En les sis temporades de la sèrie de televisió Manos a la obra, el manetes del gotelé Benito Lopera Perrote sempre treia a col·lació la mort del seu progenitor: “Al meu pare, banderiller, el va matar el toro Bragado a la plaça de toros de Saragossa”. El pare de David Moreno (Barcelona, 1946) no era banderiller, sinó matador, el màxim escalafó de la tauromàquia. Es deia Aurelio Puchol i va donar al seu fill el malnom pel qual l’afició el coneixeria: Morenito de Valencia. S’entén que Aurelio va néixer a Aldaia, a València, el 1914. Després de la seva mort, l’11 d’octubre de 1953 -en les celebracions del Dia de la Hispanitat-, el destre i actor Mario Cabré li va dedicar una sentida elegia.

El fill d’Aurelio Puchol, el David, va heretar gairebé tot de la figura paterna, almenys els detalls que han configurat la seva personalitat. Si el pare va torejar amb Manolete i les primeres espases d’aleshores -Luis Miguel Dominguín, Chamaco, Julio Aparicio-, el fill es batria en duel amb Juan José Linares i Joaquín Bernadó, molt estimats. “Vaig ser el torero més jove, vaig prendre l’alternativa a la plaça de braus de Cotlliure, a França, sent un xiquet. He torejat des dels 14 anys fins als 35, fins al 1981. Em vaig retirar perquè ja m’avorria del mundillo, i perquè em va agafar un toro i em va deixar dos anys a l’hospital, amb un pulmó perforat. Però han estat els millors anys de la meva vida”.

Ara, la sorra i els mocadors blancs agitats amb fervor els assaboreix David Moreno en el record, assegut a una de les taules de l’establiment Venus Delicatessen (Avinyó, 25), regentat per Mercè Casal i Víctor Robles, ideal per prendre uns natxos amb guacamole, una mussaca i un poke bowl.

La segona vida del David comença als anys vuitanta amb aquesta frase: “Com que coneixia el propietari del cafè restaurant Cosmos [la Rambla, 34, avui restaurant Vapiano], em vaig fer accionista del local, juntament amb unes deu persones més. El propietari, Mur-Mar, se n’havia anat i jo els vaig dir: ‘Ara que no torejo podria treballar aquí’. Hi vaig posar un milió de pessetes, que després em van tornar. Aleshores el Cosmos tenia uns trenta treballadors, entre els cambrers i el personal dels apartaments contigus [Apartaments Mur-Mar, avui Master La Rambla Serviced Apartments]”.

—Com eren aquelles Rambles?

—Durant una època les freqüentaven els nord-americans de la Sisena Flota i els que venien de la guerra del Vietnam, i la prostitució.

—Unes Rambles animades.

—Hi havia molt d’efeminat que hi anava a lligar.

—Jo recordo que els últims anys del Cosmos els jubilats hi jugaven al dòmino.

—Això va ser al final, abans hi anava gent amb diners i a la barra es demanaven moltes begudes.

—El famós trifàsic d’anís.

—I d’altres, i al pis de dalt teníem el restaurant, sempre ple.

—Per això, animades.

—No hi havia tants lladres com ara. A mi m’han intentat robar quatre o cinc vegades últimament.

—Troba a faltar aquells anys?

—I tant. I vaig arribar a tenir dues cafeteries, una a prop de les Rambles i una altra a la Barceloneta anomenada Costa Brava, que ara és un Burger King.

—Tot un empresari.

—Tenia idees, i em vaig posar a treballar perquè els negocis, com el Cosmos, funcionessin.

El Cosmos es va obrir a principi del segle XX, i el 1927 es va transformar de la manera en què ha estat conegut durant dècades, amb una barra en forma de doble ve baixa. Va tancar el gener del 2019.

—I ara com veu les noves Rambles?

—No ho veig clar, els negocis s’han vist afectats. I tot és per al turisme.

—Ja no són unes Rambles canalles.

—Són suaus, per anar a passejar. Abans tenies matalasseries i ara hi ha botigues que venen carcasses per als telèfons mòbils.

—Barcelona és…

—… per a la gent de fora, sobretot. Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar.

—I què li sembla la prohibició dels toros?

—Una tonteria, hi havia molta afició a Barcelona. A l’última corrida a La Monumental [diumenge 25 de setembre del 2011], molts van plorar.

El 2009, David Moreno, Morenito de Valencia, es va jubilar. Resideix al mateix barri que el va veure néixer, el Gòtic. El David no ha tingut dues vides, sinó tres: avui, col·labora en una residència de gent gran, Llar la Mercè, de la Fundació Família i Benestar Social. “Empenyo les cadires de rodes dels avis”.

L'entrada David Moreno, torero i propietari del Cosmos de la Rambla: “Molts de la meva generació o s’han mort o han hagut de marxar” ha aparegut primer a Carrer.

Rere les xifres que llueix l’organització de la cita esportiva -la previsió de 1.200 milions d’euros d’impacte econòmic directe a la ciutat i 19.000 llocs de treball-, la Plataforma alerta que ja s’han produït danys reals per a la vida del veïnat en alguns barris, com ara la gentrificació i l’expulsió de veïns i veïnes per l’especulació en l’habitatge i la precarització d’algunes feines. A més, s’albira un agreujament de la situació quan arribi l’onada de turistes per veure la competició i s’alerta que alguns espais públics acabaran privatitzats.

El lloguer de temporada, una trampa

La Plataforma No a la Copa Amèrica és conscient que no podrà aturar aquesta edició, però es mobilitza perquè “no hi hagi més esdeveniments com aquest”, “opacs i amb un desequilibri tan sagnant entre la inversió pública i privada i el retorn d’aquests diners a la ciutadania”, avisa Pardo. “Les Administracions estan gastant de forma opaca diners que són dels ciutadans i que acabaran servint perquè el veïnat perdem una mica més de la nostra ciutat, fins que siguem expulsats del tot”, afegeix l’activista.

Si l’accés a l’habitatge ja és una de les grans xacres a Barcelona, la Copa Amèrica posa, segons les entitats mobilitzades, la catifa vermella per acabar d’expulsar veïns. I és que la legislació permet als propietaris escapar de la regulació dels preus si el contracte de lloguer és de menys d’un any, una casuística que afectarà el personal de la Copa que s’instal·li a la ciutat, i que l’organització estima en unes 2.000 persones.

Aquesta escletxa legal ha posat en alerta diverses associacions veïnals, entre les quals la del Barri Gòtic, una zona que pateix la sagnia permanent de veïns expulsats pels desorbitats preus de l’habitatge. “Ja veiem que la gran majoria de l’oferta de lloguer al barri, sobretot a la part més a tocar del port, és lloguer de temporada amb el reclam de la Copa, i això obre la porta al perill real que els propietaris abandonin el lloguer de llarga durada per sempre i redueixin al no res l’oferta per al veïnat. És una manera directa d’expulsar-nos definitivament”, descriu el president de l’entitat, Martí Cusó. L’activista creu que aquests lloguers de temporada tindran un impacte molt més enllà dels mesos de competició i acabaran convertint en una mena de barris dormitori sense ànima zones com el Gòtic, el Raval, el Poble-sec o la Barceloneta.

Comprar per vendre

A la pujada dels lloguers cal afegir les tècniques agressives de compra: la Plataforma No a la Copa Amèrica confirma casos de veïns de la Barceloneta que han rebut diverses trucades d’immobiliàries -així com fulletons a la bústia- oferint-los comprar el seu pis per després vendre’l aprofitant l’empenta de la competició. El portal Idealista, de fet, té a la venda un pis al barri de 107 m² per 1,6 milions d’euros, i en l’anunci hi apareix el reclam de la Copa: “No et perdis l’oportunitat d’invertir al barri amb més projecció de Barcelona”. El públic objectiu d’aquest mercat són, d’entrada, les 2.000 persones entre integrants dels sis equips de vela que competiran, membres de l’organització i familiars que ja estan instal·lats a la ciutat, segons confirmen fonts de la competició. Provinents de països amb un poder adquisitiu més elevat que el dels catalans, han accedit al mercat immobiliari pagant preus molt més alts dels ja prohibitius a Barcelona, amb un preu mitjà de 1.123 euros mensuals per als lloguers segons l’Incasòl.

El Moll de la Fusta, patrimoni perdut?

Cusó apunta a un altre efecte pervers de la Copa Amèrica. I és que el Gòtic fa anys que reivindica el Moll de la Fusta com “un espai d’obertura al barri, un espai públic que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania, amb equipaments públics, però que ara torna a donar l’esquena al barri i es privatitza”. El Port de Barcelona, de fet, té altres plans, que passen per millorar l’accés al mar des de la Via Laietana i la Rambla, obrint un nou accés pel Moll de Fusta fins al World Trade Center per la vora del mar. L’Autoritat Portuària presenta la zona com “el gran escenari on se situarà el village públic i gratuït durant els dos mesos que dura la regata -del 22 d’agost al 20 d’octubre-, de manera que la vela, la mar i tot el relacionat amb el marítim s’acosti a la ciutat. És el millor espai que podíem oferir”, descriu David Pino, director del Port Vell. L’Autoritat Portuària té una vintena d’actuacions previstes per acollir la Copa, que donen com a resultat la segona gran remodelació d’aquest espai després dels Jocs Olímpics del 1992.

Però el veïnat veu aquesta transformació de forma molt diferent. Segons Cusó, el 2024 s’haurà materialitzat “una nova pèrdua d’espai públic i verd al barri, perquè la Copa és una excusa per privatitzar encara més un port que històricament pertany a la ciutat i als veïns”. En la mateixa línia es pronuncia l’historiador marítim Javier Moreno Rico. A parer seu, cal posar el focus en l’“impacte” que tindrà en el port la celebració de la Copa, un esdeveniment que titlla de “desastre” per a Barcelona: “L’organització de l’esdeveniment és un filó més per reforçar la política dels darrers 30 anys de l’Autoritat Portuària de convertir el Port Vell en un espai per al benefici econòmic del Port i no al servei de la ciutadania”. Alerta que, amb aquesta nova intervenció, “passarà el que va passar amb la reforma del Port Vell per als Jocs Olímpics i amb la Marina del Port, una explotació econòmica que perjudica el veïnat i no aporta cap tipus de benefici a la ciutat”.

“Especulació i explotació del Port”

Moreno Rico denuncia que l’organització de la Copa Amèrica ha portat a Barcelona, “amb la connivència de les institucions”, un “muntatge comparable al de la Fórmula 1 o el Moto GP, on la faceta esportiva és més que discutible i, en canvi, està molt clar el negoci econòmic que fa una empresa internacional, però també l’Autoritat Portuària”. I recorda el “fiasco” que va viure la ciutat de València amb l’organització de les edicions del 2007 i el 2010: “Allò va acabar com el rosari de l’Aurora en tots els sentits, va ser un negoci ruïnós econòmicament i també socialment”.

L’expert considera que l’Autoritat Portuària “serà una de les grans beneficiades, perquè podrà expandir la seva política d’explotació i especulació del Port Vell per al seu propi benefici”. I exemplifica: “L’antiga seu de l’Autoritat, al Portal de la Pau, ha estat abandonada durant set o vuit anys, i ara que el Port veu l’ocasió de fer-hi negoci, rescata el projecte de rehabilitació. Però el que es farà és especular, amb un primer pis per a festetes del Port, com a seu institucional, i a la planta baixa un restaurant i una cafeteria! Un espai que hauria de ser un equipament per a la ciutadania es destinarà a engreixar els números del Port”, sentencia.

L’historiador encara assenyala un altre front que estaria sota el focus de l’especulació. Es tracta de la zona de l’antic cinema Imax. “De moment, hi ha una gran exposició sobre la Copa Amèrica, un altre negoci per rendibilitzar que té el Port, quan aquest espai hauria de ser per passejar, un petit pulmó verd”.

I què passarà quan s’acabi la Copa? Rico vaticina que l’espai “quedarà en no res per al veïnat i s’hi acabarà fent algun projecte rendible per a l’Autoritat Portuària, allunyat de la seva vinculació històrica amb la ciutat i els veïns i veïnes de Barcelona”. Per tot plegat, Moreno Rico reivindica, “des de fa 30 anys”, que el Port “retorni a la ciutat aquest espai de l’antic Port Vell, que el gestioni l’Ajuntament i el posi al servei del veïnat i no de l’especulació”.

El capital internacional, content

Quan la Copa Amèrica plegui veles, molts veïns continuaran la lluita que han iniciat per mantenir el seu habitatge i no ser expulsats del barri, engolits per la suposada projecció internacional de Barcelona, guanyada mercès a l’esdeveniment. Probablement, arribaran més visitants i el sector turístic celebrarà els números. I les Administracions que hauran invertit en aquesta cita -s’estima que la Generalitat, l’Ajuntament, el govern espanyol, Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona hi hauran abocat uns 80 milions d’euros- celebraran l’èxit organitzatiu i l’impacte econòmic i reputacional de la competició, que, per cert, és considerada l’esdeveniment esportiu internacional amb més seguidors del món després del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Són arguments ja fabricats per atraure capitals internacionals, que en cap cas tindran un retorn social per a la ciutat. Tornem a la lògica perillosa dels Jocs Olímpics del 92, dels quals encara ara en paguem les conseqüències”, resumeix Martí Cusó. I tot plegat, amb l’avís del president de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que ha assegurat que està sobre la taula la possibilitat que Barcelona aculli també la competició l’any 2028.

A valència, fracàs social i econòmic

El 2007 i el 2010, València va acollir la Copa Amèrica, un esdeveniment que va acabar en desastre financer i social a la capital del Túria. Un estudi acadèmic sobre la repercussió en els negocis a peu de carrer va concloure que les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades, mentre que les empreses locals van quedar “en un pla secundari” en la distribució de guanys. La zona del Cabanyal va pagar un preu altíssim per acollir l’esdeveniment. Al seu entorn, s’hi van fer grans obres en ocasió de la Copa, asfalt per tot arreu mentre el barri maldava per conservar les seves cases pintoresques i veia com no quedaven diners per fer-hi intervencions mínimes. L’aventura es va tancar amb un forat de 400 milions d’euros invertits per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament, que va acabar assumint l’Estat.

I després, atletisme, futbol i golf

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa la maquinària administrativa per aconseguir l’organització d’altres grans esdeveniments esportius els pròxims anys. És el cas de les candidatures per ser la seu dels Campionats del Món d’Atletisme del 2029, el Mundial de Futbol del 2030 -organitzat per Espanya, Portugal i el Marroc, i on Barcelona, amb el Camp Nou remodelat,
aspira a acollir la final- i la Ryder Cup de Golf del 2031.

L'entrada El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

Tots aquests canvis són defensats per alguns gremis de comerciants, restauració i hostaleria, amb l’argument que ens portaran una pluja de milions, però no expliquen com es repartiran aquests milions ni quants en posen les nostres administracions públiques.
O sigui, amb els nostres diners.

Segons les darreres notícies, les Administracions aportaran a l’esdeveniment 55 milions d’euros -com a mínim-, mentre anuncien només 200 milions en habitatge social a la ciutat. Els sous dels treballadors de bars, restaurants i hotels són de vergonya i els preus que els negocis paguen a l’Ajuntament per les terrasses són ridículs comparats amb el que els costa el lloguer dels seus locals. Fins i tot, accepten pagar més de lloguer als propietaris si tenen espai per a terrassa, ja que el seu negoci pot tenir més rendibilitat a costa de l’espai públic baratíssim.

Una història coneguda

A Ciutat Vella coneixem bé la falsedat dels defensors de la iniciativa privada quan parlen de benefici per a tothom. Coneixem bé els problemes de la massificació turística i els canvis que provoca en el tipus de comerç -monocultiu turístic-; en l’ús del transport públic -allaus a les parades de metro o col·lapse d’autobusos-; en el col·lapse de vianants a certs carrers; en l’augment de la delinqüència de carrer i de guant blanc; en l’augment de les desigualtats socials i la persecució dels perdedors…

Per no parlar de l’augment de la brutícia, del soroll, dels botellots i del consum d’aigua -durant una forta sequera-, així com altres beneficis que deixa la visita de 20 milions de visitants a l’any, mentre que els beneficiaris no en paguen el cost a l’Ajuntament.

Com a herència, la Copa deixarà barris buits. La compra d’habitatges per llogar-los temporalment a preus elevadíssims durant aquest any expulsarà veïns i veïnes d’aquests barris de manera permanent. Quan acabi la competició, els especuladors actuals segurament els intentaran vendre a granel a fons d’inversió o els deixaran en mans de narcotraficants, com ja ha passat els últims anys.

No estem d’acord amb tot això i exigim, com a mínim, que s’estableixin mecanismes per compensar l’impacte al veïnat; que es reguli de manera efectiva el mercat de l’habitatge; que es tanquin els allotjaments turístics il·legals; que s’impedeixi el lloguer de temporada; que es frenin els desnonaments fins passada la competició; que es limiti l’espai de les terrasses; que augmenti la freqüència del transport públic i que es garanteixin els drets laborals dels treballadors i treballadores.

L'entrada Caurà una pluja de milions als barris de Ciutat Vella? ha aparegut primer a Carrer.

“El model ideal i civilitzat d’una ciutat, amb espais públics verds i respectuós amb el lleure i el gaudi dels ciutadans, amb bons transports públics i altres serveis indispensables, només es pot assolir des de posicions polítiques compromeses amb les persones i no amb les activitats empresarials. El neoliberalisme en versió del capitalisme salvatge tracta d’impedir que es facin polítiques municipals en benefici de la comunitat. Només busquen l’especulació i l’enriquiment a costa de l’interès general. L’únic dic de contenció el poden construir els ajuntaments amb una majoria d’esquerres, sensibles als problemes dels ciutadans”. La cita és del pròleg que l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha escrit al llibre Lawfare urbano (Icaria), de l’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner. Més enllà de la denúncia que Montaner fa de l’ofensiva judicial -i dels poders fàctics, econòmics, polítics i mediàtics- contra la Barcelona d’Ada Colau, amb una quinzena de querelles interposades des del 2018 -la gran majoria, arxivades-, el que Martín Pallín sintetitza és una realitat que va molt més enllà de la pugna electoral o estrictament partidista.

Ho demostren els intents reiterats de lobbies de tota mena -des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració, el d’Hotels, la patronal Foment o antics alts responsables municipals avui al servei d’interessos immobiliaris o econòmics especulatius, com Josep Antoni Acebillo, Ramon Garcia Bragado o, fins i tot, els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu- per condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar intents d’alternatives al que consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament.

La complexa gestió de Barcelona

Dirigir és la clau, amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin. Els comuns van assumir-les ben aviat tot conservant una estructura gerencial i funcionarial formatejada a la mesura del PSC, curiosament, per l’avui candidat d’ERC Ernest Maragall en la seva època d’home fort del seu germà Pasqual. Una estructura que també exemplifica Jordi Martí, gerent de l’Icub des del 1999 i regidor del PSC fins al 2014 que, cooptat per Colau el 2015 com a gerent municipal, ha acabat sent la mà dreta de l’alcaldessa i el número dos de Barcelona en Comú. Martí és, segurament, el regidor que més té la ciutat al cap, seguit de la responsable d’Urbanisme Janet Sanz, que ja era regidora el 2011 amb ICV-EUiA.

Dirigir és la clau, perquè governar Barcelona, en realitat, i amb l’excepció del parèntesi Trias entre 2011-2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ja ho havien fet des del 1979. No es pot oblidar ni menystenir la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter de subalternitat dels primers respecte dels segons. El fitxatge per a la llista de Collboni de l’expresident de la Favb -i valedor inicial de la plataforma de Colau- Lluís Rabell rebla aquest clau.

El 2015, el triomf de Barcelona en Comú va invertir per primer cop les tornes en la direcció de la ciutat. Colau va guanyar confrontant directament la dreta de Trias i l’establishment, aixecant la bandera dels barris i del dret a l’habitatge i, sobretot, impugnant el model de ciutat imposat durant dècades d’alcaldia socialista. Limitacions pròpies de l’anomenada nova política, servituds de la coalició de govern entre Barcelona en Comú i el PSC -amb suport extern d’ERC-, i forts condicionants externs -la complexa gestió diària d’una ciutat en crisi, la polarització associada al procés sobiranista, els atemptats terroristes del 2017, la pandèmia de la covid-19…- han diferit durant dos mandats la tasca de construcció del nou model de ciutat.

No obstant, la gestió d’aquests condicionants porta implícita l’aposta per un nou model. ¿Com s’haguessin viscut les intenses tardors del 2017 i del 2019 amb un altre govern municipal, independentista o unionista? ¿Com s’hauria capejat la pandèmia del 2020 sense el lideratge polític de Colau, la coordinació de govern de Jordi Martí, les dots de comandament d’Albert Batlle i Janet Sanz i la triangulació entre la regidora Gemma Tarafa i els gerents de les àrees de Drets Socials, Salut, Economia i Recursos Ricard Fernández, Laia Claverol, Carme Borrell, Albert Dalmau i Agustín Abelaira?

Un nou model de ciutat

Malgrat tot, durant el darrer mandat de Colau s’ha començat a fer explícit o a concretar-se un nou model de ciutat. El projecte Superilla Barcelona n’és l’emblema, envoltat de polèmica i elogis, tant locals com internacionals. Assajada primer al Poblenou -entre protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la-, la idea de superilla es va millorar i consolidar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni. Una altra cosa és la teorització d’aquest nou model de ciutat, que fins ara no ha anat més enllà d’un difícil sincretisme entre el clàssic maragallisme mainstream i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés.

En el fons, les eleccions són una batalla més -la definitiva?- de la llarga guerra dels Trenta Anys per l’hegemonia i el model de ciutat que es lliura des de la Barcelona del 1992. Com diu la presidenta de la Favb, Ana Menéndez, aquella Barcelona ha mort d’èxit -va quedar clar amb el Fòrum 2004, però ja ho havia apuntat Carrer al monogràfic La Barcelona de Maragall– sense que, parafrasejant Jordi Amat, l’independentisme hagi pogut matar el Cobi. Derrotat el procés sobiranista, és simptomàtic que ERC presenti a l’alcaldia un octogenari Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà Pasqual als anys 80 i que els hereus de CiU, Junts o reajuntats, recuperin Xavier Trias recolzat en Artur Mas i un nonagenari Jordi Pujol.

Ciutat Vella i l’Eixample

El principal -i mediàtic- camp de batalla d’aquesta guerra no són els barris, sinó el centre de Barcelona. És la Ciutat Vella presa de nou pel turisme, després de l’insòlit i fantasmagòric parèntesi pandèmic, i amb la Via Laietana aixecada per obres de pacificació. I és l’Eixample igualment aixecat per obres, per l’eterna reforma de la plaça de les Glòries, la perllongació del tramvia de la Diagonal, entre Glòries i passeig de Sant Joan, i la implantació dels eixos verds -Consell de Cent, Girona…- i la protecció dels entorns escolars que són emblemes de la Superilla Barcelona.

El 2015, paradoxalment, la inesperada victòria dels comuns davant de la CiU de l’aleshores alcalde Trias i, després, el 2019, la derrota mínima de Colau davant l’ERC de Maragall -un fracàs salvat in extremis gràcies al pacte dels comuns amb el PSC i al vot del ciutadà francès Manuel Valls, al seu torn una aposta fracassada dels poders fàctics que avui retornen a Trias, però que tampoc fan fàstics a Collboni-, no es van decidir a l’Eixample, sinó, i sobretot, als barris populars i perifèrics.

Aparentment, el model de ciutat es juga a l’Eixample, el districte més poblat -i amb més inversions- i més simbòlic -per la trama Cerdà i la història de la ciutat burgesa-: el 2019, en la seva conferència estratègica d’inici de campanya, Colau ja va reduir el seu mapa de Barcelona a Ciutat Vella i l’Eixample. Quatre anys després, en la presentació del llibre La força del moviment veïnal: de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau (Hacer), la presidenta de la Favb va reivindicar la ciutat popular i la Barcelona dels barris i va resumir així el seu balanç crític: “La ciutat és més que l’Eixample i el govern de Colau és massa eixamplecèntric, però defensem la transformació verda que s’està fent. Al mateix temps, i davant d’una alcaldessa que tenim propera però que veiem molt poc, constatem el desencís als barris per una política de participació que fomenta l’individualisme i no el teixit associatiu organitzat i per unes polítiques d’habitatge poc ambicioses respecte de les expectatives creades”.

Un esforç insuficient

Seria faltar a la veritat no reconèixer l’esforç que l’Ajuntament ha fet en els darrers vuit anys en matèria tant d’habitatge com d’acció social contra els desnonaments. Són 4.600 pisos nous de lloguer públic i 4.000 més en construcció o projecte -el parc públic el 2015 era de 7.500 pisos- i 14.000 famílies ateses per la unitat antidesnonaments -que gestiona 50 casos setmanals i en resol nou de cada deu-. Però davant la crisi econòmica i habitacional, l’especulació creixent a la ciutat i la deixadesa de funcions de la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, tot és insuficient.

També seria injust obviar que l’acció municipal als barris populars, més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample, és part indestriable del model de ciutat en joc. N’hi ha prou en destacar les inversions del Pla de Barris -uns 300 milions repartits en més d’un miler d’actuacions en 23 barris, que es calcula que han beneficiat unes 250.000 persones-, malgrat que l’aposta per dotar de centralitat metropolitana l’Eix Besòs no hagi encara reeixit. I tampoc és aliena als barris la política social, molt important abans, durant i després de la pandèmia, però poc lluïda pels comuns.

Així les coses, després d’haver abandonat durant quatre anys en mans socialistes districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó, els seus barris de classe treballadora -al costat dels de Sant Andreu i Sants-Montjuïc, que els comuns sí que han governat en el dia a dia- tornen a adquirir una importància cabdal i es juguen també, amb Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, la seva centralitat al costat del model de ciutat.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada Barcelona es juga el model de ciutat i la centralitat dels barris ha aparegut primer a Carrer.

El Macba tenia prevista l’ampliació a la Capella de la Misericòrdia, però abans de la pandèmia, el 2019, la pressió ciutadana va aconseguir que s’hi ubiqués el CAP Raval Nord -encara sense data de construcció-. Fins al 2018, la Capella havia estat gestionada pel Consorci del Macba -un ens amb representació de la Generalitat, l’Ajuntament, l’Estat i la Fundació Macba-. El Consistori, però, va rescindir el conveni, vigent des del 2013, perquè el museu no havia complert la condició de posar
a punt l’espai en un màxim de cinc anys.

Canvi de cromos

Quan es va cedir la Capella al CAP Raval Nord, el 2019, l’Ajuntament va fer una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM), que consistia a requalificar l’espai lliure que hi ha davant del Convent dels Àngels -qualificat de zona verda-, perquè s’hi pogués fer l’equipament cultural, i que el ple va aprovar el 2020 per unanimitat. “El CAP Raval Nord necessitava créixer, però no es va requalificar l’espai per fer-lo; en canvi, sí que s’ha fet per ampliar el museu, per les pressions de la Fundació Macba”, assegura Torró.

La Xarxa Veïnal va presentar al·legacions, però com que aquestes no van prosperar, el març del 2022 va interposar un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per demanar la nul·litat de la MPGM i del qual encara n’estan esperant la resolució. “Com que el pla integral de millora urbana estava mal fet, perquè els metres d’espai verd que deixava entre l’edifici de l’espai de la plaça dels Àngels i el que volien construir no complien els mínims per ser considerats espai verd, vam tornar a presentar al·legacions”, explica Santi González, d’Acció Riera Baixa, de les quals també estan a l’espera de la resolució. “No es pot modificar tan alegrement un espai verd per, de cop i volta, passar-lo a construïble: això generaria un precedent per a cada cop que es necessités un equipament”, denúncia Torró.

Per compensar, l’àmbit de la plaça del Bonsuccés -més ampli, ara amb terrasses i arbres, i catalogat com a espai de circulació- s’ha qualificat com a zona verda “quan ja el gaudien els veïns”, critica Torró.

El veïnat ha creat la plataforma “No a l’ampliació del Macba”, de la qual formen part entitats com Acció Riera Baixa, Antiga Escola Massana i l’Associació Skate de Barcelona. S’han trobat amb la directora del Macba, Elvira Dyabgani Ose, que “ha mostrat la seva comprensió” en les reclamacions del veïnat, diu Torró. Al febrer, El País publicava que el projecte estava aturat per l’encariment dels materials i que el museu es plantejava ubicacions alternatives. El pròxim mandat serà determinant.

L'entrada El veïnat vol frenar el Macba ha aparegut primer a Carrer.

Así empezaba el artículo “Los tres contenedores”, publicado en Carrer, en marzo de 2020, sobre los alojamientos de proximidad provisionales (Aprop), eufemismo para hablar de cajas de zapatos con ventanas. Según el colectivo de arquitectos Straddle3 -“urbanismo táctico”-, se trata de una “estrategia que responde de forma ágil, urgente y pragmática a situaciones de emergencia por la carencia de vivienda”.

El bloque de la calle Nou de Sant Francesc con Josep Pijoan (Aprop Ciutat Vella), promovido por el Ajuntament de Barcelona, no es una mole de hormigón ni piedra en argamasa. Más bien, tres contenedores de barco puestos uno encima del otro, y reforzados con una malla de algo parecido a la fibra de vidrio.

De cuatro plantas y 12 puertas, los primeros inquilinos llegaron entre enero de 2020 -borrasca Gloria- y marzo de 2020 -confinamiento por la pandemia-. La estancia ha de ser temporal, especie de pensión antes de dar con una solución duradera, antes de serles otorgada una vivienda sólida que no se la lleve el viento. Sin embargo, algunos residentes de Aprop Ciutat Vella siguen siendo los mismos que entraron, hace ya tres años.

Daniel vive en uno de los doce pisos. Tartamudea de manera un tanto imperceptible. Ya en la cincuentena, arrastra los pies y se abriga con un jersey de lana gruesa. Camina mirando el suelo, con la cabeza de leva que le pesa un mundo. Saca las llaves para entrar al rellano.

Reportero Jesús: ¿Lleva mucho viviendo aquí?
Daniel: Buf, desde el principio. Vivo con mi tío.
R. J.: ¿Dos en el piso?
D: Sí.
R. J.: ¿Y convivís bien?
D: Bueno.
R. J.: ¿Dónde estaba antes?
D: Buf, se cayó mi casa, en el Raval.
R. J.: ¿Entera?
D: Parte.
R. J.: ¿Están bien estos pisos?
D: Sí, no me puedo quejar.
R. J.: ¿Hace frío o hace calor?
D: No hace frío.
R. J.: ¿Ni calor?
D: No hace calor.
R. J.: Querría hacer algunas fotos, si no es molestia.
D: No le puedo decir nada más.
R. J.: ¿Y si le dejo mi teléfono?
D: No tengo teléfono.
R. J.: Solo querría saber si la casa es confortable.
D: Lo siento, no puedo decir nada.

En los bajos de Aprop Ciutat Vella, un anexo del centro de atención primaria Gòtic, con carteles en los que se apremia a la tercera edad para que se ponga la cuarta dosis de la vacuna contra el coronavirus -“És el moment de fer el gest que estàvem esperant”-. Al lado se encuentra un habitáculo para la dirección de Aprop, que cuenta también con una educadora social -“no estoy autorizada a hablar”-.

La dirección de Aprop Ciutat Vella no quiere hacer declaraciones: “Ya sabe el protocolo, tiene que enviar un mail al Ajuntament”. Los vecinos no saben/no contestan. Al azar, picas a uno de los interfonos: “Lo siento, yo estoy enfermo y no sé nada”. Nadie quiere hablar. Los meses pasan. Los años se van. La gente se muere. Los contenedores perduran.

En los años de la crisis, entre la crisis económica social de 2008 y la crisis de la pandemia de 2020, el arquitecto Joan Artés (Barcelona, 1954), gerente de La Casa por el Tejado, buscaba huecos en los áticos de los edificios modernistas del Eixample para colocarles un contenedor encima. En su mundillo, una “solución contemporánea” para edificar sin mucho coste. Ese contenedor se convertiría en un sobreático de lujo.

De la trilogía Barcelona sucia: “El mapa, en el que se observa claramente la degeneración del proyecto original de Ildefons Cerdà, como un cuadro del puntillista Seurat –La Seine à la Grande-Jatte-: más de un millar de puntitos rojos marcan los números de los edificios en los que es susceptible construir -añadir-. ‘Cuarenta de nuestros comerciales técnicos -“fuerza de venta”- peinaron la ciudad durante un año, picando a los timbres, casa por casa, localizando fincas”.

Quizá eso es precisamente la metarrealidad, algo que parece lo que no es. Un contenedor no debería ser una casa.

Uno de los proverbios de la Biblia viene a decir que los pobres serán los príncipes. Ahora no lo son.

‘Allotjaments provisionals de proximitat’

“L’Aprop del barri Gòtic el formen 12 allotjaments provisionals de proximitat. En els prop de tres anys de funcionament de l’equipament, marcats per la pandèmia, cinc unitats familiars ja han accedit a habitatges i recursos definitius i pròximament també s’hi traslladaran quatre unitats familiars més.
Les persones i famílies residents als Aprop es troben en situació d’exclusió residencial, ateses pels serveis socials municipals. L’estada als Aprop ha suposat una oportunitat pels residents per poder estabilitzar la seva vida, en el seu entorn proper, mantenint xarxes tant socials com escoles i demés serveis, i a partir d’aquí anar construint processos de recuperació i anar avançant cap a l’autonomia. Des dels Aprop es pot oferir una atenció de qualitat des de la quotidianitat i la coordinació estreta amb els serveis socials, oferint una resposta ràpida sempre que s’escau”. Fuente: Ajuntament de Barcelona.

Leed también el artículo «‘Loving Barcelona’, guía para turistas ‘de calidad'».

L'entrada Sobre contenedores, vulnerabilidades y edificios ha aparegut primer a Carrer.

En els darrers dos o tres anys n’han sorgit de noves: les del Centre LGTBI, encarregades a Salvador Lou, llicenciat en història que ja fa rutes de temàtica social amb la marca Barcelona Rebelde, i les impulsades per organitzacions LGBTI anticapitalistes: la Crida LGBTI i el 28J Autònom. Pollina creu que el boom que s’ha produït en els darrers anys té a veure amb un fet concret: “Ens hem adonat que la nostra història, que no està inclosa en la història oficial, l’hem de posar en valor i transmetre”. Tot i que les que es fan regularment són les del Centre LGTBI i la Ruta LGBTI de Pollina i Morales, la resta, però, tenen perspectives de tornar a repetir-se o fer-ne de noves.

Un tema per explorar

La majoria de les rutes s’han centrat en Ciutat Vella, però la història del col·lectiu no se circumscriu només aquí: “Al Gòtic, a Gràcia, a l’Eixample o a Sants també hi ha històries LGBTI ben interessants”, assenyala David Jiménez, de la Crida LGBTI, que afegeix que potser mereixerien rutes pròpies. Pel que fa al moment històric, pràcticament totes s’han centrat en el segle XX: els anys vint i trenta, amb la vida del Paral·lel i els espais de trobada; el franquisme, la transició, els anys vuitanta i noranta i els primers 2000, en què se sol fer una referència a les llibertats assolides i a allò que queda pendent.

Només Estapé, que no té rutes predefinides sinó que les fa per encàrrec, fa esment a períodes més amplis: “Intento apropar la Barcelona medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Raquel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño… Persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat”, explica en el seu blog.

Espais de trobada

Els espais de trobada de les persones LGBTI tenen una important presència en les rutes, i serveixen per explicar les diferents formes de resistència individual i col·lectiva. Per això, el relat es barreja amb la història del moviment i el repàs de la Barcelona canalla -freqüentada per persones LGBTI- des dels anys vint fins als setanta, i que incloïa el Paral·lel i el Barri Xino. “A les nostres rutes parlem del fil rosa que uneix generacions: des de les transformistes del Paral·lel al segle XIX fins a la batuda policial a La Bata de Boatiné al Raval fa uns anys per part dels Mossos d’Esquadra”, explica l’activista de la Crida.

Pollina i Morales també han creat una ruta específica sobre dones lesbianes, bisexuals i trans: “Ens va permetre parlar i rescatar de l’oblit a dones lesbianes com Irene Polo, Ana M. Martínez Sagi, Elizabeth Mulder, les dones de La Sal…”, enumera Pollina. Les lesbianes han patit repressió a partir del silenciament: les famílies les obligaven a fer-se monges o les enviaven fora de la ciutat, i per això resulta més complex trobar informació sobre elles. La ruta de Lou afegeix la història de les persones LGBTI que van formar part de la història obrera i social de Barcelona. Aborda la relació del col·lectiu amb les transformacions socials que ha viscut la ciutat. Ens posa exemples com la Rosita, travesti que va lluitar al Front d’Aragó amb les milícies republicanes, o com La Pastora, intersexual guerrillera maqui que va estar combatent al Maestrat fins als anys seixanta.

Una forma d’activisme?

Per a Francesc -que va participar en l’organització de les rutes del 28J Autònom- aquestes iniciatives són una forma d’activisme. “I un homenatge a qui ha lluitat pels nostres drets”, afegeix. I agrega que permeten “establir un vincle sòlid amb les persones que han vingut abans que nosaltres”. En molts casos, les rutes organitzades pel 28J Autònom han comptat amb la presència de testimonis directes del moment històric explicat. “Per a nosaltres era necessari que hi participessin i no obviar la seva realitat i experiència”, conclou l’activista. Morales, en canvi, es veu més cronista que activista: “Deu ser per la cosa del periodisme”.

“He fugit de la idea que la persecució va ser només durant el franquisme i que ara està tot aconseguit”, afirma Lou, que a la seua ruta, com fan la Crida i el 28J Autònom, introdueix un discurs crític contra el capitalisme rosa i contra la violència institucional. A la seua ruta es relata com es va perseguir el col·lectiu en plena democràcia fins als anys vuitanta, i s’explica la responsabilitat que va tenir la deixadesa per part de les institucions i les farmacèutiques en les morts per VIH o sida. Per la seua banda, Jiménez assenyala el perill que les dinàmiques més turistificadores vulguen convertir les rutes en un producte més del “capitalisme rosa” i generar un relat més comercial i poc reivindicatiu.

Més enllà del col·lectiu

David Jiménez, de la Crida LGBTI, reclama a les institucions que estenguin aquesta feina de memòria a l’educació i la cultura, “perquè el patrimoni de la lluita i resistència LGBTI no és només de les persones LGBTI”. I afegeix: “Quan hem avançat en el reconeixement de drets del col·lectiu, tota la societat ha avançat en drets”. Leopold Estapé coincideix amb la idea d’anar més enllà i conclou que l’assignatura pendent és abordar l’especificitat LGBTI al memorial democràtic
de la ciutat i al Museu d’Història de Barcelona.

L'entrada Rutes per recuperar la memòria LGTBI ha aparegut primer a Carrer.

Horta i els ‘beneficis’ del PGM

La modificació del PGM del casc antic d’Horta, la plaça Bacardí, els carrers de Campoamor i Salses, i els àmbits discontinus de les cases dels Periodistes -a Can Baró i la Font d’en Fargues- es va aprovar el gener del 2019. L’elaboració del PGM havia suposat l’afectació de moltes places del barri històric d’Horta. Però com que en aquests anys el PGM no s’havia executat, “això ha suposat que els propietaris no poguessin enderrocar les cases i, gràcies a això, edificis històrics s’han conservat fins als nostres dies”, exposa Dolors Canudas, arquitecta i membre del grup de treball d’urbanisme i arquitectura d’El Pou, el Grup d’estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Amb la modificació del PGM, les cases han passat d’estar afectades a protegides. Malgrat aquest primer pas que representa una actuació de millora com a conjunt, El Pou considera que l’àmbit és insuficient i la protecció d’algunes peces també. Per això, va presentar fins a 70 al·legacions d’edificis, molts d’ells sense protecció i que, segons Canudas, s’haurien d’haver inclòs -i que no van ser acceptades-.

Gràcia, pendent de la modificació

El desembre del 2020 es va aprovar el Pla especial per a la protecció del patrimoni del nucli històric de Gràcia -la modificació del de l’any 2000-. “Quan vam voler salvar les casetes del carrer de l’Encarnació i l’alzina d’una operació immobiliària, vam assumir que no es podien fer modificacions puntuals, sinó que s’havia de refer el pla”, exposa Toni Ramon, membre de la plataforma Gràcia cap a on vas? Aquesta entitat fa una valoració general positiva del pla perquè “s’ha incrementat la protecció, no només d’edificis concrets, sinó de patis i jardins de les finques catalogades”. “Però voldríem que s’hagués creat una comissió de seguiment amb presència del moviment veïnal”, comenta Ramon.

Gràcia cap a on vas?, el Jardí del Silenci, Salvem l’Alzina i l’Associació Veïnal de la Vil·la de Gràcia han presentat al·legacions en què reivindiquen que les finques que s’inclouen en el conjunt de protecció són insuficients, demanen l’augment dels anomenats conjunts arquitectònics i critiquen la manca de protecció d’edificis moderns, dels comerços tradicionals i d’alguns edificis industrials. La modificació del PGM es troba actualment en estat d’aprovació inicial i les al·legacions es resoldran el pròxim mes de desembre. Un cop l’Ajuntament de Barcelona doni una resposta, caldrà portar-lo al Ple perquè s’aprovi per majoria absoluta.

Ciutat Vella, un conjunt desprotegit

El districte de Ciutat Vella no té actualment cap pla que el protegeixi com a conjunt patrimonial, a diferència de qualsevol ciutat europea. Segons Artigues, això es pot explicar perquè “els quatre barris que el conformen són molt diferents entre ells”. “A més, determinats ambients de l’activisme vinculen el patrimoni amb l’expulsió de residents, ja que no hi ha un control dels processos especulatius”, exposa. L’any 2018, un grup de persones vinculades al patrimoni -Artigues entre elles- va presentar al Districte de Ciutat Vella una proposta de declaració de conjunt protegit, que no va tenir més transcendència. “Si Ciutat Vella té una unitat urbanística diferenciada i espais urbans amb valors històrics, per què no pot tenir una protecció de conjunt especial, com l’Eixample?”, es pregunta l’arquitecte. La protecció com a conjunt permetria, segons l’expert, fer una política de protecció integral i possibilitaria la modificació del PGM pel que fa als sostres edificables que s’atorguen en forma de remuntes superiors als sostres existents en edificis catalogats.

Resultat de la pressió veïnal

L’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa també demana des de fa tres anys la creació d’un pla especial per preservar edificis del nucli antic del barri que ara no estan catalogats. Segons fonts municipals, s’estan duent a terme els estudis previs, el que s’anomena auscultació, i l’objectiu és que, quan s’acabi el de Gràcia, es comenci amb el d’un altre districte. Joan Termes, president de l’AV d’Horta; Santi Serra, president de l’AV de Sant Andreu de Palomar, i Toni Ramon, de l’AV de Gràcia, coincideixen en afirmar que sense la pressió dels moviments veïnals els plans de protecció dels nuclis històrics no s’haurien realitzat.

La Llei del 1993 i el PGM del 1976

El patrimoni de la ciutat de Barcelona està protegit per la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya del 1993, que parteix d’un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i en la qual s’estableixen tres categories de protecció, comunes a béns mobles, immobles i immaterials: els béns culturals d’interès nacional, els béns catalogats i la resta de béns integrants de l’ampli concepte de patrimoni cultural.
També està vigent el Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976, que consisteix en l’ordenació urbanística de Barcelona i el seu voltant. El pla dona la mateixa condició de nucli antic a qualsevol dels barris sense tenir en compte la seva idiosincràsia. El PGM contempla vies molt àmplies perquè “es va realitzar en un moment en què la comunicació viària i l’accessibilitat de l’automòbil eren les prioritats”, recorda Dolors Canudas, d’El Pou d’Horta.

L'entrada Plans de protecció dels nuclis històrics, necessaris però insuficients ha aparegut primer a Carrer.

Ciutat Vella

L’antiga Barcino, la gènesis de la ciutat de Barcelona, és un districte que, tot i estar assentat sobre patrimoni pur, no té actualment cap pla especial de protecció del seu conjunt. La tossudesa de les entitats socials, veïnals i d’estudis històrics ha contribuït al llarg del temps a donar valor a aquest llegat i salvar molts elements patrimonials que expliquen els diferents moments històrics, abans i després de l’enderroc de les muralles. La complexitat de la seva història, la seva monumentalitat i la seva centralitat han portat a una paradoxa: el problema no és tant la manca d’espais, sinó la dificultat d’adaptar-los per poder cobrir les mancances del barri. Les entitats que hi treballen en el dia a dia han d’equilibrar el pes del llegat patrimonial amb les necessitats del veïnat, assetjat pel turisme i l’especulació.

Ciutat Vella és patrimoni de totes les barcelonines i barcelonins, que senten seus la Rambla i el barri Gòtic, el parc de la Ciutadella -amb el seu hivernacle oblidat-, la Barceloneta, el Raval, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera o el Port Vell. També la comissaria de la Via Laietana, amb la seva trista història al darrera. Sobre tots aquests espais hi ha debats actius referents al patrimoni.

L’Eixample

La privatització de patrimoni de la Generalitat de Catalunya preocupa molt a la Dreta de l’Eixample, sobretot després de l’aprovació el 2012 de la Llei Òmnibus, amb la qual els edificis amb nivell B -que fins aleshores no podien ser alienats, més que traspassats entre Administracions- podien ser venuts i privatitzats. En pocs anys van ser mal venudes a particulars la Casa Pons (2013), la Casa Burés (2014), la Casa A. Roger (2014), el Casal Sant Jordi (2014), la Casa Victòria de la Riba (2015)… Unes operacions destinades a mantenir l’Administració i a transformar aquests blocs en habitatges de luxe.

Al barri hi ha ara una lluita molt activa, la del Taller Masriera -a Bailèn, 70-, adquirit el 2020 per l’Ajuntament de Barcelona amb la promesa de fer un equipament comunitari de proximitat. En l’actualitat, però, els veïns vigilen que l’adequació de l’espai no malmeti elements amb valor patrimonial, com per exemple el teatre. També preocupen la Casa Alesan -un edifici modernista sense fitxa de catàleg, ubicat al costat de la Casa Macaya- i algunes zones verdes no protegides, de propietat pública i privada.

Al Fort Pienc, per la seva banda, exigeixen la reforma del Pont de Marina -que està catalogat, però que cau a trossos- i l’obertura al públic del refugi antiaeri de la plaça de Tetuan, que en el seu dia va ser construït per l’Ajuntament amb la idea que fos reutilitzat per a altres usos. També els afecta un altre cas, compartit amb el districte veí de Sant Martí: la recuperació del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Han proposat la creació d’un centre d’interpretació a l’antic edifici de la fàbrica de paraigües.

Sants-Montjuïc

Al barri de Sants, els agradaria que el Refugi 819 sigui visitable. Ubicat a la plaça de Bonet i Muixí, sota l’Església de Santa Maria de Sants i al costat de la Casa del Rellotge -al nucli antic-, es va veure afectat per les obres d’un edifici del Bisbat, al carrer del Sant Crist. I un altre refugi, aquest amenaçat pel projecte urbanístic de Juan de Sada, neguiteja els veïns de Sants-Badal: demanen que es conservi i que formi part d’algun equipament.

Altres demandes santsenques tenen a veure amb el llegat industrial. A tocar de l’estació, la fàbrica Germans Climent genera debat. Dissenyada per Modest Feu, s’hi vol instal·lar un tanatori i molts veïns hi estan en contra. Un dels arguments que esgrimeixen és l’afectació que l’equipament pugui tenir en l’edifici a nivell patrimonial. A la Bordeta, per la seva banda, una reivindicació uneix el passat agrícola i industrial de la zona: la curiosa masia de Can Bruixa, engolida en el seu dia pel recinte de Can Batlló, es va poder incorporar com a equipament, però no se n’ha definit l’ús, i resta tapiada i s’està degradant.

Un altre cas, el de la Satalia, al Poble Sec, mostra fins a quin punt el patrimoni està desprotegit, fins i tot quan s’ha pogut catalogar: després de la desafectació i l’entrada al Catàleg com a conjunt d’un bon nombre de peces arquitectòniques, camins i elements rurals, el Camí Antic de València ha estat malmès recentment.

Les Corts

Al barri de les Corts lluiten per la rehabilitació de Can Capellanets. L’edifici amb els jardins històrics figura al Catàleg històric-artístic municipal amb la categoria C. Pertany a l’Arquebisbat de Barcelona i està en règim d’abandó i desprotecció des que li van llevar la teulada el 2015, sense l’autorització municipal. Al barri de la Maternitat i Sant Ramon demanen recuperar l’estat original de la masia de Can Planes, a les instal·lacions del Futbol Club Barcelona. I a la Zona Universitària s’han mobilitzat per revertir la privatització i degradació dels Jardins de Pedralbes -sobretot per culpa del festival musical homònim-, i per aturar el deteriorament del palau i els pavellons de la finca Güell.

Sarrià-Sant Gervasi

La lluita contra l’especulació immobiliària a Sarrià té en l’actualitat un nou episodi a Can Raventós, on els veïns s’han organitzat per impedir que s’hi facin pisos.

A Vallvidrera segueixen la seva lluita particular pel patrimoni rural, després de perdre la recordada masia de Can Pujades el 2009. Ara preocupa Can Llevallol, una granja modernista catalogada amb el nivell C, però que s’està deteriorant. En un estat similar es troba el monestir femení de Valldonzella, de nivell B i també sense estabilitzar. L’església de Vallvidrera, a més, porta quatre anys tancada, pendent de reforma.

Al barri del Rectoret -on la masia homònima ja es va enfonsar-, perillen els safareigs de l’antic hospital d’infecciosos -únic vestigi d’aquella obra de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver-. Els safareigs també estan catalogats, però es troben en molt mal estat. En aquesta zona del districte, a més, destaquen la importància de protegir les cases d’autoconstrucció aixecades als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que si bé no tenen interès arquitectònic sí que són importants per la seva història social. Aquesta és una lluita compartida amb altres barris de la ciutat.

Gràcia

El nom de la Vila de Gràcia perviu mostrant la idiosincràsia del que va ser el poble més potent i poblat del pla de Barcelona abans de l’annexió, el 1897, i que recentment ha aconseguit un pla de protecció del nucli històric ben valorat per les entitats veïnals, amb matisos: demanen la creació d’una comissió de patrimoni amb l’acompanyament d’una persona tècnica a proposta del moviment veïnal, així com la redacció de fitxes d’edificis a protegir amb independència del planejament urbanístic. Les entitats de Gràcia, amb una llarga experiència en el treball patrimonial, miren cap al futur i demanen protecció per a elements nous com ara la biblioteca de la Vila de Gràcia, l’Hospital Evangèlic o l’edifici del carrer d’Astúries, 37.

Reivindicacions com la de l’ampliació del catàleg a l’illa Banyoles-Igualada i les cases del carrer de Sant Mateu o la classificació de nivell de protecció B per al pati de l’escola Jujol, els safareigs del carrer de Bruniquer o la masia de Can Vidalet també estan actives. El barri de la Salut, molt pressionat pel turisme de l’entorn del Park-Güell, reivindica la conservació de la unitat i l’harmonia dels conjunts que formen el seu paisatge urbà peculiar. I les entitats veïnals de Vallcarca porten anys en peu de lluita per evitar la destrucció del nucli antic, afectat de fa vint anys per plans de reforma urbanística.

Horta-Guinardó

La lamentable destrucció de l’illa de les bugaderes d’Horta ha indignat les entitats veïnals perquè s’ha perdut l’oportunitat de preservar un conjunt que explicava la història d’un districte que, en estar situat a la vall de Collserola, va ser una terra fèrtil regada d’aigua, al voltant de la qual es va anar configurant l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, fins que el 1904 es va annexionar a Barcelona.

Sant Genís dels Agudells demana la catalogació i protecció de les restes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron com a element clau que relaciona les antigues parròquies que ara configuren els barris del districte. I la Font d’en Fargues, que pren el nom d’aquest element històric, reivindica la protecció de la identitat del conjunt del barri.

La recent Modificació del Pla General Metropolità ha permès iniciar la protecció del casc antic d’Horta i voltants. Les entitats veïnals, però, pressionen l’Ajuntament per iniciar més aviat que tard la rehabilitació del palau del Marquès d’Alfarràs del parc del Laberint -en estat lamentable-, la Torre del Moro de la plaça de la Ciutadella i la casa del Fotògraf de la plaça d’Eivissa, així com la inclusió en el nomenclàtor de la plaça del Tramvia. Al Guinardó, per la seva banda, demanen que la Torre Garcini aculli l’arxiu històric del barri un cop aconseguit que el Consistori adquirís l’edifici el 2018.

Nou Barris

Un element líquid com l’aigua lliga moltes de les reivindicacions patrimonials d’aquest jove districte. Amb una orografia creuada per múltiples rieres i torrents -en queda el vestigi al nomenclàtor-, Nou Barris mira cap al mil·lenari i encara existent Rec Comtal per entendre tant el passat rural -com a part de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar- com el paper jugat en l’organització del cicle de l’aigua per abastir el creixement de la ciutat.

En aquest context s’entenen reivindicacions com la catalogació i conservació del Rec, la potenciació de les Cases de l’Aigua de les dues Trinitats, la recuperació del Pont dels Tres Ulls de la Trinitat Nova, la reivindicació de la memòria dels safareigs de Verdum, la defensa de l’espai agrari de la Ponderosa i la granja del Ritz a Vallbona, la rehabilitació de la masia de Can Carreras a la Guineueta i, en general, la lluita per la preservació de les casetes i elements anteriors als anys vint que expliquen les arrels anteriors a l’explosió de la perifèria urbana molt lligada a la memòria obrera i a l’expansió de la ciutat industrial. La posada en valor de les casetes de Can Peguera, l’antic Mental, el castell de Torre Baró o la casa pilot del Xalet de la Trinitat donen pistes sobre aquest període. També el rescat dels refugis antiaeris per fer memòria del pas de la guerra civil.

Sant Andreu

La influència històrica del riu Besòs i del Rec Comtal planeja sobre moltes de les reivindicacions de patrimoni de les entitats del districte. Sant Andreu de Palomar, antiga vila del pla de Barcelona que compta des del 2017 amb un pla de protecció especial, reivindica el Rec, les restes de l’aqüeducte romà i l’antic Molí de Sant Andreu, ara soterrades. També la protecció de la Capella del Sant Crist dels Segadors i les cases del carrer del Pont -les més antigues del barri-, una de les quals encara conserva la inscripció Casa de l’Oficial a la façana, recordant que s’hi allotjaven els oficials militars en trànsit durant els conflictes bèl·lics 
i revoltes fins a final del segle XIX.

El barri del Congrés ha demanat respecte per la seva arquitectura singular i la senyalització del refugi de la guerra civil -ara no visitable- del carrer de Pinar del Rio. I a la Trinitat Vella volen preservar la façana i la memòria de l’antiga presó de dones. La Sagrera, que continua la llarguíssima lluita per la restauració de la Torre del Fang i el seu entorn, vol també la senyalització dels elements històrics d’interès, tant els desapareguts com els que encara resten. Una reivindicació que és comuna a totes les entitats preocupades en donar valor a la història que ajuda a explicar com han evolucionat els barris.

Sant Martí

El districte de Sant Martí té també un passat agrícola i industrial. I això es nota en les lluites veïnals en matèria de patrimoni. Al Clot-Camp de l’Arpa esperen un pla semblant al que s’està fent a Gràcia, i al Poblenou recorden que hi ha molta feina per fer si es volen rehabilitar els elements fabrils ja catalogats. Can Ricart i La Escocesa, que han acollit iniciatives del teixit associatiu i artístic, tenen encara un futur incert.

A la part del Front Marítim, volen que es doni una solució definitiva per a l’edifici de l’Espigó de Bac de Roda, en mal estat des del temporal Glòria i ple de deixalles. I entre Pere IV i Marroc, l’antic barri de les casetes del Maresme mereixeria una protecció especial. Un gran parc que recordi el passat agrícola de la zona està també entre els objectius veïnals.

A Sant Martí de Provençals demanen protegir el conjunt del parc de Sant Martí, aconseguit als anys setanta gràcies a la lluita veïnal i ara molt deteriorat per les obres de l’estació de l’AVE. Ben a prop -al costat de l’església-, es vol recuperar l’antic cementiri per fer activitats veïnals, així com potenciar la masia de Can Cadena -convertida en hort urbà- i el seu entorn. A la Verneda i la Pau, preocupa una altra masia, la de Can Riera, i el mur de la riera d’Horta. També es demana la conservació de les Naus de Sant Pau, a la rambla de Prim, i la restauració -i posterior retorn al barri- de les troballes fetes a l’escola Pere Calafell: uns mosaics figuratius dels anys seixanta.

Més enllà de les entitats veïnals

La lluita pel patrimoni és sovint compartida. A les entitats veïnals, cal sumar arxius locals, centres d’estudis, associacions professionals, plataformes… Fer un llistat exhaustiu requeriria un espai del qual no disposem. Però aquí oferim un tastet: Amics del Verd i el Patrimoni de Gràcia; Arquitectes Sense Fronteres (Gràcia); Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris; Arxiu Històric de Fort Pienc; Arxiu Històric del Poblenou; Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Sant Genís dels Agudells); Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar); Centre de Documentació de la Sagrera; Centre de Recerca Històrica del Poble-sec; Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals; Comissió de Memòria i Patrimoni de la Prosperitat; Comissió pel Patrimonii la Memòria Històrica del Clot-Camp de l’Arpa; Comissió de Patrimoni de la Font d’en Fargues; El Pou, Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada; Gràcia cap a on vas?; Grup d’Arquitectes de l’Eixample; Grup d’Història de Can Basté; Grup de Treball d’Història i Patrimoni de la Torre de la Sagrera; Jardí del Silenci (Gràcia); Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa; Taller d’Història de Gràcia…

Han participat

Associacions veïnals: Avinguda de Xile, Can Peguera, Centre Social de Sants, el Clot-Camp de l’Arpa, Congrés-Indians, les Corts, la Dreta de l’Eixample, el Front Marítim, la Font d’en Fargues, el Fort Pienc, Horta, el Maresme, Park Güell-la Salut-Sanllehy, el Poblenou, el Poble Sec, la Prosperitat, Sagrada Família, la Sagrera, el Sanatori, Sant Andreu de Palomar, Mont d’Orsà de Vallvidrera, Verdum, la Vila de Gràcia i Zona Universitària. Grups d’estudis: Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Experts: Agus Giralt (historiador).

L'entrada Patrimoni en perill: Els barris, actius per no perdre la memòria ha aparegut primer a Carrer.

Cada dia hi baixa des de casa seva, a Vilapicina -el barri on va néixer fa 53 anys i on mai no ha deixat de viure-, per repartir correspondència i fer de “facilitador públic”, que és com ell denomina a fer aquelles funcions que, sense contradir la legalitat, sobrepassen les seves obligacions com a carter. Rutines que en aquests carrerons del Gòtic, maltractats pel turisme massiu, la gentrificació, la pobresa i la desesperació, són un bon grapat.

Reconeix que aquest no és dels barris que donen més feina -“a les zones benestants la gent rep més cartes”-, però no s’avorreix pas. Explica mil històries; és un radar amb potes.

“La Conchita i l’Adrián, veïns de tota la vida, vivien al carrer Còdols. El propietari els va dir que, donat que el pis estava en males condicions, no calia que li seguissin pagant el lloguer. Ells m’ho van explicar, i vaig pensar que al quart mes sense pagar els enviarien un burofax per fer-los fora. Vaig anar corrent a dir-l’hi a la Mercè, del Centre de Dia, per cercar una solució, via Serveis Socials”. “Aquella gent feia fora els inquilins i destrossava els pisos perquè ningú no els ocupés, i allà deixava la runa. Jo, a la Conchita, li anava a comprar matacucarachas, al Vicente, un colmado que hi havia”.

El Xavi coneix els veïns pel seu nom, i segurament aquest ha estat el seu secret per guanyar-se’n la confiança: “Quan els dius: ‘Bon dia, Abdelá’, ‘Bon dia, Halila’, ‘Bon dia, Manuela’…, els canvia la cara”.

Al barri ha conegut gent de les successives onades migratòries: “La dels pares, que van venir d’Aragó i Andalusia, barrejada amb la gent de Bangla Desh o el Senegal”. I una realitat inesperada: “Hi viu molta gent gran homosexual. Això va ser el centre gai de Barcelona als anys seixanta, setanta i vuitanta; i la gent s’hi quedava a viure”. Era, potser, el Gaixample de l’època? “Bueno, jo sempre dic que no sóc gai: jo sóc marica, perquè els gais viuen a l’Eixample”, bromeja.

Defensa que, quan tens una actitud d’obrir-te, la gent s’obre amb tu. “T’expliquen: ‘Jo era estiva’, ‘Jo treballava de camàlic’, ‘Jo… no era puta, pero mi marido estaba en casa y yo daba los jabones en la calle Robadors‘”.

Quan li preguntem si ha hagut de repartir moltes citacions judicials al barri, reconeix que sí. “Però també vaig haver de repartir molts PIRMI. I el 2008 la Generalitat els va tallar de cop. Un mes d’agost. Va ser la situació més bèstia que he viscut en 34 anys que porto fent de carter”.

La seva feina durant les pitjors setmanes de la pandèmia, les del confinament total, la recorda amb tristor i com una pel·lícula de ciència-ficció: “Durant la Setmana Santa no hi havia ningú pel carrer. Un dia jo estava tot sol a la Rambla de Santa Mònica, amb el meu carret, a les dotze del migdia, i de cop i volta van començar a sonar les campanes de Sant Josep Oriol, les de la Mercè, les de Sant Agustí…, les senties totes. Jo pensava: ‘Ara vindrà un cocoon i se m’endurà, i el pitjor de tot és que ningú se n’assabentarà’”.

Aquells dies va poder entregar el 100% dels certificats. “No m’havia passat en la vida. Tothom era a casa. La gent va ser molt obedient”. Explica que un dia es va dedicar a comptar la gent que trobava pel carrer. Vint-i-tres persones, del Gòtic fins a Fabra i Puig. Sense comptar la gent que viu al carrer. “Aquests no van marxar. Com el Pedro i l’Antonio, que viuen a Escudellers. No van anar a cap alberg, perquè tenen gos, el Blanquito. ‘Y si nos vamos’, ens explicaven a mi i a la fornera, ‘¿quién le irá a hacer la compra a la Libertad, a la Antonia, al Diego…?’. Ells han estat cuidant i mimant a tota aquesta gent gran del barri. I són nois del carrer. I ja ho feien abans de la pandèmia”.

Durant molt de temps el Xavi va ser president de l’Ateneu Popular 9 Barris. No fa gaire que ha ficat la poteta a L’Harmonia, a Sant Andreu. I com que no vol que els seus estalvis estiguin a La Caixa, els té a Coop57, una cooperativa que finança projectes que, d’una altra manera, no tirarien endavant. Ens parla de la iniciativa Gazpacho Gitano, un projecte de cuina comunal i per a la reinserció al barri de les Tres Mil Viviendas de Sevilla. “És emocionant, perquè és pura base, puro barrio dignificant-se”.

En 10 anys, explica, el Gòtic ha perdut el 40% de la població. I enumera el reguitzell de comerços que han tancat per donar pas a “cucuruchitos de jamón, helados superexóticos, masajes, supermercats d’alcohol…”. “La pandèmia ens ha de permetre fer una reflexió de quina ciutat volem”. Com ens en sortirem? “Amb economia social i solidaria, i amb cooperació de tots els espais comuns”.

Els actors d’aquesta pel·lícula: el CAP Gòtic, el Centre de Dia, els Serveis Socials, La Negreta… “Y el cartero”.

L'entrada «A la gent, quan li dius pel seu nom, li canvia la cara» ha aparegut primer a Carrer.

Els diferents elements de la plaça, incloent-hi l’espai públic i la nova façana del mercat, s’han anat estrenant de mica en mica durant els darrers tres anys. Els racons i els porxos es van degradar de seguida, però comerciants i veïns s’aferraven a l’esperança que un cop completada la reforma s’aconseguiria el revulsiu promès. Però ara les obres ja s’han acabat i l’ambient enrarit no se’n va.

Baralles, restes de menjar per emportar, alcoholisme, pudor d’orina i drogoaddicció esporàdica castiguen un espai que ja va néixer condicionat pel turisme de la Rambla i la fragilitat social del Raval. El disseny urbanístic, que firma la prestigiosa arquitecta Carme Pinós, sorprenentment ignora aquests factors. Una quinzena de sensesostre dormen cada dia a la plaça i de dia se’ls afegeixen -no sempre amistosament- un nombre indeterminat de passavolants, entre ferrallers, usuaris de la sala Baluard i menors que estan de pas a la ciutat.

Aquests veïns invisibles s’arreceren sota la façana volada de la nova escola Massana -la joia arquitectònica de la plaça-, a les entrades de l’aparcament subterrani i al cul-de-sac en què s’ha convertit el Passatge 1800. La reforma ha carregat de nous edificis aquest solar del Raval, malgrat anys de discursos polítics sobre esponjar el barri més dens de Barcelona. Fonts coneixedores expliquen que la primera idea era concentrar l’edificabilitat en un sol edifici, però l’alçada resultant no agradava a l’Ajuntament.

Expectatives frustrades
Tots els testimonis consultats coincideixen en remarcar que cada matí a primera hora un vehicle de BarcelonaNeta i una patrulla de la Guàrdia Urbana desfan el campament i reguen la plaça, però poc després es tornen a omplir els mateixos racons. Diàriament també visiten la Gardunya diversos educadors socials, però la situació no es resol.

Els veïns que es van traslladar fa un any al primer bloc d’habitatges finalitzat -una promoció de la Favb- han vist frustrades les seves expectatives. “Ha sigut una sorpresa: havíem fet visites d’obres i moltes reunions sobre el nostre futur edifici, però quan ens hi hem traslladat ens hem adonat que la realitat és molt complicada”, reflexiona Juanjo Moreno, vocal de la comunitat de veïns.

Entre els comerciants i restauradors els ànims encara estan més caldejats. I l’últim bloc de pisos finalitzat, privat i de 14 plantes, augura queixes veïnals intenses. Els nous veïns, que hauran pagat preus de mercat elevats, trobaran un panorama ben diferent al que auguraven els anuncis virtuals. “Viu al cor de Barcelona”, anunciaven els cartells municipals fa deu anys, com recorda una exposició fotogràfica de Jorge Ribalta que es podia visitar a la Virreina aquest estiu.

El districte de Ciutat Vella “coneix la problemàtica perquè està en contacte directe amb els veïns i veïnes, que els han traslladat els diferents problemes a l’espai públic”, responen fonts municipals. Aquest estiu, asseguren, s’ha reforçat la presència d’agents cívics a través del Servei del Pla de Veïnatge. Aquests tècnics, sosté el consistori, “vetllen pels diferents usos de l’espai públic i informen i actuen” quan hi ha un conflicte.

La Fundació Arrels visita a diari diversos dels sensesostre que habiten la plaça. “És un polvorí” perquè alguns usuaris “fan consums elevats d’alcohol tot el dia”, avisa Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer. La solució, defensa, no és dissoldre l’assentament amb policia o “arquitectura hostil” sinó afrontar ja la urgència de tenir més pisos d’emergència social.

Molts continguts i pocs usos
La nova Escola Massana havia de ser el gran revulsiu de la Gardunya, segons el mateix dogma polític-urbanístic que va confiar el futur de Robadors a la construcció de la Filmoteca de Catalunya. L’edifici ideat per Pinós és gairebé una escultura: les seves cinc plantes dibuixen una silueta serpentejant, revestida d’una pell de lames ceràmiques de color taronja que li dona carisma i vistositat.

Però no mira cap a la Gardunya. Té l’entrada principal al carreró Canonge Colom. L’alumnat, doncs, gairebé no fa vida a la plaça ni contraresta els usos col·laterals que l’han colonitzat. Als bancs i jardineres -blocs rectangulars de formigó- pràcticament només hi seuen turistes que picotegen menjar comprat al mercat i grups de sensesostre. Tampoc no hi ha encara vida comercial als baixos dels blocs de pisos. El tipus de negoci que s’hi instal·li serà decisiu.

L’antiga escola Massana és l’última oportunitat per redreçar la situació. L’espai és propietat municipal i forma part del gran recinte de l’antic hospital de la Santa Creu. L’Ajuntament vol annexar les antigues aules a l’exitós teatre de la Biblioteca de Catalunya, dins del recinte medieval. El gestiona la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi. Es dona el cas, però, que l’antic centre docent acull des d’abril de 2018 una tancada d’immigrants sense papers, que temen un desnonament imminent. També s’ha estudiat d’obrir la Gardunya cap als jardins Rubió i Lluch i s’està pendent de construir una àrea de joc infantil a la plaça.

Origen urbanístic i memòria oblidada
La Gardunya és un spin-off del pla Del Liceu al Seminari (1980), d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet, que va obrir la plaça dels Àngels i va idear el complex cultural del MACBA i el CCCB. Aquell projecte ja preveia refer la plaça i va inspirar les grans intervencions posteriors al Raval amb què els governs socialistes de Barcelona van intentar atraure rendes mitges -avui diríem gentrificar– al depauperat Barri Xino.

Per a més inri, la remodelació ignora completament el passat i la identitat de la plaça. Ni l’ús que va tenir, ni les restes arqueològiques que amagava ni l’origen del seu nom s’expliquen avui als visitants i veïns de la plaça. Si no fóssim una ciutat tan garrepa amb la memòria popular, una placa explicaria que l’historial lumpen de la plaça ve d’antic: “Gardunya” és una paraula catalana en desús que designava organitzacions criminals, baixos fons i patis de presó.

L'entrada La Gardunya, una reforma fallida? ha aparegut primer a Carrer.

Amb un total de 614 pàgines i de consulta lliure des de la web de l’Ajuntament de Barcelona, els seus autors ens ofereixen un treball començat fa més de trenta anys, quan la presència de les fàbriques al Raval i al barri de Sant Pere encara tenien un fort protagonisme en el paisatge de la ciutat i eren els vestigis físics més clars de la primera industrialització que va transformar la Barcelona antiga en una capital de fàbriques abans de la seva extensió pel territori del Pla a partir del projecte d’Eixample Cerdà.

La constatació de la concentració i la densitat dels conjunts fabrils en el teixit urbà així com la d’una arquitectura amb caràcter propi, van portar Jaume Artigues ja a principi de la dècada de 1980 a fer les primeres fotografies d’unes fàbriques moltes de les quals estaven condemnades a desaparèixer, totalment o parcialment, i, amb elles, un dels signes d’identitat patrimonial relatiu al món de la producció i del treball més genuïnament barcelonins.

En paral·lel al treball fet sobre el terreny, una recerca en arxius municipals i notarials, la lectura atenta de la bibliografia i de treballs de documentació històrica urbana han anat complementant l’elaboració d’un coneixement exhaustiu i transversal que s’interroga sobre com va tenir lloc el fenomen de la industrialització al nostre país amb la ciutat de Barcelona com a capdavantera.

Del Raval a Sant Pere
Les contribucions del llibre són moltes. En primer lloc, la seva aproximació metodològica, basada en la rellevància atorgada a l’espai urbà com a variable que permet explicar tots els processos de transformació que es generen a la ciutat, des de les qüestions més purament econòmiques, d’articulació empresarial, d’innovacions tècniques i constructives a les que es refereixen a l’organització del treball, de la residència i als seus tècnics i operaris.

Com que l’espai és el que importa, la lectura que es fa de la revolució industrial posa en primer terme els vestigis conservats i, d’aquesta manera, l’arquitectura i també l’urbanisme adquireixen tota la significació.

És per això que el contingut de l’obra està dividit en les dues zones de la ciutat que van allotjar la més gran concentració de fàbriques, els barris del Raval i el de Sant Pere, i també en les dues cronologies bàsiques: l’etapa de la manufactura d’indianes, de 1736 a 1807, quan Barcelona s’adhereix al conjunt de ciutats europees que fan un primer pas vers l’acumulació de capital econòmic i humà per constituir un canvi històric que les allunyava de les formes de produir i de viure de la societat tradicional; i l’etapa de la industrialització, de 1808 a 1856, moment on els conflictes bèl·lics, les convulsions i els posicionaments polítics van acompanyar el moment d’implantació dels conjunts fabrils de nova generació, més moderns i de grans dimensions moguts per la força del vapor i la mecanització de la producció.

Un registre de 125 fàbriques
Al llarg de les primeres cent-vint pàgines de l’obra l’explicació d’aquestes dues etapes es porta a terme amb el plantejament de fer una síntesi de tots els elements que van entrar en joc per convertir Barcelona en una ciutat industrial. Especialment remarcable és la informació raonada dels canvis urbanístics de la ciutat dins de les muralles per reconèixer-ne el dinamisme abans de l’arribada de l’Eixample. Alhora, l’evolució en la formació dels arquitectes i mestres d’obres que van col·laborar al sorgiment d’una arquitectura de fàbriques que fos utilitària i funcional.

Com que l’edifici és tractat com un document històric i arqueològic, el gruix de l’estudi, com bé diu el seu subtítol, és un registre format per les fitxes que tracten cadascuna de les 125 fàbriques recollides, desaparegudes o no. I aquí és on apareixen les hipòtesis més substancials i on millor s’aplica aquesta visió transversal que fa servir la proximitat que ofereixen les històries individuals per fer comprensible la gestació i el desenvolupament de la indústria a Barcelona.

En les primeres cases fàbrica del segle XVIII la transició de la menestralia al sistema de fàbrica explica l’arrelament del model d’edifici a la combinació tradicional de residència i espai de treball.

Els codis de l’arquitectura amb l’adveniment de la traça neoclàssica estaran ben presents a partir de 1830 en el pas vers una arquitectura fabril la qual, en un procés de reciclatge del llegat anterior, es manifesta en les anomenades “unitats mínimes de producció” i en els grans conjunts fabrils que adopten des d’un primer moment el vapor com a font d’energia i impulsen un programa arquitectònic del tot funcionalista. Els artífexs van ser molts, però un lloc destacat en el llibre mereixen els industrials, des dels Gònima, Magarola, Bonaplata, Muntadas, Sert, Ricart, Batlló, entre tants d’altres.

Encara queden alguns dels edificis, naus -o “quadres”- i patis d’aquests conjunts ressenyats. Elements que el llibre col·loca en primer terme per incidir en la complexitat present de Ciutat Vella, amb la voluntat de ser una eina per actuar-hi de manera crítica i reflexiva.

Una mostra directa del valor del llibre i de la determinació dels seus autors ha estat l’aprovació el juny de 2017 per part del Districte de la Modificació del Pla Especial de Conservació del Patrimoni que vol preservar 26 cases fàbrica encara existents al Raval i iniciar l’estudi de les conservades en la ciutat antiga.

A través de l’obra ens adonem que gairebé totes les fàbriques avui dempeus no disposen de cap sistema de protecció específic més enllà de la classificació atorgada pel Pla General (PGM) i això les fa vulnerables als processos de substitució lligats a la forta pressió que el negoci immobiliari exerceix sobre la ciutat antiga.

Model de ciutat respectuós
No és només un problema d’identitat urbana sinó que aquesta va vinculada a un model de ciutat que vol ser respectuós amb el seu teixit construït i la seva realitat social, alhora que una oportunitat per al reciclatge d’estructures destinades a la ciutadania. Aquest és un reconeixement subjacent al llarg de tota l’obra.

Però per sobre de tot, el llibre de Jaume Artigues i Francesc Mas és un cant d’estimació vers la ciutat, la seva gent i els esforços de tantes generacions que han contribuït als seus valors de capitalitat.

Teresa Navas Ferrer és historiadora

L'entrada Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques ha aparegut primer a Carrer.