Si més no, en un dels fronts que manté oberts als jutjats i el que ara li urgeix més: el que investiga la seva activitat al capdavant de l’agència pública Barcelona Regional, durant els anys en què fou tinent d’alcalde d’Urbanisme i Medi Ambient de la ciutat, en el quadrienni 2011-2015.

Preacord amb la fiscalia
El passat mes de juny, segons una informació d’El Periódico de Catalunya, Vives té “pràcticament ultimat” un principi d’acord amb la Fiscalia de l’Audiència de Barcelona, que inicialment li demanava cinc anys de presó per haver contractat fraudulentament un altre alt càrrec de l’espai polític, CiU, com a assessor de Barcelona Regional durant els anys 2012 i 2015, unes tasques que no va desenvolupar mai.

Segons l’acord extrajudicial, l’exedil admetria els delictes de falsedat documental, prevaricació i malversació de cabals públics que se li imputen, a canvi d’una condemna a presó inferior als dos anys (que li evitaria ingressar-hi) i una multa de 60.000 euros. El pacte s’hauria tancat aleshores perquè, en principi, el cas tenia data de judici per al juny passat, però es va retardar -en principi, fins a l’octubre- per la dificultat de desplaçar-se del principal acusat en plena pandèmia, ja que viu per motius laborals fora de l’Estat.

El febrer passat, el fiscal delegat d’Anticorrupció a Barcelona havia presentat les seves conclusions de la investigació sobre l’activitat de Barcelona Regional mentre va estar sota les regnes de Vives, i demanava el processament d’aquest, juntament amb el director general de l’agència del moment, Willy Muller i l’exalcalde convergent de Cervelló, Jesús Arévalo.

Per a tots ells peticionava cinc anys de presó i indemnitzacions a l’administració de 155.000 euros. És la quantitat que l’escrit de la fiscalia considera que Arévalo es va embutxacar il·lícitament, mitjançant un contracte de treball fictici amanit per Vives i Muller, pel qual va ingressar 34.000 euros mensuals bruts, en qualitat d’assessor per prestar “assistència tècnica al projecte Model urbà i metropolità de dispersió de contaminants”, però gairebé no hauria posat mai els peus a la seu de Barcelona Regional.

Segons els arguments de la fiscalia, Arévalo hauria demanat al seu partit, l’extinta UDC, una fórmula per compensar la pèrdua de poder adquisitiu que li va ocasionar esdevenir alcalde.

El “cas Leslie”
L’afer, que s’origina l’any 2015, s’ha conegut fins ara com el cas Leslie, per la tirada mediàtica d’un altre dels investigats inicialment, Antoni Miquel Cerveró, conegut amb aquest nom artístic com a cantant del grup musical Los Sírex.

Miquel, regidor de CiU als anys 90, també va ser contractat per Barcelona Regional els anys 2014 i 2015 i va rebre 59.544 en salaris per tasques d’assessoria. Més endavant, l’any 2017, després que els principals investigats declaressin davant del jutge, la fiscalia va retirar les acusacions contra Miquel, ja que va donar per bona la documentació que aquest va presentar per acreditar que sí que havia treballat per a l’Ajuntament com a mediador veïnal al districte de les Corts. Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona, personat al cas com a acusació particular, sí que manté per ara les peticions de càrrecs contra el vocalista.

En la seva compareixença davant de la jutgessa del cas, aquell mateix març de 2017, Vives va defensar que tant Arévalo com Leslie sí que havien treballat per a la corporació municipal, tot i reconèixer que les tasques que van dur a terme no tenien res a veure amb les activitats pròpies de Barcelona Regional, un fet que va justi car perquè, segons ell “era una pràctica comuna” a l’administració contractar personal de confiança a través d’empreses públiques, per agilitzar-ne el procés.

El cas que pot acabar amb una condemna de mutu acord per a l’extinent d’alcalde convergent es va iniciar poc després de la sortida de Xavier Trias del consistori, quan un seguit de denúncies anònimes de personal intern de Barcelona Regional van derivar en l’obertura d’una auditoria interna encarregada per l’Ajuntament.

La investigació va concloure que la disbauxa comptable que va caracteritzar la gestió del tàndem Vives-Muller es va materialitzar en unes despeses injustificades per damunt dels dos milions d’euros, raó per la qual el plenari va aprovar l’obertura d’una comissió d’investigació (davant de la qual els dos principals assenyalats es van negar a prestar declaració).

Organismes confusos
Barcelona Regional, Agència de Desenvolupament Urbà (BR) és un consorci públic creat el 1993 per l’alcalde Pasqual Maragall per fomentar l’impuls de projectes i reformes urbanístiques de llarg abast, seguint la petjada de les grans transformacions preolímpiques.

Al seu accionariat hi són representats, a part de l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana, TMB, el Consorci de la Zona Franca, l’Autoritat Portuària de Barcelona, Adif, Aena i Mercabana. Però a partir de l’any 2009, BR s’integra en un altre consorci, publicoprivat, en aquest cas, el Barcelona Strategical and Urban System (BCNSus), una Agrupació d’Interès Econòmic dedicada a la promoció econòmica de Barcelona a l’exterior.

Segons l’auditoria municipal, Barcelona Regional va centrar les seves activitats durant els anys de Vives en la seva participació a BCNSus, que van ocasionar una gran quantia de despeses injustificades en viatges i allotjaments superiors a 500.000 euros en activitats de caràcter “ruïnós i antieconòmic” que no van aportar cap benefici a la promoció internacional de la ciutat.

La confusió entre un i altre organisme era tal que moltes tasques del BCNSus s’encarregaven directament a Barcelona Regional, sense que fossin deliberades pel seu consell d’administració; i que BR va arribar a demanar a l’Ajuntament una subvenció d’1,3 milions d’euros aproximadament la meitat dels quals s’haurien destinat, segons l’auditoria interna, a sufragar les despeses de BCNSus. I que tot i que el consorci de promoció internacional va ser formalment liquidat l’any 2014, Barcelona Regional va continuar duent a terme tasques que hi tenia derivades durant més d’un any.

Un problema que es diu 3%
Tot i ser el maldecap judicial més urgent per a Antoni Vives, el cas de Barcelona Regional és peccata minuta comparat amb el que l’espera més endavant.

I és que l’exregidor de Barcelona també està inclòs en el macrosumari de l’anomenat cas 3%, que investiga el presumpte finançament il·legal del partit (avui en extinció) a través del cobrament de comissions per adjudicacions d’obra pública a través de donatius a fundacions adscrites.

En el seu escrit de conclusions, conegut el passat mes de juliol, el magistrat de l’Audiència Nacional espanyola José de la Mata inclou a l’ex alt càrrec municipal entre el llistat de 28 persones a qui sotmetre a judici.

En concret, assenyala Vives com una peça clau en l’arquitectura de les comissions il·lícites en algunes obres públiques adjudicades des de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA), una altra empresa pública que va presidir, o pel Port de Barcelona, del qual fou vicepresident: entre altres, el Consorci d’Educació de Barcelona, els accessos a l’ampliació del Port, el reforçament del Dic de l’Est de la zona portuària, la reforma de la plaça de les Glòries o la remodelació del Paral·lel.

L'entrada Barcelona Regional, la repartidora d’Antoni Vives ha aparegut primer a Carrer.

Aquest manresà nascut fa 63 anys presenta un impol·lut currículum d’alt executiu. Enginyer de Canals, Camins i Ports per la UPC complementat amb un Màster en Administració de Negocis a ESADE, Simón ha fet pràcticament tota la carrera de la mà d’Agbar i les seves ramificacions, amb les quals ha viscut la seva expansió fins erigir-se en una peça clau en el negoci multinacional de la gestió de l’aigua domèstica.

Els seus llaços amb la companyia es comencen a teixir, però, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar, durant la seva primera ocupació professional com a gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació de Barcelona.

Simón, que ha estat considerat sempre una persona ben relacionada amb l’entorn socialista, s’incorpora a l’AMB el 1989, i s’hi està sis anys, període en el qual la històrica societat Aigües de Barcelona va consolidant la seva expansió com a distribuïdora d’aigua en bona part dels municipis de l’entorn metropolità.

El 1995 executa un trànsit natural per la porta giratòria, invers a l’habitual, i del sector públic passa al privat, i s’incorpora al planter d’alta direcció d’Agbar, grup aleshores sota control de La Caixa.

L’envien de delegat a la divisió de la companyia a Portugal, i el 1999 salta l’Atlàntic per fer-se càrrec de Metropolitana de Obras Sanitarias (Emos), la societat que abastia d’aigua la regió metropolitana de Santiago de Xile.

És un pas decisiu en la seva visió com a estratega empresarial. La xilena, més endavant rebatejada com Aguas Andinas, era una societat pública que acabava de ser concessionada a un consorci privat en el qual participava Agbar i la francesa Lyonnaise des Eaux (embrió de l’actual Suez Environnement, que aleshores ja havia entrat a l’accionariat de la companyia catalana i avui n’és sòcia majoritària).

La gestió pública, ineficient?
En aquesta etapa americana l’executiu bagenc desenvolupa un sòlid argumentari en defensa de la gestió privada de serveis públics de primera necessitat. “El gran problema que veiem nosaltres quan assumim un contracte de privatització és que la gestió pública no és eficient, cosa que es tradueix en majors costos i major consum d’aigua, a part que no es fan les inversions requerides”, argumentava l’any 2008 al diari xilè El Mercurio.

És un relat que ha anat repetint i polint al llarg dels anys i que ha accentuat arran del sorgiment del moviment ciutadà que reclama la remunicipalització dels serveis de distribució d’aigua, el seu darrer maldecap.

El passat mes de novembre, en un esmorzar amb VIPS organitzat pel diari La Razón a Madrid, Simón deixava anar una versió afinada d’aquest relat: “Cal més inversió público-privada per a una gestió integrada de l’aigua. A les administracions els demanem implicació en aquest repte. L’existència del sector privat en la prestació del servei allibera recursos públics i no encareix el cost de l’aigua”.

Simón sol edulcorar aquest relat amb una pàtina de responsabilitat de servei públic per part de les corporacions privades: “Les empreses tenen un paper fonamental com a principal generador de riquesa a la societat i tenim un compromís inamovible amb la ciutadania, sempre hem estat sensibles a la realitat social i la protecció dels col·lectius més vulnerables”, afirmava a la mateixa xerrada.

I, des del seu blog personal d’Internet, accentua el perfil d’un home preocupat per les desigualtats socials, pel medi ambient i pels efectes del canvi climàtic. També ha fet tasca de lobista des d’alguns fòrums selectes, com el Cercle d’Economia, del qual és membre de ja junta directiva, o l’anomenat Fòrum Pont Aeri, un club informal de grans empresaris que propugnava l’enfortiment de llaços econòmics entre Barcelona i Madrid per combatre la deriva independentista.

A les faldes dels Andes va travar també un decisiu vincle professional amb Jean-Louis Chaussade, aleshores director general de Lyonnaise des Eaux a l’Amèrica Llatina. Tots dos han ascendit de la mà en l’organigrama d’una multinacional que ha estès els seus tentacles pels continents americà i europeu, de la qual des de l’any 2013 són els principals executius.

El 2004 Simón torna a Barcelona, com a director general del grup Agbar fins que el 2010 ascendeix a la presidència. Des de la nova responsabilitat pilota també l’aterratge del grup a la companyia britànica Bristol Waters, on enviarà un coetani seu per dirigir-la in situ, l’exalcalde socialista de Manresa i exconseller de la Generalitat Jordi Valls, avui màxim responsable d’Aguas Andinas.

L’aliat del Baix Llobregat
Les seves bones relacions amb càrrecs del PSC tenen una altra baula de pes a la ciutat de Cornellà. El retorn a Catalunya de Simón coincideix amb l’arribada a l’alcaldia baixllobregatenca d’Antoni Balmón Arévalo, que substituïa José Montilla, nomenat ministre d’Indústria.

Balmón ha estat un personatge decisiu de l’organigrama socialista a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -una peça clau en l’estratègia de negoci d’Agbar-, en la qual ha estat vicepresident des que la institució es va reconèixer per llei l’any 2010.

Encara que la seu formal del grup Agbar és a Barcelona (fins l’any 2013, en l’edifici de la plaça de les Glòries que molta gent continua anomenant Torre Agbar) a la ciutat del Baix Llobregat hi té la seva gran palanca de projecció pública: l’anomenat Central Cornellà, un complex que aglutina la seu de la Fundació Agbar i el llampant Museu de les Aigües, inaugurat justament l’any 2004.

L'entrada Àngel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat ha aparegut primer a Carrer.

Albert Batlle Bastardes ha viscut sempre al barri de Galvany, on va néixer fa 66 anys procedent d’una família barcelonina marcada des de diverses generacions pel patró de certa burgesia catalanista, antifranquista i republicana. Un oncle avi seu, Albert Bastardes i Sampere, ja va ser batlle de la capital catalana durant uns mesos, l’any 1908.

Persona de costums austeres, de missa el diumenge, vinculat des de petit a l’Agrupament Escolta Jaume Balmes, l’actual tinent d’alcalde del Govern municipal d’Ada Colau s’ha fet mereixedor de l’epítet periodístic de corredor de fons, per la seva afició a les curses de llarga distància, però potser també per la seva capacitat d’encadenar càrrecs públics al llarg de les dècades.

Militant del PSC des de la seva fundació, el 1978, Batlle gairebé mai ha exercit d’advocat, tot i estar donat d’alta al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.

Amb trenta anys, el 1983, Pasqual Maragall l’inclou en un lloc prominent de la llista que el converteix en regidor de Barcelona, càrrec que renovarà durant quatre legislatures més, fins al 2003, sempre amb responsabilitats de govern.

En aquelles dues dècades va ocupar diversos càrrecs en el cartipàs municipal, però és sobretot recordat com a regidor de districte gairebé etern a Horta-Guinardó (1983-99) i com a titular de l’àrea d’Esports, una regidoria amable que va dirigir entre els anys 1995 i 2003.

Durant aquest període, té un primer contacte, col·lateral i poc conegut, amb l’àmbit de la seguretat pública: va ser el 12 d’octubre de 1999, quan ell personalment va anar amb el cotxe oficial de regidor a buscar un fill seu a la comissaria de la Policia Nacional espanyola a la Verneda, que havia estat detingut en les protestes antifeixistes contra la manifestació d’ultradreta que, com cada any, tenia lloc davant de l’estació de Sants. Jordi Batlle, que tenia llavors 18 anys, va ser l’únic de la vintena de detinguts adults que fou alliberat sense passar a disposició judicial.

Responsable de presons
Després d’uns mesos sense feina, en no renovar l’acta de regidor, el Govern del pacte del Tinell el repesca a final del 2003 i li encomana la Direcció General de Serveis Penitenciaris, en la qual es va mantenir al llarg dels set anys de governs del tripartit.

Durant aquesta època, va haver de fer front a alguna crisi sonada, com la del conegut com a segon motí de Quatre Camins, l’abril del 2004, un aldarull en aquest complex penitenciari en què van resultar ferits quatre funcionaris però que fou sufocat amb pallisses incontrolades per part del personal del centre, com es va acreditar en el judici que va tenir lloc l’any 2013, en el qual Batlle, que va declarar en qualitat de testimoni, va reconèixer que diversos empleats del penal van “trencar la cadena de comandament” i es van prendre la justícia pel seu compte a l’hora de sufocar la revolta, però ningú fou expedientat en el moment dels fets.

L’any 2010, un paquet que contenia un artefacte explosiu de poca potència adreçat a ell -en una acció que pretenia reclamar la llibertat del pres anarquista Amadeu Caselles- va ser detectat a temps pel personal de seguretat.

Nedar i guardar la roba
L’any 2012 Batlle abandona la militància del PSC just quan el Parlament, a proposta d’UDC, el nomena director adjunt de l’Oficina Antifrau, sota les ordres del magistrat Daniel de Alfonso, que va ser cessat del càrrec l’any 2016, quan es van filtrar les seves trobades conspiratives amb el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de comprometre diversos dirigents independentistes. Però quan aquests fets sortien a la llum ja feia més d’un any que Batlle havia abandonat la dependència.

El juny de 2014 el govern, presidit per Artur Mas, li encomanava la direcció general dels Mossos d’Esquadra, amb el democratacristià Ramon Espadaler com a titular de la conselleria.

Com a principal responsable de la policia catalana, Batlle va haver de gestionar les conseqüències d’algunes crisis arrossegades de l’etapa anterior, sota la direcció de Manel Prat, com el cas d’Ester Quintana, que el mateix departament va reconèixer que havia perdut un ull per l’impacte d’una bala de goma llançada per antiavalots durant la vaga general del 14-N de 2012; la van indemnitzar, però amb una discutida investigació interna que va ser incapaç d’identificar els agents dels Mossos responsables del tret.

O, amb una resolució semblant, en el cas del veí del Raval Juan Andrés Benítez, mort com a conseqüència d’una detenció amb abús de força l’any 2013. Tres anys més tard, quatre agents dels Mossos van ser condemnats per homicidi imprudent i dos més per encobriment a penes que no suposaven l’ingrés a la presó, després d’un acord amb una de les parts personades com a acusació. Però la direcció de la policia es va negar a expedientar-los o a apartar-los del servei.

Peça clau de l’acord de govern
Batlle deixa la direcció de la policia catalana a les portes del referèndum de la tardor de 2017, del qual es distancia. Durant uns mesos desapareix d’escena, fins que el febrer passat, a les portes de les eleccions municipals, s’anuncia el seu fitxatge per Units per Avançar, la nova marca de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (actualment en procés de liquidació concursal pel deute acumulat) i, quasi simultàniament, la integració d’aquesta formació a la candidatura del PSC encapçalada per Jaume Collboni.

I, ja des d’un bon principi, se’l va presentar com a referent en l’àrea de la seguretat pública de la candidatura, com una peça que havia de contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en l’increment de la inseguretat a la Barcelona governada per Ada Colau.

De fet, Batlle ha estat una peça clau en l’acord de legislatura entre Barcelona en Comú i el PSC ja que el seu grup va exigir com a condició innegociable reforçar l’àrea policial en el cartipàs amb una tinença d’alcaldia (que durant la passada legislatura havia estat sota control de la mateixa alcaldessa a través d’un comissionat). I des del primer dia ha marcat un perfil propi i s’ha erigit en un dels protagonistes de l’equip de Govern, i ha ordenat batudes de gran abast per posar setge a la venda ambulant, amb propostes de collita pròpia, com la de suggerir el “retorn assistit” dels menors sense llar coneguda, o apuntar-se a les tesis alarmistes sobre l’increment de l’activitat delictiva a la ciutat.

L'entrada Albert Batlle, l’arquitecte de la mà de ferro ha aparegut primer a Carrer.

En l’últim minut s’imposava Ernest Maragall a Ada Colau per una diferència de poc més de 4.800 vots. Tanmateix, la inesperada oferta de Manuel Valls de votar l’alcaldable de BEC per impedir un alcalde independentista seguint la tradició francesa del ballottage, ha desmuntat les pretensions republicanes de governar i les preferències de la majoria dels barcelonins, que apostaven per un pacte d’ERC i BEC, segons l’últim baròmetre municipal. El 15 de juny una tensa Colau, que havia fracassat en l’intent de liderar un tripartit amb ERC i PSC durant les setmanes prèvies, era investida alcaldessa mentre una multitud la increpava a la plaça de Sant Jaume.

Noves cares i menys paritari
La batalla electoral ha deixat un escenari respecte al 2015 que no es pot deslligar del context polític general. BEC ha estat el partit més votat als districtes de Ciutat Vella, Gràcia, Sants-Montjuïc, Sant Andreu, Sant Martí i Horta-Guinardó mentre que ERC s’ha imposat a les Corts i l’Eixample. El mapa dels guanyadors el completa el PSC -Nou Barris- i Ciutadans -Sarrià-Sant Gervasi-. Tanmateix, el sorpasso republicà s’explica perquè Maragall ha obtingut més suport territorial.

Cal destacar també l’avenç dels socialistes, crescuts en detriment dels comuns fins al punt de convertir-se en la tercera força en tots els districtes tret de Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris. El bàndol dels perdedors l’encapçala la CUP, que s’ha quedat fora del consistori, seguit per JxCat, que ha perdut la meitat dels regidors, i Valls, que no ha assolit les expectatives que s’esperava. El PP ha perdut un regidor.

Les principals novetats del nou plenari municipal és que és menys paritari que l’anterior -22 homes i 19 dones- i que s’han renovat 29 dels 41 regidors amb baixes rellevants com la de l’exalcalde Xavier Trias, el popular Alberto Fernández Díaz i la republicana Trini Capdevila, entre altres. Seguint amb la tendència de l’anterior mandat, les eleccions també han deixat un consistori fragmentat amb sumes de majories impossibles i imprevisibles, depenent del moment i la temàtica, que compliquen un escenari tensat encara per la irresolta qüestió territorial.

La picabaralla interna entre els partits sobiranistes evidenciada en els pactes postelectorals i en la Diputació de Barcelona afegeix més llenya al foc de la imprevisibilitat, però també obre el ventall dels acords. Els grups d’ERC i BEC encapçalen el rànquing amb 10 regidors seguits del PSC, amb 8 regidors; JxCat, amb 5 regidors; Ciutadans, originàriament amb 6 regidors però actualment amb 4 per la ruptura interna amb Valls -BCN pel Canvi es queda amb 2 regidors-, i el PP amb 2 més.

Una novetat que no ho és tant és el bipartit format per uns socis que ja es coneixen de la legislatura anterior. L’experiment va acabar en trencament per part del comuns pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar la suspensió temporal de l’autogovern català. Tanmateix, ni el moment polític ni la correlació de forces actual tenen res a veure amb la convulsa realitat del 2017.

Ada Colau ha perdut un regidor i el partit que lidera Jaume Collboni ha doblat els seus representants gràcies a l’efecte Sánchez i a una campanya molt centrada en els districtes més populars i menys independentistes. Així les coses, el nou escenari polític obliga a redistribuir el poder municipal, obre la porta a nous responsables en àrees i districtes, i afecta els projectes dels barris.

El tètrix del cartipàs
El cartipàs municipal es va presentar el 10 de juliol després de tres setmanes d’intenses negociacions. El nou organigrama incorpora novetats destacades. D’entrada, els dos socis aposten per un “govern d’esquerres, paritari, cohesionat, equilibrat i estable”, i això vol dir que les diferents àrees de govern ja no funcionaran com el regne de taifes que va caracteritzar la primera part del govern anterior, sinó que en l’organització interna hi haurà representants dels dos partits.

Pel que fa a les polítiques, es manté l’agenda social i d’igualtat com a marca de la casa, i s’hi incorporen de noves com Prevenció i Seguretat, i Cultura, Educació i Ciència. El nou govern també vol potenciar l’àrea econòmica, la coordinació territorial i metropolitana, i la lluita contra el canvi climàtic.

El govern amplia les tinences d’alcaldia fins a sis. Jaume Collboni és el primer tinent d’alcalde d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda; Janet Sanz assumeix la segona tinença d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat; Laia Bonet s’encarrega de la tercera tinença d’alcaldia Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana; Laura Pérez és la quarta tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Feminisme; Albert Batlle dirigeix la cinquena tinença d’alcalde de Prevenció i Seguretat; i Joan Subirats té la sisena tinença d’alcaldia de Cultura, Educació i Ciència.

A destacar l’assumpció per part de Jordi Martí de la coordinació del govern i el pressupost, i l’aterratge d’Albert Batlle, que torna al consistori per la porta gran després d’haver-se encarregat dels serveis penitenciaris, de l’Oficina Antifrau i dels Mossos d’Esquadra.

Bipartit i oposició
El fet que el nou govern sigui “el més ampli dels últims tres mandats” -recordava Colau- dona un marge de maniobra prou ampli per repartir les responsabilitats institucionals sense les sobrecàrregues que es van haver d’assumir fa quatre anys amb només 11 regidors i que van dificultar molt la governabilitat.

Aquest escenari beneficia teòricament els districtes, repartits també al 50% tenint en compte els resultats electorals. Barcelona En Comú es queda Ciutat Vella (Jordi Rabassa), Eixample (Jordi Martí), Sant Andreu (Lucía Martín), Gràcia (Eloi Badia) i Sants-Montjuïc (Marc Serra). El PSC assumeix Horta-Guinardó (Rosa Alarcón), les Corts (Xavier Marcè), Nou Barris (Marga Marí-Klose), Sarrià-Sant Gervasi (Albert Batlle) i Sant Martí (David Escudé).

L’alcaldessa presentava el cartipàs com “un acord que pensa en la ciutat i posa les persones i les necessitats bàsiques al centre”. Delimitant la filosofia del pacte assolit amb els socialistes a Barcelona, Colau deixa fora la qüestió sobiranista i obre el ventall de la necessària col·laboració amb els grups de l’oposició sense excloure’n cap d’entrada. Sobre aquesta qüestió, tant Colau com Collboni van manifestar estar disposats a parlar amb totes les administracions i “estendre la mà a l’oposició”, però sense esmentar explícitament ERC, que ha passat de ser la interlocutora prioritària de Colau abans de les eleccions i durant els dies previs a la investidura a aigualir-se en l’amalgama de sigles que conformen el nou consistori.

El govern de Barcelona comença a caminar amb 18 regidors, però necessitarà d’una oposició que li és hostil per tirar endavant els projectes i el pressupost. Colau és alcaldessa però del pacte amb el PSC en surt afeblida perquè s’ha hagut d’empassar uns quants gripaus. El primer ha estat el suport de Manuel Valls, però no n’és l’únic. Les àrees del cartipàs, amb Seguretat al capdavant, i el repartiment paritari del pastís malgrat que els comuns tenen dos regidors més que els socialistes ho diuen tot.

Els deures del bipartit
El nou bipartit comença a caminar amb una agenda carregada i amb moltes assignatures pendents de solució complexa. La cronificació de la pobresa, els efectes del turisme massificat, la mobilitat i l’emergència habitacional provocada pels preus abusius de l’habitatge s’arrosseguen de legislatures anteriors i les solucions proposades fins ara no han servit per posar fi al drama existencial de moltes famílies, condemnades a una existència de pobresa de llarga durada. A aquests problemes també cal afegir-ne un altre, que sembla nou però no ho és tant: els efectes del canvi climàtic i l’impacte directe que la contaminació té sobre la salut de la ciutadania.

El passat 11 de juny -en plena negociació per formar el govern barceloní- les entitats Aigua és Vida, Aliança contra la Pobresa Energètica, Assemblea de Barris per a un Turisme Sostenible, Sindicat de Llogaters, Xarxa per la Sobirania Energètica i la FAVB presentaven el manifest Demandes dels moviments socials davant el nou govern de Barcelona.

El document reclama al nou executiu garantir l’accés universal als subministraments bàsics, reforçar les polítiques públiques en sanitat, serveis socials i educació, i ampliar els plans de barris. Pel que fa a l’habitatge i el turisme exigien l’aplicació de polítiques encaminades al decreixement turístic, l’augment del parc públic de lloguer i el compliment íntegre de la Llei 24/2015, i la modificació del protocol d’accés a la Mesa d’Emergències per reduir la llista d’espera que actualment supera els dos anys.

Les discrepàncies entre els dos socis de govern sobre el model de ciutat són evidents i afegeixen més incògnites a la governabilitat. La gestió de l’espai públic, amb l’expansió de les superilles i la polèmica ordenança de terrasses a l’ull de l’huracà, els problemes de seguretat -un dels temes de campanya que el PSC va utilitzar més per erosionar la gestió de Colau-, l’impacte del turisme massiu i la promoció internacional de la ciutat tensen la corda entre els dos partits.

El fet que l’últim baròmetre municipal torni a situar la inseguretat -que augmenta respecte a l’anterior- i l’accés a l’habitatge com les dues qüestions que més preocupen la ciutadania, revela que caldrà molta cintura política i molt diàleg per governar la ciutat.

L'entrada Nou govern, vells problemes ha aparegut primer a Carrer.

Ara, a poc menys de dos mesos de les eleccions del 26-M i després d’una legislatura molt complicada que deixa un munt d’assignatures pendents, l’única certesa és la incertesa. L’allau de candidatures que s’hi presenten, la divisió de l’independentisme, la possible irrupció de la ultradreta i els blocs irreconciliables pel conflicte territorial fan més difícils els obligats pactes postelectorals. A més, interferències externes de gran calat com l’avançament de les generals i els judicis de l’1-O encara afegeixen més llenya al foc.

L’últim baròmetre municipal semestral aporta informació molt rellevant sobre com respira la ciutat a pocs mesos de la cita electoral. També serveix d’inspiració per dissenyar les respectives campanyes tot i la munió de novetats polítiques que s’han produït després de la seva publicació el desembre passat.

La gestió de l’alcaldessa Ada Colau, que aspira a revalidar el càrrec molt castigada pel desgast d’un govern en minoria, el procés sobiranista i la dificultat d’establir aliances estables amb l’oposició, es valora de forma molt desigual per part de la ciutadania -43,4% molt bona i 42% molt dolenta-. Un 59,9% dels enquestats considera que Barcelona ha empitjorat en l’últim any i la inseguretat (21%) apareix com el primer maldecap dels ciutadans seguit a gran distància per l’habitatge (12,1%) i l’encaix de Catalunya a Espanya (7,3%).

Revalidar l’alcaldia
Colau presentava l’11 de febrer passat la seva candidatura a l’emblemàtic mercat de Sant Antoni. Ha estat la primera alcaldable a tancar la seva llista electoral amb una aposta per la continuïtat del projecte i una combinació de vells coneguts i cares noves de la pedrera comuna provinents dels districtes i de l’activisme veïnal i social.

Fugint de fixatges mediàtics que li facin ombra, Colau ha apostat per gran part de l’equip que ja la va acompanyar en el seu iniciàtic viatge polític fa quatre anys. Tot i això, no repeteixen ni Jaume Asens, que se’n va a Madrid amb Gerardo Pisarello, ni Josep Maria Montaner. La candidatura també recull la pèrdua de força dels ecosocialistes amb l’absència de dos pesos pesants d’ICV: Laia Ortiz i Agustí Colom.

BComú busca evitar la desmobilització del seu electorat i frenar el transvasament del vot més sobiranista cap a ERC defensant la feina feta i situant les qüestions socials al centre del debat electoral. El perill de l’extrema dreta i la reivindicació de Barcelona com a referent de la lluita per una societat més justa centren el seu discurs. A la presentació, Colau mostrava la seva determinació a repetir mandat, defensava la reedició de pactes amb ERC i PSC tot i l’accidentada experiència d’aquest mandat, i demanava a la resta d’alcaldables que es comprometin a fer una campanya centrada en els problemes de la ciutat.

Colau és conscient que la victòria pot anar d’un pèl. L’elevada fragmentació del vot dibuixa un consistori de difícil governabilitat i els acords ja han aparegut explicitats durant la precampanya. Fins i tot algun candidat ha plantejat un compromís preelectoral de mínims o directament un govern de concentració.

L’efecte Valls i l’amenaça de VOX
L’últim baròmetre semestral indica que la principal preocupació dels barcelonins és la falta de seguretat, molt per davant de l’habitatge. La confusió interessada generada entre seguretat ciutadana, comportaments incívics i desigualtats socials sense incidir en la problemàtica que hi ha al darrere alimenta el discurs de l’oposició més conservadora amb l’alcaldable de Ciutadans, Manuel Valls, al capdavant.

També podria obrir la porta a la irrupció de VOX al consistori per primera vegada en la història de Barcelona i penalitza la gestió del govern Colau com a responsable de la situació d’inseguretat que generen en alguns barris problemes globals com les drogues i els narcopisos lligats a l’especulació immobiliària i la indústria turística.

En aquest escenari d’arenes movedisses, l’aterratge de l’exprimer ministre francès després de la seva fallida aventura política al país veí ha agafat a més d’un de sorpresa. Ciutadans, la marca política que s’amaga darrere del projecte personalista de Valls, ha passat de ser un partit residual al consistori barceloní a situar-se frec a frec amb les candidatures que des de fa mesos parteixen com a favorites segons els sondejos d’intenció de vot.

L’èxit de l’aposta de Valls per una candidatura transversal amb fixatges a dreta i esquerra del seu ideari liberal que dissimuli l’empremta del partit d’Albert Rivera és un misteri, però una enquesta encarregada pels republicans que donava la victòria al seu alcaldable per la mínima, situava Manuel Valls en una forquilla de 8-9 regidors a la mateixa alçada que Ada Colau.

El conflicte territorial irresolt entre Catalunya i Espanya no es pot eludir del debat barceloní. L’equip de Valls està convençut que es pot beneficiar de bona part del vot orfe del PP de Josep Bou -que les enquestes fa temps que vaticinen que per primera vegada no tindrà representació en el consistori barceloní- i creu que també pot arrencar algun vot al PSC amb el fixatge de Celestino Corbacho i un discurs populista que fuig del debat social i penalitza la pobresa.

La frontera difusa entre el partit taronja i els socialistes es manté, tot i que Jaume Collboni aspira a beneficiar-se de l’efecte Pedro Sánchez i del fixatge de Laia Bonet com a segona a la seva llista per recuperar algun regidor a costa sobretot de Colau. Només un pacte a nivell d’Estat entre Ciutadans, populars i VOX sorgit l’endemà de les eleccions del 28-A podria acabar amb els somnis de Valls de ser alcalde.

L’herència maragallista
La desconcertant picabaralla entre candidats per qui representa millor l’herència del maragallisme no ha desaparegut del tot. Des d’Ada Colau a Manuel Valls, passant per Jaume Collboni i Ferran Mascarell, tots s’han reivindicat per diferents raons hereus de la gestió polèmica de l’alcalde Pasqual Maragall.

Per acabar-ho d’adobar, l’aposta de la direcció nacional d’ERC de substituir Alfred Bosch per Ernest Maragall com a cap de llista per Barcelona quan les bases republicanes ja havien triat l’alcaldable ha deixat més d’un contrincant descol·locat. Amb les enquestes d’intenció de vot a favor, per primera vegada els republicans veuen a tocar el seu somni de governar la capital de Catalunya i han decidit posar tota la carn a la graella amb una gran inversió de recursos i fitxatges d’última hora com el d’Elisenda Alamany, que va de número dos.

L’estratègia d’ERC a Barcelona és intentar transmetre un missatge de centralitat política que converteixi el partit en el pal de paller del sobiranisme i alhora superi la divisió irreconciliable entre els blocs unionista i independentista. La quadratura del cercle. Ho explicava el mateix Ernest Maragall el 12 de març durant la presentació de la seva campanya. A parer seu, si hi ha un lloc de Catalunya on es pot superar el mur que separa aquests dos espais polítics, aquest és Barcelona. Tanmateix, l’aposta republicana d’atreure electors a banda i banda, i alhora vendre’s com a opció útil a l’independentisme més dividit que mai amb un discurs que barregi els aspectes socials amb els nacionals, és agosarada.

El rebuig dels republicans a repetir antigues aliances preelectorals amb el PDECat els podria passar factura a les urnes perquè hi ha una part de l’electorat independentista que no entén que no apostin per una candidatura unitària. A més, les enquestes també vaticinaven una reculada important dels hereus de l’antiga CDC a favor d’ERC però això era quan encara no estava clar qui seria el substitut de Xavier Trias.

Ara, el quartet de JxCat format per Joaquim Forn, Elsa Artadi, Neus Munté i Ferran Mascarell introdueix noves variables que podrien perjudicar les expectatives republicanes. També és una incògnita saber què faran altres iniciatives independentistes minoritàries com la que encapçala Jordi Graupera. Només la CUP, amb Anna Saliente al capdavant, ha deixat clar que canvien les cares de la formació però que el projecte és el mateix.

En aquest context electoral mai vist abans, fer travesses és una gosadia. L’única certesa és que la disputada batalla per Barcelona serà descarnada perquè els atacs dialèctics aniran en augment i serà transversal perquè les candidatures -on cada cop hi apareixen més dones en llocs destacats- es focalitzen en els caps de cartell i dilueixen les sigles en un intent d’esgarrapar vots al veí.

Serà impossible mantenir Barcelona al marge de les conseqüències dels resultats dels comicis generals i del polèmic judici al Tribunal Suprem per l’1-O. El 26-M la ciutat es trobarà en una cruïlla i haurà de decidir quin camí tria. I no serà fàcil.

L'entrada Barcelona a la cruïlla ha aparegut primer a Carrer.

Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

L'entrada L’ombra allargada d’Antoni Falcón ha aparegut primer a Carrer.