Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?

Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.

Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.

Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.

Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.

Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.

Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.

A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.

Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.

El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?

Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.

No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.

Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?

L'entrada No era l’ou, era la gallina ha aparegut primer a Carrer.

La principal línia d’investigació del cas Palau consistia en acreditar si, a través de la institució musical, l’empresa Ferrovial transferia comissions cap a Convergència amb l’objectiu d’obtenir obra pública. La comissió parlamentària que va investigar els fets va recollir un seguit de documents, que incloïen cartes i faxos a tres bandes entre l’expresident del Palau, Fèlix Millet, el responsable de finances de CDC en aquell moment, Carles Torrent, i Pedro Buenaventura, exdirectiu de Ferrovial, que apuntarien en aquesta direcció.

Durant el transcurs del judici, Millet va admetre en la seva declaració que la comissió habitual de la constructora era del 4%, del qual un 2,5 % se’l quedava Convergència, un 1%, ell, i el 0,5% restant se li assignava a l’exdirector administratiu del Palau i mà dreta de Millet, Jordi Montull.

Si la relació entre l’expresident del Palau i Convergència ha fet córrer rius de tinta, dels seus vincles amb la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials -la FAES-, el think tank del Partit Popular, se n’ha parlat menys. Ja el 2013 la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), acusació popular de la causa, va demanar que també s’investigués si el Palau de la Música hauria desviat fons cap a l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la Fundació. Entre els membres del seu consell assessor hi van figurar personalitats com l’expresident del Comitè Olímpic internacional, Juan Antonio Samaranch, l’expresidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho, el regidor popular Alberto Fernández Díaz i també Fèlix Millet.

Les sospites dels veïns derivaven de la coincidència temporal entre l’època en què Millet es va afiliar a l’Institut i les subvencions més quantioses de la història que el Ministeri de Cultura va donar al Palau de la Música per executar-hi obres de reforma, i que s’eleven a 14,5 milions d’euros. Aquesta quantitat aportada per l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, representa pràcticament el total dels 16 milions provinents dels ens públics; la resta la van posar el Departament de Cultura, l’Incasòl i la Diputació de Barcelona. Una altra part del finançament es va obtenir per mitjà d’ens privats, com la Fundació Caja Madrid, de la campanya de restauració de l’orgue del Palau i de la campanya Un Palau per al segle XXI. L’entitat també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa Deloitte, que va auditar les obres, va constatar que el seu cost total devia vorejar els 17 milions i per això va advertir d’algunes “irregularitats” en relació a la documentació presentada per justificar les subvencions. No es coneix quin va ser el destí dels diners que ballen, però segons apuntava la Favb en un comunicat que va emetre a l’inici del judici, “ha resultat evident que gran part del finançament provinent del Ministeri de Cultura no es va utilitzar en les pròpies obres”. Tot i així, “ni l’execució va ser auditada per part del Ministeri, ni en el tràmit d’investigació es va analitzar on havien anat a parar els diners desviats”, continuava el comunicat.

Paral·lelament, l’any 2008 els Mossos d’Esquadra van rebre una carta signada per la inexistent associació Amics de l’Orfeó Català, denunciant que el Palau de la Música hauria pagat 3,6 milions d’euros en comissions a la FAES “per les obres del Petit Palau”. Els perits d’Hisenda no van trobar proves que donessin per vàlida aquesta hipòtesi i van descartar possibles irregularitats, però la Favb va considerar que la investigació d’Hisenda no havia estat prou intensa i l’advocat que representa els veïns, Àlex Solà, va anunciar que pressionaria perquè aquesta branca del cas tingués recorregut.

“Distinguido amigo”
Malgrat la insistència dels veïns, el jutge instructor i l’Audiència de Barcelona van desestimar investigar-ho i per tant, les presumptes comissions que s’hauria endut la FAES quedaran com un dels misteris que no es resoldrà. Per contra, el que sí sembla quedar acreditat amb tots els documents confiscats és la bona relació entre Fèlix Millet i José Maria Aznar, almenys durant els anys en què el president espanyol governava a la Moncloa amb majoria absoluta. Dins la documentació incorporada al sumari del cas Palau s’hi inclou una carta datada del 2 de març de 2004 en què Fèlix Millet agraeix al seu “distinguido amigo” José Maria Aznar “la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno”. “Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva”, escrivia Millet.

De vacances a Menorca
La correspondència amb el matrimoni Aznar-Botella va ser relativament freqüent entre 2002 i 2004. Fins i tot Millet va convidar-los a visitar la seva residència de Fornells, Menorca, tal i com es pot llegir en una carta del 10 de juliol de 2003, intervinguda en l’ordinador de la secretària del llavors president del Palau de la Música. “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado, quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, proposava Millet.

I aquestes cartes són només una part del mosaic. Anys abans també va mantenir correspondència amb altres alts càrrecs del Partit Popular amb la voluntat explícita d’assegurar-se la inversió del govern espanyol en el Palau. Concretament, el 1996 va enviar una carta a Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat per a les Administracions Públiques en aquell moment, disculpant-se “per la insistència” i preguntant-li si havia pogut fer “alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”. En la mateixa línia, va cartejar-se amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, per agrair-li “todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”.

La vista oral del cas Palau està a punt de finalitzar i per fer un balanç ajustat, falta encara tenir la sentència. Tot i així, la Favb ja ha extret algunes conclusions prèvies que són, en primer lloc, la constatació que el judici ha desvelat una realitat que la ciutadania rebutja: la corrupció, l’espoli del Palau de la Música i la seva instrumentalització “per al finançament il·legal de la força política que durant més temps ha governat Catalunya”. De moment, i a l’espera de la resolució del cas, la testificació de Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull (exdirectora financera del Palau), avalarien aquesta tesi. Per això “la Favb es ratifica en la seva acusació a Convergència Democràtica de Catalunya i a Ferrovial”, afirma l’entitat en un comunitat.

Rebaixa de penes
En el transcurs del judici el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, ha rebaixat les penes de presó que sol·licitava per als principals acusats de l’espoli del Palau a canvi d’admetre el saqueig i el finançament il·legal de Convergència per mitjà de Ferrovial. D’aquesta manera, a Fèlix Millet li demana ara 14 anys i 9 mesos de presó enlloc dels 27 anys i mig inicials i a Jordi Montull, 10 anys i 10 mesos.

Malgrat la rebaixa, els exdirectius del Palau no es lliuraran del pagar multes de 22 milions d’euros cadascun mentre que Gemma Montull, que després de la confessió del seu pare evitaria la presó, haurà d’assumir una sanció de 10 milions d’euros. A banda, els imputats hauran de retornar els 32 milions sostrets. Per contra, Sánchez Ulled ha pujat de set anys i mig a vuit anys la pena de presó que demanava per a l’extresorer de CDC, Daniel Osácar, a més d’una multa de 20 milions d’euros. Per últim, el fiscal també ha modificat el seu escrit perquè en cas de sentencia contrària, es pugui reclamar al PDECat els 6,6 milions que l’extingida Convergència hauria cobrat en forma de comissions.

Aquestes rebaixes són derivades del cas Palau que tampoc han sorprès massa. El que sí que va resultar intolerable, com a mínim des de l’òptica veïnal, va ser que el Consorci del Palau de la Música es negués a acusar Convergència pel cobrament de comissions. Aquest Consorci, que està format per membres de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català, inicialment va decidir que no incriminaria el partit. Els vots contraris dels representants de la Generalitat de Junts pel Sí van decantar aquesta decisió, però ara s’han abstingut. Des del Govern català han justificat el canvi de posicionament assegurant que no volen bloquejar “cap acció que es consideri rellevant i oportuna”.

L'entrada Millet i la FAES, un enigma que no es resoldrà ha aparegut primer a Carrer.