Un país força tancat a la competència exterior i que per tant garantia rendibilitats suculentes a un teixit productiu no excessivament eficient. L’especulació urbana i el control dels subministraments públics han constituït una altra de les activitats tradicionals de les elits locals. Aquest model econòmic va començar a morir amb la crisi dels 1970, l’entrada a la Unió Europea i la globalització econòmica. El procés de desindustrialització va transformar moltes famílies de les elits locals d’industrials en inversors immobiliaris i financers.

La ciutat va trobar un nou model després dels Jocs Olímpics de 1992 -que van servir d’aparador- amb l’eclosió del turisme de masses associat al transport low cost. Per a les elits urbanes el turisme és molt atractiu no tan sols per la despesa que genera, també perquè obre moltes oportunitats al capitalisme rendista. Hotels, pisos turístics, lloguer de locals (associat a l’ocupació del sòl públic per les terrasses…), espais comercials, són el centre d’un enorme procés especulatiu que té la seva cara fosca en forma d’assetjament immobiliari, increment dels lloguers, desnonaments, ocupació de l’espai públic, monocultiu turístic en determinats barris… El turisme no és només l’hostaleria, és també comerç, activitats recreatives, fires o transports.

És cert que no tot es redueix a turisme. S’ha produït també un creixement rellevant de segments derivats de les noves tecnologies de la comunicació, concentrats sobretot al 22@, i un increment de l’activitat logística. I potser també un creixement del paper del sector de l’ensenyament i de la sanitat orientats al públic forà, que poden ser variants del turisme. Aquest nou model productiu, que es presenta habitualment com un model d’èxit, té contrapartides molt desagradables: desigualtats socials i de renda, problemes d’accés a l’habitatge i un insuportable cost ecològic.

La pandèmia ha mostrat les debilitats d’aquest model: l’enfonsament del turisme a causa del confinament ha fet caure l’economia local; durant un període es va produir una falta de subministraments sanitaris bàsics; els sectors més precaris han experimentat greus problemes de subsistència… L’experiència hauria d’haver suposat una oportunitat per reflexionar i per repensar un model tan vulnerable, i també per avançar-se als problemes que podem esperar en el futur, molts d’ells ja detectables: desigualtats socials intolerables, problemes d’habitatge, serveis públics insuficients, vulnerabilitat derivada de l’especialització excessiva, crisi ambiental multidimensional, etc.

Davant d’aquesta situació hi ha diverses respostes possibles, que poden tenir importants conseqüències per al futur de la ciutat. En termes sintètics es poden resumir en tres escenaris diferents.

Com si res no hagués passat
El primer és considerar que la pandèmia ha estat un breu parèntesi i que cal continuar la línia seguida fins ara. És el que defensen la majoria de forces vives de la ciutat i que, en gran mesura, promou l’àrea econòmica de l’Ajuntament: recuperar el turisme com sigui, seguir amb els programes de grans infraestructures (ampliació del port i l’aeroport) i “atreure talent”, o sigui, centrar-se en promocionar els sectors que ara ja han despuntat.

Molts dels temes que estem debatent aquests dies tenen a veure amb aquesta resposta. És la via més directa per seguir engreixant els dos problemes més greus que té plantejada la ciutat: les desigualtats i la crisi ecològica. I suposa mantenir totes les vulnerabilitats que la crisi actual ha deixat en evidència.

Igual, però amb retocs
El segon escenari és una variant del primer, que apunta a bona part de les propostes que es deriven dels programes de la UE: intentar racionalitzar algunes coses i considerar la innovació tecnològica com la base per abordar els problemes ecològics, però mantenir bona part de les dinàmiques anteriors. És cert que algunes iniciatives poden millorar coses: fomentar el reciclatge de residus, posar limitacions a l’ús del cotxe, etc. Però ni alteren per elles mateixes el model de desigualtats imperant ni està gens clar que siguin adequades per fer front a l’allau de problemes potencials que es deriven de qüestions com el canvi climàtic, la fi dels combustibles fòssils, la crisi de biodiversitat o la generació de residus.

Canviar les prioritats
La tercera alternativa, la que seria desitjable però que és improbable que s’imposi, passaria per replantejar tant la lògica productiva com la social. Això vol dir prendre nota de les fragilitats i perills d’un model excessivament especialitzat, socialment injust, ecològicament insostenible. Suposa, entre d’altres accions, desenvolupar polítiques productives i de consum orientades a reduir seriosament la càrrega de materials, a minimitzar els residus, a canviar les pautes de mobilitat, a diversificar les activitats productives.

I també a realitzar transformacions al nivell de les regulacions que contribueixin a reduir de veritat les desigualtats. No és fàcil ni assolible a curt termini. Però precisament per això és tan urgent entendre que és necessària i començar a endegar iniciatives de canvi real. I el sector públic i els sectors socials hi haurien d’estar al capdavant, vista l’addicció dels sectors empresarials al model actual. Hi ha molts interessos i inèrcies culturals que s’hi oposen. Però és allò que demana la crisi social i ecològica a la qual ens ha portat “l’èxit” d’un model caduc.

L'entrada L’economia de Barcelona, cap a on anem? ha aparegut primer a Carrer.

Molta gent encara no se n’adona que la nostra civilització material només ha estat possible perquè en el curs dels segles XIX i XX la humanitat ha trobat, sota la superfície de la Terra, quantitats immenses de carbó, petroli i gas d’origen fòssil (als quals després es va afegir l’urani); i ha desenvolupat tècniques del tot desconegudes per les generacions anteriors: l’automòbil, l’avió, la nevera, els rajos X, la televisió en són el producte.

Fins i tot hem après a obtenir, gràcies al petroli i els fertilitzants minerals, més aliments que abans, fent possible un augment espectacular de la població humana: dels 900 milions de l’any 1800 als prop de 8.000 milions d’avui, multiplicant-se per nou en només dos segles. M’estalvio els altres avenços, facilitats, millores sanitàries i comoditats que la suma d’abundància energètica i innovació tècnica ha introduït a les nostres vides.

Hem de començar a comprendre, però, que l’exhauriment dels combustibles fòssils i de l’urani -previst per a la segona meitat d’aquest segle- no permetrà continuar gaudint d’aquests avenços, ni posar-los a l’abast de tothom. D’altra banda, atès que la crema de fòssils és la causa principal del canvi climàtic, seria del tot recomanable deixar immediatament de cremar-los. En qualsevol dels casos, vivim el final de l’era fossilista-nuclear. Quan no quedin els combustibles que avui consumim o quan deixem de cremar-los, ¿podrem mantenir les comoditats actuals amb energies renovables, que són l’única alternativa viable (i no subjecta a exhauriment)?

Quantitat desorbitada d’energia
Els estudis prospectius indiquen que per captar energia amb instal·lacions eòliques, tèrmiques, fotovoltaiques o altres de fonts netes i renovables, i sistemes d’emmagatzematge adients (bateries, hidrogen), necessitem grans quantitats de metalls, alguns dels quals són molt poc abundants a l’escorça terrestre. Hi ha estimacions de les reserves minerals a l’abast dels humans que indiquen la impossibilitat d’obtenir, amb les tècniques renovables, la mateixa quantitat desorbitada d’energia que avui usa la humanitat.

La conclusió cau pel seu propi pes: caldrà viure amb quantitats inferiors d’energia. I això vol dir, també, amb quantitats inferiors d’artefactes, perquè tots els processos requereixen energia. Fins i tot l’agricultura “industrial” avui dominant gasta molta energia, i caldrà anar abandonant-la en benefici d’una agricultura ecològica. Encara que millorin l’eficiència, el reciclatge i la duració dels objectes, caldrà reduir la nostra petjada ecològica, viure amb menys recursos i més ben administrats. I això voldrà dir viure amb menys coses, que no vol dir amb menys benestar. La transformació serà important, costa d’imaginar. Però cal imaginar-la.

Amb la digitalització passa una cosa semblant. ¿Qui pot imaginar un món sense telèfons mòbils i ordinadors? Per a nosaltres s’han convertit en una mena d’apèndix irrenunciable. Ens faciliten la comunicació personal, accés universal immediat a tota mena d’informacions, comoditat en l’escriptura i tractament de textos i en les transaccions monetàries, accés a les administracions públiques, etc. Però també tenen costos i riscos.

Tothom sap que el coltan, barreja de columbi i tantali, essencial per als mòbils, s’obté a l’Àfrica amb un cost humà espantós (sobreexplotació laboral, treball infantil, guerres pel control del mineral, etc.). També és conflictiva l’extracció d’altres metalls rars essencials per a les modernes tècniques de la comunicació; i ho serà cada cop més a mesura que augmenti la rivalitat entre països per acaparar-los. El control del liti, per exemple, és darrere del darrer cop d’estat a Bolívia, un dels països amb més reserves d’aquest element.

Un desplegament massiu de la telefonia i la informàtica com el que ja existeix, destinat a un nou salt endavant amb els dispositius 5G i els ordinadors quàntics portaria aviat a l’esgotament d’aquests i altres metalls.

Però hi ha també la qüestió de l’energia requerida. El sistema comunicatiu i informàtic mundial usa entre el 5% i el 9% de tot el consum energètic de la humanitat, com tota l’aviació civil mundial, i està en expansió. Avui es calcula que existeixen al món uns 4.000 milions d’smartphones -és a dir, un per cada dos habitants del planeta- i uns quatre milions de torres de telefonia mòbil. Afegim-hi tot el sistema material (xarxes de distribució elèctrica, transformadors, cablejat…), amb les seves necessitats d’acer, alumini, coure, ciment, etc.

El 5G augmentarà milions de vegades l’eficàcia i rapidesa dels processos, però amb un cost energètic que serà encara molt superior. A tot això cal afegir muntanyes de residus, alguns molt tòxics, que només es reciclen parcialment al Tercer Món amb costos enormes per a la salut humana.

Molts dels usos de la informàtica i la comunicació electrònica, com els jocs i la pornografia o la inflació de missatges intranscendents, són innecessaris o banals. Seria assenyat iniciar una “descomputadorització”, que no hauria de ser sinònim d’eliminació total dels aparells existents, sinó d’un ús selectiu, moderat i reservat a processos d’interès comú.

Vivim en un món finit
Caldria anar acceptant que una digitalització hiperventilada no sols no és una bona idea, sinó que toparà aviat amb límits materials i energètics. En altres paraules: el progrés tècnic no pot créixer de manera cancerosa, il·limitada, descontrolada. Ha de ser avaluat, seleccionat i controlat. Si els humans no som capaços de fer-ho de manera conscient i deliberada, se’ns imposarà amb l’exhauriment de les reserves minerals del subsòl. Afegim a tot això la vulnerabilitat d’un sistema tan complex, que pot ensorrar-se en cas de col·lapse del proveïment regular d’electricitat, a conseqüència de la manca de petroli o de l’esclat d’una guerra.

No tot progrés tècnic és bo. De vegades deixa de ser-ho quan les seves dimensions quantitatives són exagerades. Hem après que vivim en un món finit. Seria un signe de saviesa no deixar-nos arrossegar per un culte acrític a tot “progrés” i predisposar-nos a redimensionar els nostres usos tecnològics fins a nivells raonables i resilients, encara que hàgim de sacrificar certes comoditats.

Joaquim Sempere és filòsof i sociòleg

L'entrada La petjada ecològica de la tecnologia i la informàtica ha aparegut primer a Carrer.