“El model ideal i civilitzat d’una ciutat, amb espais públics verds i respectuós amb el lleure i el gaudi dels ciutadans, amb bons transports públics i altres serveis indispensables, només es pot assolir des de posicions polítiques compromeses amb les persones i no amb les activitats empresarials. El neoliberalisme en versió del capitalisme salvatge tracta d’impedir que es facin polítiques municipals en benefici de la comunitat. Només busquen l’especulació i l’enriquiment a costa de l’interès general. L’únic dic de contenció el poden construir els ajuntaments amb una majoria d’esquerres, sensibles als problemes dels ciutadans”. La cita és del pròleg que l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha escrit al llibre Lawfare urbano (Icaria), de l’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner. Més enllà de la denúncia que Montaner fa de l’ofensiva judicial -i dels poders fàctics, econòmics, polítics i mediàtics- contra la Barcelona d’Ada Colau, amb una quinzena de querelles interposades des del 2018 -la gran majoria, arxivades-, el que Martín Pallín sintetitza és una realitat que va molt més enllà de la pugna electoral o estrictament partidista.

Ho demostren els intents reiterats de lobbies de tota mena -des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració, el d’Hotels, la patronal Foment o antics alts responsables municipals avui al servei d’interessos immobiliaris o econòmics especulatius, com Josep Antoni Acebillo, Ramon Garcia Bragado o, fins i tot, els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu- per condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar intents d’alternatives al que consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament.

La complexa gestió de Barcelona

Dirigir és la clau, amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin. Els comuns van assumir-les ben aviat tot conservant una estructura gerencial i funcionarial formatejada a la mesura del PSC, curiosament, per l’avui candidat d’ERC Ernest Maragall en la seva època d’home fort del seu germà Pasqual. Una estructura que també exemplifica Jordi Martí, gerent de l’Icub des del 1999 i regidor del PSC fins al 2014 que, cooptat per Colau el 2015 com a gerent municipal, ha acabat sent la mà dreta de l’alcaldessa i el número dos de Barcelona en Comú. Martí és, segurament, el regidor que més té la ciutat al cap, seguit de la responsable d’Urbanisme Janet Sanz, que ja era regidora el 2011 amb ICV-EUiA.

Dirigir és la clau, perquè governar Barcelona, en realitat, i amb l’excepció del parèntesi Trias entre 2011-2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ja ho havien fet des del 1979. No es pot oblidar ni menystenir la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter de subalternitat dels primers respecte dels segons. El fitxatge per a la llista de Collboni de l’expresident de la Favb -i valedor inicial de la plataforma de Colau- Lluís Rabell rebla aquest clau.

El 2015, el triomf de Barcelona en Comú va invertir per primer cop les tornes en la direcció de la ciutat. Colau va guanyar confrontant directament la dreta de Trias i l’establishment, aixecant la bandera dels barris i del dret a l’habitatge i, sobretot, impugnant el model de ciutat imposat durant dècades d’alcaldia socialista. Limitacions pròpies de l’anomenada nova política, servituds de la coalició de govern entre Barcelona en Comú i el PSC -amb suport extern d’ERC-, i forts condicionants externs -la complexa gestió diària d’una ciutat en crisi, la polarització associada al procés sobiranista, els atemptats terroristes del 2017, la pandèmia de la covid-19…- han diferit durant dos mandats la tasca de construcció del nou model de ciutat.

No obstant, la gestió d’aquests condicionants porta implícita l’aposta per un nou model. ¿Com s’haguessin viscut les intenses tardors del 2017 i del 2019 amb un altre govern municipal, independentista o unionista? ¿Com s’hauria capejat la pandèmia del 2020 sense el lideratge polític de Colau, la coordinació de govern de Jordi Martí, les dots de comandament d’Albert Batlle i Janet Sanz i la triangulació entre la regidora Gemma Tarafa i els gerents de les àrees de Drets Socials, Salut, Economia i Recursos Ricard Fernández, Laia Claverol, Carme Borrell, Albert Dalmau i Agustín Abelaira?

Un nou model de ciutat

Malgrat tot, durant el darrer mandat de Colau s’ha començat a fer explícit o a concretar-se un nou model de ciutat. El projecte Superilla Barcelona n’és l’emblema, envoltat de polèmica i elogis, tant locals com internacionals. Assajada primer al Poblenou -entre protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la-, la idea de superilla es va millorar i consolidar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni. Una altra cosa és la teorització d’aquest nou model de ciutat, que fins ara no ha anat més enllà d’un difícil sincretisme entre el clàssic maragallisme mainstream i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés.

En el fons, les eleccions són una batalla més -la definitiva?- de la llarga guerra dels Trenta Anys per l’hegemonia i el model de ciutat que es lliura des de la Barcelona del 1992. Com diu la presidenta de la Favb, Ana Menéndez, aquella Barcelona ha mort d’èxit -va quedar clar amb el Fòrum 2004, però ja ho havia apuntat Carrer al monogràfic La Barcelona de Maragall– sense que, parafrasejant Jordi Amat, l’independentisme hagi pogut matar el Cobi. Derrotat el procés sobiranista, és simptomàtic que ERC presenti a l’alcaldia un octogenari Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà Pasqual als anys 80 i que els hereus de CiU, Junts o reajuntats, recuperin Xavier Trias recolzat en Artur Mas i un nonagenari Jordi Pujol.

Ciutat Vella i l’Eixample

El principal -i mediàtic- camp de batalla d’aquesta guerra no són els barris, sinó el centre de Barcelona. És la Ciutat Vella presa de nou pel turisme, després de l’insòlit i fantasmagòric parèntesi pandèmic, i amb la Via Laietana aixecada per obres de pacificació. I és l’Eixample igualment aixecat per obres, per l’eterna reforma de la plaça de les Glòries, la perllongació del tramvia de la Diagonal, entre Glòries i passeig de Sant Joan, i la implantació dels eixos verds -Consell de Cent, Girona…- i la protecció dels entorns escolars que són emblemes de la Superilla Barcelona.

El 2015, paradoxalment, la inesperada victòria dels comuns davant de la CiU de l’aleshores alcalde Trias i, després, el 2019, la derrota mínima de Colau davant l’ERC de Maragall -un fracàs salvat in extremis gràcies al pacte dels comuns amb el PSC i al vot del ciutadà francès Manuel Valls, al seu torn una aposta fracassada dels poders fàctics que avui retornen a Trias, però que tampoc fan fàstics a Collboni-, no es van decidir a l’Eixample, sinó, i sobretot, als barris populars i perifèrics.

Aparentment, el model de ciutat es juga a l’Eixample, el districte més poblat -i amb més inversions- i més simbòlic -per la trama Cerdà i la història de la ciutat burgesa-: el 2019, en la seva conferència estratègica d’inici de campanya, Colau ja va reduir el seu mapa de Barcelona a Ciutat Vella i l’Eixample. Quatre anys després, en la presentació del llibre La força del moviment veïnal: de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau (Hacer), la presidenta de la Favb va reivindicar la ciutat popular i la Barcelona dels barris i va resumir així el seu balanç crític: “La ciutat és més que l’Eixample i el govern de Colau és massa eixamplecèntric, però defensem la transformació verda que s’està fent. Al mateix temps, i davant d’una alcaldessa que tenim propera però que veiem molt poc, constatem el desencís als barris per una política de participació que fomenta l’individualisme i no el teixit associatiu organitzat i per unes polítiques d’habitatge poc ambicioses respecte de les expectatives creades”.

Un esforç insuficient

Seria faltar a la veritat no reconèixer l’esforç que l’Ajuntament ha fet en els darrers vuit anys en matèria tant d’habitatge com d’acció social contra els desnonaments. Són 4.600 pisos nous de lloguer públic i 4.000 més en construcció o projecte -el parc públic el 2015 era de 7.500 pisos- i 14.000 famílies ateses per la unitat antidesnonaments -que gestiona 50 casos setmanals i en resol nou de cada deu-. Però davant la crisi econòmica i habitacional, l’especulació creixent a la ciutat i la deixadesa de funcions de la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, tot és insuficient.

També seria injust obviar que l’acció municipal als barris populars, més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample, és part indestriable del model de ciutat en joc. N’hi ha prou en destacar les inversions del Pla de Barris -uns 300 milions repartits en més d’un miler d’actuacions en 23 barris, que es calcula que han beneficiat unes 250.000 persones-, malgrat que l’aposta per dotar de centralitat metropolitana l’Eix Besòs no hagi encara reeixit. I tampoc és aliena als barris la política social, molt important abans, durant i després de la pandèmia, però poc lluïda pels comuns.

Així les coses, després d’haver abandonat durant quatre anys en mans socialistes districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó, els seus barris de classe treballadora -al costat dels de Sant Andreu i Sants-Montjuïc, que els comuns sí que han governat en el dia a dia- tornen a adquirir una importància cabdal i es juguen també, amb Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, la seva centralitat al costat del model de ciutat.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada Barcelona es juga el model de ciutat i la centralitat dels barris ha aparegut primer a Carrer.

La continuïtat de la Superilla

Comencem pel més controvertit: l’anomenada Superilla de l’Eixample. Després de la qüestionada prova pilot al Poblenou i un tastet al voltant del mercat de Sant Antoni, aquest format de pacificació integral d’una zona ha evolucionat cap a la reconversió de vies àmplies en eixos verds. En això consisteix la que tindrà l’Eixample: els carrers Consell de Cent, Girona, Borrell i Rocafort foragiten el trànsit motoritzat, sense intervenir en els carrers adjacents. L’oposició i diverses entitats de la ciutat han criticat amb major o menor mesura aquesta intervenció, perquè consideren que perjudicarà les vies veïnes i pot gentrificar les beneficiàries. El mandat vinent podria expandir-se aquesta Superilla, aturar-se o fins i tot encongir-se segons qui tingui l’alcaldia.

Cosí germà de les pacificacions, aquest mandat ha tingut un gran protagonisme l’urbanisme tàctic sorgit de la pandèmia. Es tracta d’usar elements provisionals, com pintura de colors, testos o planxes de formigó, per reordenar espais públics. Normalment per destinar carrils de calçada a usos lúdics i al pas de bicis i vianants. La confusió generada per alguns dissenys o el cost no tan petit d’intervencions de durada limitada han estat crítiques recurrents els darrers dos anys i han convertit aquesta política en munició electoral.

Glòries, l’aspirador pressupostari

No obstant això, en termes pressupostaris, la gran operació urbanística del mandat és la plaça de les Glòries. Ja fa quasi una dècada de l’enderroc del tambor viari olímpic, però el punt d’inflexió ha estat l’estrena dels túnels de la Gran Via l’abril del 2022. El soterrament d’aquesta artèria ha estat una autèntica xucladora de pressupost, però el Consistori va apostar ja en temps de Xavier Trias per eliminar al màxim el trànsit en superfície en aquest punt de la ciutat. Més d’un quilòmetre de via si es compten les rampes d’accés i a doble profunditat (10 i 25 metres) per passar per sota de les vies de tren i metro preexistents. La cara positiva és la reducció del soroll i la contaminació sobre els túnels, però la negativa és el tap de circulació que s’hi genera en hora punta per la reducció de carrils.

L’altra gran novetat és la Clariana, la primera fase del parc, que es va estrenar just abans de les eleccions del 2019. El nou espai verd, seguint el disseny Canòpia Urbana escollit el 2014, ha tingut molt bona acollida ciutadana i fins i tot ha atret una visible biodiversitat. L’actual Ajuntament té encarrilat el destí de la resta de parcel·les, tot i que algunes estan més avançades que d’altres. Aquest gener han començat els 20 mesos d’obres per completar el parc, un salt important de cinc a nou hectàrees de verd. Qui ostenti la vara la tardor del 2024 podrà fer-hi una inauguració històrica. També està en marxa una enorme promoció de 238 habitatges públics, Illa Glòries, la més gran impulsada per un ajuntament a l’Estat. Una fita que fa de bon anunciar en campanya, però que suposa gestionar el mandat que ve el desembarcament d’unes 800 persones al costat del parc. Més gent de la que viu al barri més petit de Barcelona, la Clota, que no arriba a 700.

En canvi, queda per al mandat vinent la patata calenta del carrer del Consell de Cent: la reparcel·lació i les expropiacions que requereix la façana nord de la plaça estan a les beceroles. L’entrada a Glòries més propera a una zona densament poblada és Dos de Maig, que mor davant la Clariana amb un aspecte desolador: un antic campament calcinat, una fàbrica de paraigües catalogada i pendent de trasllat, baixos buits, ocupats o usats com a magatzem de drapaires… En definitiva, el sector de l’operació Glòries que menys ha avançat i que més ho evidencia.

Grans obres a l’Eixample

Diverses actuacions urbanístiques iniciades aquest mandat quedaran a mitges, com la unió dels tramvies per la Diagonal i la reforma de la Via Laietana i la Meridiana. Totes tres, molt discutides, afecten l’accés en cotxe a l’Eixample. L’única obra que sembla tenir la continuïtat garantida és la reforma de la Rambla. Ha començat pel tram Colom-Drassanes i anirà pujant al llarg del pròxim quadrienni i una mica més enllà. La previsió oficial és completar la reforma el 2027.

A poca distància avança la nova Via Laietana. La pacificació d’aquesta artèria fins a la plaça d’Antoni Maura hauria de continuar el pròxim mandat amb una segona fase fins a Correus. Tot i la controvèrsia, liderada per Foment -que té la seu en aquest carrer-, és difícil imaginar que un canvi de color polític deixi a mitges aquesta pacificació, perquè l’afectació al trànsit ja està consumada i la prolongació milloraria de retruc l’entorn esllanguit de Correus i l’envellida entrada al moll de la Fusta i al Maremàgnum.

La Meridiana ja són figues d’un altre paner. La nova configuració crea una rambla per a ciclistes al mig de la calçada i redueix carrils d’entrada i sortida. La pacificació d’aquesta autopista urbana era molt desitjada pels veïns que hi tenen façana, però genera moltes crítiques entre els barcelonins no residents, és a dir, la ciutadania que ve cada dia a la ciutat obligatòriament -per feina, estudis, etc.-, però no hi viu ni té bones alternatives al vehicle privat. És la millor mostra del repte gegant que té Barcelona amb la mobilitat interurbana. El transport públic ha avançat molt poc aquest mandat i Rodalies continua sense oferir la fiabilitat i capil·laritat necessàries per treure aquests cotxes de Barcelona, com ha demostrat la nul·la reducció del trànsit durant la gratuïtat dels trens aprovada aquesta tardor pel govern espanyol. Tampoc s’han remodelat les estacions d’autobusos de Barcelona, tot i estar sobre la taula. Les millores previstes a curt termini tenen un abast limitat, perquè consisteixen en unir les dues línies de tramvia i les dues línies de FGC amb l’esperança d’optimitzar trajectes, però sense arribar a més localitats.

Les estacions de Sants i la Sagrera

El pròxim mandat tindran un gran protagonisme les obres del transport, amb un triplet inèdit d’obres simultànies que cobreixen tot l’espectre ferroviari: tramvia barceloní, ferrocarrils de la Generalitat i xarxa de tren estatal. El govern municipal actual deixarà el Trambesòs prolongat de Glòries fins a Verdaguer, però quedarà pendent l’extensió fins a Francesc Macià, el més qüestionat per l’estretor del tram noble de la Diagonal. Diversos candidats a l’alcaldia ja han manifestat que no volen continuar l’obra per connectar amb el Trambaix. A més falta definir del tot el nou model de gestió, un cop s’exhaureixi el 2031 la concessió a Tram. Pel que fa a la unió dels FGC, hi ha unanimitat sobre la seva conveniència i el traçat previst. La fa la Generalitat i comença al juliol, amb un horitzó de cinc anys d’obres. Ara que s’ha concretat, però, s’aixeca un front imprevist de queixes veïnals per l’impacte que tindrà en el parc de Joan Miró, amb un terç de superfície hipotecada i la tala de més d’un centenar d’arbres.

La peça grossa del tauler, però, són les dues principals estacions de Barcelona i de Catalunya. L’Estat no s’atreveix a posar data d’estrena a l’estació de la Sagrera, però obrirà portes -per fi- el pròxim mandat. Ara els treballs sí que avancen a bon ritme i el parc lineal sobre les vies ja es comença a intuir. La part que li toca a l’Ajuntament és accelerar els vorals del Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb milers de metres quadrats per reurbanitzar. Destaquen alguns serrells com el futur barri del Sector Prim al Besòs, l’estació vella de Sant Andreu Comtal o la Nau Bostik de la Sagrera.

D’altra banda, Sants Estació inicia una reforma molt necessària de l’interior i de l’entorn, que portarà el segell arquitectònic dels olotins RCR, premi Pritzker 2017. Es fa per fases fins al 2030, però ja es notaran els canvis forts el 2026: ampliació de l’edifici i nova plaça dels Països Catalans. En paral·lel, reneix el parc de l’Espanya Industrial i es trasllada a l’avinguda Tarragona la decrèpita estació d’autobusos actual. Moltes obres alhora que capgiraran la vida quotidiana a Sants.

Competències municipals en urbanisme

El secret del lluïment que té la cartera d’Urbanisme és que materialitza moltes competències exclusives de l’Ajuntament, com dissenyar l’espai públic i orientar la mobilitat interna. La gran mancança, en especial quan són polítiques adreçades a reduir la contaminació, és la millora del transport públic: Barcelona no pot decidir sobre les grans infraestructures ni serveis interurbans com Rodalies o FGC.

L'entrada Urbanisme, la gran trinxera de les eleccions ha aparegut primer a Carrer.

Patrimoni i memòria industrial

Amb el pas del temps i la desaparició de les nombroses fàbriques, la memòria i el patrimoni industrial de l’Eixample s’han anat oblidant, fins al punt que les noves generacions desconeixen que l’Eixample -com gairebé tot el teixit urbà de Barcelona- va acollir espais productius. El poc interès per la conservació de destacats edificis industrials ha fet desaparèixer qualsevol record d’importants indústries i també de mitjanes i petites empreses de nombrosos rams -químiques, metal·lúrgiques, d’arts gràfiques i tèxtils, entre moltes altres-.

L’èmfasi posat en la valoració de l’arquitectura modernista, sobretot residencial, també ha ajudat a aquesta pèrdua de patrimoni i memòria, sense reconèixer que van existir, i encara existeixen, edificis fabrils poc estudiats que tenen un notable valor arquitectònic. Per tant, és necessari recuperar molts dels espais fabrils que sovint van ser grans peces de valor arquitectònic més enllà del modernisme, i també els ubicats a l’interior d’illes, en una tipologia propera a les tradicionals cases-fàbrica de Ciutat Vella.

En paral·lel, cal recuperar, també, la memòria fabril, productiva, tècnica i del món del treball, així com de les reivindicacions laborals, formalitzant un programa de patrimoni i memòria industrial, vetllant per la conservació de les que resten en peu i fent un catàleg de les peces perdudes.

El patrimoni amagat

En els barris de l’Eixample s’amaguen elements d’interès patrimonial i de memòria, tant en les parts més centrals de la trama Cerdà com en aquells barris i espais que s’endinsen i ocupen el que foren barris dels antics municipis. Encara no hem recuperat del tot la memòria d’antigues entitats, com ara cooperatives, ateneus, teatres, seus de sindicats i agrupacions obreres, cases del poble, centres hospitalaris, clíniques, dispensaris o escoles. Actualment, encara és difícil aconseguir conservar alguns elements en peu. Un cas clar és el de l’edifici de l’antiga Cooperativa Barcelonesa, una de les més importants de l’Esquerra de l’Eixample i de Barcelona, situada al carrer d’Urgell, 176, en perill de desaparició i ara reivindicada pel veïnat.

Hem oblidat antics espais com els passatges, alguns força deteriorats -com el de Sant Antoni- o modificats -com el de la Concepció o el Mercader-, i antics carrers, camins i noms de barris -el Barri Batlló o el Poblet- engolits per la trama Cerdà. També desconeixem les formes d’habitatge popular de les primeres dècades del segle XX, conformades per un bon nombre de passadissos a l’interior d’illa de cases benestants, i fins i tot els molts indrets plens de barraques ubicats, a la primera meitat del segle XX, a barris com l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc.

Pocs veïns de l’Eixample i de Barcelona en general tenen memòria dels edificis religiosos instal·lats a la trama Cerdà d’ençà de final segle XIX, uns d’antics i d’altres de nova construcció; molts totalment desapareguts i d’altres que, conservats, han canviat d’ús. Alguns amaguen elements patrimonials traslladats de Ciutat Vella, com les actuals parròquies de la Concepció i de Montsió, i el claustre del convent de Jerusalem, que, ubicat a Ciutat Vella, es va traslladar a l’edifici que el 1870 l’Hospital de Sant Joan de Déu va construir al carrer de Muntaner, i que encara es conserva a l’interior de l’actual Escola Sant Miquel, que a final del segle XIX va substituir l’hospital.

L’arquitectura oblidada

Més enllà del Quadrat d’Or, molts barris de l’Eixample reuneixen una arquitectura domèstica força interessant i representativa dels models estilístics aplicats als conjunts de cases de veïns a partir de la dècada dels anys 1920 i fins avui. Aquests edificis representen un ampli repertori en què destaquen obres que caldria estudiar, rehabilitar i conservar com a prova i memòria de la diversitat edificatòria de l’Eixample i les diferències arquitectòniques i socials que la trama Cerdà ha possibilitat al llarg del temps. Igualment s’ha de recuperar la memòria dels conjunts de serveis i equipaments desapareguts o altament modificats dels que se n’ha perdut la memòria.

Reconstruir el passat i la història perduda dels llocs, reconèixer el patrimoni i recuperar la memòria dels esdeveniments i la de les persones que van viure als barris de l’Eixample ens porta a la revisió del Catàleg de Patrimoni i el de Memòria Històrica i Democràtica, per poder explicar la història de l’Eixample més enllà del Quadrat d’Or.

Esdeveniments i llocs de memòria

En els més de 150 anys d’història dels barris de l’Eixample s’han succeït esdeveniments socials, culturals i polítics que no sempre són reconeguts amb elements de memòria. Tot i la tasca realitzada els darrers anys, a la part perifèrica de l’Eixample encara n’hi ha molts que haurien de ser senyalitzats. Alhora, entre els habitants que van néixer i viure en aquests barris hi ha persones que van destacar per les seves activitats socials i polítiques, el seu pensament o les seves aportacions a la ciència o el món de la cultura. Però, més enllà dels grans personatges reconeguts en escultures o plaques commemoratives, pocs d’ells han estat reconeguts en les poques senyalitzacions que hi ha als carrers allunyats del centre de l’Eixample.

L'entrada El patrimoni de l’Eixample, més enllà del Quadrat d’Or ha aparegut primer a Carrer.

Ciutat Vella

L’antiga Barcino, la gènesis de la ciutat de Barcelona, és un districte que, tot i estar assentat sobre patrimoni pur, no té actualment cap pla especial de protecció del seu conjunt. La tossudesa de les entitats socials, veïnals i d’estudis històrics ha contribuït al llarg del temps a donar valor a aquest llegat i salvar molts elements patrimonials que expliquen els diferents moments històrics, abans i després de l’enderroc de les muralles. La complexitat de la seva història, la seva monumentalitat i la seva centralitat han portat a una paradoxa: el problema no és tant la manca d’espais, sinó la dificultat d’adaptar-los per poder cobrir les mancances del barri. Les entitats que hi treballen en el dia a dia han d’equilibrar el pes del llegat patrimonial amb les necessitats del veïnat, assetjat pel turisme i l’especulació.

Ciutat Vella és patrimoni de totes les barcelonines i barcelonins, que senten seus la Rambla i el barri Gòtic, el parc de la Ciutadella -amb el seu hivernacle oblidat-, la Barceloneta, el Raval, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera o el Port Vell. També la comissaria de la Via Laietana, amb la seva trista història al darrera. Sobre tots aquests espais hi ha debats actius referents al patrimoni.

L’Eixample

La privatització de patrimoni de la Generalitat de Catalunya preocupa molt a la Dreta de l’Eixample, sobretot després de l’aprovació el 2012 de la Llei Òmnibus, amb la qual els edificis amb nivell B -que fins aleshores no podien ser alienats, més que traspassats entre Administracions- podien ser venuts i privatitzats. En pocs anys van ser mal venudes a particulars la Casa Pons (2013), la Casa Burés (2014), la Casa A. Roger (2014), el Casal Sant Jordi (2014), la Casa Victòria de la Riba (2015)… Unes operacions destinades a mantenir l’Administració i a transformar aquests blocs en habitatges de luxe.

Al barri hi ha ara una lluita molt activa, la del Taller Masriera -a Bailèn, 70-, adquirit el 2020 per l’Ajuntament de Barcelona amb la promesa de fer un equipament comunitari de proximitat. En l’actualitat, però, els veïns vigilen que l’adequació de l’espai no malmeti elements amb valor patrimonial, com per exemple el teatre. També preocupen la Casa Alesan -un edifici modernista sense fitxa de catàleg, ubicat al costat de la Casa Macaya- i algunes zones verdes no protegides, de propietat pública i privada.

Al Fort Pienc, per la seva banda, exigeixen la reforma del Pont de Marina -que està catalogat, però que cau a trossos- i l’obertura al públic del refugi antiaeri de la plaça de Tetuan, que en el seu dia va ser construït per l’Ajuntament amb la idea que fos reutilitzat per a altres usos. També els afecta un altre cas, compartit amb el districte veí de Sant Martí: la recuperació del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Han proposat la creació d’un centre d’interpretació a l’antic edifici de la fàbrica de paraigües.

Sants-Montjuïc

Al barri de Sants, els agradaria que el Refugi 819 sigui visitable. Ubicat a la plaça de Bonet i Muixí, sota l’Església de Santa Maria de Sants i al costat de la Casa del Rellotge -al nucli antic-, es va veure afectat per les obres d’un edifici del Bisbat, al carrer del Sant Crist. I un altre refugi, aquest amenaçat pel projecte urbanístic de Juan de Sada, neguiteja els veïns de Sants-Badal: demanen que es conservi i que formi part d’algun equipament.

Altres demandes santsenques tenen a veure amb el llegat industrial. A tocar de l’estació, la fàbrica Germans Climent genera debat. Dissenyada per Modest Feu, s’hi vol instal·lar un tanatori i molts veïns hi estan en contra. Un dels arguments que esgrimeixen és l’afectació que l’equipament pugui tenir en l’edifici a nivell patrimonial. A la Bordeta, per la seva banda, una reivindicació uneix el passat agrícola i industrial de la zona: la curiosa masia de Can Bruixa, engolida en el seu dia pel recinte de Can Batlló, es va poder incorporar com a equipament, però no se n’ha definit l’ús, i resta tapiada i s’està degradant.

Un altre cas, el de la Satalia, al Poble Sec, mostra fins a quin punt el patrimoni està desprotegit, fins i tot quan s’ha pogut catalogar: després de la desafectació i l’entrada al Catàleg com a conjunt d’un bon nombre de peces arquitectòniques, camins i elements rurals, el Camí Antic de València ha estat malmès recentment.

Les Corts

Al barri de les Corts lluiten per la rehabilitació de Can Capellanets. L’edifici amb els jardins històrics figura al Catàleg històric-artístic municipal amb la categoria C. Pertany a l’Arquebisbat de Barcelona i està en règim d’abandó i desprotecció des que li van llevar la teulada el 2015, sense l’autorització municipal. Al barri de la Maternitat i Sant Ramon demanen recuperar l’estat original de la masia de Can Planes, a les instal·lacions del Futbol Club Barcelona. I a la Zona Universitària s’han mobilitzat per revertir la privatització i degradació dels Jardins de Pedralbes -sobretot per culpa del festival musical homònim-, i per aturar el deteriorament del palau i els pavellons de la finca Güell.

Sarrià-Sant Gervasi

La lluita contra l’especulació immobiliària a Sarrià té en l’actualitat un nou episodi a Can Raventós, on els veïns s’han organitzat per impedir que s’hi facin pisos.

A Vallvidrera segueixen la seva lluita particular pel patrimoni rural, després de perdre la recordada masia de Can Pujades el 2009. Ara preocupa Can Llevallol, una granja modernista catalogada amb el nivell C, però que s’està deteriorant. En un estat similar es troba el monestir femení de Valldonzella, de nivell B i també sense estabilitzar. L’església de Vallvidrera, a més, porta quatre anys tancada, pendent de reforma.

Al barri del Rectoret -on la masia homònima ja es va enfonsar-, perillen els safareigs de l’antic hospital d’infecciosos -únic vestigi d’aquella obra de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver-. Els safareigs també estan catalogats, però es troben en molt mal estat. En aquesta zona del districte, a més, destaquen la importància de protegir les cases d’autoconstrucció aixecades als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que si bé no tenen interès arquitectònic sí que són importants per la seva història social. Aquesta és una lluita compartida amb altres barris de la ciutat.

Gràcia

El nom de la Vila de Gràcia perviu mostrant la idiosincràsia del que va ser el poble més potent i poblat del pla de Barcelona abans de l’annexió, el 1897, i que recentment ha aconseguit un pla de protecció del nucli històric ben valorat per les entitats veïnals, amb matisos: demanen la creació d’una comissió de patrimoni amb l’acompanyament d’una persona tècnica a proposta del moviment veïnal, així com la redacció de fitxes d’edificis a protegir amb independència del planejament urbanístic. Les entitats de Gràcia, amb una llarga experiència en el treball patrimonial, miren cap al futur i demanen protecció per a elements nous com ara la biblioteca de la Vila de Gràcia, l’Hospital Evangèlic o l’edifici del carrer d’Astúries, 37.

Reivindicacions com la de l’ampliació del catàleg a l’illa Banyoles-Igualada i les cases del carrer de Sant Mateu o la classificació de nivell de protecció B per al pati de l’escola Jujol, els safareigs del carrer de Bruniquer o la masia de Can Vidalet també estan actives. El barri de la Salut, molt pressionat pel turisme de l’entorn del Park-Güell, reivindica la conservació de la unitat i l’harmonia dels conjunts que formen el seu paisatge urbà peculiar. I les entitats veïnals de Vallcarca porten anys en peu de lluita per evitar la destrucció del nucli antic, afectat de fa vint anys per plans de reforma urbanística.

Horta-Guinardó

La lamentable destrucció de l’illa de les bugaderes d’Horta ha indignat les entitats veïnals perquè s’ha perdut l’oportunitat de preservar un conjunt que explicava la història d’un districte que, en estar situat a la vall de Collserola, va ser una terra fèrtil regada d’aigua, al voltant de la qual es va anar configurant l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, fins que el 1904 es va annexionar a Barcelona.

Sant Genís dels Agudells demana la catalogació i protecció de les restes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron com a element clau que relaciona les antigues parròquies que ara configuren els barris del districte. I la Font d’en Fargues, que pren el nom d’aquest element històric, reivindica la protecció de la identitat del conjunt del barri.

La recent Modificació del Pla General Metropolità ha permès iniciar la protecció del casc antic d’Horta i voltants. Les entitats veïnals, però, pressionen l’Ajuntament per iniciar més aviat que tard la rehabilitació del palau del Marquès d’Alfarràs del parc del Laberint -en estat lamentable-, la Torre del Moro de la plaça de la Ciutadella i la casa del Fotògraf de la plaça d’Eivissa, així com la inclusió en el nomenclàtor de la plaça del Tramvia. Al Guinardó, per la seva banda, demanen que la Torre Garcini aculli l’arxiu històric del barri un cop aconseguit que el Consistori adquirís l’edifici el 2018.

Nou Barris

Un element líquid com l’aigua lliga moltes de les reivindicacions patrimonials d’aquest jove districte. Amb una orografia creuada per múltiples rieres i torrents -en queda el vestigi al nomenclàtor-, Nou Barris mira cap al mil·lenari i encara existent Rec Comtal per entendre tant el passat rural -com a part de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar- com el paper jugat en l’organització del cicle de l’aigua per abastir el creixement de la ciutat.

En aquest context s’entenen reivindicacions com la catalogació i conservació del Rec, la potenciació de les Cases de l’Aigua de les dues Trinitats, la recuperació del Pont dels Tres Ulls de la Trinitat Nova, la reivindicació de la memòria dels safareigs de Verdum, la defensa de l’espai agrari de la Ponderosa i la granja del Ritz a Vallbona, la rehabilitació de la masia de Can Carreras a la Guineueta i, en general, la lluita per la preservació de les casetes i elements anteriors als anys vint que expliquen les arrels anteriors a l’explosió de la perifèria urbana molt lligada a la memòria obrera i a l’expansió de la ciutat industrial. La posada en valor de les casetes de Can Peguera, l’antic Mental, el castell de Torre Baró o la casa pilot del Xalet de la Trinitat donen pistes sobre aquest període. També el rescat dels refugis antiaeris per fer memòria del pas de la guerra civil.

Sant Andreu

La influència històrica del riu Besòs i del Rec Comtal planeja sobre moltes de les reivindicacions de patrimoni de les entitats del districte. Sant Andreu de Palomar, antiga vila del pla de Barcelona que compta des del 2017 amb un pla de protecció especial, reivindica el Rec, les restes de l’aqüeducte romà i l’antic Molí de Sant Andreu, ara soterrades. També la protecció de la Capella del Sant Crist dels Segadors i les cases del carrer del Pont -les més antigues del barri-, una de les quals encara conserva la inscripció Casa de l’Oficial a la façana, recordant que s’hi allotjaven els oficials militars en trànsit durant els conflictes bèl·lics 
i revoltes fins a final del segle XIX.

El barri del Congrés ha demanat respecte per la seva arquitectura singular i la senyalització del refugi de la guerra civil -ara no visitable- del carrer de Pinar del Rio. I a la Trinitat Vella volen preservar la façana i la memòria de l’antiga presó de dones. La Sagrera, que continua la llarguíssima lluita per la restauració de la Torre del Fang i el seu entorn, vol també la senyalització dels elements històrics d’interès, tant els desapareguts com els que encara resten. Una reivindicació que és comuna a totes les entitats preocupades en donar valor a la història que ajuda a explicar com han evolucionat els barris.

Sant Martí

El districte de Sant Martí té també un passat agrícola i industrial. I això es nota en les lluites veïnals en matèria de patrimoni. Al Clot-Camp de l’Arpa esperen un pla semblant al que s’està fent a Gràcia, i al Poblenou recorden que hi ha molta feina per fer si es volen rehabilitar els elements fabrils ja catalogats. Can Ricart i La Escocesa, que han acollit iniciatives del teixit associatiu i artístic, tenen encara un futur incert.

A la part del Front Marítim, volen que es doni una solució definitiva per a l’edifici de l’Espigó de Bac de Roda, en mal estat des del temporal Glòria i ple de deixalles. I entre Pere IV i Marroc, l’antic barri de les casetes del Maresme mereixeria una protecció especial. Un gran parc que recordi el passat agrícola de la zona està també entre els objectius veïnals.

A Sant Martí de Provençals demanen protegir el conjunt del parc de Sant Martí, aconseguit als anys setanta gràcies a la lluita veïnal i ara molt deteriorat per les obres de l’estació de l’AVE. Ben a prop -al costat de l’església-, es vol recuperar l’antic cementiri per fer activitats veïnals, així com potenciar la masia de Can Cadena -convertida en hort urbà- i el seu entorn. A la Verneda i la Pau, preocupa una altra masia, la de Can Riera, i el mur de la riera d’Horta. També es demana la conservació de les Naus de Sant Pau, a la rambla de Prim, i la restauració -i posterior retorn al barri- de les troballes fetes a l’escola Pere Calafell: uns mosaics figuratius dels anys seixanta.

Més enllà de les entitats veïnals

La lluita pel patrimoni és sovint compartida. A les entitats veïnals, cal sumar arxius locals, centres d’estudis, associacions professionals, plataformes… Fer un llistat exhaustiu requeriria un espai del qual no disposem. Però aquí oferim un tastet: Amics del Verd i el Patrimoni de Gràcia; Arquitectes Sense Fronteres (Gràcia); Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris; Arxiu Històric de Fort Pienc; Arxiu Històric del Poblenou; Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Sant Genís dels Agudells); Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar); Centre de Documentació de la Sagrera; Centre de Recerca Històrica del Poble-sec; Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals; Comissió de Memòria i Patrimoni de la Prosperitat; Comissió pel Patrimonii la Memòria Històrica del Clot-Camp de l’Arpa; Comissió de Patrimoni de la Font d’en Fargues; El Pou, Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada; Gràcia cap a on vas?; Grup d’Arquitectes de l’Eixample; Grup d’Història de Can Basté; Grup de Treball d’Història i Patrimoni de la Torre de la Sagrera; Jardí del Silenci (Gràcia); Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa; Taller d’Història de Gràcia…

Han participat

Associacions veïnals: Avinguda de Xile, Can Peguera, Centre Social de Sants, el Clot-Camp de l’Arpa, Congrés-Indians, les Corts, la Dreta de l’Eixample, el Front Marítim, la Font d’en Fargues, el Fort Pienc, Horta, el Maresme, Park Güell-la Salut-Sanllehy, el Poblenou, el Poble Sec, la Prosperitat, Sagrada Família, la Sagrera, el Sanatori, Sant Andreu de Palomar, Mont d’Orsà de Vallvidrera, Verdum, la Vila de Gràcia i Zona Universitària. Grups d’estudis: Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Experts: Agus Giralt (historiador).

L'entrada Patrimoni en perill: Els barris, actius per no perdre la memòria ha aparegut primer a Carrer.

La centralitat ha transformat tots els barris en una de les principals àrees d’especulació immobiliària, fenomen que afecta negativament la cohesió social i les condicions de vida del veïnat, especialment per l’augment dels preus de l’habitatge, el gran nombre de desnonaments i la pèrdua del teixit comercial de proximitat.

El conjunt d’aquests barris aplega un total de 270.000 veïns i veïnes d’una forta diversitat social, que suposen una part important dels habitants del municipi de Barcelona i concentren moltes i diverses activitats. Creiem que, tot i aquest pes demogràfic i econòmic, el veïnat de l’Eixample i la seva història estan oblidats.

Els “altres” Eixamples
Es parla sobretot del Modernisme de la seva part central (anomenada el Quadrat d’Or), dels seus arquitectes, promotors i constructors, i molt poc dels altres barris més enllà d’aquest espai hipervalorat.

Tot i la tasca desenvolupada per les cinc associacions veïnals i altres grups i entitats, els barris de l’Eixample tenen escassa presència als mitjans de comunicació, i són també comptades les publicacions que tracten sobre la seva història o la seva memòria. Poc se’n parla de l’associacionisme, tant del lligat amb la ciutat com el que es va anar desenvolupant a nivell de cadascun dels barris des dels principis de la seva urbanització fins avui.

És cert que la trama de l’Eixample dissenyada per Ildefons Cerdà ha sigut objecte d’un gran nombre de recerques i estudis urbanístics, obra d’arquitectes i acadèmics, però no disposem encara avui de cap història veritable i completa dels processos de creixement urbà i desenvolupament econòmic i social del districte actual.

L’únic treball de conjunt, realitzat sota el títol Estudi de l’Eixample pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona es publicà el 1983, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta publicació es dedicava en la seva major part a qüestions urbanístiques (tipologies, xarxes viàries, edificació, illes, traçats), amb escassa referència a la població i les activitats econòmiques.

En la mateixa línia, a les darreres dècades diferents activitats i publicacions han tractat el Pla Cerdà, entre les quals destaca l’exposició L’Eixample Cerdà. 150 anys de modernitat, que es va realitzar l’any 2009 amb motiu de la celebració del segle i mig de l’aprovació del Pla. Aquesta exposició, tot i ser de major abast temàtic, tampoc aplegà massa informació sobre qüestions relacionades amb l’habitatge, la població o l’economia de les diferents àrees que conformen el districte.

Dintre d’aquest panorama destaquen les tasques capdavanteres dels llibres de Jaume Fabre i Josep M. Huertas a partir de la dècada del 1970, així com els treballs de recuperació de la memòria històrica dutes a terme més endavant per algunes associacions, historiadors i arquitectes. Podem esmentar especialment les exemplars recerques sobre el Passeig de Sant Joan i el seu entorn realitzades per l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.

Recollir i coordinar lluites
Precisament, en aquest moment caldria recollir i coordinar les veus de les diferents reivindicacions que s’estan realitzant des de la comunitat educativa de les escoles dels barris de l’Eixample i de les associacions veïnals en relació a la recuperació de la Model, o les seves reivindicacions per augmentar el nombre de centres educatius públics. I més recentment, el treball d’altres plataformes com Eixample Respira, les lluites contra la turistificació o per la regulació d’obres poc consensuades, com l’ampliació de la Sagrada Família o de l’Hospital Clínic, que afecten directament i indirectament el veïnat, i d’altres que estan sense resolució, per exemple el futur del taller Masriera.

Catàleg per revisar
Davant de la complexitat i amplitud de les propostes, algunes de les quals ja estan en curs, plantegem un projecte per completar el coneixement i la defensa del patrimoni i la memòria històrica dels barris de l’Eixample amb la consideració de bé comú.

Per iniciar aquesta tasca és imprescindible revisar el catàleg de patrimoni arquitectònic històric-artístic a partir de nous criteris, cronològics, transversals, temàtics i de memòria històrica que reconsiderin la seva relació amb el Pla General Metropolità del 1976 encara vigent i amb els serveis municipals d’Urbanisme i de Patrimoni, que han estat tractats en la publicació del Llibre blanc del patrimoni de Barcelona, 2016.

El nou catàleg hauria d’inventariar i, si s’escau, catalogar, les edificacions del període 1914-1950. Aquesta etapa de forta construcció d’edificis residencials en la trama Cerdà, i especialment en determinades parts de l’Eixample com les de l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc, va representar noves tipologies i estils, des del tardo-modernisme i el noucentisme en totes les seves varietats fins al primer racionalisme i les construccions de postguerra. Aquestes tipologies residencials conformen sovint petits conjunts que defineixen paisatges que donen diversitat a la repetitiva trama de l’Eixample.

Moltes d’aquestes edificacions, amb habitatges força estandarditzats però ben aviat amb equipaments (ascensor, dutxes, safaretjos al terrat) que s’adreçaven a capes mitjanes conformaven en alguns casos, com els del període 1920-1936 i 1939-1950, conjunts paisatgístics que singularitzen i personalitzen la trama Cerdà.

Sovint aquestes construccions ocuparen els espais buits o s’aixecaren al costat de conjunts modernistes que en aquestes àrees també varen sovintejar a final del segle XIX i del segle XX.

Per tant, s’hauria de revisar i inventariar, també, un cert nombre d’edificis modernistes, tant els del modernisme popular que no estan catalogats o ho estan en una baixa qualificació, com d’altres que corresponen al període inicial de la construcció de l’Eixample (1864-1888) que, tot i ha- ver estat estudiats, encara estan desprotegits.

En determinades àrees, alguns edificis dels anys 1920-1930 possibilitaren la construcció a l’interior d’illa de petits passadissos amb habitatges de mínimes dimensions, alhora que s’urbanitzaren passatges amb casetes que aixoplugaren la població nouvinguda de pocs recursos. En aquest període, fins i tot grups de barraques ocuparen solars buits de les àrees perifèriques de l’actual districte que, amb l’avanç de la urbanització, acabarien desapareixent a final de la dècada de 1950. Aquestes formes d’habitatge popular o informal, tot i estar desaparegudes o encara dempeus, formen part també de la memòria històrica de l’Eixample.

Podríem esmentar tres exemples d’actualitat, com és el cas de la desprotecció de la Carboneria, de ben segur el primer edifici residencial de l’Eixample. O del taller Masriera, que mostra les fortes dificultats per evitar la desvirtuació d’edificis emblemàtics fins i tot quan estan catalogats. I finalment, el debat recentment obert sobre el nou ús hospitalari de l’edifici de la que encara és l’Escola Industrial (l’emblemàtica fàbrica Batlló).

La futura revisió del catàleg també hauria de tenir en compte les construccions industrials, tant les desaparegudes com les que resten dempeus, especialment als barris de l’Esquerra de l’Eixample i de Sant Antoni, als de la Sagrada Família i Fort Pienc i fins i tot, al mateix Quadrat d’Or, i senyalitzar-les, com a mostra de la versatilitat econòmica i social de la trama Cerdà i el seu protagonisme en el desenvolupament d’activitats fabrils i de memòria obrera. Paral·lelament, seria necessari destinar més esforços a anar més enllà de les recopilacions d’imatges per completar-les amb estudis de les trajectòries socials, associacionisme, vida quotidiana i reivindicacions obreres dels més de 150 anys de memòria històrica dels barris de l’Eixample.

En resum, s’ha de continuar la tasca empresa fa més de mig segle per Jaume Fabre i Josep M. Huertas Clavería, i als darrers anys per les associacions veïnals del districte i alguns centres cívics, grups d’estudis i grups de memòria històrica, com la que s’ha dut a terme des de la Comissió de la Memòria Històrica de l’Eixample.

Propostes a partir de l’agenda veïnal
Partint de la tasca que estan realitzant les entitats, assenyalem algunes propostes per avançar en el reconeixement del patrimoni i la memòria històrica i en la defensa de la qualitat de vida del veïnat.

1. Atendre les necessitats del veïnat augmentant els equipaments públics assistencials, escolars i els espais verds, amb especial atenció al desenvolupament del projecte de la Model i de l’interior de les illes encara no transformades en espai públic.

2. Control de la contaminació.

3. Evitar la turistificació, l’especulació immobiliària i els desnonaments.

4. Conèixer i defensar el patrimoni i la memòria històrica.

5. Mantenir i potenciar el comerç de proximitat i repensar activitats productives de caràcter cooperatiu als futurs espais verds públics de l’interior d’illes (antics cinemes Rex i Dorado) i en les noves promocions i reformes d’edificis.

6. Debatre i consensuar les noves propostes urbanístiques tenint en compte les necessitats de cadascun dels barris.

L'entrada En defensa de l’Eixample i els seus barris ha aparegut primer a Carrer.