L’esport ha servit de cola social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.

El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.

El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.

Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de narcocampament”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.

Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès…”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.

Després del desallotjament

Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.

El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.

L'entrada Futbol de barri contra el racisme i la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Joves Units neix el 2019 com una associació juvenil, impulsada per joves que sentíem la necessitat d’organitzar-nos, tenir veu pròpia i reivindicar espais dignes per al jovent. No venim d’una gran estructura ni d’un projecte dissenyat des de fora. Venim de les places, els carrers, les pistes, les converses entre amics i amigues, la necessitat de trobar-nos i millorar el barri.

L’esport i el lleure han estat una porta d’entrada fonamental. El futbol sala, el bàsquet, el voleibol, el bàdminton, la cal·listènia o les trobades comunitàries atrauen molt jovent perquè responen a necessitats concretes: moure’s, desconnectar, socialitzar, competir de manera sana, sentir-se part d’un grup i ocupar el temps lliure d’una forma positiva. Però darrere d’això hi ha molt més que una activitat esportiva: hi ha vincle, confiança i comunitat.

Quan una persona arriba a una activitat gratuïta al barri, sense haver de pagar cap quota ni sentir que aquell espai no és per a ell o ella, s’obre una possibilitat. Al principi potser només ve a jugar un partit o a entrenar. Però amb el temps coneix altres joves, parla amb persones referents, participa en l’organització, ajuda a muntar una activitat, proposa una idea o s’implica en una reivindicació del barri. Allò que semblava només lleure pot convertir-se en una escola informal de participació, responsabilitat i lideratge comunitari.

Això ho hem vist als jardins de les Tres Xemeneies i en altres espais del Poble-sec: un torneig esportiu pot generar converses sobre la manca d’equipaments juvenils, la necessitat de tenir pistes en bon estat, la convivència a l’espai públic o com fer que el barri sigui més segur i acollidor. Una activitat al gimnàs popular pot esdevenir un punt de trobada setmanal on gent de diferents realitats socioeconòmiques comparteixen rutines, experiències i suport mutu. Una lliga autogestionada pot ensenyar més sobre normes, respecte, mediació i responsabilitat col·lectiva que moltes xerrades formals.

La clau és entendre que la participació juvenil no sempre comença en una assemblea, una reunió institucional o un formulari. Sovint comença en una pilota, una pista, una plaça o una tarda compartida; quan una persona jove se sent reconeguda, escoltada i necessària; quan deixa de ser usuari d’una activitat i se sent part d’un projecte. Per això, defensem que l’esport i el lleure no són només entreteniment: són eines de cohesió social, prevenció, salut, convivència i organització comunitària. Sobretot en barris amb molta diversitat, desigualtats i manca d’espais juvenils, aquestes activitats poden ser una manera potent d’arribar a persones joves que sovint queden fora dels circuits més formals de participació.

Ara bé, perquè això funcioni, cal confiar en el jovent. No n’hi ha prou amb programar activitats “per a joves” si després no se’ls deixa decidir, equivocar-se, proposar i liderar. També calen recursos, espais accessibles, suport institucional i reconeixement a les entitats juvenils de base, que sovint sostenen processos comunitaris amb molt compromís i poca estructura.

El repte no és només que els i les joves participin més: és construir una ciutat que no expulsi el jovent, que no el tracti com a consumidor passiu i que entengui que la seva energia, creativitat i capacitat d’organització són imprescindibles per transformar la vida comunitària. Al Poble-sec ho veiem cada dia. Quan el jovent té espai, confiança i eines, no només participa: organitza, cuida, reivindica i transforma.

*Hatim Azahri és president de l’Associació Joves Units del Poble-sec.

L'entrada De l’esport al compromís comunitari, quan el lleure l’organitza el jovent ha aparegut primer a Carrer.

Podem parlar des de la perspectiva de la ciutat amb un cert estereotip d’estar sempre celebrant aniversaris dels Jocs Olímpics o dir que som en el primer any després del complot econòmic-mediàtic que -ja es pot dir- va ser la Copa Amèrica de Vela. Si sortíssim al carrer i preguntéssim per l’esport, la majoria de gent faria referència al Barça, amb la tranquil·litat que massa cops la bonança de l’equip majoritari -aquell que, segons l’expresident Nuñez, era el subjecte important, fins i tot per sobre de la pròpia ciutat- marca el rumb col·lectiu. Però una anàlisi de la importància de l’activitat esportiva -un concepte impostat, però molt útil, que ha fet fortuna- a la capital del país no té res a veure amb el club-multinacional que està refent el seu imperi i instal·lacions a les Corts.

Quan abandonem els grans titulars, allò que importa és l’esport com a eina al servei de tothom i com a vector de construcció d’una comunitat millor. Això no va de títols, sinó de constància i de procurar vèncer l’estereotip del valor insuls que majoritàriament té l’esport a casa nostra. Un pecat del que, per cert, els periodistes esportius en som còmplices. Fins i tot culpables.

Una aproximació gramsciana

En una època marcada per l’acceleració de la vida quotidiana, la precarització de les condicions materials i la mercantilització de gairebé totes les dimensions de l’existència, la pràctica esportiva -entesa en un sentit ampli, inclusiu i emancipador- emergeix com una eina fonamental per al benestar individual i col·lectiu. En aquest marc, no és possible pensar l’accés a l’activitat física com una simple qüestió d’elecció personal o d’oci privat: cal abordar-lo des d’una perspectiva de drets, de justícia social i de construcció d’alternatives comunitàries davant l’ordre capitalista hegemònic.

Si el filòsof marxista Antonio Gramsci assenyalava fa un segle que la cultura no era una qüestió accessòria ni decorativa, sinó un espai central de disputa ideològica i d’hegemonia, avui podem fer un paral·lelisme similar amb l’esport i l’activitat física. Gramsci defensava que per transformar l’ordre social calia una “revolució cultural”, en què les classes subalternes adquirissin eines per pensar i actuar des d’una lògica pròpia, trencant la passivitat imposada per les estructures dominants. Aquest enfocament és perfectament aplicable avui a l’esfera del cos, de la salut i del moviment: qui té dret a moure’s, a cuidar-se, a ocupar l’espai públic amb el seu cos? Quines formes d’activitat física són reconegudes i valorades? Quines altres són menystingudes, reprimides o invisibilitzades?

L’esport, en aquest sentit, no pot ser entès només com una disciplina institucionalitzada, lligada a federacions, competicions i règims d’elitisme. Parlem d’un esport viscut des de baix, arrelat als barris i a les pràctiques populars, sovint informals i autogestionades. Ballar en una plaça, fer una caminada col·lectiva, improvisar una sessió de ioga en un parc o organitzar partits oberts de futbol mixt no són només exercicis físics: són expressions d’una cultura del moviment que desafia els límits del mercat i la medicalització de la salut. Són formes de reapropiació del cos i de l’espai, que poden esdevenir espais de resistència i de creació de comunitat.

En el context del capitalisme actual -cada cop més orientat cap a la captura de l’atenció, la virtualització de les relacions i l’explotació de la subjectivitat- el cos esdevé un camp de batalla. Les desigualtats socials es tradueixen també en desigualtats en salut, en accés a equipaments, en temps disponible per al descans i l’autocura. Els barris amb menys recursos són sovint també els que pateixen més sedentarisme forçat, més patologies associades a la inactivitat i menys oportunitats d’accés a pràctiques esportives accessibles, diverses i no competitives.

L’activitat esportiva com a dret

És en aquest punt que la lectura gramsciana recupera tota la seva potència. Si l’esport i l’activitat física poden esdevenir eines d’emancipació, és imprescindible generar una contracultura del moviment que posi el benestar comunitari al centre. Aquesta contracultura no es pot construir només des de la denúncia, sinó des de la proposta: espais oberts, gratuïts i autogestionats per a la pràctica corporal; polítiques públiques que entenguin la salut com una construcció col·lectiva i no com una responsabilitat individual; aliances entre col·lectius feministes, antiracistes, ecologistes i populars per reapropiar-se de l’espai públic des del joc, la dansa i el moviment. Cal reconèixer que l’esport popular i informal pot ser una eina de cohesió social tan poderosa com qualsevol altra forma d’organització comunitària.

En aquest escenari, l’accés a les eines per cuidar-se -sigui temps lliure, espais adequats, companyia o sabers populars- hauria de ser entès com un dret bàsic. La possibilitat de moure’s amb llibertat, d’experimentar el plaer de l’activitat física sense judicis ni pressions, forma part del dret a una vida digna. I això només es pot garantir amb una transformació estructural que posi la vida, en totes les seves dimensions, per sobre dels interessos del capital.

Per tot això, aquest dossier proposa explorar la pràctica esportiva com a vector de resistència i transformació social. I la mateixa Barcelona de l’ensarronada nàutica de l’any passat ens obsequia amb exemples notoris.

Dels casals als projectes concrets

A molts barris de la ciutat, els casals de barri i centres cívics actuen com a plataformes fonamentals per a la promoció d’activitat física inclusiva i accessible. Ofereixen tallers de dansa, ioga, gimnàstica suau o caminades que, a preus simbòlics o gratuïts, permeten a persones grans, joves i famílies accedir a pràctiques saludables. A més, generen xarxes de suport i comunitat, especialment importants en contextos de soledat no desitjada o vulnerabilitat social. L’eclosió de la pràctica esportiva posterior a la pandèmia, per exemple, ho va visibilitzar. I aquests espais van adquirir una importància clau.

A la ciutat també hi ha nombroses iniciatives autoorganitzades que promouen l’esport des d’una mirada crítica i comunitària. Les bicicletades populars, grups de córrer feministes o entrenaments a l’espai públic trenquen la lògica de consum privat del moviment. Una de les més conegudes és la Massa Crítica, una bicicletada mensual que reivindica la bicicleta com a mitjà de transport ecològic, accessible i comunitari, i transforma per unes hores l’espai urbà en un espai de trobada i resistència activa contra l’asfalt dominat pels cotxes.

Projectes que combaten l’exclusió

Diversos projectes s’han consolidat a Barcelona amb la finalitat específica d’abordar situacions de marginació a través de l’activitat física, com per exemple FitBuddy, una proposta d’entrenaments dirigits gratuïts o a preu simbòlic a l’Arc de Triomf. La iniciativa, que aprofita l’espai públic per oferir entrenaments funcionals oberts a tothom, posa èmfasi en la inclusió, la diversitat corporal i la creació de comunitat, i ens alliçona sobre que la cura gimnàstica no ha d’amagar-se sempre darrera d’una quota prohibitiva.

Els col·lectius més damnats a la ciutat de les dues velocitats tenen programes específics que confien en l’esport per empoderar comunitats vulnerables, una eina més potent en alguns casos que el paternalisme institucional per a tot. L’Ajuntament té el programa Convivim Esportivament i algunes parròquies encara exerceixen el paper que històricament havien tingut, com la de Santa Anna amb el seu bon exemple a Esport Sense Sostre. Aquí s’empra el futbol sala com a eina d’integració per a persones sense llar, moltes d’elles migrants sense papers ni feina. L’equip, conegut com els Missatgers, forma part de la lliga de la Federació Catalana de Futbol. Més enllà del joc, el projecte genera vincles, autoestima, coneixement d’idiomes i una eina concreta per combatre l’aïllament social i emocional.

Un altre exemple és el de la gent gran, un col·lectiu que veu com hi ha una mena d’edatisme cultural al voltant de la pràctica esportiva i els usos d’equipaments o espais públics . Val a dir que aquí la cobertura administrativa és més eficaç, perquè en molts casos es correlaciona amb departaments diferents als esportius, més sectorials i amb una xarxa d’espais i equipaments propis. Una xarxa molt més completa.

Un emblema de resistència

El Gimnàs Social Sant Pau, al Raval, és probablement el cas més emblemàtic d’una proposta esportiva de base radicalment arrelada als drets socials davant la qual -aventurem-nos-hi- fins i tot Gramsci hi sucaria els peus. El Sant Pau té algunes singularitats que van més enllà de la pràctica esportiva. Aquest projecte cooperatiu ha transformat les instal·lacions per oferir un gimnàs social en què el 65% dels usuaris són persones migrades. Més de la meitat dels usuaris del gimnàs no paguen quota en una aposta de la cooperativa per difondre la pràctica esportiva a tot el veïnat, amb independència de la seva situació econòmica. A més, es treballa de forma molt estreta amb alguns col·lectius per afavorir-ne el seu ús.

És el cas de les persones sense sostre, de l’associació de dones maltractades, del col·lectiu de manters o de l’associació trans Generem. Tots ells tenen garantida una quota reduïda o gratuïta al gimnàs Sant Pau. La cooperativa també ha volgut incidir en l’educació dels infants del barri: aquells que treuen bones notes, no han de fer front a la quota per utilitzar el gimnàs. D’altra banda, també organitzen diversos cursets per promocionar la pràctica esportiva i els hàbits saludables adreçats als més joves.

Hi ha més exemples que enriqueixen la ciutat des d’un punt de vista contrari al que sovint mesuren els impactes econòmics de milions d’euros d’aquells grans esdeveniments que semblen llums de neó. Hi ha una claror, si es vol tènue, latent, com el bellugueig de l’espelma. Tímida, fluixa, però resistent. És cada aposta clarivident de l’activitat esportiva amb vocació emancipadora i igualitària. Com ho podria haver concebut un teòric sard o un ciutadà qualsevol des del carrer de Sardenya.

L'entrada L’esport, una eina emancipadora ha aparegut primer a Carrer.

Per això la relació del moviment veïnal amb l’esport ha estat ambivalent. En general, tothom veu bé l’esport, ja que genera molta vida social de barri, que cal potenciar. Per això hi ha moltes reivindicacions d’espais esportius en marxa. També tenim bones experiències amb activitats esportives de proximitat, donant suport a entitats que duen a terme una tasca social, promocionant l’esport de base, fomentant una cultura del joc net, la cooperació i la convivència. Entitats que formen part del teixit social viu de molts barris, que necessiten suport públic per garantir que tothom pugui participar en l’activitat que vulgui.

A l’altre costat hem hagut de fer front als grans poders esportius. Fent oposició als processos de requalificació urbanística orientats a sanejar l’economia d’alguns clubs, com el Barça i l’Espanyol. Protestant per les molèsties que generen alguns grans esdeveniments. O per les subvencions que reben activitats si més no discutibles, com ara la del Circuit de Catalunya. També, en una escala més casolana, qüestionant les condicions en què algunes empreses privades gestionen equipaments esportius públics. Però més que una lluita contra l’esport, és una protesta contra el negoci i els seus efectes.

Amb tot, els barris hem de continuar fent feina per aconseguir que els aspectes positius de l’esport predominin, promovent el benestar i la vida social.

*Albert Recio és activista veïnal.

L'entrada Moviment veïnal i esport, una relació ambivalent ha aparegut primer a Carrer.

Esport divers

A Barcelona, el club esportiu LGTBI+ Panteres Grogues ho té ben clar. “La nostra labor, a més de promoure la pràctica esportiva, és fer activisme per canviar la societat”, expressa Alberto Martín, president d’aquesta entitat sense ànim de lucre. El club, que té seccions de bàsquet, futbol, handbol, karate, pàdel, rugbi o ioga, es defineix com un espai lliure de discriminació per a persones del col·lectiu amb l’objectiu de lluitar contra l’LGTBIfòbia a l’esport. El projecte va sorgir el 1994, quan Rudi, un noi alemany, va començar a organitzar trobades entre persones de la comunitat per jugar a vòlei. Martín destaca que bona part dels membres de l’entitat són persones migrades que van venir a la metròpoli a la cerca de l’ambient d’una gran ciutat. “Aquí descobreixen que hi ha l’oportunitat de fer esport en un ambient segur i inclusiu”, afirma.

Les activitats es fan a diferents barris de Barcelona, segons la disponibilitat dels equipaments, i el club participa de forma activa en el teixit cultural i associatiu: el Centre LGTBI, els Lluïsos de Gràcia… La seva activitat també s’estén a localitats de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat, on tenen un grup de tennis taula. La Carla, persona trans, n’és sòcia. “Vaig a divertir-me i desfogar-me”, expressa. Recorda que el primer dia van preguntar-li els pronoms amb els quals s’identificava. El club, de fet, porta a terme polítiques per garantir un espai segur per a tothom. Un altre exemple és l’adaptació dels formularis d’inscripció per incloure diverses identitats. La Carla admet sentir-s’hi còmoda: “Em sento protegida i puc estar més desinhibida”.

Tot i que gran part dels seus integrants són homes cisgènere -persones que s’identifiquen amb el gènere assumit en néixer-, a mesura que el club augmenta també es diversifica. “Cada cop som més, no deixem de créixer i rebre noves identitats”, diu Martín. Per això van decidir crear les seccions Flinta -acrònim de dones, lesbianes, intersexuals, no binàries, trans i agèneres en alemany- per a bàsquet, futbol i pàdel. “L’ambient és d’inclusió real en el qual poden compartir inquietuds”, rebla.

Segons un estudi de la Universitat de València, a l’Estat espanyol, només el 52,6% de les persones trans fa esport, en comparació amb el 71,8% de les persones cis. I una altra investigació de la revista científica Journal of Physical Activity and Health indica que el 14,5% de les persones trans abandona la pràctica esportiva després de fer pública la seva identitat de gènere. Panteres Grogues ofereix un programa de beques dirigit al col·lectiu trans per contrarestar la violència a la qual pot estar exposat en el món esportiu.

Pedalada popular pel ciclisme

Són les 20.30 hores i sota l’ombra de l’Arc de Triomf es concentren centenars de persones amb bicicletes que, instants després, començaran una pedalada popular per Barcelona. Són Massa Crítica, una trobada mensual de ciclistes que es fa el primer divendres de mes per reivindicar l’espai de la bicicleta al carrer i els drets dels ciclistes. Els participants recorren els carrers en grup, i aquest mai no es trenca.

És un fenomen autoorganitzat present també a ciutats com Madrid, València, Londres, Brussel·les o Melbourne. Va néixer el 1992 a San Francisco (EUA) amb el nom de critical mass, un terme que prové del documental sobre ciclisme Return of the Scorcher. En el reportatge, el dissenyador de bicicletes George Bliss explica que a la Xina, com que els ciclistes no podien creuar els carrers pel gran nombre cotxes i la manca de semàfors, s’aglomeraven i, quan eren un nombre suficient, ho feien com una massa crítica -la quantitat mínima necessària de gent perquè un procés es pugui dur a terme-.

Per fer les trobades no demanen permisos, un fet que ha aixecat crítiques. Al moviment, però, afirmen que anar amb bici és un dret, i amb l’acció la reivindiquen com a mitjà de transport sostenible. Els recorreguts no són fixos i poden variar segons els esdeveniments que hi hagi aquell dia a la localitat, sovint vinculats a d’altres moviments socials. Com a iniciativa descentralitzada, cada Massa Crítica transforma les seves prioritats segons la necessitat del territori. La seva assemblea a Barcelona posa el focus en el cotxe. “És un atac a la vida de la ciutat”, expressa Mateo, activista i participant del moviment. Va conèixer el fenomen a Madrid fa més de deu anys i s’hi va adherir: “La gent pensa que la ciutat no pot existir sense el cotxe”, lamenta.

Córrer per superar el racisme

A una ciutat reivindicativa com Barcelona, les reclamacions populars troben més espais esportius on visibilitzar la seva lluita. El Sindicat de Manters Top Manta, amb el suport d’una cinquantena d’entitats, va organitzar l’1 de juny la primera cursa antirracista de la història de la ciutat. Els participants van fer un recorregut de cinc quilòmetres a Sants. El barri ja va ser escenari de la lluita antiracista el passat mes de març, quan les Cotxeres de Sants van acollir el Festival Antiracista.

La cursa neix amb el lema “Correm per deixar enrere”, un paral·lelisme de com els manters han de fugir de la Policia. Al crit d’“¡Agua!” s’avisen mútuament de la presència policial. Córrer, també, per deixar enrere les difícils condicions de vida als països d’origen. Córrer perquè les persones que arriben al país en situació irregular no poden accedir a una feina regulada en un mínim de dos anys, segons l’última reforma de la llei d’estrangeria, a través de la via de l’arrelament. Córrer en contra del racisme, una xacra que pren força amb l’augment de la popularitat dels discursos d’odi. L’acció coincideix amb el desè aniversari de la fundació del Sindicat de Manters de Barcelona. A través de l’atletisme, es visibilitza la seva situació amb un impacte directe: els beneficis de la cursa es destinaran a millorar les condicions del sector manter.

El futbol com a espai d’inclusió

Com actuar en la realitat d’un jove que arriba a un país nou en una situació irregular i no té llar? En aquesta condició de vulnerabilitat extrema i perill d’exclusió social, l’associació Missatgers de la Pau, fundada per la parròquia de Santa Anna, a Ciutat Vella, va passar a l’acció utilitzant l’activitat física. A través del projecte Esport Sense Sostre, es va crear l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau, format per joves migrats d’entre 18 i 30 anys sense llar, que ja acudien a la parròquia a la cerca d’ajuda. La seva gran afició pel futbol va desembocar en la proposta de la creació de l’equip. És una iniciativa que vol facilitar-ne la inclusió a la societat després dels obstacles trobats en el procés migratori. També és una oportunitat per establir vincles entre ells a través d’una pràctica saludable. A Missatgers de la Pau afirmen que l’objectiu és que els jugadors desenvolupin l’activitat física “com a forma de cura corporal, psicològica i social”.

L'entrada L’esport, una via més de resiliència i agitació ha aparegut primer a Carrer.

Valeria Guzmán és periodista i viu a Barcelona des de fa tres anys. Va començar a ballar reggaeton a l’associació Melanin Team, que s’autodefineix com una comunitat diversa que posa al centre les dones racialitzades i migrants. “Em vaig apuntar perquè em van parlar de Melanin com un espai de resistència i de moure el cos similar als espais de festa de les nostres cases. En arribar, fer amigues em va resultar molt difícil, i moltes setmanes la classe de ball era l’únic lloc on parlava amb algú més que no fos la meva parella”.

Cada dia més persones s’apunten a ballar ritmes com el dancehall, l’afrobeats o el dembow i la dansa es converteix en un espai de trobada horitzontal on es dilueixen les jerarquies. “Segons on vas, trobes diferències entre una persona local i una estrangera. En canvi, quan aprens una coreografia, aquesta diferència no existeix. A més, en ser llatines, és l’únic lloc on la gent dona per fet que sabem fer-ho bé”. Guzmán denuncia que a Barcelona molt sovint es té una percepció colonial i paternalista de les dones que ballen reggaeton. “Se’ns considera ximples perquè diuen que ens cosifica o hipersexualitza, no es dimensiona que per a nosaltres té una dimensió cultural més que la diversió de moure el cul. Vaig néixer a una colònia de El Salvador i és la música amb la qual vaig créixer, la que sonava a l’escola, als restaurants, al transport… Sento nostàlgia de la meva llar, i ballar és una manera d’apropar-m’hi”.

Es tracta d’una experiència similar a la de la Joanna de l’Associació Amanecer. Fa 20 anys que va arribar de la Xina i explica que va començar a ballar al parc de Can Dragó. “Em vaig apuntar bàsicament per fer gimnàstica i conèixer gent en comptes d’anar al gimnàs. Al nostre país és molt comú ballar als parcs i nosaltres continuem connectades a aquesta tradició, per aprendre ritmes i ballar les cançons que es posen de moda”. Amanecer, amb el temps, es va apropar a l’Associació Veïnal de la Prosperitat i ara assagen als equipaments del barri. Una mostra que a través de l’esport algunes comunitats migrants han fet ús dels recursos públics i s’han fet visibles a molts barris.

Un espai d’empoderament femení

L’Ajuntament, de la mà del Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030, ha promogut millores en les condicions dels esports de les “comunitats nouvingudes” com a “eines de cohesió i empoderament”. De fet, la consciència que molts joves eren penalitzats per jugar al carrer als esports dels seus llocs d’origen ha engegat algunes iniciatives municipals per reconèixer aquestes pràctiques.

Una d’elles va ser el primer camp de criquet de Barcelona i la primera lliga femenina d’aquest esport, en la que participa un equip del projecte Criquet Jove. “La majoria de noies són d’origen migrant, les seves famílies són de Pakistan, Índia o Bangladesh. Comparteixen l’esport i les ganes de fer activitat física i trobar una via d’escapada de les seves responsabilitats. Per a elles, és un espai de seguretat i empoderament femení on desenvolupar habilitats”, explica Ana Villalobos, coordinadora de Criquet Jove. Aquest projecte juvenil va néixer amb una perspectiva intercultural de la mà de la Fundació per a l’Esport i el Centre d’Estudis Africans i Interculturals. “La idea és promocionar una pràctica esportiva identitària de les comunitats migrants i reconèixer la diversitat cultural a la ciutat en el marc de la igualtat de drets per a tota la ciutadania, on hi ha una demanda d’aquesta pràctica que no està prou garantida”.

Rafika Nidal, activista antiracista, fa una crítica a com es desenvolupen aquestes polítiques públiques. “S’inverteixen esforços en les mateixes coses per als mateixos perfils sociològics. A les perifèries promouen el criquet, però què promouen per a la joventut de barris benestants? Hi ha un procés de racialització i homogeneïtzació en les polítiques interculturals de l’Ajuntament que acaba segregant i negant oportunitats. Per què les comunitats migrants sempre destaquen per qüestions esportives o artístiques i no es dediquen esforços en l’àmbit científic o mèdic? Potser no es necessita empoderament, sinó acabar amb el racisme i amb les multes al carrer”.

L'entrada Esport i dansa per visibilitzar comunitats migrades ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article vol reivindicar l’oposat: que el benestar comú no és un obstacle a la llibertat personal, sinó la seva condició de possibilitat. I ho fa des d’un terreny concret, sovint menystingut, però revelador: el de l’esport i l’espai públic a partir de garbellar com i on s’ha possibilitat que amb inversions públiques hi hagi un benefici col·lectiu. Perquè quan una administració local aposta per habilitar un circuit de córrer al parc, obre un camp de futbol accessible o dignifica una zona de joc en un barri oblidat, no només construeix infraestructures: fa política del bé comú. Fomenta la salut, la convivència, la igualtat d’oportunitats. En definitiva, posa a l’abast de tothom -no només de qui s’ho pot pagar- el dret al moviment, al lleure i al vincle social. Una col·lectivització dels drets en tota regla. Sí, col·lectivització sense atributs ni tampoc escarafalls, malgrat que aquest concepte encara espanti porucs de memòria selectiva.

Per als barris populars de Barcelona, el dret a l’esport no ha estat mai un luxe, sinó una necessitat. Una pràctica que contribueix a la salut, a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. Però el seu accés ha estat històricament desigual. Si l’esport de competició es jugava als grans estadis, l’esport de base, el que es juga al carrer, a la pista del costat de casa, o al pati de l’escola, ha estat -i continua sent- un espai de lluita veïnal i política. Des de les pistes de petanca a Sants fins als mòduls de cal·listènia a Nou Barris o la zona d’escalada de la Foixarda, són petites inversions públiques que poden tenir un gran impacte social. Però també generen interrogants: qui les gestiona? Com se’n garanteix l’ús inclusiu? Quin paper hi juguen les entitats de barri? L’urbanisme esportiu, en definitiva, és una altra forma de fer ciutat.

El paper de les associacions veïnals

Les primeres grans onades de lluita veïnal, entre final dels anys setanta i principi dels vuitanta, no només demanaven clavegueram o escoles. També volien pistes esportives. Entre 1976 i 1982 es van construir 151 instal·lacions esportives de barri, una xifra impressionant, tenint en compte la manca gairebé absoluta de recursos amb què es partia. Les associacions veïnals ho tenien clar: l’esport era salut, cohesió i dignitat per als barris.

A Sant Martí, per exemple, les associacions veïnals no només van pressionar per tenir poliesportius, sinó que van impulsar les primeres Escoles d’Iniciació Esportiva, un model replicat després a diversos barris, com el Poble-sec, on es va articular amb l’ajuda de les associacions de famílies d’alumnes (AFA). “Vam aconseguir que l’esport no fos només cosa dels que podien pagar-se un club”, explica un dels antics membres de l’AV del Poble-sec. L’esport es va convertir en eina reivindicativa: des de les Olimpíades Populars organitzades per associacions, fins a les jornades festives que reclamaven equipaments amb curses o partits de bàsquet.

A qualsevol persona que se li pregunti per les instal·lacions esportives de Barcelona mencionarà el Camp Nou -i tota l’actual zona zero de l’Espai Barça-, Montjuïc -i el seu escampall d’instal·lacions que converteixen la muntanya en una mena de pessebre viu de l’activitat esportiva- o els clubs nàutics de la Barceloneta. Però aquests escenaris grandiloqüents són l’excepció i no la norma, no computen per a l’anàlisi que ens proposem: el d’escanejar la ciutat de riu a riu i de muntanya a mar per estendre al màxim les estovalles d’instal·lacions sobre les quals es pot produir un àpat esportiu popular.

El cens que l’Ajuntament va impulsar el 2020 per fer l’escandall de tots els equipaments i instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat pot servir de barem per saber de què parlem. El còmput total s’enfilava fins a més de 1.200. Poca conya. És clar que aquí s’hi recomptava tot: des de les cistelles a la vora del mercat de Sant Antoni a les pistes de botxes i els parcs de cal·listènia o els traçats de circuits o aparells de força. Més de 1.200 instal·lacions, en un sentit ampli, que abracen des de parcs d’esports urbans amb els preceptius mig tubs -en català no hem de dir-los també una half-, fins al meravellós Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, que avui té més de concertòdrom que d’equipament esportiu.

Barcelona té 36 circuits gimnàstics, 10 circuits esportius i cinc parcs esportius d’esports d’acció o urbans, comptant només els de titularitat pública. Tots són, per impuls i manteniment, partides consignades als pressupostos i responsabilitats que s’assumeixen des d’allò públic. La mateixa instància municipal sap com d’important pot ser l’esport per a la percepció ciutadana i la deliberació electoral pot posar el focus en si el seu Ajuntament la té en compte o no. No és casual que els pressupostos participatius d’enguany hagin tingut com a projecte estrella la coberta del camp de futbol del Martinenc o que anys enrere fes fortuna el cas de Les del Criquet.

Era la Barcelona de 2020. Amb l’estrena dels primers pressupostos participatius, l’Ajuntament obria una porta -petita, però significativa- a una nova manera de decidir com s’inverteixen els recursos col·lectius. Dos anys més tard, amb només 2.441 vots -una xifra que podria semblar anecdòtica en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants- es va aprovar un projecte que, per a molts, hauria passat desapercebut o hauria estat ridiculitzat des del prejudici: la construcció del primer camp de criquet femení sub19 de Catalunya. Les obres es van endarrerir, es van encarir i van arribar als 1,6 milions d’euros, però quan el camp es va inaugurar, l’abril del 2024, el missatge institucional no deixava lloc al dubte: “Aquest esport representa més que una simple activitat física, ja que s’ha convertit en un espai de cohesió social, participació inclusiva i no-discriminació”. I tenia raó.

El ‘vampir’ de la Foixarda

No sempre les petites inversions que generen grans realitats provenen de l’erari públic. No hi ha a Barcelona cap més bon exemple de la tenacitat del moviment esportiu de base que la Foixarda. L’antiga pedrera de Montjuïc, reconvertida en escola d’escalada a partir del 1986, és ara el rocòdrom urbà més gran d’Europa. I tot va començar amb una caixa de 100 preses d’escalada i molta il·lusió. Manuel Sánchez, el Heavy, és qui va convertir un forat oblidat de la ciutat en un santuari vertical. Equipava les vies de nit, esquivant la Urbana, amagat entre la bardissa i el ciment. “Vaig ser un vampir d’aquesta ciutat, penjat als sostres fins a l’alba, amb el taladro a la motxilla”, recordava anys després.

Avui, la Foixarda té més de 150 línies d’escalada i 9.000 preses. I el millor: és gratuïta i oberta tot l’any. La seva consolidació no ha estat fàcil. No va ser fins al 2004 que el rocòdrom va ser reconegut institucionalment i va començar a rebre suport econòmic per al seu manteniment. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, l’Ajuntament i la Diputació van acabar cedint davant la força d’una comunitat tossuda i apassionada.

Tenim més exemples. De fet, tants com es vulgui. És probable que l’habilitació de camps de botxes -el nom genuí i català de l’esport al que direm, per consuetud, petanca– hagi estat sovint una mena de complement fàcil a urbanitzacions, sense més. “La petanca no és només cosa d’avis. És un dels pocs esports on poden competir junts l’avi, el pare i el net”, deia el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca, Jonathan Ferrari. A Sants, aquesta pràctica forma part del paisatge social des dels anys setanta, i continua viva gràcies a clubs com el Club Petanca Sants, fundat el 1985 per Jaume Gil, amb 17 anys.

Des d’aleshores, han canviat cinc cops de localització, sempre perseguint un espai digne. Ara, sembla que la fita és a tocar: el futur complex esportiu de Magòria, que inclourà un estadi de futbol, ha promès 16 pistes de petanca -una dotzena en zona verda i quatre en zona esportiva- i un local propi per al club. El projecte preveu, fins i tot, pistes soterrades sota el camp de futbol. Aquesta és la fórmula de l’urbanisme esportiu del segle XXI: sostenible, multifuncional i arrelat al territori.

Una de les iniciatives més visibles d’aquesta nova manera d’entendre l’espai públic esportiu han estat els patis oberts: escoles que, fora de l’horari lectiu, obren el pati a la comunitat. A Barcelona se n’han activat més de 80. L’Institut Infància i Adolescència defensa que aquests espais contribueixen a la cohesió social, a través d’un “lleure educatiu” que permet trencar desigualtats i reforçar el teixit comunitari. “Tenen un valor educatiu, social i comunitari, i són especialment útils per a infants en situació de vulnerabilitat”, assenyalava el seu informe de 2017.

Però el model no està exempt de crítiques. Qui vigila aquests espais? Quina responsabilitat hi tenen les AFA o les entitats del barri? Els patis oberts sovint funcionen com a espais regulats amb presència adulta que, segons alguns estudis, limiten l’autonomia i la creativitat del jovent. L’oci que s’hi genera és sovint d’entreteniment, amb poca capacitat per a la creació expressiva o normativa pròpia. En definitiva, el repte és convertir els patis oberts en veritables espais de participació, no només en recintes vigilats. “Cal una aposta clara per part de l’Administració per dotar-los de recursos, projectes pedagògics compartits i coordinació amb el territori”, afirma un informe que, pels deures que posa, sembla nominat a romandre calaixos endins de l’administració municipal.

Espai públic, gimnàs comunitari

La tendència a habilitar espais esportius d’ús lliure ha crescut: zones de cal·listènia, taules de ping-pong, circuits de salut, pistes de frontó… Són intervencions urbanes de baix cost, però d’alt impacte social, sobretot en barris on l’accés a instal·lacions esportives de pagament és limitat. El problema és que, sovint, la distribució no és equitativa. A zones com l’Eixample hi ha una dotació notable d’aquests espais, mentre que en barris com la Trinitat Vella o Ciutat Meridiana la manca d’equipaments és crònica. Allà, les reivindicacions per una piscina municipal o un poliesportiu són històriques. “Aquí el que tenim són descampats i molts somnis”, lamentava fa poc un portaveu veïnal.

Parlar d’urbanisme esportiu és parlar de ciutat inclusiva. Vol dir entendre que una taula de ping-pong en una plaça no és un caprici, sinó una política pública amb vocació redistributiva. L’urbanisme esportiu no fa soroll. No talla cintes. Però transforma. Reivindicar-lo és posar el benestar de les persones -totes, sense distinció- al centre de la planificació urbana. Perquè l’esport, quan és de tothom, és més que esport: és ciutat.

L'entrada Planificació esportiva per a una ciutat desigual ha aparegut primer a Carrer.

Del centenar de persones que integren el grup, tothom té més de 60 anys i la gran majoria estan jubilades. Hi ha una proporció una mica superior d’homes que de dones (55%-45%), i una desena part són de fora de Barcelona, de poblacions com ara Premià, Mataró, el Masnou, Sant Feliu o Sant Boi de Llobregat. Pel que fa a la gent que viu a la ciutat, la seva procedència està molt repartida, essent una bona part de la zona nord, dels barris de muntanya. “La gent que hi participa és, sobretot, perquè li agrada caminar per la muntanya, conèixer llocs, i també per socialitzar”, agrega Rodríguez.

Aficionats a l’excursionisme

Als pocs anys d’iniciar l’activitat, es va establir una programació tipus cada mes que consisteix en dues jornades matinals, una de tot el dia i una de caràcter cultural. Per organitzar una ruta cada setmana cal molta preparació, planificació i un model de funcionament ben definit. Tothom que s’inscriu al grup ha d’aportar les seves dades personals, signar una declaració responsable i disposar d’una assegurança. Com apunta Sergio Sesé, un altre membre de Vetejou’s, “tothom és soci d’un centre excursionista i té la llicència de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya”.

Cada sis mesos es convoca una reunió per planificar les sortides del semestre següent. A més del lloc i el recorregut, cal tenir en compte l’àpat del dia i el desplaçament que es fa amb transport públic o autocar. I una setmana abans de l’excursió, la persona que l’organitza explica fil per randa tots els detalls després d’un treball previ. “Si hi ha un grup de persones que diu «anirem a Rellinars» -explica Sesé-, expliquen que hi van estar fa trenta anys i que van passar per un camí, perquè tenen una memòria brutal i se’n recorden, però potser quan hi arribes ara el camí ja no hi és i s’ha obert un corriol”.

Les rutes es fan de setembre a juny i segueixen uns criteris estàndard: no passar dels quinze quilometres de distància i dels 300 metres de desnivell acumulat, amb un grau de qualificació de fàcil, moderada i difícil. El nombre de participants oscil·la entre 25 i 40 -havent arribat en alguna excursió a un màxim de 50- i prop de la meitat de les sortides són a Barcelona i en zones de la corona metropolitana. Si bé no han visitat el sud ni tampoc Lleida -que queden una mica lluny per realitzar excursions d’un sol dia-, el grup Vetejou’s ha recorregut bona part de Catalunya. Són més de trenta anys de vivències compartides per persones que es troben cada dijous fent camí.

L'entrada Caminar per fer amics i veure món ha aparegut primer a Carrer.

Macroesdeveniments que són possibles gràcies a una milionària aportació pública -es van pagar 1,6 milions de cànon per rebre la Vuelta i es pagaran 9,7 per acollir el Tour- i que també constitueixen l’enèsima eina de promoció turística de la ciutat. En contrast, Barcelona presenta un notable dèficit d’instal·lacions esportives, que limiten l’activitat dels clubs i que llasten la possibilitat dels barcelonins de fer esport a prop de casa. Una mancança d’equipaments que sovint es tradueix en la sobresaturació dels espais existents.

Des de fa dues dècades, la gestió de l’esport a nivell de ciutat recau bàsicament en l’Institut Barcelona Esports (IBE), un organisme autònom creat per l’Ajuntament i que presideix David Escudé, des del 2019 regidor de l’àrea -entre 2016 i 2017 havia estat comissionat d’Esports-. L’organisme està dirigit per un consell rector, que compta amb la presència de representants dels diversos grups municipals.

Segons el seu portal, les línies d’actuació de l’IBE són “potenciar l’accés a una oferta d’activitat física i esportiva equilibrada en tots els col·lectius ciutadans”, “dotar la ciutat d’equipaments esportius públics, i col·laborar amb altres institucions públiques i privades per consolidar una xarxa d’instal·lacions de qualitat”, “consolidar els esdeveniments que ja es fan a la ciutat i atreure’n de nous” o “crear atractius turístics relacionats amb el món de l’esport”, entre d’altres.

Saturació dels equipaments

Tot i que el mateix IBE subratlla que “la ciutat disposa d’un bon nombre d’instal·lacions esportives públiques distribuïdes per tot el territori que, conjuntament amb les privades, permeten a la ciutadania dur a terme tota mena d’activitats i modalitats físiques i esportives”, el dèficit d’equipaments s’ha posat de manifest en constants ocasions els darrers anys. El Mapa d’Instal·lacions Esportives i Pla d’Equipaments Esportius (2019-2035), del desembre del 2018, advertia de la necessitat de 17 camps poliesportius més a la ciutat i de 19 pavellons per satisfer la demanda.

Des d’aleshores s’han produït nombrosos anuncis d’inversions públiques per pal·liar la situació. El 2022 es va detallar que es destinarien 70 milions fins al 2025 per construir quatre complexos poliesportius i remodelar-ne cinc, mentre que els últims mesos s’ha confirmat la construcció del Pavelló Glòries-Meridiana Sud, a Sant Martí; del Centre Esportiu Municipal (CEM) La Marina; i la reconversió del pavelló 2 de Fira de Barcelona en un poliesportiu, entre d’altres. Però el dèficit continua i el reconeix el mateix regidor d’Esports, que en la línia clàssica del PSC ha plantejat aquest mandat “buscar altres formes constructives de finançament i l’entrada de capital privat” per reduir-lo.

Al desembre, la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports va aprovar una proposta d’ERC per invertir 10 milions el 2025 per millorar les instal·lacions esportives. “Després d’anys de desinversió, les instal·lacions, moltes construïdes per als Jocs Olímpics, estan quedant obsoletes”, deia el portaveu dels republicans, Jordi Castellana. Els últims mesos s’han evidenciat problemes a instal·lacions municipals com el Tennis Vall d’Hebron, que necessita una reforma integral, o a l’estadi Nou Sardenya, on juguen els equips de l’Europa -centenars de persones, la majoria infants- i que va viure la caiguda d’una tanca durant el derbi amb la UE Sant Andreu.

També la Sindicatura de Greuges de la ciutat ha alertat de la “gran saturació dels poliesportius” i ha plantejat a curt termini explorar solucions com l’ús de pistes escolars, tant públiques com concertades. L’impacte va més enllà del nivell popular i també afecta equips d’elit o històrics. Com l’AE les Corts-UBAE, el primer equip femení de futbol sala del qual no pot entrenar en un pavelló cobert malgrat competir a la divisió d’honor estatal, la màxima categoria; o la històrica UE Sants, convertida des de fa anys en un club nòmada pendent de l’eterna transformació del complex de la Magòria, on hi ha de tornar a tenir el camp.

Membre de Turisme de Barcelona

L’IBE disposa de 71 instal·lacions esportives municipals, de les quals 41 són centres esportius municipals, 24 instal·lacions especialitzades -més orientades a clubs i entitats per a modalitats específiques- i sis instal·lacions especialitzades d’ús lliure a l’espai públic. La gestió s’atorga mitjançant concessió i hi trobem des de casos de gestió comunitària per part d’entitats arrelades al barri, d’altres en què se n’encarreguen clubs o entitats esportives en solitari -com l’Europa amb el Nou Sardenya-, però també empreses privades amb ànim de lucre. És el cas d’Eurofitness, un grup sorgit el 2020 de la fusió dels negocis en el sector de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) -tradicionalment ben connectada amb la plaça de Sant Jaume-, que gestiona nou centres a la ciutat -més de 20 a tot Catalunya- i factura anualment més de 30 milions d’euros.

I és que el factor negoci de l’esport no és menor per a l’actual govern municipal, fins al punt que des del passat novembre l’IBE és membre del Consorci Turisme de Barcelona, un element que lliga amb la seva estratègia d’organitzar macroesdeveniments regats amb fons públics que projectin -encara més- la ciutat a nivell internacional. En paral·lel, molts clubs locals de base se l’han d’enginyar per quadrar horaris impossibles d’entrenaments i partits en unes instal·lacions municipals que ja no donen gaire més de si.

L'entrada L’IBE, entre l’impuls d’esdeveniments i el dèficit d’instal·lacions esportives ha aparegut primer a Carrer.

Iniciatives com aquestes només tenen cabuda a equipaments esportius de gestió ciutadana, els quals estan dirigits per organitzacions sense ànim de lucre que anteposen factors i valors com l’accessibilitat, la cohesió i la inclusivitat a la rendibilitat econòmica que regeix les instal·lacions esportives privades.

Amb les portes obertes

Inaugurat el 1992 per ser la seu d’halterofília dels Jocs Olímpics, l’Espanya Industrial, que té una superfície de 10.000 m² i disposa de dues piscines, de pista poliesportiva i de sala de fitness, es va obrir a la ciutadania un any més tard. Des de llavors, el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta se n’ha encarregat de la gestió. Neus Anglès és la gerent d’aquesta federació: “Que estiguem gestionant un equipament esportiu el que fa és imprimir aquest caràcter més social, d’estar més atents al fet que sigui un equipament inclusiu i tothom hi tingui cabuda”. Remarca que, a més de dones musulmanes, l’Espanya Industrial obre les portes a altres col·lectius en risc d’exclusió com discapacitats físics i psíquics, dones víctimes de violència de gènere i malalts d’esclerosi múltiple, entre altres.

En total, són 24 els clubs i les entitats del districte que col·laboren amb l’Espanya Industrial -i el CEM la Bordeta, l’altre equipament esportiu del territori gestionat pel Secretariat- i que es beneficien d’un 30% de descompte en les tarifes. La directora del centre, Sarah Sábado, destaca que “hi ha activitats que no es farien i descomptes que no s’aplicarien [si el model de gestió fos un altre]”. Al final, conclou, és una qüestió de valors, uns valors que també repercuteixen en el personal del centre: la cinquantena de treballadors i treballadores té unes condicions salarials i socials millors que les de la resta del sector.

‘El Poli’, l’esport com a dret

Pel que fa al Poliesportiu Valldaura, la seva inauguració, que va anar precedida d’una llarga i intensa lluita veïnal, es remunta a l’any 1978. Des dels seus inicis, l’espai, que té 1.000 m², sempre ha estat gestionat per gent del barri que ha entès l’esport com un dret i no com un luxe -va ser la primera instal·lació coberta de Barcelona amb aquest model de gestió-. En l’actualitat, la Prosperitat Cultura en Acció 2 (PeCA2) és la que se n’encarrega de la gestió, com també de la del Casal de Barri de Prosperitat. Ferni Seijas, que és membre de l’organització, explica que “des del poliesportiu es potencia una pràctica de l’esport més popular, oberta a qualsevol veí o veïna”. El paradigma és el vòlei, que no es juga de forma competitiva i l’objectiu del qual és instaurar hàbits saludables i fomentar l’autogestió i la cohesió al territori. A banda, també es practica futbol sala, bàsquet i gimnàstica rítmica i, entre setmana, l’alumnat dels centres educatius del barri fa ús de la instal·lació. Per acabar, Seijas assenyala que tenen “el repte d’intentar que el preu no sigui un obstacle”. Cal esmentar que, com que els mateixos clubs s’autogestionen i tenen cura de les instal·lacions, les quotes per fer ús de la pista estan per sota del preu de mercat.

El problema de la manca d’espai

Tant el Centre Esportiu Municipal de l’Espanya Industrial, que té 6.000 abonats i abonades i 1.000 cursetistes, com el Poliesportiu Valldaura de la Prosperitat, que amb 1.700 usuaris i usuàries setmanals frega el 95% d’ocupació, afronten un desafiament d’espai motivat per la manca d’instal·lacions esportives en els seus respectius territoris. El 1998, aquest desafiament va portar el Secretariat a construir una segona piscina només per als cursetistes -la de les dones musulmanes-, la qual ha contribuït a evitar aglomeracions. Quant a la Prosperitat, hi ha diferents propostes per reduir el dèficit d’instal·lacions esportives, com fer un gimnàs al solar de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor -ja hi ha un avantprojecte, on estan inclosos altres equipaments de diferent tipologia, i està previst que les obres comencin a finals del 2025- o com optimitzar el poliesportiu. Tot sigui perquè ningú es quedi a la banqueta.

L'entrada Equipaments esportius on ningú es queda a la banqueta ha aparegut primer a Carrer.

Distingir entre un joc i un esport no és una tasca fàcil. Les dues definicions s’encavalquen i es complementen. Vaja, que conviuen en una promiscuïtat conceptual molt sospitosa. Les connexions del joc amb l’atzar em despistaven.

-No hi donis més voltes, no siguis panoli -em va dir un amic-: si es pot apostar, és un esport.

La veritat és que sí que hi va haver un canvi d’actitud al Consistori pel que fa a l’esport popular. Va ser després que -per a bé i per a mal- ens caigués al damunt l’organització dels Jocs Olímpics i tingués la necessitat de mà d’obra gratuïta i abundant. Llavors va muntar l’operació dels voluntaris, que va omplir la ciutat de l’ímpetu esportiu juvenil.

Personalment, no m’agraden els gimnasos -estan plens de narcisistes i maderos-, la caça i la pesca impliquen que, en gairebé tots els casos, cal matar éssers vius, i si se m’acut pujar a Collserola a córrer o caminar, corro el risc que un ciclista hiperventilat em passi per damunt en qualsevol caminet i em deixi espatllat de per vida.

Sense suport institucional

Com ja han pogut apreciar, no soc gaire donat als esports: després d’aquella infància i de tota una vida caminant costa amunt, la necessitat de practicar-ho em resulta llunyana, esgotadora i supèrflua. Però sent un barceloní de soca-rel em veig en l’obligació de trencar una llança per activitats esportives no normatives en què les possibilitats que et doni un desmai o et trenquis la crisma són escasses. Activitats que mai no han rebut cap suport institucional com el futbolí, els dards o el billar, encara que amb aquesta última modalitat, com a advertència, he de dir que, tot i que poc freqüents, les batusses al voltant d’una taula de billar poden acabar molt malament.

Crec recordar que, Jarra y Pedal -la llegendària revista cervesera ja desapareguda- va dedicar un número especial als locals que es dedicaven a aquest tipus de manifestacions esportives, lloant les bondats socialitzadores d’aquestes activitats que apartaven els joves de les cantonades on es venien substàncies il·legals, que eren la majoria. El número portava una guia catalana d’aquests establiments i de les diferents competicions que s’hi duien a terme tot l’any. Espais que van començar a anar de capa caiguda a mitjan anys vuitanta com ara salons esportius, bars musicals i sales de billar, i que han acabat tenint una presència testimonial sense que l’Administració hagi mogut mai un dit per ells.

Trobo a faltar les innombrables sales de barri, tan populars abans del 92, on podies trobar dues o tres bones taules de billar francès, espais que van anar desapareixent inexorablement i a hores d’ara no crec que hi hagi més enllà de dues dotzenes amb cara i ulls a tota la ciutat. Als garitos més amplis, futbolí, billar i dards comparteixen el local al voltant d’unes quantes cerveses com a vells amics. Crec que els dards han resistit millor el pas del temps. Són, de llarg, els més abundants, suposo que perquè necessiten molt poc espai i pràcticament cap infraestructura.

Em consta que igual que jo molts barcelonins i barcelonines no es veuen corrent amunt i avall en xandall ni jugant a la petanca. Potser ha arribat el moment que els equipaments municipals tinguin en compte la possibilitat de reservar algun espai per a una taula de billar, un futbolí o una humil diana.

Sabent que al Consistori tant se li’n fot la meva opinió, crec que és millor deixar-ho aquí.

*Mario Ortiz és escriptor.

L'entrada Si es pot apostar, és un esport ha aparegut primer a Carrer.