El Puzzle Barcelona serveix de decoració al menjador d’un dels pisos del Bloc Papallona. A més d’aquesta joguina d’entreteniment per a “exploradors de cor” sense edat, la sala d’estar s’ha decorat amb molt bon gust: un cartell amb una Mà Barcelona de sis dits, de pell de llangardaix i ungles pintades de brilli-brilli taronja; un cartell amb una boca d’incendis per als bombers, d’aquelles que creixen com espàrrecs als carrers de Nova York, i un cartell amb un turista que fotografia el Colom Barcelona (pidgeon). És evident que M. Cortés i C. Masclans, les residents d’aquest pis del Bloc Papallona, han estudiat Disseny Gràfic.

“Resistència habitacional”

Anna Olesti (Barcelona, 1999), una altra papallona vermella i turquesa, és la tercera de les amigues que viu aquí des del març del 2022. Va estudiar Dret, treballa com a advocada i ara ha aparcat les aficions per ingressar a la “resistència habitacional”, com una ciutadana miliciana que tem quedar-se al carrer sense res. “Aquest bloc, patrimoni de la ciutat [l’Ajuntament el va catalogar com a edifici d’interès històric i artístic], el va mantenir la mateixa família fins que Maria Romero va morir. Aleshores, l’agost del 2024, els nebots van vendre l’immoble al fons d’inversió holandès New Amsterdam Developers [NAD] per molts milions d’euros”.

El mateix agost del 2024 i en les setmanes posteriors, els inquilins de la finca van rebre burofaxos de rescissió de contracte -a l’Anna i a les seves companyes encara no els ha arribat; el seu contracte de cinc anys venç el 2027-. Els deien que tenien trenta dies per marxar. L’Anna, que forma part del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, s’ha reunit amb els advocats dels inversors de NAD, Jeffrey Todd Kaye i Paul Christiaan Petermeijer.

Ells no cedeixen; l’Anna, tampoc. Ells negocien les condicions perquè els veïns se’n vagin; l’Anna negocia les condicions per quedar-s’hi. “Ens feien entendre que podíem demanar una xifra generosa perquè marxéssim. Però el nostre principi és que no volem cap acord que no passi per la renovació contractual”. Ara, entre les tres, paguen uns mil euros de lloguer. Amb el següent burofax vindran els papers amb la data del desnonament. Però…, “collons, això no passarà, que no, no passarà, és casa nostra i no marxarem enlloc”.

“Aquest és un cas paradigmàtic de com ens hem convertit en una mercaderia. En la gestió de la venda i en els tràmits previs, ens han considerat gairebé un peix en una parada de mercat, quelcom que es pot comprar. A veure, és que som al costat de la Fira de Barcelona, del centre comercial Les Arenes, d’un Starbucks, de diversos hotels [al costat, hi ha el B Hotel], amb una papalloneta superguai… És clar que això té un potencial econòmic, i el que volen fer és dividir els cent metres quadrats de la casa en cinc habitacions”. Pisos de 20 m² per “gaudir de Barcelona i de les seves impressionants vistes”. Ho anomenen coliving.

Amb el coliving, els preus es multipliquen per dos o per tres. “A aquesta gent no li interessa tenir aquí una senyora amb el seu pare gran i que paguin només set-cents euros; busquen altres perfils”, diu Olesti, que no dogmatitza perquè les dades hi són: “Barcelona està horrible, ens estan fent fora a tots”.

NAD es presenta així: “Innovating Barcelona real estate: high quality, mid-market focus, high returns, minimal risk”. Alta rendibilitat, risc mínim. Mínim risc, màxim benefici.

L'entrada Voltors contra papallones ha aparegut primer a Carrer.

Un tradició que, si bé ja és història, va aconseguir situar el passeig de Gràcia entre les caselles més desitjades d’una mena de joc de Monopoly on, transcorregut un segle, els grans fons d’inversió internacionals i les restes del naufragi d’aquella burgesia barcelonina s’hi deixen veure. Més discretes, això sí. Una sordina que no evita pas fer d’aquest quilòmetre zero de la gentrificació un laboratori o termòmetre ideal per prendre-li el pols a la salut financera, no només de la capital sinó de tota Catalunya.

Negocis que es retroalimenten

Les operacions que hi tenen lloc fan feredat. Només cal fer un repàs ràpid, començant per la plaça de Catalunya i acabant a la Diagonal, per fer-se una idea dels diners que s’hi juguen. Qui ho sap molt bé és l’empresari gallec -d’origen lleonès- Amancio Ortega. Tot l’edifici on es troba la seu d’Apple -i l’Hotel Iberostar- és propietat seva. La multinacional nord-americana abona un lloguer anual de gairebé quatre milions d’euros al braç immobiliari de l’empresari: Pontegadea. Just en l’edifici situat a l’altra banda del carrer, propietat de l’asseguradora Catalana Occidente -o, dit d’una altra manera, la família Serra-, Apple ha llogat 6.000 m² d’oficines. Però, si tornem a la banda Llobregat i avancem només uns metres, veiem com l’edifici que alberga la seu del Banco Santander a Catalunya també és propietat d’Ortega. O el local de la botiga Zara, a l’encreuament amb la Gran Via. I el de Zara Home, un pèl més amunt. Sense oblidar-nos de la boutique de luxe Santa Eulàlia o de l’edifici sencer als baixos del qual hi ha la firma Burberry i que fa cantonada amb el carrer d’Aragó.

Una de les notícies, però, que va causar un sotrac en el sector del residencial és la reforma de l’antic gratacels que ocupava el Deutsche Bank, a l’alçada de la Diagonal. En l’actualitat, el conjunt el formen dues construccions. La més baixa l’ocupa la Casa Seat i el seu propietari és el rei dels casinos i les màquines escurabutxaques: Manuel Lao. Un actiu que va comprar en desfer-se de la seva empresa, Cirsa, després que un dels fons internacionals més agressius, Blackstone, li posés sobre la taula més de 1.500 milions d’euros. La torre, anomenada The Residences, trencaria tots els rècords a Espanya després de la reforma que hi ha fet l’arquitecte Carlos Ferrater. Ha situat el metre quadrat en 60.000 euros i, segons algunes fonts, l’àtic o penhouse d’aquesta promoció d’habitatges de superluxe podria superar els 40 milions d’euros. Una iniciativa del fons KKH Property Investors, capitanejat pel català Josep Maria Farré, que estarà gestionat en el dia a dia per Mandarin International. Una societat paral·lela però independent del negoci hoteler. Aquesta altra, de fet, compta amb un establiment al passeig de Gràcia, propietat de la milionària andorrana Maria Reig -una bona representant del lobby Barcelona Global-. L’empresària va ampliar la superfície de l’establiment gràcies a un acord amb el propietari de la finca veïna, Isak Andic, el creador de la firma Mango -d’aquí que hi hagi una gran botiga als baixos-.

Tot plegat, uns negocis que es retroalimenten: apartaments d’alt standing, hotels de luxe, les seccions de banca privada de moltes entitats de crèdit i botigues exclusives. El tram central de l’avinguda és una concentració de noms que no és pas fàcil de trobar en moltes ciutats: Chanel, Bvlgari, Dior, Gucci, Balenciaga, Louis Vuitton, Cartier, Tiffany’s, Versace, Hermès o Valentino. En algunes d’elles és habitual trobar-hi cues.

El curiós és descobrir els noms que s’amaguen darrere les societats que atresoren els locals. Uns actius molt cobejats. La botiga on es troba Dolce & Gabbana, així com tot l’edifici modernista que ocupa la joieria Rabat, a banda de la megastore de Lego, són propietat del Grupo Landon. O, el que és el mateix, la família Gallardo dels laboratoris Almirall. La filla d’Antonio Gallardo, Susana Gallardo, està casada amb qui va ser l’alcaldable per Barcelona amb el suport de Ciutadans: Manuel Valls. El polític va llogar un despatx durant la campanya electoral al número 116, a l’alçada dels Jardinets de Gràcia. A la mateixa finca on va viure el poeta Salvador Espriu. Una placa elaborada per l’escultor Josep Maria Subirachs ho recorda.

Ball de xifres, a cops de colze

L’exmarit de Susana Gallardo, Alberto Palatchi, va ser el propietari de Pronovias. Se la va vendre al fons BC Partners a canvi de 532 milions d’euros. Es va quedar amb un residual 10%. Ha refet la seva vida amb Zita Serrano-Suñer, néta de l’exministre i cunyat del dictador Francisco Franco. Ja no té la seva botiga insígnia al passeig. Els nous inversors es van traslladar a la Rambla de Catalunya en posar-hi Dior més diners pel lloguer del local.

Qui també ha invertit en el passeig adquirint tota una finca són els antics socis dels supermercats Caprabo. En desprendre’s d’aquest actiu -li van vendre a Eroski-, decidiren invertir part dels guanys en el totxo. Entre la cartera d’immobles, gestionada a través de la socimi o societat immobiliària Caboel, compten amb el número 81. Després, això sí, de pagar 30 milions d’euros. El local ja està aparaulat per la firma Hermès, que multiplicarà l’espai de venda i deixarà, així, l’antic local situat un mica més avall.

Com es pot veure, un ball de xifres i cops de colze que fa d’aquesta artèria un espai sempre en moviment. Un valor segur on es compren i es venen actius sense que el vianant distret sigui conscient d’un ball de xifres que esborrona. Entre les firmes que es preparen per entrar-hi: Ralph Lauren -just davant de la Pedrera-, Ray-Ban -a la part baixa, al número 6- o Etro -al número 58-. I entre les rejovenides: les joieries Suárez i Cartier.

Noves propostes que ofereix aquesta singular avinguda, feta a imitació dels Camps Elisis de París, i que sembla apta només per als elegits. Un carrer que, per a molts barcelonins, continua sent una gran foguera de les vanitats. Allò que sempre s’ha dit entre el públic local: al passeig de Gràcia es va a mirar i al Portal de l’Àngel a comprar. En definitiva, encara és ben viva aquella ordre que Maria C. Regordosa etzibava al seu xofer: “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia!”.

Rafa Burgos, periodista i historiador, és l’autor del llibre ‘Els amos del passeig de Gràcia: una radiografia del poder’ (Pol·len, 2019).

L'entrada “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia” ha aparegut primer a Carrer.