La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La mobilització contra el Pla Parcial de Nou Barris a començament dels anys setanta va afavorir la creació de l’Associació de Veïns de Nou Barris -i de les associacions de cadascun d’ells-, que es va caracteritzar per la seva lluita per la millora de les condicions de vida en aquesta zona mancada dels serveis més essencials. L’octubre del 1973, Rodríguez Ocaña -obrer migrant, veí de la Trinitat Nova i membre actiu de l’associació veïnal- va decidir presentar-se a regidor pel Districte IX, que comprenia Nou Barris, Sant Andreu, la Sagrera i el Bon Pastor. Eren les eleccions pel terç familiar del consistori barceloní. Encara en ple franquisme, l’Ajuntament era una institució no democràtica, però cada tres anys es convocaven comicis per escollir algun dels tres terços d’on provenien els regidors: el familiar, el sindical i el corporatiu.

La veu dels veïns i veïnes

La campanya de Rodríguez Ocaña, que s’erigiria en portaveu de les aspiracions col·lectives, es basava en la defensa dels interessos del veïnat: “Solo los trabajadores están realmente interesados en resolver los problemes de los barrios”; “la misión del concejal debe ser informar a todos los vecinos de los proyectos del Ayuntamiento, y llevar al Ayuntamiento únicamente las soluciones que los vecinos exijan delante de los problemas”; “asímismo, las decisiones tomadas por las asambleas de las asociaciones de vecinos tienen una gran autoridad y deben ser respetadas por el Ayuntamiento”.

La campanya va consistir a fer propaganda i difusió del programa pel carrer, a les escoles, a les fàbriques, als centres esportius i, sobretot, casa per casa, explicant als veïns i veïnes qui era i què proposava Rodríguez Ocaña. Recomano vivament que llegiu el llibre del mateix Rodríguez Ocaña Candidato de los trabajadores (Avance, 1975), amb pròleg de Francisco Candel i una introducció de Josep Maria Maymó, Pep Martínez i Jordi Vallverdú -que van ser l’ànima i la direcció d’aquella campanya-, on s’explica detalladament el perquè i el com es va realitzar. El triomf va ser rotund: més de 4.000 vots de diferència sobre el segon candidat, tant a Nou Barris com al sector sud.

El sistema, en evidència

Rodríguez Ocaña, però, no arribaria mai al Consistori. La Junta Electoral va impugnar la seva candidatura per haver incomplert un tràmit administratiu. Els veïns i veïnes, les associacions i sectors ciutadans ben diversos van protestar, però no va servir de res. L’eliminació del candidat obrer demostraria, un cop més, que l’exercici de la democràcia era més complex que anar a votar de tant en tant i que els programes no eren més que demagògia electoral. En quedava fora un programa verdaderament popular i democràtic, i es feia evident la necessitat d’uns ajuntaments democràtics.

L’experiència va ser enriquidora. L’acte d’afirmació de la classe obrera, dipositant la seva confiança en un dels seus, capaç de posar-se al capdavant dels sentiments col·lectius, així com l’adhesió de molts sectors no obrers, va mostrar que es podia construir un ampli moviment de sectors diversos a l’entorn d’un programa, potser poc definit, però clarament democràtic. La campanya, però, va demostrar també la impossibilitat d’exercir una petita democràcia en el si d’una estructura política autoritària. La democràcia exigeix institucions democràtiques, instruments de representació i participació ciutadana, homes i dones que encarnin i defensin els interessos populars. Els fets deixaven clar que les eleccions, pretesament democràtiques, eren una pantomima.

Però aquella campanya, aquella mobilització, va significar un abans i un després per a molts dels que hi vam participar. El porta a porta era un alè d’esperança; la resposta del veïnat era estupenda: cada dia hi havia més voluntaris, joves del barri, de clubs i d’entitats. I el triomf va ser una injecció d’autoestima tremenda. Utilitzant les nostres armes -el programa, el diàleg, la gent- vam guanyar l’autoritarisme.

El PSUC i Bandera Roja es posicionen

Ara bé, no tots anàvem a l’una. En aquells moments que començaven a funcionar les associacions veïnals, la iniciativa política als barris era de les comissions de barri, encara dividides. Hi participaven, sobretot, militants de grups i partits d’esquerres. En la idea de concórrer a les eleccions pel terç familiar, el PSUC -principal partit de l’oposició al franquisme i de la lluita de la classe obrera per les llibertats democràtiques- no hi estava d’acord: considerava que l’eix principal de la lluita era crear les condicions per a la vaga general política, i que no tocava ocupar els ajuntaments, que eren institucions no democràtiques i desprestigiades. Defensava que les eleccions al terç familiar eren un trampolí de la burgesia per participar en un consistori corrupte, una opinió compartida per bastants grups d’esquerres.

Al comitè de barris de Bandera Roja, en canvi, vam pensar que era una oportunitat d’utilitzar les eleccions com a plataforma legal per denunciar l’Ajuntament i reivindicar els programes populars des de dins del Consistori, com d’alguna manera venia fent CCOO amb el sindicat vertical, ocupant els comitès d’empresa a les grans fàbriques. Després de tants anys fent agitació i propaganda clandestina -amb fulls volants, pintades, pancartes i manifestacions-, ara podíem repartir el programa popular pel carrer i anar casa per casa, parlant i escoltant la gent. I proposant un candidat obrer, del barri. Que, si no n’estaven convençuts, només calia escoltar-lo als mítings.

* Carles Prieto va ser president de la Favb entre el 1978 i el 1982.

L'entrada Rodríguez Ocaña, l’obrer que no va poder ser regidor ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

És veritat que fa més de 40 anys que van passar moltes coses, i que una de les més importants va ser la realització de les primeres eleccions municipals democràtiques després de Franco.

Ja feia gairebé dos anys de les primeres eleccions al Congrés de Diputats, s’havia fet l’aprovació de la Constitució Espanyola i encara no es feien les municipals. Semblava que es retardaven per evitar un altre 12 d’abril del 31, quan la monarquia espanyola va haver de retirar-se amb la cua entre les cames com a conseqüència de la victòria de les forces d’esquerres.

Vam viure intensament la transició municipal, perquè als ajuntaments encara hi havia personatges franquistes gestionant els pobles i les ciutats. Finalment es van convocar, i el 19 d’abril de 1979 vam poder celebrar el nomenament de Narcís Serra com a l’alcalde democràtic per Barcelona, governant amb el Pacte de Progrés entre PSC, PSUC, CiU i ERC.

Recordo un dia d’una gran alegria, jo estava que no hi cabia a la meva pell. Vam anar amb l’Andrés Naya a la presa de possessió de Narcís Serra, hi havia un ambient d’eufòria. Quan pels passadissos vam trobar Pasqual Maragall recordo la frase que li va dir a l’Andrés, “ahora nos tendremos que ver mucho”. S’estava convertint en realitat una de les reivindicacions més importants del nostre programa, la democratització dels ajuntaments.

Aprendre a governar
El camí no va ser gens fàcil, des del primer dia va haver-hi dificultats. Encara no hi havia la Nova Llei de Règim Local, les arques municipals estaven ben escurades, hi havia molta empenta, il·lusió i ganes d’agradar, però també inexperiència. Es van fer reunions als districtes pel pla municipal d’actuació i les associacions de veïns hi vam participar activament. Però també vam haver de llançar la campanya reivindicativa “Volem els diners dels nostres municipis”, per pressionar el govern de Madrid per la Llei Municipal i la participació dels municipis en els pressupostos generals de l’Estat.

Recordo quan es va fer la campanya electoral per a les municipals, la Favb va organitzar una exposició a l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’explicaven les necessitats de la ciutat i les nostres solucions a la manca d’equipaments i de verd, les escoles que feien falta, l’assistència sanitària, els equipaments socials, la xarxa del transport, l’habitatge social, els equipaments per a jubilats, els locals per a joves, les instal·lacions esportives, el foment de la cultura… També recordo que en el debat amb els caps de llista tots es decantaven per donar suport a les nostres propostes.

Aviat també vam apreciar mostres que el camí no seria gens fàcil. Calia aprendre a governar i adquirir la capacitat moral per fer-ho, perquè la capacitat material trigava a arribar. Les primeres reunions amb l’Alcaldia van ser sorprenents i decebedores, no es parlava de problemes i solucions, sinó de quins eren els genuïns representants de la gent.

L’entrebanc més clar es va produir en la discussió i l’aprovació dels reglaments de Participació Ciutadana, on es prioritzava la participació individual dels ciutadans per sobre de la col·lectiva de les entitats i associacions, relegant la participació als plens, el dret a referèndum, l’elecció directa als districtes, etc.

Els diners van arribar, tard
Es poden fer balanços molt diferents de la gestió municipal d’aquests quaranta anys, però el primer que cal constatar és el gran canvi que van experimentar els pobles i les ciutats amb els ajuntaments democràtics. Va costar, però quan van arribar els diners es van invertir en la urbanització i renovació de barris i ciutats.

A Barcelona molts dels espais reivindicats es convertiren en equipaments, centres cívics o en parcs, s’implantaren polítiques de tota mena, d’educació, de sanitat, d’habitatge, de transport, d’esports, de cultura… amb resultats diversos, però que deixaven ben enrere aquella ciutat gris, trista i injusta dels ajuntaments franquistes. La Barcelona de Porcioles i de Viola quedava enrere.

Nou problemes, noves solucions
Uns quants anys més tard Barcelona continua sent, però, una fàbrica de sòl on els propietaris i els especuladors poden fer, i fan, el seu negoci, i això no ha canviat.

Hem vist com els barris han anat millorant les seves condicions de vida, de transport, d’equipaments culturals, però alhora s’han posat les bases per a l’augment del preu del sòl i de l’habitatge. El fenomen turístic és ben eloqüent, està transformant els barris i la ciutat en un mercat, amb una constant expulsió de veïns, deixant sense habitatge famílies que no tenen les capacitats econòmiques i socials necessàries. És fantàstic, un dels recursos bàsics de la ciutat que hauria d’oferir oportunitats de millora als ciutadans, resulta que origina molèsties, fa canviar l’estructura urbana de comerços i habitatges i produeix una distribució de la riquesa amb una desigualtat tremenda.

L’Ajuntament és una maquinària de prestació de serveis que fa que la ciutat funcioni, però és veritat que cada dia que passa hi ha problemes nous que requereixen noves solucions, si el que es vol és servir al ciutadà. Això exigeix una constant recerca de les causes dels problemes i prioritzar l’aplicació pressupostària, fins i tot avançant-se als esdeveniments.

De manera que sigui possible esmerçar recursos per afavorir la renovació pedagògica a les escoles, optimitzar els recursos en l’assistència sanitària i la social, consolidar les xarxes de transports resolent d’una vegada el tema del tramvia i el dels taxis, organitzar la seguretat de barri resolent l’atenció directa als ciutadans, posar sòl a disposició per a la construcció d’habitatge social de lloguer, multiplicar l’ús de la cultura i la creació, donant espai a les iniciatives socials dels ciutadans que voluntàriament treballen per la millora dels barris i, per tant, de la ciutat.

Sempre dèiem que calia apropar l’administració al ciutadà, i que per afavorir la participació ciutadana calia garantir la informació i la consulta, doncs sembla que cal encara empènyer en aquesta direcció. Que l’administració té polítiques contra l’especulació, segurament, però si volem evitar-la ens hem de continuar mobilitzant, per salvar un enderrocament, per evitar un desnonament, etc. I això no para!

L'entrada Ja fa 40 anys, i ara què? ha aparegut primer a Carrer.

Acabada la guerra i d’acord amb la llei del 10 de febrer de 1939 “para la depuración de funcionarios públicos”, tots els treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona que van entrar a la Casa Gran abans del 18 de juliol de 1936 havien de presentar-se en el termini de vuit dies hàbils a les dependències municipals per omplir “las instancias iniciales del expediente” depurador. Aquestes instàncies eren una declaració jurada que anava acompanyada d’una petició de reingrés. També s’havia d’omplir un qüestionari de vint preguntes que servien al tribunal depurador per fer-se una idea de la persona que havien d’avaluar. En aquest qüestionari es demanava directament la delació dels companys de feina.

La llei del 10 de febrer de 1939 es publica després de la caiguda de Catalunya i quan el bàndol nacional ja tenia coll avall la victòria. En el prefaci de la llei es parla de Catalunya i de la seva capital roja. “La liberación de los nuevos territorios y especialmente la de Barcelona, ciudad que ha sido sede del Comité rojo en estos últimos tiempos, plantea con urgente apremio el problema de la depuración de los funcionarios públicos”. Aquest nou codi compila la legislació dispersa que s’havia elaborat fins a aquell moment i estableix de forma definitiva com ha de ser el procediment depurador.

El reconeixement públic als funcionaris depurats es fa després que Marc Gil Garrusta, professor d’Història Contemporània de la Universitat Oberta de Catalunya, es va passar una pila d’anys estudiant la depuració dels funcionaris per elaborar la seva tesi doctoral que va llegir el 2016. L’any passat es va publicar sota el títol Barcelona al servei del Nuevo Estado. Depuració a l’Ajuntament durant el primer franquisme. Aquest llibre ha merescut enguany el premi Crítica Serra d’Or de recerca en la categoria d’Humanitats.

Segons la seva investigació, 7.100 treballadors municipals de l’Ajuntament de Barcelona van passar pels tribunals de depuració. Sobre quin total de funcionaris?
No ho sabem exactament. El 1936 hi havien 6.500 funcionaris i el 1938, uns 9.000. Aquest augment es va fer per reforçar serveis imprescindibles durant la guerra com ara la defensa passiva, i també per substituir els homes que van anar al front, per augmentar la plantilla dels bombers… Quan Barcelona es converteix en la capital dels tres governs -el català, el basc i el central- es van necessitar molts funcionaris. Però els que es van incorporar després del 18 de juliol de 1936 no van ser considerats funcionaris i no calia ni que es presentessin a la depuració, perquè els feien fora directament. Cal dir que una part dels destituïts ho van ser en rebel·lia.

Quants van ser sancionats?
Uns 1.600 reberen una sanció; 700 sancions van ser de feina i sou, que van oscil·lar entre un mes i dos anys, però la gran majoria van ser sancions de sis mesos. En molts casos, a més de la sanció, els funcionaris van ser inhabilitats per ocupar càrrecs de responsabilitat.

I quants van ser destituïts?
Van ser destituïts 922 i uns 300 d’aquests ho van ser en rebel·lia per “incomparecencia o abandono del servicio”. D’altres van ser condemnats per tribunals militars i això representava també la destitució com a funcionari. En total, un 14% dels funcionaris.

És poc o molt?
Dues terceres parts passen tot el procés depurador sense problemes. Perquè són persones poc significades políticament. Era un ajuntament poc esquerranós.

Doncs sembla estrany en uns anys tan polititzats.
L’Ajuntament de 1936 va heretar els funcionaris que provenien dels partits que havien governat el consistori durant els anys trenta. Era un conjunt conservador provinent de les classes mitjanes benestants. Ser funcionari era una de les sortides professionals més habituals que tenien els fills de les classes benestants de Barcelona. I era un tipus de població amb unes característiques socioeconòmiques determinades, més conservadores i menys proclius a tendències esquerranes. Es comporten com a bons tècnics, però no es signifiquen políticament.

En què consistia el procés depurador?
Els funcionaris havien de respondre un qüestionari que permetia al jutge instructor tenir un retrat robot de cada persona. Els demanaven la seva trajectòria professional i política i els animaven a delatar els companys. Un dels factors que podia salvar-te era comptar amb bons testimonis.

Vol dir avals?
Comptar amb gent que pogués parlar bé per tu: industrials, clergues, de la Falange, del “partido”… Testimonis de solvència contrastada. Si els podies aportar, tot anava millor.

Una persona que s’hagués casat durant la guerra o fos divorciada era inspeccionada amb més rigor?
Aquests aspectes de la vida personal sortien en els informes del serveis d’informació. I les qüestions morals tenien més pes en el cas de les dones que en els dels homes.

Què se’n sap de les persones que van ser destituïdes?
Els envien a la perifèria del sistema, i la postguerra va ser molt dura. Una taca a l’expedient com la d’haver estat destituït de l’Ajuntament és enviar la persona a la marginació.

Com s’ho va fer l’Ajuntament per continuar funcionant mentre va durar el procés depurador i els funcionaris s’estaven a casa?
L’Ajuntament va intentar buscar l’equilibri entre una depuració que ja estava d’acord que es fes i la necessitat que els serveis municipals es ressentissin el mínim possible. Que funcionés l’administració també ajudava a legitimar el nou règim. Va adoptar una sèrie de mesures per pal·liar la manca de personal, com ara anul·lar els dies d’assumptes propis, allargar l’horari de treball, moure els funcionaris en funció de les necessitat i eliminar el principi d’immobilitat…Tots els funcionaris que tornaven de la guerra del bàndol nacional s’incorporaven immediatament encara que haguessin de passar també el procés depurador. Cal dir que el procés es va començar a fer amb els funcionaris que presentaven menys problemes, amb els expedient més fàcils. I l’Ajuntament també va intervenir avalant algunes persones i traient-les del procés.

L’Ajuntament va salvar funcionaris?
El jutge instructor instruïa i proposava la sanció, però qui tenia l’última paraula era l’Ajuntament i va fer servir aquesta potestat. En un15% dels casos va reduir o anul·lar la sanció i només en un 2% la va augmentar. Però mai no va intervenir en les sancions més greus. El cert és que va intentar recuperar la plantilla el més aviat possible. I que tots els comandaments intermedis estiguessin en mans de gent amb experiència i amb trajectòria dins de l’Ajuntament. Va preservar els càrrecs intermedis que tenien una depuració més lleu. I va aconseguir que les noves incorporacions es fessin per baix, per defensar els interessos de la gent que ja hi era. Volia que els interessos corporatius fossin mantinguts i preservats. I que això permetés continuar funcionant amb dignitat i eficiència.

Des del bàndol vencedor hi va haver queixes de com s’estava fent el procés depurador a l’Ajuntament de Barcelona. Les denúncies van arribar a la Dirección General de Seguridad de Madrid, que va demanar al governador civil d’aquell moment, González Oliveros, que ho investigués. I aquest va enviar funcionaris d’Hisenda a explorar. Les acusacions apuntaven al secretari i a l’interventor de la corporació municipal. Aquests van admetre algunes irregularitats, però eren de caràcter lleu. El governador s’abraona i exigeix que es faci de cap i de nou tota la depuració. Però aquí devia intervenir l’alcalde, Mateu i Pla, que tenia línia directa amb Franco i Serrano Suñer, i la rebequeria del governador va queda en no res.

Marc Gil conclou en el seu llibre que la depuració, que va ser exhaustiva i exemplar, va aconseguir de retruc enquadrar i disciplinar els funcionaris que van quedar a la Casa Gran. “Amb la depuració s’havien esporgat de l’Administració els últims reductes de la desafecció… El darrer pas es complementaria amb la incorporació de saba nova, provinent dels col·lectius de provada solvència ideològica que contribuirien a erigir una administració fidel, agraïda, sotmesa i acrítica”.

L'entrada «L’Ajuntament franquista no va deixar de funcionar malgrat les depuracions» ha aparegut primer a Carrer.

Al gran d’aquests nebots li van posar el nom de l’avi patern, Miquel. Va néixer l’any de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, però el 98 no va suposar per a ell cap mal fat, hereu com era d’una fortuna impressionant i membre d’una de les famílies més influents del país.

El noi va fer estudis universitaris a Barcelona i va fer estades a França i els Estats Units amb l’excusa de completar estudis. Res diferent del que és habitual en els nois de casa bona. Es va casar, va tenir una filla, Carme Mateu i Quintana, i en començar la guerra civil no s’ho va pensar gens i va anar cap a Burgos via Ginebra.

Allà va poder alternar amb el dictador i fer-se ben veure per l’establishment franquista, el que li va suposar el nomenament d’alcalde de Barcelona uns dies abans de l’ocupació de la ciutat, quan encara es trobava a Saragossa, a l’espera que fos buidada de rojos. Eren temps que sí que eren possibles els nomenaments no presencials de càrrecs polítics.

El dia 27, l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes a l’Ajuntament, hi arribava Miquel Mateu amb el nomenament d’alcalde a la butxaca. Els dies següents van anar arribant els altres membres del Consistori, igualment nomenats a distància.

Al principi van tenir molta feina a fer neteja de funcionaris no clarament fidels. No va ser difícil fer la llista, formada sobretot a base de delacions. Delatar un company de feina podia ser una bona inversió per assegurar-se el propi futur. No calia ajustar-se gaire a la veritat ni aportar proves, la tria es feia sense gaire miraments. I el lloc dels que eren expulsats i dels que havien marxat a l’exili era ocupat ràpidament pels que havien estat presos o amagats durant la guerra, per ex combatents de l’exèrcit franquista o, si havien mort, pels seus orfes i vídues. És a dir, per militars, falangistes, carlins, lerrouxistes, gent de la Lliga i persones que, sense haver militat en cap partit, fessin clara professió de fe franquista.

La segona neteja va ser la de monuments i noms de carrers. Van ser retirats tots els sospitosos de catalanisme o esquerranisme i substituïts pels dels herois del nou règim. Cartells i pintades a les parets que recordessin els temps de la República van ser tapats per les aranyes falangistes i pels retrats de Franco i José Antonio.

Treure la runa dels carrers va ser una feina més lenta. Els bombardeigs havien deixat importants ferides en la trama urbana, i van ser aprofitats per començar a obrir nous carrers i places. Es van cegar refugis antiaeris.

Miquel Mateu va aprofitar l’ocasió per donar nova vida a l’empresa de ferros que havia heretat. En feia falta molt per a la reconstrucció, i no n’hi havia gens. Arreplegava el de les cases ensorrades, i si calia n’ensorrava. Un dels pastissos més suculents va ser el Palau de Belles Arts procedent de l’Exposició Universal de 1888, bombardejat per l’aviació italiana el 1938. Hi quedaven moltes tones de ferro que l’empresa Viuda e hijos de Miguel Mateu va saber reciclar amb bons guanys. Estava situat on fins fa poc hi ha hagut l’edifici dels jutjats de primera instància. Era un edifici majestuós decorat amb escultures i pintures dels millors artistes de l’època que havia servit després de 1888 per a tota mena d’actes i exposicions.

Miquel Mateu no va tenir problemes per posar-se quan calia la camisa blava, saludar amb el braç aixecat i fins i tot formar part del Consejo Nacional de Falange Española, segurament no gaire convençut, sinó perquè era el que li convenia. Eren temps de triomf del cinisme polític. Si calia rebre entusiàsticament el comte Ciano, gendre de Mussolini, o el cap de les SS Heinrich Himmler, no hi feia pas escarafalls.

El 1943 Franco el va nomenar Procurador en Cortes, i així va poder seure a prop del seu tiet Pla i Deniel en un escó de l’edifici de la carrera de San Jerónimo. Alhora que per un costat aixecava al braç, depurava funcionaris municipals i seguia les directrius franquistes, per l’altre afavoria els seus propis negocis.

Llums tènues
Però entre les abundants ombres dels seus sis anys a l’alcaldia hi ha també algunes tènues llums, com la de permetre que ocupessin alguns llocs significatius a l’Ajuntament antics militants de la Lliga i algunes figures d’un nivell intel·lectual força per damunt del que era habitual entre els càrrecs polítics i tècnics de l’època, quan triomfaven sobretot les mitjanies i els aprofitats. Entre ells, l’arquitecte municipal Adolf Florensa, qui, desoint les odres del governador civil i segurament amb el consentiment de Mateu, no va destruir les estàtues retirades de carrers i places sinó que les va amagar en un magatzem del Poblenou, el que va permetre recuperar, després de la mort de Franco, monuments tan significatius com els dedicats al doctor Robert, Layret o Rafael de Casanova.

Una altra figura destacada del període va ser Tomàs Carreras Artau, a qui Mateu va escollir com a responsable de l’àrea de Cultura i a qui es deu la salvació d’alguns elements de la Barcelona culta d’abans de l’arribada del franquisme, com la Biblioteca Arús, i la creació d’altres de nous, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Va esforçar-se en tornar a obrir els museus existents el més ràpidament possible i a fer-ne de nous. Va crear el d’Art Modern en l’edifici que havia ocupat el Parlament de Catalunya al parc de la Ciutadella, i el d’Història a la Casa Padellàs, traslladada ja abans de la guerra pedra a pedra des de la Via Laietana a la plaça del Rei. Alhora l’Ajuntament va comprar el Tinell i la capella de Santa Àgata, que van ser incorporats al museu.

El 1945 es van reobrir els museus de geologia i zoologia del parc de la Ciutadella i el gabinet numismàtic, tancats des de la guerra. Els anys següents, quan Mateu ja no era alcalde, es va habilitar una part de l’antic palau reial per al Museu Marès i es va crear el Museu de la Música en el Conservatori ¡ I’Etnològic a Montjuïc.

També es va comprar el palau de la Virreina, es va restaurar, i s’hi va instal·lar el Museu d’Arts Decoratives que havia estat a Pedralbes. D’aquesta manera, Carreras Artau va posar en evidència, d’una banda, fins on podien tenir joc en la política les restes de la Lliga, i de l’altra les possibilitats de fer coses en aquells difícils anys quaranta.

En el camp de l’ensenyament, Mateu va saber conservar alguna cosa de l’esperit d’avant-guerre, deixant en mans d’Artur Martorell la gestió dels parvularis i escoles municipals en les que el català no hi va ser deixat completament de banda i s’hi va mantenir alguna cosa del mètode Montessori, completament allunyat de la pedagogia que se seguia a les escoles estatals.

Mateu va ser alcalde d’una Barcelona on dominava el gris, la por i la repressió. Però comparat amb les altres primeres autoritats de la Barcelona del moment, o amb els alcaldes que van venir darrera d’ell abans de l’arribada de Porcioles, pot dir-se que Mateu va actuar, en temps difícils, de manera força diferent al lema que s’atribueix al seu successor, el baró de Terrades: “A ningú li passa res per no fer res”.

L'entrada Miquel Mateu, el nebot del cardenal ha aparegut primer a Carrer.

En fer-se el canvi de numeració, l’edifici que tenia el número 12 de la Rambla del Estudis va passar a tenir el 130 de la Rambla. En aquell edifici hi havia, des del 1945, la Delegación Provincial de Prensa, en la que uns censors a les ordres de les autoritats governatives del franquisme assenyalaven als directors dels diaris allò que no es podia publicar i allò que calia publicar. Als baixos d’aquest edifici de cinc plantes que fa cantonada amb el carrer de la Canuda hi ha ara una botiga Mango, i l’any que ve vés a saber què hi haurà, perquè no hi ha res més efímer que els magatzems de prêt-à-porter.

De pla de Palau a Canuda
Des de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes fins al 1945, la censura de premsa havia estat radicada a l’edifici de Govern Civil, al pla de Palau. El trasllat a la Rambla va facilitar la feina dels ciclistes que feien la seva jornada laboral transportant les proves d’impremta dels textos que anaven a publicar els diaris de l’endemà i recollint-les al cap d’una estona amb les corresponents ratllades del llapis vermell.

Els qui ho tenien més a prop eren La Vanguardia, que tenia la redacció al carrer Pelai i per tant podia fer les anades i vingudes a censura fins i tot a peu, i El Correo Catalán, que aquell mateix any 1955 s’havia traslladat al soterrani del número 124 de la Rambla des dels vells locals del carrer Banys Nous.

Al Noticiero Universal i la Hoja del Lunes tampoc no els quedava gaire lluny, ja que el primer era a baix de tot del carrer de Llúria i l’altre a la Rambla de Catalunya, tocant a la plaça. Els que havien de pedalar més eren els conserges del Diario de Barcelona i els dels dos diaris falangistes, que tenien les redaccions al carrer Consell de Cent, el primer amb entrada per Muntaner i els de la Cadena Azul per Villarroel. Els de setmanaris i altres publicacions s’ho podien prendre amb més calma, en treballar amb uns terminis no diaris.

Aquesta activitat amunt i avall donava certa vida a aquell tros de la Rambla, que aquells anys no estava pas tan concorreguda com ho està ara. En les oficines de censura, per sorprenent que pugui semblar, hi treballaven periodistes. Hom s’imagina que els censors eren anònims homes de negre, però no: eren coneguts i fins i tot reconeguts homes de lletres que feien bullir l’olla retallant els textos que escrivien els seus companys dels diaris. Noms com per exemple Sebastià Sánchez-Juan o Carles Sindreu.

També n’hi havia que feien el doblet, treballant unes hores en un diari i unes altres en les oficines de censura, com Domingo de Fuenmayor, Fèlix Ros o Ramon Aliberch. Així tot quedava a casa. La veritat, però, és que no tenien gaire feina a retallar textos, perquè els qui els escrivien, o bé eren entusiastes del règim, o bé ja sabien quin pa s’hi donava i no es volien complicar la vida.

I fins i tot es va donar el cas que en algunes ocasions, per descuit dels censors, es va publicar un text que va molestar alguna autoritat i que va suposar problemes menors, però força molestos, al periodista que els havia escrit. Problemes com ser acomiadat, passar unes quantes nits a comissaria, veure com li rapaven el cabell o haver-se de menjar la pàgina de diari on havia sortit publicat el text.

Per això, als periodistes de l’oficina de censura els ocupava més temps redactar textos elogiosos a l’obra del franquisme que no pas la lectura censora. Uns textos que eren enviats als diaris amb estrictes indicacions que havien de ser publicats. A vegades no s’enviaven els textos ja escrits, sinó consignes esquemàtiques sobre com calia tractar un tema. Així s’evitava que tots els diaris publiquessin el mateix text i es veiés massa el llautó.

Una altra feina que els ocupava la jornada laboral era elaborar els fulls d’inspecció, molt meticulosos, sobre el que publicaven els diaris i revistes. Aquests fulls d’inspecció, convenientment numerats, eren unes anàlisis exhaustives de la forma i el fons de cada exemplar d’una publicació, amb informes sobre la personalitat dels autors dels treballs publicats.

La delegación de prensa franquista, i per tant l’oficina de censura, va estar vint anys a la Rambla. La primavera de 1966, dos anys després que Manuel Fraga Iribarne fos nomenat ministre d’Informació i Turisme, i pocs dies després que entrés en vigor una nova Llei de Premsa que eliminava la censura prèvia però no les prohibicions sobre allò que es podia publicar i el que no, es va traslladar la seu de la delegación de prensa a un dels pisos del número 431 bis de la Diagonal, que aleshores es deia oficialment Avenida del Generalísimo, entre Aribau i Enric Granados, en un característic edifici situat al costat mar, amb grans plafons de ceràmica vidriada a la façana, inaugurat el mes de gener d’aquell mateix any 1966.

Allà va acabar el 18 de març de l’any 1976 la manifestació de periodistes demanant la llibertat de Josep Maria Huertas, que era a la presó, primera manifestació autoritzada a Barcelona des de la mort de Franco.

Benvinguda als viatgers
Nou mesos després de la manifestació dels periodistes demanant la llibertat de Huertas Claveria, i deu anys després que abandonés la Rambla la sinistra oficina de censura, el ceramista Joan Gardy-Artigas i els tallers Escofet van acabar l’execució del paviment dissenyat per Joan Miró al Pla de la Boqueria.

Quan es va inaugurar, el 30 de desembre de 1976, feia un any que Franco havia mort i la censura de premsa estava fent els últims espasmes agònics. A l’agost hi havia hagut el primer decret d’amnistia; al setembre, la primera Diada legal; al novembre els procuradores en Cortes franquistes s’havien fet l’hara-kiri i havien aprovat la llei de Reforma Política; el 10 de desembre, Santiago Carrillo havia aparegut en públic inesperadament a Madrid, havia estat detingut, i deixat en llibertat el dia 30, precisament el mateix dia que Josep Maria Socías Humbert, l’alcalde de la Transició, acabat de nomenar, va inaugurar el paviment de Joan Miró a la Rambla.

Barcelona, tot el país, bullia amb un aire nou que corria amb especial intensitat per la Rambla, escenari, aquells mesos, de manifestacions de tota mena. Aquell paviment, a més tenia una significació molt especial: Quan el 1968 se li va proposar a Joan Miró el disseny d’un mural per a una nova terminal de l’aeroport de Barcelona, no solament va acceptar l’encàrrec, sinó que va prometre que faria per a la ciutat tres obres que donarien la benvinguda als viatgers que hi arribessin per terra, mar i aire.

Va complir la seva promesa, amb uns terminis de sis anys en sis anys, i cadascuna d’aquestes obres, de característiques molt diferents, saluden els visitants que arriben volant a la terminal 2 (el mural, realitzat en ceràmica per Llorens Artigas, va quedar col·locat el setembre de 1970); els qui arriben per mar, amb el paviment del Pla de la Boqueria, inaugurat el 30 de desembre del 1976, i els qui entren a Barcelona amb vehicle terrestre per la Gran Via, amb la monumental i fàl·lica escultura Dona-bolet amb barret de lluna, més coneguda com Dona i ocell, al Parc de l’Escorxador -ara de Joan Miró- des de l’abril de 1983.

Seguint la voluntat de l’artista, el paviment de Miró al Pla de l’Ós o Pla de la Boqueria no ha estat protegit com una peça de museu que no s’ha de tocar, sinó que es limita a acomplir la missió de qualsevol paviment: ser trepitjat i acumular damunt la seva superfície tota mena d’immundícies, i entre aquestes els xiclets que els serveis de neteja han d’anar desenganxant. Ha aguantat bé totes les agressions gràcies a l’excel·lent realització tècnica que li fa resistir força bé les agressions quotidianes. Tot i així ha estat necessari anar fent reparacions periòdiques, sobretot de les peces de color blau, que són les que més fàcilment es deterioren. El 1992 es va fer una substitució important de peces d’aquest color i el 2007 se’n van haver de tornar a canviar, i també de les de color groc i vermell.

Els temps de l’oficina de censura, símbol de la repressió, i els que han transcorregut des de la instal·lació del paviment del Pla de la Boqueria, símbol d’acolliment, marquen dos dels molts decorats que han ocupat l’escenari de la Rambla, diversa, viva, on hi ha el pistil de la Rosa de Foc.

L'entrada La Rambla, de pàtria de la censura a símbol d’acolliment ha aparegut primer a Carrer.

La seva funció era el control i repressió implacable de qualsevol activitat que despertés la més mínima sospita de constituir algun focus d’oposició al règim. Molt centrada els primers anys en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra en el bàndol no revoltat (en aplicació de la Llei especial de repressió del comunisme i la maçoneria, vigent del 1940 al 1963, i la Llei de responsabilitats polítiques, de 1938), aviat el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat (i molt concretament el moviment catalanista), fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com l’agitació underground, el rock, la prostitució o l’homosexualitat (totes elles tipificades en la llei De vagos y maleantes, aprovada durant la República, el 1933, substituïda el 1970 per la Llei de perillositat social).

La Brigada, en efecte, obeïa ordres directes del governador civil de cada plaça, depenent alhora del ministeri de la Governació. Actuava doncs, per compte propi, per estrictes directrius polítiques i gairebé sempre al marge de les instruccions judicials. Les detencions indiscriminades, per simples sospites, la vulneració del temps màxim de detenció sense càrrecs concrets (fixat en 72 hores) van ser pràctiques freqüents i avui prou documentades de la unitat. Més enllà, els seus mètodes per obtenir informació eren els propis d’un cos policial d’aquestes característiques en qualsevol règim: la delació, la infiltració, les escoltes telefòniques, la violació de correspondència, la confiscació de documents, tot plegat sense cap ordre judicial; sense oblidar, és clar, la tortura com a pràctica molt generalitzada i avui prou documentada.

A Barcelona, la Brigada político-social s’organitzava en una teranyina de 15 comissaries de policia i deu casernes de la Guàrdia Civil, que li permetien fer arribar els seus tentacles a tots els barris de la ciutat. Encara que formalment estava adscrita a la Prefectura Superior de la Policia, de facto la Guàrdia Civil s’hi integrava, sobretot quan s’havien de dur a terme intervencions armades de cert pes. A part, cal sumar-hi nuclis de col·laboradors civils, des d’escamots de falangistes que actuaven a les seves ordres de forma entusiasta (sobretot als primers anys del règim) fins a una extensa i subtil xarxa de delators que feien que els ulls escrutadors de la policia secreta franquista arribessin com qui diu a totes les escales de veïns, a totes les oficines i fàbriques, a totes les entitats recreatives i culturals, per innocent que semblés la seva activitat.

El nucli de tot aquest entramat era la seu de la Prefectura Superior situada al número 43 de la Via Laietana (que encara avui és una dependència de la policia espanyola), on van tenir el seu centre d’operacions els seus caps visibles (o invisibles), els comissaris Antonio i Vicente Juan Creix, considerats els cervells de la repressió antifranquista a Barcelona. En total, hi havia adscrits uns 90 funcionaris, dividits en vuit grups de treball, els noms d’alguns dels quals ja il·lustren molt clarament les seves línies de treball: afers catalano-separatistes; activitats comunistes; activitats anarquistes, trotskistes i socials; afers laborals o universitat (en aquell temps només n’hi havia una).

Tortura silenciada i impune
“Las uñas me las arrancaron.Te daban en las manos. Las manos y los pies estaban hinchados. ¡Y así horas! Toda la noche, prácticamente. La cabeza en la pared, el cuerpo un poco retirado para que te apoyes y las esposas atrás. ¡Y venga, y venga y venga! ¡Y esa era la tortura!”. Així de clar ho explicava Francisco Téllez Luna, un obrer de la construcció, militant de CCOO i del PSUC que va ser detingut a la jefatura de la Via Laietana l’any 1975. És un dels centenars de testimonis de la pràctica de la tortura a les comissaries del règim franquista recollits al llibre En la hora Tercia, de Vicente Cazcarra (Una Luna ediciones, 2000). Avui està àmpliament documentada la pràctica de la violència sistemàtica durant les detencions, fos en les comissaries o abans d’entrar-hi, durant els trasllats en vehicles, moments en què la impunitat encara era més gran.

Alguns dels mètodes practicats en aquelles sales de detenció van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’oposició antifranquista. Des dels més primaris, com el corro (un grup de policies en cercle se situava davant del detingut i l’anaven atonyinant), el tambor (donar cops a un cubell amb el cap de l’interrogat a dins), o la bañera (submergir el cap en aigua fins al límit de l’ofec); fins als més sofisticats, com el electricista (aplicar corrents amb el cos prèviament mullat), la cigüeña (emmanillar el detingut amb una posició de cames inversemblant) o el quirófano (estirar-lo en una taula boca amunt amb mig cos suspès en l’aire). Però la Brigada politico-social, molt sofisticada i preparada (particularment a Barcelona, sota el comandament expert d’Antonio Juan Creix), també va excel·lir en la tortura psicològica i la coacció.

Òbviament, els diversos cossos es van guardar prou de no deixar proves d’aquestes pràctiques i, encara avui, ha estat impossible que cap dels implicats hagi rendit comptes davant de la Justícia. Tots els intents de fer-ho han topat amb la llei d’Amnistia de 1977, que amnistiava els dos bàndols de la guerra civil, el perdedor però també el guanyador. Des de l’any 2010 un jutjat de Buenos Aires instrueix una querella general pels suposats crims de lesa humanitat practicats a l’Espanya franquista però, fins ara, qualsevol intent d’extradir antics policies presumptes torturadors ha topat amb la negativa de la jurisdicció de l’Estat.

“Creix però no et multipliquis”
Amb aquesta frase de ressonàncies evangèliques, es va adreçar el poeta Joan Oliver (Pere Quart pel pseudònim) al comissari Antonio Juan Creix, en sortir de ser interrogat a la Via Laietana després dels fets de la Caputxinada, el 1966. Almenys, l’escriptor se l’autoatribuïa. Costa de creure que s’atrevís a dir-li-ho a la cara, donat el caràcter intimidador de qui fou, durant gairebé trenta anys, el mite indiscutible de la repressió franquista a Barcelona.

Antonio Juan Creix, nascut a Jerez de la Frontera, de mare catalana i pare militar, va ingressar a la policia curiosament a la Barcelona republicana, en plena guerra, el 1936. Però es va dedicar a fer tasques de contraespionatge per al bàndol revoltat. Després de ser detingut (i torturat) va poder fugir a la zona franquista. El 1941 l’adscriuen a la Brigada d’informació social de Barcelona, juntament amb el seu germà petit, Vicente, sota les ordres del comissari en cap, Pedro Polo Borreguero, al qual substituiria el 1963. Aviat va destacar en la seva eficàcia en desmantellament de grups clandestins vinculats al PSUC, com la del 1947, que es va saldar amb l’afusellament al Camp de la Bota de la cúpula de l’organització a Barcelona.

Creix va ser sempre un agent modèlic, preparat amb les tècniques més avançades de l’època en vigilància secreta. Fins i tot es diu que el 1951 va anar als Estats Units per rebre un curs de formació impartit per la CIA. Se li atribueix el disseny de les principals operacions contra l’oposició al règim, com la caiguda de l’últim maqui, Quico Sabaté, el 1960. Els germans Juan Creix es repartien la feina. Mentre Antonio era especialitzat en l’esquerra política i sindical (principalment comunista), Vicente tenia més tirada per la resistència catalanista i, de fet, es diu que va torturar personalment Jordi Pujol, arran de la detenció d’aquest pels fets del Palau de la Música.

La fama dels Creix va arribar a uns nivells que sembla que al ministeri de la Governació es van espantar i van començar a degradar-los subtilment. El 1970 el van enviar de comissari en cap de la politico-social al País Basc (ETA acabava de matar el seu antecessor, Melitón Manzanas); i més endavant, fou traslladat a Sevilla. Allí fou expedientat amb dos anys de suspensió de sou i feina, per una presumpta apropiació indeguda. Això succeïa el 1974. Tal com explica el periodista Antoni Batista al llibre La carta: història d’un comissari franquista, el Governador Civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, el va rescatar i es va acabar jubilant fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat.

L'entrada La maquinària de la por ha aparegut primer a Carrer.

Fruit d’aquesta triple aliança, milers de barcelonins van ser perseguits, extorquits i detinguts. A tall d’exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial per a 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939, una saturació que els feixistes van resoldre habilitant camps de concentració. Fins a 25.121 persones es van sotmetre a judicis militars, i la ciutat va ser testimoni de milers d’afusellaments durant la dictadura.

Símbol de la victòria franquista
La capital de Catalunya, ocupada des del 26 de gener de 1939, desmoralitzada, buida de poder polític i castigada per la fam i el terror dels diversos bombardejos viscuts durant la guerra, era el símbol de la victòria franquista. Aquesta desesperació podria explicar per què el final de la guerra es va viure amb cert alleugeriment entre la majoria de veïns, tot i que significava la derrota republicana davant d’un règim totalitari de durada imprevisible, i per què molts barcelonins, també republicans, van assistir a la Missa de Campanya – feia dos anys i mig que s’havia prohibit el culte a Barcelona- dos dies després de la caiguda de la ciutat. Va ser el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit franquista a la ciutat, el preludi de la desfilada militar per la Diagonal, en presència del dictador, per celebrar la victòria franquista.

Barcelona també era l’indret idoni perquè el règim exhibís de forma oberta al carrer la seva aliança amb Alemanya i Itàlia. Un missatge per als catalans, però també per a la comunitat internacional, ja submergida en la segona guerra mundial. La ciutat va acollir dues grans visites oficials dels règims feixista i nazi. La primera, la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, el 10 de juliol de 1939, va ser la gran carta de presentació del règim, obsessionat a mostrar al món el seu poder.

El ministre feixista va ser rebut amb un arc victoriós de fusta ple d’inscripcions imperials i falangistes, una concentració de joves falangistes a l’estadi de Montjuïc i una mobilització ciutadana que pretenia demostrar a l’enviat de Mussolini que Barcelona era una ciutat feixista i mediterrània a l’alçada de qualsevol ciutat italiana. Franco agraïa així a Itàlia que el cos de tropes voluntàries italià contribuís a la massacre de les tropes republicanes, i afusellessin diversos soldats que intentaven fugir des de Sant Andreu cap al Besòs.

Un any després, Barcelona rebria la visita del cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940. Rebut per les autoritats a l’aeròdrom del Prat, va presenciar una petita desfilada militar davant de l’Hotel Ritz i va visitar un campament del Front de Joventuts i el monestir de Montserrat. Però la petjada nazi més important a la ciutat va ser la celebració del calendari nazi. Cada any, la colònia alemanya, articulada al voltant del Col·legi alemany i l’Institut Alemany de Cultura, celebrava les seves festivitats de forma col·lectiva i pública. El Teatre Tívoli, el Palau de la Música i la Sala Iris eren els seus centres de culte nazi, on l’alcalde, el governador civil i el capità general, els tinents d’alcalde, rectors universitaris, bisbes i canonges, periodistes i nous intel·lectuals hi eren convidats.

Aquests nous simpatitzants del nazisme ocupaven el lloc de treball de milers de funcionaris, professionals liberals i càrrecs públics que havien estat depurats pel règim, des dels regidors i l’alcalde de Barcelona fins a mestres i professors universitaris, metges, guàrdia urbana, advocats i periodistes, entre d’altres. El règim va establir que el 80% de les places depurades havien de ser ocupades per “excombatents franquistes, ex-presos, orfes o persones econòmicament dependents de persones assassinades pels rojos”.

25.121 veïns processats
Des del final de la guerra civil i fins a l’any 1980, ja en democràcia, a Catalunya es van produir 81.966 judicis militars, dels quals, 25.121 van afectar a veïns que residien a Barcelona i que van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, segons dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Des de jornalers fins a conductors de tramvia, passant per pagesos, comerciants, cambrers, guàrdia urbana, forners i fins i tot músics. D’aquests, una part important van acabar executats per delictes polítics, entre els quals, el president Lluís Companys, afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 a les 6:30h del matí, acusat de ser “responsable en concepte d’autor per l’adhesió al delicte de rebel·lió militar”. Havia estat detingut a la localitat bretona d’Ar Baol-La Baule el 13 d’agost per diversos agents de la Gestapo, comandats pel policia espanyol Pedro Urraca, que el va conduir fins a Madrid, des d’on el president de la Generalitat va ser traslladat a Barcelona.

L'entrada Barcelona, cau de nazis i feixistes ha aparegut primer a Carrer.