És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].

Dècades de campanyes de por

Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.

La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.

La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.

I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.

Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.

L'entrada Barcelona i la inseguretat, tornem a la normalitat ha aparegut primer a Carrer.

Seguretat o seguretats
Si el que entenem per seguretat és gaudir d’unes condicions de vida acceptables i estables en el temps, hi ha moltes causes que la poden posar en perill. Els robatoris i les agressions són causa d’inseguretat.

Però també ho és la precarietat laboral, l’atur i els baixos salaris (que posen dificultats per assolir necessitats bàsiques), la carència d’habitatge, les normes que permeten accedir a la ciutadania (que converteixen moltes persones en permanents cercadors de papers), les condicions en les quals es produeixen béns i serveis (com ha posat de manifest l’epidèmia de listeriosi provocada per una empresa càrnia criminal), les condicions ambientals (com poden explicar les persones que s’han quedat sense casa o lloc de treball per les inundacions del sud-est d’Espanya), el trànsit (21 morts i 238 ferits greus a la ciutat de Barcelona el 2018), o el patriarcat (causant de morts, vexacions i tota mena d’abusos o desigualtats).

Vivim en un món ple de causes d’inseguretat. Sovint existeixen connexions entre elles (és coneguda la correlació entre l’augment de les desigualtats i els problemes d’inseguretat convencional), però algunes les tenim tan normalitzades que no les considerem com altres que generen més tensió emocional. Unes formen part de la vida quotidiana (com la inseguretat laboral o els accidents de trànsit) i d’altres, com els robatoris, ens semblen coses insuportables.

Seguretat i convivència
Quan discutim amb les AV de diferents barris els problemes de seguretat que plantegen, descobrim que la varietat de problemes és molt gran i el seu origen divers.

En alguns casos es tracta realment d’un problema greu de criminalitat i d’aparició de grups delictius que afecten la vida quotidiana de tothom. En altres casos d’un brot de petits delictes que enrareixen el clima dels barris. Però en molts altres casos es tracta més d’una qüestió de convivència.

En aquest sentit, els barris que experimenten una presència turística més intensa són els més afectats per la proliferació de sorolls, brutícia, baralles, aglomeracions i altres molèsties, totalment hostils per als seus habitants. Per últim, existeix fins i tot en barris més tranquils un cert malestar provocat per conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, especialment per l’aparició de nous models de mobilitat (patinets, etc.), els generats pels propietaris incívics de gossos, per les escombraries al carrer…

Es tracta de problemes molt diversos, generats per persones molt diferents i que afecten de forma desigual els diversos barris. Que tots aquests temes acabin entenent-se com “problemes de seguretat” només té una explicació: que es pensi que l’únic abordatge possible sigui el d’incrementar la vigilància policial i les penalitzacions.

Bon diagnòstic, bona política
Resoldre els problemes de seguretat en termes convencionals com els robatoris o la violència física és una qüestió cabdal. Com també ho és millorar la convivència. Però l’única forma d’enfocar bé la qüestió és fer un bon diagnòstic del que està passant i de quin és el focus del problema. Cada barri és diferent, té una problemàtica concreta i exigeix una resposta adient.

Hi ha un fet vistós. Els problemes més greus estan associats al creixement del turisme. L’enorme massa flotant de persones que deambulen per la ciutat ha estat també un factor d’atracció de diverses formes de delinqüència. I de forma encara més directa és la relació entre turisme i vida quotidiana. Són els costos socials derivats del model d’especialització productiva de la ciutat.

Però hi ha també dinàmiques perilloses que tenen molta més complexitat. En posaré alguns exemples.

La trama dels narcopisos al Raval. El que explica la seva concentració és la proliferació de pisos buits al barri. Pisos on sovint és difícil localitzar la propietat. I on la degradació del barri, el seu abandonament, poden generar una oportunitat futura de lucre en forma de remodelació i gentrificació del barri. Els processos especulatius generen espais en què proliferen les màfies. Acabar amb els narcopisos passa també per implementar polítiques d’habitatge i urbanisme.

Les ocupacions de pisos a barris perifèrics. Barris on molta gent ha estat expulsada pels bancs en la crisi hipotecària. Una crisi que ha deixat molta gent en situacions d’extrema pobresa. Uns bancs que després de foragitar els habitants s’han desentès dels pisos, i esperen recuperar ingressos. Ha quedat gent sense casa i llars buides, i es generen les condicions perquè proliferin petites mafietes que obren pisos a gent amb pocs recursos (i que, potser per ampliar el negoci, acaben entrant fins i tot a habitatges ocupats).

Només decidides polítiques d’habitatge, ocupació i drets socials poden trencar aquest cercle viciós.

Solucions només securitàries?
No podem esperar respostes senzilles per a problemes complexos i variats. Pensar que amb més policia i penes més dures els resoldrem és oblidar un fet essencial: que vivim en un país que té percentatges de policia i de gent empresonada superior a la mitjana europea, malgrat tenir un índex de fets delictius molt baix.

Països amb sistemes punitius molts durs tenen nivells molt alts de criminalitat i accions violentes. Això no vol dir que en determinants casos s’hagi de millorar la dotació policial o que s’hagin de tipificar millor alguns delictes. Però si només entenem les coses en clau policial podem entrar en una dinàmica social perillosa.

En primer lloc perquè es corre el perill que moltes d’aquestes polítiques s’acabin focalitzant en grups particulars de població (estrangers de determinats orígens, persones amb pocs recursos), i es generi més discriminació i patiment que resolució de problemes. No és un tema menor, ja que existeix molta evidència arreu del món que les polítiques d’aquesta mena tendeixen a centrar- se sobre determinats grups als quals s’etiqueta en bloc de perillosos i a qui es confina a una marginació intolerable.

En segon lloc, perquè concentrar-se en les polítiques repressives sovint porta a oblidar i desvalorar tots els altres elements que són a l’origen de molts problemes. Injustícies que pateixen determinats grups o abusos generalitzats que trenquen la convivència social i que només poden ser abordats amb respostes transversals.

I en tercer lloc, i potser el més important. La insistència que tot es redueix a més policia i repressió tendeix a generar pors i un clima que trenca la convivència. Si penso que estic envoltat de delinqüents per tot arreu, acabo per pensar que tots els meus veïns són perills potencials. I el meu model de relacions interpersonals està marcat per la desconfiança i l’aïllament. Soc incapaç de generar la solidaritat i la cooperació que em cal per afrontar la varietat de problemes que afecten el meu benestar. Començant pels de convivència, que necessiten que els abordem des d’una acció comunitària i col·lectiva.

I per fer-ho ens cal una participació activa del teixit social de cada barri que participi en la realització d’un bon diagnòstic de la situació i de la recerca de respostes adequades que incloguin, entre d’altres, polítiques de seguretat.

Albert Recio Andreu és vicepresident de la Favb

L'entrada Seguretat, convivència i participació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

El manifest, llegit en català pel Casal de Joves de Prosperitat, en àrab per la Comunitat Islàmica de Nou Barris i en castellà per la xarxa 9 Barris Acull, es va convertir en un clam a favor de l’acollida i contra la xenofòbia des d’un districte construït per milers de persones d’origen obrer vingudes de tot arreu. “No tenim por. A la diferència, a les llengües que no coneixem, a les persones que no pensen com nosaltres, que vesteixen o mengen diferent, que resen al seu déu. No tenim por als intolerants ni als intransigents. Perquè hem lluitat contra la dictadura i el totalitarisme que tant dolor han provocat. No tenim por als feixistes que volen robar la veu del veïnat, treure profit de les nostres pors i sembrar el terror”, es remarcava en el text.

Manipulació xenòfoba
L’origen de la falsa polèmica cal buscar-lo en la manipulació que grupuscles xenòfobs com Respeto -nascuts de l’antiga Plataforma per Catalunya- Generació Identitària i Democràcia Nacional Jove han fet de l’oposició d’un sector dels veïns del carrer Japó a la instal·lació d’un centre de culte islàmic en un local situat en els baixos d’un edifici. El centre està promogut per veïns de religió musulmana que fa anys que viuen en el barri i compleix amb tots els requisits legals per a la seva obertura. De fet, el cas del carrer Japó no és l’únic a la ciutat. Al casc antic del barri del Clot fa anys que funciona el Centre Cultural Islàmic Català. En aquest cas com en la majoria, el centre del Clot complementa les activitats religioses amb les culturals -des de llengua àrab fins a classes de cuina- i s’ha integrat sense cap problema al barri.

En el cas del centre del carrer Japó, tant l’Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat com la Xarxa 9 Barris Acull van detectar que l’oposició al local de culte havia atret com a mosques l’extrema dreta i es van apressar a denunciar els intents de manipulació d’un conflicte entre veïns que consideren “alimentat per la por, la desconfiança i el desconeixement”. Com a resposta, tot el teixit veïnal i social de Nou Barris es va mobilitzar i a final de març va emetre un comunicat firmat per més d’una trentena d’entitats a favor de l’obertura del centre de culte, en considerar que “és una entitat oberta al veïnat” i que té el mateix dret a existir que la resta de confessions religioses. “La Prosperitat sempre ha estat un barri orgullós de ser un lloc d’acollida, convivència i lluita per millorar les condicions de vida de tot el veïnat”, afegien.

Darrere del Centre Islàmic del carrer Japó està la comunitat islàmica de Nou Barris, creada l’any 2015 per diferents famílies musulmanes dels barris de la Prosperitat i Verdum. Actualment integren aquest col·lectiu una setantena de persones procedents majoritàriament del Marroc, Algèria, Egipte, països de l’Àfrica subsahariana i Pakistan, i la majoria té negocis i porta els fills a les escoles del barri. Les activitats previstes al local són les habituals d’altres centres islàmics: oracions i celebracions de festes religioses islàmiques com el Ramadà, classes d’àrab i de religió per a infants i espai de trobada per a dones.

Per darrere de catòlics i evangèlics
La informació és la millor arma contra els rumors, sobretot contra els falsos que volen enfrontar col·lectius identificant una determinada religió amb el terrorisme. Segons l’últim informe de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat, el nombre de centres de culte islàmic a Catalunya a data del 2014 era de 256 i la majoria dels seus membres provenen del Magrib, encara que també hi ha gent de països de l’Àfrica subsahariana i del continent asiàtic. La comunitat musulmana fa anys que està arrelada a Catalunya i el gruix hi va arribar per raons econòmiques entre els anys 1990 i 2000. Aquest període coincideix amb el pic d’obertura d’oratoris, una circumstància que es va tornar a produir però sense tanta intensitat l’any 2010. Des d’aleshores, la xifra no ha deixat de caure.

La religió musulmana ocupa el tercer lloc del rànquing pel que fa al nombre de llocs de culte que hi ha a Catalunya per darrere de la religió catòlica i de l’evangèlica. El Barcelonès és la comarca amb més oratoris (38), seguida pel Baix Llobregat (21), el Maresme (18), Vallès Oriental (18) i Vallès Occidental (16). En el cas del Barcelonès, el rànquing l’encapçalen les esglésies evangèliques, amb 232 centre de culte. Els oratoris musulmans no arriben a la quarantena.

La possibilitat que a Barcelona s’acabi construint una gran mesquita -un dels llocs preferits pels rumors per ubicar-la és la plaça de la Monumental per les seves cúpules a l’estil oriental- aixeca sempre polseguera. Un informe encarregat l’any passat per l’Ajuntament de Barcelona a tres antropòlegs de la Universitat de Barcelona recomanava obrir un gran centre de culte musulmà “per resoldre la precarietat dels oratoris de la ciutat que condemnen els feligresos a la clandestinitat”. Que aquest col·lectiu pugui exercir lliurament la seva religiositat i se senti acceptat per la resta és el millor argument per a la integració i el millor antídot contra el radicalisme. Tot i això, de moment, la gran mesquita de Barcelona haurà d’esperar.

L'entrada Mobilització veïnal per foragitar el feixisme a Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.