El Rec Comtal, aigua que dignifica

Entre els barris de Can Sant Joan (Montcada i Reixac) i Vallbona, es troba l’únic tram descobert del Rec Comtal, una estructura hidràulica construïda al segle X per abastir d’aigua la capital catalana i que va funcionar fins a final del segle XIX. La canalització mil·lenària es nodreix de les aigües freàtiques del riu Besòs i originalment desembocava al port de Barcelona, després de transcórrer pels antics pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

El Rec forma part de la memòria històrica de la zona: abans el veïnat hi rentava la roba o l’emprava com a espai d’esbarjo. Ara, el projecte de gestió comunitària El Rec Comtal es mou -que va néixer el 2017- cohesiona Can Sant Joan i Vallbona a través d’activitats lúdiques, com ara tallers de circ i jocs per a infants en aquest indret natural. El Cinema a la fresca és una de les propostes més recents, en què els veïns es reuneixen per veure una pel·lícula al costat de la sèquia, i ha funcionat com a entreteniment per combatre la calor.

En un entorn urbà atrinxerat per grans infraestructures, com ara les vies del tren o les autopistes, el Rec Comtal es converteix en un oasi natural. “La memòria viva que representa aquest patrimoni cultural i mediambiental obre un escenari de millora de la qualitat de vida per als barris per on passa”, expressa Antonio Alcántara, membre de la Taula Comunitària del Rec Comtal. Els activistes han explicat a través d’un documental el procés de dignificació de la zona els últims anys.

El cabal, en perill per la sequera

Com a mesura per combatre la sequera, la Generalitat de Catalunya va anunciar a l’abril la proposta d’emprar aigua del Rec Comtal per potabilitzar-la i abastir l’àrea metropolitana. El pla planteja la construcció d’una canonada que recaptaria aigua al naixement del Rec i enllaçaria amb l’Estació de Tractament d’Aigua Potable. Aigües de Barcelona reconeix que l’actuació reduiria el cabal del Besòs.

La notícia es va rebre amb cert escepticisme. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va denunciar que no se’l va informar de la decisió abans que es fes pública. L’AV de Can Sant Joan, per la seva banda, considera oportú l’ús de l’aigua del canal per a consum humà, però garantint un mínim cabal per conservar la flora i la fauna del seu voltant. Tot i això, lamenten haver-se assabentat de l’operació per la premsa i critiquen que l’ACA no s’hagi posat en contacte amb ells. Al juliol, l’agència es va reunir amb el consistori montcadenc per informar-lo de la possibilitat de construir pous al Besòs i així no actuar exclusivament al Rec Comtal.

Les fonts i mines de Collserola

Una altra lluita per la preservació del patrimoni hidràulic és la protecció de les fonts i mines de la serra de Collserola, encapçalada per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. El procés s’ha iniciat amb la conscienciació social de tenir cura d’aquests espais. L’entitat disposa de l’Aula Collserola, amb un fons documental consultable amb fotografies, mapes, itineraris de fonts, camins, flora i fauna del parc. També organitzen rutes per la serra, on es tracta la funció essencial de l’aigua. “Les mines són l’inici de la vida”, declara Arnaldo Gil, soci fundador de l’Arxiu Històric. Les fonts també formen part de la memòria històrica de la metròpoli i han sigut essencials en el seu desenvolupament, sobretot a barris com el de Torre Baró, on l’aigua corrent no va arribar fins al 1975. Per preservar-les, cal garantir-ne un bon manteniment, reclama l’Arxiu Històric, i que així puguin ser gaudides per la ciutadania. Però la realitat és que no totes les fonts de la serra tenen la mateixa protecció. Mentre que les de Vallvidrera es troben catalogades, només una del districte de Nou Barris ho està: la Font Muguera.

El passat gener una seixantena de veïns va concentrar-se a la Font de Santa Eulàlia, propietat de la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per demanar-ne la restauració. L’espai s’havia degradat i convertit en un punt de trobada per a botellots, i la porta de la mina l’havien tirat a terra. Arran de la pressió, s’ha tancat l’entrada per evitar més destrosses.

Una altra victòria és la rehabilitació de la Font Vella de Canyelles, aprovada en els pressupostos participatius Decidim Barcelona de Nou Barris. Tot i això, segons l’Arxiu, seria necessari millorar-ne la senyalització, elaborar un estudi i fer una intervenció perquè tornés a rajar aigua. “És essencial recuperar la memòria d’aquestes fonts perquè les generacions futures li donin valor”, explica Gil.

L'entrada Aigua, patrimoni dels barris ha aparegut primer a Carrer.

“La protecció actual és insuficient. A dins del parc ja no es construeix perquè no es pot, però sí que necessitem un altre tipus d’instruments per garantir la preservació de Collserola”, indica Esther Argelich, membre de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “A més de paraules calen mesures, accions i pressupostos i personal suficient, amb un organisme que centralitzi la gestió -que pot ser l’actual Consorci- i en el qual les administracions han de tenir el mateix paper que al Parc Natural del Montseny”, afegeix Josep Moner, membre de la plataforma.

“La primera redacció del PepNat concebia Collserola com a parc central de Barcelona, i és un del problemes dels darrers anys, perquè els nostres polítics han vist la serra com l’equivalent del Central Park a Nova York i, per tant, com un espai urbà més”, afirma Moner.

Pressió urbanística
La possible construcció de 400 cases a Molins de Rei al llit de la riera i de pisos de luxe amb sis plantes al costat dels límits del parc natural en el municipi d’Esplugues, indica que encara no s’apliquen les mesures suficients per preservar la serra. Des de la Plataforma s’explica que fins ara no hi ha hagut una política decidida: “Durant anys s’han desenvolupat mesures per acontentar tothom: s’han fet els ulls grossos amb noves urbanitzacions, se n’han legalitzat algunes altres, s’han permès activitats d’oci i esbarjo al parc sense limitació i s’han anat desplegant algunes estratègies de protecció que s’han demostrat del tot insuficients”, indica Moner.

Tampoc no s’han atrevit a enderrocar algunes de les urbanitzacions il·legals que té el parc, tot i que a molts dels seus habitants se’ls ha donat temps suficient per marxar. Ni a conscienciar els veïns dels barris de muntanya que no poden tenir els mateixos serveis que una zona urbana perquè són al mig d’un parc natural, per la qual cosa determinades connexions s’han de fer de forma diferent per minimitzar l’impacte ambiental. “Es va proposar que el conducte que transportava el gas seguís la carretera, però els veïns volien que fos per dins, cosa que implicava desforestar, i això no és possible quan un espai està dins de la Xarxa Natura 2000”, afirma Moner.

La pressió urbanística no només l’exerceix l’habitatge sinó també les infraestructures: les ja existents, com carreteres, el túnel de Vallvidrera o la via del tren que travessen el parc. I les noves, com la pretensió de fer-hi passar una línia de Molta Alta Tensió. També s’hi sumen els equipaments, com el projecte d’un centre sociosanitari a la mateixa serra que “implicaria urbanitzar la zona: asfaltar els accessos, incrementar la presència de cotxes i també de persones o fer aparcaments”, explica Argelich. “La pressió urbanística provoca la fragmentació del parc, aïlla els espais naturals i dificulta la connectivitat amb altres parcs, una situació que s’hauria de limitar i, en la mesura del possible, revertir”, assenyala Moner.

El lleure al parc
La presència humana, si no es regula, també pot suposar un risc per al parc. Segons un informe del RACC, només el Passeig de les Aigües ja rep fins a 2,3 milions de visitants durant un any, una afluència que ha provocat conflictes de convivència entre vianants i ciclistes. “Hi ha denúncies sobre grups massa grans fent running nocturn o ciclistes que no compleixen amb la normativa. Els guardes forestals no tenen competència i els ajuntaments no volen assumir-ho i assenyalen que és competència del consorci”, afirma Moner, però aquesta inacció pot tenir conseqüències molt negatives per al parc. “La ciutadania ha entès Collserola com un lloc d’esbarjo i, clar que ho és, però hem de ser conscients que està en un espai natural que s’ha de conservar i per tant caldrà posar limitacions. És el que esperem del PEPNat”, afirma Argelich.

El canvi polític a l’Ajuntament de Barcelona pot fer de palanca de canvi. “Tenim certa esperança amb una nova redacció del pla de protecció” -assegura Moner- “però estem pendents de com evoluciona”. Una interpretació que comparteix Argelich: “L’actual govern de Barcelona té, si més no, la Plataforma com a interlocutor, i n’assumeix el discurs. Els anteriors equips de govern hi veien només un tema urbanístic i en massa ocasions han fet passar per sobre els interessos dels propietaris a la protecció. Collserola és l’espai verd més gran de l’àrea metropolitana i té el paper d’oxigenador. Si no el protegim adequadament, perdrem en valors naturals i en qualitat de vida”.

Convivència entre el bosc i l’agricultura
En el marc del “pla de transició agroecològica” que desenvolupa el Consorci del parc, des del col·lectiu de Can Masdeu -una masia ocupada l’any 2002 a Collserola amb un solvent projecte comunitari- s’està treballant per presentar una roposta que vol ubicar a l’abandonat hospital de Sant Llàtzer un espai d’experimentació i recerca agroecològica. Segons l’Arnau Montserrat, una de les persones implicades, “el projecte pretén recuperar per a usos agraris sòl urbà, reforçant a l’imaginari ciutadà l’important paper del sector primari en la gestió del territori”.

“Contra la creença popular que la natura és només bosc, en realitat està configurada per allò que els ecòlegs anomenen “mosaic agroforestal”, en el qual conviuen bosc i agricultura -sempre que siga respectuosa amb el medi- i que dóna lloc a hàbitats molt més rics”, assenyala Josep Moner, de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola. El projecte vertebraria la producció agrària del parc, que es troba en retrocés i que l’any 2016 ocupava només l’1,6% enfront del 21% que havia arribat a suposar en els anys 50 del segle passat.

L'entrada Collserola no és un parc urbà ha aparegut primer a Carrer.

Efectivitat contra la contaminació
Es pot començar per exemple parlant de mobilitat urbana. Quan parlem de noves polítiques de mobilitat, ningú no havia dit que seria fàcil: es tracta de modificar profundament la concepció de la ciutat i com la “fem servir”, a més d’afectar la gestió del transport públic, la qualitat de l’aire i la salut pública o els interessos econòmics lligats al vehicle privat.

S’ha de reconèixer que quant a la potenciació de la bicicleta, les actuacions semblen clares i a bon ritme: donar a la bici el seu espai com a mitjà de transport urbà sense dubtes ni contemplacions, tot i que moltes infraestructures siguin encara millorables (amplada insuficient o els indesitjables carrils bici pel centre de la calçada), calgui reforçar mesures perquè la resta d’usuaris respectin l’espai que la bici ha de tenir a la calçada, i quedin per davant encara molts quilòmetres de carril bici per completar la xarxa promesa.

Més complexes d’anàlisi són les actuacions respecte a la qualitat de l’aire. No es tracta només de l’incompliment reiterat de normatives europees: més important és l’afectació continuada i científicament demostrada sobre la salut de la ciutadania. És cert que s’ha posat el tema sobre la taula, sortint de la letargia anterior.

Però també és cert que no s’estan aplicant encara les mesures que serien més efectives. Eliminar els vehicles més antics, per exemple, no serà una mesura amb impacte real ni serà capaç de reduir de forma significativa la quantitat de vehicles. Les restriccions severes al nombre de vehicles que han de circular per la ciutat es posterguen, en canvi, fins al 2020. Mesures d’exclusió permanent de certs vehicles i peatges de congestió al centre urbà s’apliquen ja avui a desenes de ciutats europees i Barcelona no hauria de quedar enrere per por al canvi.

Mostra de la resistència al canvi de model de mobilitat és el tortuós camí que està seguint la connexió dels tramvies, saturat d’informes i contrainformes, o la implantació de les superilles. L’Ajuntament hauria d’acabar d’aclarir els aspectes respecte a la gestió del tramvia i posar en marxa la connexió ferroviària per la Diagonal en aquest mandat. Sobre les superilles, més enllà de posar el focus en el cas concret de la prova pilot al Poblenou, cal recordar que és un model urbà inqüestionable i que no se n’hauria de desvirtuar l’essència.

Verd urbà i residus
Quant a les polítiques de verd sí que s’ha fet efectiva alguna mesura per estendre’l per dins la ciutat. Barcelona té molt poc espai verd per habitant i mesures com l’abandonament de l’ús d’herbicides als escocells dels arbres aniran canviant el paisatge urbà, fent-lo més verd. Potser de forma lenta i poc perceptible a l’inici però molt transcendent a la llarga. Per altra banda, respecte a l’entorn de Collserola no s’ha avançat significativament en la protecció definitiva del Parc.

Sobre polítiques de residus, durant els darrers anys la crisi econòmica ha fet la feina de les administracions: la reducció del consum ha portat paral·lela una reducció de la generació d’escombraries sense un veritable canvi d’hàbits. El Pla de Prevenció de Residus ràpidament quedà obsolet quant a objectius. Davant aquest fet hem arribat a la situació actual des d’una certa postura de conformisme: els percentatges de reciclatge s’estancaven, però com que els objectius de reducció s’acomplien no s’ha aplicat cap mesura rellevant sobre el model de separació des del 2010, any en què s’implantà el contenidor marró. Resultat: l’any 2016 la generació de residus torna a pujar, el percentatge de recollida selectiva porta molts anys estancat al 35% i correm el risc de tornar a posar el sistema en crisi.

La posada en marxa de l’estratègia Residu Zero, amb l’objectiu de no dur residus a incinerar a final de legislatura sembla de difícil compliment si no es fa un “reset” profund sobre el model de separació i de recollida de residus a la ciutat, ja que l’actual s’ha demostrat que no dóna més de si.

S’ha posat en marxa, per últim, una estratègia municipal de consum local, ecològic i responsable. Naturalment, es trigarà en notar els efectes sobre els hàbits de consum, però sense dubte la clau de l’èxit d’aquesta estratègia raurà en donar la iniciativa a les entitats, xarxes i col·lectius que ja fa anys que estan desenvolupant un mercat social i ecològic.

L'entrada Cal més valentia en la lluita per la millora del medi ambient ha aparegut primer a Carrer.