Els cafès-cantant, els teatres i els cabarets van ser espais importants d’oci a les ciutats que, com Barcelona, van doblar la seva població durant les primeres dècades del segle passat. A les noves urbs es va propiciar una incipient cultura de masses urbana i un star-system propi, afavorit també pel desenvolupament de la indústria discogràfica, la ràdio i el cinema.

En el cas de Barcelona, Pilar Alonso i Raquel Meller són dos noms majúsculs, dives populars a l’altura de grans artistes que visitaven la ciutat, com Carlos Gardel i Maurice Chevalier, i també dels nous ídols futbolístics, el Diví Zamora i el Mag Samitier. I el Paral·lel, amb els seus locals de mil colors que s’encenen cada nit, és l’artèria marginal per on circula la sang d’aquesta nova sensibilitat urbana.

Les noves estrelles de la nova ciutat brillaven tant que eren també bons ganxos publicitaris. Dos exemples: la cara rodoneta de l’aragonesa Mercedes Serós, que debuta a l’Edén Concert amb 16 anys i el 1925 grava el cuplet La barcelonista, il·lustra els cromos amagats en les xocolatines, mentre que l’exòtica i sinuosa figura de Carmen Tórtola Valencia proporciona una imatge d’encant misteriós als sabons i perfums de la casa Myrurgia, fundada a Barcelona el 1916.

Més de cent cafès a Barcelona
Tal i com ha documentat Jaume Collell, a la dècada del 1910 funcionaven a la ciutat cap a un centenar i mig de cafès concert. I a partir del 1914, les circumstàncies de la primera guerra mundial, en què l’Estat espanyol va jugar un profitós paper neutral, van afavorir encara més la proliferació de l’oci nocturn i el diner fàcil. En aquests ambients lleugers i populars és on s’aniran propagant i arrelant en diferents onades els ritmes de moda: el tango que neix a Buenos Aires i es consagra a París, el foxtrot que escandalitza els conservadors, el pasdoble que fa el salt de les bandes militars als salons de ball, el java o ‘dansa apatxe’ i la sardana que arriba de l’Empordà.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, tots aquests ritmes estan presents als teatres barcelonins i s’integren en el repertori dels cuplets, cançonetes amb tornada que la gent s’aprèn de memòria i incorpora al seu llenguatge quotidià: “baixant de la Font del Gat”… “remena, nena”… “digue-li que vingui, i que no s’entretingui”… “Qui al Paral·lel no vagi, no es pot dir barceloní”…

El 1914, l’any que esclata la gran guerra, el mestre Padilla escriu a París La violetera. Però aquesta cançó que esdevé un clàssic fins avui l’estrena a Barcelona la cupletista Carmen Flores, i la popularitzarà Raquel Meller, convertint-la en un dels èxits més grans de la primera meitat del segle XX. Quan Chaplin va intentar convèncer la Meller perquè la cantés a la seva pel·lícula Llums de la ciutat, la diva diu que nanai… La Meller, que havia debutat el 1911 al teatre Arnau del Paral·lel, que el 1926 va ocupar la portada de la revista Time i que després de la guerra va anar desapareixent de la vida pública, semiretirada a Barcelona.

Després d’una primera època en què al cuplet se l’anomenava ‘psicalíptic’, per les seves lletres pujades de to i els seus retrats de mons marginals, el repertori del cuplet es va anar refinant una mica i les seves estrelles, amb Raquel Meller al capdamunt, van ser admirades fins al deliri per tothom. I el català es va anar incorporant al repertori al costat del castellà: l’any 1920, el diari republicà i barceloní El día gráfico va convocar un concurs de cuplets en català, amb la menorquina Pilar Alonso com a padrina de la iniciativa. Alonso havia triomfat l’any anterior, estrenant al teatre Eldorado de la plaça Catalunya un altre cuplet memorable: Les caramelles.

És significatiu que la majoria de cupletistes que treballen a Barcelona siguin aragoneses, balears, andaluses… i que les lletres descriguin un ambient que l’historiador Josep Termes va definir així: “Un caos urbà amable, familiar, de gorra i espardenya, de truita d’arengada i costellada, de minyones i soldats, d’obrers amb brusa i faixa, i amb el caliquenyo a la boca”. Amb les seves històries de noies de poble que arriben a Barcelona amb somnis de grandesa i es posen a treballar a la fàbrica o a la modisteria, de galans del Poblenou, de forneres de Sant Antoni i de xaves de Sants, el cuplet s’aferra a la realitat més immediata.

Moltes d’aquestes cançons són a més autentiques cròniques de l’actualitat política, de les modes, dels successos, de les innovacions tècniques… i amaguen entre línies àcides crítiques a la burgesia amb els seus dobles sentits. La copla, la forma que acabarà ocupant l’espai del cuplet en les preferències populars, serà molt més escapista i etèria.

A més, al costat de les cantants de cuplet, es desenvolupa a Barcelona un nodrit grup de lletristes i compositors professionals. Entre els lletristes hi ha poetes anarquistes, bohemis, periodistes… i també alguna dona, com la cupletista d’Olot Càndida Pérez. Però el més destacat de tots és Joan Viladomat, el germà de l’escultor Josep Viladomat. En els moments esplendorosos mantindrà oberta una acadèmia al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) on s’escriuen cançons sense parar i es fan classes a joves aprenents de cantant; serà una de les nombroses acadèmies que van proliferar en aquest carrer, entre el Paral·lel i el Teatre del Liceu, per atendre les demandes dels uns i dels altres. Des de la Barcelona del cuplet, Viladomat és l’autor dels cançons d’èxit mundial com el tango Fumando espero.

Paradoxalment, quan als anys trenta les autoritats de la República permeten els nus a l’escenari, el cuplet perd part del seu encant picaresc i comença la seva decadència. Acabada la guerra civil, Joan Viladomat mor consumit i desenganyat. El Paral·lel i el cuplet, tot i les reivindicacions puntuals que han anat apareixent en diferents èpoques, ja no tornaran a ser el mateix.

L'entrada Cuplets, humor i picardia ha aparegut primer a Carrer.