L'entrada Eleccions ha aparegut primer a Carrer.

La seva funció era el control i repressió implacable de qualsevol activitat que despertés la més mínima sospita de constituir algun focus d’oposició al règim. Molt centrada els primers anys en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra en el bàndol no revoltat (en aplicació de la Llei especial de repressió del comunisme i la maçoneria, vigent del 1940 al 1963, i la Llei de responsabilitats polítiques, de 1938), aviat el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat (i molt concretament el moviment catalanista), fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com l’agitació underground, el rock, la prostitució o l’homosexualitat (totes elles tipificades en la llei De vagos y maleantes, aprovada durant la República, el 1933, substituïda el 1970 per la Llei de perillositat social).

La Brigada, en efecte, obeïa ordres directes del governador civil de cada plaça, depenent alhora del ministeri de la Governació. Actuava doncs, per compte propi, per estrictes directrius polítiques i gairebé sempre al marge de les instruccions judicials. Les detencions indiscriminades, per simples sospites, la vulneració del temps màxim de detenció sense càrrecs concrets (fixat en 72 hores) van ser pràctiques freqüents i avui prou documentades de la unitat. Més enllà, els seus mètodes per obtenir informació eren els propis d’un cos policial d’aquestes característiques en qualsevol règim: la delació, la infiltració, les escoltes telefòniques, la violació de correspondència, la confiscació de documents, tot plegat sense cap ordre judicial; sense oblidar, és clar, la tortura com a pràctica molt generalitzada i avui prou documentada.

A Barcelona, la Brigada político-social s’organitzava en una teranyina de 15 comissaries de policia i deu casernes de la Guàrdia Civil, que li permetien fer arribar els seus tentacles a tots els barris de la ciutat. Encara que formalment estava adscrita a la Prefectura Superior de la Policia, de facto la Guàrdia Civil s’hi integrava, sobretot quan s’havien de dur a terme intervencions armades de cert pes. A part, cal sumar-hi nuclis de col·laboradors civils, des d’escamots de falangistes que actuaven a les seves ordres de forma entusiasta (sobretot als primers anys del règim) fins a una extensa i subtil xarxa de delators que feien que els ulls escrutadors de la policia secreta franquista arribessin com qui diu a totes les escales de veïns, a totes les oficines i fàbriques, a totes les entitats recreatives i culturals, per innocent que semblés la seva activitat.

El nucli de tot aquest entramat era la seu de la Prefectura Superior situada al número 43 de la Via Laietana (que encara avui és una dependència de la policia espanyola), on van tenir el seu centre d’operacions els seus caps visibles (o invisibles), els comissaris Antonio i Vicente Juan Creix, considerats els cervells de la repressió antifranquista a Barcelona. En total, hi havia adscrits uns 90 funcionaris, dividits en vuit grups de treball, els noms d’alguns dels quals ja il·lustren molt clarament les seves línies de treball: afers catalano-separatistes; activitats comunistes; activitats anarquistes, trotskistes i socials; afers laborals o universitat (en aquell temps només n’hi havia una).

Tortura silenciada i impune
“Las uñas me las arrancaron.Te daban en las manos. Las manos y los pies estaban hinchados. ¡Y así horas! Toda la noche, prácticamente. La cabeza en la pared, el cuerpo un poco retirado para que te apoyes y las esposas atrás. ¡Y venga, y venga y venga! ¡Y esa era la tortura!”. Així de clar ho explicava Francisco Téllez Luna, un obrer de la construcció, militant de CCOO i del PSUC que va ser detingut a la jefatura de la Via Laietana l’any 1975. És un dels centenars de testimonis de la pràctica de la tortura a les comissaries del règim franquista recollits al llibre En la hora Tercia, de Vicente Cazcarra (Una Luna ediciones, 2000). Avui està àmpliament documentada la pràctica de la violència sistemàtica durant les detencions, fos en les comissaries o abans d’entrar-hi, durant els trasllats en vehicles, moments en què la impunitat encara era més gran.

Alguns dels mètodes practicats en aquelles sales de detenció van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’oposició antifranquista. Des dels més primaris, com el corro (un grup de policies en cercle se situava davant del detingut i l’anaven atonyinant), el tambor (donar cops a un cubell amb el cap de l’interrogat a dins), o la bañera (submergir el cap en aigua fins al límit de l’ofec); fins als més sofisticats, com el electricista (aplicar corrents amb el cos prèviament mullat), la cigüeña (emmanillar el detingut amb una posició de cames inversemblant) o el quirófano (estirar-lo en una taula boca amunt amb mig cos suspès en l’aire). Però la Brigada politico-social, molt sofisticada i preparada (particularment a Barcelona, sota el comandament expert d’Antonio Juan Creix), també va excel·lir en la tortura psicològica i la coacció.

Òbviament, els diversos cossos es van guardar prou de no deixar proves d’aquestes pràctiques i, encara avui, ha estat impossible que cap dels implicats hagi rendit comptes davant de la Justícia. Tots els intents de fer-ho han topat amb la llei d’Amnistia de 1977, que amnistiava els dos bàndols de la guerra civil, el perdedor però també el guanyador. Des de l’any 2010 un jutjat de Buenos Aires instrueix una querella general pels suposats crims de lesa humanitat practicats a l’Espanya franquista però, fins ara, qualsevol intent d’extradir antics policies presumptes torturadors ha topat amb la negativa de la jurisdicció de l’Estat.

“Creix però no et multipliquis”
Amb aquesta frase de ressonàncies evangèliques, es va adreçar el poeta Joan Oliver (Pere Quart pel pseudònim) al comissari Antonio Juan Creix, en sortir de ser interrogat a la Via Laietana després dels fets de la Caputxinada, el 1966. Almenys, l’escriptor se l’autoatribuïa. Costa de creure que s’atrevís a dir-li-ho a la cara, donat el caràcter intimidador de qui fou, durant gairebé trenta anys, el mite indiscutible de la repressió franquista a Barcelona.

Antonio Juan Creix, nascut a Jerez de la Frontera, de mare catalana i pare militar, va ingressar a la policia curiosament a la Barcelona republicana, en plena guerra, el 1936. Però es va dedicar a fer tasques de contraespionatge per al bàndol revoltat. Després de ser detingut (i torturat) va poder fugir a la zona franquista. El 1941 l’adscriuen a la Brigada d’informació social de Barcelona, juntament amb el seu germà petit, Vicente, sota les ordres del comissari en cap, Pedro Polo Borreguero, al qual substituiria el 1963. Aviat va destacar en la seva eficàcia en desmantellament de grups clandestins vinculats al PSUC, com la del 1947, que es va saldar amb l’afusellament al Camp de la Bota de la cúpula de l’organització a Barcelona.

Creix va ser sempre un agent modèlic, preparat amb les tècniques més avançades de l’època en vigilància secreta. Fins i tot es diu que el 1951 va anar als Estats Units per rebre un curs de formació impartit per la CIA. Se li atribueix el disseny de les principals operacions contra l’oposició al règim, com la caiguda de l’últim maqui, Quico Sabaté, el 1960. Els germans Juan Creix es repartien la feina. Mentre Antonio era especialitzat en l’esquerra política i sindical (principalment comunista), Vicente tenia més tirada per la resistència catalanista i, de fet, es diu que va torturar personalment Jordi Pujol, arran de la detenció d’aquest pels fets del Palau de la Música.

La fama dels Creix va arribar a uns nivells que sembla que al ministeri de la Governació es van espantar i van començar a degradar-los subtilment. El 1970 el van enviar de comissari en cap de la politico-social al País Basc (ETA acabava de matar el seu antecessor, Melitón Manzanas); i més endavant, fou traslladat a Sevilla. Allí fou expedientat amb dos anys de suspensió de sou i feina, per una presumpta apropiació indeguda. Això succeïa el 1974. Tal com explica el periodista Antoni Batista al llibre La carta: història d’un comissari franquista, el Governador Civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, el va rescatar i es va acabar jubilant fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat.

L'entrada La maquinària de la por ha aparegut primer a Carrer.

Fruit d’aquesta triple aliança, milers de barcelonins van ser perseguits, extorquits i detinguts. A tall d’exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial per a 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939, una saturació que els feixistes van resoldre habilitant camps de concentració. Fins a 25.121 persones es van sotmetre a judicis militars, i la ciutat va ser testimoni de milers d’afusellaments durant la dictadura.

Símbol de la victòria franquista
La capital de Catalunya, ocupada des del 26 de gener de 1939, desmoralitzada, buida de poder polític i castigada per la fam i el terror dels diversos bombardejos viscuts durant la guerra, era el símbol de la victòria franquista. Aquesta desesperació podria explicar per què el final de la guerra es va viure amb cert alleugeriment entre la majoria de veïns, tot i que significava la derrota republicana davant d’un règim totalitari de durada imprevisible, i per què molts barcelonins, també republicans, van assistir a la Missa de Campanya – feia dos anys i mig que s’havia prohibit el culte a Barcelona- dos dies després de la caiguda de la ciutat. Va ser el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit franquista a la ciutat, el preludi de la desfilada militar per la Diagonal, en presència del dictador, per celebrar la victòria franquista.

Barcelona també era l’indret idoni perquè el règim exhibís de forma oberta al carrer la seva aliança amb Alemanya i Itàlia. Un missatge per als catalans, però també per a la comunitat internacional, ja submergida en la segona guerra mundial. La ciutat va acollir dues grans visites oficials dels règims feixista i nazi. La primera, la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, el 10 de juliol de 1939, va ser la gran carta de presentació del règim, obsessionat a mostrar al món el seu poder.

El ministre feixista va ser rebut amb un arc victoriós de fusta ple d’inscripcions imperials i falangistes, una concentració de joves falangistes a l’estadi de Montjuïc i una mobilització ciutadana que pretenia demostrar a l’enviat de Mussolini que Barcelona era una ciutat feixista i mediterrània a l’alçada de qualsevol ciutat italiana. Franco agraïa així a Itàlia que el cos de tropes voluntàries italià contribuís a la massacre de les tropes republicanes, i afusellessin diversos soldats que intentaven fugir des de Sant Andreu cap al Besòs.

Un any després, Barcelona rebria la visita del cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940. Rebut per les autoritats a l’aeròdrom del Prat, va presenciar una petita desfilada militar davant de l’Hotel Ritz i va visitar un campament del Front de Joventuts i el monestir de Montserrat. Però la petjada nazi més important a la ciutat va ser la celebració del calendari nazi. Cada any, la colònia alemanya, articulada al voltant del Col·legi alemany i l’Institut Alemany de Cultura, celebrava les seves festivitats de forma col·lectiva i pública. El Teatre Tívoli, el Palau de la Música i la Sala Iris eren els seus centres de culte nazi, on l’alcalde, el governador civil i el capità general, els tinents d’alcalde, rectors universitaris, bisbes i canonges, periodistes i nous intel·lectuals hi eren convidats.

Aquests nous simpatitzants del nazisme ocupaven el lloc de treball de milers de funcionaris, professionals liberals i càrrecs públics que havien estat depurats pel règim, des dels regidors i l’alcalde de Barcelona fins a mestres i professors universitaris, metges, guàrdia urbana, advocats i periodistes, entre d’altres. El règim va establir que el 80% de les places depurades havien de ser ocupades per “excombatents franquistes, ex-presos, orfes o persones econòmicament dependents de persones assassinades pels rojos”.

25.121 veïns processats
Des del final de la guerra civil i fins a l’any 1980, ja en democràcia, a Catalunya es van produir 81.966 judicis militars, dels quals, 25.121 van afectar a veïns que residien a Barcelona i que van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, segons dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Des de jornalers fins a conductors de tramvia, passant per pagesos, comerciants, cambrers, guàrdia urbana, forners i fins i tot músics. D’aquests, una part important van acabar executats per delictes polítics, entre els quals, el president Lluís Companys, afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 a les 6:30h del matí, acusat de ser “responsable en concepte d’autor per l’adhesió al delicte de rebel·lió militar”. Havia estat detingut a la localitat bretona d’Ar Baol-La Baule el 13 d’agost per diversos agents de la Gestapo, comandats pel policia espanyol Pedro Urraca, que el va conduir fins a Madrid, des d’on el president de la Generalitat va ser traslladat a Barcelona.

L'entrada Barcelona, cau de nazis i feixistes ha aparegut primer a Carrer.