Vam reivindicar que una vegada acabats els Jocs, els pisos de la Vila Olímpica fossin destinats a habitatge social. Hem donat suport a la lluita per la sanitat i l’escola públiques. Vam denunciar les operacions urbanístiques especulatives, com el Pla d’Hotels. Hem defensat una manera de moure’s per la ciutat que respectés els vianants i posés per davant el transport públic. Hem defensat les llibertats, enfrontant-nos a aquells que han considerat el carrer com a seu, com aquell dia que van desallotjar violentament la plaça Catalunya del 15-M. Hem informat de desenes d’accions per una ciutat que s’apropi a la sostenibilitat, per exemple denunciant el perill de les radiacions de les antenes de telefonia, les incineradores o la contaminació de l’aire. Hem deixat constància de les mobilitzacions per la pau i contra la guerra. Hem seguit la lluita pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments. Hem posat noms i cognoms a corruptes i especuladors i els hem tancat a la “cambra fosca”. Hem aixecat la veu contra les retallades criminals, que han volgut culpar la “crisi” quan estàvem davant d’una veritable estafa a la ciutadania. Mentre la desigualtat i la precarietat cada cop són més generalitzades, hem fet nostra la frase “no és pobresa, és injustícia”.

No tenim cap objecció en rebre ajuts públics. Si alguna vegada (poques) ens han volgut pressionar des de les administracions, hem defensat la nostra autonomia. El dret a rebre subvencions no ha de tenir cap contrapartida. Una altra realitat és la de les grans empreses, com Gas Natural i Agbar, que ens van retirar la publicitat quan vam criticar la seva actuació.

Barcelona és una ciutat rebel que va lluitar i lluita pels drets humans i contra els abusos dels poderosos. La manifestació que sota el lema “Volem acollir” va omplir els carrers de la ciutat el passat 18 de febrer n’és un exemple més.

Fem 25 anys en una ciutat viva. El viatge ha donat molt de si. La força de Carrer ha sigut la dels milers d’activistes que s’han organitzat, han sortit al carrer i no s’han limitat a abstenir-se o a votar cada quatre anys. Sense vosaltres, sense les vostres lluites, no haguéssim arribat fins aquí.

En la travessa ens han acompanyat els lectors de Carrer i els més de mil col·laboradors que han passat per les seves pàgines: periodistes, il·lustradors, fotògrafs, activistes, experts i professionals de diverses disciplines. Volem fer una menció especial a la gent del consell assessor, que ens ha ajudat a fer autocrítica i a tenir perspectiva, i a la del consell de redacció, al peu del canó fent un periodisme compromès i militant que avui en dia no té el reconeixement que mereix. Tots ells han fet realitat una publicació que, modestament, pensem que és un punt de referència per conèixer una altra Barcelona. També hem fet moltes amigues i amics. No és una qüestió menor.

Deixem per al final les companyes i companys de la Favb. Les persones que han format part de les diferents juntes, així com els treballadors de l’entitat, ens han permès ser una publicació de la Barcelona dels barris. No és necessari donar cap nom. Som la suma de molts esforços i voluntats. Volem continuar i ho volem fer sentint-nos acompanyats. Gràcies!

Manel
Coincidint amb la preparació d’aquest número especial, l’amic, company i ex-codirector de Carrer Manel Andreu ens va deixar el passat mes de desembre. Va ser un cop molt dur. Centenars de persones el vam acomiadar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al barri del Poblenou. Manel, com nosaltres, era un convençut de la necessitat d’informar el veïnat des del veïnat. Va estar amb Carrer des dels primers temps, escrivint i animant-nos en temps difícils, que hi van ser, com quan en l’època del Fòrum de les Cultures ens van voler castigar per no ser clientelistes i exercir el paper que ens corresponia. El Manel, estigués a Carrer, a la presidència de la Favb o a l’Associació de Veïns del Poblenou, era una d’aquelles persones en la qual els altres pensem quan ens preguntem per a què val la pena ser activista.

Acabem aquestes breus línies recollint la referència que Marc Andreu va fer al funeral del seu pare, quan va explicar l’escrit que hi ha en una de les parets de l’escola on van els néts del Manel: “Els avis no moren mai, només es fan invisibles”.

L'entrada Gràcies! ha aparegut primer a Carrer.

Núria Esplugas entra a la sala com un remolí. Deixa el casc de la moto en una cadira, es desprèn de l’anorac, de la bufanda de llana que fa només uns segons li embolicava per dues vegades el coll, s’amaga el pèl darrere de les orelles i amb una resolta inseguretat em mira als ulls i diu:
– Vinga.

Ets molt animosa o tens motius?
– Des de fa dues setmanes tinc feina fixa. Sóc integradora social i estic treballant en un centre de primera acollida per a gent sense sostre a Nou Barris.

T’agrada aquesta feina? El sou?
– No, no és el sou… M’agrada molt tocar la realitat i la del carrer és molt dura (per a mi també és molt dur no arribar a final de mes!). La cosa és intentar ajudar aquesta gent que ha perdut les ganes de gaudir de les coses.

Per què els ha anat malament la vida?
– A tothom ens ha anat malament la vida, però hem de veure com ho gestionem…

Carrer i tu vau néixer el mateix any, ara en fa 25… Quan mires enrere tota la llista d’episodis viscuts, quins són els que recordes amb més intensitat?
– Quan era molt petita jo sortia cada cap de setmana amb els meus pares. Anava a esquiar, a la muntanya, a la platja… Cada setmana gaudia i això és una de les coses que avui en dia em fa apreciar aquestes coses. Prefereixo anar a la muntanya que quedar-me aquí veient una peli o jugant al mòbil. El recordo com un dels moments més feliços de la vida familiar.

I què recordes de la vida pública en aquests anys?
– Recordo molt bé el dia de l’atac a les torres bessones, moltíssim. Era petita i vaig plorar molt, perquè veia morir gent i no entenia com algú havia pogut fer això o com es podia haver estavellat l’avió. Per a mi va ser molt impactant.

I quan penses en Barcelona, la ciutat on vius, què és el primer que et passa pel cap?
– Que és molt bonica i molt enriquidora i que es podria aprofitar de moltes maneres. Ara mateix tinc en el cap el tema dels refugiats. Aquest matí m’estava llegint articles sobre quin nombre en podem acollir. Penso que en una ciutat on tenim tants recursos, sembla trist que les persones que estan encarregades que s’obrin les fronteres, no ho són pas, de generoses.

Creus que aquest sentiment vers els refugiats és general en la gent de la teva edat?
– Sí i no. Hi ha un sentiment que diu: «sí, sí donem-los suport», però després, a l’hora de la veritat, veus que la gent té molta por que els puguin treure la feina o que els donin abans ajudes a ells…

La gent jove és generosa?
– La gent del meu voltant crec que sí. Però les generacions que vénen ara estan molt enganxades a les tecnologies, als telèfons, a les xarxes socials, a les falses identitats de Facebook o Instagram… I això desconnecta molt.

Tu tens comptes a les xarxes socials?
– Només a Facebook, únicament. A la resta de xarxes, no. Jo prefereixo relacionar-me físicament.

De quina Barcelona has sentit parlar a casa teva?
– Amb els meus avis hem parlat molt de la guerra. Amb els pares dels Jocs Olímpics. Però jo era molt petita. Sé que es va viure d’una manera molt espectacular. De fet la meva parella, que és més gran que jo, sí que molts cops m’explica que va ser una cosa increïble i fantàstica i que es va viure amb moltíssima emoció.

I dels Jocs cap aquí no recordes res així més transcendent… Per exemple, el Fòrum de les Cultures?
– Sí que hi vaig anar, però per a mi no va ser significatiu.

Quin racó de Barcelona t’agrada més?
– M’encanta el barri del Born i el Gòtic, i la Barceloneta també. Després el meu barri de quan era petita, Sant Andreu.

Els teus pares parlen a casa de com eren ells a la seva joventut?
– Ara ja no visc amb ells. Però sempre parlaven que abans les coses es feien més entre tots, junts, i que els ambients eren molt més familiars. Ara les relacions són molt més distants, cadascú va a la seva…

Ni el teu pare ni la teva mare haurien dit com tu, “la meva parella”, per referir-se a la persona amb la que viuen. En això també s’ha canviat.
– Sí. La meva mare amb 21 ja havia tingut la meva germana. Jo amb 25 només em puc plantejar tenir un fill d’aquí dos o tres anys… Dependrà de com sigui la meva situació i com estigui jo.

També el sexe i la manera de viure’l han canviat…
– Sí, abans era com un tabú. Ara el gènere es viu d’una altra manera. Les relacions cadascú les porta amb qui vol. Et pots plantejar el que vulguis. Abans t’ho plantejaves però no li explicaves a ningú. Hi havia més prejudicis. No s’entenia que tu estiguessis amb una persona del teu mateix sexe o que si tens parella, te’n vagis amb una altra… Ara està de moda el poliamor. Tens relacions íntimes amb el teu company, però en tens tres més d’altres parelles i a cadascú li dediques el temps que vols. Això ja comença a ser un concepte fora de la meva generació, que fins i tot a mi em costa entendre. Jo penso en els meus pares i els meus avis, i a ells els costa entendre el que jo visc. Cada generació porta conceptes nous i noves maneres de relacionar-se. En aquest cas a banda de sexe se suposa que hauria estimació.

Enveges l’època dels teus pares?
– No els envejo en l’àmbit relacional. Crec que jo sóc més lliure que ells, però no per tenir sexe amb qui em doni la gana, sinó per no estar pressionada per l’estereotip de tenir parella o una família. No tinc l’obligació del matrimoni de «para lo bueno y lo malo» i «per sempre». Tinc la mirada més cap a mi mateixa, cap a «jo» estar bé.

La fidelitat en la parella ja no és un valor.
– Jo tinc la mentalitat, però no el sentiment. Vull dir que sí, d’acord, jo podria entendre’m amb una altra persona a nivell sexual, però si m’ho fessin a mi em sentiria malament. També s’hauria de veure la situació, el context, quin objectiu ha tingut l’altre per voler estar amb algú més. Pernso que és perquè estem plens d’inseguretats. Tots tenim por a l’abandó.

T’imagines com serà la teva vida en els propers anys?
– M’agafes en un moment que penso constantment cap on m’agradaria anar. Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis a Barcelona, una feina i un horari. No m’omple. Necessito replantejar-m’ho i traçar un camí cap a un canvi d’estil de vida. Somio en potser anar-me’n cap a la muntanya, aprendre del camp, gaudir de l’aire fresc… No sé si tenir un hort, una feina més apartada de la civilització… O bé estar al mar, amb un vaixell…

I podries viure d’això?
– Amb el meu company estem pensant en moltes alternatives, des de fer un curs de submarinisme i viure d’això, a fer cursos o viatges per a turistes, o bé en una illa… O bé ell treure’s el carnet de patró de vaixell… En definitiva, fer coses relacionades amb la natura.

I en aquest somni t’imagines fent vida de parella, amb fills?
– Sí, però primer he de fer aquest canvi. Jo vull ser mare, és clar. Però fora de la ciutat. M’encanta Barcelona però vull una vida més tranquila. M’encanta estar amb gent i anar a bars amb els meus amics, però també m’estressa. M’atabalen les presses, el consumisme, arribar a casa i no tenir ni un moment per a mi.

L'entrada “Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis, una feina i un horari” ha aparegut primer a Carrer.