El cas dels centres escolars
Però, què passa quan ens trobem amiant en una escola o a prop d’ella? Tot i que tota la comunitat escolar (alumnes, mestres, personal no docent) està exposada a la pols invisible de l’amiant, l’alumnat és especialment fràgil i vulnerable als seus efectes, més que les persones adultes.

Els menors estan en una etapa de creixement i l’aparell respiratori, el més afectat per l’amiant, està en procés de formació. Si fan tot el seu procés formatiu, de l’inicial fins a l’adolescència, a la mateixa escola fent horari normal, hi passaran cinc hores diàries per 175 dies escolars a l’any, per nou cursos escolars. I un bon grapat d’aquestes hores són de pati, on tenen més contacte amb el terra on es diposita la pols d’amiant despresa d’una teulada degradada i exposada a les inclemències i el desgast del temps. Per aquests motius, la Unió Europea reclama la prioritat en la retirada de l’amiant a les escoles i els espais d’ús públic.

Però les administracions públiques són molt lentes i encara no han fet els deures amb les escoles. Tots els centres escolars construïts abans del 2000 són susceptibles de tenir materials amb amiant, des de teulades fins a canalitzacions, passant per les pissarres a les aules. És indiferent si l’amiant és al mateix edifici escolar o a naus i magatzems a tocar de l’escola, ja que estem parlant d’un material volàtil.

A la nostra ciutat tenim un organisme responsable de fer-se càrrec d’aquest problema, que es diu Consorci d’Educació de Barcelona i que està format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la ciutat. Aquest ens ha de fer públic el cens de l’amiant existent en tots els edifici públics i concertats, i elaborar un calendari per fer-ne la retirada i substitució.

També cal recordar la important responsabilitat d’interlocució que tenen els diferents districtes de la ciutat per facilitar l’entesa entre el Consorci, les comunitats escolars i el moviment associatiu de cada territori, si és que realment volen atendre les necessitats dels barris.

Igualment és necessari que el conjunt de la comunitat escolar assumeixi aquesta reclamació i que els consells escolars, les associacions de familiars i el personal docent i no docent de l’escola vagin de la mà del moviment associatiu dels barris (AV i d’altres).

Però és especialment important que els equips directius de les escoles assumeixin activament aquesta reivindicació, que la facin seva: a vegades costa d’entendre l’abast real del problema i és incòmode aixecar la llebre davant d’una situació que pot provocar alarma social o “distreure” d’altres necessitats del centre educatiu. Hi ha la temptació d’ignorar o minimitzar el problema per tal que no afecti en una malentesa competència amb altres centre educatius de l’entorn.

El mateix podem dir de les centrals sindicals presents a les escoles, que haurien de fer seu el tema com el problema greu de salut pública que és. Lluitar contra la possible generació d’un càncer de pulmó o un mesotelioma entra de ple en la prevenció de riscos laborals.

Jordi Foix és membre de la comissió d’amiant de l’AV de Prosperitat

L'entrada Escoles contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

Totes les construccions de la bateria antiaèria que hi havia al cim del Turó en desús després de la guerra (1936-1939) no van trigar a ser reutilitzades, i es va anar formant un nucli nou d’habitatges informals. El nom popular de “Los Cañones” remetia de manera inequívoca a l’ús militar de l’emplaçament durant la guerra civil. Els habitants van disposar les barraques de manera notablement ordenada en relació amb l’eix central de la bateria, convertit en carrer principal, i van agençar l’entorn per adaptar-se a la complicada orografia del terreny. La fesomia del conjunt responia a les pautes de l’arquitectura tradicional d’Andalusia, d’on provenien molts dels residents. El barri va arribar a tenir prop de 110 barraques i uns 600 habitants.

Com era habitual en la dècada dels 60, l’element constructiu més utilitzat en la construcció va ser el fibrociment (uralita): si hi havia 110 barraques es pot calcular aproximadament que per cobrir aigües d’aquestes construccions i també per a altres usos (desaigües, etc.) van ser instal·lats al Turó de la Rovira uns 2.200 m² de fibrociment en forma de planxa i uns 500 metres de canonada.

Amb el desballestament de les barraques i malgrat que des de l’any 1977 l’amiant havia estat declarat com a cancerigen de primer nivell i se’n coneixia exactament la toxicitat, la totalitat de la runa generada, inclosa tota aquesta quantitat de fibrociment, va restar ensorrada sota una mínima capa de terra i posteriorment dissimulada per la vegetació que va créixer al lloc.

Una orografia peculiar
El Turó de la Rovira és un turó baix però de gran desnivell (un 30% de mitjana). La part nord i est és de relleu més suau que la zona oest i sud. A més del cim principal té dos esperons, un a l’oest, el de Can Baró, i un altre a l’est, anomenat turó del Guinardó. A la muntanya hi ha diferents torrents canalitzats per petites valls que tot i ser molt petits són els recol·lectors naturals de l’aigua de pluja. Aquesta condició orogràfica junt amb les fortes pluges equinoccials que es produeixen a Barcelona comporten un fenomen d’erosió considerable.

La lamentable intervenció en l’enderroc de les barraques, que per a la ciutat representava una solució estètica de cara als Jocs Olímpics, va esdevenir un problema de salut pública i mediambiental.

El fibrociment té una vida útil d’uns 35 anys, que ve reduïda pels factors climàtics o agressius als quals estigui sotmès, ja que el ciment actua com a aglutinant de les fibres d’amiant que formen part del tot. Quan el ciment perd aquesta propietat aglutinadora deixa lliures les fibres d’amiant que, donat el seu microscòpic volum, poden quedar flotant en l’ambient i són transportades ben lluny de la font emissora, contaminant una importantíssima superfície de la nostra ciutat.

Al Turó de la Rovira aquest fenomen es veu agreujat per dues raons. La primera, que el fibrociment que es troba en aquest espai és en forma de retalls, vol dir que és trencat en multitud de petits trossos que faciliten l’alliberació i dispersió de fibres d’amiant. La segona, que l’orografia del terreny és de grans pendents i pateix una erosió molt considerable en casos de pluja. Aquesta erosió fa possible que de forma continua aflorin retalls de la uralita que va quedar soterrada, que contaminen tant el Turó com l’aire en una àmplia superfície al voltant de la muntanya. Actualment podem considerar el Turó de la Rovira com a “muntanya contaminada”.

Perquè es pugui desenvolupar una malaltia de tipus cancerós no cal considerar ni una exposició perllongada a l’amiant ni tan sols una dosi mínima. Una simple fibra dipositada al nostre organisme pot desenvolupar un càncer. Donat que la latència que caracteritza les malalties produïdes per l’amiant arriba normalment a ser de més de 20 anys, és possible que a partir de 2020 a Can Baró i els barris propers es diagnostiquin malalties d’aquest tipus. És obligació de l’Administració i el nostre deure protegir la salut pública en general i principalment la dels infants, que tenen escoles i zones d’esbarjo properes a les fonts d’emissió de fibres d’amiant.

El coneixement popular dels problemes relacionats amb la toxicitat de l’amiant és encara molt minso per manca i ocultació d’informació, per la qual cosa no es té realment consciència del perill que representa l’amiant existent al Turó.

La Favb i les associacions veïnals estem immersos en la lluita contra el desconeixement de la realitat cancerígena de l’amiant amb campanyes informatives i de divulgació, i també lluitant davant de totes les administracions per tal d’aconseguir la retirada segura de tot l’amiant instal·lat.

Tot començà amb una passejada
Va ser l’any 2017 quan un grup de jubilats de Macosa-Alstom que feien una passejada pel Turó per visitar les bateries antiaèries van tenir la sorpresa de trobar quantitats importants de retalls d’uralita disperses per la zona de trànsit que conformen els accessos a les bateries.

Pel seu coneixement de l’amiant i dels problemes de toxicitat que comporta (ells ho patien particularment), van prendre contacte amb les associacions veïnals del barri per fer-los sabedors de la realitat de la situació. La Plataforma Can Baró va prendre consciència des del primer moment i decideix crear una comissió especifica per tractar el problema. L’Ajuntament va rebre la denúncia sobre la important presència d’aquest tòxic el 8 de març de 2017 i, sorprenentment, va retornar als denunciants una carta dient que després d’efectuar una revisió en la zona ocupada per antigues barraques no hi havien trobat fibrociment.

Després que la notícia sortís a diversos mitjans de comunicació, al juny es realitza una reunió entre la Plataforma Can Baró, jubilats de Macosa-Alstom afectats per l’amiant, la comissionada de Salut de l’Ajuntament i representants tècnics i polítics del districte Horta-Guinardó, on es decideix traslladar el tema a l’Agència de Salut Pública i contactar amb experts higienistes per finalment, a través de l’empresa municipal BIMSA, elaborar un pla de treball de retirada de l’amiant del Turó a partir d’unes prospeccions del terreny.

En els plenaris de districte i en els consells de barri es fan les primeres accions d’informació i conscienciació al veïnat i la Plataforma Can Baró s’integra l’any 2018 a la comissió de Medi Ambient de la Favb.

L'entrada El Turó de la Rovira, una muntanya contaminada ha aparegut primer a Carrer.

La seva importació i comercialització es va prohibir a l’Estat espanyol el 2002, fa 19 anys, però es va permetre l’ús i el manteniment dels MCA (Materials Contenint Amiant) ja instal·lats fins a “la fi de la seva vida útil”.

I aquí està l’origen de la situació actual, per la falta de concreció d’aquesta data i la falta de concreció sobre qui era responsable i què s’hauria de fer quan aquesta data arribés. El cert és que la majoria dels MCA estan en situació “il·legal”, o sigui, caducats.

Per què és necessari actuar?
Perquè l’amiant, a més de provocar diverses patologies, algunes d’elles molt greus com la fibrosi pleural difusa o l’asbestosi, és un cancerigen molt potent, de primer nivell, que contamina per via inhalatòria.

Cal saber també que totes les formes de l’amiant són cancerígenes. L’amiant és responsable i l’única causa coneguda de la totalitat dels mesoteliomes (un càncer específic, molt agressiu, originat a la pleura i a altres mesotelis), d’un 10-15% dels càncers de pulmó i d’alguns càncers de laringe i esòfag.

Característic també és el seu llarg període de latència (entre 40 i 50 anys). No hi ha un llindar d’exposició segur a l’amiant, i una exposició esporàdica pot generar risc de desenvolupar un mesotelioma.

S’estima que més del 70% dels MCA instal·lats dins del territori de Catalunya i de l’Estat espanyol han arribat al final de la seva vida útil d’entre 30 i 35 anys i per això creix la seva perillositat, en deixar anar una major quantitat de fibres letals al medi ambient.

No és certa la “tranquil·litzadora” frase que les plaques de fibrociment, mentre no les toquis, no són perilloses: els factors meteorològics i el mateix pas del temps ja les fan perilloses per elles mateixes.

Pandèmia en tres onades
La primera d’elles afectava les persones amb relació directa amb aquest mineral, com els treballadors exposats a l’amiant, els seus convivents i el veïnatge dels focus emissors contaminants.

La segona onada afectava els exposats als productes fets amb amiant, com alguns treballadors (paletes, lampistes, jardiners), els seus convivents i el veïnatge.

I la tercera onada afecta les persones exposades a productes fets amb amiant instal·lats i degradats. És a dir: tota la població.

L’exposició a aquest material afecta de manera especial els infants, per diversos motius. Respiren més vegades per minut; tenen una massa metabòlica més gran (inhalen més aire per quilogram de pes); estan més a prop de terra; i el seu aparell respiratori encara s’està desenvolupant. I tenen, com és natural, més esperança de vida.

Punts clau a recordar
En els MCA, bàsicament el fibrociment degradat, és un cancerigen ambiental cada cop més abundant, que és eliminable i que cal eradicar.

L’exposició a l’amiant és un problema sanitari, ambiental, laboral i social de primer ordre que requereix una prioritat dins l’agenda política del “Gobierno de España” i de les administracions autonòmiques i locals.

La pandèmia de l’amiant farà el seu curs si no s’actua, si no es retiren els MCA del medi ambient. És una pandèmia de grans proporcions i evitable, i no fer-ne cas és una gravíssima irresponsabilitat dels polítics i dels agents socials que provocarà mort i patiment en les generacions futures, les dels nostres fills i nets.

L'entrada Una pandèmia evitable ha aparegut primer a Carrer.

Pero, ¿qué es el amianto, conocido también como fibrocemento o más popularmente por uralita, su nombre comercial?

Se trata de un mineral compuesto de millones de microfibras, excelente para su uso en la construcción al poseer grandes cualidades, como ser un buen aislante. De hecho, fue utilizado profusamente en este sector durante la llamada “época del desarrollismo”. Éste es uno de los motivos de su abundancia en nuestra vida diaria y, por tanto, de su enorme riesgo, ya que, como señala Joan Maria Soler, miembro de la Comisión contra el Amianto de la Favb, “el amianto no es que sea peligroso, es que es muy peligroso. Porque produce cáncer. Directamente. Y además, cáncer de primer grado, que es el más letal que existe”.

Una peligrosidad que ya era conocida desde hace décadas, pues se prohibió en España en 2002, “porque era evidente que por aquel entonces ya había muertos causados por él”. E insiste en que esta sustancia está omnipresente en nuestra vida cotidiana: “está en todos lados. No sólo en los tejados, sino también en los bajantes y en muchos otros sitios de la casa: hornos, recubrimiento de columnas, etc. Y también en muchos otros ámbitos, como frenos de coches, de trenes, en la industria…”. “Hasta en conducciones de agua potable, de las que quedan muchos kilómetros en Barcelona -y no solamente en Barcelona- confeccionados con uralita”, denuncia Miguel Moreno, miembro del movimiento de Jubilados de Macosa-Alstom contaminados por Amianto.

En total, nada menos que cuatro millones de toneladas de este material tóxico, sólo en Cataluña.

Un asesino silencioso
Joan Maria Soler no duda en calificar el tema del amianto de “dramático” y ofrece datos: “se calcula que en España existen 40.000 víctimas causadas por este material, es decir, más de las que ha habido por accidentes de tráfico”. Y Moreno precisa cómo actúa este material: “el amianto siempre se presenta unido a otro material que actúa de aglomerante. La uralita, por ejemplo, se fabrica con un 13-15% de amianto, al que se añaden cemento y adhesivos. Pero con el paso del tiempo -aunque también debido a las condiciones atmosféricas-, el cemento y los adhesivos se descomponen, liberándose así las microfibras de amianto”. Unas fibras prácticamente invisibles, que flotan en el ambiente y que pueden ser, o bien ingeridas, o bien inhaladas.

Por tanto, estamos ante un asesino silencioso, que mata de forma invisible, sin sangre ni grandes aspavientos, y a largo plazo. Pero el fibrocemento no solo pasa desapercibido por este motivo. Como material típico del desarrollismo, muchos creen que el amianto es agua pasada, algo lejano, distante, que no puede afectarnos. Pero precisamente esa lejanía en el tiempo es lo que le hace más peligroso, tal como explica Soler: “desde su prohibición en 2002, ya no se utiliza este material. La mayor parte tiene treinta o cuarenta años. Y al haber pasado tanto tiempo, los materiales que actúan como aglomerantes se están degradando, dejando al descubierto las microfibras letales”. “Por tanto” -denuncia- “es ahora cuando está empezando a haber un auge considerable de afectaciones por este material”.

‘Marea’ contra el amianto
Ante este estado de cosas, la sociedad civil no ha tardado en movilizarse. El movimiento de los Jubilados de Macosa-Alstom contaminados por Amianto, por ejemplo, comenzó su andadura en 2001. “Al principio nos centrábamos en atender las necesidades legales de los trabajadores afectados” -explica Moreno- “pero en 2017 fuimos más allá e iniciamos una campaña para recoger 10.000 firmas, de puño y letra, en demanda de cuatro puntos: confección de un censo de todo el fibrocemento existente; completa retirada de éste; revisión médica de todos aquellos, sin excepción, que hayan estado en contacto con él; e inversión pública en investigación de las enfermedades causadas por este material”.

Las firmas se entregaron a la alcaldesa Ada Colau y al entonces presidente de la Generalitat, Quim Torra. Un proceso que culminó en 2019 con la creación de dos comisiones de trabajo (una técnica y otra política) para elaborar una ley de erradicación del amianto en Cataluña. Sobre estas comisiones, por cierto, sobrevuela hoy el fantasma de la incertidumbre: “Con el cambio de Govern” -señala Soler- “se ha producido un relevo en el responsable del departamento de Presidència del cual dependen estas comisiones. Y estamos preocupados ante la posibilidad de que ello pueda alterar el ritmo de trabajo de éstas, que hasta ahora iba a una buena marcha”.

La Favb, por su parte, realiza labores de presión sobre las instituciones para que la nueva ley recoja aspectos tan esenciales como la elaboración de un censo exhaustivo de este material -sin el cual es imposible implementar un plan de erradicación eficaz- o que se dote a la norma de las partidas económicas necesarias (“porque retirar el amianto es caro”, advierte Soler). Y también de concienciación de la ciudadanía, así como de apoyo a todas las luchas que van surgiendo en barrios y otros sectores por la erradicación del fibrocemento.

Entre estas luchas locales se encuentra la Plataforma contra el Amianto de Horta-Guinardó. Creada el pasado abril, se trata de una entidad que actualmente tiene, entre otros objetivos, combatir un foco de amianto especialmente peligroso: “las barracas que existían bajo las baterías antiaéreas del Turó de la Rovira” -explica Josep Ramon Carme, miembro de la Plataforma- “tenían tejados de uralita. Y cuando se echaron abajo, poco antes de las Olimpiadas, la uralita no fue retirada, sino enterrada”. “Y ahora” -añade- “la erosión que producen las lluvias equinocciales que caen sobre Barcelona está haciendo aflorar toda la uralita enterrada, convirtiendo así la zona en una montaña contaminada, que esparce amianto a los cuatro vientos”. La Plataforma pide a la institución que le corresponde -el Ayuntamiento, en este caso- la retirada inmediata de todo el material tóxico y, entre tanto, la colocación de carteles advirtiendo de que se trata de una zona contaminada.

Según una recomendación (que no obligación) de la Unión Europea, en 2032 debería haber desaparecido todo el amianto del continente. Y todos los entrevistados coinciden en un punto: “Se puede ganar esta lucha. Pero es imprescindible una presión social, una marea que incida en la clase política, conciencie a los ciudadanos y se muestre alerta y vigilante”.

L'entrada La sociedad civil planta cara al amianto ha aparegut primer a Carrer.