Cortijo recorda la seva primera lluita patrimonial, el 2012, per salvar la Vil·la Urània (el Farró), l’antiga residència de l’astrònom Josep Comas i Solà. “Abans érem quatre gats, i si no hi eres, tiraven l’edifici. Però cada cop hi ha més gent interessada en aquest tema, perquè estem perdent la ciutat, que està canviant ràpidament, i tenim la necessitat de documentar-la”, argumenta. Alguns activistes pel patrimoni van començar de ben joves, com ara l’historiador Pau Vinyes, vicepresident del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar -quan van defensar el passeig de Fabra i Puig, als anys vuitanta, només tenia 18 anys- i l’historiador Agus Giralt, del col·lectiu Patrimonis Invisibles, que va viure des de petit el moviment veïnal de Badal a través del seu pare.

Un grapat de lluites guanyades

L’Arxiu de Roquetes-Nou Barris reuneix una col·lecció extensa de documents, amb llibres, fotos, vídeos -destaca el fons dedicat a la memòria de les dones-… Al llarg de 42 anys d’existència -es va crear el 1983-, han aconseguit salvar El Mental -ara seu del Districte-, la masia de Can Verdaguer i el castell de Torre Baró, entre d’altres. Hi col·laboren més d’una vintena de voluntaris, que fan treball d’investigació, recerca i difusió a la revista semestral L’Arxiu i la col·lecció de llibres Favència. Organitzen xerrades, passejades i seminaris, i fan catalogació, com ara l’inventari de cases d’una planta anteriors a la Guerra Civil. També han col·locat al carrer 125 rajoletes que expliquen fets, històries i curiositats locals, i reben unes 50 visites escolars a l’any. Arnaldo Gil, president de l’Arxiu Roquetes-Nou Barris, recorda una de les lluites dels inicis de l’entitat: la recuperació de la masia de Can Valent, al barri de Porta.

A Sant Andreu, Vinyes destaca la recuperació de la capella del Sant Crist dels Segadors -catalogada el 2022 com a Bé d’Interès Nacional per la seva relació amb la Guerra dels Segadors-, el lloc on els pagesos van agafar el Sant Crist com a bandera de revolta. Ara, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias lluita perquè esdevingui un espai cultural on fer xerrades i activitats. L’entitat, que es dedica des del 1982 a la investigació i divulgació de la història i el patrimoni de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, lluita també per protegir les cases antigues del carrer del Pont, perquè esdevinguin un Centre d’Interpretació del Rec Comtal. Organitzen activitats com l’ofrena floral del 10 de setembre a la capella del Sant Crist dels Segadors i editen la revista El forat del vent -que es publica tres cops l’any- i el llibre monogràfic anual Finestrelles.

Giralt relata com el col·lectiu Patrimonis Invisibles va descobrir el 2014 que la masia de Can Bruixa, al recinte de Can Batlló, a la Bordeta, estava en perill d’enderroc i, de moment, l’han pogut salvar. “La mateixa institució que ha de vetllar perquè hi hagi un catàleg patrimonial s’excusa en què un edifici no està catalogat per tirar-lo a terra”, comenta Cortijo. L’any passat, Patrimonis Invisibles va recollir més de mil firmes per demanar la rehabilitació i obertura del refugi antiaeri 819, situat sota la plaça de Bonet i Muixí, a Sants, que es va descobrir el 2016 arran d’unes obres. Després de gairebé deu anys d’insistència, “encara no s’hi ha col·locat ni una placa”, critica Giralt que, juntament amb Cortijo, denuncien el desgast personal que suposen aquestes lluites.

Un problema de criteri

Tant la historiadora Mercè Tatjer -amb una trajectòria de més de 50 anys de lluita pel patrimoni al costat de les associacions veïnals- com els altres entrevistats coincideixen en què els catàlegs de patrimoni només valoren els edificis per criteris artístics o arquitectònics i ignoren sovint el seu valor històric i simbòlic. “Pot ser que un edifici no destaqui per la seva estètica, però que les històries que amagui siguin fonamentals per a la comunitat, fins i tot per explicar la formació d’una barriada”, argumenta Giralt, que recorda la desaparició, el 2013, de la primera casa d’Hostafrancs, ubicada al carrer de la Creu Coberta i que havia donat nom al barri.

Contactar amb l’Administració, fer una instància, anar a taules i reunions -sovint per discutir- és el pa de cada dia de molts activistes. Gil assegura que les taules de Memòria Històrica són poc efectives “perquè l’Administració no en fa cas: és una eina, herència de governs anteriors, que es manté per inèrcia”. Però el veritable problema, segons els entrevistats, és que l’Ajuntament no disposa d’un servei específic de Patrimoni capaç d’actuar de manera proactiva. Quan un edifici està en risc, són els veïns i veïnes els que s’han de mobilitzar. “Tothom viuria més tranquil si hi hagués una planificació regular que gestionés això. Així estem en estat d’urgència constant”, lamenta Cortijo, que també és crític amb la cobertura mediàtica que es fa de les lluites patrimonials de la ciutadania: “Es corre el perill de romantitzar el paper veïnal; sovint s’oblida que la responsabilitat és de l’Administració”.

Lluites pel patrimoni a Horta-Guinardó

Una altra entitat destacada en la lluita pel patrimoni barceloní és El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Creat el 2009, treballa per recuperar, estudiar i difondre la història i patrimoni dels barris del districte d’Horta-Guinardó. Organitza activitats com ara passejades i xerrades, i publica la revista anual El Pou. Ha dut a terme campanyes reivindicatives per salvar els safareigs o la masia de Can Garcini, que el Consistori va acabar adquirint el 2017, així com la rehabilitació i l’ús cultural de la Torre Sobirana, al Parc del Laberint d’Horta, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

L'entrada Activisme pel patrimoni que l’Ajuntament menysté ha aparegut primer a Carrer.

Algunes tenen esgrafiats, elements de forja, corrioles antigues… Altres criden l’atenció pels respiradors -no n’hi ha dos d’iguals!-. Solien tenir un pati al darrere per posar un hortet i criar gallines o conills. Moltes no van sobreviure a la fal·lera constructora dels anys seixanta i setanta. “Petits constructors les compraven, les tiraven a terra, hi aixecaven un bloc de pisos i en donaven un o dos a l’antic propietari”, recorda Catafal.

Un record del passat

Les casetes que encara es conserven són un viatge en el temps que ens trasllada a la Prosperitat dels anys vint i trenta del segle passat, quan aquestes edificacions rebien el nom -suposen aquests activistes pel patrimoni- de les senyores dels propietaris: Villa Rosa, Villa Josefa, Villa Concepció… Són la síntesi dels orígens del barri. “Per això volem que en quedi una mostra; tres o quatre. I que alguna sigui incorporada com a equipament”, demana Catafal. Ara per ara, però, cap d’elles té garantida la supervivència.

L’estat de conservació és desigual. Les que estan millor, perquè hi ha viscut el propietari, tenen menys interès en haber estat modificades. Les que s’han destinat al lloguer, en canvi, solen conservar la fesomia original, però tenen pitjor aspecte.

Enderroc l’any del centenari

Villa Josefa -al carrer de Joaquim Valls, 49- no estava catalogada. Va anar a terra el 2019, l’any del seu centenari. L’antiga propietària era la dona de Joaquim Valls -un dels principals tenidors de terrenys de la zona i que va donar nom a una de les principals artèries comercials del barri-. La casa tenia una balconada amb elements de forja i les inicials JV entrecreuades. Els propietaris s’havien compromès a integrar-la en la nova construcció. Sanagustín ens ensenya un vídeo on es veu com una excavadora, en lloc d’integrar-la enlloc, la desintegra a cops de pala. Ara hi ha un edifici de vuit plantes.

El cens de casetes que van elaborar els va permetre descobrir l’any en què va néixer el barri (1919), i la proximitat del centenari els va esperonar a celebrar-lo amb xerrades, exposicions i la publicació d’un parell de llibres d’història local. La Comissió del Centenari ha esdevingut de patrimoni. Perquè el tema interessa: al web de l’Associació Veïnal de la Prosperitat, la informació sobre l’enderroc de Villa Concepció va rebre 25.000 visites.

Poca sensibilitat de l’Administració

El 2017, veïns de la Prosperitat van demanar la catalogació d’algunes casetes a la Mesa de Memòria històrica del Districte. “Des de Nou Barris veiem aquesta petició com raonable”, va respondre l’Ajuntament, que es va comprometre a “iniciar tots els tràmits” per “encetar una revisió de tot el catàleg” abans d’acabar el mandat, el 2019. Passat el temps, quan han preguntat per l’estat de la qüestió, no n’han obtingut resposta. “Entenem que no han fet res. El Districte no ha tingut prou sensibilitat per la conservació, no ja d’aquestes cases, sinó de Can Valent o la granja del Ritz, a Vallbona”, lamenten. Tanmateix, no es rendeixen: l’arquitecte Toni Ramon ha visitat recentment el barri per fer una valoració de quins edificis i elements val la pena preservar.

L'entrada Les casetes de la Prosperitat i l’activisme veïnal pel patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.

Una habilitat que ampliem a l’hora d’interpretar gestos i ganyotes aparentment imperceptibles. Són fruit de l’evolució de la humanitat davant de les limitacions de la comunicació oral. No cal que ens diguin en paraules si quan parlem ens donen la raó o no, ho notem a l’instant. En les reunions virtuals aquestes habilitats queden in-(habilitades).

Missatges direccionals
En una recent assemblea online una persona il·luminada per una idea, la repetia i repetia, ho feia des del seu faristol aïllat de casa seva sense adonar-se que estava pixant fora de test. Si la trobada hagués estat presencial s’hauria adonat a l’instant del ridícul que feia. Amb un grau o altre, qui més qui menys hem viscut experiències similars.

Àdhuc, la contrària, una bona aportació online pot estar minvada per diversos factors: un és la mirada perduda de qui l’exposa, fet inevitable tècnicament per la separació entre la projecció de la persona en la pantalla i el punt des d’on la càmera capta la imatge.

Un altre problema són les deficiències informàtiques de connexió que acostumen a ser força habituals, com és la mala qualitat del so. I per què no dir-ho, també per la temptació voyeur de distreure’t davant la pantalla convertida en escenari, on es representen, en el mateix pla, els píxels de la persona i la xafarderia de veure el quadre lleig i tort de la paret del darrere o les caixes mal col·locades que té sobre l’armari. No és un tema menor: amb les reunions online acceptem la vulneració del dret a la intimitat domiciliària.

Les videoconferències són una suma de missatges direccionals, un darrere l’altre. La comunicació es dirigeix però no flueix amb la naturalitat de quan ressona en la pell dels interlocutors. Fet que s’aguditza per la pràctica habitual de demanar tancar els micros i quan no se sent bé, les càmeres.

La prepotència tecnològica no ens ha de fer oblidar que històricament les persones que han aconseguit superar la presencialitat en la comunicació se’ls ha denominat artistes. Són les persones que per aconseguir-ho han utilitzat la pintura, l’escultura, les arts escèniques, els llibres o les pantalles. Portem quasi 150 anys polint el llenguatge cinematogràfic perquè el relat sigui creïble, però ignorem que un angle picat o un gran angular de la nostra webcam és tan important com cridar o parlar amb veu baixa.

No es tracta que els usuaris siguem artistes, però ens hauria de fer pensar la recent experiència amb els whatsapp. De seguida vam aprendre la impossibilitat de portar discussions profitoses a través d’aquest mitjà per ser font de malentesos, que per desfer-se finament requerien la trobada presencial dels seus membres. I això no és culpa d’un suposat analfabetisme digital sinó de quelcom més greu i bàsic, el nostre analfabetisme sense adjectius.

Tenim una gran deficiència en saber escriure els matisos i intencionalitats dels nostres pensaments i en comprensió lectora. La literatura és una signatura absent, infravalorada i denigrada per la immediatesa. Sense aquest aprenentatge no hi ha whatsapp vàlid. La simplificació de les emoticones empobreix enormement la riquesa del llenguatge. Una vegada li van preguntar a Pablo Picasso quant de temps havia trigat a dibuixar la seva “emoticona” del colom de la pau i ell va contestar que tota la vida. Recordem la cerca simbiòtica dels signes de Tàpies o el traç de la cal·ligrafia oriental. La simplicitat és fruit de la saviesa mentre que la simplificació és fruit de la banalitat.

Productivitat desbocada
Així i tot, ens hem alegrat que en temps de confinament els nostres ulls tinguessin la forma quadrada de la pantalla. Incapacitats per tenir contacte directe, ens hem sentit millor en una videoconferència que no pas en una trucada. Una fórmula que, per la porta del darrere, s’ha imposat en tots els àmbits. Estem cavalcant amb el fuet de la productivitat sobre un cavall desbocat. Sublimant la pèrdua de la qualitat humana del tocar-se, ens hem fet addictes a les transmissions digitals, empalmant reunions amb reunions, i de ben segur que jo no he estat el primer en intentar connectar-me alhora a dues videoconferències esperant fer realitat el miracle de la bilocació. La nostra societat està atrapada en la pulsió productivista que ella mateixa crea, consumeix i ens consumeix.

L’àmbit de les relacions en el món de l’activisme social no se n’escapa. A voltes justificat per raons innegables com la que permet la conciliació d’assistir a una reunió sense deixar els infants o els pares grans sols a casa. Les videoconferències també tenen altres motius logístics com és el de poder gravar automàticament, posem per cas, una sessió d’un consell municipal i estalviar-se contractar un equip de telecomunicació, o bé prescindir del pal d’escriure l’acta de la reunió amb l’excusa que ja en tenim la gravació.

No obstant, el foc lent fa millor brou. O en termes literaris diríem que el pròleg i l’epíleg són importants. Em refereixo al gran argument que s’esgrimeix a favor de les trobades online que comporta entendre com temps perdut l’estona que dediquem per traslladar-nos al lloc de la reunió. Oblidem considerar l’anada com un pròleg en el qual pots tenir la ment preparant la cita (el tenim, aquest temps en les online?) i que la tornada és un epíleg on es poden teixir les relacions humanes que posen la necessària sal al brou de la trobada.

En una valoració de pros i contres de les videoconferències és obligat constatar que estructuralment les trobades digitals són molt menys horitzontals. L’amfitrió que ha organitzat la trobada té tot el poder sobre els participants, et pot privar de micro quan vulgui i, fins i tot, fer-te fora de la reunió. I com un Déu ho pot fer tan sols tocant una tecla. Quina repressió més asèptica comparada amb la violència d’expulsar físicament una persona d’una reunió presencial! En resposta i consol dels assistents aquests poden fer ús de la picaresca vetada en les trobades presencials d’apagar la càmera quan es volen posar el dit al nas o simplement passar olímpicament de la reunió tot figurant que hi han estat.

Les trobades presencials causen un impacte emocional molt més intens que les videoconferències i, per tant, podem concloure que les seves conseqüències, acords o desacords presos, són segells molt més sòlids.

Sense retroalimentació
És simptomàtic observar que les deficiències de les videoconferències tenen una descripció similar a les que pateixen les persones amb síndrome d’Asperger, com són les limitacions a l’hora d’interpretar el llenguatge corporal, la fugida del contacte visual de mirar-te als ulls, el trobar-se més còmodament quan estan sols…

Cap ideòleg de les TIC considera aquests efectes transposats al medi digital de trastorns, en tot cas reconeixerà que és el preu que han d’assumir els usuaris de les plataformes digitals. Però no és tan senzill, perquè no és fàcil enganyar amb una argumentació formal el nostre subconscient que continua interpretant que una reunió és una reunió i, en conseqüència, envia sense parar tota la gamma dels imputs habituals, però que, en aquestes circumstàncies xoquen en el frontó de la pantalla i queden orfes de resposta i feedback.

Segurament, en aquest fet, rau l’explicació del perquè les videoconferències ens esgoten mentalment tant, quan paradoxalment, aquestes, a diferència de les presencials, haurien de ser molt més suportables en desenvolupar-se asseguts de manera confortable en el clima de la nostra llar.

La superació de les restriccions per la pandèmia no implicarà un retorn a les reunions presencials, les videoconferències han vingut per quedar-se.

I només de vegades ho seran de manera totalment justificada com és el cas de les trobades que abasten territoris allunyats. Previsiblement, en el dia a dia, s’optarà per la conciliació còmoda de fer reunions compartint mixtura presencial i online. Aquest no-retorn és una tendència que ens atrapa en una transformació molt més profunda de la nostra societat que aposta per la codificació digital de la vida i tot allò que implica: el teletreball, les cases intel·ligents, el diagnòstic computeritzat de la nostra salut, el control social, el 5G, etc.

Tot sustentat en nom de l’eficiència i la productivitat. Tot quadrat, com els píxels, i les pantalles. En un món que no és, que jo sàpiga, quadrat sinó rodó, com les teves pupil·les.

L'entrada Les videoconferències no són rodones ha aparegut primer a Carrer.

Són els anys 60 del segle passat, els darrers d’una dècada que encara es trobava sota el franquisme, però amb focus creixents de resistència com l’Escola del Clot la qual, com altres centres de formació, era un punt important del moviment obrer. Ferrándiz militava a la Jove Guàrdia Roja, el sector juvenil del Partit del Treball de Catalunya, i va ser detingut el 1971 arribant a passar un mes a Via Laietana i un any a la presó Model. Com assegura, “va ser dur, però teníem una gran voluntat i estàvem segurs que teníem la raó. Vam patir allò amb molt de sofriment, però amb molt d’orgull i amb la sort que teníem a la Model, que al pres polític se li tenia un respecte”.

Va fer tot tipus de feines fins que l’any 1991 es va incorporar a Parcs i Jardins a través d’una oferta pública d’ocupació. Era auxiliar jardiner, va afiliar-se al sindicat UGT i va formar part del comitè d’empresa. També va realitzar estudis de Tècnic de Prevenció en Riscos Laborals en grau mig i llavors fou delegat de prevenció. “Hem passat per tots els camps perquè la lluita i la defensa d’un servei públic de qualitat i de servei a la ciutadania van implícites”.

Sempre implicat en causes diverses, una qüestió que el preocupa i ocupa ara són els efectes de les radiacions electromagnètiques sobre la població. Tot va començar uns anys enrere quan era vocal de medi ambient a la Favb i al Casc Antic els veïns desconfiaven de la telefonia mòbil en un moment en què començaven a instal·lar-se antenes als edificis. Com diu Pepus, “com que també sóc tècnic de prevenció en riscos laborals, una de les coses que més m’ha preocupat són els efectes de les radiacions en l’ésser humà. I sóc partidari del principi de precaució, que engloba moltíssimes propostes en una lluita que és llarga i constant”.

Avui hi ha una plataforma a Catalunya que es va muntar mitjançant la Confavc per abordar el tema de les radiacions electromagnètiques de la telefonia mòbil, però també dels comptadors de la llum de nova generació. “Això també es farà amb els comptadors de l’aigua i el gas, és a dir, cada vegada tindrem més radiacions dins de casa. L’objectiu prioritari que tenim és com a mínim paralitzar la instal·lació d’aquest tipus de comptadors, com ja s’ha fet a Alemanya. Una altra de les coses que demanem és la derogació de la llei actual i fer una de nova, d’acord amb la resolució 1815 del Parlament Europeu, que demana el principi de precaució i dóna unes normatives per fer. Creiem que això és fonamental per protegir la ciutadania”.

I és que “no estem en contra de la tecnologia, però sí que creiem que se n’ha de fer un ús adequat, i en aquests moments estem saturadíssims de radiacions, cosa que passarà factura a la salut de molts ciutadans”. Un fet a tenir en compte és que aquestes radiacions no afecten tothom de la mateixa manera, ja que hi ha gent que és electrosensible i, per tant, hi té una predisposició. Segons Ferrándiz, “hi ha un percentatge de la població (8-10) que és electrosensible i no ho sap. Cada vegada estem més exposats perquè hi ha més antenes, ordinadors, aparells elèctrics i totes les instal·lacions elèctriques transmeten radiacions electromagnètiques.

L’avenç imparable i constant de les noves tecnologies i com la població les incorpora a la seva quotidianitat amb tanta rapidesa com arriben fa que potser no siguem conscients del que suposa viure envoltats d’aparells electrònics, especialment en el cas dels més joves. “Tothom fa servir la telefonia mòbil, que és indubtable que és un bon sistema de comunicació, però no en fem un ús racional. Tenim nanos que porten aparells electrònics des que són molt petits, amb una sobreexposició de radiacions que en un futur tindrà conseqüències”.

Amb un breu passeig per la Prosperitat es pot constatar que en Pepus és molt conegut al barri i diversos veïns el saluden pel seu sobrenom. I és el barri en si mateix i la seva gent allò que més li agrada de Prosperitat. “Som un poble, un poble gran, però ens coneixem tots. Igual que fem les lluites fem les festes (Prospebeach, San Xibeco…) i això fa que el barri es compenetri i que la gent que ve de fora no s’hi senti estranya”.

L'entrada «Hi ha gent que és electrosensible i no ho sap» ha aparegut primer a Carrer.