Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.

La transformació urbanística de la Barcelona olímpica sota el mandat socialista comporta un clar increment d’habitatges i creació d’una xarxa viària destinada a potenciar el transport privat (rondes, Gran Via, obertura de la Diagonal i connexió de la Meridiana, etc.). A les Glòries es construeix una anella viària elevada, el “tortell”. La modificació del PGM de Glòries de 1999 aporta a la zona uns 1.000 nous habitatges.

L’any 2005, un pla urbanístic al carrer Bolívia posa en peu de guerra els veïns i veïnes, que s’hi mostren en desacord i reclamen que es tingui en compte l’opinió dels barris a l’hora d’aprovar els plans urbanístics. L’Ajuntament admet iniciar a les Glòries un procés de participació i convoca les entitats del territori al debat de la transformació de les Glòries. Les associacions veïnals de Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Fort Pienc i Poblenou, conjuntament amb la Favb, participem de forma activa en aquest procés.

El Compromís per Glòries
La llarga llista de reivindicacions dels barris es posa sobre la taula de debat amb l’Ajuntament i es dibuixa una nova modificació del PGM de la zona, que conclou després de més d’un any de reunions, el 2007, en el Compromís per Glòries, signat en un entorn d’ampli consens per tots els grups municipals, a excepció de l’abstenció del Partit Popular, i en l’aprovació de la modificació del PGM. La multitudinària assistència a l’audiència pública de presentació del Compromís confirmava el consens aconseguit.

El Compromís per Glòries té un abast més ampli que la modificació del PGM. Contempla la construcció de 14 equipaments de barri (escolars, sanitaris, esport, lleure, atenció a gent gran, culturals…), i equipaments de ciutat, habitatge de protecció oficial assequible, millores en el transport públic, connexió del tramvia, reducció del trànsit privat, millores en la qualitat de l’aire, i, sobretot, la recuperació d’aquest gran espai urbà per al lleure i gaudi de la ciutadania, convertint les Glòries en un gran parc de i per a la ciutat. Fins i tot té un calendari (que després s’ha incomplert reiteradament).

Els sacrificis veïnals
No tot van ser millores, també hi va haver importants sacrificis per part dels quatre barris. L’Ajuntament aprovava uns 1.000 habitatges més a la zona de les Glòries, “perdíem” una part molt important de zona verda i vam haver d’acceptar grans equipaments de ciutat en llocs que volíem per als equipaments de barri.

Els entrebancs no varen trigar: el trasllat dels Encants va posar a prova els límits del consens dels grups municipals. L’arribada de Convergència al govern municipal i la seva negativa a enderrocar el “tortell va fer necessària la mobilització dels veïns al carrer, per aconseguir que el govern respectés el Compromís i executés allò que havia signat.

Hem hagut d’insistir i reclamar en moltes ocasions davant la prioritat del govern en construir equipaments de ciutat (Grapadora, Encants) i que deixava de banda els equipaments de barri més urgents (escola dels Encants, escola bressol, CAP de Bolívia, biblioteca, poliesportiu, residència per a gent gran a prop de la Farinera…), els habitatges assequibles, les millores en el transport públic. També es posa en evidència la posició contrària de Convergència a connectar la xarxa de tramvies per la Diagonal. S’efectuen algunes millores de la xarxa viària (connexió del carrer Ali Bei i Marina, Llacuna i Gran Via, Castillejos). Amb aquest govern s’aprova el projecte dels túnels de la Gran Via, des de Padilla fins a la rambla de Poblenou, i s’inicien les obres. Ara es veuen les conseqüències de la decisió de l’Ajuntament de fer-les en dues fases.

Pisos menjant-se zona verda
Un dels aspectes en què les associacions hem hagut de contrarestar més pressions ha estat en preservar el màxim de superfície del futur parc, ja que hi ha hagut diversos intents de destinar-ne una part important a edificar blocs de pisos, sobretot a la façana de la plaça al carrer Consell de Cent.

Hem aconseguit també que el parc sigui bastant pla, evitant la divisió i grans desnivells en superfície que proposava l’antic projecte dels túnels en la part central. Es construeix l’escola dels Encants i la biblioteca Josep Benet, que s’instal·la a l’edifici de la Grapadora. Un concurs internacional tria la proposta de parc coneguda com a Canòpia, que va ser molt ben rebuda pels veïns i veïnes i que va comptar amb un clar recolzament del moviment veïnal. Destaca per la recuperació de l’espai lliure per al lleure i la presència indiscutible d’una coberta vegetal que contribuirà a la millora de l’entorn de la plaça i a la salut de la ciutat.

El lent procés ha donat peu a incloure equipaments que no cabien en la proposta de 2007 (centre de formació professional, escola de música), i incorporar elements de patrimoni arquitectònic (edifici adossat a la fàbrica de paraigües, Rec Comtal). L’inconvenient, és que ha fet necessària una nova modificació del planejament.

Amb el nou govern de Barcelona en Comú s’impulsen de forma clara actuacions destinades a la construcció d’habitatge protegit. És el cas del concurs internacional que ha triat la proposta d’ordenació dels edificis que acolliran 280 habitatges a l’illa situada entre la Gran Via i els Encants, i també les actuacions efectuades als carrers Bolívia i Sancho de Àvila.

Ara, amb la incorporació al govern del PSC veurem si s’aconsegueix aprovar el projecte de connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, que les associacions veïnals sempre hem reivindicat.

Lentitud i incompliments
El resultat del balanç no ens convenç. Els avenços aconseguits han requerit molta dedicació i molta paciència per assimilar l’excessiva lentitud de la transformació de les Glòries. Això sí, tot i la lentitud, considerem que va en la bona direcció. La participació del veïnat i de les associacions ha estat intensa, però cal millorar la informació municipal. L’escola dels Encants porta dos cursos en funcionament, amb una línia pedagògica innovadora. La Biblioteca de Josep Benet ja està donant servei als barris. Els Encants ocupen un edifici de disseny i continuen sent un punt de referència d’aquest comerç peculiar, que va inventar la reutilització abans que nasquéssim els ecologistes. Tenim un altre edifici “emblemàtic”, encara que ja sabeu que no ens agrada: la Grapadora, o el DHUB, com diuen els políticament correctes. Això sí: benvingut Museu del Disseny.

Ha acabat la construcció dels 105 habitatges dotacionals per a gent gran al carrer Bolívia, adjudicats de forma no gaire transparent pel govern de Convergència. El CAP, el casal de barri i el centre de salut mental previstos a la planta baixa de l’edifici no s’han posat en marxa encara.

Un ‘regal’ nefast
L’aturada de les obres dels túnels de Glòries per la rescissió del contracte amb les constructores no ha estat el millor regal que el veïnat podia esperar en la celebració del 10è aniversari de la signatura del Compromís. Prevèiem dificultats i un cert grau d’incompliment del calendari d’execució. Ara hem de reconèixer que no ens imaginàvem els entrebancs
i endarreriments que han perseguit el procés de transformació d’aquest indret que pretén configurar-se com el nou centre de la ciutat previst per Cerdà.

10 anys de lluita que esdevindran un triomf
Tot i els entrebancs, el veïnat es torna a declarar tossudament optimista i reivindicatiu per aconseguir que es porti a terme, aquesta vegada sí, la creació del Parc de les Glòries, la construcció dels equipaments i habitatges assequibles que necessiten els barris, la implantació d’una xarxa de transport públic que resolgui la mobilitat de la zona, de la ciutat i la seva connexió amb els municipis que l’envolten, s’executi la connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, s’acabi d’una vegada la totalitat de les obres dels túnels (fins Sant Joan de Malta), es redueixi el trànsit de la zona, s’acabi d’urbanitzar la Meridiana sud, els carrers de l’entorn, s’executin les zones verdes ocupades per les vies de Renfe i el transformador d’energia elèctrica, es posi en marxa la informació ambiental de la pantalla instal·lada a la Gran Via…

El que és evident és que si volem que això es faci realitat, governi qui governi, hem de continuar empenyent, des dels espais de debat, des de les reunions amb l’Ajuntament, des del carrer… com sempre. Això sí que no ha canviat!

L'entrada Del ‘tortell’ al futur Parc de les Glòries ha aparegut primer a Carrer.

La desafortunada història de la plaça de les Glòries ha incorporat un nou capítol aquesta primavera. Aquest mes de maig de 2017 havia d’estar enllestit el túnel que soterrarà la Gran Via fent-la passar per sota del futur parc i de l’entramat de túnels ferroviaris -quatre de Rodalies i un de la L1 del Metro-. En canvi, tal i com acredita una auditoria independent realitzada per l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC), l’obra executada se situa encara en el 60% i acumula almenys 19 mesos de retard. Aquest endarreriment i els retocs que s’han hagut de fer al projecte suposen, a més, un important sobrecost. Segons l’auditoria l’encariment és de quasi el 20% (11,8 milions d’euros) del preu d’adjudicació (uns 60 milions), mentre que les constructores reclamen un desviament del 60% (36 milions).

Davant de l’incompliment de terminis, el govern municipal d’Ada Colau ha decidit rescindir el contracte a la UTE constructora -formada per Romero Gamero, Benito Arnó e Hijos, Copisa Constructora Pirenaica i Comsa- i tornar a licitar el que queda d’obra per uns 38 milions d’euros. Un relleu que suposarà de 8 a 12 mesos d’aturada -la previsió més optimista és reprendre les obres al gener de 2018- i un cost d’uns dos milions d’euros que pujaria en cas que la pausa s’allargués.

Relació molt deteriorada
Les empreses ja han retirat la maquinària pesada de la plaça i tot fa pensar que portaran a l’Ajuntament a tribunals. La relació està molt deteriorada des de fa mesos, en especial a partir del toc d’atenció municipal el passat juliol a la UTE. Un element central a dirimir serà el repartiment de culpes, que determinarà les indemnitzacions a percebre o abonar.

El retard té diverses causes, com detalla l’ITEC. La principal és la imprecisió o directament els errors en la documentació prèvia facilitada a la UTE per Adif i per l’Ajuntament: els túnels ferroviaris i el sifó del col·lector soterrat estaven un metre i mig més avall del que deien els plànols. La UTE va donar per bones les mesures sense fer cates preventives abans d’iniciar l’obra. A més van aparèixer elements de formigó procedents de fonaments antics que no s’havien extret ni constaven. Altres causes són més prosaiques, com la previsió de treballar 24 hores els 365 dies, malgrat que la legislació no ho permet o la lentíssima burocràcia amb les companyies de subministraments i amb Adif.

L’empresa tira pilotes fora
Dos informes dels serveis jurídics municipals i un de tècnic d’Urbanisme, als qual ha tingut accés Carrer, veuen empara legal en la cancel·lació unilateral cenyint-se a la impossibilitat d’assolir el termini d’entrega acordat, més que no pas agafant-se als sobrecostos. Ara bé, adverteixen a l’executiu municipal que ha de poder demostrar “de forma clara” i amb “el corresponent informe tècnic” que l’empresa és la causant directa de l’incompliment del calendari. El passat setembre la Direcció d’Obra de la UTE ja va advertir a l’Ajuntament que almenys 8,1 mesos del retard total no són atribuïbles a les empreses, sinó a factors externs.

La major part de l’oposició -Demòcrata, C’s, ERC i PP, que sumen 23 dels 41 regidors del ple- ja ha fet sentir el seu rebuig a la mesura per la incertesa que introdueix i el cost de l’aturada. Només la vigilància ja són 23.000 euros cada mes. Pronostiquen que la represa de les obres s’endarrerirà i que al final l’obra sortirà més cara que empassar-se el gripau del sobrecost.

Les entitats veïns no veuen malament la rescissió del contracte, però recelen de la repercussió que tindrà sobre la urbanització en superfície i sobre el calendari final. Parc i tramvia hauran d’esperar segur fins que es completi el túnel, però el consistori promet que l’afectació sobre els futurs pisos i equipaments serà mínima. Ara bé, la segona fase del soterrament de la Gran Via ja són figues d’un altre paner. Segons el Compromís per Glòries de 2007, el túnel ha d’arribar fins al carrer Joan de Malta i empalmar amb el tram de Gran Via ja semisoterrat, però el consistori va dividir la licitació en dos paquets. El túnel que ara centra la controvèrsia només arriba fins al carrer Ciutat de Granada, és a dir, fins a la porta del centre comercial.

Els veïns demanen que ara s’aprofiti per licitar alhora el 40% d’obres restants del primer túnel i la construcció sencera del segon, a fi d’escurçar tempos i garantir que el soterrament es farà tal com se’ls va prometre. Tot i la tensió evident en la darrera Audiència Pública, on veïns de la zona li van cantar les quaranta a la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, de moment el consistori no es pronuncia. La licitació està prevista per al juliol.

Però… ¿surt a compte rescindir un contracte d’aquesta magnitud?
La gran majoria d’obres públiques actuals s’entreguen amb notoris sobrecostos i retards contra els que no hi ha un manual d’instruccions definit. Ni tampoc consens polític sobre com abordar-los. La majoria d’administracions sol assumir els incompliments de contracte per evitar la incertesa legal i l’augment de la demora, però també, com evidencien casos judicials en curs com el de l’estació de la Sagrera, la impunitat generada ha estat un colador flagrant per a la corrupció política i empresarial. De fet, el contracte ara rescindit també està sent investigat en el marc del cas 3% de presumpte finançament il·legal de CDC, arran de la troballa d’SMS i documents que apuntarien a l’elecció de la UTE abans de la licitació.

El consistori augura ara que el túnel podria estar llest a les portes de 2020, perquè queden almenys 20 mesos d’obres. En cas de no haver-se rescindit el contracte, la previsió de l’auditoria era acabar-lo a finals de 2018 o principis de 2019. Tot plegat, evidentment, en el supòsit que no apareguin noves sorpreses al subsòl. De fet, com indica l’informe tècnic intern, l’aturada es produeix ara perquè l’obra estava en una “interfase entre activitats clarament diferenciades”, després d’acabar els murs pantalla i pous i abans d’iniciar l’excavació per sota del nivell freàtic i els passos inferiors.

Pel que fa al sobrecost, cal recordar que l’obra es va adjudicar el 2015 molt per sota (-24,3%) del preu al que va sortir a licitació (80 euros), una rebaixa que l’ITEC ha considerat “un risc econòmic rellevant”. Si la reclamació de sobrecostos és un mal crònic en l’obra pública catalana i espanyola, quan els marges són temeràriament baixos es dispara el risc d’incomplir el pressupost davant del més mínim imprevist. Durant els anys més durs de la crisi nombroses constructores es van presentar als concursos públics metropolitans amb ofertes a la baixa d’entre el 25% i el 30%, en un context d’insòlita concurrència de candidatures. Va ser el cas, per exemple, de les reformes del Paral·lel i la Diagonal o a la mateixa demolició de l’anell viari de Glòries.

L’alternativa que es plantejava el govern municipal era mantenir la licitació a la UTE i reclamar-li una indemnització pel retard (uns 12 milions, segons els primers càlculs), si bé cal tenir en compte que les empreses també podrien judicialitzar-la o fins i tot declarar-se incapaces d’afrontar-la. A més, com han advertit els Serveis Jurídics municipals, el fet que la contractant sigui l’empresa municipal BIMSA -una societat anònima- situa la disputa en el terreny del Dret privat, sense les prerrogatives que tenen les administracions públiques en nom del bé col·lectiu. Mala peça al teler.

Nyap rere nyap
(Redacció)
1859. El Pla d’Eixample de Cerdà preveu una gran plaça en la intersecció dels tres carrers principals de la Barcelona del futur: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. El 1863, Víctor Balaguer la bateja com la “Plaza de las Glorias Catalanas” -adjectiu que es mantindrà (o no) en funció de qui mani-. Camps i terrenys sense conrear acabarien acollint, ja a finals del segle XIX, un bon grapat de vies fèrries.

13 de maig del 1919. Dimarts 13. La plaça s’inaugura oficialment, tot aprofitant un pla per sanejar i urbanitzar barris extrems. La Vanguardia recollia el testimoni de les autoritats, que feien “votos por que pronto sea un hecho la urbanización mediante la colocación de bordillos”. Gairebé una dècada després, el 1928, els carrers del voltant restaven sense asfaltar i desproveïts de clavegueram.

Anys 30. Els Encants es traslladen al camp de l’Insecticida, entre la plaça i Can Caubet. Els veïns s’havien oposat al seu trasllat al bell mig de la plaça per “razones de orden estético, higiénico y decoro ciudadano”. Llavors la plaça ja era un lloc aïllat, desatès i propens a les reunions clandestines i els negocis poc clars. El 1935 es va aprovar un pla per soterrar les vies i urbanitzar l’entorn, però l’esclat de la guerra civil ho va aturar tot. Els túnels van esdevenir refugis antiaeris.

Anys 40. Proliferen les barraques i s’inaugura la fàbrica Hispano Olivetti, fet que permet avançar en la urbanització de la zona. El nou “Plan de Enlaces Ferroviarios” del 1944 reactiva les obres del túnel. Però els canvis són més cosmètics que reals. Cal un replantejament general.

Anys 50. El 1951 s’aprova el “Proyecto Rectificado de Nuevas Alineaciones y Rasantes de la Plaza de las Glorias”, que dóna a la plaça forma circular. Poc després, el Pla Comarcal del 1953 obre les portes a la primera gran transformació. Aquesta es concretaria en el programa d’actuació urbanística 1958-1962, que, entre altres coses, preveia el soterrament de les vies. “No será la obra de nuestra generación pero será un legado que dará fe de nuestra proyección al futuro”, deia el tinent d’alcalde Santiago Udina Martorell, lluint-se per a la posteritat. Porcioles reblava el clau: “[…] se convertirá, urbanísticamente hablando, en una de las mejores [plazas] del mundo”. Les obres van començar el 1959 i no acabarien fins al 1973 (!). Els soterraments es van quedar en passos elevats.

29 de gener del 1961. S’inaugura el viaducte que permetia accedir a la plaça des de la Gran Via. De l’anella inicialment projectada, només se’n construeix un quart, i en forma de pas elevat. El boom del cotxe, tanmateix, fa que la infraestructura quedi obsoleta en temps rècord. Els tècnics se n’adonen aviat i elaboren un nou projecte d’enllaços que suposa la destrucció del primer nus. El nou projecte, que ja preveu tres nivells de circulació, no s’enllestiria fins al 1972.

1976. Finalitza l’enjardinament de la “plaça”. I ja no s’hi farà res més fins als anys previs als Jocs Olímpics. Ara només queda descoberta la línia de tren del ramal de la Diagonal… però l’espai que abans ocupaven les incòmodes vies dels ferrocarrils l’ocupaven ara, i amb escreix, els cotxes. Aquell mateix any, el Pla General Metropolità preveu una gran reserva de sòl lliure a l’interior de la plaça.

1992. Inauguració d’un nou nus viari, el tercer. El motiu? Els Jocs Olímpics. L’arquitecte en cap, José Antonio Acebillo, capitaneja un procés de transformació que culmina en el tambor de Glòries, el penúltim maldecap dels veïns de la plaça fins a la interrupció, enguany, de la nova reforma.

L'entrada Glòries s’encalla al túnel ha aparegut primer a Carrer.