Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

Però l’ànima i el poder castrenses en realitat bateguen en un altre indret molt més sumptuós, el palau de Capitania General. Ocupa l’antic convent de la Mercè, entre la basílica del carrer Ample i el passeig Colom, i amaga un valuós patrimoni artístic i històric. A diferència d’altres immobles estatals del casc antic, com les seus del Banc d’Espanya i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Capitania no està pas buida ni infrautilitzada: hi treballen vora 200 persones, entre militars i civils.

L’edifici té ús militar des de 1846, arran de la desamortització. Actualment acull la Inspecció General de l’Exèrcit de terra, el comandament que des de 2005 succeeix a les antigues Capitanies com a culminació de la reforma de les forces armades iniciada a la Transició. Encapçalada pel Tinent General, té entre les seves funcions dirigir, gestionar i controlar totes les instal·lacions militars d’Espanya i la representació institucional de les tres branques militars a Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja, que conformen l’àrea operativa “Pirenaica”. Malgrat les aparences i les picabaralles públiques, la relació amb les institucions catalanes i l’elit barcelonina no és pas dolenta.

Les sales nobles del seu interior acullen actes protocolaris amb tota la pompa vuitcentista i són també dipositàries del fervor religiós de la institució. De fet, el vincle entre el palau i la veïna basílica de la Mercè no és només històric o simbòlic, sinó que els dos edificis estan connectats físicament a través de dos ponts coberts.

La música litúrgica, les campanes i la visió de la gran escultura de la Mare de Déu que corona el temple s’escolen tothora a les dependències militars. I a la inversa la influència també és constant: l’església acull celebracions i concerts militars, les vitrines del cambril de la verge exposen ofrenes com insígnies, faixins i bastons de comandament -la majoria dels anys 90, dels darrers capitans generals- i entre la feligresia habitual hi ha una alta proporció de militars en actiu i retirats.

Claustre noucentista únic
El palau de Capitania és un dels edificis de titularitat pública més desconeguts de la ciutat. Pocs barcelonins saben, per exemple, que la patrona de la ciutat té un destacadíssim claustre de dos pisos amagat a pocs metres de la basílica i que poden visitar-lo cada any per festa major.

Harmònic i de dimensions considerables, combina l’elegància del marbre i les columnes clàssiques amb vistosos arrimadors de ceràmica valenciana, on es poden observar al·lusions als mercedaris i als principals virreis i capitans generals de Catalunya.

El primer pis són quatre galeries obertes i més aviat sòbries, mentre que el segon disposa de finestrals de vidre i fusta rematats pels petits balcons del tercer pis. Recorda al de la Casa de la Convalescència, on té la seu actualment l’Institut d’Estudis Catalans. En realitat es tracta de la superposició de dos claustres successius: el barroc original de l’escultor Jaume Granger -del que perviuen les columnes de marbre negre- i la reforma noucentista que en va fer l’arquitecte municipal Adolf Florensa.

Al centre del claustre hi ha un obelisc de principi del segle XX, que fa de font i de fanal. I sota l’escalinata noble sobreviu el pou de Sant Llop, que proveïa d’aigua els frares i el veïnat, però no es veu perquè el tapa una rèplica de l’escultura El desconsol de Josep Llimona.

D’esquena a la ciutat
Mentre que el convent original ‘mirava’ cap a la ciutat, en l’etapa militar l’edifici es ‘gira’ de cara al mar. Els mercedaris van fer-se construir un nou convent (1605-1653) pel mal estat del recinte gòtic precedent i com que l’estretor dels carrers no permetia una façana gaire monumental, van optar per embellir només la portalada. Perviu a la plaça de la Mercè i és obra de l’escultor Jaume Flori.

La primera meitat del segle XIX va passar molta factura al monestir: la Guerra del Francès (1808-1814) i la desamortització (1835) el van deixar malmès i saquejat. Va anar canviant de mans i funcions -caserna de soldats francesos, presó, magatzem, casa de subhastes i oficina d’amortitzacions- fins al 1845, quan finalment es destina a Capitania.

Com relata el llibre El Palau de Capitania General de Barcelona, editat el 2006 per l’exèrcit i reeditat en català el 2008 per la Generalitat de José Montilla, la seu del poder militar hi va anar a parar de rebot. Des de 1714 els capitans generals vivien al Reial Palau -desaparegut i situat al que avui és Pla de Palau-, i allà seguirien si no n’haguessin hagut de marxar el 1845 per cedir-lo a Isabel II en la seva visita a la ciutat l’any següent. Després d’estudiar d’instal·lar-se a la Foneria de Canons, al final de tot de la Rambla, van optar per l’exconvent de la Mercè.

L’enderroc de la muralla de mar entre 1878 i 1883 va propiciar la primera remodelació ‘moderna’ de Capitania. Fins llavors, un petit pont elevat connectava amb el camí de ronda sobre la construcció defensiva, que era un passeig molt popular entre els barcelonins.

Als anys 20, en vigílies de l’Exposició Universal de 1929, ajuntament i exèrcit van acordar una intervenció integral per encarar definitivament l’edifici cap al mar i redecorar-ne l’interior. La façana neoclàssica -on avui hi ha una enorme rojigualda que ha crescut en paral·lel al procés sobiranista- també és un disseny de Florensa. Actualment la gran porta del passeig Colom només s’utilitza en actes oficials i per al dia a dia s’usa una porta més petita que porta directament al claustre.

Un tresor d’accés molt restringit
Tot l’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La principal jornada de portes obertes és el dia de la Mercè, tot i que no acull cap acte de la festa major. També es pot visitar per Sant Jordi i en festius estatals com el dia de les Forces Armades, el de la Hispanitat, el de la Constitució i el de la Immaculada.

La visita també permet veure el fastuós Saló del Tron, que embafa els visitants amb un festival de velluts vermells, làmpades d’aranya i retrats monàrquics. La sala Grisallas, el menjador de gala i un pati andalús completen el recorregut. A diferència del claustre, les referències barcelonines i catalanes en aquests espais són escasses o nul·les. Al claustre també s’hi pot entrar el dia de Corpus per veure-hi l’oucomballa i en nits puntuals de concert al llarg de l’any, amb reserva prèvia obligatòria i escassa publicitat.

L'entrada Capitania General, l’epicentre del poder militar a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.