Lisa Marrani, arquitecta, membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb i coautora de l’informe, explica que “a l’Estat espanyol ha existit una cultura de la propietat que als anys setanta i vuitanta va portar a vendre molt de l’habitatge protegit existent. Hi ha hagut una manca de política de seguiment i de manteniment, com si el mercat s’anés a regular sol. Però, sobretot, no hi ha hagut cap reflexió a llarg termini sobre cap a on anàvem. I a llarg termini el que ha passat és que la bretxa entre el preu de compra de l’habitatge i la renda disponible s’ha eixamplat cada cop més”.

Qualificació amb data de caducitat

L’esquelet del problema és tant tècnic com polític: una bona part del parc d’habitatge protegit barceloní arrossega una etiqueta amb data de caducitat. La normativa estatal d’HPO que es va consolidar el 1963 va concebre la protecció oficial com una qualificació temporal, amb terminis d’entre deu i trenta anys -regulats ara per les comunitats autònomes- a partir dels quals l’habitatge passa al mercat lliure. L’informe constata que només les promocions construïdes en sòl qualificat urbanísticament d’HPO o integrades en el patrimoni públic de sòl i habitatge gaudeixen de protecció permanent. La resta acaba desqualificada per defecte.

Quan els autors de l’informe creuen les dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya amb les referències cadastrals i els terminis vigents, el resultat dibuixa una corba descendent abrupta: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació HPO perdran aquesta condició abans del 2068, amb 7.674 unitats que passaran al mercat lliure. Només en els tretze anys vinents -fins al 2038-, es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, una xifra que representa el 45% del parc protegit actual. La projecció és contundent: si no s’actua, el percentatge d’habitatge protegit baixarà del 2% a l’1% del parc residencial total.

“La desqualificació ha de desaparèixer com a mecanisme, perquè és completament contrària al manteniment d’un parc públic”, subratlla Marrani. “Hi ha la proposta de pròrroga mentre Barcelona sigui una zona tensionada, que d’alguna manera ho blinda, però això és insuficient. Cal apostar per una llei molt més contundent. No es tracta de posar pegats a situacions concretes, sinó de fer una aposta política i social real per permetre que la gent continuï vivint a la seva ciutat”.

Més afectació a la inversió pública

Una de les troballes més incòmodes és que aquesta sagnia no recau principalment en la promoció privada, sinó en la pública. Les promocions impulsades per administracions o empreses públiques en sòls no qualificats com a HPO sumen 5.696 unitats que perdran la protecció els pròxims anys, repartides entre 2.042 de venda, 3.401 de lloguer i 253 mixtes. Les promocions de promotors sense ànim de lucre amb protecció no permanent sumen 995 unitats més, i les privades, 983, de les quals 279 corresponen al règim de lloguer, el segment més cobejat per la maquinària especulativa.

La paradoxa és tan amarga com fàcil de quantificar: cada euro públic invertit en aquestes promocions té una vida útil limitada, perquè quan els terminis caduquin l’habitatge s’incorporarà al mercat sense que l’Administració pugui exercir cap mecanisme automàtic de retenció. La conclusió és que el sector públic ha estat alimentant durant dècades una bossa d’habitatge que tornarà al circuit privat just quan la pressió immobiliària és més alta.

“És absolutament inacceptable que es construeixi habitatge amb diners públics que passi al mercat privat. I és igualment inacceptable que l’Administració faci habitatge públic i no se n’ocupi del manteniment”, sentencia Marrani. I afegeix que “també és important tenir en compte que alguns dels factors que incideixen en l’estat general del parc d’habitatge de Barcelona depenen precisament d’aquest traspàs a mans privades d’edificis d’habitatge de protecció pública, un fet que constitueix una capa més en la lectura global del problema de l’habitatge a Barcelona: molts dels habitatges protegits venuts als anys setanta i vuitanta van ser adquirits per persones que en aquell moment disposaven d’un poder adquisitiu suficient, però que amb el pas dels anys no han pogut mantenir-los en les condicions que ho podria haver fet una administració pública. Aquestes dues dinàmiques, originades per motius diversos, han contribuït a generar la situació crítica que vivim ara, a la qual cal afegir la pèrdua de sòl públic”.

Sant Martí concentra, Sarrià es buida

L’informe SOS habitatge ofereix també una operació de cartografia inèdita: per primer cop s’ha pogut construir una visió de conjunt georeferenciada del parc protegit, una feina que s’ha realitzat amb les dades obtingudes a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i amb un treball ingent de consulta cadastral, ja que ni l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (Imhab) ni l’Observatori Metropolità de l’Habitatge no havien respost a les sol·licituds d’accés a la informació pública.

I les dades obtingudes dibuixen una ciutat partida en dos. El districte de Sant Martí concentra 4.789 habitatges protegits, el 30% del total municipal, seguit de Sant Andreu (2.847; 17,8%), Nou Barris (2.301; 14,4%) i Sants-Montjuïc (2.228; 14%). En contrast, Sarrià-Sant Gervasi reuneix tan sols 205 unitats -l’1,3% del parc protegit-; l’Eixample, 228 (l’1,4%); les Corts, 295 (1,8%); i Gràcia, 382 (2,4%).

Quan el mapa es creua amb la renda per càpita, la imatge es confirma: els pisos protegits s’aglomeren als barris amb les rendes més baixes i desapareixen pràcticament dels territoris amb més capacitat adquisitiva. A Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, el sector privat no ha promogut ni un sol habitatge HPO. La inversió pública, lluny de redistribuir, ratifica una segregació territorial estructural entre el centre i la perifèria.

“El factor determinant és que es construeix on hi ha sòl i el sòl no es troba a la ciutat consolidada”, manté Marrani. “Això ha generat dos grans problemes: no hi ha hagut cap mixtura de rendes i no s’ha donat cap regeneració dels barris centrals, que són, precisament, els que ara pateixen la pressió immobiliària més forta. La gent acaba marxant a la perifèria perquè ja no pot viure al centre. No hi ha voluntat d’enviar els pobres a la perifèria i els rics al centre, però és el que acaba passant, perquè la segregació augmenta cada cop més”.

El 30%, convertit en gest simbòlic

Per intentar corregir aquesta dislocació, l’Ajuntament va aprovar el 2018 la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que obliga a destinar el 30% del sostre urbanístic a habitatge de protecció pública en les promocions de nova planta o de gran rehabilitació de més de 600 m² en sòl urbà consolidat. La mesura havia de funcionar com una esponja per dipositar habitatge protegit en barris on, fins ara, era quasi inexistent. Sis anys després de l’aprovació, però, l’informe documenta que la regla només ha generat 115 habitatges qualificats d’HPO repartits en 24 finques, a un ritme mitjà de trenta unitats anuals entre 2022 i 2024.

Els autors subratllen tres causes que han buidat la mesura: la normativa exclou les intervencions de menys de 600 m² -que són majoria en el teixit consolidat-, la caducitat dels expedients disciplinaris d’incompliment -que ha fet inviables moltes sancions- i les vies de compensació -que han permès dispersar la quota o esquivar-la-. A la pràctica, l’instrument urbanístic més innovador per descentralitzar el parc d’habitatge protegit ha quedat reduït a un gest residual.

“El 30% ha espantat els fons voltor i això és el que importa”, assegura Marrani. “Això vol dir que alguna cosa per aquí pot funcionar. El mecanisme probablement necessita millores -ara n’estan excloses les finques catalogades de nivell A, B i C, que no haurien d’estar-ne- i l’Ajuntament hauria de reforçar les inspeccions i el control del compliment normatiu. Però no podem descartar les poques coses que veiem que funcionen. No trobarem la panacea en una sola fórmula: serà una suma de coses petites. Però tot suma”.

Dels 34.980, només 2.037 en marxa

Quan l’informe creua les previsions urbanístiques per sectors de planejament, el desequilibri entre el paper i l’obra esdevé sagnant. El maig de 2024 -segons les dades facilitades amb dos anys de retard per l’Ajuntament-, hi havia previstos a Barcelona 26.605 habitatges HPO, 3.286 HPO per a reallotjament i 5.089 allotjaments dotacionals -aquesta darrera categoria, creada el 2022 a través d’una MPGM específica, encara té la regulació funcional pendent d’aprovació definitiva-; en total, 34.980. D’aquests, només 2.037 estan en fase de construcció.

El 2024 hi havia 13.584 habitatges protegits pendents de gestió del sòl i 8.434 pendents de planejament o de planejament derivat. Sumats, 22.018, en una previsió “altament incerta”, per fer servir el llenguatge dels autors de l’informe. Els grans àmbits -la MPGM del 22@ amb 16.123 unitats, la Marina de la Zona Franca amb 5.266 i Sant Andreu-Sagrera amb 4.905- es concentren, un cop més, a la perifèria, i ratifiquen la dinàmica detectada en el parc ja construït: els barris centrals continuen exclosos del repartiment.

“El Pla Sectorial d’Habitatge planteja uns objectius ambiciosos, però sense pressupost assignat”, adverteix Marrani. “El pressupost municipal per a habitatge representa un 0,2% del PIB anual. On anem amb això? La primera estratègia per apropar-nos als estàndards europeus és política: augmentar les assignacions pressupostàries. Sense diners, les previsions continuen sent paper mullat i els sectors de planejament, promeses que ningú no executa”.

Sòl públic, tanteig i cooperatives

Davant d’un escenari que combina caducitat, dèficit i desequilibri territorial, l’informe identifica tres palanques amb capacitat d’invertir la tendència. La primera és la generació de sòl qualificat urbanísticament com a HPO o integrat en el patrimoni públic, l’única garantia de protecció permanent: dels 15.956 habitatges actuals, els 6.970 construïts sobre sòl HPO no perdran mai la qualificació. La segona és el dret de tanteig i retracte, que ha permès incorporar 339 habitatges al parc públic entre 2018 i 2024, amb un pic singular de 169 unitats el 2021 -moltes situades, per primer cop, en el centre consolidat de Ciutat Vella i l’Eixample-. La tercera és la implicació de cooperatives, fundacions i entitats sense ànim de lucre, que ja representen el 22,5% de les qualificacions provisionals i que treballen, sobretot, amb cessió de sòl públic en règim de dret de superfície, una fórmula que combina permanència, gestió comunitària i preu reduït. L’estudi subratlla que aquestes tres vies, sumades a la MPGM del 30%, són les úniques que tenen marge d’eixamplar-se sense esperar grans reformes legislatives.

“Cal continuar incentivant les cooperatives i les entitats sense ànim de lucre, perquè no busquen benefici i creen mecanismes per garantir el manteniment a llarg termini”, valora Marrani. “Però el preu de l’obra és molt alt i les aportacions inicials han crescut molt. Per accedir-hi, cal estar dins del barem de renda de l’HPO i alhora tenir uns estalvis importants. Moltes persones no ho poden combinar. Aquestes iniciatives mai no han pogut respondre a les necessitats de les persones més vulnerables. És una via sobretot per a la classe mitjana; no és la solució per a tothom”.

Una projecció que es queda curta

Els autors de SOS habitatge han elaborat una hipòtesi de projecció a tretze anys vista. Comptant els HPO permanents existents, els provisionals que esdevindran definitius, les unitats obtingudes per la reserva del 30% i pel tanteig, i els habitatges previstos pels sectors de planejament en construcció o pendents d’execució, Barcelona disposaria el 2038 d’uns 23.897 habitatges protegits, amb un increment net respecte al 2024 de tan sols 5.356 unitats. Aquesta xifra suposaria el 3% del parc residencial, una proporció encara molt allunyada de la mitjana europea i clarament insuficient per respondre a la demanda. A 31 de desembre de 2024, el Registre de Sol·licitants d’HPO de Barcelona acumulava 41.341 inscripcions, més del doble del parc disponible i molt per damunt del que es preveu construir. La caiguda registrada en el registre entre 2020 i 2022 -recorda l’informe- no respon a una contracció real de la demanda, sinó probablement a la reducció administrativa del termini d’actualització de les dades de tres anys a un. La conclusió és nítida: amb les eines actuals, Barcelona no s’acosta a la mitjana europea ni cobreix la demanda social existent.

“L’habitatge protegit i l’especulació immobiliària són vasos comunicants”, afegeix Marrani. “Si no es frena la pressió especulativa, és molt difícil que qualsevol política d’habitatge públic funcioni. Pots tenir sort i accedir a un habitatge protegit, però si, dins del mateix sector de planejament, l’altra meitat dels habitatges previstos es destina al mercat lliure, i aquests passaran a formar part directament del mercat especulatiu, acabes segregat i empès cap a les àrees metropolitanes. El problema no es pot resoldre tractant l’habitatge protegit de manera aïllada”.

Recuperar un bé públic

Les conclusions dels experts no s’estalvien la dimensió política. L’informe reclama onze línies d’actuació que recorren tota la cadena del problema: garantir una distribució equitativa de l’habitatge protegit a tots els districtes, per afavorir la cohesió urbana i la mixtura social; atendre el dèficit específic de les zones centrals consolidades; reforçar la regla del 30% i incentivar la participació del sector privat; desplegar estratègies específiques per contenir la pèrdua de qualificació en àrees amb dèficits acumulats; impulsar la generació de sòl públic com a “única garantia efectiva de permanència”; incrementar el parc per tanteig i retracte; actuar amb caràcter urgent sobre l’habitatge públic buit; mantenir i incrementar l’habitatge protegit de lloguer; impedir que les 983 unitats privades no permanents alimentin el mercat especulatiu; promoure la participació de cooperatives i entitats sense ànim de lucre; i desbloquejar les situacions paralitzades en el planejament urbanístic. La cartografia de SOS habitatge demostra que el dèficit no és una fatalitat geogràfica: és una conseqüència de decisions polítiques que es poden revertir, sempre que hi hagi voluntat institucional.

“Primer de tot, cal declarar que hi ha un problema i posar-se a pensar globalment en la solució”, conclou Marrani. “Ja no té sentit parlar de Barcelona o de Santa Coloma de Gramenet per separat: l’àrea metropolitana és un sol territori i la lògica especulativa no entén de divisions administratives. Cal un pla d’habitatge metropolità, o d’emergència, com es vulgui dir. Les divisions administratives continuen sent un gran obstacle”.

A Barcelona, l’habitatge protegit ha esdevingut un dic mal construït que el temps va minant. La fotografia que aporta SOS habitatge no és la d’una crisi sobtada, sinó la d’un debilitament sostingut durant dècades sota la mirada complaent de les Administracions. Si la propera generació no troba el coratge polític per redibuixar la base d’aquest dic -ampliant-lo, blindant-lo i situant-lo allà on avui no arriba-, la marea especulativa que també descriu l’informe se l’endurà definitivament.

L’opció de l’habitatge cooperatiu

El conveni marc signat el 2021 entre l’Ajuntament i una vintena d’entitats sense ànim de lucre (ESAL) és l’aposta més significativa de Barcelona per fomentar el cohabitatge cooperatiu i la cessió d’ús com a alternativa al mercat. L’acord ha activat la cessió de 21 finques municipals (742 habitatges) a cooperatives i fundacions mitjançant un dret de superfície que sol tenir una durada de 75 anys, prorrogables a 15 més. L’Administració manté la propietat del sòl, l’entitat construeix i gestiona l’edifici, i les persones sòcies hi poden viure de manera indefinida pagant una aportació inicial i unes quotes mensuals desvinculades de la cotització immobiliària. L’informe documenta que les cooperatives i entitats no lucratives aporten ja el 22,5% del parc d’HPO amb qualificació provisional (479 sobre 2.131), una xifra que demostra el potencial estructural del model. La novetat és doble: l’habitatge deixa de ser una mercaderia per esdevenir un bé d’ús, i la protecció no caduca, perquè la qualificació urbanística del sòl la fa permanent. La gran limitació segueix sent territorial: la pràctica totalitat de les promocions s’ubica fora del centre consolidat.

L'entrada L’habitatge protegit s’esfuma per alimentar l’onada especulativa ha aparegut primer a Carrer.

Un buit legal que alimenta el negoci

Un dels primers obstacles que identifica l’informe és la paradoxal invisibilitat legal del fenomen. Tot i que l’especulació immobiliària és citada com un element a evitar en textos tan fonamentals com la Llei del Dret a l’Habitatge, la Llei d’Urbanisme, la Llei del Sòl i, fins i tot, la mateixa Constitució espanyola, cap d’aquestes normatives s’atreveix a donar-ne una definició precisa. Jaume Artigues, arquitecte i responsable del capítol de l’informe dedicat a l’especulació, assenyala que aquest buit és un dèficit que hauria de ser esmenat amb una actualització urgent del marc legal. Segons Artigues, les referències que encara s’utilitzen provenen sobretot d’una concepció dels anys seixanta i setanta del segle passat, una època en què el problema es limitava quasi exclusivament a l’especulació sobre el sòl. Tanmateix, la realitat del segle XXI és molt més complexa i agressiva, ja que l’especulació abraça ara tot un conjunt d’elements que van molt més enllà de la parcel·la buida i s’ha traslladat directament al patrimoni construït, és a dir, als edificis sencers on viuen milers de persones.

Aquesta transformació ha convertit el parc residencial de la ciutat en un actiu financer especialment atractiu per al capital internacional. Quan el mercat immobiliari es desvincula de la seva funció social i passa a dependre de les expectatives de rendibilitat futura, el valor de l’habitatge deixa de tenir relació amb el cost de la vida o els salaris de la població local. L’estudi SOS habitatge ha aconseguit localitzar un total de 568 promocions especulatives durant el període analitzat, moltes de les quals corresponen a processos de rehabilitació intensiva d’edificis i finques senceres. La velocitat del procés és alarmant: en determinats períodes s’han arribat a detectar fins a 24 promocions noves al mes, una xifra que implica gairebé una nova operació cada dia laborable del calendari. Aquesta activitat frenètica no es distribueix a l’atzar, sinó que segueix una lògica de colonització territorial que busca zones amb alta accessibilitat o barris que es troben en ple procés de transformació urbana, com són els del centre històric de la ciutat o els que tenen a prop el mar.

Els mapes resultants de l’estudi mostren com es formen autèntics corredors immobiliaris on s’acumulen les operacions i on els preus tendeixen a augmentar amb una intensitat molt superior a la de la resta de la ciutat. Districtes com l’Eixample i Ciutat Vella concentren el volum més elevat d’aquestes promocions, però el fenomen s’està expandint ràpidament cap a barris perifèrics on encara hi ha marge per a la revalorització. Segons Artigues, el sector ha trobat “un sistema per extreure plusvàlues que generen beneficis sistemàticament superiors als de qualsevol activitat industrial”. Això ha provocat que el capital financer es desplaci de manera massiva cap al totxo, buscant rendiments que la indústria tradicional ja no és capaç d’oferir en un context d’inestabilitat global i en països que han concentrat la seva activitat econòmica en el sector dels serveis en detriment del sector secundari. Aquesta dinàmica s’alimenta d’una fauna de societats, com les socimi o les sicav, que operen amb privilegis fiscals que les protegeixen de la pressió impositiva que sí que suporten altres sectors econòmics.

L’impacte d’aquestes operacions és especialment cru quan s’analitza el divorci de marges de benefici dins del mateix sector. Mentre que les empreses constructores, les que realment executen les obres i assumeixen els costos materials, sovint treballen amb marges de benefici nets d’aproximadament un 3,5% anual, les societats promotores assoleixen rendibilitats que Hisenda situa al voltant del 31% anual, explica Artigues. Aquesta diferència abismal reflecteix que el negoci no està en la construcció o el manteniment de l’habitatge, sinó en la gestió financera de la propietat i en l’explotació de la seva revalorització. “Si es vol solucionar el problema de l’habitatge, el primer que s’ha de fer és reduir els factors que provoquen aquesta anomalia, començant per l’eliminació dels avantatges fiscals d’aquestes societats i la supressió definitiva de mesures com la Golden Visa”, explica l’expert de la Favb, que afegeix: “Tot i haver estat qüestionada políticament, [la Golden Visa] deixarà rastres en el mercat durant molts anys més”.

La cohesió social, inexistent

Més enllà dels números, l’especulació és un generador de conflictes urbans d’alta intensitat que fracturen la cohesió social dels barris. L’informe recull que entre 2016 i 2024 s’han extingit desenes de milers de contractes sense continuïtat, provocant una mobilitat forçada que buida les comunitats d’habitants arrelats. Aquesta violència immobiliària no sempre es manifesta en forma de desnonament amb presència policial, sinó que sovint és una pressió invisible: la no renovació del lloguer, la degradació deliberada de les zones comunes d’una finca o l’oferta d’una quantitat econòmica perquè el veí marxi abans d’hora. Les conseqüències d’aquest procés van molt més enllà de l’àmbit estrictament residencial. Artigues insisteix que parlem de crisis que “afecten la salut i l’educació de manera directa”. La deslocalització forçada obliga milers d’alumnes a canviar d’escola a mitjan cicle, trencant les seves xarxes d’amistat i de suport pedagògic, mentre que l’estrès d’un lloguer inassumible o la por a l’expulsió es tradueix en malalties mentals i físiques que saturen el sistema sanitari.

L’expropiació, impracticable

Aquesta situació es veu agreujada per la incapacitat de les administracions públiques per intervenir de manera eficaç en el mercat. L’expert assenyala que les lleis que intenten controlar el sector sovint pateixen d’una falta crònica de recursos. Barcelona, malgrat tenir un pressupost municipal de 4.000 milions d’euros, només en destina uns 238 a polítiques d’habitatge. Això representa que la inversió i el manteniment de la ciutat només suposen el 3,5% del seu Producte Interior Brut, una xifra que Artigues qualifica d’absurda si es compara amb qualsevol empresa privada, que destina percentatges molt més elevats a la seva pròpia estructura. A més, instruments urbanístics fonamentals com l’expropiació o el dret de tanteig i retracte s’estan tornant impracticables. El motiu és que els jurats d’expropiació acaben adjudicant preus finals basats en el valor de mercat d’un mercat ja tensionat, fent que l’adquisició pública de sòl o d’edificis per part de l’Ajuntament sigui econòmicament inassumible per a les arques municipals.

Una lluita desigual

Casos concrets com el projecte del futur Museu Thyssen al passeig de Gràcia, al Palau Marcet -l’antic Cinema Comèdia-, il·lustren aquest camí. El Palau Marcet és un Bé Cultural d’Interès Local que, segons la Llei de Patrimoni, hauria d’haver comunicat a l’Ajuntament el preu de la seva compravenda, però sovint aquestes obligacions se salten o s’ignoren davant la passivitat o la impotència institucional. Aquesta descompensació de forces entre els grans operadors internacionals i els governs locals és el que permet que l’especulació s’hagi convertit en un factor estructural del mercat barceloní. Les operacions ja no són puntuals: el 25% de les promocions localitzades per SOS habitatge corresponen a operadors que tenen més d’una promoció en marxa simultàniament, cosa que demostra una activitat professionalitzada i sostinguda en el temps que busca el màxim benefici en el menor termini possible.

L’habitatge públic, dic de contenció

Davant d’aquest escenari, les perspectives de solució són complexes i requereixen una visió a llarg termini que avui sembla difícil d’implementar. Artigues reconeix que no existeix una solució màgica, però apunta cap a un canvi de model que miri a altres capitals europees. Ciutats com Viena o Amsterdam tenen un avantatge històric: un sector públic d’habitatge molt més potent que el que hi ha a Catalunya, que és qualificat per l’expert de “miserable”. Mentre a Europa el parc públic pot actuar com un dic de contenció contra els preus abusius, a Barcelona el mercat està gairebé totalment en mans privades. La Llei d’Habitatge del 2023 va ser un pas positiu, però segons l’informe ha deixat massa “forats” per on el capital continua escapant-se, cosa que permet el frau en el lloguer de temporada o en altres modalitats contractuals que esquiven el control de preus.

“Així mateix, la fiscalitat municipal s’ha d’actualitzar de manera urgent”, recalca Artigues. L’impost de la plusvàlua, tal com està concebut ara, és un tribut desfasat que només té en compte la revalorització del sòl i no la de l’habitatge com a tal. Aquesta desconnexió entre la realitat del mercat i les eines de recaptació impedeix que l’Ajuntament pugui gravar de manera justa les plusvàlues generades per l’especulació immobiliària. Cap govern sembla voler tocar aquests impostos per por a la reacció dels sectors econòmics, però des d’un punt de vista racional, són tributs que no responen a la situació actual. “És fonamental harmonitzar les iniciatives positives perquè siguin coherents entre elles i no es contradiguin, i evitar que una llei d’habitatge sigui anul·lada per la manca de finançament o per traves administratives d’altres àmbits”, afirma Artigues.

Finalment, l’anàlisi de SOS habitatge subratlla que l’especulació no és només un problema del preu d’adquisició, sinó una amenaça directa a la democràcia urbana. Quan les expectatives de rendibilitat financera passen per sobre del dret constitucional a un sostre digne, la ciutat deixa de ser un espai de convivència per convertir-se en un taulell de joc internacional. L’estabilitat d’Europa i d’Espanya com a destinacions segures per a la inversió ha provocat que Barcelona sigui vista com un port segur pel capital, sobretot en el sector turístic i immobiliari. Aquest èxit comercial, tanmateix, s’està pagant amb la fractura social de la ciutat. La mobilització de desenes de milers de persones en els darrers anys no és casual: és la resposta a una pressió que ja ha arribat al límit de la seva resistència.

Recuperar el control

El mapa de l’especulació a Barcelona que presenta SOS habitatge és una crida a l’acció urgent. Les dades confirmen que el fenomen és sostingut, que està clarament implantat al territori i que té uns responsables amb noms i cognoms en el món financer. Si no es produeix un canvi de rumb radical en la fiscalitat, si no s’eliminen els privilegis dels grans tenidors i si no s’aposta per un parc públic d’habitatge que representi una alternativa real al mercat privat, la geografia de la fractura es farà cada cop més profunda. El futur dels barris de Barcelona depèn de la capacitat de la societat i de les seves institucions per recuperar el control sobre el territori i per posar el dret a l’habitatge per davant de qualsevol expectativa de lucre. La transformació duradora del model residencial de la ciutat ja ha començat, i els interrogants que planteja sobre el dret a la ciutat s’han de respondre avui mateix, abans que el mapa de l’especulació acabi per esborrar definitivament la Barcelona que coneixem.

Aquest procés, lluny de ser una conjuntura passatgera, apunta a una reconfiguració total de qui pot i qui no pot viure a la ciutat. L’especulació, entesa com aquesta extracció de valor sense producció de riquesa real, s’ha convertit en l’engranatge principal d’un sistema que necessita el conflicte per sobreviure. Cada edifici rehabilitat amb criteris de luxe en un barri obrer és un gra de sorra més en una duna que acaba per enterrar el teixit social. Per això, el treball dels autors de l’informe és tan vital: ens proporcionen les eines, els noms i les coordenades per entendre que el que està passant a l’escala de casa nostra no és fruit de la fatalitat, sinó d’una voluntat política i econòmica que pot i ha de ser revertida. La lluita pel dret a l’habitatge és, en darrera instància, la lluita per decidir quin tipus de societat volem ser.

El búnquer fiscal de somici i sicav

Les socimi -societats anònimes cotitzades d’inversió al mercat immobiliari- i les sicav -societats d’inversió de capital variable- no són simples empreses immobiliàries, sinó vehicles d’enginyeria financera dissenyats per maximitzar el retorn del capital a qualsevol preu. El principal atractiu de les socimi és la seva tributació al 0% en l’Impost de Societats, una exempció gairebé total que s’aplica sempre que l’entitat reparteixi en dividends el 80% dels beneficis obtinguts pel lloguer. Aquesta neutralitat fiscal converteix l’habitatge en un producte financer pur: el benefici net del lloguer d’un bloc sencer a l’Eixample arriba pràcticament intacte a l’accionista, sense passar pel filtre impositiu que patiria qualsevol altre negoci productiu o comercial de la ciutat. A més de l’exempció directa de beneficis, aquestes societats gaudeixen de bonificacions del 95% en l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). Això els permet comprar finques senceres a un cost fiscal ínfim comparat amb el que ha de pagar un veí particular o una petita cooperativa. Per la seva banda, les sicav han funcionat històricament com a mecanismes d’acumulació de grans fortunes amb una fiscalitat simbòlica de l’1%. Com denuncia l’arquitecte Jaume Artigues, aquest ecosistema de privilegis crea una competència deslleial estructural. Mentre la indústria local i els constructors suporten càrregues fiscals estàndard, aquests vehicles dopen la rendibilitat del totxo fins a assolir el 31% de benefici identificat per Hisenda. El resultat és un mercat on la funció social de l’habitatge queda sepultada per una estructura tributària que bonifica, per llei, l’extracció de rendes i l’especulació a gran escala.

L’habitatge públic, l’altra part de l’equació

L’especulació immobiliària és només una de les dues potes del problema de la crisi habitacional a Barcelona que destaca l’informe SOS habitatge. L’altre és la manca d’habitatge de protecció oficial -una realitat que Carrer té previst abordar en profunditat en els pròxims números-. Les dades creuades de les promocions immobiliàries especulatives i l’estat del parc d’habitatge públic han permès fer una interpretació rigorosa -i també innovadora- de la problemàtica al centre de la ciutat i els barris perifèrics. Podeu consultar i descarregar l’informe en PDF a la pàgina web de la Favb: favb.cat.

L'entrada El mapa de l’especulació que buida la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

L’Assemblea d’Okupes

Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,
i n’anunciava l’alliberament.

La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.

El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre Cròniques del 6 (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.

Bateig de foc del PP

Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.

L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.

Desallotjament i periple judicial

Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici… La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.

El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.

Roda el món i torna al born

L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.

L'entrada Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa ha aparegut primer a Carrer.

El Puzzle Barcelona serveix de decoració al menjador d’un dels pisos del Bloc Papallona. A més d’aquesta joguina d’entreteniment per a “exploradors de cor” sense edat, la sala d’estar s’ha decorat amb molt bon gust: un cartell amb una Mà Barcelona de sis dits, de pell de llangardaix i ungles pintades de brilli-brilli taronja; un cartell amb una boca d’incendis per als bombers, d’aquelles que creixen com espàrrecs als carrers de Nova York, i un cartell amb un turista que fotografia el Colom Barcelona (pidgeon). És evident que M. Cortés i C. Masclans, les residents d’aquest pis del Bloc Papallona, han estudiat Disseny Gràfic.

“Resistència habitacional”

Anna Olesti (Barcelona, 1999), una altra papallona vermella i turquesa, és la tercera de les amigues que viu aquí des del març del 2022. Va estudiar Dret, treballa com a advocada i ara ha aparcat les aficions per ingressar a la “resistència habitacional”, com una ciutadana miliciana que tem quedar-se al carrer sense res. “Aquest bloc, patrimoni de la ciutat [l’Ajuntament el va catalogar com a edifici d’interès històric i artístic], el va mantenir la mateixa família fins que Maria Romero va morir. Aleshores, l’agost del 2024, els nebots van vendre l’immoble al fons d’inversió holandès New Amsterdam Developers [NAD] per molts milions d’euros”.

El mateix agost del 2024 i en les setmanes posteriors, els inquilins de la finca van rebre burofaxos de rescissió de contracte -a l’Anna i a les seves companyes encara no els ha arribat; el seu contracte de cinc anys venç el 2027-. Els deien que tenien trenta dies per marxar. L’Anna, que forma part del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, s’ha reunit amb els advocats dels inversors de NAD, Jeffrey Todd Kaye i Paul Christiaan Petermeijer.

Ells no cedeixen; l’Anna, tampoc. Ells negocien les condicions perquè els veïns se’n vagin; l’Anna negocia les condicions per quedar-s’hi. “Ens feien entendre que podíem demanar una xifra generosa perquè marxéssim. Però el nostre principi és que no volem cap acord que no passi per la renovació contractual”. Ara, entre les tres, paguen uns mil euros de lloguer. Amb el següent burofax vindran els papers amb la data del desnonament. Però…, “collons, això no passarà, que no, no passarà, és casa nostra i no marxarem enlloc”.

“Aquest és un cas paradigmàtic de com ens hem convertit en una mercaderia. En la gestió de la venda i en els tràmits previs, ens han considerat gairebé un peix en una parada de mercat, quelcom que es pot comprar. A veure, és que som al costat de la Fira de Barcelona, del centre comercial Les Arenes, d’un Starbucks, de diversos hotels [al costat, hi ha el B Hotel], amb una papalloneta superguai… És clar que això té un potencial econòmic, i el que volen fer és dividir els cent metres quadrats de la casa en cinc habitacions”. Pisos de 20 m² per “gaudir de Barcelona i de les seves impressionants vistes”. Ho anomenen coliving.

Amb el coliving, els preus es multipliquen per dos o per tres. “A aquesta gent no li interessa tenir aquí una senyora amb el seu pare gran i que paguin només set-cents euros; busquen altres perfils”, diu Olesti, que no dogmatitza perquè les dades hi són: “Barcelona està horrible, ens estan fent fora a tots”.

NAD es presenta així: “Innovating Barcelona real estate: high quality, mid-market focus, high returns, minimal risk”. Alta rendibilitat, risc mínim. Mínim risc, màxim benefici.

L'entrada Voltors contra papallones ha aparegut primer a Carrer.

En paral·lel, l’HPO existent està perdent de manera progressiva la seva vigència: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació de protecció oficial perdran aquesta condició abans de l’any 2068, un total de 7.674 habitatges que passaran al mercat lliure. Només en els pròxims tretze anys ja es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, el 45% del parc protegit actual. A més, només 2.037 habitatges de protecció estan actualment en fase de construcció, i les noves promocions es veuen afectades per planejaments urbanístics paralitzats. Mentrestant, l’especulació avança determinant els preus tant al centre com en noves àrees de centralitat, mentre que les reserves de sòl i els nous desenvolupaments urbans destinats a HPO i a habitatges assequibles s’estan situant principalment a la perifèria.

Aquesta dinàmica desplaça la gentrificació cap a les noves àrees urbanes i contribueix a perpetuar la segregació social de la ciutat. I ho fa de manera molt ràpida: si fins a final del primer semestre de 2024 s’havien localitzat 477 promocions especulatives en oferta, a final del segon semestre ja sumaven 619 promocions amb 11.890 habitatges. És a dir, durant un semestre es van poder localitzar unes 24 noves promocions al mes, gairebé una cada dia laborable. Aquests habitatges especulatius localitzats representaven el 60% dels habitatges en oferta disponible a la ciutat a final de 2024.

El 70% d’aquestes promocions especulatives es porten a terme en edificis ja construïts, mitjançant obres de rehabilitació que generen desnonaments invisibles, assetjament immobiliari i expulsió de residents: es calcula que en vuit anys hi ha hagut més de 19.000 persones afectades per aquests processos. Però la major afectació procedeix de la taxa de rotació dels contractes de lloguer: entre 2016 i 2024 se’n van extingir uns 75.000, amb una població afectada per desplaçament residencial de 180.000 persones.

Segrest de l’habitatge

L’estudi de la Favb planteja que el desequilibri entre l’oferta i la demanda té l’origen en la pèrdua de l’ús de l’habitatge com a residència habitual de les persones. I ho demostra amb dades: 114.579 habitatges dels 785.757 que constaven al cadastre municipal l’any 2021 es destinen a activitats econòmiques. A aquesta xifra caldria sumar els que estan en fase de comercialització, els habitatges d’ús turístic, les segones residències i els lloguers de temporada. És el resultat, conclou l’estudi, de la política financera que ha convertit l’habitatge en un valor d’inversió i un objecte d’especulació per al sector immobiliari, amb uns percentatges de benefici que superen abastament els resultats de sectors econòmics tradicionals -com el bancari o l’industrial- i atrauen capitals no productius i extractors de plusvàlues. Són les Societats Cotitzades d’Inversió Immobiliària (Socimi), les entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges (Edav), les societats d’inversió de capital variable (Sicav) o les extintes Golden Visa, totes elles amb privilegis fiscals. Un sector que a través dels usos turístics, els lloguers de temporada, el lloguer per habitacions o la venda d’habitatges de luxe en mercats internacionals treu rendibilitat aprofitant-se de valors que són col·lectius de la ciutat, com la seva centralitat, el patrimoni històric o les millores urbanístiques realitzades amb inversions públiques al llarg de dècades. Un mercat lliure que s’engreixarà amb les promocions d’habitatge protegit que n’aniran perdent progressivament la condició.

Malgrat aquest panorama, entre el 2016 i el 2024 les inversions públiques en matèria d’habitatge no van representar més que el 0,2% del Producte Interior Brut (PIB) anual de la ciutat, amb un Ajuntament sotmès a les polítiques de contenció del deute públic. I és que mentre les Administracions triguen a reaccionar, l’especulació s’adapta ràpid als canvis. Per exemple, el lloguer de temporada, que ja absorbeix gairebé el 80% de l’oferta als portals immobiliaris, ha subtituït els usos turístics. La falta d’una estadística adient o de recursos públics per realitzar inspeccions i sancions envers les pràctiques abusives no fa més que multiplicar el problema. La conseqüència és el col·lapse del mercat de l’habitatge motivat per una escalada imparable de preus.

Tot i que la crisi de l’habitatge implica totes les Administracions, l’estudi llança un missatge a l’àmbit municipal barceloní i a la seva capacitat d’exercir l’urbanisme, alertant que els instruments del Pla General Metropolità del 1976 estan esgotats: “L’Ajuntament ja no exerceix l’expropiació, ni el tempteig i retracte, ni gestiona l’urbanisme en la ciutat consolidada, perquè es fa impossible practicar-ho quan les resolucions judicials han posat els preus d’expropiació a nivell d’un mercat cada cop més tensionat”. En aquest context, la capacitat de reservar sòl, no només per fer HPO, sinó per programar zones verdes o equipaments, és molt limitada.

Lideratge públic per afrontar la crisi

Els autors es mostren convençuts que han de ser les grans ciutats qui han de liderar les solucions a un problema que s’ha acumulat al seu voltant. Per això reclamen a les Administracions, entre d’altres mesures, la creació d’una base de dades pública sobre habitatge que superi el “lamentable” estat de l’estadística oficial i el monopoli de la informació sobre habitatge que maneguen els operadors privats. I avisen que l’errada en el diagnòstic té a veure amb “la gran varietat de predicadors del lliure mercat i d’anàlisis estadístiques per encàrrec de sectors econòmics interessats, que omplen els noticiaris amb l’objectiu d’ocultar les veritables raons de la crisi”. Una crisi que posa de relleu que el creixement en la construcció d’habitatges a Barcelona durant els últims 45 anys (108.570 nous habitatges) ha superat el creixement de la població sense que n’hagi suposat la baixada del preu.

La comparativa entre la distribució de l’habitatge protegit i les operacions especulatives intenta demostrar, amb dades, la persistència de la segregació geogràfica entre rics i pobres, a través de mecanismes com la gentrificació -substitució de la població existent per una altra de major poder adquisitiu-, en un fenomen d’expulsió d’aquesta població cap a les següents corones urbanes, que al seu torn, es trasllada cap a altres ciutats de l’àrea o la regió metropolitana, i que fa impossible el desig de molts veïns i veïnes de Barcelona de continuar vivint a la seva ciutat. Un full de ruta que, conclouen els autors, “està escrit pels poders econòmics globals”.

Un ‘observatori veïnal’ de l’habitatge

SOS Habitatge, signat per Lisa Marrani, Jaume Artigues, Isabel Chao i Marc Fando, conté una exhaustiva recopilació gràfica a escala de ciutat i de districtes feta per Voltes Cooperativa d’arquitectura. El treball s’ha elaborat a partir de les dades sobre habitatge protegit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. També inclou informació proporcionada per diferents associacions veïnals, fruit d’un treball de camp i d’una recollida de dades que ha permès desenvolupar les funcions d’observatori veïnal. Les dades abasten el període 2016-2024, amb actualitzacions successives que responen a la rapidesa amb què es produeixen les transformacions urbanes. El text íntegre, amb mapes i taules, es pot consultar a favb.cat.

L'entrada La crisi de l’habitatge perpetua la segregació social ha aparegut primer a Carrer.

Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Menystenint els efectes mediambientals, climàtics i socials que suposaria augmentar el volum d’operacions que es realitzen al Prat i el nombre de passatgers que acull, el passat 10 de juny, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar que havia arribat a un acord amb l’executiu estatal per desencallar l’ampliació de l’aeroport. De ben segur que el projecte coparà part de l’atenció de la política catalana dels propers mesos, atesa la forta oposició que desperta entre ERC i els Comuns, fins ara els principals socis al Parlament del PSC, a més de la de la CUP.

Però mentre el projecte d’engrandir l’aeroport ha copat titulars i ha generat encesos debats polítics, socials i mediàtics els darrers anys, només set dies després de l’anunci d’Illa l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va fer un pas important per tirar endavant un canvi urbanístic que depredarà encara més l’entorn de la infraestructura de transport. I va fer-ho enmig d’un notable silenci, malgrat l’evident impacte que tindria a la zona la transformació que planteja un projecte que fa més d’una dècada que s’arrossega, amb canvis de nom inclosos.

En concret, el 17 de juny passat, el ple de l’AMB va donar l’aprovació inicial a l’ara anomenat Pla General Metropolità (PGM) dels Àmbits d’Activitat Econòmica del Delta del Llobregat. Va fer-ho amb l’abstenció d’ERC i Comuns, i amb el vot favorable de PSC, Junts, PP, Vox i alguns grups locals amb presència a l’organisme. Sota aquest epígraf, el pla urbanístic bàsicament pretén generar activitat econòmica al voltant de l’aeroport, en concret en 630 hectàrees repartides en cinc sectors ubicats a Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. Tres ciutats del sud del Baix Llobregat que, entre d’altres qüestions, tenen en comú ser feus eterns d’un PSC que hi governa ininterrompudament des de fa més de quatre dècades.

Turisme, indústria i pisos

La pretensió és desenvolupar des de complexos hotelers i turístics fins a desenvolupaments industrials i residencials en els diversos sectors implicats. Segons l’informe justificatiu del projecte, entre les raons que impulsen la transformació urbanística destaquen la voluntat “d’articular el territori i preveure creixements d’acord amb el model de ciutat compacta i un model urbanístic sostenible, en continuïtat amb els teixits urbans actuals”; “garantir la connectivitat dels diferents àmbits, preservant els valors ambientals i paisatgístics de l’entorn”, “conservar i potenciar la biodiversitat, configurant grans àrees d’espais lliures a l’entorn dels corredors fluvials i ecològics” o reforçar-hi l’activitat agrària. Segons el vicepresident de Polítiques Urbanístiques de l’AMB, Damià Calvet (Junts), el pla “blinda el perímetre del Parc Agrari del Baix Llobregat perquè quedi més complet
i amb els usos ben definits”.

Un argumentari oficial radicalment allunyat de la visió que en tenen moviments socials i organitzacions ecologistes, per a les quals es tracta de l’enèsim projecte especulatiu de la comarca, totalment insostenible des de l’òptica mediambiental i que agreujaria les conseqüències del canvi climàtic. Tot plegat comportarà que les entitats ambientalistes decideixin plantar cara per intentar evitar que es converteixi en una realitat.

Les esmentades 630 hectàrees es reparteixen entre els àmbits de Remolar–Filipines (Gavà i Viladecans), amb 336; Joncs (Gavà), amb 186; Marinada (Gavà), amb 61; Llevant (Sant Boi), amb 28; i Antic Híper (Sant Boi), amb 17. La previsió és destinar unes 90 hectàrees a l’àmbit residencial, per aixecar-hi uns 750 habitatges repartits entre els sectors de Marinada i Llevant, mentre que fonts de l’AMB citades per El Periódico asseguren que entre el 15% i el 20% del terreny es dedicaria a ús hoteler.

L’origen, la torna d’Eurovegas

A l’espera del que succeeixi els propers mesos, amb els possibles recursos en contra del projecte i la voluntat de bona part del ple de l’organisme metropolità d’aprovar-lo definitivament, cal subratllar que no és una iniciativa precisament nova, sinó que els seus orígens es remunten a més d’una dècada enrere. Conegut inicialment com a Pla Delta, la transformació urbanística va ser consensuada pel Departament de Territori de la Generalitat durant la presidència d’Artur Mas i els ajuntaments de Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. L’aprovació final per part de l’executiu autonòmic arribaria el desembre del 2015, ja amb Carles Puigdemont al capdavant del Govern.

El Pla Delta responia a la demanda de buscar algun projecte per impulsar econòmicament la zona que havien fet els alcaldes socialistes de les tres ciutats -en el moment de la seva aprovació eren la futura ministra Raquel Sánchez (Gavà), Lluïsa Moret (Sant Boi, que es manté en el càrrec) i Carles Ruiz (Viladecans)-. La petició de compensació va arribar després que s’esvaís l’Eurovegas, el macrocomplex de l’oci i del joc que el ja desaparegut magnat estatunidenc Sheldon Adelson pretenia aixecar al Delta del Llobregat
i que comptava amb les simpaties d’una Generalitat presidida per Mas i marcada per les retallades socials. El fort rebuig social, però, va convertir Eurovegas en fum i va fer que, poc després, el Govern de Mas el substituís per un Hard Rock que a dia d’avui encara no està gens clar que es materialitzi al Camp de Tarragona. Però això ja és una altra història.

Des del primer moment el Pla Delta va comptar amb oposició ciutadana
i d’organitzacions ecologistes, que van presentar-hi recursos en contra, i el desembre de l’any 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar-lo nul, amb l’argument que la Generalitat havia sobrepassat les seves competències, ja que corresponia a l’AMB elaborar-ne el pla urbanístic. En la seva versió 2.0, el projecte ha augmentat el volum de superfície no urbanitzable amb relació a la idea primigènia, que arriba a les 414 hectàrees.

Els retocs, però, no modifiquen el gruix del rebuig que entitats ecologistes i moviments socials mantenen envers el pla urbanístic. Per a José García, vicepresident de Depana -la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-, no és casualitat que l’AMB validés l’aprovació inicial del projecte quan “la majoria de les mirades estaven centrades en la polèmica de l’ampliació de l’aeroport, perquè és una forma de camuflar-la”. Així mateix, denuncia que el període d’exposició pública es limités a l’estiu, una estratègia “molt típica” de les Administracions que, opina, busca “estalviar-se al·legacions” en contra. Per a l’històric activista ecologista, tal com està plantejat el projecte “pràcticament desmunta la proposta d’ampliació de la ZEPA [zona d’especial protecció per a les aus] feta per part del Govern, perquè afecta zones que són corredors biològics fonamentals”. En aquest sentit, García comenta a Carrer que si cal aniran “al [jutjat] contenciós-administratiu” per aturar-lo, perquè si tira endavant “no es podrà revertir la pèrdua de biodiversitat que hi ha hagut al Delta del Llobregat”.

El juliol del 2024, el Govern de la Generalitat en funcions -presidit encara per Pere Aragonès- va anunciar l’ampliació de la ZEPA al Delta del Llobregat, que passaria del miler d’hectàrees a més de 2.400. La mesura responia a un requeriment que tres anys abans havia enviat la Comissió Europea (CE) als executius català i estatal per no haver compensat prou l’impacte derivat de les ampliacions del port i l’aeroport fetes fins aleshores. El toc d’atenció de la CE va arribar després d’una denúncia prèvia de Depana.

La nova delimitació de la ZEPA encara no és vigent -no ha rebut la validació europea-, però deixava fora justament els àmbits on l’AMB vol implantar noves activitats econòmiques i urbanístiques. Malgrat això, García es mostra confiat que les institucions comunitàries puguin aturar el pla i forcin un espai de protecció clarament superior a l’actual. El dirigent de Depana subratlla que han posat en coneixement de la UE el pla “com a demostració que és una transformació feta amb criteris urbanístics per sobre dels ambientals, cosa que està específicament prohibida en el cas de la delimitació d’una ZEPA”.

En una línia similar es pronuncia Jaume Grau, biòleg, membre d’Ecologistes en Acció i portaveu de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, que agrupa una setantena d’entitats de la comarca. Segons Grau, el projecte de l’AMB té “moltes inconsistències, perquè el plantegen com una actuació per millorar el Parc Agrari, però l’objectiu clar és impulsar actuacions urbanístiques i no és coherent la justificació del pla amb el que fan”. Afegeix que “hi ha afectacions a espais protegits, com ara la Xarxa Natura 2000”, i que l’avaluació ambiental de les afectacions no s’ha fet com s’hauria de fer, qüestions que obren la porta a “poder-lo impugnar als tribunals”. Grau també comenta que “cap espai natural pot subsistir aïllat de la resta” i el que fa el pla és “densificar la zona” i, per tant, “dificultar-ne la connectivitat”. “Moltes espècies no es poden desplaçar quan hi ha tanta densitat humana, sorolls o trànsit rodat”, puntualitza.

Tant García com Grau denuncien el que veuen com l’enèsima amenaça especulativa a una comarca com el Baix Llobregat, que sovint sembla utilitzar-se com el pati de darrere d’una capital, Barcelona, depredadora de recursos. Per al dirigent de Depana, en aquest pla passen per davant “els interessos d’ajuntaments, constructores i propietaris de terrenys”, mentre que l’activista d’Ecologistes en Acció ho relaciona amb una nova “bombolla immobiliària”, en què novament l’aposta és “construir com si el món s’acabés i fer diners ràpid”, a l’espera que algú altre “arregli el desastre en el futur”.

Un nou ‘boom’ del totxo

La reaparició de l’antic Pla Delta, que pretén aixecar 750 nous habitatges a l’entorn de l’aeroport, no pot desvincular-se del nou boom del totxo que viu el Baix Llobregat els darrers mesos, amb la presentació de nous projectes i la recuperació d’altres que portaven anys aturats o amb un mínim progrés. Entre tots sumen milers i milers de pisos, unes xifres que recorden les èpoques més boges i especulatives de la bombolla immobiliària. Entre els més importants hi ha l’històric Pla Ponent, aprovat definitivament el novembre passat per l’Ajuntament de Gavà i que comportarà la construcció d’uns 4.900 habitatges. I al febrer va reaparèixer el Roca City, el macroprojecte de la multinacional de sanitaris que podrà aixecar en la propera dècada fins a 2.700 pisos entre Gavà i Viladecans, 1.100 més dels previstos gràcies a una modificació del Pla General Metropolità (PGM) validada per l’AMB.

L'entrada La versió 2.0 del Pla Delta amenaça de nou el Baix Llobregat ha aparegut primer a Carrer.

El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.

Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.

Destrucció del Palau Marcet

La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.

Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.

Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Això té solució?

Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.

El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada La modificació del PGM per al museu Thyssen, el gran engany ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Sortim del ‘parany’ de l’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

D’entrada, però, convé recordar què deia el text. Sota el nom de conveni “d’adequació d’infraestructures i telecomunicacions”, a grans trets comportava la modificació de les qualificacions urbanístiques de diversos immobles que la companyia tenia a la ciutat. L’Edifici Estel, l’enorme immoble de 42.000 m² situat a l’avinguda de Roma i que aleshores n’era la seu corporativa, es convertia en edificable i podia transformar-se en habitatges, mentre que nou centrals més ubicades a diferents barris i qualificades de sòl edificable passaven a tenir la categoria d’equipament de titularitat privada. Tant en un cas com en els altres, el canvi d’ús responia al fet que les seus ja no s’adequaven a les necessitats de la companyia, perquè amb la transició del sistema analògic al digital havien quedat obsoletes.

L’empresa no ha marxat

A l’hora de la veritat, però, el canvi d’usos va permetre que Telefónica vengués el 2007 l’Edifici Estel per gairebé 235 milions a Cerep Investment, una societat controlada pel grup de capital de risc Carlyle. I, d’aquesta manera, finançar amb unes sucoses plusvàlues el seu trasllat al 22@, on el 2011 va ubicar la seu corporativa a la Torre Diagonal 00, un immoble que va adquirir pagant 107 milions al Consorci de la Zona Franca. Però els nou edificis restants segueixen a les seves mans i no s’han transformat, ni total ni parcialment, en equipaments de barri. Són les centrals Mercaders (Ciutat Vella), Arenes i Paral·lel (Eixample), Loreto (les Corts), Carmel (Gràcia), Horta (Horta-Guinardó), Sant Andreu (Nou Barris), Torres i Bages (Sant Andreu) i Sant Pau (Sant Martí).

En total, sumen uns 37.000 m², la meitat dels quals teòricament havien de passar a ser equipaments en un termini de 10 anys, a comptar en principi des de la modificació del Pla General Metropolità d’abril del 2007, que materialitzava el canvi d’usos. Segons el conveni, un pla especial urbanístic posterior havia de definir a què es dedicarien els immobles, però en tot cas havia de ser un ús docent, sanitari-assistencial, cultural i religiós, esportiu i recreatiu, d’abastament i subministrament, tècnic-administratiu o de seguretat. A hores d’ara, els únics guanys tangibles que ha rebut la ciutat gràcies al conveni són les cessions de l’interior d’illa de Roger de Llúria-Provença-Pau Claris i Diagonal i un solar.

Però com s’explica aquesta situació? Per a l’economista i vicepresident primer de la Favb, Albert Recio, “el conveni no té sortida; està redactat de tal forma que a l’Ajuntament li és molt difícil de fer-lo complir”. “Quan ens van colar el gol -agrega l’activista-, va ser en el mateix moment de signar-lo”. En el text, de fet, s’especifica que el conveni “no té en compte cap límit temporal per a la seva realització”. Un apunt que, pel que fa a la cessió dels locals per transformar-los en equipaments, la companyia s’ha agafat al peu de la lletra, mentre que li va faltar temps per vendre l’antiga seu de l’avinguda de Roma, just abans de la punxada de la bombolla immobiliària.

Tot i el sempitern dèficit d’equipaments que pateixen els barris, en aquestes dues dècades tot just els veïns de les Corts i, sobretot, els de la Prosperitat han denunciat la situació. Especialment activa ha estat l’Associació Veïnal de la Prosperitat, que any rere any ha reclamat el compliment del conveni a través de pintades a la central, entre altres accions. Un dels seus membres, Pepus Ferrándiz, comenta que en l’actualitat “l’edifici està gairebé sempre buit, fins al punt que si abans de seguida esborraven la pintada, enguany ha passat un mes i encara hi és”.

Per a Recio tot plegat constitueix un “exemple de manual d’un urbanisme concertat, de política en favor de les grans empreses i d’esquena a la ciutadania, i on qui té la iniciativa és el privat”. En els anteriors mandats, el Govern de BComú havia manifestat la voluntat de “revisar” el conveni per fer-lo complir, cosa que és evident que no va aconseguir.

L’ajuntament es dona per satisfet

En anteriors mandats, el Govern dels Comuns havia manifestat la voluntat de “revisar” el conveni amb Telefónica per fer-lo complir, cosa que és evident que no va aconseguir. Pel que fa al Consistori actual, a punt d’enviar aquest número a impremta, l’àrea d’Urbanisme ha respost les preguntes de Carrer limitant-se a dir que “l’Ajuntament ha complert la totalitat dels seus compromisos, que eren la tramitació i aprovació de la MPGM [Modificació del Pla General Metropolità] de l’Edifici Estel i, per altra banda, que nou edificis de diferents indrets de Barcelona passessin a qualificar-se d’equipament”. Per tant, tot queda a expenses de la voluntat de Telefónica i del poder de persuasió dels diferents barris, que no renuncien a les seves reivindicacions.

Canvis de plans múltiples per a l’edifici estel

Els pròxims mesos retornarà la vida a l’Edifici Estel, després de gairebé 15 anys i de molt de temps en un estat ruïnós. L’immoble es va buidar el 2011, quan Telefónica va traslladar-se al 22@, però la crisi immobiliària va torpedinar el projecte de Carlyle de fer-hi 350 pisos de luxe. El 2014 va passar a mans de Planitum Estates -propietat d’un magnat indi-, que va pagar 56 milions i volia fer-hi 195 pisos i un hotel. No va prosperar i el 2018 el va comprar un altre fons, ara estatunidenc, per fer-hi centenars d’habitatges. Tampoc va sortir bé. Finalment, el 2021 el va comprar per 120 milions el fons immobiliari alemany Freo, que va aconseguir-ne un canvi d’ús perquè sigui un edifici d’oficines que tindrà també locals comercials i que estrenarà la farmacèutica AstraZeneca, entre d’altres.

L'entrada Dues dècades del ‘pelotazo’ de Telefónica ha aparegut primer a Carrer.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els habitants de nuclis de població disposin d’almenys entre deu i quinze metres quadrats d’espai verd per habitant. A Barcelona, la superfície de verd per habitant declarada oficialment, excloent el Parc de Collserola, és de 7 m² per habitant, molt inferior a la majoria de les capitals europees.

Aquesta és, però, una xifra molt enganyosa, ja que pot incloure espais com les grans rotondes de trànsit, les fileres d’arbusts de separació entre carrils de circulació, les zones esportives -incloses les de clubs privats-, les platges i fins i tot els escocells dels arbres. Espai lliure no és sinònim de zona verda. Per tant, és inútil qualsevol comparació entre ciutats, que poden utilitzar diferents sistemes de càlcul.

No es pot oblidar tampoc que una part important dels parcs urbans de Barcelona estan en terrenys no plans, sinó costeruts i d’accés no precisament fàcil -Putxet, Monterols, Guinardó…-. Cal tenir en compte també que qualsevol càlcul només té en compte la població resident, no els milions de turistes que desfilen sense parar per la ciutat i que, en alguns barris, fan créixer la densitat humana i disminuir l’espai públic disponible per habitant, fins a extrems insuportables.

Així doncs, per a una aproximació més exacta a la realitat, cal veure, en primer lloc, quin és el verd realment utilitzable. I, en segon lloc, no solament per habitant resident sinó per mitjana de població existent en la ciutat, fixa o de pas. Els pocs estudis que s’han fet sobre aquesta qüestió situen el verd per habitant de Barcelona realment utilitzable molt per sota d’un metre quadrat.

Cal tenir en compte, a més, les diferències espectaculars existents entre barris, tant pel que fa al verd per habitant com al nombre d’habitants per quilòmetre quadrat. Pel que fa al verd, són enganyoses les xifres dels barris que tenen a prop algun dels grans parcs de la ciutat -Ribera el de la Ciutadella, Sants el del Montjuïc-, i pel que fa a la densitat de població, sis districtes de Barcelona superen la densitat de Bombai (Índia), una de les més altes del món amb 20.634 habitants per km² i també la que tenia, abans dels bombardeigs, la Franja de Gaza, tercera entitat política amb més densitat d’Àsia i ara una mostra de fins on pot arribar la brutalitat humana.

L’Eixample té 35.625 habitants per km²; Gràcia, 29.082; Ciutat Vella, 25.159
i els tres districtes del Nord -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil, el mateix que París. A Londres només hi viuen 5.700 habitants per km²; a Oslo, 1.427 i a Viena, 108.

Una combinació de causes

Aquesta situació desastrosa és fruit de:

1) Ser una ciutat compacta, encaixonada entre dos rius i entre la muntanya i el mar, sense possibilitat de creixement.

2) Una especulació històricament enquistada, que va tenir el seu moment de màxima glòria durant el mandat de l’alcalde Porcioles, durant el qual, entre moltes altres barbaritats, es va autoritzar l’elevació de dos pisos en els edificis de l’Eixample.

3) La intel·ligent política seguida per Joan Antoni Solans com a cap dels serveis municipals d’Urbanisme durant la Transició va deixar als primers ajuntaments democràtics el regal d’una quantitat molt important de terrenys adquirits a altres administracions o a empreses privades que van poder ser convertits en parcs públics -Escorxador, Pegaso, Clot, Renfe, España Industrial…-. Això va permetre elevar una mica el catastròfic percentatge de verd per habitant heretat del porciolisme. Altres polítiques adoptades durant la democràcia, com la progressiva recuperació dels interiors d’illa o la creació d’espais per a vianants a l’Eixample durant el mandat de l’alcaldessa Ada Colau, han permès augmentar una mica més els espais lliures realment utilitzables pels ciutadans, però en absolut situar-lo en els nivells recomanats per l’OMS.

4) El vertiginós increment de l’arribada de turistes dels Jocs Olímpics ençà ha portat a una monstruosa densificació humana en alguns barris ja mancats des d’abans de places i parcs de dimensions suficients.

Una solució complicada

Aquesta és la realitat. És més que raonable la queixa dels barcelonins davant l’okupació per les autoritats municipals i autonòmiques dels poquíssims espais lliures de què poden disposar per agafar aire enmig de l’amuntegament en què han de viure, més semblant al de les granges de gallines que al que hauria de ser una ciutat a escala humana. Però trobar alternatives per disposar de l’espai necessari per fer determinades obres indispensables no és fàcil i en alguns casos, impossible. Caldria, potser, explorar la possibilitat de treure de les calçades, i no de les voreres, les places i els parcs, l’espai necessari per a aquestes obres. Seria una contribució més a la reducció del trànsit privat i a la millora de l’aire que tots respirem. La negociació entre autoritats i representants veïnals pot alleugerir el patiment d’aquests últims, però no hi ha solucions màgiques a l’herència emmetzinada que van deixar-nos la corrupció dels quaranta anys d’ajuntaments franquistes.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada L’herència emmetzinada dels ajuntaments franquistes ha aparegut primer a Carrer.

Si s’executa, es tractaria d’un cas paradigmàtic, ja que suposaria la pèrdua d’una zona verda i d’un espai històric. El conflicte, a més, no deixa de ser el reflex d’una malaltia més profunda que afecta sobretot els barris perifèrics. La història de La Selva, coneguda també com la Caseta Blanca, es remunta a final del segle XIX, quan el mestre d’obres de Sant Martí de Provençals Joaquim Rivera va adquirir terrenys per urbanitzar-los. Tot just començar el nou segle, hi va aixecar una casa d’estil modernista, ampliada amb els anys, però abandonada per litigis d’herències i ocupacions conflictives.

Un oasi verd en la densitat urbana

Els veïns han trobat en l’espai un refugi únic. Pares i mares hi porten els fills a jugar, alguns joves sense recursos l’ocupen de forma pacífica sense causar problemes i fins i tot part del veïnat es fa càrrec dels petits horts urbans que s’han establert en el seu interior. Per protegir l’espai, Fèlix González, membre de la plataforma ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ i de l’AV de la Font d’en Fargues, reclama a l’Ajuntament que mogui fitxa. Aquest canvi de rumb municipal suposaria aparcar, d’una vegada per totes, la “desídia” administrativa que ha permès que l’especulació immobiliària devori altres cases icòniques del barri, com l’Aymerich o la Graziel·la, que va ser enderrocada el passat mes de febrer per ampliar una escola privada. González, de fet, proposa transformar La Selva en un equipament públic i conservar el jardí com a espai obert. Una decisió que suposaria emular el que ja s’ha fet en altres punts de la ciutat -molts parcs de Barcelona van néixer de finques privades rescatades per a la ciutadania-.

Veus en contra del projecte

El Pla Especial per a La Selva no ha deixat de madurar amb el pas dels anys, però en aquest temps també han brotat les veus contràries al projecte. Dolors Canudas, arquitecta de la revista El Pou i membre de la Plataforma, critica que la residència de luxe pugui arribar a alterar “la història i el paisatge del barri”, amb la seva façana de vidre i quatre plantes, en lloc del mur de pedra i el verd que defineixen ara la finca. Subratlla que l’actuació prioritza un negoci privat per sobre de l’interès general i que ignora la sobredotació de places geriàtriques a la zona, la identitat del barri i la seva memòria col·lectiva.

Imma Faba, també de la Plataforma, destaca que l’espai és “un refugi climàtic indispensable” en una zona densa, amb 279 habitants per hectàrea i on falten parcs accessibles per als veïns. En el mateix sentit, Albert Marín, portaveu de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles Pit Roig i Arc Iris -i membre també de la Plataforma-, adverteix que el projecte els portarà “més trànsit i contaminació”, un fet que perjudicarà els infants. Per aquesta raó, demana la paralització del pla, i insisteix que han de caminar 600 metres per arribar als parcs que tenen més a prop: “Estan en altres barris i amb desnivells molt pronunciats per arribar-hi”, detalla.

Expropiar o autogestionar

A la Font d’en Fargues, la batalla per La Selva enfronta veïnat, Ajuntament i promotors, però també estratègies dins del moviment. ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ aposta per l’expropiació i protecció administrativa. González defensa transformar l’espai en equipament públic, i Faba afegeix que “l’Ajuntament ha de prendre les mesures necessàries” per protegir el patrimoni. Però també hi ha els ocupants de l’espai, com ara la Lourdes i la Lucía -pseudònims-, que autogestionen La Selva des fa tres anys, al marge de la Plataforma. “Aquest espai ja és col·lectiu, i obert cada tarda a la canalla i el veïnat gràcies a la nostra feina”, afirma la primera. Rebutgen l’expropiació per por que la gent que hi viu “sigui desallotjada” i veuen el Consistori com una amenaça: “Si hi entra, serem vulnerables als canvis polítics”, afirma la Lucía.

La fractura entre opositors a la residència és profunda. “La seva reivindicació se centra en el verd, però ignoren qui hi viu”, critica la Lourdes en referència a la plataforma veïnal. Per contra, Faba replica que, sense expropiació i catalogació, “no hi ha protecció garantida”. Mentre el camí divergeix entre diàleg i resistència, La Selva espera un veredicte enmig d’una ciutat que encara busca el seu equilibri.

A les portes del laberint judicial

En un context de crisi climàtica, espais com La Selva no són només llocs de trobada, sinó que han esdevingut petits oasis contra la calor i la contaminació. Per això, la lluita per preservar-lo ressona com un crit d’alerta en una ciutat que sembla haver oblidat els barris perifèrics. Canudas explica que, “mentre no hi hagi una aprovació definitiva [del projecte], no se sabrà si caldrà presentar un recurs”, i reclama suport legal per gestionar les al·legacions presentades, un procés complex que deixa el veïnat a les portes dels jutjats sense brúixola. Els activistes critiquen, al cap i a la fi, que es tracta d’una lluita desigual contra un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el verd i la memòria.

La història de La Selva no és aïllada. Altres espais del barri han caigut sota la mateixa pressió, i s’han convertit en rampes de pàrquing o blocs de pisos amb espais enjardinats sense ànima. El veïnat, però, no es rendeix i vol convertir La Selva en un símbol de resistència. Un recordatori que la ciutat no pot créixer a costa dels seus pulmons. De fet, és una batalla que transcendeix el barri i que posa en qüestió quin model de ciutat es vol prioritzar.

L'entrada La Selva, un altre pulmó verd que s’ofega ha aparegut primer a Carrer.