Aquest fracàs, però, és una oportunitat per al barri, que lluita perquè l’Ajuntament compri l’espai o n’aconsegueixi la cessió per retornar-lo a la seva funció primigènia: ser un punt de trobada, de vida comunitària i comercial, en un barri mancat de molts serveis. “Fa vint anys, la direcció del complex ja estava del tot desenfocada de les necessitats del barri i sense professionals especialitzats gestionant el comerç. A Mercasa mai li ha interessat l’espai”, sosté Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica. “És urgent que l’Ajuntament reprengui les negociacions amb l’Estat per trobar una sortida pública a un espai clau per al futur del barri”, rebla.

El veïnat manté des de fa anys una lluita sostinguda per aconseguir donar-li una segona vida al complex. Estan convençuts que es pot salvar, “gestionat amb criteris similars als dels mercats municipals, combinant l’activitat comercial i els serveis públics, per la via de la compra de l’immoble o amb una cessió”, afegeix Giró. No és un caprici, sinó una necessitat vital per “garantir l’oferta comercial en un barri cada cop més envellit, amb una edat mitjana de 67 anys”. Reclamen aprofitar el desinterès del sector privat per redefinir els usos d’un edifici infrautilitzat, en un barri mancat d’equipaments sanitaris, un casal de gent gran, espais per a joves i una oferta comercial adaptada a les necessitats dels residents. “Un mercat municipal compacte pot actuar com a pol d’activitat per revitalitzar la zona”, apunta Giró.

Abandó conscient de l’edifici

Però les crítiques no es limiten al model comercial. L’associació veïnal acusa la propietat d’haver “deixat degradar l’edifici durant anys” i denuncia una situació de mòbing comercial i residencial. Segons el portaveu veïnal, la manca d’inversions ha provocat “un deteriorament progressiu de les instal·lacions”, sobretot a l’aparcament, on les filtracions d’aigua acumulades durant anys han afectat estructures i columnes. “Qualsevol solució ha de garantir que els problemes del veïnat quedin resolts”, alerta.

Tot plegat, el veïnat ho emmarca en una estratègia de desinversió que ha acabat perjudicant l’activitat del centre. Escales mecàniques espatllades durant més d’un any, sistemes de climatització avariats, locals buits i absència de promoció comercial, entre altres. “En trenta anys no s’hi ha fet ni una sola gran obra de millora i només recordem dues campanyes de promoció, el 2016 i el 2017”, remarca el president de l’AV Vila Olímpica.

Tenen clar que aquesta situació no és casual. Acusen la propietat d’haver pressionat alguns negocis perquè abandonessin els locals i d’haver intentat reorientar el centre cap a activitats alienes a les necessitats del barri. “Han jugat amb les necessitats de la Vila Olímpica i no han complert el projecte que ells mateixos van dissenyar”, denuncia Giró. Entre els casos que més preocupen del naufragi del Centre de la Vila hi ha el de la llar d’infants ubicada al complex, que escolaritza entre 90 i 100 infants, i que desapareixerà aquest estiu després que no se li hagi renovat el lloguer.

La gran por del veïnat és que, si l’Ajuntament no mou fitxa, l’edifici acabi en mans d’un fons voltor o d’un inversor privat sense compromís amb el barri. Per això insisteixen que el fracàs de la subhasta hauria d’obrir una nova etapa de negociació. “No tirem la tovallola. Mercasa és una empresa semipública i les Administracions haurien de facilitar un acord per aturar una degradació que fa tres dècades que dura. El barri es mereix uns serveis dignes”, sentencia Giró.

L’ajuntament no ho veu clar

L’executiu d’Ada Colau i ERC van pactar el 2022 cinc milions d’euros dels pressupostos municipals per destinar a la compra del Centre de la Vila, una xifra insuficient per adquirir l’immoble. El 2023, Collboni va rebutjar l’operació pel cost elevat: uns 80 milions, entre compra i reforma. Pocs dies abans de la subhasta, el tinent d’alcalde d’Economia, Jordi Valls, verbalitzava als passadissos de la Casa Gran que, si aquesta quedava deserta, l’Ajuntament es podria replantejar el posicionament davant d’una previsible rebaixa de preu. Però en l’última Comissió d’Economia Valls, el 17 de juny, tirava aigua al vi: “Independentment del preu de compra, caldrien entre 25 i 30 milions per poder fer-hi alguna cosa”. I assegurava que “no hi ha prou densitat de població” per posar-hi un mercat.

L'entrada El Centre de la Vila, sense comprador ha aparegut primer a Carrer.

Els veïns alerten que el Gòtic carrega amb un pes comercial i també turístic, i exigeixen que es torni al model antic, on només podien obrir en diumenge els comerços de menys de 300 m². De moment, però, el pacte comercial de Barcelona, del qual el sindicat UGT se n’ha despenjat en comprovar els efectes que ha tingut sobre els treballadors, té una vigència de quatre anys. “Aquests diumenges només han obert al barri les cadenes i les grans marques. El petit comerç no ho ha fet. I al carrer no hi ha hagut treva. De fet, tot està orientat al turisme i a les grans empreses, els veïns som simple decoració”, lamenta Cusó, que tem que el Nadal “sigui la gota que faci vessar el got” i els porti “a una situació límit per als veïns i el petit comerç que intenta fer xarxa al barri”.

Els comerços de barri, tocats de mort

A l’associació Eix Comercial del Raval, amb 189 establiments associats, l’obertura comercial també es viu amb angoixa. “El petit comerç ve de dos anys nefastos, sense pràcticament cap ajuda, i ara que era l’any de la recuperació s’inventen això per acabar-nos d’enfonsar. Això ha provocat que les quatre botiguetes que venien alguna cosa en diumenge ho han deixat de fer. Botigues de roba, de discos, de mòbils… Si podien fer alguna cosa, ara és impossible. Tens el Corte Inglés i el Zara”, lamenta Jordi Bordas, president de l’associació. “Si t’obren una petita botiga al carrer de Sant Vicenç, no passa res, però si el Portal de l’Àngel també ho fa, com has de vendre res?”, afegeix. I encara un factor més: “El preu disparat dels lloguers de locals, molt per sobre dels 4.000 euros en molts casos”.

L’associació comercial es va oposar des del primer moment a la normativa, i ara considera que està “provat” que l’Ajuntament posa en risc la supervivència del teixit de barri, “més encara amb la reducció dels horaris de les terrasses, equiparant les cadenes com Tragaluz amb un petit bar, que si tanca una hora abans ja no cobreix despeses. A tall d’exemple, la cervesa ha pujat un 20%”, diu Bordas. És en aquest sentit que l’entitat alerta del risc de desaparició de molts locals i botigues al Gòtic que no estan enfocades als turistes. “Si vols salvar el petit comerç, no has de permetre que diumenge obrin els gegants, és l’única manera que puguin sobreviure, especialment en aquest context de preus a l’alça. Si no s’atura aquesta barbaritat, després ja no podrem fer res per salvar el barri”, alerta. L’entitat creu que la campanya de Nadal “farà molt mal” i que és qüestió de poc temps que hagin de tancar moltes botigues.

Per contra, les grans associacions comercials de la ciutat i el Gremi de Restauració fan un balanç molt positiu de la marató de diumenges comercials, perquè consideren que això equipara Barcelona a les grans capitals europees. Però en aquest benefici econòmic no s’ha tingut en compte que la majoria de grans cadenes no han respectat els drets dels treballadors i els han empès a treballar en festius i a renunciar al dret a la conciliació familiar i personal. De fet, durant aquests quatre mesos s’han succeït les manifestacions de treballadors afectats reivindicant posar fi a la liberalització comercial.

La Fundació Barcelona Comerç, Barcelona Oberta, Pimec Comerç, Foment del Treball i l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució, signants del pacte, consideren que els seus associats s’ajusten a la normativa laboral.

La favb avisa: “Perden els barris”

Quan l’Ajuntament, després de mesos de polèmica, va aprovar -només ERC es va abstenir- que els eixos comercials turístics del centre de Barcelona, Gràcia, Eixample, Sant Antoni, Poblenou, Vila Olímpica, Diagonal, Sagrada Família, Sants o Diagonal Mar, entre d’altres, puguin obrir els diumenges entre maig i setembre, la Favb va denunciar els danys que causaria als barris. “Perd el veïnat, el petit comerç i les treballadores. Guanyen, un cop més, les grans empreses, les franquícies i els grans grups de restauració”, alertava, tot denunciant que la ciutat s’ha convertit en “un ressort turístic”. “Som barris vius, i per seguir sent-ho necessitem comerç de proximitat que faciliti la vida quotidiana i generi vincle alhora que garanteixi condicions laborals justes, de manera que veïnat, treballadores i comerç puguem conciliar vida personal, social i laboral”, reivindicava. Ada Colau va deixar la porta oberta en el plenari del 30 de setembre a replantejar la mesura.

L'entrada Crit d’auxili del barri Gòtic pels diumenges comercials ha aparegut primer a Carrer.

Esta estampa, tan recurrente, puede que tenga los días contados. A menudo se habla de la crisis de la prensa escrita, azotada por la bajada de la publicidad que trajo consigo la crisis económica del 2008 y por la irrupción de Internet, que ha trastocado los parámetros de un negocio que vio días mejores. “No nos encontramos en una época de cambios, sino en un cambio de época”, afirma José Luis Sainz, presidente de la Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), en el prólogo de El Libro Blanco de la Prensa 2015, editado por esta entidad.

Un informe que, curiosamente, reconoce que tales cambios no tienen por qué ser necesariamente malos para su sector: “Estos cambios deben tener una lectura positiva, el modelo tradicional pierde fuerza pero las versiones digitales han abierto nuevas posibilidades de negocio”. Y a continuación enumera las ventajas que la revolución digital puede aportar a los editores: enriquecimiento de los contenidos e inmediatez a la hora de servirlos por la incorporación del formato vídeo; nuevos formatos publicitarios digitales, más dinámicos y capaces de interactuar con el lector; segmentación, o la capacidad de servir contenidos publicitarios observando muchas más variables de lo que permite el diario tradicional en papel. Como podemos ver, el sector editorial tiene posibilidades reales de reconversión ante los nuevos retos que se le presentan. Pero, ¿qué hay de los vendedores de prensa, el último eslabón de la cadena?

Hablan los quiosqueros
En los barrios, muchos quioscos cambian de dueño, y cada vez hay más que echan el cierre definitivamente. Paquita, por ejemplo, regenta un quiosco de toda la vida en el barrio de Horta. Son cuarenta años de oficio a sus espaldas y la sensación que transmite es de infinito cansancio y hartazgo: “Sólo espero jubilarme o que alguien me compre el negocio”, confiesa. Se queja del estado calamitoso del sector y enumera las causas: “Antes se vendían muchos más periódicos. Hoy en día se lee muy poco. De hecho, los jóvenes no leen los diarios, sólo los viejos. Cuantos éstos falten, me quedo sin clientes. Internet ha jodido la venta”. Por si fuera poco, cerca de su negocio se halla una gran superficie alimentaria que, desde hace algún tiempo, también vende prensa: “Lógicamente, si somos más, tocamos a menos ración del pastel”. Frente a esta situación, sólo ve una salida: Ampliar la oferta de productos. “Me da igual vender lo que sea. Lo que quiero es vender”. Pero se muestra pesimista de cara al futuro: “Los periódicos están perdidos”.

Héctor (nombre simulado) trabaja en otro quiosco, pero esta vez en las Ramblas. Es un modelo de negocio diferente al quiosco de barrio, porque ya se ha “reconvertido”, ya ha dado el salto hacia esa “ampliación” de la oferta que mencionábamos. De hecho, más que un quiosco, parece casi un bazar: en él podemos encontrar desde imanes de nevera a chanclas, pasando por gafas de sol, sudaderas o bebidas frías. Todo destinado a una clientela muy concreta: el turista. “Vender todos estos souvenirs no me parece ni bien ni mal. Hay que adaptarse a los nuevos tiempos. Es lo que se debe hacer si queremos compensar la pérdida de lectores y mantener los puestos de trabajo. Ocho familias viven de este quiosco”. Y añade: “Si no lo hiciéramos así, acabaríamos cerrando, como pasa con los quioscos de la periferia”. Y remacha: “el declive en la venta de prensa en papel irá en aumento”.

El gremio de vendedores
Precisamente al lado de las Ramblas, en la calle Sant Pau, se halla la Asociación Profesional de Vendedores de Prensa de Barcelona y Provincia (APVPBP), que dirige desde abril del 2013 su presidenta, Cristina Anés. Ante lo que denomina crisis del papel, Anés considera que su sector, por constituir el último eslabón de la cadena, se halla sumamente limitado. En su opinión, les corresponde a otros actores pechar con la mayor parte del esfuerzo de reconversión que exige una situación así: “Nosotros no producimos, sólo servimos. Por tanto, nos sentimos contra corriente, impotentes, ante una crisis como esta. Creemos que quienes tienen la potestad, la fuerza, para acometer cambios son los editores -que deberían buscar una mayor proyección a sus periódicos- y las distribuidoras”. En todo caso, afirma, “las soluciones deben ser consensuadas entre todos los actores que intervienen en el proceso: editores, distribuidoras y vendedores”. Pero no se muestra muy esperanzada: “Voluntad para consensuar hay poca”.

La actitud de los editores, que a veces parecen más interesados en montarse en el carro del negocio digital que en reflotar el periódico tradicional, parece confirmar este pesimismo. Tampoco ahorra reproches a las distribuidoras, los intermediarios que canalizan el producto desde los editores a los vendedores: “Actúan en régimen de oligopolio. Son cuatro grandes empresas en Barcelona y provincia que se han repartido el pastel, de tal manera que si yo, quiosquero, deseo encargar una determinada publicación, no puedo dirigirme a cualquier distribuidora; debo hacerlo a la que ellas han establecido previamente”. Son empresas que también se encargan de llevarles el género y recoger el sobrante, servicio conocido como “portes”, por el cual cobran un precio que califica de “abusivo”: “Cobran una media de entre 300 y 400 euros mensuales que, evidentemente, no podemos repercutir en el precio final, que ya está marcado. Ello está llevando al cierre de muchos quioscos”. “Las distribuidoras saben que nos están abocando a un callejón sin salida” -denuncia- “pero son cortoplacistas. Simplemente son empresas que han de rendir cuenta de resultados a final de año. Y para que sus números sean verdes, los nuestros han de ser rojos”. ¿Pero si hunden a sus clientes, los quioscos, no se están perjudicando a sí mismas?: “Siempre pueden recurrir a nuevos puntos de venta” -aclara- “por ejemplo, la grandes superficies alimentarias, que nos están haciendo daño. Pero se perderá ese caliu que ha tenido siempre el punto de venta tradicional, con su personalización y su profesionalidad. Siempre hemos sido un referente en los barrios. Fíjese si no: el día que cerramos, todos nos echan de menos”.

Las cifras cantan
Según El Libro Blanco de la Prensa 2015, en los primeros ocho meses de 2015 la difusión de prensa impresa se redujo en un 7,4% respecto al año anterior (datos aún no certificados por la OJD). Y a su vez, en 2014 se contrajo un 7,7% respecto a 2013. El informe afirma que esta tendencia “es ya un hecho estructural en este entorno de cambio de modelo de negocio”. Por otra parte, en 2014 la venta en quioscos cayó en un 8%. Y el lector exclusivo de prensa en papel menguó casi hasta la mitad en la última década: del 38,3% (2005) al 20,9% (2015). Un dato para la esperanza: El perfil del lector exclusivo de este tipo de prensa es hombre, de 45 años en adelante. Dada la envejecida demografía española, ello jugaría (aún) a favor del periódico tradicional.

L'entrada El quiosco ¿una especie en vías de extinción? ha aparegut primer a Carrer.