El cas dels centres escolars
Però, què passa quan ens trobem amiant en una escola o a prop d’ella? Tot i que tota la comunitat escolar (alumnes, mestres, personal no docent) està exposada a la pols invisible de l’amiant, l’alumnat és especialment fràgil i vulnerable als seus efectes, més que les persones adultes.

Els menors estan en una etapa de creixement i l’aparell respiratori, el més afectat per l’amiant, està en procés de formació. Si fan tot el seu procés formatiu, de l’inicial fins a l’adolescència, a la mateixa escola fent horari normal, hi passaran cinc hores diàries per 175 dies escolars a l’any, per nou cursos escolars. I un bon grapat d’aquestes hores són de pati, on tenen més contacte amb el terra on es diposita la pols d’amiant despresa d’una teulada degradada i exposada a les inclemències i el desgast del temps. Per aquests motius, la Unió Europea reclama la prioritat en la retirada de l’amiant a les escoles i els espais d’ús públic.

Però les administracions públiques són molt lentes i encara no han fet els deures amb les escoles. Tots els centres escolars construïts abans del 2000 són susceptibles de tenir materials amb amiant, des de teulades fins a canalitzacions, passant per les pissarres a les aules. És indiferent si l’amiant és al mateix edifici escolar o a naus i magatzems a tocar de l’escola, ja que estem parlant d’un material volàtil.

A la nostra ciutat tenim un organisme responsable de fer-se càrrec d’aquest problema, que es diu Consorci d’Educació de Barcelona i que està format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la ciutat. Aquest ens ha de fer públic el cens de l’amiant existent en tots els edifici públics i concertats, i elaborar un calendari per fer-ne la retirada i substitució.

També cal recordar la important responsabilitat d’interlocució que tenen els diferents districtes de la ciutat per facilitar l’entesa entre el Consorci, les comunitats escolars i el moviment associatiu de cada territori, si és que realment volen atendre les necessitats dels barris.

Igualment és necessari que el conjunt de la comunitat escolar assumeixi aquesta reclamació i que els consells escolars, les associacions de familiars i el personal docent i no docent de l’escola vagin de la mà del moviment associatiu dels barris (AV i d’altres).

Però és especialment important que els equips directius de les escoles assumeixin activament aquesta reivindicació, que la facin seva: a vegades costa d’entendre l’abast real del problema i és incòmode aixecar la llebre davant d’una situació que pot provocar alarma social o “distreure” d’altres necessitats del centre educatiu. Hi ha la temptació d’ignorar o minimitzar el problema per tal que no afecti en una malentesa competència amb altres centre educatius de l’entorn.

El mateix podem dir de les centrals sindicals presents a les escoles, que haurien de fer seu el tema com el problema greu de salut pública que és. Lluitar contra la possible generació d’un càncer de pulmó o un mesotelioma entra de ple en la prevenció de riscos laborals.

Jordi Foix és membre de la comissió d’amiant de l’AV de Prosperitat

L'entrada Escoles contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

La seva importació i comercialització es va prohibir a l’Estat espanyol el 2002, fa 19 anys, però es va permetre l’ús i el manteniment dels MCA (Materials Contenint Amiant) ja instal·lats fins a “la fi de la seva vida útil”.

I aquí està l’origen de la situació actual, per la falta de concreció d’aquesta data i la falta de concreció sobre qui era responsable i què s’hauria de fer quan aquesta data arribés. El cert és que la majoria dels MCA estan en situació “il·legal”, o sigui, caducats.

Per què és necessari actuar?
Perquè l’amiant, a més de provocar diverses patologies, algunes d’elles molt greus com la fibrosi pleural difusa o l’asbestosi, és un cancerigen molt potent, de primer nivell, que contamina per via inhalatòria.

Cal saber també que totes les formes de l’amiant són cancerígenes. L’amiant és responsable i l’única causa coneguda de la totalitat dels mesoteliomes (un càncer específic, molt agressiu, originat a la pleura i a altres mesotelis), d’un 10-15% dels càncers de pulmó i d’alguns càncers de laringe i esòfag.

Característic també és el seu llarg període de latència (entre 40 i 50 anys). No hi ha un llindar d’exposició segur a l’amiant, i una exposició esporàdica pot generar risc de desenvolupar un mesotelioma.

S’estima que més del 70% dels MCA instal·lats dins del territori de Catalunya i de l’Estat espanyol han arribat al final de la seva vida útil d’entre 30 i 35 anys i per això creix la seva perillositat, en deixar anar una major quantitat de fibres letals al medi ambient.

No és certa la “tranquil·litzadora” frase que les plaques de fibrociment, mentre no les toquis, no són perilloses: els factors meteorològics i el mateix pas del temps ja les fan perilloses per elles mateixes.

Pandèmia en tres onades
La primera d’elles afectava les persones amb relació directa amb aquest mineral, com els treballadors exposats a l’amiant, els seus convivents i el veïnatge dels focus emissors contaminants.

La segona onada afectava els exposats als productes fets amb amiant, com alguns treballadors (paletes, lampistes, jardiners), els seus convivents i el veïnatge.

I la tercera onada afecta les persones exposades a productes fets amb amiant instal·lats i degradats. És a dir: tota la població.

L’exposició a aquest material afecta de manera especial els infants, per diversos motius. Respiren més vegades per minut; tenen una massa metabòlica més gran (inhalen més aire per quilogram de pes); estan més a prop de terra; i el seu aparell respiratori encara s’està desenvolupant. I tenen, com és natural, més esperança de vida.

Punts clau a recordar
En els MCA, bàsicament el fibrociment degradat, és un cancerigen ambiental cada cop més abundant, que és eliminable i que cal eradicar.

L’exposició a l’amiant és un problema sanitari, ambiental, laboral i social de primer ordre que requereix una prioritat dins l’agenda política del “Gobierno de España” i de les administracions autonòmiques i locals.

La pandèmia de l’amiant farà el seu curs si no s’actua, si no es retiren els MCA del medi ambient. És una pandèmia de grans proporcions i evitable, i no fer-ne cas és una gravíssima irresponsabilitat dels polítics i dels agents socials que provocarà mort i patiment en les generacions futures, les dels nostres fills i nets.

L'entrada Una pandèmia evitable ha aparegut primer a Carrer.