Aquest manresà nascut fa 63 anys presenta un impol·lut currículum d’alt executiu. Enginyer de Canals, Camins i Ports per la UPC complementat amb un Màster en Administració de Negocis a ESADE, Simón ha fet pràcticament tota la carrera de la mà d’Agbar i les seves ramificacions, amb les quals ha viscut la seva expansió fins erigir-se en una peça clau en el negoci multinacional de la gestió de l’aigua domèstica.

Els seus llaços amb la companyia es comencen a teixir, però, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar, durant la seva primera ocupació professional com a gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació de Barcelona.

Simón, que ha estat considerat sempre una persona ben relacionada amb l’entorn socialista, s’incorpora a l’AMB el 1989, i s’hi està sis anys, període en el qual la històrica societat Aigües de Barcelona va consolidant la seva expansió com a distribuïdora d’aigua en bona part dels municipis de l’entorn metropolità.

El 1995 executa un trànsit natural per la porta giratòria, invers a l’habitual, i del sector públic passa al privat, i s’incorpora al planter d’alta direcció d’Agbar, grup aleshores sota control de La Caixa.

L’envien de delegat a la divisió de la companyia a Portugal, i el 1999 salta l’Atlàntic per fer-se càrrec de Metropolitana de Obras Sanitarias (Emos), la societat que abastia d’aigua la regió metropolitana de Santiago de Xile.

És un pas decisiu en la seva visió com a estratega empresarial. La xilena, més endavant rebatejada com Aguas Andinas, era una societat pública que acabava de ser concessionada a un consorci privat en el qual participava Agbar i la francesa Lyonnaise des Eaux (embrió de l’actual Suez Environnement, que aleshores ja havia entrat a l’accionariat de la companyia catalana i avui n’és sòcia majoritària).

La gestió pública, ineficient?
En aquesta etapa americana l’executiu bagenc desenvolupa un sòlid argumentari en defensa de la gestió privada de serveis públics de primera necessitat. “El gran problema que veiem nosaltres quan assumim un contracte de privatització és que la gestió pública no és eficient, cosa que es tradueix en majors costos i major consum d’aigua, a part que no es fan les inversions requerides”, argumentava l’any 2008 al diari xilè El Mercurio.

És un relat que ha anat repetint i polint al llarg dels anys i que ha accentuat arran del sorgiment del moviment ciutadà que reclama la remunicipalització dels serveis de distribució d’aigua, el seu darrer maldecap.

El passat mes de novembre, en un esmorzar amb VIPS organitzat pel diari La Razón a Madrid, Simón deixava anar una versió afinada d’aquest relat: “Cal més inversió público-privada per a una gestió integrada de l’aigua. A les administracions els demanem implicació en aquest repte. L’existència del sector privat en la prestació del servei allibera recursos públics i no encareix el cost de l’aigua”.

Simón sol edulcorar aquest relat amb una pàtina de responsabilitat de servei públic per part de les corporacions privades: “Les empreses tenen un paper fonamental com a principal generador de riquesa a la societat i tenim un compromís inamovible amb la ciutadania, sempre hem estat sensibles a la realitat social i la protecció dels col·lectius més vulnerables”, afirmava a la mateixa xerrada.

I, des del seu blog personal d’Internet, accentua el perfil d’un home preocupat per les desigualtats socials, pel medi ambient i pels efectes del canvi climàtic. També ha fet tasca de lobista des d’alguns fòrums selectes, com el Cercle d’Economia, del qual és membre de ja junta directiva, o l’anomenat Fòrum Pont Aeri, un club informal de grans empresaris que propugnava l’enfortiment de llaços econòmics entre Barcelona i Madrid per combatre la deriva independentista.

A les faldes dels Andes va travar també un decisiu vincle professional amb Jean-Louis Chaussade, aleshores director general de Lyonnaise des Eaux a l’Amèrica Llatina. Tots dos han ascendit de la mà en l’organigrama d’una multinacional que ha estès els seus tentacles pels continents americà i europeu, de la qual des de l’any 2013 són els principals executius.

El 2004 Simón torna a Barcelona, com a director general del grup Agbar fins que el 2010 ascendeix a la presidència. Des de la nova responsabilitat pilota també l’aterratge del grup a la companyia britànica Bristol Waters, on enviarà un coetani seu per dirigir-la in situ, l’exalcalde socialista de Manresa i exconseller de la Generalitat Jordi Valls, avui màxim responsable d’Aguas Andinas.

L’aliat del Baix Llobregat
Les seves bones relacions amb càrrecs del PSC tenen una altra baula de pes a la ciutat de Cornellà. El retorn a Catalunya de Simón coincideix amb l’arribada a l’alcaldia baixllobregatenca d’Antoni Balmón Arévalo, que substituïa José Montilla, nomenat ministre d’Indústria.

Balmón ha estat un personatge decisiu de l’organigrama socialista a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -una peça clau en l’estratègia de negoci d’Agbar-, en la qual ha estat vicepresident des que la institució es va reconèixer per llei l’any 2010.

Encara que la seu formal del grup Agbar és a Barcelona (fins l’any 2013, en l’edifici de la plaça de les Glòries que molta gent continua anomenant Torre Agbar) a la ciutat del Baix Llobregat hi té la seva gran palanca de projecció pública: l’anomenat Central Cornellà, un complex que aglutina la seu de la Fundació Agbar i el llampant Museu de les Aigües, inaugurat justament l’any 2004.

L'entrada Àngel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat ha aparegut primer a Carrer.