Molta gent encara no se n’adona que la nostra civilització material només ha estat possible perquè en el curs dels segles XIX i XX la humanitat ha trobat, sota la superfície de la Terra, quantitats immenses de carbó, petroli i gas d’origen fòssil (als quals després es va afegir l’urani); i ha desenvolupat tècniques del tot desconegudes per les generacions anteriors: l’automòbil, l’avió, la nevera, els rajos X, la televisió en són el producte.

Fins i tot hem après a obtenir, gràcies al petroli i els fertilitzants minerals, més aliments que abans, fent possible un augment espectacular de la població humana: dels 900 milions de l’any 1800 als prop de 8.000 milions d’avui, multiplicant-se per nou en només dos segles. M’estalvio els altres avenços, facilitats, millores sanitàries i comoditats que la suma d’abundància energètica i innovació tècnica ha introduït a les nostres vides.

Hem de començar a comprendre, però, que l’exhauriment dels combustibles fòssils i de l’urani -previst per a la segona meitat d’aquest segle- no permetrà continuar gaudint d’aquests avenços, ni posar-los a l’abast de tothom. D’altra banda, atès que la crema de fòssils és la causa principal del canvi climàtic, seria del tot recomanable deixar immediatament de cremar-los. En qualsevol dels casos, vivim el final de l’era fossilista-nuclear. Quan no quedin els combustibles que avui consumim o quan deixem de cremar-los, ¿podrem mantenir les comoditats actuals amb energies renovables, que són l’única alternativa viable (i no subjecta a exhauriment)?

Quantitat desorbitada d’energia
Els estudis prospectius indiquen que per captar energia amb instal·lacions eòliques, tèrmiques, fotovoltaiques o altres de fonts netes i renovables, i sistemes d’emmagatzematge adients (bateries, hidrogen), necessitem grans quantitats de metalls, alguns dels quals són molt poc abundants a l’escorça terrestre. Hi ha estimacions de les reserves minerals a l’abast dels humans que indiquen la impossibilitat d’obtenir, amb les tècniques renovables, la mateixa quantitat desorbitada d’energia que avui usa la humanitat.

La conclusió cau pel seu propi pes: caldrà viure amb quantitats inferiors d’energia. I això vol dir, també, amb quantitats inferiors d’artefactes, perquè tots els processos requereixen energia. Fins i tot l’agricultura “industrial” avui dominant gasta molta energia, i caldrà anar abandonant-la en benefici d’una agricultura ecològica. Encara que millorin l’eficiència, el reciclatge i la duració dels objectes, caldrà reduir la nostra petjada ecològica, viure amb menys recursos i més ben administrats. I això voldrà dir viure amb menys coses, que no vol dir amb menys benestar. La transformació serà important, costa d’imaginar. Però cal imaginar-la.

Amb la digitalització passa una cosa semblant. ¿Qui pot imaginar un món sense telèfons mòbils i ordinadors? Per a nosaltres s’han convertit en una mena d’apèndix irrenunciable. Ens faciliten la comunicació personal, accés universal immediat a tota mena d’informacions, comoditat en l’escriptura i tractament de textos i en les transaccions monetàries, accés a les administracions públiques, etc. Però també tenen costos i riscos.

Tothom sap que el coltan, barreja de columbi i tantali, essencial per als mòbils, s’obté a l’Àfrica amb un cost humà espantós (sobreexplotació laboral, treball infantil, guerres pel control del mineral, etc.). També és conflictiva l’extracció d’altres metalls rars essencials per a les modernes tècniques de la comunicació; i ho serà cada cop més a mesura que augmenti la rivalitat entre països per acaparar-los. El control del liti, per exemple, és darrere del darrer cop d’estat a Bolívia, un dels països amb més reserves d’aquest element.

Un desplegament massiu de la telefonia i la informàtica com el que ja existeix, destinat a un nou salt endavant amb els dispositius 5G i els ordinadors quàntics portaria aviat a l’esgotament d’aquests i altres metalls.

Però hi ha també la qüestió de l’energia requerida. El sistema comunicatiu i informàtic mundial usa entre el 5% i el 9% de tot el consum energètic de la humanitat, com tota l’aviació civil mundial, i està en expansió. Avui es calcula que existeixen al món uns 4.000 milions d’smartphones -és a dir, un per cada dos habitants del planeta- i uns quatre milions de torres de telefonia mòbil. Afegim-hi tot el sistema material (xarxes de distribució elèctrica, transformadors, cablejat…), amb les seves necessitats d’acer, alumini, coure, ciment, etc.

El 5G augmentarà milions de vegades l’eficàcia i rapidesa dels processos, però amb un cost energètic que serà encara molt superior. A tot això cal afegir muntanyes de residus, alguns molt tòxics, que només es reciclen parcialment al Tercer Món amb costos enormes per a la salut humana.

Molts dels usos de la informàtica i la comunicació electrònica, com els jocs i la pornografia o la inflació de missatges intranscendents, són innecessaris o banals. Seria assenyat iniciar una “descomputadorització”, que no hauria de ser sinònim d’eliminació total dels aparells existents, sinó d’un ús selectiu, moderat i reservat a processos d’interès comú.

Vivim en un món finit
Caldria anar acceptant que una digitalització hiperventilada no sols no és una bona idea, sinó que toparà aviat amb límits materials i energètics. En altres paraules: el progrés tècnic no pot créixer de manera cancerosa, il·limitada, descontrolada. Ha de ser avaluat, seleccionat i controlat. Si els humans no som capaços de fer-ho de manera conscient i deliberada, se’ns imposarà amb l’exhauriment de les reserves minerals del subsòl. Afegim a tot això la vulnerabilitat d’un sistema tan complex, que pot ensorrar-se en cas de col·lapse del proveïment regular d’electricitat, a conseqüència de la manca de petroli o de l’esclat d’una guerra.

No tot progrés tècnic és bo. De vegades deixa de ser-ho quan les seves dimensions quantitatives són exagerades. Hem après que vivim en un món finit. Seria un signe de saviesa no deixar-nos arrossegar per un culte acrític a tot “progrés” i predisposar-nos a redimensionar els nostres usos tecnològics fins a nivells raonables i resilients, encara que hàgim de sacrificar certes comoditats.

Joaquim Sempere és filòsof i sociòleg

L'entrada La petjada ecològica de la tecnologia i la informàtica ha aparegut primer a Carrer.