El millor, la inversió social

Si alguna cosa desperta consens sobre el PdB és que el seu desplegament implica un reconeixement institucional de l’existència d’importants desigualtats socials i territorials a la ciutat. Que en la pràctica aconsegueixi revertir-les, o almenys apaivagar-les, genera debat veïnal. Tanmateix, existeixen coincidències destacables entre els barris afectats en diversos aspectes de la seva aplicació. La primera, que tant els programes socials generals aplicats en la majoria dels barris -els projectes destacats, segons la terminologia de l’Ajuntament de Barcelona-, com els microprojectes lligats a propostes del moviment veïnal tenen l’aprovat de les entitats enquestades.

Vuit de les 13 associacions enquestades valoren que les accions més positives del PdB són les relacionades amb les inversions en projectes educatius i de lleure infantil i juvenil, i les dedicades a assistència social. Iniciatives com la Xarse -acompanyament a veïnes per sol·licitar ajuts públics-, Caixa d’Eines -introducció de diferents disciplines culturals a les escoles-, Concilia -canguratge municipal-, Extra, extra! -extraescolars gratuïtes-, accions contra la soledat no volguda, i tallers d’alimentació saludable o d’ensenyament de llengües són ben valorades per les entitats, que alhora alerten de la seva possible desaparició en edicions properes. Ho fa l’AV de Roquetes, respecte a la incorporació de perfils professionals psicosocials a les escoles, o l’AV de Prosperitat, quan parla de la Xarse. Si aquests projectes esdevenen pedaços sense continuïtat en el temps, asseguren, acaben generant noves necessitats socials que queden al descobert i fins i tot poden arribar a desarticular altres programes més estructurals. Com a exemple, la Xarxa Veïnal del Raval manifesta que ha trobat a faltar una major implicació del PdB en la lluita sostinguda contra la segregació escolar.

L’urbanisme de proximitat aprova

El segon lloc de valoració positiva l’ocupen les intervencions en urbanisme de proximitat, equipaments públics i millores en la mobilitat. Destaquen la urbanització de la plaça de les Pedreres de Can Baró; la reforma de la plaça de Verdum i els jardins de l’escola Freire a Verdum; l’ascensor del carrer de Beret a Can Peguera; l’adequació del Campillo de la Virgen -encara no finalitzada- a Torre Baró-Ciutat Meridiana; la reurbanització de la Casa de l’Aigua a la Trinitat Vella; la creació d’espais comunitaris al CAP del Besòs, així com diferents millores als centres escolars i l’obertura dels patis dels centres educatius d’aquests barris. Verdum i Torre Baró valoren en positiu la reconversió de la línia 11 d’autobús i la implementació del Bus a Demanda, respectivament.

Les associacions aplaudeixen el suport a projectes veïnals concrets: la col·laboració amb les activitats del centenari del barri de Can Baró; la contractació d’un tallerista per a l’hort comunitari Ecovincles de la Prosperitat; el suport a l’enllumenat nadalenc participatiu a Torre Baró; els projectes Turó Amunt i Culturalíssima al Turó de la Peira o el projecte de memòria Àlbum de cromos sobre la història de Verdum. També avisen, però, de projectes que aterren des del PdB “com bolets” i que, quan aquest acaba, han d’assumir les entitats o els equipaments de proximitat, amb pressupostos i convenis insuficients -a tall d’exemple, el projecte Quiosc de memòria de Can Peguera-.

Incompliments, sobretot en el ‘totxo’

Molts dels plans estrella anunciats pel PdB que implicaven la transformació de l’espai públic no han arribat. Fins a nou associacions denuncien que, quatre anys després, no s’han assolit obres compromeses: la remodelació dels Jardins del Doctor Fleming i la plaça de la Gardunya al Raval; la reforma del parc del Turó -que afecta sobretot Can Peguera i el Turó de la Peira-; l’adequació del carrer del Molí i els baixos de la Torre Júlia a la Prosperitat; la plaça de les Roquetes i la reurbanització del carrer de Llopis i del Pla de Cirerers a les Roquetes; el projecte de plaques solars i la segona fase del mirador de Prats de Rei a Torre Baró -amb perill per als veïns, que han de creuar per la carretera-; el parc de les Feixes a la Trinitat Nova -que ha quedat suspès- o la reforma de la plaça dels Germans Serra i d’Alfons el Magnànim al Besòs -que també han quedat descartades-.

Als barris del Raval, la Trinitat Vella i el Maresme denuncien que no s’han complert les expectatives quant a la rehabilitació d’edificis amb problemes estructurals, com s’havia anunciat: n’han quedat fora moltes promocions. Els PdB tenen un pressupost limitat i depenen de la seva complementació amb altres fons -europeus, del Districte o de la Casa Gran-. Aquest incompliment ha generat una gran frustració. Com també que no s’hagin portat a terme algunes actuacions per a la creació de refugis climàtics (Turó de la Peira, Torre Baró) o l’activació de plantes baixes sense ús (Maresme).

La participació, a millorar

Les memòries penjades al web i les actes oficials del PdB semblen corroborar un dels seus objectius estratègics més importants: la implicació del veïnat i el reforç de la xarxa associativa dels barris. Totes les entitats veïnals enquestades han format part de les comissions de seguiment. Però moltes d’elles -sis de manera explícita- es queixen de falta de regularitat en les trobades, seguiment confús dels processos, incerteses en l’execució de les accions i esmenes del moviment veïnal no recollides en el resultat final.

Cinc d’elles parlen de mala dinamització de les empreses externes que porten a peu de carrer els PdB, de falta d’enteniment amb els seus tècnics o de tenir poc marge d’incidència en les seves decisions. Cinc barris (Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, Torre Baró i el Maresme) denuncien obertament que les empreses han “eludit” el moviment veïnal, o que “ha faltat més implicació política” (Verdum). Ni totes les associacions o entitats que figuren a les comissions de seguiment n’han format part activa realment -a vegades només s’ha quedat l’associació veïnal- ni la crida insistent a la participació no organitzada sembla haver provocat un enfortiment del teixit comunitari -la presència de carrets a l’espai públic on es recollien idees espontànies de persones passavolants per “millorar el barri” ha enfurismat algunes associacions veïnals-.

En tot cas, associacions com la de la Prosperitat creuen que els espais de participació no han funcionat realment com a tals, ja que, una vegada engegats els plans, no es deixava gaire espai a la iniciativa ciutadana ni es mantenien informades les entitats participants de les decisions presses o els canvis en els projectes.

Inversions que depassen el PdB

Onze associacions veïnals posen en valor intervencions realitzades a proposta del moviment veïnal que, en la majoria dels casos, eren reivindicacions pendents que podien adaptar-se al pressupost limitat del PdB. En el cas de la Prosperitat, tanmateix, l’associació veïnal denuncia tres actuacions factibles que han estat finalment rebutjades: la pacificació de l’entorn de l’escola Víctor Català, l’adequació d’una pista esportiva provisional en el solar de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor i la instal·lació d’una zona d’ombra al davant de la residència de la gent gran de Molí. A més, hi ha altres propostes veïnals que depassen el pressupost i la capacitat del PdB, i que l’Ajuntament haurà de posar al calaix de les possibles inversions municipals dels pròxims anys, per exemple, el nou Casal de Joves de Roquetes; la cobertura de la ronda de Dalt al Verdum; la millora de la relació entre la zona de muntanya i el barri de Torre Baró, i la millor interconnexió de la zona del riu Besòs amb la Trinitat Vella.

Un balanç agredolç

Les associacions veïnals són plenament conscients que un Pla de Barris, amb el pressupost i el plantejament actual, no té la capacitat de provocar per si sol cap canvi estructural que reverteixi les desigualtats. En la seva majoria -10 de les 13 associacions enquestades- valoren com a positius els serveis d’atenció a les persones vulnerables i volen que es mantinguin en el temps. Però també alerten que, sense un pla integral, aquests programes poden contribuir a una normalització de la pobresa. El punt més feble, al seu parer, són els retards en les obres de millora de l’espai públic, i denuncien un “joc de trilers” per part del Consistori, que despista sobre quines inversions corresponen al Pla de Barris i quines al Pla d’Actuació Municipal -que en el mandat actual ha desaparegut-. Les inversions més satisfactòries són les que han tingut en compte l’anàlisi i experiència de les veïnes i veïns que viuen al territori, i que, a vegades, aborden problemàtiques que “a l’Ajuntament se li passen”.

Entre la crítica constructiva i l’esmena a la totalitat

Una de les crítiques més coincidents entre les associacions enquestades al Pla de Barris (PdB) és la lentitud a l’hora de concretar les intervencions, sobretot les que han d’adaptar-se a la realitat de cada lloc: hi ha massa tràmits administratius i falta d’agilitat i de flexibilitat. Les Administracions encerten quan fan cas als indicadors generals de pobresa i desigualtat -per això han funcionat els programes generals d’ajudes a la vulnerabilitat-, però no acaben d’apamar la seva implementació a les diferents realitats territorials. Les associacions conviden l’Ajuntament a tenir en consideració les aportacions històriques del moviment veïnal i les seves diagnosis construïdes des de la proximitat.

També critiquen l’excessiva tecnificació del procés. Els tècnics tenen el seu paper, però cal més implicació política que, com la veïnal, també hauria de ser coneixedora de les realitats del territori. La desigualtat colpeja molts barris, però no tots aquests barris són iguals. Tenen les seves problemàtiques concretes, identitats i maneres de fer.

PdB o inversions generals?

Un altre tema de fons és a què es dediquen les inversions. Tot i que les associacions veïnals tenen clar que l’urbanisme és, principalment, un tema social, són crítiques amb els recursos que el PdB destina a la pedra. No perquè no els considerin necessaris, sinó perquè, amb les limitacions pressupostàries d’aquests plans de xoc, potser caldria destinar els diners a polítiques netament socials i comunitàries, no a intervencions molt costoses a l’espai públic que haurien d’entrar en les inversions generals d’urbanisme.

Un altre toc d’atenció, relacionat amb tot l’anterior, és la poca capacitat -o voluntat- d’escolta de les propostes del teixit associatiu dels barris quan aquest és fort i ha fet una feina prèvia. El PdB aterra i vol començar de zero: diagnosi, contacte amb les entitats, reunions extra, processos participatius… Això, dels dels barris, sovint no només es veu com una opció improductiva que fa que es perdi molt de temps, sinó que s’interpreta com un atac a l’organització veïnal i les seves aportacions, madurades en el temps. I no consideren que això sigui responsabilitat dels tècnics.

En aquest sentit, hi ha barris -sobretot els més colpits per les desigualtats- que des de les seves associacions veïnals fan una dura crítica a la mateixa línia de flotació del Pla de Barris, i consideren que, de manera conscient o no, contribueix a debilitar el moviment veïnal, fent servir els tècnics com a “pantalla” entre les entitats veïnals i els responsables polítics, i buscant massa acrítica per neutralitzar entitats organitzades que sí que ho són, de crítiques, i que se senten com a convidades de pedra. O posant pedaços que no profunditzen en les causes reals de les desigualtats i la pobresa.

Els barris afectats pels plans responen

Aquest article s’ha pogut realitzar gràcies a la col·laboració de les següents associacions veïnals: el Gòtic i Xarxa Veïnal del Raval (Ciutat Vella); Plataforma Can Baró (Horta-Guinardó); Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, les Roquetes, Torre Baró, la Trinitat Nova, el Turó de la Peira i Verdum (Nou Barris); el Bon Pastor i Trinitat Uneix (Sant Andreu); el Besòs, el Maresme i la Pau (Sant Martí). No hem obtingut resposta de les associacions veïnals del Poble-sec i el Carmel (segona edició del PdB), la Verneda, Sant Genís dels Agudells, la Marina i la Taxonera (primera edició).

Vuit ays després de la primera fase

Els barris del Gòtic, el Bon Pastor i la Pau van començar a implementar el Pla de Barris el 2016, i ara estan en situació de manteniment: alguns dels projectes socials generalistes continuen, però no tenen assignats tècnics específics ni un pressupost extraordinari. Les associacions veïnals enquestades coincideixen amb les de la segona fase del pla en valorar positivament programes com Xarse i Concilia i els projectes educatius, així com la preocupació per la seva continuïtat, que no està garantida. Al Gòtic valoren la inversió -encara per acabar- per a la recuperació del Borsí, els plans ocupacionals i iniciatives concretes com un projecte fotogràfic de memòria popular, però denuncien que s’han quedat en el calaix la reconversió del Moll de la Fusta en un espai més adaptat a les necessitats del barri i la rehabilitació dels Jardins del Duc de Medinaceli. Al Bon Pastor, posen en valor la inversió en rehabilitació d’edificis -que en tot cas troben insuficient-, la urbanització del polígon industrial i, en col·laboració amb el Muhba, haver tirat endavant el Museu de l’Habitatge Obrer. Totes apunten -i és una crítica generalitzada- que se’ls fa difícil entendre quines actuacions corresponen al marc del PdB i quines són inversions generals del Districte que s’han d’aprovar a través del PAM.

L'entrada El segon Pla de Barris, a examen ha aparegut primer a Carrer.

Carrer reedita un quadrienni més la seva enquesta sociològica als regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Ha lliurat un qüestionari idèntic als electes en què els demana una vintena de detalls de la seva vida quotidiana i personal, amb el compromís d’anonimat en la publicació dels resultats. És a dir, aglutina totes les dades per extreure’n una lectura col·lectiva. No obstant, moltes de les informacions són de domini públic i s’han publicat de forma personalitzada en mitjans de comunicació, en formar part de les declaracions de béns i d’interessos que han d’entregar obligatòriament tots els electes a l’Ajuntament per a la seva publicació al portal de transparència municipal.

Els dos regidors de Vox han estat exclosos de la mostra com a cordó sanitari simbòlic -una decisió editorial no atribuïble a qui signa aquest article-. De la resta de regidors i regidores, només una ha declinat participar en l’estudi, la popular Àngels Esteller. Les dades a continuació, per tant, són el reflex de les 38 respostes obtingudes. Una d’elles, val a dir, correspon a una dona, Rosa Alarcón (PSC), que va renunciar al càrrec per motius de salut i que ha estat substituïda recentment per un home, Xavier Marcè.

Retrat robot

Si un programa d’Intel·ligència Artificial fusionés les biografies dels nous regidors per formar-ne un de sol, obtindríem un electe amb alguns trets molt definits. Seria un home de 51 anys amb formació en Dret, 14 anys d’experiència política, sense mútua ni segona residència i amb cotxe. Aquests sis paràmetres són clars, perquè al ple hi ha 19 dones enfront de 22 homes, l’any de naixement mig és el 1972, fins a 13 dels 38 enquestats són advocats o juristes, van iniciar-se en política de mitjana el 2009 en temps de crisi i molt majoritàriament usen només la sanitat pública (24 de 38), prescindeixen de cases d’estiueig (29 de 38) i declaren algun automòbil en propietat (22 de 38).

Els casos més allunyats del retrat robot també tenen interès. Hi ha dos regidors que tenen més de 70 anys -un d’ERC i un de Junts- i cinc que encara no han complert els 40. El grup més nombrós són els 15 que en tenen cinquanta-i-tants. L’ofici que tenien abans de dedicar-se a la política encaixa molt amb la categoria que la veu popular anomena professional liberal: tretze juristes -dels quals set del PSC!-, sis politòlegs, quatre llicenciats en ciències, tres sanitaris, dos professors, dues psicòlogues, dos economistes… Però quan concreten on treballaven abans de fer el salt a la política, afloren molts llocs de feina del sector públic (15) i del tercer sector -set, dels quals tres a UGT-. Només n’hi ha 15 que es guanyaven les garrofes a l’empresa privada.

Experiència en política

La veterania política és alta, en general, tot i que hi ha uns quants casos de difícil interpretació. L’experiència treballant al propi partit o com a alt funcionari compten com a anys dedicats a la política? És opinable. En tot cas, un nombre prou elevat (14) van entrar en política fa dos mandats, és a dir, en els anys més intensos del procés sobiranista. Només hi ha un independent que hagi fet el salt aquesta darrera campanya i un altre que va accedir a la institució el passat mandat. A l’altre extrem, quatre persones acumulen més de 20 anys en política, tres porten unes tres dècades i dos superen els 40 anys de servei públic.

On viuen

El barri de residència és una de les característiques en les que més es fixa l’electorat i per això sol aflorar en campanya d’on és el candidat. Però la llista sencera són figues d’un altre paner. I, posats tots en un mapa, és ben visible que els representants dels barcelonins prefereixen el centre de la ciutat i l’Upper Diagonal per a empadronar-se: 12 a l’Eixample, sis a Sarrià-Sant Gervasi i tres a les Corts. Majoria al ple. La resta estan escampats per Gràcia (4), Sants-Montjuïc (3), Horta-Guinardó (3), Sant Martí (2) i Ciutat Vella (2). Cap dels 38 enquestats viu a Nou Barris.

En canvi hi ha altres elements destacats, com el tipus d’habitatge, en què hi ha pràcticament empat. Vint electes viuen de lloguer, mentre que 19 resideixen en immobles de propietat. Sis d’aquests especifiquen que encara en paguen la hipoteca. Els altres set regidors manifesten que casa seva és propietat d’un familiar o de la parella, mentre que un vuitè no ha respost.

La mida del pis i el número de persones que hi conviuen és també molt heterogeni: 12 diuen que el seu pis fa menys de 80 m², 17 tenen llars de 80 a 100 m² i 10 disposen de més de 100 m². Però està clar que no suposa la mateixa realitat un pis gran unipersonal que per a una família extensa. En aquest sentit, hi ha un sol regidor que visqui sol. És l’alcalde, que així ho ha manifestat públicament en diverses ocasions. Fins a 16 comparteixen casa seva amb una altra persona, normalment la parella. En sis casos la llar la formen tres persones, en 10 més són quatre integrants i en els últims tres viuen a casa cinc o sis persones -família o companys de pis-. L’habitatge més dens és el d’una parella amb dos fills petits en 60 m² (BComú), mentre que el de més amplitud és el d’una parella sénior amb 200 m² un cop s’han emancipat els descendents (Junts).

De segones residències només en consten nou. Dues són al Pirineu i dues a la Costa Brava. La resta són a la Garrotxa, a les Garrigues, al Maresme, a la Franja i a l’illa de Menorca.

Públic o privat?

Pel que fa a l’Estat del Benestar, les mútues de salut no triomfen gaire entre els electes segons les respostes entregades. En tenen 13 dels 38 -tots a Junts, PSC i PP-, dels quals nou combinen la pòlissa amb l’ambulatori que els pertoca. I la sanitat privada 100%, és a dir, visites a granel a especialistes, és un recurs que fan servir quatre regidors. Només dues persones -una del PSC i l’altra del PP- reconeixen que no van mai al CAP.

Pel que fa a l’educació, l’enquesta pregunta pel tipus de centre que han escollit per als fills o filles, donat que la formació rebuda pels electes usualment no ha estat decisió seva sinó dels seus progenitors. En aquest camp hi ha també un empat tècnic: 10 han confiat en l’escola pública i 11 en la concertada, mentre que quatre han combinat les dues. Un electe ha apostat pels tres tipus, un altre ha triat centres privats i concertats i un ha preferit no dir-ho. Finalment, i no és una qüestió menor, hi ha 10 dels 41 regidors del plenari de Barcelona que no tenen fills. És a dir, una quarta part parla d’oïdes quan es debat sobre conciliació. Pel que fa a les universitats -amb gran presència a la capital catalana-, nou han matriculat els fills a la pública i set a una combinació de facultats públiques i privades. Només consten un cas de centre privat i un cas d’estudis d’FP.

Com es mouen

Pel que fa a la mobilitat, s’ha preguntat als electes si tenen cotxe, moto o bicicleta i com són els seus desplaçaments diaris. Als garatges dels regidors de Barcelona presumptament hi hauria almenys 22 automòbils, 16 bicicletes i vuit motos, tot i que la darrera xifra té una mica de trampa perquè hi ha un regidor -Daniel Sirera (PP)- que és un declarat col·leccionista de vehicles d’època i té tres motocicletes. A banda, un altre regidor -del PSC- afirma que lloga scooters elèctriques de tant en tant. Posats a fer lectures polítiques, destaca que cap ni un dels regidors de Barcelona en Comú té moto. Gairebé la mateixa situació que a Junts, on només hi ha una persona motorista, però amb el vehicle compartit. En canvi, al grup d’ERC no hi hauria cap bicicleta. Pel que fa a vehicles endollables, consten un sol cotxe híbrid i una única moto elèctrica.

D’altra banda, a jutjar pels percentatges d’ús del vehicle privat, el transport públic i els trajectes a peu, és improbable que l’electorat topi amb un electe al metro o a l’autobús. La meitat (19 de 38) assignen al transport públic un ús inferior al 50%. De fet, tres -dos del PSC i un de Junts- no l’usen mai, tot i que principalment es deu a raons de seguretat. Dotze electes declaren un ús d’entre el 50% i el 75% i només quatre superen els tres quarts.

Finalment, l’enquesta pregunta als electes si són socis d’entitats i subscriptors de publicacions periòdiques. La majoria tenen dos o tres carnets, per exemple d’associacions de veïns, del seu partit o d’organitzacions no governamentals (ONG). Destaca una regidora de Junts que en té vuit i un president de grup municipal que en té una dotzena. Pel que fa a les seves contribucions a la sostenibilitat del periodisme: n’hi ha 10 que no tenen cap subscripció, 14 que sí i quatre abonats a webs o revistes. Un de sol -de BComú- està subscrit a Carrer i podrà llegir còmodament des de casa aquest article en versió impresa.

Composició política del nou plenari

Per als lectors més despistats, recordem quins partits formen el nou ple de l’Ajuntament de Barcelona i amb quin pes. Les urnes del 28 de maig van atorgar 11 regidors a Junts, que es presentava sota la marca electoral Trias per BCN per remarcar el retorn com a cap de llista de l’exalcalde Xavier Trias. El PSC liderat per Jaume Collboni va quedar segon amb 10 representants, però el dia de la investidura va poder desbancar la llista guanyadora gràcies al suport a darrera hora de Barcelona en Comú i PP. De moment governen la ciutat en solitari. La candidatura de l’exalcaldessa Ada Colau va quedar en tercer lloc, amb nou regidors, un menys que el passat mandat. La quarta plaça va ser per a l’ERC d’Ernest Maragall amb cinc seients, la meitat dels que tenia. El PP va doblar electes, de dos a quatre, en menjar-se gran part de l’espai que ocupaven Ciutadans i Valents. Finalment, el partit ultradretà Vox va aconseguir entrar per primera vegada al Consistori i hi té dos seients, però l’aritmètica i els vetos de la majoria de partits els deixen sense massa possibilitats de decantar votacions.

Absència d’una regidora i d’un grup municipal

Carrer ha realitzat l’enquesta que ha servit de base per elaborar aquest article a 39 dels 41 regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona, prenent la decisió de no enviar-la als representats de Vox per no normalitzar la seva presència a les institucions, que considerem nociva pel seu discurs obertament racista, masclista, homòfob i antidemocràtic. Per contra, la regidora Àngels Esteller, del PP, ha declinat contestar-la. L’equip de Carrer

L'entrada Cinquantí, jurista, sense mútua i amb cotxe: retrat robot dels nous electes ha aparegut primer a Carrer.