Sabem també que el nombre de delictes a la ciutat està estancat des de fa una dècada al voltant dels 150.000 fets delictius coneguts per any. Un estancament sistèmic de les dades sobre inseguretat que ens permet afirmar que no és veritat que els sistemes de prevenció situacional -les videocàmeres, l’increment de policies al carrer o l’ús intensíssim de la seguretat privada- serveixin per prevenir els delictes o millorar la seguretat.

Però, si les dades sobre fets delictius baixen des de fa tres anys, què ha portat l’alcalde a prendre aquesta decisió anunciada a bombo i plateret? Doncs la resposta cal buscar-la en els resultats del Baròmetre municipal del primer semestre del 2025, que indica que la inseguretat és una de les principals preocupacions de la ciutadania, amb 23,1 punts. (No és l’única: la primera és l’accés a l’habitatge, amb 29,9 punts).

Com hem dit en altres ocasions, les càmeres serveixen per deslocalitzar -o sigui, traslladar- part de l’activitat delictiva -com ara els petits delictes- a altres espais per mantenir un nivell acceptable de l’opinió ciutadana respecte de les polítiques públiques -i privades- de l’alcalde i els seus socis de govern: les CCTV formen part de l’arsenal del qual disposen els governs per mantenir un cert control sobre la inseguretat, però no per rebaixar-la. Els altres mitjans d’aquest arsenal acostumen a ser posar més policies al carrer i l’ús intensíssim de la seguretat privada en comerços, locals i actes a la via pública. Cosa que ja s’ha fet. Sobretot quan el govern municipal ha rebut pressions del sector empresarial relacionat amb el turisme i dels consolats estrangers de la ciutat.

És imprescindible buscar altres formes d’incidir en la millora de la inseguretat. En resposta a les propostes de l’Ajuntament -amb Albert Batlle com a responsable de la seguretat a la ciutat, amb les seves ràtzies contra els manters-, el Fòrum Veïnal sobre Convivència i Seguretat, organitzat el 2019 per la Favb, ja va proposar, entre d’altres, les idees següents:

1. Per prendre decisions sobre polítiques públiques, s’han de fer servir dades d’opinió, però també dades objectives. Per tant, cal redefinir els paràmetres amb els quals mesurem la inseguretat.

2. Per evitar criminalitzar les persones i els col·lectius vulnerables, és necessari evitar la modificació del marc jurídic penal i administratiu i l’enduriment de les ordenances municipals a cop de telediari.

3. Cal deturar l’enduriment dels processos penals i l’aplicació sistemàtica dels principis del populisme punitiu, que busquen el càstig i no la reparació.

4. El focus de la prevenció de la inseguretat i de la millora de la convivència s’ha de situar en les víctimes, no en els victimaris.

5. És necessari empoderar la ciutadania i desenvolupar un model de seguretat alternatiu, descriminalitzar la conflictivitat social, sostraure la gestió del conflicte als operadors del Sistema de Justícia Criminal -bàsicament, la Policia-.

6. S’ha d’assolir el reconeixement del moviment veïnal com a actor amb caràcter decisori vinculant per al desenvolupament d’un model de seguretat pública alternatiu al vigent, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i optar per un model de governança comunitària que eviti que les polítiques públiques de seguretat recaiguin exclusivament en els cossos policials.

El Consistori, tanmateix, mai va manifestar interès per aquestes propostes, i va optar per incrementar l’activitat policial al carrer i mantenir del marc jurídic i administratiu. Mentrestant, el desgavell al voltant de la inseguretat creixia i el discurs securitari s’enduria amb valors xenòfobs i racistes. El creixement de la població flotant de la ciutat -sobretot, turistes i creueristes- ha estat exponencial en els darrers deu anys i s’ha arribat a la xifra de 20 milions de visitants per any.

Segurament, les CCTV no s’instal·laran als barris on alguns reclamen més presència policial i més mà dura -el govern municipal té clar que les càmeres durarien poc en aquells barris perifèrics on s’ha traslladat part de l’activitat delictiva a causa de la pressió policial-, sinó que seran instal·lades on la patronal del turisme i els consolats estrangers ho demanin, ja que el poders fàctics de la ciutat han convertit el turisme en el bé jurídic a protegir. Mentre això passa, cremen unes barraques en un dels més de seixanta assentaments existents a la Barcelona de l’èxit, els negocis, les fires i el turisme internacional.

*Vicens Valentín és professor del màster universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.

L'entrada L’alcalde, les videocàmeres i la inseguretat a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].

Dècades de campanyes de por

Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.

La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.

La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.

I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.

Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.

L'entrada Barcelona i la inseguretat, tornem a la normalitat ha aparegut primer a Carrer.