En les sis temporades de la sèrie de televisió Manos a la obra, el manetes del gotelé Benito Lopera Perrote sempre treia a col·lació la mort del seu progenitor: “Al meu pare, banderiller, el va matar el toro Bragado a la plaça de toros de Saragossa”. El pare de David Moreno (Barcelona, 1946) no era banderiller, sinó matador, el màxim escalafó de la tauromàquia. Es deia Aurelio Puchol i va donar al seu fill el malnom pel qual l’afició el coneixeria: Morenito de Valencia. S’entén que Aurelio va néixer a Aldaia, a València, el 1914. Després de la seva mort, l’11 d’octubre de 1953 -en les celebracions del Dia de la Hispanitat-, el destre i actor Mario Cabré li va dedicar una sentida elegia.

El fill d’Aurelio Puchol, el David, va heretar gairebé tot de la figura paterna, almenys els detalls que han configurat la seva personalitat. Si el pare va torejar amb Manolete i les primeres espases d’aleshores -Luis Miguel Dominguín, Chamaco, Julio Aparicio-, el fill es batria en duel amb Juan José Linares i Joaquín Bernadó, molt estimats. “Vaig ser el torero més jove, vaig prendre l’alternativa a la plaça de braus de Cotlliure, a França, sent un xiquet. He torejat des dels 14 anys fins als 35, fins al 1981. Em vaig retirar perquè ja m’avorria del mundillo, i perquè em va agafar un toro i em va deixar dos anys a l’hospital, amb un pulmó perforat. Però han estat els millors anys de la meva vida”.

Ara, la sorra i els mocadors blancs agitats amb fervor els assaboreix David Moreno en el record, assegut a una de les taules de l’establiment Venus Delicatessen (Avinyó, 25), regentat per Mercè Casal i Víctor Robles, ideal per prendre uns natxos amb guacamole, una mussaca i un poke bowl.

La segona vida del David comença als anys vuitanta amb aquesta frase: “Com que coneixia el propietari del cafè restaurant Cosmos [la Rambla, 34, avui restaurant Vapiano], em vaig fer accionista del local, juntament amb unes deu persones més. El propietari, Mur-Mar, se n’havia anat i jo els vaig dir: ‘Ara que no torejo podria treballar aquí’. Hi vaig posar un milió de pessetes, que després em van tornar. Aleshores el Cosmos tenia uns trenta treballadors, entre els cambrers i el personal dels apartaments contigus [Apartaments Mur-Mar, avui Master La Rambla Serviced Apartments]”.

—Com eren aquelles Rambles?

—Durant una època les freqüentaven els nord-americans de la Sisena Flota i els que venien de la guerra del Vietnam, i la prostitució.

—Unes Rambles animades.

—Hi havia molt d’efeminat que hi anava a lligar.

—Jo recordo que els últims anys del Cosmos els jubilats hi jugaven al dòmino.

—Això va ser al final, abans hi anava gent amb diners i a la barra es demanaven moltes begudes.

—El famós trifàsic d’anís.

—I d’altres, i al pis de dalt teníem el restaurant, sempre ple.

—Per això, animades.

—No hi havia tants lladres com ara. A mi m’han intentat robar quatre o cinc vegades últimament.

—Troba a faltar aquells anys?

—I tant. I vaig arribar a tenir dues cafeteries, una a prop de les Rambles i una altra a la Barceloneta anomenada Costa Brava, que ara és un Burger King.

—Tot un empresari.

—Tenia idees, i em vaig posar a treballar perquè els negocis, com el Cosmos, funcionessin.

El Cosmos es va obrir a principi del segle XX, i el 1927 es va transformar de la manera en què ha estat conegut durant dècades, amb una barra en forma de doble ve baixa. Va tancar el gener del 2019.

—I ara com veu les noves Rambles?

—No ho veig clar, els negocis s’han vist afectats. I tot és per al turisme.

—Ja no són unes Rambles canalles.

—Són suaus, per anar a passejar. Abans tenies matalasseries i ara hi ha botigues que venen carcasses per als telèfons mòbils.

—Barcelona és…

—… per a la gent de fora, sobretot. Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar.

—I què li sembla la prohibició dels toros?

—Una tonteria, hi havia molta afició a Barcelona. A l’última corrida a La Monumental [diumenge 25 de setembre del 2011], molts van plorar.

El 2009, David Moreno, Morenito de Valencia, es va jubilar. Resideix al mateix barri que el va veure néixer, el Gòtic. El David no ha tingut dues vides, sinó tres: avui, col·labora en una residència de gent gran, Llar la Mercè, de la Fundació Família i Benestar Social. “Empenyo les cadires de rodes dels avis”.

L'entrada David Moreno, torero i propietari del Cosmos de la Rambla: “Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar” ha aparegut primer a Carrer.

La qüestió no és menor en un context de crisi climàtica. Barea recorda que a l’alimentació ja s’hi troben nombrosos microplàstics i que els abocadors han esdevingut els principals emissors de gas metà, amb uns efectes col·laterals que van més enllà de les emissions. L’exemple: els petits terratrèmols del Garraf, conseqüència de la concentració de gasos en el subsòl de l’antic abocador clausurat fa 15 anys. “Necessitem posar seny i racionalitzar la recollida d’uns residus dels quals nosaltres som els responsables”, emfatitza.

El nou sistema

Per combatre l’anonimat que el sistema de contenidors brinda a les persones que no reciclen -més de la meitat, segons les dades oficials-, les Administracions han començat a apostar per sistemes de recollida individualitzada, amb xips a les bosses. “En aquest cas, el porta a porta és el que millor funciona de llarg, ens agradi o no”, sentencia l’activista de Greenpeace. Funciona a més de 200 localitats catalanes i a desenes de grans ciutats europees, i Barcelona ha decidit generalitzar-lo a través de la nova contracta del servei de neteja.

L’Ajuntament ja comptava amb l’experiència de Sarrià Vell a l’hora d’implementar el porta a porta -hi funciona des de fa tres anys-, però a Sant Andreu el Consistori ha ensopegat a l’hora de fer el primer gran desplegament del nou sistema. El casc antic d’aquest barri s’ha convertit en un maldecap per als responsables municipals, sobretot després de les grans mobilitzacions que un sector del veïnat ha aconseguit organitzar.

Què ha fallat?

Però quins han estat els pecats capitals que ha comès el Govern de l’alcaldessa Ada Colau per generar una polarització veïnal sense precedents? La manca d’informació al veïnat, la seva poca flexibilitat des del primer dia, l’obligació de complir amb un canvi d’hàbits tot just després de sortir d’uns confinaments extenuants o la seva posada en marxa a les portes de l’estiu. “Potser ha sigut tot massa precipitat; fins i tot encara han d’arribar els vehicles elèctrics i de gas que es van demanar”, assenyala Santi Serra, president de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar.

Des d’aleshores, les relacions entre una part del veïnat i l’Ajuntament han anat pel pedregar. En la darrera Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, Sant Andreu de Palomar és el barri que posa pitjor nota a la recollida d’escombraries. Una dinàmica que el Consistori ha volgut redreçar deixant en pausa el desplegament de la segona fase en aquest i altres barris, com ara Horta, a canvi de consolidar les correccions plantejades en la primera fase de Sant Andreu.

“Malgrat tot, les coses s’han començat a solucionar, però cal denunciar que va fer més tasca pedagògica el documental Homo residuus del programa 30 minuts de TV3, que no pas les campanyes de l’Ajuntament”, apunta Serra. Una conscienciació que pot arribar a una part substancial de la població, però no a tota: “L’incívic que ho fa malament, ho seguirà fent malament”, afegeix qui també demana al Govern municipal més informació i dades sobre els residus recollits. En termes generals, tanmateix, el sector andreuenc que ha incorporat el porta a porta ja ha multiplicat per dos el percentatge de recollida selectiva: ha passat del 37% al 76%.

Sarrià Vell, encallat

Aquest nucli històric del pla de Barcelona és el que més anys d’experiència acumula amb el porta a porta, però això no significa que tot hagi anat sempre de pujada. Eva Ceano, presidenta de l’Associació Veïnal de Sarrià, destaca que la recollida d’orgànica es va acostar al 80% durant l’estrena, però ara se situa al voltant del 60%: “Ha caigut, però seguim molt per sobre de la mitjana barcelonina; el 70% dels veïns ho fa bé”. Tot i això, les entitats han hagut de denunciar els punts negres on els incívics llencen els residus impunement. Un problema al qual s’han afegit d’altres, com l’incompliment de l’horari de la baixada de la brossa al carrer o la contaminació acústica: “Des de fa uns mesos, els camions que recullen les bosses fan molt soroll; ja ens han confirmat que els han de renovar, però a hores d’ara és insuportable”.

Més enllà de les disfuncions a corregir, Ceano es mostra satisfeta amb l’experiència: “Tots els canvis generen rebuig al principi, però estem contents de com s’ha desenvolupat, i ara volem que les nostres bosses també portin xip, per accedir a les futures bonificacions tributàries, i estendre el model a la Bonanova”, declara. “A la gent que defensa la seva llibertat individual i és reticent a reciclar, no l’entenc. És que no hi ha més remei: primer perquè el planeta no aguanta més i, segon, perquè la Unió Europea imposarà unes multes per no assolir els objectius que ens deixaran fregits”, denuncia Ceano.

Des de Greenpeace, Barea recorda: “Anem molt tard i, a sobre, tenim davant grans lobbies com Ecoembes, que no volen cap canvi de model”. “L’únic que poden fer els ajuntaments davant d’aquestes corporacions és publicar les vergonyoses dades sobre com gestionen els residus; el canvi real i brutal que necessitem depèn només de la llei en què ha de treballar el Govern central”. “Tot això és una pandèmia silenciosa que ens afecta a tots”, sintetitza.

El Gòtic, sense opció a reciclar

Martí Cusó, vocal de l’Associació Veïnal del Barri Gòtic, denuncia que no poden fer la recollida selectiva de residus “de cap de les maneres”. La raó: “Ni tenim contenidors, ni s’ha implementat mai la recollida porta a porta”. Al barri el que es fa és una recollida domiciliària del rebuig i l’orgànica. Respecte als contenidors de colors, diuen comptar només amb una desena en un barri amb 15.000 habitants. Tradicionalment, el Consistori ha argumentat que el barri no té carrers prou amples per instal·lar-ne més, però els activistes veïnals consideren que hi ha molts espais on ubicar-los, i consideren que no es fa per la pressió de la indústria turística. “Els lobbies que han fet del Gòtic un parc temàtic han aconseguit que es tregui tot allò que consideren que fa lleig”, lamenta. Ara reclamen que l’Ajuntament corregeixi aquesta disfunció i, a través de la nova contracta de neteja, aposti per incrementar una de les recollides selectives més baixes de la ciutat. “Demanem contenidors perquè, si volen, ens els poden posar demà mateix, mentre que un porta a porta necessitaria un parell d’anys per treballar-lo bé. El 25% de la població és flotant, en un any es renova; com ens ho podríem fer perquè els veïns que arriben ho facin bé des del principi? Sembla molt complicat”, rebla Cusó.

L'entrada Punt final a l’anonimat de les escombraries ha aparegut primer a Carrer.

Incredulidad, desconcierto, incertidumbre, desesperación. Son palabras que Josemi usa para definir sus estados de ánimo en las primeras fases pandémicas. “Ha sido duro, porque ves que todo se va al garete. Pero ahora veo la luz al final del túnel: tiraremos pa’lante. Puedo aguantar hasta final de año”, apuesta, y su optimismo contrasta con el desaliento del blues que suena por los altavoces –en el Club, esta es la música oficial: John Lee Hooker, Buddy Guy, Muddy Waters, Etta James…–.

Reconoce que en verano llegó a plantearse el cierre. Después llegaron las ayudas, “que son insuficientes y deben continuar”, avisa. Desde casi el principio, tiene a su único trabajador en ERTE –tardó dos meses en empezar a cobrarlo–. Luego le concedieron un crédito ICO –“en una semana”–, prestaciones y subvenciones que le han ayudado a “sobrevivir” y poco más. Acepta las restricciones porque “el bichito está ahí” y los sitios cerrados “son foco de contagio”. Incluso comparte que “lo lógico hubiera sido cerrarlo todo, pero con ayudas a los negocios”.

“Las Administraciones –reflexiona– no han hecho todo lo que podían hacer, por falta de recursos, por falta de experiencia, pero también por las pugnas entre partidos y entre ellas mismas. Con más voluntad de coordinación se podrían haber sacado más recursos de algún sitio”. También denuncia lo incomprensible de los horarios que se han fijado: “¡Aquí nadie come a la una!”. Él, ahora, ya no abre por la mañana.

Y por la noche, aunque podría abrir hasta las diez, empieza a cerrar a las nueve y media: “Ya no hay nadie por la calle a esa hora”. Al mediodía también abre y ofrece take away con los menús, las tapas y las empanadas. Comida a domicilio no hace: “No me gusta Glovo”.

Josemi pidió permiso para poner una terracita, pero se lo denegaron porque la calle es estrecha. Tampoco se la concedieron cuando la pidió en la plaza de Sant Just, a unos metros–: “Sé que no tengo acceso directo, pero, dado el carácter excepcional de la situación, una terraza nos habría echado una mano. Ahí el Ayuntamiento ha sido poco flexible”.

Nació en Ferrol, en Galícia, hace 63 años. Cuando tenía ocho, sus padres emigraron a Barcelona. “Conocí el Gòtic en sus momentos más grises. Había tejido asociativo; poco, pero lo había: se organizaban las fiestas en la plaza de Sant Just, había cine… En los ochenta, con el auge de la delincuencia y las drogas, la gente sacaba las mesas a la calle para hablar y compartir problemas. Era un barrio. Hoy, de eso, se conserva algo, pero muy poco”, lamenta. Critica igual la turismofobia como la turismofilia: “Debe haber equilibrio en la atención a vecinos y turistas”.

Explica que últimamente el Gòtic ya iba de capa caída por “la mala gestión del turismo y por la especulación inmobiliaria, que ha dejado al barrio con pocos vecinos”. Algunos establecimientos llegaron a unirse para dinamizar la zona: El Club de la Empanada, el Bidasoa, el Bahia… Tenían preparada una ruta de tapas como la Pinxu Panxu de Nou Barris. “Iba a empezar el 18 de marzo, teníamos hasta los carteles hechos, pero el día 14 hubo el confinamiento y se fue al garete”. El Refugi del pasaje de la Pau, otro de los participantes, ya ha tenido que bajar la persiana.

Periodista de formación –fue corresponsal en Centroamérica, donde vivió desde los ochenta hasta 2001–, decidió montar el Club en plena crisis. “Mi hermano no tenía trabajo y cocinaba bien. Yo tenía nociones de coctelería y me encargué de las empanadas”, rememora. Entonces trabajaba en un proyecto de La Caixa –formaba parte de un equipo de técnicos de intervención social–, pero se lanzó a la piscina. Echando 18 horas diarias, levantaron un negocio que llegó a dar trabajo a cuatro personas. Desde junio solo queda él. Echa 11 horas al día, que alterna con el cuidado de su madre, de 91 años y que hasta hace nada pochaba la cebolla para las empanadas. Su hija Irma le ayuda con postres y salsas. “Su apoyo ha sido muy importante para mí”, agradece.

Josemi resalta también la importancia de la solidaridad de los clientes que, por estar teletrabajando, han dejado de ir de forma asidua, pero que se esfuerzan en acudir una vez a la semana o al mes: “Básicamente estamos viviendo, o malviviendo, de la gente que viene para apoyar. Y estamos muy agradecidos por esa solidaridad de clientes y vecinos”.

L'entrada «Estamos viviendo, o malviviendo, de la solidaridad de la gente» ha aparegut primer a Carrer.