“Vam demanar un nombre de lavabos normal per al públic que teníem, i en van portar menys dels que calia”, explica la Meritxell, que participa en l’organització d’actes al barri. No és un cas aïllat: li ha tornat a passar en una altra festa, amb els lavabos, diu, “supercomptats”. Darrere hi ha un mecanisme senzill i, alhora, difícil de desencallar. Quan una entitat demana permís per fer un acte al carrer, ha de sol·licitar per separat cada infraestructura -tarima, so, cadires, taules- i els lavabos són, assegura ella, “sempre dels que costa més” d’aconseguir. El pressupost destinat a infraestructures al districte és fix, i d’aquí “no se’n pot rascar més”: si no hi ha diners per a un acte nou, tampoc n’hi ha per ampliar els lavabos d’un de recurrent. “El lavabo està inclòs, com una cosa més”, resumeix.

La conseqüència més visible és la paradoxa que denuncia l’activista: Barcelona aplica el Pla Endreça, que sanciona amb multes considerables els comportaments anomenats “incívics”, però no garanteix prou infraestructura sanitària perquè això no passi. “Si no n’hi ha, o és insuficient, aquí ja és un tema de necessitats”, rebla. Qui no troba on anar, acaba fent-ho en un portal o entre cotxes, i pot acabar multat per la Guàrdia Urbana per allò mateix que l’Ajuntament no li ha facilitat.

Hi ha, a més, un efecte secundari. Com que aconseguir lavabos és més fàcil en punts que ja tenen un casal o una infraestructura pròxima, les entitats tendeixen a repetir sempre el mateix emplaçament per als actes, encara que el districte demani descentralitzar-los. El resultat és que és sempre el mateix veïnat qui carrega amb el soroll i les aglomeracions, segons expliquen.

Imports diferents a cada districte

L’Ajuntament no gestiona això amb una partida única. Cada districte licita per separat el lloguer de cabines sanitàries i urinaris portàtils, amb imports molt desiguals. Ciutat Vella té un contracte de 380.728,92 euros -amb IVA- per subministrar-ne per a festes, activitats i prevenció de conductes incíviques, adjudicat per concurrència amb dues ofertes. El districte de les Corts, en canvi, en té un de només 37.386,58 euros amb un objecte similar, i l’Eixample va licitar-ne un de només 6.000 euros per a les fires tradicionals del període 2022-2023. Les tres adjudicacions han anat a parar a la mateixa empresa, Vallas & Toilets SLU, que concentra bona part d’aquest nínxol dins la contractació municipal barcelonina.

Competir pel pot petit

Aquesta fragmentació explica part del que denuncien les entitats de Nou Barris. Mentre Ciutat Vella -amb més pes turístic- ha ampliat en els últims anys els lavabos públics fixos al carrer, com a la Barceloneta, a la perifèria cada festa competeix pel mateix pot petit que ha de cobrir alhora tarima, so i cadires. En el mercat privat, el lloguer de només dues cabines estàndard amb transport ja ronda els 1.000 euros per jornada, una xifra que explicaria per què els districtes amb menys pressupost hi posen tants problemes quan una entitat en demana més de les previstes.

El lavabo portàtil, conegut com a “Toi Toi”, hauria de tenir un tracte diferent de la resta d’infraestructures, segons el parer de la Meritxell: “No és el mateix que no hi hagi tarima, que et farà fer les coses a peu pla, i segurament et desllueixi. Aquí parlem d’intimitat, i d’embrutar la via pública que ningú vol embrutar”. La seva entitat, afegeix, no defensarà mai que algú orini al carrer si hi ha lavabos disponibles. El problema, insisteix, comença abans, quan no n’hi ha prou.

L'entrada La ‘infra’ que més costa aconseguir a les festes majors ha aparegut primer a Carrer.