per exercir el control i es mouen per uns motius i unes inèrcies que situen la societat en una situació d’extrema fragilitat i d’incapacitat per trobar respostes als greus problemes que tenim plantejats.

Per això, l’única forma de revertir la situació és la que sempre ha estat capaç de trobar la població barcelonina. La de generar moviments i iniciatives socials que obliguin els poders a canviar d’orientació, introduir canvis, generar drets. Si alguna cosa ha tingut la ciutat ha estat capacitat d’innovació social i creació de contrapoder. Una vitalitat que no s’ha apagat i que ara cal revifar, tenint en compte que formem part d’un món cada cop més interdependent i controlat i que per tant cal que les noves iniciatives tinguin una mirada i una acció que combinin allò local i allò global, cercant aliats i processos que facin que comenci a canviar el predomini d’uns poders que avui es creuen més forts que mai.

L'entrada El poder es creu més fort que mai ha aparegut primer a Carrer.

Al cap i a la fi lluitem i escrivim perquè ens fem preguntes, i cerquem albirar-ne les respostes per tractar després de fer-les realitat.

Quines són les coses importants on hauríem de posar més esforços perquè en els propers vint-i-cinc anys Barcelona esdevingui una ciutat més sostenible, és a dir justa i habitable? El problema de fer-se preguntes tan grosses és el terrabastall de respostes que demana.

Ara mateix les Nacions Unides tenen una Agenda 2030 amb 17 objectius generals que es desglossen en 169 fites amb els corresponents indicadors! (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/2015/09/la-asamblea-general-adopta-la-agenda-2030-para-el-desarrollo-sostenible/).

Sostenible vol dir, en aquesta Agenda 2030, posar fi a la pobresa i la fam, un bon nivell de salut i benestar, educació de qualitat per a tothom, igualtat entre homes i dones, garantir el dret d’accés a l’aigua i el sanejament, energia no contaminant a l’abast de tothom, treball digne en una economia pròspera basada en una indústria, una innovació i unes infraestructures adients on les desigualtats es redueixin dins d’unes comunitats i ciutats sostenibles, on fem una producció i uns consums responsables que permetin abordar i resoldre el canvi climàtic, mantenir els mars amb vida, i uns ecosistemes terrestres amb una elevada biodiversitat, governat tot plegat en pau i justícia per unes institucions sòlides, creïbles i participatives. Gairebé res!

En aquest número especial de Carrer trobareu articles que parlen de molts aspectes d’aquesta llarga llista. De fet, tots els articles hi tenen a veure. Perquè sostenibilitat vol dir satisfer necessitats humanes de manera justa avui i en l’esdevenidor, i això vol dir pensar de forma interrelacionada tot allò que ens capacita o incapacita per desenvolupar-nos com éssers humans que compartim una ciutat, i una sola Terra. Sostenibilitat vol dir entendre que ens necessitem les unes a les altres, que som interdependents. Aquesta és la primera lliçó de l’ecologia.

Així doncs, ¿què hauríem de fer per tenir una ciutat que permeti el desenvolupament humà de tothom en un planeta habitable? La resposta ens porta a totes les lluites dels moviments socials que ja fa vint-i-cinc anys que troben la seva veu a Carrer. Però la redacció de Carrer em demana prioritats, nous punts a l’horitzó on concentrar la mirada i dirigir les passes de la utopia quotidiana que, com deia Galeano, serveix per això, per caminar.

Una manera més sintètica de pensar una ciutat sostenible és imaginar-nos-la com un gran organisme que ocupa un espai que rep els fluxos d’aigua, materials i energia que necessitem per viure, i n’excreta les deixalles que acaben a l’aire, el sòl o l’aigua. Aquesta perspectiva metabòlica ens fa pensar en quatre dimensions: la terra que habitem, l’aire que respirem, allò que consumim, i com ens movem. El bon o mal estat ecològic del territori on som, l’aire que respirem, l’aigua que bevem, i els aliments que mengem depenen de com es produeixi aquesta interacció. Al servei de qui, amb quin disseny, amb quines finalitats.

Voldria centrar la meva proposta en dos components: l’aire i el territori. Barcelona té ara com ara un aire que força dies a l’any és literalment il·legal. Perquè recuperi un aire net cal canviar aquells fluxos metabòlics: el model de mobilitat, energètic, de producció i consum.

Un treball inèdit recent d’una jove ambientòloga amb l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona ha aplicat per primer cop un sofisticat model de dispersió i concentració de contaminants a l’aire de Barcelona comparant dos escenaris: l’actual, i un altre on un sistema de superilles ocupés tota la ciutat menys els carrers amb prioritat per al tràfic rodat. Si ara un 80% de barcelonines i barcelonins respirem un aire per sota dels estàndards mínims de l’OMS i la UE, les proporcions s’invertirien: el 80% gaudiria d’un aire sa, i només un 20% seguiria exposat a nivells de pol·lució preocupants. Caldria, evidentment, posar-hi remei. Però la millora de la qualitat de l’aire seria substancial.

L’altre gran canvi és com mirem i tractem el sòl i el paisatge on habitem. Al territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona encara tenim un 45% de sòl no edificat, on hi ha des de parcs naturals, el Parc Agrari del Baix Llobregat, horts de tota mena, boscos abandonats, algun conreu i fins tot pastures amb algun ramat d’ovelles.

Fins fa poc això era vist com una reserva, un solar expectant per especular. Se’ls ha anomenat espais “lliures” (lliures de què?), o espais “oberts” (a l’espera de ser tancats?).
Hem d’entendre’l i tractar-lo com un sistema, una veritable infraestructura verda (perdoneu la paraulota, però és com se la comença a anomenar internacionalment) que proveeix la ciutat d’un seguit de serveis ecosistèmics vitals: de sosteniment (fertilitat del sòl, aigua neta), de regulació (biodiversitat que evita plagues i malures), de proveïment (aliments sans i propers), de recreació (passeig i cohesió comunitària).

Per poder-los proveir tots sense degradar-ne cap, aquesta infraestructura verda ha d’estar interconnectada, garantint la mobilitat i interacció de totes les formes de vida que conté. Hem d’aprendre a pensar la ciutat com un canemàs on es troben i es combinen ambdós sistemes: l’espai urbanitzat, per on transcorre la mobilitat dels éssers humans, i la infraestructura verda, que relliga des del verd urbà fins als parcs naturals, passant per mosaics agrícoles, hortícoles, forestals i ramaders productius. Oi que valdria la pena?

L'entrada Quan «Carrer» compleixi 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Des de final de la dècada del 1960, es produïren a la ciutat reivindicacions i mobilitzacions per a la defensa del patrimoni -especialment l’arquitectònic- que, en un moment de creixement urbà i econòmic, començava a ser destruït.

L’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, creat l’any 1969, o entitats com Amics de la Ciutat, juntament amb les primeres associacions de veïns, periodistes i col·legis professionals van ser capdavanters en la defensa del patrimoni afectat per la renovació urbana d’aquells anys. Lluites contra el Pla de la Ribera (1964-1973) representen l’inici de les reivindicacions per a la conservació dels barris tradicionals del Poblenou i la Barceloneta, i signifiquen també la posada en valor del petit teixit industrial front als processos especulatius generats pels grans agents transformadors (capital immobiliari i grans propietaris de sòl industrial).

Finalment, la crisi econòmica de mitjan anys setanta ralentí aquest procés, i fins i tot el moviment ciutadà i cívic guanyà la batalla contra del Pla de la Ribera i aconseguí aturar la pressió immobiliària sobre edificis històrics i sobre els terrenys d’antigues fàbriques que, un cop guanyats, donaren pas a equipaments i espais verds.

Malauradament, l’especulació prosseguí sovint a petita escala en àrees com l’Eixample, on caigueren impunement notables peces modernistes que no tenien cap tipus de protecció patrimonial, ja que el Catàleg de l’Ajuntament de Barcelona poc havia avançat en el seu coneixement i catalogació; i fins i tot, els que estaven protegits (com la casa Golferics) varen estar a punt de ser destruïts a base d’estratègies especulatives o de desídia municipal.

Resulta evident que, en aquest marc, la destrucció del patrimoni es revifaria ben aviat. A inici del 1980, molts barris estaven reivindicant el patrimoni industrial (Sants amb l’Espanya Industrial i el Vapor Vell, la Sagrada Família amb la Sedeta, el Poblenou amb Can Felipa i Can Saladrigas…). Les lluites foren llargues i, finalment, amb els ajuntaments democràtics se salvaren algunes peces i s’aconseguiren usos públics, sovint després de negociacions i concessions que afavorien els promotors immobiliaris per construir habitatges en part del conjunt patrimonial.

Pressions econòmiques
Arran de les Olimpíades del 1992 i la consegüent transformació de la ciutat, haguérem de lamentar la destrucció del patrimoni industrial i el teixit residencial del barri d’Icària, a la qual seguiren altres edificis del Poblenou arran dels diferents plans urbanístics (obertura de la Diagonal, Front Marítim i Pla 22@), i d’altres barris. Un procés que ha prosseguit i s’ha incrementat fins avui amb la transformació turística de gran part de la ciutat (especialment Ciutat Vella i l’Eixample), en mans d’hotels i apartaments turístics.

Paral·lelament, la pressió del model turístic de Barcelona, en lloc de contribuir al manteniment del patrimoni, fins i tot el catalogat, no ha fet una altra cosa que destruir-lo, o en el millor dels casos banalitzar-lo, amb intervencions inadequades o especulatives que l’han malmès i desfigurat al servei d’un fals turisme cultural.

S’ha de constatar que la insistència veïnal ha aconseguit, de nou, guanyar algunes batalles (Pla del Patrimoni Industrial del Poblenou, Can Batlló, Hotel del Palau, Can Fargas, la Satalia, Can Batlló…), i perdre’n d’altres. Mentrestant, l’esperada revisió del Catàleg del Patrimoni Històric-artístic de la Ciutat de l’any 2000 (basat en una concepció estrictament arquitectònica que cal completar), encara està pendent.

En contrapartida, ha augmentat la sensibilització ciutadana en la valorització i defensa del patrimoni en els seus diferents vessants materials (arquitectònic, urbanístic, conjunts i nuclis antics, industrial, científic-tècnic, comercial, paisatgístic i natural) i immaterials (tradicions, costums, celebracions, espais de memòria històrica…), de tal manera que actualment ja forma part del llenguatge comú i és part important del conjunt de les reivindicacions veïnals.

Un estudi realitzat pel Grup de Patrimoni de Barcelona en Comú (Llibre Blanc del Patrimoni de Barcelona, 2016) ha aplegat a l’any 2016 un total de 48 reivindicacions veïnals que multipliquen per quatre les d’anys anteriors.

Aquestes reivindicacions se centren en evitar la transformació d’edificis catalogats en apartaments i hotels, en mantenir edificis de valor històric no catalogat, i en evitar les destruccions i intervencions inadequades en edificis catalogats, així com en la conservació de conjunts històrics i d’espais de memòria. La llista continua oberta a començament del 2017 (hotel Drassanes, Taller Masriera, Casa Lleó Morera…).

Tanmateix, aquesta sensibilització social no s’ha traduït, per ara, en la creació d’una nova política de protecció del patrimoni de la ciutat, ni en la constitució d’un nou Servei de Patrimoni que plantegi la coordinació de les diferents àrees municipals (des de Cultura, Memòria Històrica i Catàleg de Patrimoni inclòs dintre de l’Àrea d’Urbanisme) destinat a l’inventari, catalogació, preservació i difusió del patrimoni, i que hauria de tenir un caràcter interdisciplinari.

La lentitud de l’administració
De moment, l’Ajuntament de Barcelona encara no ha iniciat una reflexió global sobre el patrimoni de la ciutat que vagi més enllà de mesures d’urgència (per exemple sobre les fàbriques d’una part de Ciutat Vella o mesures de govern sobre les construccions de més de 80 anys d’antiguitat).

Mentre que oficialment poc s’avançava en la millora del catàleg existent, han sorgit des de la pròpia societat civil entitats, associacions i persones que han fet una activitat substitutòria aplegant informació, estudiant elements patrimonials i defensant-los quan estan en perill, tant en formats tradicionals (arxius històrics veïnals, tallers d’història), com en els nous formats digitals.

Mirant al futur (dels pròxims vint-i-cinc anys) penso que, afortunadament, hem de ser optimistes, ja que si el moviment veïnal manté la seva força i la societat civil i els joves historiadors i d’altres professionals s’hi impliquen tal i com ara ho estant fent, l’Ajuntament de Barcelona es veurà obligat a fer un pas important creant una Àrea de Patrimoni transversal en la seva organització i funcionament, i transversal en els seus continguts. Tots els elements hi són presents i estan a punt. Només manca la voluntat política per posar-ho en marxa, perquè d’aquí a vint-i-cinc anys els barcelonins i els visitants no hagin de conviure en una ciutat banal i turistificada, sense patrimoni i sense memòria.

L'entrada La ciutat contra l’oblit ha aparegut primer a Carrer.