Els diners municipals aprovats van destinats a la urbanització de l’entorn de l’edifici, i encara que la voluntat és integrar-lo en el futur parc de la Sagrera, que servirà per arranjar l’espai i recosir els districtes de Sant Martí i Sant Andreu, la realitat és que del projecte de tres fases només se n’ha aprovat la fase prèvia, la dels treballs d’adequació. La proposta és convertir la Torre del Fang en un centre de dinamització del futur parc lineal de la Sagrera i d’interpretació dels antics pobles de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, però no hi ha ni calendari tancat ni pressupost aprovat, només una previsió que pot canviar i que fa pensar que l’edifici històric haurà d’esperar com a mínim fins al 2024 per ser rehabilitat.

Adéu al mur del carrer del Clot

A final de l’abril passat la comissió de govern aprovava el conveni de col·laboració amb la societat Barcelona Sagrera Alta Velocitat SA, que és la que s’ha d’encarregar de fer les obres d’urbanització i d’infraestructures necessàries coordinant-se amb la regidoria d’Ecologia, Infraestructures, Urbanisme i Mobilitat. Les obres, que havien d’haver començat a principi d’octubre i que tenen una durada de tres mesos sobre el paper, consisteixen a eliminar el mur del carrer del Clot i substituir-lo per una tanca perquè es pugui veure l’interior de la llosa que sosté la Torre del Fang i s’evitin les ocupacions de l’edifici. Es busca fer accessible l’espai des del carrer amb escales i rampes molt reduïdes, i per fer-ho possible s’haurà de salvar el desnivell actual i també dignificar la zona amb sauló i vegetació.

El president de l’Associació Veïnal de la Sagrera, Jaume Matas, explica que la idea és fer d’entrada una mica el que s’ha fet amb el parc de les Glòries, és a dir, crear espais de lleure temporals amb taules de ping-pong, bancs i pistes de bàsquet i d’atletisme perquè la ciutadania hi pugui accedir mentre es culmina la urbanització de tota la zona. Avança que el projecte negociat a grans trets durant el 2019 en una taula de treball entre les Administracions i les entitats veïnals i culturals de la Sagrera, Navas i el Clot “contempla que l’edifici de la Torre del Fang i la zona exterior d’horts urbans i vinyes esdevindrà un equipament compartit amb Sant Andreu i Sant Martí”. La futura Casa del Parc tindrà un espai d’exposicions i d’experimentació, i també coordinarà les activitats històriques del passat rural de Barcelona.

L’allargada ombra de l’AVE

És un miracle que la Torre del Fang s’aguanti dreta, i si encara ocupa un discret raconet a la cruïlla d’Espronceda amb Clot, on passa desapercebuda als ulls de la majoria dels vianants oblidada darrere un mur i un munt de grafits, és gràcies a les mobilitzacions veïnals. Ignorada pels diferents governs municipals, la seva és una història de dissort a mitges perquè s’ha pogut salvar de la piqueta in extremis i les finestres barroques tapiades mantenen en secret el seu interior fet malbé. Com una vella dama, el pas del temps ha fet estralls en la seva pell obrint esquerdes en les delicades parets de maons d’argila, però contra tot pronòstic segueix dempeus.

Des que va tancar als anys vuitanta com a centre de normalització lingüística, recursos pedagògics i arxiu de Sant Martí, ningú ha estat capaç de donar-li un ús alternatiu per la seva delicada construcció, que dificulta qualsevol remodelació. L’arribada de l’AVE a Barcelona va suposar un punt d’inflexió per a l’edifici. Amb la construcció del túnel es va plantejar traslladar-lo a l’altra banda d’Espronceda, però la seva mateixa estructura de fang feia l’operació impossible. La decisió dràstica va ser enderrocar-lo, però l’anunci va posar en peu de guerra les entitats veïnals, amb la plataforma AVE pel Litoral i el seu incombustible president, Pere Vallejo, al capdavant.

La forta resistència veïnal que va generar el projecte inicial de construcció del túnel de l’AVE pel carrer de Mallorca va obrar el miracle: no només es va rectificar el traçat construint el túnel a més fondària per estalviar vibracions als edificis, sinó que també es va aconseguir fer retrocedir l’entrada al túnel i construir una gran llosa per sostenir la Torre del Fang. A canvi, l’edifici va haver de suportar estoicament que el seu exterior es convertís durant anys en magatzem de mals endreços d’Adif. D’aquells temps només queden les ferides de les bigues de ferro que la travessen per subjectar-la a l’estructura.

Un edifici de llegenda

Des de final del segle XIX, l’edifici ha compartit paisatge amb les vies del tren i també, des dels anys quaranta fins a final dels vuitanta del segle passat, amb el veïnat de les barraques de la Perona. Encara que sorprengui, la Torre del Fang té un passat rural de llegenda i la història de l’antic poble de Sant Martí de Provençals no es podria explicar sense ella. Alguns historiadors apunten que el 1559 ja s’esmentava l’edifici però amb un altre nom, Torre de la Verge Maria, i que l’escut del Comtat de Barcelona de la porta principal fa pensar que la construcció ja existia al segle XII.

L’edifici va ser propietat de la família de Galzeran de Gualbes, mercader i banquer del segle XIV. També Joan Amades ubica la masia com l’escenari de la llegenda romàntica del Cor Menjat protagonitzada per Dolça de Provença, que va arribar a Barcelona l’any 1112 per casar-se amb el comte Ramon Berenguer. Dolça va passar llargues temporades a la Torre del Fang i es va enamorar d’un trobador, a qui el comte va matar. La dona es va menjar el cor del seu estimat sense saber-ho i quan es va assabentar de la notícia va deixar de menjar fins a la mort.

L'entrada El rescat de la Torre del Fang es fa esperar ha aparegut primer a Carrer.

El concepte clàssic del patrimoni cultural es va ampliar primerament gràcies a la intervenció del món acadèmic i dels organismes internacionals com la Unesco, ja superats sobretot gràcies a la societat civil que ha pres partit davant dels conflictes, de tal manera que el focus de l’atenció de l’objecte de protecció s’ha desplaçat també envers els processos i les raons pels quals els monuments, els conjunts urbanístics i els objectes, així com els sabers, els oficis tradicionals, les múltiples expressions de la cultura i els espais naturals, arriben a ser reconeguts com a patrimoni cultural.

Actualment podem dir que el patrimoni ja ho és tot: fem una política patrimonial quan ens oposem a la mercantilització dels béns culturals, quan preservem el comerç de proximitat, quan defensem el dret dels ciutadans a viure en el centre de la ciutat, quan ens oposem a la gentrificació, quan denunciem una operació urbanística que suposa la manipulació i destrucció d’un patrimoni i quan defensem el patrimoni natural.

La conflictivitat en la gestió

La realitat a la nostra ciutat i al nostre país, però, ha estat sempre molt diferent de la projectada per la cultura de les socialdemocràcies europees i pels organismes internacionals. L’especificitat del cas de Barcelona, amb un dèficit històric com a conseqüència d’haver ajornat l’aprovació del Catàleg del Patrimoni del 1979, tres anys desprès de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, va posar sobre la taula la contradicció jurídica entre els drets del sostre edificable i la preservació patrimonial, l’origen de la majoria dels conflictes de patrimoni que pateix la nostra ciutat.

La LPCC 9/1993 assignava a la Generalitat de Catalunya la declaració i custòdia dels Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), mentre que cedia als ajuntaments la competència en la catalogació dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de nivells de protecció. Quan les competències “exclusives” en matèria de Cultura i Patrimoni són traspassades a la Generalitat amb l’aprovació de la Llei orgànica 6/2006 de Reforma de l’Estatut, ja s’ha consolidat el concepte de “competència delegada” a les administracions locals o ajuntaments, sense disposar d’assignacions pressupostàries concretades per llei. Una forma clara d’alleugerir la càrrega de l’administració autonòmica de la Generalitat, que en el fons ha conduït a l’absentisme a què estem ja habituats en altres camps com l’habitatge.

Tanmateix, l’arribada de la crisi econòmica a partir del 2011 i els canvis legislatius tendents a la liberalització de l’economia, la contenció de la despesa de les Administracions, les modificacions de la Llei del Patrimoni Cultural Català del 1993 -especialment la modificació de l’article 28 que prohibia expressament la privatització dels BCIL de les Administracions, amb la Llei 5/2012, del 20 de març-, i la possibilitat de reclamació del sostre edificable o del lucre cessant del BCIL, van aprofundir encara més la virulència dels conflictes urbans. Els casos més recents, com el de l’Escola Industrial, exemplifiquen els perills en què es troba el patrimoni: operació gestada el 2014, ens il·lustra com, amb els canvis legislatius realitzats, es feia possible traspassar usos o vendre propietats a entitats tant públiques com privades i reclamar el sostre edificable de les quatre illes de l’Escola Industrial amb la pèrdua de patrimoni, usos, espais lliures i zones verdes, i la conseqüent densificació de l’Eixample, conflicte que finalment la societat civil va saber aturar.

Un punt feble

La ciutat ha esgotat el seu territori i per tant les tensions especulatives es dirigeixen cap als punts més febles: els pocs espais lliures i el patrimoni edificat. La debilitat de la protecció del patrimoni els ha convertit en objectius prioritaris dels operadors urbanístics. Tanmateix, una creixent mercantilització i caricaturització del patrimoni, fruit del consum turístic més superficial, que fins fa poc semblava ser l’única garantia de protecció, l’han convertit en una important font d’ingressos i en una extracció de les plusvàlues que la societat havia atorgat a la col·lectivitat.

El clima d’obsolescència i desintegració dels clàssics mecanismes de protecció patrimonial, la pèrdua de recursos disponibles i el desinterès per la seva gestió, així com les ingerències d’interessos aliens, han estat una realitat tangible en el rerefons del conjunt de conflictes oberts a la ciutat. No es tracta només de la pèrdua de peces de valor històric o cultural, sinó de la pèrdua de població dels nuclis històrics, de les bombolles econòmica, immobiliària i turística, de les crisis subsegüents, i també de l’abandonament de les polítiques culturals, per ser lliurades en mans dels interessos especulatius nacionals i internacionals, que són els que fins ara han estat decidint sobre el futur del nostre patrimoni.

Calen canvis

Seran necessaris canvis legislatius tendents a recuperar la governabilitat de la ciutat, i també canvis urbanístics destinats a recuperar les plusvàlues generades per les inversions públiques i per les decisions patrimonials. Cal un canvi de model de ciutat per trencar amb la ja antiquada contraposició conservació-innovació, que va néixer en un clima cultural de principi del segle passat basat en el creixement infinit i que ha causat i segueix causant danys col·laterals a la ciutat. La conservació i la innovació no les podem seguir considerant com a dues opcions estètiques o filosòfiques contraposades. Noves descobertes tecnològiques, nous recursos estètics i visions culturals diverses i transversals han donat llum a noves pràctiques amb una millor capacitat per integrar la conservació i la innovació.

Cal recuperar la governança del patrimoni des de les Administracions i des de les institucions, generant organismes transversals entre la gestió de l’urbanisme i la cultura. Cal desplegar i dotar de recursos l’Agència Catalana del Patrimoni, crear un Institut Municipal del Patrimoni Cultural i promocionar la cooperació publicoprivada, similar als models anglosaxons, que permetin omplir aquest buit institucional i preveure’n la sostenibilitat econòmica.

RRR abans d’enderrocar

Restaurar, Rehabilitar i Reutilitzar són les tres erres del patrimoni. La protecció cal entendre-la com un factor fonamental en l’essència de la sostenibilitat: la Llei d’Urbanisme de Catalunya del 2004 defineix el desenvolupament urbà sostenible com la utilització racional del territori i el medi, i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions futures.

L’Agenda 21 de la Cultura és el primer document amb vocació mundial que aposta per establir les bases d’un compromís de les ciutats i els governs locals per al desenvolupament cultural sostenible. Parteix de la idea que la cultura realitza una contribució fonamental en el desenvolupament humà i aporta valors com la creativitat, la diversitat, la memòria o la ritualitat. Per aquest motiu, l’Agenda 21 de la Cultura del 2008 proposava integrar la cultura com un element fonamental del nostre model de desenvolupament. Cal rescatar la responsabilitat pública de decidir dels nostres dirigents sobre l’evolució del patrimoni de la ciutat, sobre allò que desapareix i allò que cal que perduri, i amb quin model gestionar els conflictes creixents.

Els nivells de protecció i els seus límits

Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). No es pot enderrocar. Requereix la inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Plan Especial o per iniciativa ciutadana, sol·licitant a la Direcció General del Patrimoni la incoació d’un expedient BCIN, previst a la Llei de Patrimoni. Els determina la Generalitat.

Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Cal una proposta d’inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Pla Especial, sol·licitant l’Ajuntament la declaració BCIL i després la ratificació de la Generalitat. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions als Pla.

Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic. No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Són parts d’edificis protegides -una façana, una escala…-. Proposats pels Plans Especials, són competència de l’Ajuntament. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

Nivell D. Bé d’Interès Documental. Pot ser enderrocat després de presentar i aprovar un estudi històric-arquitectònic. Hi ha l’obligació de documentar-los. Proposats pels Plans Especials, la iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

El catàleg. Els béns amb els nivells A,B,C i D estan inclosos en el Catàleg de patrimoni històric-artístic de l’Ajuntament, creat el 1979. Els de nivell A i B també formen part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

De què serveix? La Llei de Patrimoni ha donat a Barcelona certs resultats en la custodia dels BCIN, però no ha estat útil en la resta de nivells -que són la majoria dels béns protegits-, donat que no ha permès afectar als drets consolidats pel PGM del 1976 en matèria de sostre edificable. La realitat és que s’enderroquen béns de nivell B i C, sobretot els interiors, deixant la façana si el canvi d’ús ho exigeix -hotels i altres-, afavorint l’anomenat façanisme. Les últimes modificacions legislatives -Llei Òmnibus i Modificació del PGM- permeten la lliure circulació en el mercat immobiliari de béns catalogats públics i la possibilitat de reclamar el lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial, és a dir, allò que es podia haver fet segons el PGM i l’Administració no ha permès fer. Aquest és el marc en que s’han de situar els creixents conflictes actuals en matèria de patrimoni.

Antecedents del Catàleg de Patrimoni de Barcelona

1956. Llei de Sòl. Fixa que els municipis han d’aprovar llistats o catàlegs d’edificis que pel seu valor artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional no poden ser enderrocats.

1962. Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional. Amb categoria de pla parcial. Només constitueix un tràmit més en el procés d’obtenció de determinades llicències d’enderrocament.

1976. Pla General Metropolità (PGM). A través de la zonificació, assigna un sostre edificable i un rendiment econòmic a les parcel·les, excepte els sistemes bàsics. També obre la possibilitat de la redacció de Plans Especials, com els de Protecció del Patrimoni.

1979. Catàleg de Patrimoni Històricoartístic. Tampoc no resol la contradicció entre l’afectació urbanística i la protecció d’un element. Un edifici es pot descatalogar i enderrocar si existeixen “previsions de planejament d’interès públic prevalent”.

1993. Llei del Patrimoni Cultural Català. La Generalitat de Catalunya ja té la competència exclusiva en la matèria. Estableix dues categories de protecció -A i B- comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

2000. Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats als districtes. Segueixen sent paper mullat si no es fa una modificació del PGM ajustant el sostre edificable al dels béns catalogats.

2012. Llei Òmnibus. Modifica la Llei del Patrimoni del 1993 per permetre la privatització dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de béns catalogats.

2016. Modificació del PGM. Obliga a definir un planejament derivat en els edificis catalogats en discordança amb el PGM. Es calcula el sostre edificable i la possibilitat de reclamació del lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial.

L'entrada Els reptes de la conservació del bé comú ha aparegut primer a Carrer.